Tag Archives: Vietnam

Viatge Vietnam i Cambodja: Intentant matar-los tots

Si sou seguidors habituals d’aquest bloc sabreu que fa sis mesos que intento matar el tema del viatge. Quan vaig tornar pensava fer totes les entrades relacionades seguidetes, penjant un tema cada dia acabaria en uns 30 dies i després ja podria dedicar-me a qüestions més reflexives.

Però amb fer una llista dels temes que vols tractar no n’hi ha prou! També s’han de redactar, i això requereix temps i inspiració, dues coses que sovint no van de la mà. Els temes que treien més suc ja els he penjat, però encara me’n queden molts i veig que això serà més llarg que les obres de la Sagrada Família, així que m’he decidit a matar tots els temes en una entrada. Simples píndoles en forma de guió, petites dosis perquè us els pogueu empassar millor. Us prometo que quedeu disculpats si us fa mandra llegir-ho tot, jo simplement vull tranquil·litzar la meva consciència i saber que a partir d’ara em podré entregar als plaers de la resta de temes de la vida. Així doncs, comencem!

17. Llocs de guiris

– En un restaurant a Siem Reap (Cambodja) hi havia música en directe no pas cambodjana. Tocaven cançons de Els Beatles.

– A l’Hotel Rex de Ho Chi Minh vam tenir coneixement de les gramoles humanes: els demanes la cançó que vols i te la canten… “Toca-la Sam!!” Nosaltres vam animar el local amb Jason Mraz i Shakira!

– Els pubs de guiris t’ofereixen 3×2 consumicions alcohòliques, la qual cosa va la mar de bé per al mal de panxa del dia següent, i no pas per l’alcohol, sinó pel gel que duen (aigua susceptible a crear mals de panxa)!

– Els restaurants per a guiris tenen aire condicionat, diversos ventiladors i sovint les finestres obertes… s’hi està fresquet, vaja. En canvi demanes per anar al lavabo i veus com viuen ells, la cuina plena de fum i el lavabo darrere una cortina. Un món dues classes de persones

18. Els Perills

– Que et timin a l’hora de fer el canvi de moneda. Ells accepten dòlars i dongs, per tant si el preu és en dongs i tu vols pagar en dòlars o al revés et demanen més del que toca. Això passa quan acabes d’arribar i no encara no en saps. A Saigon prenent un gelat ens van timar un dolar!! (Quina ruina, altrament…)

– Quan acabes d’arribar i no saps els preus de les coses et poden intentar timar. Et volen fer pagar 50.000 dongs per un litre i mig d’aigua (això ens ho van explicar, no ens va passar a nosaltres) quan el preu normal és 10.000

– Que el taxista et vulgui portar a un altre lloc o la gent del carrer que s’ofereix a ajudar-te et vulgui portar cap al seu hotel, però només dient que ja el tens pagat, encara que sigui mentida, et deixen en pau i amablement t’indiquen cap a on has d’anar.

19. Les màfies de les agències de viatges

Sembla que un lloc sempre t’hagi d’oferir el mateix o que hagi de tenir sempre el mateix preu, oi? Doncs no. S’ha de regatejar fins i tot el preu d’un tour, per anar bé. D’això, malauradament, ens en vam adonar al final del viatge quan vam anar a pagar una excursió i ens van dir que valia menys del que ens havien dit el dia abans. En dir-ho ens van dir que ens feien una oferta per ser tan guapes (més o menys, haha, em sembla que va dir per ser “bones clientes”).

– La majoria d’agències de viatges agafen un mateix servei (un bus, un tren, un hotel…) però segons l’agència pagues un preu o un altre. O sigui, que pots anar al mateix tren o hotel amb gent que ha pagat més o menys diners per fer el mateix que tu! Val la pena preguntar.

– De vegades et posen molts problemes quan veuen que vols fer alguna cosa per tu mateix i et diuen que és impossible, per exemple, llogar una moto. Després surts al carrer i trobes deu llocs on poder fer allò “impossible”.

20. La gent que et trobes

Viatjar és fantàstic per fer pràctiques d’anglès. Qui diu que s’ha d’anar a Anglaterra a aprendre anglès? Quina tonteria! Allà no tens més remei que parlar anglès, i com que l’anglès de la majoria de la gent (sigui vietnamita o turista) és macarrònic no tens vergonyes.

– A més a més trobes gent molt agradable… i no faré llista de la gent que vam conèixer perquè no té cap sentit, però vaja, molt macos.

– De vegades la gent que et trobes no és tan fantàstica, per això, i tens experiències com les d’aquesta pel·lícula. Diguem que vam conviure amb una família vietnamita turista que era una mica cridanera, una mica desorganitzada (tot l’autobús va haver de fer una parada perquè es van deixar una maleta en una “àrea de servei” i van anar corrents a buscar-la), una mica maleducada, una mica despistada (el guia sovint els havia de recordar que el fill petit el tenien a Cuenca)… Per sort aquests contactes amb la gent són d’un sol dia i prou.

21. El seu anglès

En una excursió no enteníem les indicacions del guia i no vam entendre que havíem de baixar del bus. Vam baixar-hi perquè just havíem parlat amb una noia que feia la mateixa ruta que nosaltres i ens va avisar… i això que el bon guia ho va repetir unes deu vegades!

– Per comprar un bitllet d’autobús ens hi vam estar….no us exagero, potser deu o vint minuts parlant amb un noi que ni ens entenia ni nosaltres enteníem. En aquests casos la meva resposta era molt diplomàtica: “I’m sorry but my english is very bad!”

