Tag Archives: planeta Terra

Yperita

Avui he descobert l’única paraula en català que comença per i grega: yperita. Com que és l’única que he trobat m’ha fet gràcia saber-ne més. Al diccionari hi he trobat que, a part de poder-se escriure també amb i llatina, és un “compost sulfurat, de fórmula (ClCH2CH2)2S, emprat com a gas de guerra.” Ostres.

He buscat a la Viquipèdia, i he vist que hi havia un tal Jan Theuninck que havia fet un quadre amb el títol “Iperita”, és la imatge que hi teniu més amunt. Però jo volia saber del gas, no pas de l’art, i he decidit posar “Iperita” al google imatges i he trobat això. Se m’ha regirat l’estómac.

Resulta que la Yperita, l’única paraula catalana que comença per “y” és el famós gas mostassa. Més valdria que aquesta paraula no hagués existit mai i que la lletra “Y” estigués sola com una mussola.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per cert, que el Reflexionem-hi va fer anys l’altre dia i se’ns va passar! El dia 17 vam fer 4 anyets!!

22 comentaris

Filed under Uncategorized

Incendis: empatia i amor

Fa un temps em discutia amb un amic tot passejant per Donosti. Jo li vaig dir que el que més m’havia impressionat de tot el documental “La pilota basca” havia estat una vídua que deia que del que realment tenia por era que en algun moment els seus fills creguessin que tenien dret de fer el mateix que li havien fet al seu pare. Ell es queixava que no podia ser que tu rebessis i no t’hi poguessis tornar.
 
A casa meva sempre diuen que si algú fes mal a algú de la família rebria, també. Ull per ull, dent per dent. A mi em miren com si hagués nascut en un altre planeta cada cop que em queixo d’aquest raonament, i això que a l’església se’n fan un fart de sentir que si un enemic et dóna una bufetada tu li has d’oferir l’altra galta.
 
L’altre dia al teatre Romea vam anar a veure “Incendis”. Una mica mal col·locats al segon amfiteatre, Clara Segura (MAGNÍFICA, com sempre) i Julio Manrique (per mi que joeljoanava una mica, cosa que no m’agrada gens, a no ser que fos per donar-li aquest toc d’idiota que emana normalment Joan i que li anava molt bé a alguns dels personatges que Manrique interpretava) ens destapaven de mica en mica una història de violència absurda justificada per la set de venjança. L’heroïna de la història crida a aturar l’espiral absurda que es genera quan et creus amb dret de fer mal perquè te l’han fet abans a tu, provocant així que hi hagi algú més que tingui dret de fer mal perquè li han fet mal a ell. Les mateixes paraules de la vídua del documental.
 
No sé quants milers d’anys d’evolució portem ja des del Codi d’Hammurabi i continuem igual de rucs, ull per ull, dent per dent! Els conflictes bèl·lics del món es resoldrien en el moment en què canviéssim les ganes de venjança per empatia i amor cap als altres. Si veieu l’obra prepareu-vos per cremar-vos per dins durant tres hores, i patir…però tot i així, “Incendis” hauria de ser de visió obligatòria, amb una mica de sort aquest foc purificador canvia i renova la humanitat.

16 comentaris

Filed under Uncategorized

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…
 
Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.
 
En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.
 
Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)
 
Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.
 
Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.
 
Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!
 
Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:
1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)
2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:
– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Vietnam i Cambodja: Intentant matar-los tots

Si sou seguidors habituals d’aquest bloc sabreu que fa sis mesos que intento matar el tema del viatge. Quan vaig tornar pensava fer totes les entrades relacionades seguidetes, penjant un tema cada dia acabaria en uns 30 dies i després ja podria dedicar-me a qüestions més reflexives.

