Yperita

Avui he descobert l’única paraula en català que comença per i grega: yperita. Com que és l’única que he trobat m’ha fet gràcia saber-ne més. Al diccionari hi he trobat que, a part de poder-se escriure també amb i llatina, és un “compost sulfurat, de fórmula (ClCH₂CH₂)₂S, emprat com a gas de guerra.” Ostres.

He buscat a la Viquipèdia, i he vist que hi havia un tal Jan Theuninck que havia fet un quadre amb el títol “Iperita”, és la imatge que hi teniu més amunt. Però jo volia saber del gas, no pas de l’art, i he decidit posar “Iperita” al google imatges i he trobat això. Se m’ha regirat l’estómac.

Resulta que la Yperita, l’única paraula catalana que comença per “y” és el famós gas mostassa. Més valdria que aquesta paraula no hagués existit mai i que la lletra “Y” estigués sola com una mussola.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per cert, que el Reflexionem-hi va fer anys l’altre dia i se’ns va passar! El dia 17 vam fer 4 anyets!!

Incendis: empatia i amor

Fa un temps em discutia amb un amic tot passejant per Donosti. Jo li vaig dir que el que més m’havia impressionat de tot el documental “La pilota basca” havia estat una vídua que deia que del que realment tenia por era que en algun moment els seus fills creguessin que tenien dret de fer el mateix que li havien fet al seu pare. Ell es queixava que no podia ser que tu rebessis i no t’hi poguessis tornar.

 

A casa meva sempre diuen que si algú fes mal a algú de la família rebria, també. Ull per ull, dent per dent. A mi em miren com si hagués nascut en un altre planeta cada cop que em queixo d’aquest raonament, i això que a l’església se’n fan un fart de sentir que si un enemic et dóna una bufetada tu li has d’oferir l’altra galta.

 

L’altre dia al teatre Romea vam anar a veure “Incendis”. Una mica mal col·locats al segon amfiteatre, Clara Segura (MAGNÍFICA, com sempre) i Julio Manrique (per mi que joeljoanava una mica, cosa que no m’agrada gens, a no ser que fos per donar-li aquest toc d’idiota que emana normalment Joan i que li anava molt bé a alguns dels personatges que Manrique interpretava) ens destapaven de mica en mica una història de violència absurda justificada per la set de venjança. L’heroïna de la història crida a aturar l’espiral absurda que es genera quan et creus amb dret de fer mal perquè te l’han fet abans a tu, provocant així que hi hagi algú més que tingui dret de fer mal perquè li han fet mal a ell. Les mateixes paraules de la vídua del documental.

 

No sé quants milers d’anys d’evolució portem ja des del Codi d’Hammurabi i continuem igual de rucs, ull per ull, dent per dent! Els conflictes bèl·lics del món es resoldrien en el moment en què canviéssim les ganes de venjança per empatia i amor cap als altres. Si veieu l’obra prepareu-vos per cremar-vos per dins durant tres hores, i patir…però tot i així, “Incendis” hauria de ser de visió obligatòria, amb una mica de sort aquest foc purificador canvia i renova la humanitat.

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…

 

Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.

 

En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.

 

Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)

 

Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.

 

Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.

 

Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!

 

Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:

1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)

2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:

– Les floretes als pobles

– La gent dels pobles no és tonta

– L’oci rural

– No intenteu canviar un granger!

– Com anar vestit al camp

– El menjar

– Les sogres

– Com lligar (“aunque a mi no me funcione”)

– Els “agostins”

– Les pijes

– El programa en edicions posteriors a la seva

– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

Viatge Vietnam i Cambodja: Intentant matar-los tots

L'he robat de http://www.cubadebate.cu

Si sou seguidors habituals d’aquest bloc sabreu que fa sis mesos que intento matar el tema del viatge. Quan vaig tornar pensava fer totes les entrades relacionades seguidetes, penjant un tema cada dia acabaria en uns 30 dies i després ja podria dedicar-me a qüestions més reflexives.

Però amb fer una llista dels temes que vols tractar no n’hi ha prou! També s’han de redactar, i això requereix temps i inspiració, dues coses que sovint no van de la mà. Els temes que treien més suc ja els he penjat, però encara me’n queden molts i veig que això serà més llarg que les obres de la Sagrada Família, així que m’he decidit a matar tots els temes en una entrada. Simples píndoles en forma de guió, petites dosis perquè us els pogueu empassar millor. Us prometo que quedeu disculpats si us fa mandra llegir-ho tot, jo simplement vull tranquil·litzar la meva consciència i saber que a partir d’ara em podré entregar als plaers de la resta de temes de la vida. Així doncs, comencem!

17. Llocs de guiris

– En un restaurant a Siem Reap (Cambodja) hi havia música en directe no pas cambodjana. Tocaven cançons de Els Beatles.

– A l’Hotel Rex de Ho Chi Minh vam tenir coneixement de les gramoles humanes: els demanes la cançó que vols i te la canten… “Toca-la Sam!!” Nosaltres vam animar el local amb Jason Mraz i Shakira!

– Els pubs de guiris t’ofereixen 3×2 consumicions alcohòliques, la qual cosa va la mar de bé per al mal de panxa del dia següent, i no pas per l’alcohol, sinó pel gel que duen (aigua susceptible a crear mals de panxa)!

– Els restaurants per a guiris tenen aire condicionat, diversos ventiladors i sovint les finestres obertes… s’hi està fresquet, vaja. En canvi demanes per anar al lavabo i veus com viuen ells, la cuina plena de fum i el lavabo darrere una cortina. Un món dues classes de persones. 

18. Els Perills

– Que et timin a l’hora de fer el canvi de moneda. Ells accepten dòlars i dongs, per tant si el preu és en dongs i tu vols pagar en dòlars o al revés et demanen més del que toca. Això passa quan acabes d’arribar i no encara no en saps. A Saigon prenent un gelat ens van timar un dolar!! (Quina ruina, altrament…)

– Quan acabes d’arribar i no saps els preus de les coses et poden intentar timar. Et volen fer pagar 50.000 dongs per un litre i mig d’aigua (això ens ho van explicar, no ens va passar a nosaltres) quan el preu normal és 10.000

– Que el taxista et vulgui portar a un altre lloc o la gent del carrer que s’ofereix a ajudar-te et vulgui portar cap al seu hotel, però només dient que ja el tens pagat, encara que sigui mentida, et deixen en pau i amablement t’indiquen cap a on has d’anar.

19. Les màfies de les agències de viatges

– Sembla que un lloc sempre t’hagi d’oferir el mateix o que hagi de tenir sempre el mateix preu, oi? Doncs no. S’ha de regatejar fins i tot el preu d’un tour, per anar bé. D’això, malauradament, ens en vam adonar al final del viatge quan vam anar a pagar una excursió i ens van dir que valia menys del que ens havien dit el dia abans. En dir-ho ens van dir que ens feien una oferta per ser tan guapes (més o menys, haha, em sembla que va dir per ser “bones clientes”).

– La majoria d’agències de viatges agafen un mateix servei (un bus, un tren, un hotel…) però segons l’agència pagues un preu o un altre. O sigui, que pots anar al mateix tren o hotel amb gent que ha pagat més o menys diners per fer el mateix que tu! Val la pena preguntar.

– De vegades et posen molts problemes quan veuen que vols fer alguna cosa per tu mateix i et diuen que és impossible, per exemple, llogar una moto. Després surts al carrer i trobes deu llocs on poder fer allò “impossible”.

20. La gent que et trobes

– Viatjar és fantàstic per fer pràctiques d’anglès. Qui diu que s’ha d’anar a Anglaterra a aprendre anglès? Quina tonteria! Allà no tens més remei que parlar anglès, i com que l’anglès de la majoria de la gent (sigui vietnamita o turista) és macarrònic no tens vergonyes.

– A més a més trobes gent molt agradable… i no faré llista de la gent que vam conèixer perquè no té cap sentit, però vaja, molt macos.

– De vegades la gent que et trobes no és tan fantàstica, per això, i tens experiències com les d’aquesta pel·lícula. Diguem que vam conviure amb una família vietnamita turista que era una mica cridanera, una mica desorganitzada (tot l’autobús va haver de fer una parada perquè es van deixar una maleta en una “àrea de servei” i van anar corrents a buscar-la), una mica maleducada, una mica despistada (el guia sovint els havia de recordar que el fill petit el tenien a Cuenca)… Per sort aquests contactes amb la gent són d’un sol dia i prou.

21. El seu anglès

– En una excursió no enteníem les indicacions del guia i no vam entendre que havíem de baixar del bus. Vam baixar-hi perquè just havíem parlat amb una noia que feia la mateixa ruta que nosaltres i ens va avisar… i això que el bon guia ho va repetir unes deu vegades!

– Per comprar un bitllet d’autobús ens hi vam estar….no us exagero, potser deu o vint minuts parlant amb un noi que ni ens entenia ni nosaltres enteníem. En aquests casos la meva resposta era molt diplomàtica: “I’m sorry but my english is very bad!”

22. Rentar la roba

Jo és que sóc molt garrepa, i la Marta pateix perquè li espatllin la roba, total que cada dos dies més o menys tocava fer bugada. Consells per assecar la roba: si hi ha aire condicionat no l’apagueu mentre hi ha la roba estesa per l’habitació, sempre s’asseca abans. Per estendre-la sempre hi ha algun penjador o penja-robes que es pot aprofitar, i si en treure la clau se’n va l’electricitat (una putada perquè podria eixugar-se una mica mentre vas a sopar) te les enginyes col·locant-hi algun trosset de paper que hi faci contacte! Ara, si en algun hotel preguntes i hi ha lloc on estendre la roba al sol…és glòria.

23. El menjar

Potser una de les millors coses que hi ha a Vietnam, amb especialitats a cada lloc! Recomano el Mermaid i Miss Ly a Hoi An, el Brother’s a Hue, wl Bia Minh i el 69 a Hanoi (car però boníssim). Tothom ens deia que quan portéssim un temps allà estaríem fartes de fideus i arròs i que voldríem anar a menjar menjar occidental…doncs això no ens va passar.

24. Calor, calor, quina calor que fa, que ens haurem de despullar…

Poso Déu per testimoni que mai més tornaré a passar calor!! Em desfeia. Un dia vaig sopar dues coca-coles i un suc de mango, després de tant caminar i de tant de sol no podia ni veure el menjar, però adorava els líquids! No descarto fer el vietnamita i portar un para-sol o un barret molt ample en una propera visita.

25. Sortir de marxa

Dues noies solteres soles disposades a conèixer gent jove agradable i viatgera busquen locals on sortir a prendre alguna cosa i/o ballar havent sopat. Doncs no hi ha manera… Veureu, els llocs de turistes per prendre alguna cosa, quan en trobes un, són com els pubs anglesos. No tenen moqueta a terra ni sofàs, ni quadres d’escriptors penjant per la paret, vull dir que l’ambient és el de pub: música mona de moda, grups de gent que ja es coneix a hores lluny en una taula de la que no es mouen i amb la que és impossible comunicar-se. Què voleu que us digui, que s’enyora que de tant en tant s’apropi algú a fer-te alguna pregunta estúpida per iniciar una conversa… a la catalan way!

A més a més els bars tancaven a les 22.00, això vol dir que nosaltres sovint arribàvem a la porta del local quan ja era tancat. Només un dia vam trobar una espècie de discoteca però estava tan deserta que aviat vam marxar.

26. Bitxos i bitxes

A l’Hotel de Hoi An hi corria un llangardaix que no sé com va aparèixer al vàter… i el vam fer desaparèixer tirant la cadena. Potser es convertirà en el Godzilla vietnamita. Al mateix hotel van aparèixer una pila de formigues al labavo, menjant-se un altre bitxo mort (i quan dic una pila, és una pila. La paret era negra). Les aranyetes penjant pel sostre a Cambodja, les minicuques al vaixell de la badía de Halong, els micos que volien estirar-te la càmera a Ankor, les serps gegants per fer-se fotos a restaurants de turistes… i a Sapa, en desviar-te del camí et deien “vés amb compte que per aquí hi ha serps!”.

27. Desplaçar-se per les ciutats, dues catalanes a Vietnam

Pagar un taxi? Agafar una moto taxi? Llogar una bici? Gastar diners per una cosa que es pot fer a peu? NO! Anàvem a peu fins i tot per Hanoi que és prou gran, anàvem amb la roda de la maleta trencada buscant hotel i anant cap a les estacions de bus, dient que no a tothom que s’oferia a portar-nos. Anàvem en bus de línia cap a l’aeroport i des de l’aeroport, patint per si el bus arribaria al lloc que ens pensàvem o no!!

28.  Què senten els famosos quan els demanen un autògraf?

Doncs no ho sé, però vaig tenir alguna experiència semblant a Vietnam. A Hoi An vam demanar a uns homes orientals que ens fessin una foto i a part de fer-nos-la amb la nostra càmera…també ens van retratar amb la seva. Serà que som guapes. En una tomba a Hue una nena també oriental em perseguia amb una càmera, no sé per què, tota emocionada. I a la ciutadella de Hue una noia somrient se m’apropa i m’indica si puc fer una foto, li dic que és clar, agafant-li la càmera i em diu que no, que la foto se la vol fer amb mi! M’agafa per la cintura (xopa jo) i posem per a la foto… i li pregunto per què… però no parla anglès. Un cop aquí en explicar-ho em diu la gent que és perquè tinc la pell molt blanca i els faig gràcia (i jo que em pensava que era perquè m’assemblava  a la Julia Roberts…)

29. Recomanacions

– Portar una llibreta per apuntar les experiències. Si no, quan tornes sembla que només hagis viscut el que surt a les fotos i és molt més difícil fer una marató de Reflexionem-his dedicats a Vietnam.