22. Rentar la roba

Jo és que sóc molt garrepa, i la Marta pateix perquè li espatllin la roba, total que cada dos dies més o menys tocava fer bugada. Consells per assecar la roba: si hi ha aire condicionat no l’apagueu mentre hi ha la roba estesa per l’habitació, sempre s’asseca abans. Per estendre-la sempre hi ha algun penjador o penja-robes que es pot aprofitar, i si en treure la clau se’n va l’electricitat (una putada perquè podria eixugar-se una mica mentre vas a sopar) te les enginyes col·locant-hi algun trosset de paper que hi faci contacte! Ara, si en algun hotel preguntes i hi ha lloc on estendre la roba al sol…és glòria.

23. El menjar

Potser una de les millors coses que hi ha a Vietnam, amb especialitats a cada lloc! Recomano el Mermaid i Miss Ly a Hoi An, el Brother’s a Hue, wl Bia Minh i el 69 a Hanoi (car però boníssim). Tothom ens deia que quan portéssim un temps allà estaríem fartes de fideus i arròs i que voldríem anar a menjar menjar occidental…doncs això no ens va passar.

24. Calor, calor, quina calor que fa, que ens haurem de despullar…

Poso Déu per testimoni que mai més tornaré a passar calor!! Em desfeia. Un dia vaig sopar dues coca-coles i un suc de mango, després de tant caminar i de tant de sol no podia ni veure el menjar, però adorava els líquids! No descarto fer el vietnamita i portar un para-sol o un barret molt ample en una propera visita.

25. Sortir de marxa

Dues noies solteres soles disposades a conèixer gent jove agradable i viatgera busquen locals on sortir a prendre alguna cosa i/o ballar havent sopat. Doncs no hi ha manera… Veureu, els llocs de turistes per prendre alguna cosa, quan en trobes un, són com els pubs anglesos. No tenen moqueta a terra ni sofàs, ni quadres d’escriptors penjant per la paret, vull dir que l’ambient és el de pub: música mona de moda, grups de gent que ja es coneix a hores lluny en una taula de la que no es mouen i amb la que és impossible comunicar-se. Què voleu que us digui, que s’enyora que de tant en tant s’apropi algú a fer-te alguna pregunta estúpida per iniciar una conversa… a la catalan way!

A més a més els bars tancaven a les 22.00, això vol dir que nosaltres sovint arribàvem a la porta del local quan ja era tancat. Només un dia vam trobar una espècie de discoteca però estava tan deserta que aviat vam marxar.

26. Bitxos i bitxes

A l’Hotel de Hoi An hi corria un llangardaix que no sé com va aparèixer al vàter… i el vam fer desaparèixer tirant la cadena. Potser es convertirà en el Godzilla vietnamita. Al mateix hotel van aparèixer una pila de formigues al labavo, menjant-se un altre bitxo mort (i quan dic una pila, és una pila. La paret era negra). Les aranyetes penjant pel sostre a Cambodja, les minicuques al vaixell de la badía de Halong, els micos que volien estirar-te la càmera a Ankor, les serps gegants per fer-se fotos a restaurants de turistes… i a Sapa, en desviar-te del camí et deien “vés amb compte que per aquí hi ha serps!”.

27. Desplaçar-se per les ciutats, dues catalanes a Vietnam

Pagar un taxi? Agafar una moto taxi? Llogar una bici? Gastar diners per una cosa que es pot fer a peu? NO! Anàvem a peu fins i tot per Hanoi que és prou gran, anàvem amb la roda de la maleta trencada buscant hotel i anant cap a les estacions de bus, dient que no a tothom que s’oferia a portar-nos. Anàvem en bus de línia cap a l’aeroport i des de l’aeroport, patint per si el bus arribaria al lloc que ens pensàvem o no!!

28.  Què senten els famosos quan els demanen un autògraf?

Doncs no ho sé, però vaig tenir alguna experiència semblant a Vietnam. A Hoi An vam demanar a uns homes orientals que ens fessin una foto i a part de fer-nos-la amb la nostra càmera…també ens van retratar amb la seva. Serà que som guapes. En una tomba a Hue una nena també oriental em perseguia amb una càmera, no sé per què, tota emocionada. I a la ciutadella de Hue una noia somrient se m’apropa i m’indica si puc fer una foto, li dic que és clar, agafant-li la càmera i em diu que no, que la foto se la vol fer amb mi! M’agafa per la cintura (xopa jo) i posem per a la foto… i li pregunto per què… però no parla anglès. Un cop aquí en explicar-ho em diu la gent que és perquè tinc la pell molt blanca i els faig gràcia (i jo que em pensava que era perquè m’assemblava  a la Julia Roberts…)

29. Recomanacions

Portar una llibreta per apuntar les experiències. Si no, quan tornes sembla que només hagis viscut el que surt a les fotos i és molt més difícil fer una marató de Reflexionem-his dedicats a Vietnam.

– Comprar-se una guia Lonely Planet. Dic comprar-se perquè és preferible que l’edició sigui noveta (nosaltres anàvem a parar a restaurants inexistents amb la nostra que era prestada!) i dic Lonely Planet perquè et soluciona qualsevol problema que puguis tenir a l’hora de viatjar, té molts plànols de ciutats, té recomanacions més enllà de què veure i on menjar (per exemple et diu que no facis cas dels taxistes quan et volen portar a un altre lloc, però si els dius que ja has pagat l’hotel et deixen en pau), t’indica busos per anar i tornar de l’aeroport… i mil coses més que fan que d’entre les tres guies que vaig llegir fil per randa abans d’anar a Vietnam (ja us ho havia dit que estava un pèl escagarrinada, oi?) la millor sigui sens dubte la Lonely Planet.

– Portar xancletes d’aquelles amb belcros i soles de bamba.

– Pantalons llargs fins i samarretes amb màniga curta per evitar cremades del sol.

