Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és que m’obliga a relacionar-me amb gent de tot el món. Conèixer realitats, maneres de pensar i cultures diferents està molt bé, però el que és realment enriquidor és conèixer persones que, tot i ser de diferents orígens, et fan plantejar si no serà que al final som tots més iguals del que ens pensàvem…amb petites diferències que fan que la vida tingui més color.
Menjar i curiositats folklòriques a banda, una de les coses que m’interessa més és sentir com parlen, i és que m’he adonat que, tot i haver parlat tota la vida castellà i d’haver-lo estudiat, sóc una gran desconeixedora de les diferències dialectals d’aquesta llengua. Sé molt de dialectologia catalana i no en sé res del castellà, més enllà que a Madrid diuen Madriz o Madrí i en canvi nosaltres diem Madrit; o que els andalusos es mengen les esses finals. Però la majoria dels meus alumnes són sud-americans, i no tenen pas aquests problemes…
Evidentment no tota Sud-Amèrica parla igual, eh! Però tots sabem que molts es parlen de vostè amb amics i familiars, que molts fan les zetes com esses (amb el conseqüent problema ortogràfic de no saber si la cirera s’escriu “seresa”, “sereza” o “cereza“), que si dius “coger” vol dir “joder”, que en comptes de dir “bolígrafo” diuen “lapicero“… les típiques vaja. Però alguns cops m’han deixat ben glaçada…
Un dia a classe treballàvem els oficis i estàvem fent una roda per comprovar si tots sabien com es deia la seva professió en català.
– De què fas?
– De netejadora.
– De què treballes?
– De policia.
A un tercer li demano: “A què et dediques?” I va i em deixa anar “Sóc autista”. La Mare de Déu, això no és una professió, no? Davant el meu desconcert el noi va aclarir “Sí, soy conductor de autos“. Ah!
Un altre dia a classe parlàvem del programa “Saber y Ganar“, no em pregunteu per què, suposo que algú va dir que el veia i jo devia dir que a mi m’agradava molt (perquè és veritat, hehe) i una noia va i diu “A mi no me gusta el conductor“. Què dius que què? Quin conductor, nena? “El conductor del programa… cómo le dicen aquí, el quizmaster…” Ostres, el conductor! Vols dir el presentador! De autista a conductor i tiro porque me toca, hay que ver, menudo lío…
L’últim dia treballàvem el verb haver-hi i vaig apuntar que en català “hi ha” era la forma per aquest verb en present, i un alumne em pregunta: “¿I cómo es habemos?” I jo que li dic que això és una forma que no té res a veure amb el que fem ara, que el que toca fer ara és el que equivaldria a “hay”. “Ya, ya, pero ¿no hay ninguna forma para habemos?” Quina mania a complicar les coses, que “habemos” no es deu ni fer servir, ja, no? A veure, posa’m una frase d’exemple… “En la clase habemos muchas personas“. Òndia tu, em va sonar estranyíssim però com que d’altres vegades ja m’havia passat (ho hauria d’haver anat recollint, però ara mateix no me’n recordo) que el seu castellà permetia unes construccions molt diferents de les del meu castellà, doncs vaig pensar que sí, que efectivament ells (alguns) podien fer servir el “habemos” com a plural de “hay”. Curiós.
.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.—.-.-.-.-.-.
Per si us heu quedat amb ganes de més, una mica de bibliografia sobre el verb “haber” impersonal en plural a Sud-Amèrica
El cambio lingüístico de “haber” impersonal
El español en América
Habemos varios que… : “Cada día es más fácil oír y leer enunciados como el siguiente: *habemos varios que pensamos de otra manera. Aquí no sólo se pluraliza indebidamente el verbo, sino que además pierde su naturaleza impersonal para convertirse en la forma correspondiente a la primera persona del plural. La causa de esta curiosa construcción es evidente: el hablante tiene la necesidad de incluirse a sí mismo como sujeto del verbo (que en realidad es objeto).”
Reflexionem-hi 