– Comprar-se una guia Lonely Planet. Dic comprar-se perquè és preferible que l’edició sigui noveta (nosaltres anàvem a parar a restaurants inexistents amb la nostra que era prestada!) i dic Lonely Planet perquè et soluciona qualsevol problema que puguis tenir a l’hora de viatjar, té molts plànols de ciutats, té recomanacions més enllà de què veure i on menjar (per exemple et diu que no facis cas dels taxistes quan et volen portar a un altre lloc, però si els dius que ja has pagat l’hotel et deixen en pau), t’indica busos per anar i tornar de l’aeroport… i mil coses més que fan que d’entre les tres guies que vaig llegir fil per randa abans d’anar a Vietnam (ja us ho havia dit que estava un pèl escagarrinada, oi?) la millor sigui sens dubte la Lonely Planet.

– Portar xancletes d’aquelles amb belcros i soles de bamba.

– Pantalons llargs fins i samarretes amb màniga curta per evitar cremades del sol.

Portar crema del sol a la motxilla. La sues…

30. El mercat

Allà hi vam veure tres tipus de mercat: els mercats de les grans ciutats (Hoian i Saigon/Ho Chi Min) que són més o menys com els nostres, és a dir, un lloc tancat amb quatre entrades ple de paradetes, fi de les semblances. A Saigon la meitat del mercat de Ben Thram venia roba o souvenirs pels turistes i quan passaves per allà…era com si haguessis baixat a l’infern i mentre caminaves per passadissos estrets les ànimes t’imploressin que te les emportéssis cap a la Terra de nou: tot de mans t’agafaven, et tocaven, et picaven, totes reclamant la teva atenció cap a la seva paradeta “Buy something!” No cal dir que vam durar-hi ben poc. A l’altra meitat del mercat hi havia llocs per menjar i jo vaig fer la primera sopa de fideus del viatge.

A Hanoi el mercat era de l’estil del de Saigon però no hi havia tants turistes. De fet era molt més gran i molt més autèntic, perquè a banda de les mil paradetes de roba i menjar hi havia mil més. Que necessites un ventilador nou? Doncs vas al mercat. Que necessites sabates, una taula, tamborets de plàstic? Cap al mercat! És com anar al Corte Inglés, ho tenen tot!

31. Els nens

Sobre tot a Cambodja i Sapa els nens et demanen diners i fan molta pena… però jo vaig decidir que si ningú els donés diners potser aquell temps que dediquen a empaitar turistes el dedicarien a jugar o estudiar, així que amb la consciència tranquil·la no els vaig donar res de res… només als nostres petits guies de Mui Ne, si recordeu la història o les fotos, sabreu que tampoc no els vam donar gran cosa.

Em sembla que tinc el cor dur de barcelonina, de tant dir al metro, al carrer i als semàfors que no a la gent… si algú arriba fins aquí que em digui quina és la solució per aquest problema social que tenim.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I si heu arribat fins aquí, us mereixeu un premi!!!!!!!! Desitjo que us hagi agradat tot. Ja m’he alliberat, uuf!

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

Viatge Cambodja Vietnam (15): El trànsit

Robada de: http://www.transit-port.net/Galleries/Portfolio/pages/Saigon%20Traffic.htm

Mireu, us he de confessar que a part de la manca de temps  (un curs al matí+la preparació del Mercat de Nadal de Sense títol+el meu nou estat civil) no és l’únic motiu pel qual no heu tingut reflexions tan sovint com us hauria agradat. El cas és que, ho he de reconèixer, l’empresa empresa per explicar tots els ets i uts del viatge a Vietnam era massa ambiciosa! M’havia encallat.

En el tema del trànsit no aconseguia un text a l’alçada de la realitat que vaig viure, crec que ha estat l’entrada més reescrita de la vida del Reflexionem-hi, vinga escriure i reescriure el mateix text.  El cas és que ara que tindria temps de penjar-la… sóc a la feina, i l’última versió és a casa… així que he decidit posar-me al dia del que havia dit el Pons tooots aquests dies i bombardejar-lo de comentaris, ignorant que jo també tenia un bloc que havia de renovar.

Però tanta inspiració m’ha fet enveja i he arribat a la conclusió que el que havia de fer era ignorar el text desat a l’ordinador de casa  i simplement dir-vos això: que allà tots condueixen com bojos, que vam veure no sé quants accidents (uns deu) en directe, que vam haver de portar una noia inconscient a l’hospital tot just haver caigut de la moto, que un noi madrileny que vam conèixer va haver d’abortar el seu viatge per culpa d’un accident de bici… Que condueixen fatal, en resum.

Ah, i que la llei del més fort és la que impera: si sou vianants no teniu cap dret, els que tenen preferència, SEMPRE, són els grans, per aquest ordre: camions, autobusos, furgonetes, tot terrenys, cotxes, motos carregadíssimes (5 persones o 4 bombones de butà, i tot el que us pogueu imaginar PODEN anar a sobre una moto), motos carregades, motos a seques, bicicletes i finalment, l’últim mico: tu, pobre vianant. Que si voleu creuar el carrer no feu cas del “t’esquiven”, i “has de passar sense mirar” I UNS NAPS!!! El que has de fer és anar tirant, però vigilant. Que ve una moto? Mires quina trajectòria porta i quina velocitat, a veure si pots passar-la o has de frenar un pèl. Que ve un cotxe/autobús/camió? Freeeena, i deixa’l passar, perquè ell no pararà.

I si vas de passatger en un autobús? Doncs concentra’t en el paisatge!! Per què has de desviar la vista dels fantàstics camps d’arròs per posar-te a patir innecessàriament amb gent en contra direcció, bicicletes que passen fregant, per la iaia que passa el carrer lenta, per aquell que s’ha parat a mirar-se el mòbil al mig com el dijous? Nooo, fes-me cas, tu passa. Si hi ha algun accident… ja solucionaràs el problema a posteriori!

Va, per haver-lo escrit tants cops no m’ha quedat gaire bé, però ja he tret el tap amb el que m’havia encallat… ara espero que les reflexions flueixin com sempre han fet. OMMM! Us deixo amb unes imatges que valen més que totes les paraules que he escrit!

Aquesta cara feia jo també el primer cop…sort que una noia ens va dir si voliem passar amb ella! I això que el carrer era ample com la Diagonal.

Amb diferents vehicles a Saigon (Ho chi Minh)

Ara de nit i de més amunt (us asseguro que seure en un cafè i veure aquesta vista és hipnòtic)

Apali!! Dilluns, que m’avorriré un altre cop, ja us escriuré alguna meravella més! Encara queden alguns posts pendents de Vietnam, no sé si us avorreix el tema…

Viatge Cambodja Vietnam (14): L’aventura de Sapa

Tot i que va ser “el millor dels millors” de Vietnam he estat demorant aquesta entrada molt de temps, perquè és impossible fer un text que estigui al nivell de l’experiència de Sapa. Avui que m’he llevat amb forces ho intento! Desitgeu-me sort!!

Tot va començar a Mui Ne, quan vam conèixer el famós Robert i ens va recomanar una agència de viatges per anar a veure la badia de Halong i Sapa. Tot i que segurament hauríem trobat alguna cosa més econòmica volíem que aquestes dues excursions fossin perfectes, així que a Hanoi vam anar directament a Tropical Tours. Vam entrar, vam explicar que érem amigues del Robert i que volíem “exactament el que ell havia fet”, així que sense cap exigència d’explicació del viatge vam pagar i vam marxar de Hanoi felices i contentes.

A la furgoneta que ens portava a l’estació hi havia molta més gent.

– Quin tren agafeu, vosaltres?

– No ho sabem.

– A quin hotel aneu?

– Ni idea…

– Aneu a veure el mercat?

– Em sembla que sí!

– Quin mercat?

– Ai, aquell famós, no?

– Feu el treeking?

– Suposo…

Vaja, que no en teníem ni idea del que veuríem. L’única cosa que teníem clara era que havíem d’anar a veure un mercat que només es feia els diumenges (recomanació de ma germana). En arribar a l’estació una dona molt cridanera cridava els nostres noms… més o menys. Una noia japonesa constava a la llista com a “Japanese” de nom, i nosaltres érem “Monta” en comptes de “Marta”… La senyora cridanera ens va indicar en quin tren havíem de pujar i ens va dir que un cop a l’estació de Lao Cai no havíem d’anar amb ningú més que no fos del nostre hotel i ens tingués en una llista, que encara ens raptaria una altra companyia i ens farien pagar de nou.

A Lao Cai, l’estació a les muntanyes, van fer-nos esperar 4 hores (de rellotge) en un restaurant cutre on hi havia ratolinets corrents per allí. Finalment ens van venir a buscar en unes furgonetes i ens van dur a través de les muntanyes a Bac Ha. SI US PLAU, SI US PLAU, SI HEU D’ANAR A VIETNAM NO US PERDEU L’OPORTUNITAT D’ANAR A L MERCAT DE BAC HA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (ho poso amb majúscules perquè es vegi clar…)

Va ser l’experiència més paranormal de la meva vida. Semblava que hagués agafat una màquina del temps. El mercat de Bac Ha és la gran festa de les tribus que viuen a les muntanyes, cada diumenge baixen al mercat com qui va al centre comercial, a passar-hi l’estona. Allà hi poden comprar el que necessiten: una gallina, un porquet, un búfal, un cavall… El més impactant, a part d’això que us acabo de dir que ja és prou impactant, és com vesteixen. Fins ara els vietnamites que havíem vist vesteixen com nosaltres… o com els japonesos, així una mica fashions i de marquitis. Els de les muntanyes semblen dones peruanes casades amb homes xinesos, elles amb trenes interminables, vestits de colorins segons la tribu a la que pertanyen i ells amb camises de coll “mao” i pantalons a joc…! Motxilles-cistella, felicitat… i el 99% de tots ells (el 99% que NO tenia botiga de souvenirs) passaven de nosaltres! Érem espectadors transparents en un món on el color havia explotat i encara no havia arribat la modernitat, érem éssers invisibles barrejats entre escenes de quoatidianitat, érem turistes inútils en un tros de món radicalment diferent al nostre.

Aquesta dona vella i desdentada em té enamorada.

 

Potser no va ser una màquina del temps, potser vaig agafar una nau espacial i vaig anar a un altre planeta...

 

"Me falten paraules per explicar què significa per jo" Hi insisteixo, no sabeu què és ser aquí a un pam d'aquesta gent...

  

Escenes quotidianes però estranyes

 

I paro, que encara us les posaré totes...

I quan parles amb ells són gent normal, i quan els veus parlar entre ells i riure, i fer-se bromes, i comprar i menjar… són com nosaltres. I tenen mòbils i motos, i electricitat, però no són exactament iguals… És un univers paral·lel. És una sensació molt estranya. Aquell “same same but different” que us deia.

Quan ens van portar a l’hotel de Sapa ens van informar que a la nit de l’endemà dormiríem en una “home-stay” desrprés del treeking. No en teníem ni idea que faríem això, haha, però és clar, això era el que havia fet el Robert, així que nosaltres també! El matí següent ens van presentar la nostra guia i el grup amb el que aniríem caminant tot el dia (érem 8 en total). Just sortir de l’hotel hi havia una barrera humana que no sabíem ben bé de què anava…

Què hi fan totes aquestes dones a la porta de l'hotel??

Aviat ens en vam adonar. Ens perseguirien, ens seguirien, ens donarien conversa. Intentarien fer-se amigues nostres i al final del trajecte voldrien vendre’ns alguna cosa… doncs nosaltres no ens deixem enredar!! Que som catalanes, no fem bromes amb els diners!! Ens vam fer les sueques una bona estona, potser les primeres dues hores de caminada.

– What’s your name?

– Què? Tu l’entens Marta? No parlem anglès…

– Where are you from?

– Ho sento, no, no t’entenc…

Però després de tant de temps juntes, d’ensenyar-te on no has de posar el peu, de regalar-te un cor fet amb plantes, d’ensenyar-te on és casa seva, de mostrar-te on havien anat a escola, de compartir tantes hores a la muntanya… ens vam acabar fent amigues!! Així que els vam haver de comprar dos mocadors. I a canvi, de regal ens van regalar una polsera que encara porto amb molt, molt bon record de la meva “amiga” de Sapa.

Amb aquests regals... qui s'hi pot resistir?

 

La meva amiga i jo.

 

Un descans a mig camí

 

Refrescada i dutxa en un aqüeducte

 

Una caseta d'un poble... i camps d'arròs

Després de tot el dia d’al·lucinar entre camps d’arròs, senyores amb paraigües per parar el sol, muntanyes precioses, nadiues caminant hores en xancletes, obrers penjats d’un pont que construien amb canyes, d’observar que moltes noies portaven com a ornament al cabell pintes amb el mànec i tot (com si fos una “peineta”), passar per ponts suspesos sobre rius cabalosos i veure com nens, búfals i turistes en la mateixa proporció s’hi banyaven , després de tantes emocions vam arribar a casa.