Però amb fer una llista dels temes que vols tractar no n’hi ha prou! També s’han de redactar, i això requereix temps i inspiració, dues coses que sovint no van de la mà. Els temes que treien més suc ja els he penjat, però encara me’n queden molts i veig que això serà més llarg que les obres de la Sagrada Família, així que m’he decidit a matar tots els temes en una entrada. Simples píndoles en forma de guió, petites dosis perquè us els pogueu empassar millor. Us prometo que quedeu disculpats si us fa mandra llegir-ho tot, jo simplement vull tranquil·litzar la meva consciència i saber que a partir d’ara em podré entregar als plaers de la resta de temes de la vida. Així doncs, comencem!

17. Llocs de guiris

– En un restaurant a Siem Reap (Cambodja) hi havia música en directe no pas cambodjana. Tocaven cançons de Els Beatles.

– A l’Hotel Rex de Ho Chi Minh vam tenir coneixement de les gramoles humanes: els demanes la cançó que vols i te la canten… “Toca-la Sam!!” Nosaltres vam animar el local amb Jason Mraz i Shakira!

– Els pubs de guiris t’ofereixen 3×2 consumicions alcohòliques, la qual cosa va la mar de bé per al mal de panxa del dia següent, i no pas per l’alcohol, sinó pel gel que duen (aigua susceptible a crear mals de panxa)!

– Els restaurants per a guiris tenen aire condicionat, diversos ventiladors i sovint les finestres obertes… s’hi està fresquet, vaja. En canvi demanes per anar al lavabo i veus com viuen ells, la cuina plena de fum i el lavabo darrere una cortina. Un món dues classes de persones

18. Els Perills

– Que et timin a l’hora de fer el canvi de moneda. Ells accepten dòlars i dongs, per tant si el preu és en dongs i tu vols pagar en dòlars o al revés et demanen més del que toca. Això passa quan acabes d’arribar i no encara no en saps. A Saigon prenent un gelat ens van timar un dolar!! (Quina ruina, altrament…)

– Quan acabes d’arribar i no saps els preus de les coses et poden intentar timar. Et volen fer pagar 50.000 dongs per un litre i mig d’aigua (això ens ho van explicar, no ens va passar a nosaltres) quan el preu normal és 10.000

– Que el taxista et vulgui portar a un altre lloc o la gent del carrer que s’ofereix a ajudar-te et vulgui portar cap al seu hotel, però només dient que ja el tens pagat, encara que sigui mentida, et deixen en pau i amablement t’indiquen cap a on has d’anar.

19. Les màfies de les agències de viatges

Sembla que un lloc sempre t’hagi d’oferir el mateix o que hagi de tenir sempre el mateix preu, oi? Doncs no. S’ha de regatejar fins i tot el preu d’un tour, per anar bé. D’això, malauradament, ens en vam adonar al final del viatge quan vam anar a pagar una excursió i ens van dir que valia menys del que ens havien dit el dia abans. En dir-ho ens van dir que ens feien una oferta per ser tan guapes (més o menys, haha, em sembla que va dir per ser “bones clientes”).

– La majoria d’agències de viatges agafen un mateix servei (un bus, un tren, un hotel…) però segons l’agència pagues un preu o un altre. O sigui, que pots anar al mateix tren o hotel amb gent que ha pagat més o menys diners per fer el mateix que tu! Val la pena preguntar.

– De vegades et posen molts problemes quan veuen que vols fer alguna cosa per tu mateix i et diuen que és impossible, per exemple, llogar una moto. Després surts al carrer i trobes deu llocs on poder fer allò “impossible”.

20. La gent que et trobes

Viatjar és fantàstic per fer pràctiques d’anglès. Qui diu que s’ha d’anar a Anglaterra a aprendre anglès? Quina tonteria! Allà no tens més remei que parlar anglès, i com que l’anglès de la majoria de la gent (sigui vietnamita o turista) és macarrònic no tens vergonyes.

– A més a més trobes gent molt agradable… i no faré llista de la gent que vam conèixer perquè no té cap sentit, però vaja, molt macos.