Portar crema del sol a la motxilla. La sues…

30. El mercat

Allà hi vam veure tres tipus de mercat: els mercats de les grans ciutats (Hoian i Saigon/Ho Chi Min) que són més o menys com els nostres, és a dir, un lloc tancat amb quatre entrades ple de paradetes, fi de les semblances. A Saigon la meitat del mercat de Ben Thram venia roba o souvenirs pels turistes i quan passaves per allà…era com si haguessis baixat a l’infern i mentre caminaves per passadissos estrets les ànimes t’imploressin que te les emportéssis cap a la Terra de nou: tot de mans t’agafaven, et tocaven, et picaven, totes reclamant la teva atenció cap a la seva paradeta “Buy something!” No cal dir que vam durar-hi ben poc. A l’altra meitat del mercat hi havia llocs per menjar i jo vaig fer la primera sopa de fideus del viatge.

A Hanoi el mercat era de l’estil del de Saigon però no hi havia tants turistes. De fet era molt més gran i molt més autèntic, perquè a banda de les mil paradetes de roba i menjar hi havia mil més. Que necessites un ventilador nou? Doncs vas al mercat. Que necessites sabates, una taula, tamborets de plàstic? Cap al mercat! És com anar al Corte Inglés, ho tenen tot!

31. Els nens

Sobre tot a Cambodja i Sapa els nens et demanen diners i fan molta pena… però jo vaig decidir que si ningú els donés diners potser aquell temps que dediquen a empaitar turistes el dedicarien a jugar o estudiar, així que amb la consciència tranquil·la no els vaig donar res de res… només als nostres petits guies de Mui Ne, si recordeu la història o les fotos, sabreu que tampoc no els vam donar gran cosa.

Em sembla que tinc el cor dur de barcelonina, de tant dir al metro, al carrer i als semàfors que no a la gent… si algú arriba fins aquí que em digui quina és la solució per aquest problema social que tenim.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I si heu arribat fins aquí, us mereixeu un premi!!!!!!!! Desitjo que us hagi agradat tot. Ja m’he alliberat, uuf!

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (15): El trànsit

Mireu, us he de confessar que a part de la manca de temps  (un curs al matí+la preparació del Mercat de Nadal de Sense títol+el meu nou estat civil) no és l’únic motiu pel qual no heu tingut reflexions tan sovint com us hauria agradat. El cas és que, ho he de reconèixer, l’empresa empresa per explicar tots els ets i uts del viatge a Vietnam era massa ambiciosa! M’havia encallat.

En el tema del trànsit no aconseguia un text a l’alçada de la realitat que vaig viure, crec que ha estat l’entrada més reescrita de la vida del Reflexionem-hi, vinga escriure i reescriure el mateix text.  El cas és que ara que tindria temps de penjar-la… sóc a la feina, i l’última versió és a casa… així que he decidit posar-me al dia del que havia dit el Pons tooots aquests dies i bombardejar-lo de comentaris, ignorant que jo també tenia un bloc que havia de renovar.

Però tanta inspiració m’ha fet enveja i he arribat a la conclusió que el que havia de fer era ignorar el text desat a l’ordinador de casa  i simplement dir-vos això: que allà tots condueixen com bojos, que vam veure no sé quants accidents (uns deu) en directe, que vam haver de portar una noia inconscient a l’hospital tot just haver caigut de la moto, que un noi madrileny que vam conèixer va haver d’abortar el seu viatge per culpa d’un accident de bici… Que condueixen fatal, en resum.

Ah, i que la llei del més fort és la que impera: si sou vianants no teniu cap dret, els que tenen preferència, SEMPRE, són els grans, per aquest ordre: camions, autobusos, furgonetes, tot terrenys, cotxes, motos carregadíssimes (5 persones o 4 bombones de butà, i tot el que us pogueu imaginar PODEN anar a sobre una moto), motos carregades, motos a seques, bicicletes i finalment, l’últim mico: tu, pobre vianant. Que si voleu creuar el carrer no feu cas del “t’esquiven”, i “has de passar sense mirar” I UNS NAPS!!! El que has de fer és anar tirant, però vigilant. Que ve una moto? Mires quina trajectòria porta i quina velocitat, a veure si pots passar-la o has de frenar un pèl. Que ve un cotxe/autobús/camió? Freeeena, i deixa’l passar, perquè ell no pararà.

I si vas de passatger en un autobús? Doncs concentra’t en el paisatge!! Per què has de desviar la vista dels fantàstics camps d’arròs per posar-te a patir innecessàriament amb gent en contra direcció, bicicletes que passen fregant, per la iaia que passa el carrer lenta, per aquell que s’ha parat a mirar-se el mòbil al mig com el dijous? Nooo, fes-me cas, tu passa. Si hi ha algun accident… ja solucionaràs el problema a posteriori!

Va, per haver-lo escrit tants cops no m’ha quedat gaire bé, però ja he tret el tap amb el que m’havia encallat… ara espero que les reflexions flueixin com sempre han fet. OMMM! Us deixo amb unes imatges que valen més que totes les paraules que he escrit!

Aquesta cara feia jo també el primer cop…sort que una noia ens va dir si voliem passar amb ella! I això que el carrer era ample com la Diagonal.

Amb diferents vehicles a Saigon (Ho chi Minh)

Ara de nit i de més amunt (us asseguro que seure en un cafè i veure aquesta vista és hipnòtic)

Apali!! Dilluns, que m’avorriré un altre cop, ja us escriuré alguna meravella més! Encara queden alguns posts pendents de Vietnam, no sé si us avorreix el tema…

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (14): L’aventura de Sapa

Tot i que va ser “el millor dels millors” de Vietnam he estat demorant aquesta entrada molt de temps, perquè és impossible fer un text que estigui al nivell de l’experiència de Sapa. Avui que m’he llevat amb forces ho intento! Desitgeu-me sort!!