Un lloc molt bonic per reunir-se amb els amics i fer-la petar...

 

Per què li direm paraigua...?

 

Muntanyes, xancletes, paraigües, trenes, cistelles.

 

El nostre poble

 

La paret de les cases de la gent

 

El meu llit és el del final, allà on la paret no acaba d'encaixar

I res, a continuació sopar boníssim, dormir i tornar a caminar el dia següent. Ens hauria agradat tant si haguéssim sabut què anàvem a veure? Ens hauria sorprès igual? Va ser gràcies a la confiança cega amb el Robert que vam flipar tant en aquest viatge?? Us podrà agradar tant a vosaltres ara que us he pervertit amb aquestes fotos? No ho sé, i tampoc no tinc cap frase espectacular per acabar, així que marxo i prou, de puntetes.

Viatge Cambodja/Vietnam (13): Més aventures als autobusos

 

Per saber què hi pinten The Pinker Tones aquí haureu d'arribar al final!

 

Fer grans viatges per Vietnam en autobús, segons com sigueu, no és recomanable. Agafeu l’avió! Sí, surt més car… però tampoc no hi ha per tant. El que perds en diners ho guanyes en tranquil·litat, en descans i en hores que pots fer servir per fer turisme, que és del que es tracta!! Si els bitllets d’avió els compreu amb antelació no surten cars.

Ara, un cop a terra, val la pena fer petits viatges en autobús. El trajecte des de l’aeroport gairebé sempre es pot fer en un bus de línia, lliure de turistes… que van de pet cap a les parades de taxi. En el seu defecte hi ha furgonetes que quan s’omplen et porten al centre de la ciutat. Si no hi ha res de tot això hi ha taxis que es poden compartir amb altres turistes perquè surtin més econòmics (només en vam haver d’agafar dos en tot el viatge).

Si pugeu a un autobús de línia a Vietnam heu de saber com es paga. El que fan els vietnamites és pujar i seure. Un cop reservat el lloc on posar-hi el cul (hi entren tots corrent, com quan obren les portes de El Corte Inglés el primer dia de rebaixes) esperen a que els vinguin a cobrar, cosa que fa un revisor. Si no hi ha revisor s’aixequen i paguen al conductor, o van passant els diners cap endavant, fent cadena amb la col·laboració de la resta del passatge, fins que arriba al conductor. I si hi ha canvi, el canvi torna cap enrere amb el mateix mètode.

A Hanoi vam tenir la nostra última aventura. Plovent, amb la roda d’una maleta trencada i amb poca idea d’on era l’estació d’autobusos vam passar per carrers del Hanoi de veritat, el que no és per a turistes, plens de gent que et mira amb curiositat i piles de pinyes de dos metres d’alçada per ser triades i venudes al mercat. Un cop ja a dins el bus, patint per si el noi que ens havia dit que aquell era el que havíem d’agafar ens havia enganyat (sempre desconfiant), teníem l’últim contacte amb els vietnamites i l’últim trajecte per Vietnam. Quan vam arribar, com que la resta de passatgers eren treballadors de l’aeroport el bus ens va deixar en un lloc des del que no podíem accedir a la terminal. La vèiem, però hi havia una carretera entremig amb unes tanques altíssimes que no vèiem on acabàvem. Vam intentar preguntar com s’hi arribava però no en vam treure l’aigua clara, així que vam fer l’última bestiesa del viatge, com si ens estiguéssim fugant d’una presó, primer va passar una, després les maletes i després l’altra… i així, com si haguéssim passat la frontera il·legalment vam fer l’últim pas per arribar al món civilitzat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno als premis per necessitat. La nit de dijous a divendres passat no vaig dormir donant-li voltes a un conte que havia d’escriure, així que la nit de divendres a dissabte em va agafar una migranya brutal per no haver dormit… que em va evitar poder gaudir de The Pinker Tones en concret, cosa que em fa molta ràààààààbia!!

Doneu una oportunitat a aquests barcelonins que estan triomfant a tot arreu menys aquí…! Són brutals.

La primera cançó que vaig sentir d’ells, jo diria…

Whistling Song, The Pinker Tones

Podria sortir a Ocean’s Forteen, si n’hi hagués…

Working bees, The Pinker Tones

Quin bon rotllo, potser la que més m’agrada: “all politicians are crooks, we’re karma hunters, aha!”

Karma Hunters, The Pinker Tones

Estranyament tranquil·la:

I’m happy everywhere, The Pinker Tones

Viatge Cambodja/Vietnam (12): Aventura a Mui Ne (2)

De seguida el bus va tornar a parar i va pujar un noi dient que havíem de baixar. Encara no les teníem totes, nosaltres, perquè esperàvem veure el mar i l’única cosa que vèiem era un carrer ple de “resorts” i bars. Vam preguntar allà mateix si era allà d’on sortia el bus a la nit, i ens van dir que sí. Ens van oferir una habitació però nosaltres els vam explicar que era absurd, ja que ens en anàvem a la 1.30… i ells que no ho entenien! Ens deien que almenys necessitaríem una dutxa, i nosaltres vam explicar que no, que érem unes “dirty girls” (cosa que ara, m’ha sonat molt malament…haha). També vam preguntar si ens llogarien una moto per anar a veure les dunes, però ens van dir que això de les motos era molt perillós, que millor que agaféssim un jeep amb conductor per 20$ cadascuna. Vam obrir molt els ulls i els vam dir que ja tornaríem a la 1.00 per agafar el bus.

Vam continuar per l’únic carrer del poble i vam parar a la primera “Agència de viatges” que vam trobar. Ens van oferir el mateix per 12$, i com que no teníem gaire temps per seguir buscant vam dir que d’acord.

– Quin dia voleu fer l’excursió?

– Avui.

– A quina hora?

– Ara mateix.

– A quin hotel us han de portar després?

– A cap. Mira noia, acabem de baixar de l’autobús, encara no hem dinat, d’aquí a dues hores ens quedem sense sol… i marxem a la 1.30. Hem de veure Mui Ne ara mateix!

Aviat va arribar el nostre jeep. Vam anar menjant crispetes d’arròs (que era tot el que dúiem al damunt) cap a la primera parada: Suoi Tien (que en català seria com “La Font de les Fades”). Havíem llegit en un bloc que uns nens ens farien de guies i que si els donàvem “una propinilla para chuches” se n’ananirien més feliços que uns gíngols. Així que quan els primers nens van aparèixer, en comptes de fer com sempre (i dir que no, en primer lloc, i ignorar-los després) els vam seguir el rotllo. Va ser una mala decisió perquè els nens anaven a tota castanya, nosaltres no teníem energia (les crispetes d’arròs no donaven per tant) i jo, personalment, tenia molta calor. A més a més allò estava a rebentar de gent i no tenia pèrdua, però bé, el mal ja estava fet. Els nens ens van ensenyar quatre coses amb moltes presses i ens va fer l’efecte que no vèiem tot el que havíem de veure… però vaja, com que ja anàvem atabalades per la falta de temps, doncs ja ens semblava bé.

Suoi Tien des de dalt!

La Marta i els nostres petits guies. Com corrien els desgraciats!

Després de barallar-nos amb els nens per la “propinilla para chuches” (deuen ser molt cares a Vietnam, les xuxes, i nosaltres no teníem “suelto”) el jeep va fer una parada tècnica per fer una foto a les barques dels pescadors i al poble pescador “real” (no el conjunt de ressorts on van els turistes).

Les barquetes dels pescadors... les rodones no em direu que no són mones!

Un altre viatge en jeep i vam arribar a les dunes blanques, les que realment impacten. Són a pocs quilòmetres del mar, al costat hi ha un llac ple de flors de Lotus… però passes una de les dunes i et penses que ets al desert: mires a l’esquerra i ets a Vietnam, mires a la dreta i ets al Sáhara!

Jo, el llac, els lotus, i les dunes blanques al fons

Vaques, aquesta devia ser una pista que realment no èrem al desert...

Fent una miqueta el ruc...

Una de les activitats estrella era llogar un plàstic als nens d’allà i fer-lo servir com a trineu. Però després de la nostra experiència amb els nens “de les fades” no en volíem saber res més, de nens! A més a més, tothom sap que quan un no té trineu amb una bossa de plàstic en té prou. Així que ens vam situar a dalt d’una duna, vam treure la bossa de plàstic, vam seure a sobre i… la família del costat es va compadir de nosaltres, pobres catalanes estalviadores, i ens va deixar en préstec el seu “trineu”. Quina vergonya…

Descens extrem en trineu per les dunes.

Si teniu més de 18 anys amb una baixada en tindreu prou. Això sí, tindreu un souvenir gratuït: sorra fins a les orelles.

Yupiiiie!

No, si empinadetes ho eren, les ******* I després de baixar toca pujar!

I res, després cap a unes dunes de sorra vermella a veure la posta de sol. Un cop a Mui Ne un altre cop, vam anar a sopar a un xiringuito del carrer on et feien el peix que triaves a la brasa, en un bidó amb quatre brases i una graella.

Una mariscada per a la Marta, uns noodles amb gambetes per a mi, tot per 6$ (uns 2,5 euros per cap)

 Després de sopar i prendre un crêpe (de mango i sucre!) en un bar de guiris vam anar a una bar-discoteca, l’única gairebé que vam trobar en tot el viatge (es deia “El Vagabundo” per si a algú li fa servei). Només entrar uns nois que hi havia a la barra ens van fer “Heeeei!” i nosaltres, esgotades com anàvem, els vam ignorar i vam anar a seure al costat d’uns nois. Vam sentir que un d’ells amb un accent… no gaire bo (no és crítica, només una bona manera de reconèixer els ibèrics) parlava de les illes Balears… i vam pensar “Aquest és català!!”. Al cap de dos segons el cambrer (o cambrera, no m’hi vaig fixar) ens portava dos Mojitos de part dels nois de la barra. Perfecte: una beguda plena de gel, gràcies nois! (Pels despistats, una de les coses que et recomanen NO fer en aquests països és prendre gel…perquè l’aigua vés a saber d’on ha sortit!)

Però nosaltres ni cas als de la barra. Al contrari, que aviat el noi català es va quedar sol i el vam convidar a una conversa civilitzada en un idioma fàcil de parlar (per a nosaltres) com és el català. El Robert, que així es deia el noi, ens donar moltíssimes recomanacions per al nostre viatge cap al nord, i nosaltres li vam donar unes quantes per al seu viatge cap al sud.

Passejant a les tantes de la matinada es poden veure coses com aquesta...

A les 12.30 vam anar cap al lloc on sortia el bus. Hi vam arribar a la 1.00 i allà no hi havia ningú. A recepció hi havia dues persones dormint  dins unes mosquiteres, però és clar, no els vam despertar. El primer que vam fer quan vam arribar va ser anar al lavabo… per motius obvis si heu llegit l’entrada anterior.

Ens vam estar esperant a fora una estona. I esperant, i esperant, i veient passar autobusos, i veient l’agulla del rellotge com avançava: 1.30, 1.35, 1.40… i allà que no hi havia ni Déu. Vaig començar a atabalar-me: de fet, a tothom l’anaven a buscar al seu hotel… i si se n’havien oblidat de nosaltres? Potser no sabien on ens havien de recollir… i allò és Vietnam, no crec que els faci res deixar-se un parell de passatgers que ja han pagat el bitllet!

A la 1.45 començava a pensar les nostres alternatives, entre atac de pànic i atac de pànic (em costava respirar, us ho juro). Una alternativa era agafar un taxi que ens portés a Saigon per 160$, ens n’havien informat a l’hotel que vam haver d’anular. L’altra alternativa era agafar un bus que ens dugués a Hoi An que trigaria 15 hores a arribar. 15 hores!!! Si jo amb 5 m’havia volgut suïcidar!!!!!!

La 1.50. La 1.55. No paraven de passar autobusos però cap parava. La Marta em tranquil·litzava com podia (aquell dia es va guanyar el cel) i just en el moment en què m’anava a llançar sota les rodes del proper bus que NO parés (és broma, vaig patir molt però no m’hi hauria tirat pas) van tocar les 2.00 i el nostre bus va arribar.

I l’aventura acaba aquí, perquè va resultar que l’sleeper bus de tornada sí que era ple de turistes, i sí que era net, i sí que tenien mantes netes i ben plegades… així que el viatge de tornada vaig poder descansar!! Entendreu que després de tota l’aventura a Hoi An anéssim a consultar preus per fer-nos un massatge. Per 8 euros (o 8$, ja no me’n recordo) tu diràs, i mira que jo tenia por, que per la platja de Barcelona hi ha molt d’oriental sense títol “sueltu” que fa massatges. Però va ser perfecte, vaig sortir d’allà flotant!

