Monthly Archives: Setembre 2011

Viatge Cambodja/Vietnam (13): Més aventures als autobusos

 

Per saber què hi pinten The Pinker Tones aquí haureu d'arribar al final!

 

Fer grans viatges per Vietnam en autobús, segons com sigueu, no és recomanable. Agafeu l’avió! Sí, surt més car… però tampoc no hi ha per tant. El que perds en diners ho guanyes en tranquil·litat, en descans i en hores que pots fer servir per fer turisme, que és del que es tracta!! Si els bitllets d’avió els compreu amb antelació no surten cars.

Ara, un cop a terra, val la pena fer petits viatges en autobús. El trajecte des de l’aeroport gairebé sempre es pot fer en un bus de línia, lliure de turistes… que van de pet cap a les parades de taxi. En el seu defecte hi ha furgonetes que quan s’omplen et porten al centre de la ciutat. Si no hi ha res de tot això hi ha taxis que es poden compartir amb altres turistes perquè surtin més econòmics (només en vam haver d’agafar dos en tot el viatge).

Si pugeu a un autobús de línia a Vietnam heu de saber com es paga. El que fan els vietnamites és pujar i seure. Un cop reservat el lloc on posar-hi el cul (hi entren tots corrent, com quan obren les portes de El Corte Inglés el primer dia de rebaixes) esperen a que els vinguin a cobrar, cosa que fa un revisor. Si no hi ha revisor s’aixequen i paguen al conductor, o van passant els diners cap endavant, fent cadena amb la col·laboració de la resta del passatge, fins que arriba al conductor. I si hi ha canvi, el canvi torna cap enrere amb el mateix mètode.

A Hanoi vam tenir la nostra última aventura. Plovent, amb la roda d’una maleta trencada i amb poca idea d’on era l’estació d’autobusos vam passar per carrers del Hanoi de veritat, el que no és per a turistes, plens de gent que et mira amb curiositat i piles de pinyes de dos metres d’alçada per ser triades i venudes al mercat. Un cop ja a dins el bus, patint per si el noi que ens havia dit que aquell era el que havíem d’agafar ens havia enganyat (sempre desconfiant), teníem l’últim contacte amb els vietnamites i l’últim trajecte per Vietnam. Quan vam arribar, com que la resta de passatgers eren treballadors de l’aeroport el bus ens va deixar en un lloc des del que no podíem accedir a la terminal. La vèiem, però hi havia una carretera entremig amb unes tanques altíssimes que no vèiem on acabàvem. Vam intentar preguntar com s’hi arribava però no en vam treure l’aigua clara, així que vam fer l’última bestiesa del viatge, com si ens estiguéssim fugant d’una presó, primer va passar una, després les maletes i després l’altra… i així, com si haguéssim passat la frontera il·legalment vam fer l’últim pas per arribar al món civilitzat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno als premis per necessitat. La nit de dijous a divendres passat no vaig dormir donant-li voltes a un conte que havia d’escriure, així que la nit de divendres a dissabte em va agafar una migranya brutal per no haver dormit… que em va evitar poder gaudir de The Pinker Tones en concret, cosa que em fa molta ràààààààbia!!

Doneu una oportunitat a aquests barcelonins que estan triomfant a tot arreu menys aquí…! Són brutals.

La primera cançó que vaig sentir d’ells, jo diria…

Whistling Song, The Pinker Tones

Podria sortir a Ocean’s Forteen, si n’hi hagués…

Working bees, The Pinker Tones

Quin bon rotllo, potser la que més m’agrada: “all politicians are crooks, we’re karma hunters, aha!”

Karma Hunters, The Pinker Tones

Estranyament tranquil·la:

I’m happy everywhere, The Pinker Tones

Anuncis

7 comentaris

Filed under Uncategorized

Tercer parèntesi: El MAB

Sant Pere, diu la tradició, creia que no era digne de morir igual que Jesús, així que quan els romans van voler-lo crucificar va demanar que almenys el pengessin cap per avall. No sé per què aquesta creu invertida s’ha agafat com un símbol satànic o anticristià quan el que pensem els cristians és que és un símbol d’humilitat i fins i tot a la cadira del Papa (diu la Wikipèdia, jo no en tenia ni idea) hi apareix.
 