Tot va començar a Mui Ne, quan vam conèixer el famós Robert i ens va recomanar una agència de viatges per anar a veure la badia de Halong i Sapa. Tot i que segurament hauríem trobat alguna cosa més econòmica volíem que aquestes dues excursions fossin perfectes, així que a Hanoi vam anar directament a Tropical Tours. Vam entrar, vam explicar que érem amigues del Robert i que volíem “exactament el que ell havia fet”, així que sense cap exigència d’explicació del viatge vam pagar i vam marxar de Hanoi felices i contentes.

A la furgoneta que ens portava a l’estació hi havia molta més gent.

– Quin tren agafeu, vosaltres?

– No ho sabem.

– A quin hotel aneu?

– Ni idea…

– Aneu a veure el mercat?

– Em sembla que sí!

– Quin mercat?

– Ai, aquell famós, no?

– Feu el treeking?

– Suposo…

Vaja, que no en teníem ni idea del que veuríem. L’única cosa que teníem clara era que havíem d’anar a veure un mercat que només es feia els diumenges (recomanació de ma germana). En arribar a l’estació una dona molt cridanera cridava els nostres noms… més o menys. Una noia japonesa constava a la llista com a “Japanese” de nom, i nosaltres érem “Monta” en comptes de “Marta”… La senyora cridanera ens va indicar en quin tren havíem de pujar i ens va dir que un cop a l’estació de Lao Cai no havíem d’anar amb ningú més que no fos del nostre hotel i ens tingués en una llista, que encara ens raptaria una altra companyia i ens farien pagar de nou.

A Lao Cai, l’estació a les muntanyes, van fer-nos esperar 4 hores (de rellotge) en un restaurant cutre on hi havia ratolinets corrents per allí. Finalment ens van venir a buscar en unes furgonetes i ens van dur a través de les muntanyes a Bac Ha. SI US PLAU, SI US PLAU, SI HEU D’ANAR A VIETNAM NO US PERDEU L’OPORTUNITAT D’ANAR A L MERCAT DE BAC HA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (ho poso amb majúscules perquè es vegi clar…)

Va ser l’experiència més paranormal de la meva vida. Semblava que hagués agafat una màquina del temps. El mercat de Bac Ha és la gran festa de les tribus que viuen a les muntanyes, cada diumenge baixen al mercat com qui va al centre comercial, a passar-hi l’estona. Allà hi poden comprar el que necessiten: una gallina, un porquet, un búfal, un cavall… El més impactant, a part d’això que us acabo de dir que ja és prou impactant, és com vesteixen. Fins ara els vietnamites que havíem vist vesteixen com nosaltres… o com els japonesos, així una mica fashions i de marquitis. Els de les muntanyes semblen dones peruanes casades amb homes xinesos, elles amb trenes interminables, vestits de colorins segons la tribu a la que pertanyen i ells amb camises de coll “mao” i pantalons a joc…! Motxilles-cistella, felicitat… i el 99% de tots ells (el 99% que NO tenia botiga de souvenirs) passaven de nosaltres! Érem espectadors transparents en un món on el color havia explotat i encara no havia arribat la modernitat, érem éssers invisibles barrejats entre escenes de quoatidianitat, érem turistes inútils en un tros de món radicalment diferent al nostre.

Aquesta dona vella i desdentada em té enamorada.

 

Potser no va ser una màquina del temps, potser vaig agafar una nau espacial i vaig anar a un altre planeta...

 

"Me falten paraules per explicar què significa per jo" Hi insisteixo, no sabeu què és ser aquí a un pam d'aquesta gent...

  

Escenes quotidianes però estranyes

 

I paro, que encara us les posaré totes...

I quan parles amb ells són gent normal, i quan els veus parlar entre ells i riure, i fer-se bromes, i comprar i menjar… són com nosaltres. I tenen mòbils i motos, i electricitat, però no són exactament iguals… És un univers paral·lel. És una sensació molt estranya. Aquell “same same but different” que us deia.

Quan ens van portar a l’hotel de Sapa ens van informar que a la nit de l’endemà dormiríem en una “home-stay” desrprés del treeking. No en teníem ni idea que faríem això, haha, però és clar, això era el que havia fet el Robert, així que nosaltres també! El matí següent ens van presentar la nostra guia i el grup amb el que aniríem caminant tot el dia (érem 8 en total). Just sortir de l’hotel hi havia una barrera humana que no sabíem ben bé de què anava…

Què hi fan totes aquestes dones a la porta de l'hotel??

Aviat ens en vam adonar. Ens perseguirien, ens seguirien, ens donarien conversa. Intentarien fer-se amigues nostres i al final del trajecte voldrien vendre’ns alguna cosa… doncs nosaltres no ens deixem enredar!! Que som catalanes, no fem bromes amb els diners!! Ens vam fer les sueques una bona estona, potser les primeres dues hores de caminada.

– What’s your name?

– Què? Tu l’entens Marta? No parlem anglès…

– Where are you from?

– Ho sento, no, no t’entenc…

Però després de tant de temps juntes, d’ensenyar-te on no has de posar el peu, de regalar-te un cor fet amb plantes, d’ensenyar-te on és casa seva, de mostrar-te on havien anat a escola, de compartir tantes hores a la muntanya… ens vam acabar fent amigues!! Així que els vam haver de comprar dos mocadors. I a canvi, de regal ens van regalar una polsera que encara porto amb molt, molt bon record de la meva “amiga” de Sapa.

Amb aquests regals... qui s'hi pot resistir?

 

La meva amiga i jo.