En conclusió, encara no sé si el viatge a Mui Ne val la pena o no, el que està clar és que no el tornari a fer tal com el vam fer… va ser la pitjor experiència de la meva vida i una de les més grans aventures!! 😀

Viatge Cambodja/Vietnam (11): Aventura a Mui Ne (1)

La Ruth ens havia recomanat anar a Mui Ne, un poble pescador que s’ha convertit en refugi per als surfistes de mig planeta i que té l’atractiu de ser molt a prop d’unes dunes. Com que aquella excursió té molta mandanga us copiaré el que vaig escriure al Diari de bord, la llibreta on anàvem reflectint totes les nostres experiències, i així no em deixaré res. Us poso en situació: el dia següent havíem d’agafar un avió, però ens van canviar l’horari. Com que no hi havia cap bus que arribés a Saigon amb prou antelació com per no perdre el vol, vam haver d’anular la reserva del nostre hotel i vam comprar un bitllet pel bus que arribava a Mui Ne a les 5 de la tarda i un altre pel que marxava a la 1.30 de la matinada. Teníem 8 horetes per veure Mui Ne.

Bé, ja en teniu prou, de preliminars. Us transcric el Diari de bord.

“Diumenge 17/7/2011

Ara som a l’hotel de Hoi An. Abans d’ahir vam agafar un bus cap a Mui Ne. Va ser el pitjor viatge de la nostra vida fins ara. Era un”sleeper bus”, (amb “llits”)però nosaltres havíem comprat bitllets per a un “seating bus” (amb seients) així que al principi ni ens deixaven pujar, “wrong bus!” ens deia el noi. Vam insistir que els de l’agència ens havien dit que era aquest el nostre bus i que si hi havia cap problema que parlés amb ells. El bon home ho va fer, i quan va tornar va dir que d’acord, que podíem pujar. Evidentment era un error, perquè a part que nosaltres havíem pagat per un altre tipus d’autobús aquell era… com ho diria? Poc turístic. A part de nosaltres hi havia 3 turistes més, tota la resta eren vietnamites.

El noi amb qui havíem parlat va baixar del bus i d’encarregat es va quedar un senyor que no parlava anglès. Ens van donar una bossa de plàstic perquè hi poséssim les sabates, i ens van indicar on havíem de “seure”. (Mireu la foto de més avall) Els vietnamites són molt baixets, així que a ells en aquests llocs són feliços, posen els peus a dins d’aquestes forats que veieu i descansen en pau, perquè hi caben. Jo havia d’anar tota arronsada de cames.

Aquest és molt més maco, net i polit que el nostre, buaa! L'he tret de: http://vin-pri.travellerspoint.com/22/

Fins aquí no sembla tan horrorós. Però és que estava TAN BRUT!!!!!!! Quan vam arribar hi havia una manta tota rebregada com si algú hi acabés de dormir (segur que algú hi havia dormit, segurament el bus acabava de fer un simple canvi de passatgers). Hi havia un coixinet de roba que no havien rentat mai amb marques de greix de diferents caps, les cortines plenes de pols, el seient ple de taques, el vidre era opac en alguns llocs…vaja, que era MOLT GUARRETE!! Així que em vaig embolicar amb el mocador com la Verge Maria perquè el meu cabell i la meva esquena no toquessin res i els peus els vaig posar a sobre la meva motxilla i apa, a esperar que passessin les 5 horetes de viatge.

Però això no va ser el pitjor. Al cap de dues horetes el bus va parar en una “àrea de servei” (hauríeu de veure com són el que jo anomeno “àrees de servei”) i el senyor va dir no sé què en vietnamita. Quan el vaig interrogar amb la mirada em va ensenyar dos dits mentre deia “two minutes!”. Uns quants vietnamites van baixar però jo vaig veure que si trigava un minut més del compte em deixarien, vés a saber quin control porten en un bus així! I la Marta en aquell moment dormia. “Va, tampoc no tinc ganes d’anar al lavabo”.

Al cap de cinc minuts ja em vaig penedir, potser sí que hauria d’haver baixat. Al cap d’una hora ja no sabia en què més pensar per distreure’m. Al cap d’una hora i mitja vaig intentar fer uns mots encreuats del Màrius Serra. I al cap de dues hores… no podia més, m’estava PIXAAAAANT!!! Igual que una nena de tres anys, se m’escapava. No podia ni canviar de posició perquè en fer força… Vaig aconseguir incorporar-me, anava remenant i fent petits botets, de veritat, igual igual que un nen petit a la cua del lavabo, i tenia un mal de panxa que em moria!!

De: http://www.comonoserunadramamama.com

Portava dues hores imaginant-me a mi mateixa avançant cap a davant de l’autobús i explicant el meu problema al conductor, així que al final vaig fer que els meus somnis es fessin realitat. Vaig anar cap endavant i vaig dir “Is it very far? I really need to go to the toilet!” Tu has dit res? Ell tampoc…! Em va fer un moviment amb el braç cap a la dreta que no vaig saber si interpretar com “Sí, sí, ara a la propera benzinera paro” o com “Sí, sí, ja som a la vora”. Em vaig estar esperant allà fins que vaig veure passar la primera gasolinera… i me’n vaig tornar cap al meu lloc.

La Marta ja sabia del meu problema i vaig començar-li a exposar la meva brillant idea per poder fer pipi dins el bus. Agafaria la bossa de plàstic que ens havien donat per a les sabates, em situaria a l’últim graó de les escales del darrere i… seria feliç. També vaig intentar treure com fos el filferro que tancava el lavabo del bus (vaja, que jo tenia un lavabo a la vista tota l’estona però no hi podia entrar!!!!!!) però just en aquell moment crític vaig veure que la meitat del bus començava a recollir… ja arribem!!

Agafo les meves coses, em planto davant la porta, li dic a la Marta “Ens trobem on ens deixi el bus” , baixo i començo a córrer amunt i avall del carrer com una boja buscant un bar…però no n’hi havia cap!!!!! Torno cap al bus, la Marta té un peu a fora i un altre a dins i l’home dels “two minutes” em diu “Mui Ne?” i jo “Sí!” i ell em fa “cap al bus!”, i la Marta em diu que encara no hem arribat! I jo desesperada, amb cara de pena, tocant-me la panxa, li dic a l’home “I REALLY NEED TO GO TO THE TOILET!!” (sense cridar, però convincent) i gràcies a Déu, llavors sí, m’indica un bar a l’altra banda del carrer i aaaaahh!!

UUUUUUUUF! Treta de: http://journeyofawoman.wordpress.com/tag/comfort/

No us vull avorrir, continuaré amb l’aventura el proper dia…

Viatge Cambodja/Vietnam (10): El Paradís terrenal del Núñez de Crackòvia

L'he treta de desmotivados.es

Avui va de preus, us faré cinc cèntims (hihi) sobre el que costen algunes coses a Vietnam. Va ser l’últim dia quan vaig descobrir que realment tot era molt barat, jo em pensava que els dòlars i els euros més o menys valien igual, així que tampoc no vaig gastar gratuïtament (huhu)… cosa que va anar molt bé.

• El canvi:

             20.500 dongs = 1 dòlar

            29.000 dongs = 1 euro

            1 euro = 1.38 dòlars 

• Massatge 8$, 5,80€
• Llogar 5 hores dues bicis 4$ (2$ per bici, 1,1€ la bici)
• Dinar o sopar en restaurant turístic (a les paradetes del carrer ho pots fer per 0,50€) entre 100.000 i 200.00 dongs entre les dues, tirant a car 5€ per persona, tirant a barat 2,5.
• Ampolla d’aigua fresca de litre i mig 10.000 dongs (0,34€)
• Coca cola entre 13.000 i 20.000 dongs (entre 0.44€ i 0.68€)
• Vestit fet a mida 35$ (25,35€)
• Nit d’hotel entre 5 i 8$ (5.80€ el car)
• Bitllet de bus normal 5.000 dongs (0,17euros)
• Preu de tour al Delta del Mekong: 6 hores d’autobús en total anada i tornada, guia, dos viatges en barques grans, un viatge en barqueta de rems, 15 minuts de bicicleta i dinar: 7$ (5€, és clar que no vam veure el mercat flotant, haha!)
• Joc del Mah Jong (a BCN un Mah Jong decent però de resina amb caixa mona val uns 50 o 70€) fet d’os i de fusta, i els gravats de les 148 peces fets a mà: 14€
• Si sabeu regatejar (jo no en sé, em fan pena… i rebaixo molt poquet) feu-ho. Sobre tot a l’hora de contractar un tour o comprar souvenirs!! Us sorprendreu de la quantitat de vegades que et rebaixen el preu.
• Si heu de viatjar per allà, us recomano que porteu dòlars i dongs, les dues coses, perquè si no t’estafen a l’hora de fer el canvi. Per exemple, als hotels et diuen el preu en dòlars i si només tens dongs et fan el canvi per 21.000 en comptes de per 20.500. O a l’inrevés, si el preu és en dongs i vols pagar en dòlars doncs es busquen la manera de sortir guanyant.
• Evidentment podeu trobar coses més cares, sobre tot si us deixeu prendre el pèl, hehe, tot i que sent tots catalans amb això som bastant primmirats. Podeu fer tours més cars i dormir a hotels més cars, i dinar o sopar a llocs més cars… però no cal. O sí, això depèn de la vostra economia! També hi ha llocs més barats… però a mi sí que no em cal.

Apali! Espero haver donat resposta a la vostra curiositat. Quina voleu que sigui la propera entrada? La del trànsit? La de les aventures que vam passar? La dels perills? La de la gent que coneixes? La de “amb el català es pot anar a tot arreu”? Sortir de marxa? El menjar? El clima? Els bitxos? Els mercats? Els nens?? (Subliminalment us estic preparant per a tot el que vindrà, hahah).

Viatge a Cambodja/Vietnam (9): L’experiència als hotels

La gent que viatja a aquests països intenta estalviar-se fins a l’últim eurillo. Una de les coses que fan és no planificar els hotels on van a dormir i un cop allà, mirar-ne dos o tres i quedar-se amb el que més els agrada. Doncs què voleu que us digui, que no val la pena. Avui en dia hi ha cercadors d’albergs, hostals i hotels molt barats, fins i tot a Vietnam. Us estalviarà maldecaps, nervis, caminades innecessàries carregats amb la motxilla o maleta i a més a més podreu entrar còmodament a les habitacions des de casa, mirant les fotos i sense haver de pujar i baixar mil escales (sí senyors, només un dels vuit hotels tenia ascensor…). Els preus són molt, molt baixos, així que no cal que feu una peregrinació per estalviar-vos un euro, que aquí ens en gastem 15, o 20, o 30 per anar a sopar i no passa res.

Nosaltres vam reservar els hotels que vam poder contactant per correu electrònic, així ens asseguràvem que encara funcionava i a més a més ens estalviàvem la fiança que et fan pagar als cercadors. Eren hotels molt econòmics (entre 4 i 6 euros, arrodonint cap amunt, per persona) però que tenien habitació individual amb lavabo, i alguns incloïen l’esmorzar.

El millor de tots els hotels que vam anar va ser el Golden Temple Villa, a Siem Reap. Si heu de viatjar a Cambodja si us plau, no us perdeu l’oportunitat d’anar-hi. La nit costa 8$ (5,80€) i et vénen a buscar a l’aeroport, et reben amb un refresc, et donen una ampolla d’aigua i plàtans quan tens gana, et fan un massatge de 15 minuts, no et cobren cap extra si pagues amb targeta de crèdit, a fora hi ha un petit jardí amb unes hamaques molt maques (no m’he pogut resistir, ha ha!) i ets a un minut de la Pub street i el mercat antic. Hi ha un altre hotel a Siem Reap que es diu igual i és del mateix amo però que és molt més car.

L'entrada al Golden Temple Villa... aneu-hi!! No us en penedireu!

El còctel de benvinguda al Golden Temple Vila... això no ho tornaríem a veure més!

 

L'habitació al Golden Temple Villa

El pitjor de tots els que vam anar va ser el Hanoi Youth Hostel Delux, evidentment a Hanoi. La mateixa gent té dos “hotels” (allà a tot li diuen “hotel”, tot i que algun és same same, but different, haha) així que nosaltres primer vam anar a l’alberg, que era l’adreça que teníem. Quan vam entrar hi havia mig milió de motxilles per terra i l’home de recepció ens va ensenyar una foto d’una habitació amb lliteres i nosaltres vam dir que “ni hablar”, que volíem l’habitació de la foto de la meva reserva (tota mona amb un gran llit de matrimoni, un ventall oriental ben obert a la paret i parquet a terra). El bon home ens va portar pels carrers del casc antic de Hanoi a l’altre hotel, que no era ben bé “lo mismo”, i fins i tot va ajudar amb les maletes.

Quan vam arribar, el recepcionista del nostre nou hotel no va aixecar el cul del sofà, des del que mirava la tele i li va dir a l’altre que ens portés ell a l’habitació. El pobre va anar amunt i avall, ens va posar tovalloles, ens va donar les claus, ens va posar l’aire condicionat perquè estiguéssim fresquetes, i l’altre només ens va dir que quan baixéssim li portéssim els passaports…bastant “tremendu” (parèntesi: tinc una evident falta de vocabulari en català, sort que dilluns ja torno a “l’ataqueeer”). El que sí que ens va recomanar el recepcionista va ser que ens poséssim taps per dormir perquè el carrer era molt sorollós. El que no vam imaginar és que en comptes de motos el que sentiríem, a les 6 del matí, era tot un disc de música tradicional a tota pastilla que sonava al carrer (el sentíem amb taps i tot!!).