On també hi apareix és a la porta de l’església que visito sovint els diumenges, on algú l’ha acompanyat d’una frase que diu “La única que ilumina es la que arde”, així, en castellà, amb aquesta originalitat del segle XX i una signatura anarquista. Fa uns mesos la porta de Sant Vicenç de Sarrià va cremar literalment i va il·luminar una mica la plaça.
 
No us penseu que faré com la meva mare i em posaré a dir que el món està boig i que, pobres monjos (perquè és un monestir a més a més de santuari), que l’única cosa que fan és repartir entrepans i ajudar. Però bé, que no, que no us volia dir això, jo. El que us volia presentar era una noia (jo) al Fòrum de Barcelona dissabte a la nit contemplant admirada i atemorida el cartell del BAM d’aquest any. L’odi contra el Barça comença a manifestar-se com el que hi ha contra l’Església… algú va col·locar l’escut del Barça de cap per avall i de color blanc!!! El Mou està fent molt de mal…
 

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam (12): Aventura a Mui Ne (2)

De seguida el bus va tornar a parar i va pujar un noi dient que havíem de baixar. Encara no les teníem totes, nosaltres, perquè esperàvem veure el mar i l’única cosa que vèiem era un carrer ple de “resorts” i bars. Vam preguntar allà mateix si era allà d’on sortia el bus a la nit, i ens van dir que sí. Ens van oferir una habitació però nosaltres els vam explicar que era absurd, ja que ens en anàvem a la 1.30… i ells que no ho entenien! Ens deien que almenys necessitaríem una dutxa, i nosaltres vam explicar que no, que érem unes “dirty girls” (cosa que ara, m’ha sonat molt malament…haha). També vam preguntar si ens llogarien una moto per anar a veure les dunes, però ens van dir que això de les motos era molt perillós, que millor que agaféssim un jeep amb conductor per 20$ cadascuna. Vam obrir molt els ulls i els vam dir que ja tornaríem a la 1.00 per agafar el bus.
Vam continuar per l’únic carrer del poble i vam parar a la primera “Agència de viatges” que vam trobar. Ens van oferir el mateix per 12$, i com que no teníem gaire temps per seguir buscant vam dir que d’acord.

– Quin dia voleu fer l’excursió?

– Avui.

– A quina hora?

– Ara mateix.

– A quin hotel us han de portar després?

– A cap. Mira noia, acabem de baixar de l’autobús, encara no hem dinat, d’aquí a dues hores ens quedem sense sol… i marxem a la 1.30. Hem de veure Mui Ne ara mateix!

Aviat va arribar el nostre jeep. Vam anar menjant crispetes d’arròs (que era tot el que dúiem al damunt) cap a la primera parada: Suoi Tien (que en català seria com “La Font de les Fades”). Havíem llegit en un bloc que uns nens ens farien de guies i que si els donàvem “una propinilla para chuches” se n’ananirien més feliços que uns gíngols. Així que quan els primers nens van aparèixer, en comptes de fer com sempre (i dir que no, en primer lloc, i ignorar-los després) els vam seguir el rotllo. Va ser una mala decisió perquè els nens anaven a tota castanya, nosaltres no teníem energia (les crispetes d’arròs no donaven per tant) i jo, personalment, tenia molta calor. A més a més allò estava a rebentar de gent i no tenia pèrdua, però bé, el mal ja estava fet. Els nens ens van ensenyar quatre coses amb moltes presses i ens va fer l’efecte que no vèiem tot el que havíem de veure… però vaja, com que ja anàvem atabalades per la falta de temps, doncs ja ens semblava bé.

Suoi Tien des de dalt!

La Marta i els nostres petits guies. Com corrien els desgraciats!

Després de barallar-nos amb els nens per la “propinilla para chuches” (deuen ser molt cares a Vietnam, les xuxes, i nosaltres no teníem “suelto”) el jeep va fer una parada tècnica per fer una foto a les barques dels pescadors i al poble pescador “real” (no el conjunt de ressorts on van els turistes).

Les barquetes dels pescadors... les rodones no em direu que no són mones!

