Entrarem al cel per la porta de servei

L'he robat de http://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/casa-miquel-sayrach-1

A l’era de Manel, Mishima, Mazoni, Els Amics de les Arts, Antònia Font i mil més, qui se’n recorda d’un grup que es deia Sau? Ui, perdoneu, eh! No us volia ofendre, ja veig que no vau néixer tan tard. Aprofito per felicitar-vos per haver pogut conèixer una de les millors veus de la història de la música en català, però Sau no té res a veure amb l’entrada d’avui. I per què tant de rotllo? Perquè el títol l’he robat d’una de les seves cançons.

Aquests dies estic anant a rehabilitació. Fa uns mesos em vaig quedar amb el genoll encarcarat i quan vaig poder anar al metge em va enviar a fer rehabilitació. Hi vaig a peu i trigo uns 25 minutets en arribar. Pel camí passo per les típiques cases del barri, aquestes que tenen una miquina de jardí a davant de la porteria, aquestes que tenen un portal amb el pom daurat, aquestes que tenen a la porteria uns gerros i quadres i llums més elegants que els que jo tinc al menjador de casa meva o fins i tot en alguna zona, per allà al Turó, aquelles que tenen entrades de pàrquing amb parets de marbre i terres brillants. Tot molt bonic.

Al  costat de les portes blanques i elegants, jo diria que en 4 de cada 5 edificis, hi ha una porta no tan elegant, de vegades bruta, de vegades amagada, amb un cartell que diu “Puerta de servicio”, així, en castellà. Us sorprèn que sigui en castellà? Però si és evident! La nostra aristocràcia i burgesia, catalana de naixement des de gereracions, amb cognoms tan nostrats com “Montoliu”, “Domènech” o “Ferrer” no només han fet del castellà la seva llengua familiar (ja al s.XIX quedava més guai parlar als fills en castellà) sinó que a sobre pronuncien els seus cognoms a la castellana.

Ah, que el que us sorprèn no és el castellà, sinó el fet de tenir portes de servei, oi? A mi també. Ho he vist tota la vida però encara no ho entenc. M’imagino el primer dia de feina d’una senyora que va a fer la neteja, a fer de cangur, a cuidar una persona gran o el que sigui comprovant al carrer l’adreça que li han donat. Quan veu que és la correcta entra a la porteria luxosa i llavors què? El porter en veure-la li diu “Ep, tu per aquí no entris, has d’entrar per l’escala de servei”??? I quan la dona ajuda a donar l’esmorzar als nens, i la mare els diu que el que els costa ho ofereixin pels “negritos de l’Àfrica”, i després ensenya a la seva nova empleada la bata d’uniforme que s’ha de posar, fins i tot pel carrer? I a la tarda, quan els nens expliquen que al col·le els han ensenyat que s’ha de ser solidaris i tractar tothom igual, llavors la mare dóna a la nostra protagonista la clau de la porta de servei perquè hi pugui entrar sense trucar si no hi ha el porter…?

Som al segle XXI i encara estem per civilitzar. Encara hi ha distincions, uns són més importants i els altres ho són menys, uns són més dignes de passar per segons quins llocs i els altres no tenen dignitat, uns tenen uns privilegis i els altres simplement no en tenen. Això és com allò dels lavabos per a blancs i per a negres que passava als anys cinquanta. Em sembla que alguna associació en defensa dels drets humans hauria de lluitar per prohibir aquest tipus de conductes i sobre tot s’hauria d’obligar a eliminar totes les “entrades de servei” del planeta.

Only girl in the world (?)

Fa unes setmanes tenia una idea brillant per lligar aquesta cançó amb un tema d’aquests roses que de tant en tant se m’acudeix penjar al meu bloc verd. No ho vaig fer perquè va resultar que la cançó no deia el que jo em pensava que deia i llavors la història ja no lligava…i jo que em pensava que sabia molt d’anglès perquè entenia les cançons! Ara he trobat un nou tema per poder posar de títol aquesta cançó, que em sembla que és i serà l’única cançó que m’agradi de Rihana: la meva experiència d’ahir. Sí senyors! A veure com m’ho faig per relacionar un tema amb l’altre…

 

Doncs bé, comencem pel començament. A les 8.57 minuts una parella d’uns setanta anys que semblava sortida de la revista HOLA! venia a votar. Els vam demanar que s’esperessin a les 9.00 i a les 9.00 van tornar. I a partir d’aquí tot un dia de degoteig de gent, sense parar. I això què té a veure amb el títol? Paciència!