– De vegades la gent que et trobes no és tan fantàstica, per això, i tens experiències com les d’aquesta pel·lícula. Diguem que vam conviure amb una família vietnamita turista que era una mica cridanera, una mica desorganitzada (tot l’autobús va haver de fer una parada perquè es van deixar una maleta en una “àrea de servei” i van anar corrents a buscar-la), una mica maleducada, una mica despistada (el guia sovint els havia de recordar que el fill petit el tenien a Cuenca)… Per sort aquests contactes amb la gent són d’un sol dia i prou.

21. El seu anglès

En una excursió no enteníem les indicacions del guia i no vam entendre que havíem de baixar del bus. Vam baixar-hi perquè just havíem parlat amb una noia que feia la mateixa ruta que nosaltres i ens va avisar… i això que el bon guia ho va repetir unes deu vegades!

– Per comprar un bitllet d’autobús ens hi vam estar….no us exagero, potser deu o vint minuts parlant amb un noi que ni ens entenia ni nosaltres enteníem. En aquests casos la meva resposta era molt diplomàtica: “I’m sorry but my english is very bad!”

22. Rentar la roba

Jo és que sóc molt garrepa, i la Marta pateix perquè li espatllin la roba, total que cada dos dies més o menys tocava fer bugada. Consells per assecar la roba: si hi ha aire condicionat no l’apagueu mentre hi ha la roba estesa per l’habitació, sempre s’asseca abans. Per estendre-la sempre hi ha algun penjador o penja-robes que es pot aprofitar, i si en treure la clau se’n va l’electricitat (una putada perquè podria eixugar-se una mica mentre vas a sopar) te les enginyes col·locant-hi algun trosset de paper que hi faci contacte! Ara, si en algun hotel preguntes i hi ha lloc on estendre la roba al sol…és glòria.

23. El menjar

Potser una de les millors coses que hi ha a Vietnam, amb especialitats a cada lloc! Recomano el Mermaid i Miss Ly a Hoi An, el Brother’s a Hue, wl Bia Minh i el 69 a Hanoi (car però boníssim). Tothom ens deia que quan portéssim un temps allà estaríem fartes de fideus i arròs i que voldríem anar a menjar menjar occidental…doncs això no ens va passar.

24. Calor, calor, quina calor que fa, que ens haurem de despullar…

Poso Déu per testimoni que mai més tornaré a passar calor!! Em desfeia. Un dia vaig sopar dues coca-coles i un suc de mango, després de tant caminar i de tant de sol no podia ni veure el menjar, però adorava els líquids! No descarto fer el vietnamita i portar un para-sol o un barret molt ample en una propera visita.

25. Sortir de marxa

Dues noies solteres soles disposades a conèixer gent jove agradable i viatgera busquen locals on sortir a prendre alguna cosa i/o ballar havent sopat. Doncs no hi ha manera… Veureu, els llocs de turistes per prendre alguna cosa, quan en trobes un, són com els pubs anglesos. No tenen moqueta a terra ni sofàs, ni quadres d’escriptors penjant per la paret, vull dir que l’ambient és el de pub: música mona de moda, grups de gent que ja es coneix a hores lluny en una taula de la que no es mouen i amb la que és impossible comunicar-se. Què voleu que us digui, que s’enyora que de tant en tant s’apropi algú a fer-te alguna pregunta estúpida per iniciar una conversa… a la catalan way!

A més a més els bars tancaven a les 22.00, això vol dir que nosaltres sovint arribàvem a la porta del local quan ja era tancat. Només un dia vam trobar una espècie de discoteca però estava tan deserta que aviat vam marxar.

26. Bitxos i bitxes

A l’Hotel de Hoi An hi corria un llangardaix que no sé com va aparèixer al vàter… i el vam fer desaparèixer tirant la cadena. Potser es convertirà en el Godzilla vietnamita. Al mateix hotel van aparèixer una pila de formigues al labavo, menjant-se un altre bitxo mort (i quan dic una pila, és una pila. La paret era negra). Les aranyetes penjant pel sostre a Cambodja, les minicuques al vaixell de la badía de Halong, els micos que volien estirar-te la càmera a Ankor, les serps gegants per fer-se fotos a restaurants de turistes… i a Sapa, en desviar-te del camí et deien “vés amb compte que per aquí hi ha serps!”.