Un altre viatge en jeep i vam arribar a les dunes blanques, les que realment impacten. Són a pocs quilòmetres del mar, al costat hi ha un llac ple de flors de Lotus… però passes una de les dunes i et penses que ets al desert: mires a l’esquerra i ets a Vietnam, mires a la dreta i ets al Sáhara!

Jo, el llac, els lotus, i les dunes blanques al fons

Vaques, aquesta devia ser una pista que realment no èrem al desert...

Fent una miqueta el ruc...

Una de les activitats estrella era llogar un plàstic als nens d’allà i fer-lo servir com a trineu. Però després de la nostra experiència amb els nens “de les fades” no en volíem saber res més, de nens! A més a més, tothom sap que quan un no té trineu amb una bossa de plàstic en té prou. Així que ens vam situar a dalt d’una duna, vam treure la bossa de plàstic, vam seure a sobre i… la família del costat es va compadir de nosaltres, pobres catalanes estalviadores, i ens va deixar en préstec el seu “trineu”. Quina vergonya…

Descens extrem en trineu per les dunes.

Si teniu més de 18 anys amb una baixada en tindreu prou. Això sí, tindreu un souvenir gratuït: sorra fins a les orelles.

Yupiiiie!

No, si empinadetes ho eren, les ******* I després de baixar toca pujar!

I res, després cap a unes dunes de sorra vermella a veure la posta de sol. Un cop a Mui Ne un altre cop, vam anar a sopar a un xiringuito del carrer on et feien el peix que triaves a la brasa, en un bidó amb quatre brases i una graella.

Una mariscada per a la Marta, uns noodles amb gambetes per a mi, tot per 6$ (uns 2,5 euros per cap)

 Després de sopar i prendre un crêpe (de mango i sucre!) en un bar de guiris vam anar a una bar-discoteca, l’única gairebé que vam trobar en tot el viatge (es deia “El Vagabundo” per si a algú li fa servei). Només entrar uns nois que hi havia a la barra ens van fer “Heeeei!” i nosaltres, esgotades com anàvem, els vam ignorar i vam anar a seure al costat d’uns nois. Vam sentir que un d’ells amb un accent… no gaire bo (no és crítica, només una bona manera de reconèixer els ibèrics) parlava de les illes Balears… i vam pensar “Aquest és català!!”. Al cap de dos segons el cambrer (o cambrera, no m’hi vaig fixar) ens portava dos Mojitos de part dels nois de la barra. Perfecte: una beguda plena de gel, gràcies nois! (Pels despistats, una de les coses que et recomanen NO fer en aquests països és prendre gel…perquè l’aigua vés a saber d’on ha sortit!)

Però nosaltres ni cas als de la barra. Al contrari, que aviat el noi català es va quedar sol i el vam convidar a una conversa civilitzada en un idioma fàcil de parlar (per a nosaltres) com és el català. El Robert, que així es deia el noi, ens donar moltíssimes recomanacions per al nostre viatge cap al nord, i nosaltres li vam donar unes quantes per al seu viatge cap al sud.

Passejant a les tantes de la matinada es poden veure coses com aquesta...

A les 12.30 vam anar cap al lloc on sortia el bus. Hi vam arribar a la 1.00 i allà no hi havia ningú. A recepció hi havia dues persones dormint  dins unes mosquiteres, però és clar, no els vam despertar. El primer que vam fer quan vam arribar va ser anar al lavabo… per motius obvis si heu llegit l’entrada anterior.

Ens vam estar esperant a fora una estona. I esperant, i esperant, i veient passar autobusos, i veient l’agulla del rellotge com avançava: 1.30, 1.35, 1.40… i allà que no hi havia ni Déu. Vaig començar a atabalar-me: de fet, a tothom l’anaven a buscar al seu hotel… i si se n’havien oblidat de nosaltres? Potser no sabien on ens havien de recollir… i allò és Vietnam, no crec que els faci res deixar-se un parell de passatgers que ja han pagat el bitllet!

A la 1.45 començava a pensar les nostres alternatives, entre atac de pànic i atac de pànic (em costava respirar, us ho juro). Una alternativa era agafar un taxi que ens portés a Saigon per 160$, ens n’havien informat a l’hotel que vam haver d’anular. L’altra alternativa era agafar un bus que ens dugués a Hoi An que trigaria 15 hores a arribar. 15 hores!!! Si jo amb 5 m’havia volgut suïcidar!!!!!!