 

Una senyora ens confessava que tenia 99 anys i que li feia molta il·lusió venir a votar. Una altra, de vuitanta ens deia que ja ens podíem imaginar què havia votat, ja que ella havia viscut la guerra civil i ja n’estava farta d’espoliacions. Un senyor que hauria titllat de militant del PP havent posat el vot a l’urna m’agafava de la mà i emocionat m’agraïa la feina que estàvem fent. Una dona en veure l’urna diu que és una llàstima que al nostre barri no vingui més gent a votar. Una noia de setze anys posa davant la càmera de la seva mare, és la primera vegada que vota…” i hem votat “sí”, eh!” aclareix quan ja gairebé se’n va. Una senyora em pregunta si hem hagut de reposar molts “sí”,  em pregunta amb cara de pànic si no serà que “en aquest barri” tothom ha votat “no”, li dic que ens hem trobat les butlletes del “sí” de cap per avall un cop. Ella agafa tots els “no” i els dona la volta… i mig en broma s’enfada quan jo els torno a posar bé. Sentim molts més cops “Gràcies per ser aquí” del que m’esperava. A fora, una senyora descobreix que allò que li havien dit, que ens havien donat un milió d’euros per fer la consulta, era mentida. Una altra ens confessa que està molesta perquè no ha sabut trobar on havia d’anar a votar…li expliquem que la publicitat és molt cara i no n’hem pogut fer massa. A la tarda passa un cotxe cridant “¡Viva España!” Després més gent ens felicita, ens animen, que ve corrent per poder votar quan ja són gairebé les 20.00. Gairebé el 95% feien una pinta de pijos del PP impactant.

 

Tanquem i recomptem. Havíem fet una porra verbal a veure quants “no” tindríem. Sort que no hem apostat, tots hem fallat: ens havíem passat. Només vint-i-pico “no” i dos vots blancs dels gairebé 300 vots de la nostra mesa. He viscut tota la vida equivocada, pensant que era única al barri, la única catalana, la única independentista, la única… i resulta que no és veritat. Per una vegada està bé saber que no sóc tan única com em pensava.

 

.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

 

De Vilaweb:Els barcelonins responen massivament a la consulta, amb la participació d’un (…) 21,37% del cens electoral

‘Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins és que no toca de peus a terra’, ha declarat Bosch. I deia això perquè, en comparació, la consulta de la Diagonal va tenir un 12’2%; els vots que van fer batlle Jordi Hereu, un 14’8%; ERC, SI i RCat havien sumat un 6’4%, i els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 a Barcelona havien suposat un 22’5% del cens.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

Avui per fi he obert els ulls: La Vanguardia no és ni de bon tros tan “lliberal” com diu: només una pagineta de res, tot i que han tingut la decència de dedicar-hi la portada. Res d’inforamr el dia 10 d’on èrem, res d’anàlisi posterior per barris, res de buscar la notícia. En canvi per al concert de la Kylie Minogue sí que s’ho van currar i això que interessava molta menys gent, n’hi caben 21.000 al Palau Sant Jordi, enfront els 257.000 que van votar ahir! Llàstima, això resta a credibilitat a un diari amb tanta tradició.

Yo soy la Pija (latest and coolest version)

Us he de confessar una cosa. El meu millor amic NO és Guillem d’Anglaterra. De fet es diu… no us en diré el nom que té Facebook, l’única cosa que necessiteu saber és que és una mica pijo. El pobre no ho fa expressament, de fet tampoc no ho és tant. Havent sopat va dir d’anar a fer un “copeo” a casa un amic. Cap problema, sóc la mar d’extravertida, jo (ha ha!). Només un dubte…això del “copeo” és…? Ah, “botellón”, d’acord.

Arribem a la casa en qüestió. No m’agrada gaire relacionar-me amb gent pija, jo que sóc de família més normal, i a dins m’esperen les meves pitjors pors i inseguretats. Gent que em sona i no sé com es diu. Gent que parla en castellà (és que quan estic cansada em costa TANT parlar en castellà…). Gent que va mooolt ben vestida (sempre em passa igual, el dia que no m’agrada com vaig m’he de relacionar amb tot de gent nova, necessito sentir-me moolt guapa per tenir una mica de seguretat, sóc així de rebuscada, jo). En conclusió, un desastre.