 

Un descans a mig camí

 

Refrescada i dutxa en un aqüeducte

 

Una caseta d'un poble... i camps d'arròs

Després de tot el dia d’al·lucinar entre camps d’arròs, senyores amb paraigües per parar el sol, muntanyes precioses, nadiues caminant hores en xancletes, obrers penjats d’un pont que construien amb canyes, d’observar que moltes noies portaven com a ornament al cabell pintes amb el mànec i tot (com si fos una “peineta”), passar per ponts suspesos sobre rius cabalosos i veure com nens, búfals i turistes en la mateixa proporció s’hi banyaven , després de tantes emocions vam arribar a casa.

Un lloc molt bonic per reunir-se amb els amics i fer-la petar...

 

Per què li direm paraigua...?

 

Muntanyes, xancletes, paraigües, trenes, cistelles.

 

El nostre poble

 

La paret de les cases de la gent

 

El meu llit és el del final, allà on la paret no acaba d'encaixar

I res, a continuació sopar boníssim, dormir i tornar a caminar el dia següent. Ens hauria agradat tant si haguéssim sabut què anàvem a veure? Ens hauria sorprès igual? Va ser gràcies a la confiança cega amb el Robert que vam flipar tant en aquest viatge?? Us podrà agradar tant a vosaltres ara que us he pervertit amb aquestes fotos? No ho sé, i tampoc no tinc cap frase espectacular per acabar, així que marxo i prou, de puntetes.

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam (13): Més aventures als autobusos

 

Per saber què hi pinten The Pinker Tones aquí haureu d'arribar al final!

 

Fer grans viatges per Vietnam en autobús, segons com sigueu, no és recomanable. Agafeu l’avió! Sí, surt més car… però tampoc no hi ha per tant. El que perds en diners ho guanyes en tranquil·litat, en descans i en hores que pots fer servir per fer turisme, que és del que es tracta!! Si els bitllets d’avió els compreu amb antelació no surten cars.

Ara, un cop a terra, val la pena fer petits viatges en autobús. El trajecte des de l’aeroport gairebé sempre es pot fer en un bus de línia, lliure de turistes… que van de pet cap a les parades de taxi. En el seu defecte hi ha furgonetes que quan s’omplen et porten al centre de la ciutat. Si no hi ha res de tot això hi ha taxis que es poden compartir amb altres turistes perquè surtin més econòmics (només en vam haver d’agafar dos en tot el viatge).

Si pugeu a un autobús de línia a Vietnam heu de saber com es paga. El que fan els vietnamites és pujar i seure. Un cop reservat el lloc on posar-hi el cul (hi entren tots corrent, com quan obren les portes de El Corte Inglés el primer dia de rebaixes) esperen a que els vinguin a cobrar, cosa que fa un revisor. Si no hi ha revisor s’aixequen i paguen al conductor, o van passant els diners cap endavant, fent cadena amb la col·laboració de la resta del passatge, fins que arriba al conductor. I si hi ha canvi, el canvi torna cap enrere amb el mateix mètode.

A Hanoi vam tenir la nostra última aventura. Plovent, amb la roda d’una maleta trencada i amb poca idea d’on era l’estació d’autobusos vam passar per carrers del Hanoi de veritat, el que no és per a turistes, plens de gent que et mira amb curiositat i piles de pinyes de dos metres d’alçada per ser triades i venudes al mercat. Un cop ja a dins el bus, patint per si el noi que ens havia dit que aquell era el que havíem d’agafar ens havia enganyat (sempre desconfiant), teníem l’últim contacte amb els vietnamites i l’últim trajecte per Vietnam. Quan vam arribar, com que la resta de passatgers eren treballadors de l’aeroport el bus ens va deixar en un lloc des del que no podíem accedir a la terminal. La vèiem, però hi havia una carretera entremig amb unes tanques altíssimes que no vèiem on acabàvem. Vam intentar preguntar com s’hi arribava però no en vam treure l’aigua clara, així que vam fer l’última bestiesa del viatge, com si ens estiguéssim fugant d’una presó, primer va passar una, després les maletes i després l’altra… i així, com si haguéssim passat la frontera il·legalment vam fer l’últim pas per arribar al món civilitzat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno als premis per necessitat. La nit de dijous a divendres passat no vaig dormir donant-li voltes a un conte que havia d’escriure, així que la nit de divendres a dissabte em va agafar una migranya brutal per no haver dormit… que em va evitar poder gaudir de The Pinker Tones en concret, cosa que em fa molta ràààààààbia!!

Doneu una oportunitat a aquests barcelonins que estan triomfant a tot arreu menys aquí…! Són brutals.

La primera cançó que vaig sentir d’ells, jo diria…

Whistling Song, The Pinker Tones

Podria sortir a Ocean’s Forteen, si n’hi hagués…

Working bees, The Pinker Tones

Quin bon rotllo, potser la que més m’agrada: “all politicians are crooks, we’re karma hunters, aha!”

Karma Hunters, The Pinker Tones

Estranyament tranquil·la:

I’m happy everywhere, The Pinker Tones

7 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam (12): Aventura a Mui Ne (2)

De seguida el bus va tornar a parar i va pujar un noi dient que havíem de baixar. Encara no les teníem totes, nosaltres, perquè esperàvem veure el mar i l’única cosa que vèiem era un carrer ple de “resorts” i bars. Vam preguntar allà mateix si era allà d’on sortia el bus a la nit, i ens van dir que sí. Ens van oferir una habitació però nosaltres els vam explicar que era absurd, ja que ens en anàvem a la 1.30… i ells que no ho entenien! Ens deien que almenys necessitaríem una dutxa, i nosaltres vam explicar que no, que érem unes “dirty girls” (cosa que ara, m’ha sonat molt malament…haha). També vam preguntar si ens llogarien una moto per anar a veure les dunes, però ens van dir que això de les motos era molt perillós, que millor que agaféssim un jeep amb conductor per 20$ cadascuna. Vam obrir molt els ulls i els vam dir que ja tornaríem a la 1.00 per agafar el bus.
Vam continuar per l’únic carrer del poble i vam parar a la primera “Agència de viatges” que vam trobar. Ens van oferir el mateix per 12$, i com que no teníem gaire temps per seguir buscant vam dir que d’acord.