La 1.50. La 1.55. No paraven de passar autobusos però cap parava. La Marta em tranquil·litzava com podia (aquell dia es va guanyar el cel) i just en el moment en què m’anava a llançar sota les rodes del proper bus que NO parés (és broma, vaig patir molt però no m’hi hauria tirat pas) van tocar les 2.00 i el nostre bus va arribar.

I l’aventura acaba aquí, perquè va resultar que l’sleeper bus de tornada sí que era ple de turistes, i sí que era net, i sí que tenien mantes netes i ben plegades… així que el viatge de tornada vaig poder descansar!! Entendreu que després de tota l’aventura a Hoi An anéssim a consultar preus per fer-nos un massatge. Per 8 euros (o 8$, ja no me’n recordo) tu diràs, i mira que jo tenia por, que per la platja de Barcelona hi ha molt d’oriental sense títol “sueltu” que fa massatges. Però va ser perfecte, vaig sortir d’allà flotant!

En conclusió, encara no sé si el viatge a Mui Ne val la pena o no, el que està clar és que no el tornari a fer tal com el vam fer… va ser la pitjor experiència de la meva vida i una de les més grans aventures!! 😀

5 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam (11): Aventura a Mui Ne (1)

La Ruth ens havia recomanat anar a Mui Ne, un poble pescador que s’ha convertit en refugi per als surfistes de mig planeta i que té l’atractiu de ser molt a prop d’unes dunes. Com que aquella excursió té molta mandanga us copiaré el que vaig escriure al Diari de bord, la llibreta on anàvem reflectint totes les nostres experiències, i així no em deixaré res. Us poso en situació: el dia següent havíem d’agafar un avió, però ens van canviar l’horari. Com que no hi havia cap bus que arribés a Saigon amb prou antelació com per no perdre el vol, vam haver d’anular la reserva del nostre hotel i vam comprar un bitllet pel bus que arribava a Mui Ne a les 5 de la tarda i un altre pel que marxava a la 1.30 de la matinada. Teníem 8 horetes per veure Mui Ne.

Bé, ja en teniu prou, de preliminars. Us transcric el Diari de bord.

“Diumenge 17/7/2011

Ara som a l’hotel de Hoi An. Abans d’ahir vam agafar un bus cap a Mui Ne. Va ser el pitjor viatge de la nostra vida fins ara. Era un”sleeper bus”, (amb “llits”)però nosaltres havíem comprat bitllets per a un “seating bus” (amb seients) així que al principi ni ens deixaven pujar, “wrong bus!” ens deia el noi. Vam insistir que els de l’agència ens havien dit que era aquest el nostre bus i que si hi havia cap problema que parlés amb ells. El bon home ho va fer, i quan va tornar va dir que d’acord, que podíem pujar. Evidentment era un error, perquè a part que nosaltres havíem pagat per un altre tipus d’autobús aquell era… com ho diria? Poc turístic. A part de nosaltres hi havia 3 turistes més, tota la resta eren vietnamites.

El noi amb qui havíem parlat va baixar del bus i d’encarregat es va quedar un senyor que no parlava anglès. Ens van donar una bossa de plàstic perquè hi poséssim les sabates, i ens van indicar on havíem de “seure”. (Mireu la foto de més avall) Els vietnamites són molt baixets, així que a ells en aquests llocs són feliços, posen els peus a dins d’aquestes forats que veieu i descansen en pau, perquè hi caben. Jo havia d’anar tota arronsada de cames.

Aquest és molt més maco, net i polit que el nostre, buaa! L'he tret de: http://vin-pri.travellerspoint.com/22/

Fins aquí no sembla tan horrorós. Però és que estava TAN BRUT!!!!!!! Quan vam arribar hi havia una manta tota rebregada com si algú hi acabés de dormir (segur que algú hi havia dormit, segurament el bus acabava de fer un simple canvi de passatgers). Hi havia un coixinet de roba que no havien rentat mai amb marques de greix de diferents caps, les cortines plenes de pols, el seient ple de taques, el vidre era opac en alguns llocs…vaja, que era MOLT GUARRETE!! Així que em vaig embolicar amb el mocador com la Verge Maria perquè el meu cabell i la meva esquena no toquessin res i els peus els vaig posar a sobre la meva motxilla i apa, a esperar que passessin les 5 horetes de viatge.