Al dia següent, quan vam demanar per l’esmorzar que allà sí que estava inclòs, l’home que no havia bellugat el cul el dia anterior es va aixecar de cop, va trucar per telèfon, va passar una mica d’aigua per les tasses que feien servir ell i el seu amic (que es passava el dia com l’altre, mirant la tele) i ens va fer seure allà al sofà amb ells. Imagineu-vos l’escena, tots tres encarats ara cap a la pel·li que miraven, com si fóssim amics de tota la vida (que dius, ja sé que sóc a Vietnam, però això queda molt “cutre”, és germanor vietnamita?). Al final arriba un noi a la porta amb el pa i ens preparen un parell d’entrepans vegetals amb enciam, tomàquet, cogombre i maionesa. Maionesa, ara que hi penso, que estava caducada. Entrepà de cogombre amb maionesa caducada i tasses de té amb baves de recepcionista passades per aigua. L’endemà vam esmorzar al carrer, no cal ni dir-ho, i vam anar a reservar un altre hotel (gràcies a la recomanació del Robert, un català que vam conèixer a Mui Ne). 

L'habitació del Hanoi Youth Hostel Deluxe... evidentment l'habitació no va ser el problema!

El Robert ens havia recomanat el Camel City Hotel, (a Hanoi, també) que sí que és un hotel molt recomanable. Hi havia diferents preus però nosaltres ens vam quedar l’habitació més barata (la de l’últim pis) El llit era netíssim, l’habitació perfecta, el lavabo feia olor de sabó (tinc la sospita que la majoria es limitava a passar-hi la mànega de la dutxa i prou) i l’esmorzar era súper bo. Només que de poc si no ens carreguem un armari! No el podíem tornar a obrir i a dins hi havia el bé més preuat que té la Marta al món: la seva planxa de cabell!! Vam estar estudiant una bona estona com descargolar-lo per desmuntar-ne un tros i accedir al final però finalment la manya va fer la màgia i “plim” la porta es va obrir. Uf!

Veieu l'armari? Hehehe! Habitació del Camel City Hotel

No vam tenir cap problema amb les reserves a l’hotel… excepte en un. Quan vam arribar i els vam ensenyar els missatges que ens havíem enviat impresos, com a garantia de la nostra reserva, es van fer els “longuis” i ens van dir que nosaltres havíem anul·lat la reserva, després que ho havíem reservat feia molt de temps… Que no tenien habitació, vaja, però en comptes de dir que hi devia haver algun error s’inventaven històries. Això és Vietnam, cap problema! Els vam convidar a recomanar-nos algun hotel a la vora i ja està. No havíem pagat res però feia ràbia perquè tenia piscina. Després ens vam consolar pensant que el PH de l’aigua segur que no era l’idoni… L’Hotel era el Tran Vinh a Hoi An. Si us plau, no hi aneu.

Al que ens van portar va ser el Binh Minh Hotel (Hoi An) i no va estar malament, i a sobre va ser més barat… llàstima que un dia ens vam trobar uns quants… bé, ja us ho explicaré un altre dia. A Hue vam anar a un hotel que va estar molt bé, també, tenia una habitació amb balcó, ordinador…i vam poder pujar en ascensor a l’habitació!! Tot un luxe. L’hotel de Hue es deia Original Binh Duong Hotel, “original” perquè a prop n’hi ha un altre que es diu igual sense “original” i que és de la competència.

La nostra habitació a l'Original Binh Duong Hotel

Viatge Cambodja/Vietnam (8): Same same, but different

Preparant el mercat del peix a Hoi An, cap a les 6 del matí

Des d’allà, des de Vietnam, que vaig redactar mentalment aquesta entrada. El títol el tenia claríssim. “Same same but different” que és el nom d’un bar on vam anar a Hoi An. Vaig pensar que era un títol molt original per parlar de les semblances i diferències que hi ha entre vietnamites i catalans.

Però des d’aquí he descobert que d’original no en té res. Si busqueu en un cercador les paraules de la capçalera veureu que no sóc l’única que ha titulat així una reflexió sobre Vietnam, o Tailàndia, o Cambodja. De fet una de les primeres coses que trobareu, si busqueu, és que fins i tot hi ha una pel·lícula, de fa dos anys, que es diu així. Si cerqueu imatges veureu que hi ha mil models de samarretes amb aquesta frase. I és que resulta que “Same same, but different” és una d’aquelles coses que acostumen a dir les gents d’aquests països, en les seves versions de l’anglès barrejades amb les seves llengües (barreges com els nostres spanglish o catanyol) per vendre alguna cosa als estrangers. “Un Rolex, senyora?” “Ui, vols dir que és autèntic?” “Autèntic no, same same but different”. No és que vulgui dir que els vietnamites siguin una imitació de res, eh, sinó que per mi són iguals iguals a nosaltres, però diferents.

Per començar els vietnamites tenen dues orelles, dos ulls, un sol nas i una boca. Coll avall tenen un tors d’on surten quatre extremitats, i, tot i que no ho vaig comprovar personalment, juraria que a dins hi ha uns quants òrgans molt semblants als nostres. Els vietnamites són humans, vaja. Mengen tres cops al dia i quan es troben somriuen i se saluden. De fet no són gens freds, el contrari del que em pensava. Tenen un humor especial, però que és prou intel·ligent. Els pares van a recollir els nens a l’escola. Els adolescents després de classe es reuneixen per menjar algunes llaminadures. Tot i així, tenen algunes actituds sorprenents:

• Fan vida al carrer. Al carrer es compra el que fa falta, als milers de venedors ambulants que es passegen venent tot tipus de coses, especialment pa i fruita. Per tal que no se’ls escapi cap client van cridant el que venen, alguns, o porten un megàfon amb una gravació, els més moderns. Les “botigues” són normalment un espai a terra on hi pots comprar des de carn i peix fresc fins a galetes Oreo i formatgets de La vache qui rit. Les més modernetes tenen un espai minúscul dins un edifici on hi ha tots els productes allà atapeïts i un passadís perquè hi pugui passar el venedor. També al carrer es maquillen les noies abans d’anar a treballar. Al carrer, en tamborets de plàstic d’un pam d’alt esmorzen, dinen i sopen. Al carrer es llencen les restes de menjar (que un cop al dia algú neteja, uf!). Al carrer fan l’exercici de cada matí (TOTHOM fa exercici al matí, és molt al·lucinant…!)

Gent al voltant del llac petit de Hanoi fent exercici a les 6 del matí

Una perruqueria...al carrer. A Hanoi, just en el mur del temple de la literatura

Sopar al carrer. Ells no van al restaurant, es paren en aquestes paradetes de carrer a fer qualsevol dels àpats principals del dia

Una de les "botigues" de fruita.

Venedores ambulants privilegiades amb bicicleta a Hanoi

Venedores ambulants no tan privilegiades, a Hoi An

•  Les cases són petites, per això suposo que la vida al carrer és tan popular… a part que fa calor, molta calor. A casa hi ha una petita cuina i un lavabo. Hi ha un templet amb llumenetes de Nadal i palets d’encens suposo que per recordar els avantpassats de la família i algun moble on posar la tele (això ho vam veure perquè tenen tendència a deixar la porta oberta, per la calor, suposo). Dormir, dormen a terra.

• Quan vas pel carrer i passes per davant d’un restaurant, d’un bar, d’un lloc de massatges, d’un taxista, d’una mototaxi o fins i tot d’un hotel et reclamen l’atenció: “Hello! How are you? Where are you from? Where are you going now? What are you going to do today?” Gràcies a Déu normalment no insistien gaire, si els ignores o els dius que “no, no” et deixen en pau.

• Tots tenen moto. Ara, una de les seves motos equival a un dels nostres cotxes, així que les porten carregades fins a les orelles, ja sigui per portat tota la família alhora, ja sigui per portar deu capses de la feina, per portar tres bombones de butà… tot el que no us podeu imaginar ho porten lligat a la moto. De fet, si estan parlant dos amics i els dos tenen moto se seuen al damunt i tenen allà la conversa, com qui seu en un banc del carrer. De vegades veus algú fent la migdiada damunt una moto… encara no entenc com s’aguanten.

• A Vietnam fa molta calor i també plou sovint, així que el calçat més habitual són les xancletes. Això sí, a la mínima les xancletes van per una banda i els peus per una altra: als autobusos o als bancs del carrer, el primer que fan en seure és descalçar-se. De fet els peus no són una part “fastigosa” com ho són per a nosaltres (ecs, no em toquis amb els peus, ecs, això fa pudor de peus, ecs, no voldràs que et toqui els peus…), no gens. De fet els peus els posen per tot arreu i no passa res. Un cop en una agència de viatges a Hanoi una noia molt arreglada que treballava a l’agència va posar els peus a sobre la cadira on jo m’asseia en aquell moment (o sigui que gairebé em posa els peus a sobre), i en un viatge en bus tornant de la Badia de Halong el guia em va agafar les meves xancletes per baixar un moment del bus. Mal educats? No, diferents. De fet a les cases van descalços perquè creuen que és més higiènic, en un hotel ens feien deixar les sabates a recepció i en un bus ens van fer posar les sabates dins una bossa!! En aquests casos és recomanable portar uns mitjons a sobre per no haver d’anar caminant de puntetes.

• Bé, què voleu que us digui, que també són una mica mal educats. A mi em poden abraçar (els vietnamites toquen molt) o posar els peus a sobre, si volen, però el que de vegades sí que em molestava eren algunes conductes… “incivilitzades”. Per exemple, en un aeroport ens van fer pagar la maleta (era un Ryanair asiàtic) i nosaltres vam ser les primeres en arribar al mostrador. Al cap de deu segons teníem, la Marta i jo, un vietnamita per banda empenyent i volent pagar abans que nosaltres. En algun tour, si coincidies amb vietnamites, no calia ni que et diguessin d’on eren: parlaven cridant, feien coses rares com ara seure en un lloc al bus on hi havia tot d’objectes personals d’algú altre, o quan la resta de la família era ja dins el bus haver de ser advertits pel guia que el nen de dos o tres anys que anava amb ells era a baix mirant el paisatge. (També he de dir que no tots eren així, de fet vam parlar amb gent vietnamita molt educada en l’última excursió del viatge).

El meu pare diu que quan era petit hi havia gent que venia verdures sobre una manta a terra. Al centre de Barcelona encara passa un senyor amb un carretó cridant “Botano!” mentre pica en una bombona reclamant l’atenció. Al meu barri de tant en tant sona la flauta d’un afilador que va amb una motoreta bastant retro. Quan és festa major el terra queda ple d’escombraries que la gent es limita a tirar a terra, després algú passa i les recull. Quan vas cap a la Vila Olímpica, o el barri Gòtic, o alguna altra zona turística sempre hi ha algú fora algun restaurant o bar que t’ofereix entrar. I de tant en tant, també hi ha gent que crida i que és una mica incivilitzada. No us sembla que som més semblants del que ens pensem??

Viatge Cambodja/Vietnam (7): On NO anar i com NO anar-hi

Perquè també hi ha llocs on, sincerament, no cal anar. Feu-me cas i estalviareu un dia de les vostres vacances per quedar-vos en un lloc més bonic!

 

Saigon (Ho Chi Min City)

Saigon és l’antiga capital del Vietnam del sud. Té una influència francesa tan bèstia que fa que les quatre coses a visitar semblin una broma de mal gust. La guia diu que s’ha de visitar l’església de Notre Dame però no és res més que una església europea. La guia diu que s’ha de visitar l’edifici de correus i l’ajuntament…però  són com a casa. I no agafes un vol de més de deu hores per veure el mateix que tens a casa!!! I a sobre ens plovia cada dia.

L’única gràcia de Saigon, a part dels seus carrers menys cèntrics on es comença a intuir la vida ordinària del vietnamita (vida al carrer, vaja), és la quantitat de trànsit que hi ha… però aquest tema el deixo per a una altra entrada. Ni tan sols el mercat de Ben Tranh, que sí que és una mostra de l’Àsia més exòtica val la pena per al turista, perquè si no us opereu dels ulls i us tinteu la pell per semblar autòctons no us deixaran ni respirar. (“Bueeeno” vam dinar al mercat i vam dinar molt bé, tot s’ha de dir)

Mireu si és bonic Saigon que jo em vaig anar a fer la foto... en un cartell que promocionava un viatge a Barcelona (suposo, perquè hi surt el palau de Montjuïc)

París? Roma? Berlín? NO: Saigon! (és l'ajuntament, per cert)

Túnels de Cu Chi i temple de Cao Dai

Des de Saigon en una mica més de tres hores de viatge (només anada, s’entén) pots visitar aquestes dues… “coses”. El temple és el d’una nova religió que han creat a Vietnam i que sintetitza moltes altres religions. Té l’estètica d’un restaurant xinès i què voleu que us digui, que havent-ne vist de molt antics aquest no val la pena. La veritat és que “fa gràcia” veure l’ofici en el que els creients d’aquesta fe es reuneixen per cantar… però fa gràcia i prou. No val la pena, creieu-me.