– Quin dia voleu fer l’excursió?

– Avui.

– A quina hora?

– Ara mateix.

– A quin hotel us han de portar després?

– A cap. Mira noia, acabem de baixar de l’autobús, encara no hem dinat, d’aquí a dues hores ens quedem sense sol… i marxem a la 1.30. Hem de veure Mui Ne ara mateix!

Aviat va arribar el nostre jeep. Vam anar menjant crispetes d’arròs (que era tot el que dúiem al damunt) cap a la primera parada: Suoi Tien (que en català seria com “La Font de les Fades”). Havíem llegit en un bloc que uns nens ens farien de guies i que si els donàvem “una propinilla para chuches” se n’ananirien més feliços que uns gíngols. Així que quan els primers nens van aparèixer, en comptes de fer com sempre (i dir que no, en primer lloc, i ignorar-los després) els vam seguir el rotllo. Va ser una mala decisió perquè els nens anaven a tota castanya, nosaltres no teníem energia (les crispetes d’arròs no donaven per tant) i jo, personalment, tenia molta calor. A més a més allò estava a rebentar de gent i no tenia pèrdua, però bé, el mal ja estava fet. Els nens ens van ensenyar quatre coses amb moltes presses i ens va fer l’efecte que no vèiem tot el que havíem de veure… però vaja, com que ja anàvem atabalades per la falta de temps, doncs ja ens semblava bé.

Suoi Tien des de dalt!

La Marta i els nostres petits guies. Com corrien els desgraciats!

Després de barallar-nos amb els nens per la “propinilla para chuches” (deuen ser molt cares a Vietnam, les xuxes, i nosaltres no teníem “suelto”) el jeep va fer una parada tècnica per fer una foto a les barques dels pescadors i al poble pescador “real” (no el conjunt de ressorts on van els turistes).

Les barquetes dels pescadors... les rodones no em direu que no són mones!

Un altre viatge en jeep i vam arribar a les dunes blanques, les que realment impacten. Són a pocs quilòmetres del mar, al costat hi ha un llac ple de flors de Lotus… però passes una de les dunes i et penses que ets al desert: mires a l’esquerra i ets a Vietnam, mires a la dreta i ets al Sáhara!

Jo, el llac, els lotus, i les dunes blanques al fons

Vaques, aquesta devia ser una pista que realment no èrem al desert...

Fent una miqueta el ruc...

Una de les activitats estrella era llogar un plàstic als nens d’allà i fer-lo servir com a trineu. Però després de la nostra experiència amb els nens “de les fades” no en volíem saber res més, de nens! A més a més, tothom sap que quan un no té trineu amb una bossa de plàstic en té prou. Així que ens vam situar a dalt d’una duna, vam treure la bossa de plàstic, vam seure a sobre i… la família del costat es va compadir de nosaltres, pobres catalanes estalviadores, i ens va deixar en préstec el seu “trineu”. Quina vergonya…

Descens extrem en trineu per les dunes.

Si teniu més de 18 anys amb una baixada en tindreu prou. Això sí, tindreu un souvenir gratuït: sorra fins a les orelles.

Yupiiiie!

No, si empinadetes ho eren, les ******* I després de baixar toca pujar!

I res, després cap a unes dunes de sorra vermella a veure la posta de sol. Un cop a Mui Ne un altre cop, vam anar a sopar a un xiringuito del carrer on et feien el peix que triaves a la brasa, en un bidó amb quatre brases i una graella.

Una mariscada per a la Marta, uns noodles amb gambetes per a mi, tot per 6$ (uns 2,5 euros per cap)

 Després de sopar i prendre un crêpe (de mango i sucre!) en un bar de guiris vam anar a una bar-discoteca, l’única gairebé que vam trobar en tot el viatge (es deia “El Vagabundo” per si a algú li fa servei). Només entrar uns nois que hi havia a la barra ens van fer “Heeeei!” i nosaltres, esgotades com anàvem, els vam ignorar i vam anar a seure al costat d’uns nois. Vam sentir que un d’ells amb un accent… no gaire bo (no és crítica, només una bona manera de reconèixer els ibèrics) parlava de les illes Balears… i vam pensar “Aquest és català!!”. Al cap de dos segons el cambrer (o cambrera, no m’hi vaig fixar) ens portava dos Mojitos de part dels nois de la barra. Perfecte: una beguda plena de gel, gràcies nois! (Pels despistats, una de les coses que et recomanen NO fer en aquests països és prendre gel…perquè l’aigua vés a saber d’on ha sortit!)

Però nosaltres ni cas als de la barra. Al contrari, que aviat el noi català es va quedar sol i el vam convidar a una conversa civilitzada en un idioma fàcil de parlar (per a nosaltres) com és el català. El Robert, que així es deia el noi, ens donar moltíssimes recomanacions per al nostre viatge cap al nord, i nosaltres li vam donar unes quantes per al seu viatge cap al sud.

Passejant a les tantes de la matinada es poden veure coses com aquesta...

A les 12.30 vam anar cap al lloc on sortia el bus. Hi vam arribar a la 1.00 i allà no hi havia ningú. A recepció hi havia dues persones dormint  dins unes mosquiteres, però és clar, no els vam despertar. El primer que vam fer quan vam arribar va ser anar al lavabo… per motius obvis si heu llegit l’entrada anterior.