Però això no va ser el pitjor. Al cap de dues horetes el bus va parar en una “àrea de servei” (hauríeu de veure com són el que jo anomeno “àrees de servei”) i el senyor va dir no sé què en vietnamita. Quan el vaig interrogar amb la mirada em va ensenyar dos dits mentre deia “two minutes!”. Uns quants vietnamites van baixar però jo vaig veure que si trigava un minut més del compte em deixarien, vés a saber quin control porten en un bus així! I la Marta en aquell moment dormia. “Va, tampoc no tinc ganes d’anar al lavabo”.

Al cap de cinc minuts ja em vaig penedir, potser sí que hauria d’haver baixat. Al cap d’una hora ja no sabia en què més pensar per distreure’m. Al cap d’una hora i mitja vaig intentar fer uns mots encreuats del Màrius Serra. I al cap de dues hores… no podia més, m’estava PIXAAAAANT!!! Igual que una nena de tres anys, se m’escapava. No podia ni canviar de posició perquè en fer força… Vaig aconseguir incorporar-me, anava remenant i fent petits botets, de veritat, igual igual que un nen petit a la cua del lavabo, i tenia un mal de panxa que em moria!!

Portava dues hores imaginant-me a mi mateixa avançant cap a davant de l’autobús i explicant el meu problema al conductor, així que al final vaig fer que els meus somnis es fessin realitat. Vaig anar cap endavant i vaig dir “Is it very far? I really need to go to the toilet!” Tu has dit res? Ell tampoc…! Em va fer un moviment amb el braç cap a la dreta que no vaig saber si interpretar com “Sí, sí, ara a la propera benzinera paro” o com “Sí, sí, ja som a la vora”. Em vaig estar esperant allà fins que vaig veure passar la primera gasolinera… i me’n vaig tornar cap al meu lloc.

La Marta ja sabia del meu problema i vaig començar-li a exposar la meva brillant idea per poder fer pipi dins el bus. Agafaria la bossa de plàstic que ens havien donat per a les sabates, em situaria a l’últim graó de les escales del darrere i… seria feliç. També vaig intentar treure com fos el filferro que tancava el lavabo del bus (vaja, que jo tenia un lavabo a la vista tota l’estona però no hi podia entrar!!!!!!) però just en aquell moment crític vaig veure que la meitat del bus començava a recollir… ja arribem!!

Agafo les meves coses, em planto davant la porta, li dic a la Marta “Ens trobem on ens deixi el bus” , baixo i començo a córrer amunt i avall del carrer com una boja buscant un bar…però no n’hi havia cap!!!!! Torno cap al bus, la Marta té un peu a fora i un altre a dins i l’home dels “two minutes” em diu “Mui Ne?” i jo “Sí!” i ell em fa “cap al bus!”, i la Marta em diu que encara no hem arribat! I jo desesperada, amb cara de pena, tocant-me la panxa, li dic a l’home “I REALLY NEED TO GO TO THE TOILET!!” (sense cridar, però convincent) i gràcies a Déu, llavors sí, m’indica un bar a l’altra banda del carrer i aaaaahh!!

No us vull avorrir, continuaré amb l’aventura el proper dia…

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Segon parèntesi: “Escribo, por lo tanto pienso”.

Aquest senyor és aquell del "Cogito ergo sum". L'he raptat de http://www.casadelibro.com

Perdoneu: us prometia explicar anècdotes i torno a endollar-vos una petita reflexió entre les meves cròniques vietnamites. Però és que m’acaben de trucar per si vull fer una prova per un programa de ràdio que anirà sobre gent a qui li agrada escriure. No us emocioneu, és una prooova, i no és que el Reflexionem-hi s’hagi fet famós sinó que no hi ha com tenir contactes en el món del periodisme!