27. Desplaçar-se per les ciutats, dues catalanes a Vietnam

Pagar un taxi? Agafar una moto taxi? Llogar una bici? Gastar diners per una cosa que es pot fer a peu? NO! Anàvem a peu fins i tot per Hanoi que és prou gran, anàvem amb la roda de la maleta trencada buscant hotel i anant cap a les estacions de bus, dient que no a tothom que s’oferia a portar-nos. Anàvem en bus de línia cap a l’aeroport i des de l’aeroport, patint per si el bus arribaria al lloc que ens pensàvem o no!!

28.  Què senten els famosos quan els demanen un autògraf?

Doncs no ho sé, però vaig tenir alguna experiència semblant a Vietnam. A Hoi An vam demanar a uns homes orientals que ens fessin una foto i a part de fer-nos-la amb la nostra càmera…també ens van retratar amb la seva. Serà que som guapes. En una tomba a Hue una nena també oriental em perseguia amb una càmera, no sé per què, tota emocionada. I a la ciutadella de Hue una noia somrient se m’apropa i m’indica si puc fer una foto, li dic que és clar, agafant-li la càmera i em diu que no, que la foto se la vol fer amb mi! M’agafa per la cintura (xopa jo) i posem per a la foto… i li pregunto per què… però no parla anglès. Un cop aquí en explicar-ho em diu la gent que és perquè tinc la pell molt blanca i els faig gràcia (i jo que em pensava que era perquè m’assemblava  a la Julia Roberts…)

29. Recomanacions

Portar una llibreta per apuntar les experiències. Si no, quan tornes sembla que només hagis viscut el que surt a les fotos i és molt més difícil fer una marató de Reflexionem-his dedicats a Vietnam.

– Comprar-se una guia Lonely Planet. Dic comprar-se perquè és preferible que l’edició sigui noveta (nosaltres anàvem a parar a restaurants inexistents amb la nostra que era prestada!) i dic Lonely Planet perquè et soluciona qualsevol problema que puguis tenir a l’hora de viatjar, té molts plànols de ciutats, té recomanacions més enllà de què veure i on menjar (per exemple et diu que no facis cas dels taxistes quan et volen portar a un altre lloc, però si els dius que ja has pagat l’hotel et deixen en pau), t’indica busos per anar i tornar de l’aeroport… i mil coses més que fan que d’entre les tres guies que vaig llegir fil per randa abans d’anar a Vietnam (ja us ho havia dit que estava un pèl escagarrinada, oi?) la millor sigui sens dubte la Lonely Planet.

– Portar xancletes d’aquelles amb belcros i soles de bamba.

– Pantalons llargs fins i samarretes amb màniga curta per evitar cremades del sol.

Portar crema del sol a la motxilla. La sues…

30. El mercat

Allà hi vam veure tres tipus de mercat: els mercats de les grans ciutats (Hoian i Saigon/Ho Chi Min) que són més o menys com els nostres, és a dir, un lloc tancat amb quatre entrades ple de paradetes, fi de les semblances. A Saigon la meitat del mercat de Ben Thram venia roba o souvenirs pels turistes i quan passaves per allà…era com si haguessis baixat a l’infern i mentre caminaves per passadissos estrets les ànimes t’imploressin que te les emportéssis cap a la Terra de nou: tot de mans t’agafaven, et tocaven, et picaven, totes reclamant la teva atenció cap a la seva paradeta “Buy something!” No cal dir que vam durar-hi ben poc. A l’altra meitat del mercat hi havia llocs per menjar i jo vaig fer la primera sopa de fideus del viatge.