Ens vam estar esperant a fora una estona. I esperant, i esperant, i veient passar autobusos, i veient l’agulla del rellotge com avançava: 1.30, 1.35, 1.40… i allà que no hi havia ni Déu. Vaig començar a atabalar-me: de fet, a tothom l’anaven a buscar al seu hotel… i si se n’havien oblidat de nosaltres? Potser no sabien on ens havien de recollir… i allò és Vietnam, no crec que els faci res deixar-se un parell de passatgers que ja han pagat el bitllet!

A la 1.45 començava a pensar les nostres alternatives, entre atac de pànic i atac de pànic (em costava respirar, us ho juro). Una alternativa era agafar un taxi que ens portés a Saigon per 160$, ens n’havien informat a l’hotel que vam haver d’anular. L’altra alternativa era agafar un bus que ens dugués a Hoi An que trigaria 15 hores a arribar. 15 hores!!! Si jo amb 5 m’havia volgut suïcidar!!!!!!

La 1.50. La 1.55. No paraven de passar autobusos però cap parava. La Marta em tranquil·litzava com podia (aquell dia es va guanyar el cel) i just en el moment en què m’anava a llançar sota les rodes del proper bus que NO parés (és broma, vaig patir molt però no m’hi hauria tirat pas) van tocar les 2.00 i el nostre bus va arribar.

I l’aventura acaba aquí, perquè va resultar que l’sleeper bus de tornada sí que era ple de turistes, i sí que era net, i sí que tenien mantes netes i ben plegades… així que el viatge de tornada vaig poder descansar!! Entendreu que després de tota l’aventura a Hoi An anéssim a consultar preus per fer-nos un massatge. Per 8 euros (o 8$, ja no me’n recordo) tu diràs, i mira que jo tenia por, que per la platja de Barcelona hi ha molt d’oriental sense títol “sueltu” que fa massatges. Però va ser perfecte, vaig sortir d’allà flotant!

En conclusió, encara no sé si el viatge a Mui Ne val la pena o no, el que està clar és que no el tornari a fer tal com el vam fer… va ser la pitjor experiència de la meva vida i una de les més grans aventures!! 😀

5 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam (11): Aventura a Mui Ne (1)

La Ruth ens havia recomanat anar a Mui Ne, un poble pescador que s’ha convertit en refugi per als surfistes de mig planeta i que té l’atractiu de ser molt a prop d’unes dunes. Com que aquella excursió té molta mandanga us copiaré el que vaig escriure al Diari de bord, la llibreta on anàvem reflectint totes les nostres experiències, i així no em deixaré res. Us poso en situació: el dia següent havíem d’agafar un avió, però ens van canviar l’horari. Com que no hi havia cap bus que arribés a Saigon amb prou antelació com per no perdre el vol, vam haver d’anular la reserva del nostre hotel i vam comprar un bitllet pel bus que arribava a Mui Ne a les 5 de la tarda i un altre pel que marxava a la 1.30 de la matinada. Teníem 8 horetes per veure Mui Ne.

Bé, ja en teniu prou, de preliminars. Us transcric el Diari de bord.

“Diumenge 17/7/2011

Ara som a l’hotel de Hoi An. Abans d’ahir vam agafar un bus cap a Mui Ne. Va ser el pitjor viatge de la nostra vida fins ara. Era un”sleeper bus”, (amb “llits”)però nosaltres havíem comprat bitllets per a un “seating bus” (amb seients) així que al principi ni ens deixaven pujar, “wrong bus!” ens deia el noi. Vam insistir que els de l’agència ens havien dit que era aquest el nostre bus i que si hi havia cap problema que parlés amb ells. El bon home ho va fer, i quan va tornar va dir que d’acord, que podíem pujar. Evidentment era un error, perquè a part que nosaltres havíem pagat per un altre tipus d’autobús aquell era… com ho diria? Poc turístic. A part de nosaltres hi havia 3 turistes més, tota la resta eren vietnamites.

El noi amb qui havíem parlat va baixar del bus i d’encarregat es va quedar un senyor que no parlava anglès. Ens van donar una bossa de plàstic perquè hi poséssim les sabates, i ens van indicar on havíem de “seure”. (Mireu la foto de més avall) Els vietnamites són molt baixets, així que a ells en aquests llocs són feliços, posen els peus a dins d’aquestes forats que veieu i descansen en pau, perquè hi caben. Jo havia d’anar tota arronsada de cames.

Aquest és molt més maco, net i polit que el nostre, buaa! L'he tret de: http://vin-pri.travellerspoint.com/22/

Fins aquí no sembla tan horrorós. Però és que estava TAN BRUT!!!!!!! Quan vam arribar hi havia una manta tota rebregada com si algú hi acabés de dormir (segur que algú hi havia dormit, segurament el bus acabava de fer un simple canvi de passatgers). Hi havia un coixinet de roba que no havien rentat mai amb marques de greix de diferents caps, les cortines plenes de pols, el seient ple de taques, el vidre era opac en alguns llocs…vaja, que era MOLT GUARRETE!! Així que em vaig embolicar amb el mocador com la Verge Maria perquè el meu cabell i la meva esquena no toquessin res i els peus els vaig posar a sobre la meva motxilla i apa, a esperar que passessin les 5 horetes de viatge.

Però això no va ser el pitjor. Al cap de dues horetes el bus va parar en una “àrea de servei” (hauríeu de veure com són el que jo anomeno “àrees de servei”) i el senyor va dir no sé què en vietnamita. Quan el vaig interrogar amb la mirada em va ensenyar dos dits mentre deia “two minutes!”. Uns quants vietnamites van baixar però jo vaig veure que si trigava un minut més del compte em deixarien, vés a saber quin control porten en un bus així! I la Marta en aquell moment dormia. “Va, tampoc no tinc ganes d’anar al lavabo”.