Dracs roses a les columnes... i el sostre pintat de blau amb núvols...!

Això sí, la Marta va aprofitar per fer unes fotos molt maques!!

En la mateixa excursió vam anar a veure els famosos túnels de Cu Chi, allà on s’amagaven els soldats vietnamites durant la guerra amb els americans. Pots veure les trampes que els paraven, fetes de canyes de bambú, i entrar en un dels túnels, adaptat per als turistes. Però què voleu que us digui… que al final l’atracció turística és tan turística que sembla que ni respectem el que va passar allà. En mitja hora has vist tot el que es pot veure i et tornes a encabir en un bus per passar-hi unes quantes hores més de tornada… Hauria preferit veure un reportatge a la tele que anar-hi.

La sortida del túnel dels guiris... La noia que hi ha entre nosaltres és una amiga que vam fer aquell dia (he pensat que potser ella tampoc vol donar la cara)

Delta del Mekong

No, sí. Vull dir que sí que hi heu d’anar…però no com ho vaig fer jo! Al delta del riu Mekong hi ha uns quants pobles. Com que allò s’assembla més a Venècia que al desert del Sàhara, la gent es belluga amb la barqueta amunt i avall tot el sant dia. Com que allà els Mercadones encara no hi han arribat i els mercats s’acostumen a construir en llocs on hi hagi fonaments, la gent d’allà va a comprar als mercats flotants, que com us podeu imaginar són barques que venen coses als veïns, que s’hi acosten en barqueta.

Aquest espectacle, juntament amb el propi paisatge del delta, era el que més m’atreia de la visita… Doncs nosaltres no vam veure el mercat!! Bé, vam veure el mercat… però sense clientela! De Saigon al poble al que vam anar hi havia 100km, a velocitat vietnamita això vol dir 3 hores. Vam arribar al mercat flotant al migdia, quan la gent ja estava menjant a casa seva. Per això, si aneu a Vietnam i voleu veure el mercat flotant el que sí que heu de fer és quedar-vos a dormir en un d’aquests pobles per poder veure el mercat a l’hora de la compra i no a la de dinar.

Al delta també és típic visitar fàbriques de productes elaborats amb arròs i coco i la visita val la pena. Les crispetes d’arròs són boníssimes!

Les cases de la gent del Delta, em tenen enamorada.

Una senyora i la seva barca... al delta.

Transport ordinari de mercaderies...

La pagoda del Perfum

A prop de Hanoi hi ha la pagoda del Perfum. Per arribar-hi s’ha d’agafar una barqueta i fer uns quilòmetres pel riu. Un cop arribats al peu de la muntanya on hi ha la pagoda hi ha dues possibles possibilitats: o pujar amb una cabina o pujar-hi a peu. La opció més intel·ligent és pujar-hi amb cabina i baixar-hi a peu, us ho dic jo, que hi vaig pujar i baixar a peu i a la pujada no hi havia manera de trobar el camí,  ens vam perdre com tres cops, i a sobre patint pel temps, perquè a una hora concreta havíem de ser a baix!! Un cop a dalt vam descobrir que la famosa pagoda era com una de les coves de les moltes que hi ha a les Muntanyes de Marbre, així que en dos minuts èrem baixant un altre cop la muntanya. No diré que el paisatge no era bonic… però si ja has anat a les muntanyes de marbre i fet l’excursió en barca pel riu de Tam Coc no cal anar-hi.

No tinc cap foto, em sap greu!!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-

I el proper dia: som tan diferents dels vietnamites??

Viatge Cambodja i Vietnam (6): Què cal visitar 3: més llocs de Vietnam

Vinga va, que ja anem pel post número 6, ànims! Només en queden 23!! L’altre dia em vaig quedar a mitges explicant-vos les coses que són imprescindibles de veure a Vietnam. Me’n queden 3. (Quants números avui, m’estic marejant, jo que sóc de lletres…)

Hanoi

Hanoi és la capital del país, és al nord, bastant a prop de la Xina. Té fama de tenir un trànsit de bojos però no és veritat, el que passa és que molta gent comença el seu viatge per aquí i és una de les coses que més els sorprèn (hi haurà una entrada dedicada al trànsit així que us deixo amb la intriga, txan, txan).

A diferència de Saigon, la capital del sud (no sé si us sona tota la història del Vietnam del sud i del nord, doncs això) Hanoi és una ciutat amb moltes coses per veure. Passejant pels carrers del casc antic de la ciutat t’adones del sentit que tenen alguns carrers barcelonins: el carrer dels boters, dels flassaders, dels mercaders… Sí, d’acord, que tothom ho sap que són els antics gremis que hi treballaven, però cada cop que baixo per Argenteria no m’imagino el repicar de mil martells damunt un tas, forjant la plata. En canvi a Hanoi sí, m’ho imagino perquè es veu perfectament.

No us penseu que s’han quedat a l’Edat Mitjana, eh, que de fet la majoria de botigues són per als turistes. Però si t’hi passeges una mica veus com un carrer va ple de sabates, l’altre de joies, l’altre de llums, l’altre d’objectes per a la cuina, l’altre d’estores, l’altre de flors… Si passes per casualitat per algun taller, com que aquesta gent tot ho fan al carrer, doncs veus com solden, o piquen, o cusen, o el que toqui allà, en directe. Es veu que li diuen el barri dels 36 gremis (més números, ala!)

El carrer de les llumenetes de Nadal... llàstima que no es veuen gaire il·luminades perquè era de dia. Em sap greu però no vaig fer gaires fotos a Hanoi

A part de caminar pel barri antic, també podeu anar a estirar les cames pel llac que hi ha a sota… O pel de l’Oest. És que Hanoi té dos llacs, un petitó i un de més gros. Al gros hi ha una pagoda que val molt la pena que es diu “Tran Quoc”, la pagoda del Lotus d’or. Amb aquest nom no li calen més presentacions, mireu-vos la foto i reserveu avió!

Oooooh! (Tran Quoc)

També hi ha el famós Temple de la Literatura, que va fer d’universitat per als antics vietnamites. El més graciós són unes tortugues de pedra que carreguen una llosa amb el nom de tots els que van acabar els estudis…n’hi ha moltes!! Però el temple en sí, quan ja n’has vist tants com nosaltres…doncs és un temple més. Bonic i prou.

N'hi havia moltes més, hi insisteixo! (Temple de la Literatura)

Com que el temple és només un temple més, us deixo amb una de les meves fotos preferides, jo petonejant un drac...és que m'agraden tant els dracs i allà n'hi ha per totes bandes! (Temple de la Literatura)

Badia de Halong

Si mai veieu una guia de Vietnam hi ha el 50% de probabilitats que a la portada hi hagi la Badia de Halong (l’altra 50% se l’endú Sapa, menció a part en una propera entrada). Jo havia vist moltes fotos abans d’anar-hi però va ser com la Torre Eiffel, per molt que l’hagis vist a postals un cop allà impressiona. Impressiona la seva magnitud. A les fotos jo m’havia imaginat doncs mira, unes cinquanta illetes en una badia una mica més gran que la badia de Palamós, on tots els vaixells de turistes s’havien de barallar per un pam de mar. Doncs no, entre les 2.000 illes (ja us ho deia jo, avui va de números) que té la badia us asseguro que teniu temps i espai per perdre de vista qualsevol indici de la raça humana. Les meves fotos són maques però les del Google si hi poseu “Halong Bay” ho seran molt més, hi posaria la mà al foc! Recomanació si hi aneu: feu només una nit al vaixell, tot i que és el paradís, al cap d’un dia de veure el mateix estàs més avorrit que la bruixa de les Tres Bessones… Per cert, una activitat obligatòria és agafar un Kayak i fer un volt per allà.

Minibar flotant a la Badia de Halong

La vista des d'unes grutes que hi ha en una de les illes, per això hi ha tanta penya...

Tam Coc

I ja acabo per avui. Hi ha moltes excursions per fer des de Hanoi, una de les més interessants i que prometien menys va ser anar a Tam Coc, el Halong terrestre li diuen. Es tracta d’una excursió amb barqueta per un riu que està envoltat de muntanyes. Sembla una tonteria, havent anat a Halong, però no té res a veure i és molt, molt, però que molt bonic. A les meves fotos no ho sembla :S

Mireu si és bonic que aquesta parella va triar aquest lloc per fer-se les fotos del casament!

L'he robada de: http://www.aquascapingworld.com/forum/aquascaping-showcase/2971-indochine.html

I això és tot per avui, folks! Només un apunt: un altre imprescindible és anar a les muntanyes, a les rodalies de Sapa i anar al mercat de Bac Ha, però aquesta història tindrà una entrada pròpia…!

Viatge Cambodja i Vietnam (5): Què cal visitar 2: els millors llocs de Vietnam

Després de veure Ankor, realment sembla que no valgui la pena continuar el viatge, ja has vist una de les meravelles del món i te’n pots tornar a casa a dormir al teu llitet i a menjar les cuinetes de la mama. Però si no et precipites i continues el viatge cap a Vietnam potser descobreixes coses que també són la mar de boniques!

 

Hoi An

Hoi An és un poble preciós que hi ha a la meitat de Vietnam. Passejar-se pels carrers envoltats de cases antigues i baixetes amb teulades delicioses (necessito sinònims per aquesta paraula, només la sé combinar amb “moníssimes”) és molt agradable, a part de per bonic, perquè el trànsit es prohibeix durant unes hores al dia  i creieu-me, a Vietnam això és una molt bona idea! Hi heu d’anar si voleu comprar un llum de paper o us ve de gust que us facin un vestit a mida en 24h i per quatre duros!

 

Cases, llums de colors i vestits a mida... i jo us ensenyo el menjar? Sí, a Hoi An és on vam menjar millor de tot el país, aquí hi teniu dues especialitats de Hoi An: la Rosa blanca (ravioli d'arròs amb un llagostí a dins) i el Cao Lau (nuddles però diferents...) Mmmm!

 

"de perfil són mil lamparetes" (ai, és que ahir vaig anar a veure Antònia Font)

Doncs això, casetes, teulades i llums de colors!

El pati interior d'una de les cases, que era un taller artesanal

 

Hi ha la posibilitat d'agafar una barqueta pel riu. El senyor remava, nosaltres fèiem fotos...

A més a més des de Hoi An es poden fer dues coses que també són boniques: una és anar a les muntanyes de marbre, que són unes muntanyes de marbre (hehe) amb moltíssimes coves i temples a dins. Val molt la pena. L’altra activitat és agafar unes bicis i anar-se’n a la platja més propera, amb mil palmeres i des d’on es veuen unes muntanyes molt maques… s’ha de saber que conduir per Vietnam és un esport de risc, coneixem un noi que es va trencar la calvícula… però aquesta història la deixarem per a una altra entrada.

 

Una de les coves de les Muntanyes de Marbre. N'hi havia alguna tan gran que amb tres fotos no en tindries prou!

 

Un pontet cap a una pagoda a les Muntanyes de Marbre

 

La platja. Aquestes senyores amb el típic barret no és que anéssin a remular-se, és que venien tot el que us podeu imaginar, des d'una estora a un menú amb marisc

 

El paisatge que vèiem tornant de la platja

Hue

Hue és la ciutat imperial, és a dir, la residència dels emperadors vietnamites durant molts anys. Una gran part de la ciutat encara és a dins la muralla, i a dins d’aquesta muralla encara n’hi ha una altra que delimita la ciutadella imperial. Tot i que gran part de la ciutadella està derruida, especialment els palaus dels emperadors, val la pena perdre-s’hi i veure les residències i temples de la gent important de l’època. Nosaltres ens hi vam estar dues hores a dins.

 

Una de les entrades laterals de la ciutadella imperial

Una de les residències... jo també vull que un riu passi per casa meva! Calla, ara que hi penso: no, que sempre hi hauria mosquits!

 

Turista, encara que no ho sembli, disfressada de manera tradicional. És com a Port Aventura, que et pots disrfressar de Cowboy...

A Hue també es pot anar a visitar les tombes dels antics emperadors, les tombes dels reis, en diuen. En vam visitar tres i són molt boniques. Intentaré controlar-me amb les fotos…

No, encara no són tombes...és que de camí ens van parar en un poble on feien palets d'encens... i la foto és tan maca que no m'he pogut resistir!

 

No són els soldats de Xian... però gairebé!

 

Quina mania a fer escales! Mireu les baranes... són dracs! Ho vam veure a molts, molts llocs.

 

Un emperador. Oi que us pensàveu que en Gaudí va ser tan original amb allò del trencadís...? Doncs aquesta habitació n'anava plena. 😦

Jo no sé si vosaltres estareu cansats però jo estic esgotada. Aquesta entrada havia de ser més llarga però jo, que he fet el viatge i m’encanta m’estic adormint, suposo que vosaltres simplement ja ni haureu arribat fins aquí, aaaaai! Demà continuo amb les altres coses que s’han de visitar a Vietnam. Me’n vaig a sopar…!

 

Viatge Cambodja Vietnam (4): Què cal visitar 1: ANKOR!!

 Sí, així amb majúscules: ANKOR. Apunteu bé aquest nom a la memòria perquè abans que moriu, si teniu la possibilitat, hi heu d’anar.