A Hanoi el mercat era de l’estil del de Saigon però no hi havia tants turistes. De fet era molt més gran i molt més autèntic, perquè a banda de les mil paradetes de roba i menjar hi havia mil més. Que necessites un ventilador nou? Doncs vas al mercat. Que necessites sabates, una taula, tamborets de plàstic? Cap al mercat! És com anar al Corte Inglés, ho tenen tot!

31. Els nens

Sobre tot a Cambodja i Sapa els nens et demanen diners i fan molta pena… però jo vaig decidir que si ningú els donés diners potser aquell temps que dediquen a empaitar turistes el dedicarien a jugar o estudiar, així que amb la consciència tranquil·la no els vaig donar res de res… només als nostres petits guies de Mui Ne, si recordeu la història o les fotos, sabreu que tampoc no els vam donar gran cosa.

Em sembla que tinc el cor dur de barcelonina, de tant dir al metro, al carrer i als semàfors que no a la gent… si algú arriba fins aquí que em digui quina és la solució per aquest problema social que tenim.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I si heu arribat fins aquí, us mereixeu un premi!!!!!!!! Desitjo que us hagi agradat tot. Ja m’he alliberat, uuf!

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (15): El trànsit

Mireu, us he de confessar que a part de la manca de temps  (un curs al matí+la preparació del Mercat de Nadal de Sense títol+el meu nou estat civil) no és l’únic motiu pel qual no heu tingut reflexions tan sovint com us hauria agradat. El cas és que, ho he de reconèixer, l’empresa empresa per explicar tots els ets i uts del viatge a Vietnam era massa ambiciosa! M’havia encallat.

En el tema del trànsit no aconseguia un text a l’alçada de la realitat que vaig viure, crec que ha estat l’entrada més reescrita de la vida del Reflexionem-hi, vinga escriure i reescriure el mateix text.  El cas és que ara que tindria temps de penjar-la… sóc a la feina, i l’última versió és a casa… així que he decidit posar-me al dia del que havia dit el Pons tooots aquests dies i bombardejar-lo de comentaris, ignorant que jo també tenia un bloc que havia de renovar.

Però tanta inspiració m’ha fet enveja i he arribat a la conclusió que el que havia de fer era ignorar el text desat a l’ordinador de casa  i simplement dir-vos això: que allà tots condueixen com bojos, que vam veure no sé quants accidents (uns deu) en directe, que vam haver de portar una noia inconscient a l’hospital tot just haver caigut de la moto, que un noi madrileny que vam conèixer va haver d’abortar el seu viatge per culpa d’un accident de bici… Que condueixen fatal, en resum.

Ah, i que la llei del més fort és la que impera: si sou vianants no teniu cap dret, els que tenen preferència, SEMPRE, són els grans, per aquest ordre: camions, autobusos, furgonetes, tot terrenys, cotxes, motos carregadíssimes (5 persones o 4 bombones de butà, i tot el que us pogueu imaginar PODEN anar a sobre una moto), motos carregades, motos a seques, bicicletes i finalment, l’últim mico: tu, pobre vianant. Que si voleu creuar el carrer no feu cas del “t’esquiven”, i “has de passar sense mirar” I UNS NAPS!!! El que has de fer és anar tirant, però vigilant. Que ve una moto? Mires quina trajectòria porta i quina velocitat, a veure si pots passar-la o has de frenar un pèl. Que ve un cotxe/autobús/camió? Freeeena, i deixa’l passar, perquè ell no pararà.

I si vas de passatger en un autobús? Doncs concentra’t en el paisatge!! Per què has de desviar la vista dels fantàstics camps d’arròs per posar-te a patir innecessàriament amb gent en contra direcció, bicicletes que passen fregant, per la iaia que passa el carrer lenta, per aquell que s’ha parat a mirar-se el mòbil al mig com el dijous? Nooo, fes-me cas, tu passa. Si hi ha algun accident… ja solucionaràs el problema a posteriori!

Va, per haver-lo escrit tants cops no m’ha quedat gaire bé, però ja he tret el tap amb el que m’havia encallat… ara espero que les reflexions flueixin com sempre han fet. OMMM! Us deixo amb unes imatges que valen més que totes les paraules que he escrit!