És curiós perquè tot just ahir coneixia una noia que té un bloc de cuina que ha estat recentment premiat, www.saboresdecolores.com , i que arran del premi un canal de televisió li ha fet un reportatge i tot. Doncs què voleu que us digui, que ( tot i haver anat a cantar davant el Roger de Gràcia) sóc una mica tímida i la idea de xerrar d’un dels meus vicis a la ràdio no m’acaba de fer gaire gràcia. Així que com a bona persona a qui li agrada escriure no he trigat gens a imaginar els temes que podrien sortir en un programa com aquest, i sense voler-ho m’he vist engegant l’ordinador.

– Què és per a tu un escriptor? – Veieu que filosòfica m’he llevat de la migdiada? M’he imaginat fent una conferència amb la que salvaria les pobres ànimes desorientades que vaguen sense fita i, de pas, aconseguiria “la pau al món” (Què passa? He vist fa poc Miss Agente Especial, “vale??”)

– Doncs per a mi és una persona que pensa, que reflexiona sobre les coses, que els dóna voltes. És una persona que va en metro i se li acudeix la manera de relacionar les vies de tren amb la notícia que acaba de llegir al diari. Un escriptor és aquell que quan s’avorreix pensa la continuació del final de la pel·lícula que va veure ahir, o que quan va a la platja se socarrima mentre imagina un conte amb els jubilats que seuen al costat per protagonistes. Quan escriu un text que realment li agrada el llegeix unes mil cinc-centes trenta-tres vegades, canviant cada cop de lloc una coma o una paraula, castrant-ne un paràgraf o parint-ne una nova frase, i a l’intent 1534 encara no n’està satisfet. Quan parla és un desastre, perquè totes les idees li vénen al cap de cop i necessita un boli per posar-hi ordre… així que em disculpo per totes les bajanades que us acabo de dir (i les que diré!) Ja vaig avisar al noi que va contactar amb mi que sóc un desastre parlant en públic! No sé si sé com ha de ser un escriptor… fins avui “nunca m’había preguntao ezo”.

Confiarem que el guió del programa serà més interessant i amè, o ja veig qui serà expulsat de l’acadèmia a la primera prova.

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam (10): El Paradís terrenal del Núñez de Crackòvia

L'he treta de desmotivados.es

Avui va de preus, us faré cinc cèntims (hihi) sobre el que costen algunes coses a Vietnam. Va ser l’últim dia quan vaig descobrir que realment tot era molt barat, jo em pensava que els dòlars i els euros més o menys valien igual, així que tampoc no vaig gastar gratuïtament (huhu)… cosa que va anar molt bé.

  • El canvi:

             20.500 dongs = 1 dòlar

            29.000 dongs = 1 euro

            1 euro = 1.38 dòlars 

  • Massatge 8$, 5,80€
  • Llogar 5 hores dues bicis 4$ (2$ per bici, 1,1€ la bici)
  • Dinar o sopar en restaurant turístic (a les paradetes del carrer ho pots fer per 0,50€) entre 100.000 i 200.00 dongs entre les dues, tirant a car 5€ per persona, tirant a barat 2,5.
  • Ampolla d’aigua fresca de litre i mig 10.000 dongs (0,34€)
  • Coca cola entre 13.000 i 20.000 dongs (entre 0.44€ i 0.68€)
  • Vestit fet a mida 35$ (25,35€)
  • Nit d’hotel entre 5 i 8$ (5.80€ el car)
  • Bitllet de bus normal 5.000 dongs (0,17euros)
  • Preu de tour al Delta del Mekong: 6 hores d’autobús en total anada i tornada, guia, dos viatges en barques grans, un viatge en barqueta de rems, 15 minuts de bicicleta i dinar: 7$ (5€, és clar que no vam veure el mercat flotant, haha!)
  • Joc del Mah Jong (a BCN un Mah Jong decent però de resina amb caixa mona val uns 50 o 70€) fet d’os i de fusta, i els gravats de les 148 peces fets a mà: 14€
  • Si sabeu regatejar (jo no en sé, em fan pena… i rebaixo molt poquet) feu-ho. Sobre tot a l’hora de contractar un tour o comprar souvenirs!! Us sorprendreu de la quantitat de vegades que et rebaixen el preu.
  • Si heu de viatjar per allà, us recomano que porteu dòlars i dongs, les dues coses, perquè si no t’estafen a l’hora de fer el canvi. Per exemple, als hotels et diuen el preu en dòlars i si només tens dongs et fan el canvi per 21.000 en comptes de per 20.500. O a l’inrevés, si el preu és en dongs i vols pagar en dòlars doncs es busquen la manera de sortir guanyant.
  • Evidentment podeu trobar coses més cares, sobre tot si us deixeu prendre el pèl, hehe, tot i que sent tots catalans amb això som bastant primmirats. Podeu fer tours més cars i dormir a hotels més cars, i dinar o sopar a llocs més cars… però no cal. O sí, això depèn de la vostra economia! També hi ha llocs més barats… però a mi sí que no em cal.