Ankor és una extensió enorme de terreny farcida de temples. Fa 400 quilòmetres quadrats (20km x 20 km, pels que com jo aneu malament de mates), perquè us en feu a la idea, de Barcelona a Sant Cugat n’hi ha només 17. Aquí hi teniu una vista aèria només del temple principal, Ankor Wat, si us hi fixeu bé veureu que està envoltat d’un fossat enorme ple d’aigua i d’una extensió gegantina de terra.

Ja us he convençut que és gegant, oi? Ara us he de convèncer que és preciós. Els temples es van començar a construir el segle IX, quan aquí ens costava contruir una ermita romànica… Tot el recinte té un aire de Port Aventura que no s’aguanta, és tan exòtic que sembla fals: trossos de pedres caigudes, gravats elaboradíssims a les parets, escales empinadíssimes i interminables, baranes amb forma de serp de cinc caps…! Per anar d’un temple a l’altre hi vas amb el teu tuk-tuk (una moto, on hi va el teu conductor, amb un remolc, on t’hi asseus tu) per unes grans avingudes envoltades de selva…bé, no sé si allò és una selva o no, potser només eren arbres gegants, però del seu interior t’arribaven sons estranys d’animals salvatges que us asseguro que són els mateixos sons que a Hollywood es fan servir per posar-li banda sonora a paisatges selvàtics…. a Hollywood o a Port Aventura, hi insisteixo. Però allà el so no sortia d’un casset.

Per a mi els tres temples més bonics són: Ankor Wat (el més gran i més ben conservat), Bayon (sembla que hagi de caure en qualsevol moment però té mil cares esculpides que… et deixen sense paraules) i Ta Prohm (un temple envaït per la natura, ple d’arrels d’arbres per sobre els murs! La Lara Croft hi va passar alguna aventura en una de les seves pel·lícules). A part de “temples” en sí, hi ha la porta de la ciutat que és meravellosa (una pila de soldats de pedra aguanten una serp gegant que, com no, té cinc caps) i tot l’entorn de la Terrassa dels Elefants, amb un temple per allà perdut que ni s’hi pot entrar però té molt de misteri.

Bé, prou xerrameca, anem a les fotos. Us he d’advertir que les meves no són gaire espectaculars, us recomano que poseu “Ankor” al google i espereu a veure què passa.

La primera, la més impactant... ja dins el recinte d'Ankor Wat. El reflex de l'aigua era tan brutal al natural com a la foto. No cal ni dir-ho però jo sóc la de la cara verda...

 

Ankor Wat està envoltat de galeries amb columnes i gravats deliciosos a les parets..!

Més Ankor Wat, passada la primera muralla. Vam fer el cim del templet que es veu al fons...ara, a l'hora de baixar de poc si no ho expliquem. Quines escales més empinades!!

"Ay, qué bonito" (entonació APM?)

Aires de Port Aventura, mur exterior d'Ankor Wat

 

Totes les parets internes (o la gran majoria) tenen gravats com aquests, de dalt a baix de la paret, durant metres de passadís...!

Evidentment el temple de Bayon...oi que veieu més d'una cara?

Una imatge més general de Bayon... en tinc moltes més però no us vull avorrir!

No em pregunteu com es diu el temple, només sé que era molt a prop de la terrassa dels elefants.

No em pregunteu on era... feia molt de sol 😦 Però aquestes baranes de finestres trencades semblaven fitxes d'escacs gegants!

 

EMPINADÍSSIMES! No us ho deia jo? Doncs així tot el dia, i amb aquesta caloooor!

Ta Prohm i els turistes...

Un dels arbrets de Ta Prohm

 

La imatge més típica i mítica del temple

 

Si hi aneu, heu de veure una altra cosa: hi ha un temple que no està malament però que tampoc no val gaire la pena i que a més a més és a molta distància dels altres, a una mica més d’una hora en tuk-tuk. Val la pena, hi insisteixo, i no pas pel temple, sinó pel camí. Si feu com jo i aneu a Cambodja només per veure Ankor, de ciutats només veureu Siem Riep que, tot i que no s’assembla gens a les nostres ciutats tampoc no et mostra com viuen els cambotjans “de veritat”. Siem Reap és una ciutat per als turistes, és a uns quinze minutets en tuk-tuk de l’entrada d’Ankor, per tant és bastant normal que sigui així. El centre està ple de serveis: massatges, hotels, restaurants… fins i tot han batejat un carrer com a “Pub street”, imagineu-vos! En general la ciutat combina edificis altíssims que solen ser restaurants o hotels amb casetes baixetes, gairebé barraques, on hi viu la gent d’allà.

Doncs si feu com jo, una visita “express” a Cambodja (per cert, amb un dia es veuen els temples, això sí, si t’aixeques a les 5 del matí i veus sortir el sol a Ankor Wat) val la pena anar a veure aquest temple penjat que us dic, perquè veus els primers camps d’arròs i paisatges de pel·lícula, però sobre tot veus com viu la gent d’allà. Les cases les construeixen en una filera, una al costat de l’altra enganxades a la carretera, és a dir, que només tenen veïns a dreta i esquerra, a davant hi ha la carretera i darrere els camps. Les cases tenen sempre un o dos pisos elevats de terra, de manera que el primer pis crea un porxo a sota on hi guarden les eines. La majoria no tenen porta, i gràcies a això vaig poder veure que la casa en sí consisteix en una habitació on hi dormen i una tele (tots tenen tele). La resta de coses, com ara cuinar, es fan a l’aire lliure. De tant en tant hi ha algun camp de volei (sempre ple de gent jugant) alguna escola, algun centre sanitari i també un centre del partit. De fet moltes de les cases tenen alguna foto de tres senyorets que són membres del Partit Popular Cambodjà (aquest tema té molta mandanga i ara no hi entraré), i al carrer, de tant en tant, també hi apareixen en alguna tanca publicitària… em recordaven el Gran Germà de 1984.

L'he tret de http://blog.freedomhouse.org/weblog/the_china_effect/

Viatge Cambodja Vietnam (3): Aeroports, del tercer món al primer

“Aeroports? Però quan començarà a explicar coses interessants, aquesta?”, “Què es pensa, que nosaltres mai hem vist un aeroport?”, “Jo que em pensava que havia vist coses maques i mira, es veu que no”. Paciència. Tot arribarà.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Aeroport de Tegel, Berlín. Al control de seguretat el senyor que em mira el passaport m’explica en un perfecte alemany, que entenc pels moviments que fa, que no podré fumar a dins (i qui li ha demanat de fumar? Jo no fumo!). Ai mare, si no ens entenem entre els europeus com m’he d’entendre amb els vietnamites…mal de panxa.

Ens disposem a esperar fins al proper vol. Inspeccionem el territori. Ja hem acabat. Tegel és un dels aeroports més cutres en els que he estat mai, o almenys el lloc on ens van col·locar…no hi havia res més que un bar que semblava una paradeta, quatre cadires davant de la porta d’embarcament (bé, qui diu quatre diu poques) i una botiga de Duty-free que venia alcohol, tabac i xocolata, tres productes bastant inútils quan no fumes, no tens planejat entrompar-te i viatges amb una noia al·lèrgica a la xocolata.

Tot el que hi ha a l'aeroport de Tegel (o a la zona on ens van col·locar), excepte el minibar

Per sort vam conèixer uns nois molt simpàtics (per obra i gràcia de la sociabilitat de la Marta) i quatre hores després havia arribat l’hora d’embarcar. Llavors se’ns va acudir que encara no sabíem com ens dèiem, coses que passen als aeroports, parles quatre hores amb la gent, preguntes a on van, de què fan, on viuen, què els agrada fer, però no se t’acut preguntar pel nom. Doncs res, que érem allà a la cua, rient-nos de nosaltres mateixos, quan ens van dir que el vol anava amb retard! Unes quatre hores de conversa més i l’avió més gran en el que havia estat mai de la vida s’enlairava camí cap a Bangkok.

Mireu quina monada... aquest alfabet tailandès es mereixia més d'una foto!

 Teníem claríssim que a causa del retard havíem perdut el tercer avió, que ens havia de portar de Bangkok a Siem Reap (Cambodja), el que no teníem tan clar era què havíem de fer en arribar a Bangkok. Per sort just sortir de l’avió una hostessa ens esperava a fora amb els nostres noms i ens va explicar quan sortiria el proper avió i què havíem de fer. Així que com que el viatge s’estava allargant unes 4 hores més vam dedicar-nos a recórrer l’aeroport de Bangkok… com dues ànimes en pena.

L'aeroport de Bangkok, com el cos d'una serp que se t'ha cruspit!

 Era un aeroport gegant, enorme, immens, moderníssim, això sí que era un aeroport!! Em vaig adonar que veníem del tercer món, d’Alemanya! I jo que em pensava que anava cap als països pobres del món… Tenia més botigues que Diagonal Mar, era una passada! Es veu, però, que quan el van construir creien que hi havia mals esperits. Fins i tot algú havia vist algun fantasma, i les autoritats van haver de portar 99 monjos budistes perquè la zona quedés neta de males vibracions. Però nosaltres no en sabíem res de tot això i aviat vam ocupar unes butaques ben còmodes i vam fer una becaina.

Molt més còmodes que a l'avió! Aquesta és la Marta, la meva companya de viatge.

D’allà vam agafar un avió d’hèlices cap a Siem Reap (Cambodja). En arribar a l’aeroport, que era moníssim, havíem de fer-nos el visat. Ens vam posar en una cua i vam pagar els calerons que valia. L’home amb qui parlàvem era a l’inici d’un immens taulell on hi treballaven com a mínim 20 persones, una al costat de l’altra. Ens va indicar que esperéssim al final del taulell i en fixar-nos-hi vam veure que s’anaven passant el passaport d’un funcionari a l’altre, tots uniformats, treballant en cadena… tot plegat em va semblar molt comunista. No em vaig atrevir a fer-los cap foto… per si de cas.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.

I a la propera entrada, Ankor.

Viatge Cambodja i Vietnam (2): avions i “jet lags”

Avió d’anada, hora de dormir. Ho intentes: col·loques el coixí als ronyons, el coixí a sobre l’espatlla, el coixí a sobre la taula, tanques la taula, poses els peus sobre el seient, sobre el reposa braços del noi del davant, sobre la taula de la teva companya de viatge, poses el cul de costat, proves amb l’esquena a l’altra banda, quan sembla que has trobat la posició la noia del costat es belluga…i llavors comences a estudiar com t’ho faràs per saltar per sobre la Marta per anar al lavabo sense despertar-la! Us asseguro que no hi cabia. Una hora, dues, tres, quatre, aguantes, però les següents sis o set hores et vols morir.

Si viatges per Europa se te’n refot si tens només dos dits fins al seient del davant: saps que en poques hores sortiràs del maleït vehicle volador (us havia dit que no m’agrada volar?). Quan viatges a l’altra punta del globus a l’avió hi ha una pantalleta on t’indiquen en quina posició del planeta et trobes, doncs jo vaig anar tan lluny que de cop i volta la Península Ibèrica va desaparèixer del mapa! Si vas tan lluny que perds casa teva de vista necessites una bona companyia: res de companyies de baix cost!! És a dir, primer Petriconsell: NO FEU UN VIATGE LLARG AMB BERLIN AIRLINES: tot i que l’avió no va caure, el menjar era acceptable i la tripulació va ser molt amable no hi havia espai vital! i, encara més important (ara em direu que sóc ben rara) no hi havia pantalla individual!!

Veureu, sembla que no faci falta, oi, una tele? Jo em passo tot el mes d’agost sense tele, no us penseu que sóc d’aquests que no poden estar-se cinc minuts sense que els distreguin… Però és que quan no aconsegueixes dormir, bé has de fer alguna cosa!! A l’avió d’anada només hi havia petites pantalletes comunes, i si volies seguir la pel·lícula que havien posat t’havies de comprar els auriculars (que dius “mira que sou rates..”). A l’avió de tornada (que jo diria que era més ample, és clar que em va tocar al passadís i llavors ho veus tot de color de rosa) se’m va fer molt menys pesat el viatge i va ser perquè tenia una pantalleta per distreure’m on jo triava quina pel·li volia mirar o si volia jugar… per exemple al Tetris (m’hi vaig passar dues hores sense adonar-me’n, hehe, tin ti ti tin, ti ti tin, ti ti tin, ti ti tin, ti ti ti ti ti tin tin!). És a dir, que si heu d’anar a Vietnam i el pressupost no us arriba per comprar un bitllet de Singapur Airlines (tothom diu que és la millor) podeu provar amb Qatar Airlines. El Tetris que tenen us farà el viatge molt més agradable.

I el famós Jet lag? La teoria diu que quan viatges cap a l’est el jet lag és més tremendu que a l’inrevés. A mi em va passar el contrari, però va ser perquè vam enganyar el temps. La nit abans d’agafar el vol vam sortir de festa, idees de la Marta que jo abans d’experimentar-les no compartia gaire, i vam dormir poc. Això volia dir que en teoria estaríem tan cansades que a l’avió dormiríem sense problemes…però la incomoditat no ho va permetre, tampoc, i un retard…que ja us explicaré va fer que el nostre viatge s’assemblés massa al retorn d’Ulisses a casa. Així que quan vam arribar a Cambodja, després de sopar, us ho asseguro: teníem son, molta son, i vam dormir sense problemes quan tocava.