Aquesta cara feia jo també el primer cop…sort que una noia ens va dir si voliem passar amb ella! I això que el carrer era ample com la Diagonal.

Amb diferents vehicles a Saigon (Ho chi Minh)

Ara de nit i de més amunt (us asseguro que seure en un cafè i veure aquesta vista és hipnòtic)

Apali!! Dilluns, que m’avorriré un altre cop, ja us escriuré alguna meravella més! Encara queden alguns posts pendents de Vietnam, no sé si us avorreix el tema…

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (14): L’aventura de Sapa

Tot i que va ser “el millor dels millors” de Vietnam he estat demorant aquesta entrada molt de temps, perquè és impossible fer un text que estigui al nivell de l’experiència de Sapa. Avui que m’he llevat amb forces ho intento! Desitgeu-me sort!!

Tot va començar a Mui Ne, quan vam conèixer el famós Robert i ens va recomanar una agència de viatges per anar a veure la badia de Halong i Sapa. Tot i que segurament hauríem trobat alguna cosa més econòmica volíem que aquestes dues excursions fossin perfectes, així que a Hanoi vam anar directament a Tropical Tours. Vam entrar, vam explicar que érem amigues del Robert i que volíem “exactament el que ell havia fet”, així que sense cap exigència d’explicació del viatge vam pagar i vam marxar de Hanoi felices i contentes.

A la furgoneta que ens portava a l’estació hi havia molta més gent.

– Quin tren agafeu, vosaltres?

– No ho sabem.

– A quin hotel aneu?

– Ni idea…

– Aneu a veure el mercat?

– Em sembla que sí!

– Quin mercat?

– Ai, aquell famós, no?

– Feu el treeking?

– Suposo…

Vaja, que no en teníem ni idea del que veuríem. L’única cosa que teníem clara era que havíem d’anar a veure un mercat que només es feia els diumenges (recomanació de ma germana). En arribar a l’estació una dona molt cridanera cridava els nostres noms… més o menys. Una noia japonesa constava a la llista com a “Japanese” de nom, i nosaltres érem “Monta” en comptes de “Marta”… La senyora cridanera ens va indicar en quin tren havíem de pujar i ens va dir que un cop a l’estació de Lao Cai no havíem d’anar amb ningú més que no fos del nostre hotel i ens tingués en una llista, que encara ens raptaria una altra companyia i ens farien pagar de nou.

A Lao Cai, l’estació a les muntanyes, van fer-nos esperar 4 hores (de rellotge) en un restaurant cutre on hi havia ratolinets corrents per allí. Finalment ens van venir a buscar en unes furgonetes i ens van dur a través de les muntanyes a Bac Ha. SI US PLAU, SI US PLAU, SI HEU D’ANAR A VIETNAM NO US PERDEU L’OPORTUNITAT D’ANAR A L MERCAT DE BAC HA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (ho poso amb majúscules perquè es vegi clar…)

Va ser l’experiència més paranormal de la meva vida. Semblava que hagués agafat una màquina del temps. El mercat de Bac Ha és la gran festa de les tribus que viuen a les muntanyes, cada diumenge baixen al mercat com qui va al centre comercial, a passar-hi l’estona. Allà hi poden comprar el que necessiten: una gallina, un porquet, un búfal, un cavall… El més impactant, a part d’això que us acabo de dir que ja és prou impactant, és com vesteixen. Fins ara els vietnamites que havíem vist vesteixen com nosaltres… o com els japonesos, així una mica fashions i de marquitis. Els de les muntanyes semblen dones peruanes casades amb homes xinesos, elles amb trenes interminables, vestits de colorins segons la tribu a la que pertanyen i ells amb camises de coll “mao” i pantalons a joc…! Motxilles-cistella, felicitat… i el 99% de tots ells (el 99% que NO tenia botiga de souvenirs) passaven de nosaltres! Érem espectadors transparents en un món on el color havia explotat i encara no havia arribat la modernitat, érem éssers invisibles barrejats entre escenes de quoatidianitat, érem turistes inútils en un tros de món radicalment diferent al nostre.