Al cap de cinc minuts ja em vaig penedir, potser sí que hauria d’haver baixat. Al cap d’una hora ja no sabia en què més pensar per distreure’m. Al cap d’una hora i mitja vaig intentar fer uns mots encreuats del Màrius Serra. I al cap de dues hores… no podia més, m’estava PIXAAAAANT!!! Igual que una nena de tres anys, se m’escapava. No podia ni canviar de posició perquè en fer força… Vaig aconseguir incorporar-me, anava remenant i fent petits botets, de veritat, igual igual que un nen petit a la cua del lavabo, i tenia un mal de panxa que em moria!!

Portava dues hores imaginant-me a mi mateixa avançant cap a davant de l’autobús i explicant el meu problema al conductor, així que al final vaig fer que els meus somnis es fessin realitat. Vaig anar cap endavant i vaig dir “Is it very far? I really need to go to the toilet!” Tu has dit res? Ell tampoc…! Em va fer un moviment amb el braç cap a la dreta que no vaig saber si interpretar com “Sí, sí, ara a la propera benzinera paro” o com “Sí, sí, ja som a la vora”. Em vaig estar esperant allà fins que vaig veure passar la primera gasolinera… i me’n vaig tornar cap al meu lloc.

La Marta ja sabia del meu problema i vaig començar-li a exposar la meva brillant idea per poder fer pipi dins el bus. Agafaria la bossa de plàstic que ens havien donat per a les sabates, em situaria a l’últim graó de les escales del darrere i… seria feliç. També vaig intentar treure com fos el filferro que tancava el lavabo del bus (vaja, que jo tenia un lavabo a la vista tota l’estona però no hi podia entrar!!!!!!) però just en aquell moment crític vaig veure que la meitat del bus començava a recollir… ja arribem!!

Agafo les meves coses, em planto davant la porta, li dic a la Marta “Ens trobem on ens deixi el bus” , baixo i començo a córrer amunt i avall del carrer com una boja buscant un bar…però no n’hi havia cap!!!!! Torno cap al bus, la Marta té un peu a fora i un altre a dins i l’home dels “two minutes” em diu “Mui Ne?” i jo “Sí!” i ell em fa “cap al bus!”, i la Marta em diu que encara no hem arribat! I jo desesperada, amb cara de pena, tocant-me la panxa, li dic a l’home “I REALLY NEED TO GO TO THE TOILET!!” (sense cridar, però convincent) i gràcies a Déu, llavors sí, m’indica un bar a l’altra banda del carrer i aaaaahh!!

No us vull avorrir, continuaré amb l’aventura el proper dia…

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam (10): El Paradís terrenal del Núñez de Crackòvia

L'he treta de desmotivados.es

Avui va de preus, us faré cinc cèntims (hihi) sobre el que costen algunes coses a Vietnam. Va ser l’últim dia quan vaig descobrir que realment tot era molt barat, jo em pensava que els dòlars i els euros més o menys valien igual, així que tampoc no vaig gastar gratuïtament (huhu)… cosa que va anar molt bé.

  • El canvi:

             20.500 dongs = 1 dòlar

            29.000 dongs = 1 euro

            1 euro = 1.38 dòlars 

  • Massatge 8$, 5,80€
  • Llogar 5 hores dues bicis 4$ (2$ per bici, 1,1€ la bici)
  • Dinar o sopar en restaurant turístic (a les paradetes del carrer ho pots fer per 0,50€) entre 100.000 i 200.00 dongs entre les dues, tirant a car 5€ per persona, tirant a barat 2,5.
  • Ampolla d’aigua fresca de litre i mig 10.000 dongs (0,34€)
  • Coca cola entre 13.000 i 20.000 dongs (entre 0.44€ i 0.68€)
  • Vestit fet a mida 35$ (25,35€)
  • Nit d’hotel entre 5 i 8$ (5.80€ el car)
  • Bitllet de bus normal 5.000 dongs (0,17euros)
  • Preu de tour al Delta del Mekong: 6 hores d’autobús en total anada i tornada, guia, dos viatges en barques grans, un viatge en barqueta de rems, 15 minuts de bicicleta i dinar: 7$ (5€, és clar que no vam veure el mercat flotant, haha!)
  • Joc del Mah Jong (a BCN un Mah Jong decent però de resina amb caixa mona val uns 50 o 70€) fet d’os i de fusta, i els gravats de les 148 peces fets a mà: 14€
  • Si sabeu regatejar (jo no en sé, em fan pena… i rebaixo molt poquet) feu-ho. Sobre tot a l’hora de contractar un tour o comprar souvenirs!! Us sorprendreu de la quantitat de vegades que et rebaixen el preu.
  • Si heu de viatjar per allà, us recomano que porteu dòlars i dongs, les dues coses, perquè si no t’estafen a l’hora de fer el canvi. Per exemple, als hotels et diuen el preu en dòlars i si només tens dongs et fan el canvi per 21.000 en comptes de per 20.500. O a l’inrevés, si el preu és en dongs i vols pagar en dòlars doncs es busquen la manera de sortir guanyant.
  • Evidentment podeu trobar coses més cares, sobre tot si us deixeu prendre el pèl, hehe, tot i que sent tots catalans amb això som bastant primmirats. Podeu fer tours més cars i dormir a hotels més cars, i dinar o sopar a llocs més cars… però no cal. O sí, això depèn de la vostra economia! També hi ha llocs més barats… però a mi sí que no em cal.

Apali! Espero haver donat resposta a la vostra curiositat. Quina voleu que sigui la propera entrada? La del trànsit? La de les aventures que vam passar? La dels perills? La de la gent que coneixes? La de “amb el català es pot anar a tot arreu”? Sortir de marxa? El menjar? El clima? Els bitxos? Els mercats? Els nens?? (Subliminalment us estic preparant per a tot el que vindrà, hahah).

12 comentaris

Filed under Uncategorized