Apali! Espero haver donat resposta a la vostra curiositat. Quina voleu que sigui la propera entrada? La del trànsit? La de les aventures que vam passar? La dels perills? La de la gent que coneixes? La de “amb el català es pot anar a tot arreu”? Sortir de marxa? El menjar? El clima? Els bitxos? Els mercats? Els nens?? (Subliminalment us estic preparant per a tot el que vindrà, hahah).

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge a Cambodja/Vietnam (9): L’experiència als hotels

La gent que viatja a aquests països intenta estalviar-se fins a l’últim eurillo. Una de les coses que fan és no planificar els hotels on van a dormir i un cop allà, mirar-ne dos o tres i quedar-se amb el que més els agrada. Doncs què voleu que us digui, que no val la pena. Avui en dia hi ha cercadors d’albergs, hostals i hotels molt barats, fins i tot a Vietnam. Us estalviarà maldecaps, nervis, caminades innecessàries carregats amb la motxilla o maleta i a més a més podreu entrar còmodament a les habitacions des de casa, mirant les fotos i sense haver de pujar i baixar mil escales (sí senyors, només un dels vuit hotels tenia ascensor…). Els preus són molt, molt baixos, així que no cal que feu una peregrinació per estalviar-vos un euro, que aquí ens en gastem 15, o 20, o 30 per anar a sopar i no passa res.

Nosaltres vam reservar els hotels que vam poder contactant per correu electrònic, així ens asseguràvem que encara funcionava i a més a més ens estalviàvem la fiança que et fan pagar als cercadors. Eren hotels molt econòmics (entre 4 i 6 euros, arrodonint cap amunt, per persona) però que tenien habitació individual amb lavabo, i alguns incloïen l’esmorzar.

El millor de tots els hotels que vam anar va ser el Golden Temple Villa, a Siem Reap. Si heu de viatjar a Cambodja si us plau, no us perdeu l’oportunitat d’anar-hi. La nit costa 8$ (5,80€) i et vénen a buscar a l’aeroport, et reben amb un refresc, et donen una ampolla d’aigua i plàtans quan tens gana, et fan un massatge de 15 minuts, no et cobren cap extra si pagues amb targeta de crèdit, a fora hi ha un petit jardí amb unes hamaques molt maques (no m’he pogut resistir, ha ha!) i ets a un minut de la Pub street i el mercat antic. Hi ha un altre hotel a Siem Reap que es diu igual i és del mateix amo però que és molt més car.

L'entrada al Golden Temple Villa... aneu-hi!! No us en penedireu!

El còctel de benvinguda al Golden Temple Vila... això no ho tornaríem a veure més!

 

L'habitació al Golden Temple Villa

El pitjor de tots els que vam anar va ser el Hanoi Youth Hostel Delux, evidentment a Hanoi. La mateixa gent té dos “hotels” (allà a tot li diuen “hotel”, tot i que algun és same same, but different, haha) així que nosaltres primer vam anar a l’alberg, que era l’adreça que teníem. Quan vam entrar hi havia mig milió de motxilles per terra i l’home de recepció ens va ensenyar una foto d’una habitació amb lliteres i nosaltres vam dir que “ni hablar”, que volíem l’habitació de la foto de la meva reserva (tota mona amb un gran llit de matrimoni, un ventall oriental ben obert a la paret i parquet a terra). El bon home ens va portar pels carrers del casc antic de Hanoi a l’altre hotel, que no era ben bé “lo mismo”, i fins i tot va ajudar amb les maletes.