Però l’al·lèrgia a l’entorn triga una mica més en manifestar-se que l’al·lèrgia a aquell anell de plata que tot just aquell dia havia acabat i que els meus dits lluïen tot orgullosos. Jo que sóc tan normal i no m’agrada relacionar-me amb pijos vaig intentar ser bona persona i no prejutjar el personal, i ho vaig aconseguir… fins que ens vam fixar en el pis on èrem. Realment tot plegat era una mica estrany. Es veia a hores lluny que en aquella casa de revista no s’hi vivia. A mi no m’entrava al cap que una persona de la meva edat tingués un pis en aquella zona així que creia que era la casa dels pares i que simplement eren molt endreçats i minimalistes. Però no, era una altra cosa: “és un pis d’estudi”. Perdó, un què? Ah, un pis on només s’hi va a estudiar… un pis amb tres habitacions buides i un menjador gegant on només s’hi va a estudiar, un pis en una de les zones no precisament barates de Barcelona on només s’hi va a estudiar. No m’ho crec. No, no és que no m’ho cregui, és que no m’ho vull creure. Amb això sí que no puc… de cop i volta tot em pica, l’al·lèrgia a la pijeria es manifesta. Aquets amb tants luxes i hi ha gent que malviu a la T2.

Al dia següent, havent dormit cinc hores em llevo i em trec tots els pèls que em sobren de les celles, em depilo el bigoti, i tota la resta del cos. Em dutxo, m’asseco bé els cabells, me’ls planxo i em maquillo. Em poso el meu vestit més pijo i les botes més pij… bé, les meves botes, què hi farem. Estic absolutament preparada per al segon round. Ara sí que em sentiré guapa i per tant segura (gairebé com un anunci de compreses). Si em pregunten no seré la filla d’un “fill de bar” sinó d’un cardiòleg. Si em pregunten no seré la filla d’una fornera sinó de la filla de la filla d’un empresari. Si em pregunten en castellà contestaré en la llengua de l’Imperi i si se’ls acut treure la política a la conversa… em mossegaré la llengua. M’infiltraré entre ells sense que notin que jo sóc normal.

Després de tanta preparació, però, penso que no sé per què m’escandalitzo tant. D’acord, jo no tindré un pis per estudiar però sí que tinc una casa a la muntanya… que es podria aprofitar molt més. Jo no tinc un pis només per estudiar però sí que visc en un dels barris més pijos de Barcelona, jo, que em creia dels pobres, jo que em creia normal, jo que em pensava que no era pija. Paf, com una bufetada a la cara m’arriba la crua realitat: un és més o menys pijo segons amb qui es compari. Allò que tant critico també ho puc criticar de mi mateixa. Ho he de reconèixer, com aquella pel·lícula de Bigas Luna: “Yo soy La Pija”.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Un altre premi, en aquesta ocasió doble, per qui aconsegueixi arribar fins aquí. Desijo que us agradi: original i còpia. I si no enteneu el perquè de tot plegat llegiu la lletra de la cançó o escolteu la versió catalana que és bastant fidel.

Memòries d’una hippie (una nit de festa)

Quan has nascut en un barri pijo, has après a conviure amb persones pijes, has anat a escola pijeta i has sortit molts anys per zones pijes i fins i tot has entrat en discos tan pijes que els lavabos sobreviuen nets tota la nit creus que ho has vist tot. Però no estava preparada per a l’experiència d’aquest cap de setmana.

Sempre hi ha una línia que separa un tipus de gent i una altra, sempre hi ha llocs on aquesta línia es difumina i això m’agrada, serà que sóc així de hippie i m’agrada que tots ens puguem donar les mans com iguals… A Sutton, la discoteca de la que últimament sentia parlar tant, la línia està ben definida. Massa. El local s’omple de la crème de la crème de l’alta societat barcelonina, cosa que era d’esperar, però també de gent que té tot el dret de ser-hi però que fa una mica de vergonya aliena: nosaltres, per exemple, que anem ben normaletes (jo trobo que m’he posat guapíssima, però no es pot competir amb talons i vestits que no em posaria ni per Nadal) o unes senyores (suposo que vénen d’un sopar d’empresa) que no sé si porten un Dolce & Gabbana o un vestit de mercadillo, que no sé si són veïnes d’algun futbolista o si serien més aviat les seves estilistes (per no dir perruqueres).

Però això no faria línia, la difuminaria, perquè reuniria tot tipus de gent en un mateix lloc… oi? Doncs bé, la línia la marcava un petit detall, sense importància, que fins ara no he anomenat. I no era l’aparador de la joieria Roca a l’entrada, ni els tocadors amb butaques de pell als lavabos, ni les làmpades amb aire de cristall… Sinó el simple fet que la meitat del local està reservada per a VIPS. No un racó (cosa que ja trobo tremendament cutre, classista, elitista, antiquada i no sé què més), la meitat. La majoria del tros VIP són tauletes cuques, un trosset és per ballar apartats de la plebs. Uns a baix, ballen. Són observats pels VIP, que a dalt parlen. M’agrada imaginar-me que allà dalt se senten més.

el 13 December 2009