Aquesta dona vella i desdentada em té enamorada.

 

Potser no va ser una màquina del temps, potser vaig agafar una nau espacial i vaig anar a un altre planeta...

 

"Me falten paraules per explicar què significa per jo" Hi insisteixo, no sabeu què és ser aquí a un pam d'aquesta gent...

  

Escenes quotidianes però estranyes

 

I paro, que encara us les posaré totes...

I quan parles amb ells són gent normal, i quan els veus parlar entre ells i riure, i fer-se bromes, i comprar i menjar… són com nosaltres. I tenen mòbils i motos, i electricitat, però no són exactament iguals… És un univers paral·lel. És una sensació molt estranya. Aquell “same same but different” que us deia.

Quan ens van portar a l’hotel de Sapa ens van informar que a la nit de l’endemà dormiríem en una “home-stay” desrprés del treeking. No en teníem ni idea que faríem això, haha, però és clar, això era el que havia fet el Robert, així que nosaltres també! El matí següent ens van presentar la nostra guia i el grup amb el que aniríem caminant tot el dia (érem 8 en total). Just sortir de l’hotel hi havia una barrera humana que no sabíem ben bé de què anava…

Què hi fan totes aquestes dones a la porta de l'hotel??

Aviat ens en vam adonar. Ens perseguirien, ens seguirien, ens donarien conversa. Intentarien fer-se amigues nostres i al final del trajecte voldrien vendre’ns alguna cosa… doncs nosaltres no ens deixem enredar!! Que som catalanes, no fem bromes amb els diners!! Ens vam fer les sueques una bona estona, potser les primeres dues hores de caminada.

– What’s your name?

– Què? Tu l’entens Marta? No parlem anglès…

– Where are you from?

– Ho sento, no, no t’entenc…

Però després de tant de temps juntes, d’ensenyar-te on no has de posar el peu, de regalar-te un cor fet amb plantes, d’ensenyar-te on és casa seva, de mostrar-te on havien anat a escola, de compartir tantes hores a la muntanya… ens vam acabar fent amigues!! Així que els vam haver de comprar dos mocadors. I a canvi, de regal ens van regalar una polsera que encara porto amb molt, molt bon record de la meva “amiga” de Sapa.

Amb aquests regals... qui s'hi pot resistir?

 

La meva amiga i jo.

 

Un descans a mig camí

 

Refrescada i dutxa en un aqüeducte

 

Una caseta d'un poble... i camps d'arròs

Després de tot el dia d’al·lucinar entre camps d’arròs, senyores amb paraigües per parar el sol, muntanyes precioses, nadiues caminant hores en xancletes, obrers penjats d’un pont que construien amb canyes, d’observar que moltes noies portaven com a ornament al cabell pintes amb el mànec i tot (com si fos una “peineta”), passar per ponts suspesos sobre rius cabalosos i veure com nens, búfals i turistes en la mateixa proporció s’hi banyaven , després de tantes emocions vam arribar a casa.

Un lloc molt bonic per reunir-se amb els amics i fer-la petar...

 

Per què li direm paraigua...?

 

Muntanyes, xancletes, paraigües, trenes, cistelles.

 

El nostre poble

 

La paret de les cases de la gent

 

El meu llit és el del final, allà on la paret no acaba d'encaixar

I res, a continuació sopar boníssim, dormir i tornar a caminar el dia següent. Ens hauria agradat tant si haguéssim sabut què anàvem a veure? Ens hauria sorprès igual? Va ser gràcies a la confiança cega amb el Robert que vam flipar tant en aquest viatge?? Us podrà agradar tant a vosaltres ara que us he pervertit amb aquestes fotos? No ho sé, i tampoc no tinc cap frase espectacular per acabar, així que marxo i prou, de puntetes.

12 comentaris

Filed under Uncategorized