Quan vam arribar, el recepcionista del nostre nou hotel no va aixecar el cul del sofà, des del que mirava la tele i li va dir a l’altre que ens portés ell a l’habitació. El pobre va anar amunt i avall, ens va posar tovalloles, ens va donar les claus, ens va posar l’aire condicionat perquè estiguéssim fresquetes, i l’altre només ens va dir que quan baixéssim li portéssim els passaports…bastant “tremendu” (parèntesi: tinc una evident falta de vocabulari en català, sort que dilluns ja torno a “l’ataqueeer”). El que sí que ens va recomanar el recepcionista va ser que ens poséssim taps per dormir perquè el carrer era molt sorollós. El que no vam imaginar és que en comptes de motos el que sentiríem, a les 6 del matí, era tot un disc de música tradicional a tota pastilla que sonava al carrer (el sentíem amb taps i tot!!).

Al dia següent, quan vam demanar per l’esmorzar que allà sí que estava inclòs, l’home que no havia bellugat el cul el dia anterior es va aixecar de cop, va trucar per telèfon, va passar una mica d’aigua per les tasses que feien servir ell i el seu amic (que es passava el dia com l’altre, mirant la tele) i ens va fer seure allà al sofà amb ells. Imagineu-vos l’escena, tots tres encarats ara cap a la pel·li que miraven, com si fóssim amics de tota la vida (que dius, ja sé que sóc a Vietnam, però això queda molt “cutre”, és germanor vietnamita?). Al final arriba un noi a la porta amb el pa i ens preparen un parell d’entrepans vegetals amb enciam, tomàquet, cogombre i maionesa. Maionesa, ara que hi penso, que estava caducada. Entrepà de cogombre amb maionesa caducada i tasses de té amb baves de recepcionista passades per aigua. L’endemà vam esmorzar al carrer, no cal ni dir-ho, i vam anar a reservar un altre hotel (gràcies a la recomanació del Robert, un català que vam conèixer a Mui Ne). 

L'habitació del Hanoi Youth Hostel Deluxe... evidentment l'habitació no va ser el problema!

El Robert ens havia recomanat el Camel City Hotel, (a Hanoi, també) que sí que és un hotel molt recomanable. Hi havia diferents preus però nosaltres ens vam quedar l’habitació més barata (la de l’últim pis) El llit era netíssim, l’habitació perfecta, el lavabo feia olor de sabó (tinc la sospita que la majoria es limitava a passar-hi la mànega de la dutxa i prou) i l’esmorzar era súper bo. Només que de poc si no ens carreguem un armari! No el podíem tornar a obrir i a dins hi havia el bé més preuat que té la Marta al món: la seva planxa de cabell!! Vam estar estudiant una bona estona com descargolar-lo per desmuntar-ne un tros i accedir al final però finalment la manya va fer la màgia i “plim” la porta es va obrir. Uf!

Veieu l'armari? Hehehe! Habitació del Camel City Hotel

No vam tenir cap problema amb les reserves a l’hotel… excepte en un. Quan vam arribar i els vam ensenyar els missatges que ens havíem enviat impresos, com a garantia de la nostra reserva, es van fer els “longuis” i ens van dir que nosaltres havíem anul·lat la reserva, després que ho havíem reservat feia molt de temps… Que no tenien habitació, vaja, però en comptes de dir que hi devia haver algun error s’inventaven històries. Això és Vietnam, cap problema! Els vam convidar a recomanar-nos algun hotel a la vora i ja està. No havíem pagat res però feia ràbia perquè tenia piscina. Després ens vam consolar pensant que el PH de l’aigua segur que no era l’idoni… L’Hotel era el Tran Vinh a Hoi An. Si us plau, no hi aneu.

Al que ens van portar va ser el Binh Minh Hotel (Hoi An) i no va estar malament, i a sobre va ser més barat… llàstima que un dia ens vam trobar uns quants… bé, ja us ho explicaré un altre dia. A Hue vam anar a un hotel que va estar molt bé, també, tenia una habitació amb balcó, ordinador…i vam poder pujar en ascensor a l’habitació!! Tot un luxe. L’hotel de Hue es deia Original Binh Duong Hotel, “original” perquè a prop n’hi ha un altre que es diu igual sense “original” i que és de la competència.

La nostra habitació a l'Original Binh Duong Hotel

7 comentaris

Filed under Uncategorized