De tornada el Jet lag es va manifestar. El Tetris en té tota la culpa. No vaig dormir gaire a l’avió, viciada a la pantalla, i quan vam arribar a Barcelona pel carrer els colors em brillaven i els sons semblaven d’un altre planeta. Semblava que anés drogada. Era conscient que havia de resistir la son i no dormir fins que toqués així que vaig aguantar tot el dia, fins i tot a l’hora de sopar, que per a mi eren les 3.30 de la matinada i estava acostumada a anar a dormir d’hora…zzz. Durant uns dies vaig despertar-me pensant que encara era a Vietnam.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Foto: Tailàndia i/o Cambodja des del cel, mil rius amb forma de serp.

Viatge a Cambodja i Vietnam (1): Introducció

Em sap moltíssim greu, però després d’aquesta vindran moltes més entrades sobre Vietnam. Un no agafa un avió per anar a l’altra punta del món i es queda indiferent… i menys si, aquest cop sí, ha omplert garebé 100 pàgines d’experiències en una llibreta. Em sap greu perquè tinc al cap temes sucosos, Mourinho i Duquesa de Alba entre d’altres, que potser mai no veuran la llum per culpa d’aquesta marató que us espera. De totes maneres desitjo que us agradi.

Per tal que la feina de fer-me feliç llegint-me no us sigui tan feixuga he desglossat totes les meves impressions en diferents entrades… el més fàcil hauria estat copiar la llibreta tal qual, però suposo que tampoc no us acaba d’interessar el que vaig fer a Vietnam exactament, dia a dia, sinó que preferiu que us expliqui simplement unes quantes coses.

En conclusió, no hi trobareu cap guia de viatge, ni gaires recomanacions ni llocs per veure. Si heu entrat buscant ajuda per planejar el vostre viatge…heu de saber que algun consell trobareu, però haureu de llegir molt. Més val que m’escriviu directament si necessiteu cap consell, sigui demà o sigui el 2075 (suposant que el 2075 encara es pugui llegir tot això) (uf, que lluny que cau el 2075…) no sigueu tímids!

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.

La foto: dues noies en un taller artesanal de Hoi An fent llums de paper

-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-..-.

Desitjo que les vostres vacances hagin anat tan bé com les meves! Ja sóc aquí!!

La llegenda de la dona i el sol

Bé, nens i nenes, aquesta “dona” sóc jo, jo sóc la protagonista del conte que us explicaré. Veureu, quan jo era petiteta anàvem  a la platja a passar-hi el mes de  juliol. El primer dia de jocs a la platja acabava seeempre, seeempre amb una nit de febre, vòmits i fregues de la mare amb olor de Mustela. La meva relació amb el sol sempre ha estat difícil.

De gran ja vaig aprendre a usar les cremes solars (ja sabeu, menuts, que si aneu a la platja sempre us n’heu de posar!) però tot i així seeempre, seempre hi havia algun dia que acabava odiant el sol, especialment el de la primera insolació de la temporada.

Un dia de maig, després de fer el vermut en una terrassa em vaig començar a trobar malament. “No m’agrada gens el sol” vaig explicar, com seempre, seempre havia hagut de fer als meus interlocutors. “M’he posat crema, porto ulleres de sol, què he de fer, ara, eh? Comprar-me una pamela?” Mentre em queixava, però,  vaig veure que un home alt i ben plantat em feia senyals des de dins del bar.

No us en refieu mai dels estranys, canalla, ja us ho haurà dit la vostra mare. Aquell home vestia seeempre, seeempre (o almenys sempre que l’he vist) una capa llarga fins als peus, tota negra folrada de burdeus per dins. El seu coll adornat amb corbatí acabava en una cara amb forma de calavera. Els ulls enfonsats van brillar quan em va parlar, em va dir que ell tenia la solució. Em va sorprendre el seu somriure, de tota la filera de dents blanques li sobresortien els ullals. Malgrat tot, el vaig seguir fins als serveis.

Davant del mirall, un segon després d’entendre-ho tot vaig començar a perdre tot el color, com si jo fos un got i m’estiguessin omplint de llet. Va ser llavors que vaig saber que ja mai més podria tornar-lo a veure i vaig adonar-me que en el fons seeempre, seeempre havia estimat el sol.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Conte motivat per la primera insolació de l’any. El noranta per cert de la història és verídic, així que en comptes de conte he decidit dir-li llegenda, ha, ha! Odio el sol, si no fos per ell ara seria en una festa i aquest conte no existiria, aish! ❤

Quina vida!

Acabo d’esborrar 3 paràgrafs, 165 paraules, 912 caràcters amb espai (gràcies Word!) que simplement se n’anaven per les branques… i no cal. El que us vull dir és que som uns afortunats, que no tenim dret a queixar-nos i que tenim una vida que no ens mereixem. Ahir un alumne africà em va explicar que fa poc al seu germà li havien tallat les mans i els peus.

De Vietnam al centre de la Terra

Tinc la intenció d’anar a Vietnam aquest estiu. Sí, em sobren els diners, sí, sóc molt aventurera i sí, m’ho he pensat molt bé (ai, volia dir que no a tot). Quan li vaig dir a ma mare va posar el crit al cel perquè ella diu que no em sobren els diners, que potser ens passa alguna cosa (dues noies soles!) i que la radioactivitat del Japó afectarà tot Àsia. Jo no podia desmentir les dues primeres afirmacions però amb Internet sota els ditets sóc molt capaç de dir que el Japó cau massa lluny perquè ens afecti la radioactivitat.

Per comptar matusserament la distància entre el Japó i Vietnam i posteriorment comparar-la amb la distància entre Catalunya i Chernobyl escric al Google: “mapamundi”. La meva sorpresa és que a la barra se m’ofereix la possibilitat de consultar un mapamundi a seques o un “mapamundi real”. Home… posats a fer, que sigui tan real com pugui. S’obre la pàgina i veig de què va. Resulta que la representació de la Terra que s’ha fet més popular no respecta gaire les proporcions reals. De fet, si mireu segons quin mapamundi veureu que sembla que Groenlàndia sigui tan gran com Sud-Amèrica i que Àfrica sigui més aviat petita. Resulta que si comparem l’extensió en quilòmetres quadrats aquestes diferències són molt, molt, molt evidents. Mireu-vos aquesta entrada: http://gonzalofontanes.wordpress.com/2007/09/12/el-mundo-real-de-arno-peters/

Després d’estar d’acord amb Arno Peters, amb el blocaire d’abans, i pensar que tot plegat és una conspiració per donar una importància immerescuda als països de l’hemisferi nord vaig a petar amb l’últim comentari que els tracta a tots d’incultes, inclosa una servidora: que no, que als mapes actuals aquestes diferències ja no hi són, i que a més a més qualsevol sap que un objecte esfèric no pot tenir una representació fidel en un rectangle bidimensional. Caca, ara on anirà a parar aquell Reflexionem-hi que ja havia començat a idear??

Me’n torno a Google i busco imatges del planeta Terra. A veure si des de l’espai es veu ben bé com és. Em sorprèn una en què la Terra està partida, com aquelles representacions de col·le en què se’ns ensenyen les diferents capes de la Terra…. però a diferència de les dels llibres de Natus, aquesta mostra per dins… una altra Terra. Hi clico. Vaig a petar a una altra entrada que es titula “7 conspiraciones para la dominación mundial”: http://www.brontobeats.com/2010/04/7-conspiraciones-para-la-dominacion-mundial/

Ah, això m’agrada encara més, jo que sóc de Conspiración, i d’Expediente X, i que ara m’he viciat a Fringe (ui, reflexionem-hi, algun dia us en parlaré) començo a llegir i resulta que hi ha qui creu que el nostre planeta és buit per dins. Clico l’enllaç que se m’ofereix i vaig a petar a l’última pàgina: http://www.las21tesisdetito.com/tierrahueca.htm

Després de llegir-me un bon tros* penso que per què no, que per què no ha de poder ser aquesta teoria? Pot ser que hi hagi un altre sol a dins del nostre planeta i tota una civilització, evidentment més llesta que nosaltres, que hi viu, en un clima tropical, amb animals extingits com ara mamuts, i fins i tot plats voladors? En donen proves, testimonis, arguments “científics” creïbles i proves fotogràfiques, tot i que de vegades són una mica agafades pels pèls, com ara la idea del sol intern… hauria de ser una puça, no, per no socarrimar-los a tots tan a prop??

No ho sé, però realment m’han vingut ganes d’agafar unes raquetes i canviar Vietnam per una expedició al “Pol nord”, que no existeix segons la teoria, seguint les passes del Contralmirant Richard E. Byrd… a veure si hi ha o no el forat!! No coneixem la veritat, diuen, per interessos polítics ocults, però saben de l’existència de la vida intraterrestre, que de tant en tant ens visita amb els seus plats voladors. Evidentment si busqueu a la Wikipèdia us diran que els que diuen això són una colla de sonats. “El gobierno niega todo conocimiento”. Turirurirurí!!

Veritat o mentida, se’ls ha de reconèixer que almenys són originals. No sé què n’opinaria un físic de tot plegat, tot i que en algun article, com el que us he recomanat a l’asterisc es diu que el que és una bestiesa és que el planeta sigui massís. Ah, si Jules Verne hagués sabut que els seus personatges en comptes de foradar la Terra havien d’haver buscat només l’entrada… potser ara ja coneixeríem l’existència del forat, tal com ja tenim submarins!! Realment, no entenc com encara no se n’ha fet una pel·lícula, trobo que és una història genial.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

* (us recomano les primeres fotografies, la història de Byrd que va sobrevolar el pol Nord i l’article “El mundo del Interior de la Tierra)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.

Si no heu clicat a cap dels enllaços que us he posat abans per mandra de llegir llargs textos podeu veure aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=3ROzhkceVVw

O potser preferiu escoltar aquest senyor:

 http://www.youtube.com/watch?v=KdrSzdjNfQQ

Aquesta és la història d’un que volia ser ós.

Ens carreguem el planeta, després ho volem arreglar, repoblem les muntanyes amb óssos i quan es comporten com óssos correm a carregar-nos-els. Volem óssos que es comportin com vaques! El caçador del segle XXI ja ha après què passa quan un es troba amb un ós. Que el deixi tranquil i visqui de fer conferències arreu, titulades ““De com vaig sobreviure a la ferocitat de l’animal dit ós””

el 28 octubre 2008

L’’or aquós, problema de quatre en quatre

Fa uns anys que la possibilitat de transvasar l’’Ebre ens va fer posar a tots la pell de gallina. Serà possible? Els valencians només volen la nostra aigua per regar camps de golf, i poder abastir bé Marina d’Or! (que conté, atenció, camps de golf, piscines, balnearis, oceanogràfics, i crec que s’’està projectant una pista d’’esquí coberta! I tot això en un lloc on l’’aigua no és massa abundant…) Ara ens trobem que l’’aigua falta a Barcelona, i surten els hotelers dient que si hi ha tallades d’aigua la gent anul•·larà les seves reserves, i que Port Aventura necessita aigua.

Fa uns anys vaig llegir La ciutat invisible, d’Emili Rosales, i em va impressionar molt una conversa entre dos dels seus personatges, un d’’ells polític d’’ERC i l’’altre un bon amic del primer. Explicava el republicà que com que el seu partit era a la oposició rebutjaven el transvasament, però que si en uns anys arribaven al poder l’’haurien d’’acabar acceptant. Fort, no? I dius, no, és que és una novel•·la. Curiosament Rosales és de San Carles de la Ràpita i al 2004 sabia més el que es coïa que nosaltres.

Avui, al 2008, es planteja portar aigua del Segre cap a Barcelona. Els que eren a l’oposició i posaven el crit al cel, defensen ara l’’indefensable. És clar que tenen tots els votants assedegats, però com es pot tenir tanta barra? En Monzó l’’altre dia comparava en un article el que ICV deia i el que ara diu. Tot plegat no sé si fa riure o fa plorar.

I jo dic, no era el moment dels Verds quan van pujar al poder de fer basses, començar a arreglar velles instal•·lacions públiques per les que es perden milers de litres, i prendre les mesures que fossin necessàries? I tanta por els fa dir a la gent que si no hi ha aigua potser que hauríem de començar a estalviar-la? Per què no tots els habitatges de Catalunya no tenen ja per llei instal•·lats sistemes d’’aquells que no sé ben bé com funcionen però que tenen com a objectiu reduir el consum d’’aigua i aprofitar-la al màxim? És que en aquesta societat de confort no poder-se dutxar cada dia, no poder fregar els plats un per un, no poder rentar-se les mans o les dents amb l’’aixeta oberta, no poder canviar l’aigua de la piscina, no poder regar la gespa (o el carrer!) amb aigua és tan difícil d’’acceptar?

Doncs potser que ens hi anem acostumant a això de la falta d’aigua, perquè va per llarg. Què faran els polítics quan al Segre no hi hagi aigua, què faran quan no hi hagi aigua per transportar d’un altre país? Ah, no, perdoneu el meu error, no recordava que els polítics només pensen de quatre en quatre.

el 04 abril 2008