I jo a Barcelona quan podria ser a Nova York!

Hi ha coses que em posen molt nerviosa. Una de les que em fan més ràbia és que la gent es gasti els diners d’una manera que no comprenc ni comparteixo. Per exemple, no entenc que la gent es canviï el cotxe cada dos anys. El que jo condueixo en té gairebé deu i està a la flor de la vida! O que la gent es gasti diners amb un mòbil si amb el programa de punts de Movistar te’n regalen un (ui…no és ben bé veritat, ja us ho explicaré un altre dia). Una altra cosa que no entenc és la roba de marca. Pot ser que trobis unes sabates que t’enamorin o un vestit de marquiti que et vagi tan bé que no et faci res gastar-te’ls, per una vegada et permets el capritx. Però aquesta gent que s’ha de vestir de dalt a baix de roba de disseny que renoven cada temporada no l’entenc.

Suposo que per això no aguanto programes com “Quién vive ahí” o “Mujeres ricas”, o sèries de televisió com “Sexo en Nueva York”, perquè et refreguen per la cara l’opulència en la que viuen. Probablement sóc néta d’en Núñez. Tot i així, un dia com avui ara fa un any vaig mirar-me la pel•lícula de “Sexo en Nueva York” i avui m’he mirat la segona part. Coses de les vacances.

Doncs bé, tot i que com la majoria del gènere la pel•li és tòpica, senzilla i previsible entenc per què té tant d’èxit. D’una banda atrau el públic dels programes que he anomenat abans amb reclams de joies, hotels de luxe i vestits amb molt de glamour que a mi sovint em semblen horteres i del tot inadequats (fixeu-vos com va la protagonista per un mercat d’Abu Dhabi). De l’altra, fa que qualsevol persona de sexe feméní se senti identificada amb les protagonistes. I això que són pijes, gairebé totes són casades, tenen unes amistats i experiències impossibles, es passen el dia bevent combinats en unes copes que jo mai he tingut a la mà… i tot i així em sento absolutament identificada amb elles. Són tan mones! Tot plegat un consol quan intentes escriure una novel•la rosa per a nenes.

El luxe a la cuina…sense voler-lo

Fa dies que el miro astorada. Em quedo mig hipnotitzada per aquella música, aquella veu i aquells diamants que apareixen a la pantalla. Quina passada, amb aquest anunci et poden vendre qualsevol cosa!

I calia un bon anunci, perquè el que volen vendre’m és un producte d’’allò més útil. T’’estalvia posar durant dotze rentades el sabó a dins el rentaplats. Fins i tot i ha la versió cutre de l’’spot amb actrius, guapíssimes però molt dolentes, proclamant la pila de temps que s’’estalvien gràcies al Nou Finish QuantumAtic… Fins ara no havien tingut temps per a res a causa d’’haver d’’obrir la capsa on hi tenien el sabó i abocar-lo, tancar la tapeta i desar de nou el sabó. Però ara aquesta feinada la fa el Nou Finish QuantumAtic per elles! S’’ha acabat haver de ser esclaves del sabó de rentaplats! Obrim els ulls a la nova revolució a la cuina! Donem la benvinguda al progrés! Això sí, estiguem al tantu (i al loro) cada cop que posem en marxa l’’electrodomèstic, anem fent el compte enrere cada cop que tanquem la porta, que el Nou Finish QuantumAtic no hagi estat usat ja dotze vegades…

el 19 December 2009

Memòries d’una hippie (una nit de festa)

Quan has nascut en un barri pijo, has après a conviure amb persones pijes, has anat a escola pijeta i has sortit molts anys per zones pijes i fins i tot has entrat en discos tan pijes que els lavabos sobreviuen nets tota la nit creus que ho has vist tot. Però no estava preparada per a l’experiència d’aquest cap de setmana.

Sempre hi ha una línia que separa un tipus de gent i una altra, sempre hi ha llocs on aquesta línia es difumina i això m’agrada, serà que sóc així de hippie i m’agrada que tots ens puguem donar les mans com iguals… A Sutton, la discoteca de la que últimament sentia parlar tant, la línia està ben definida. Massa. El local s’omple de la crème de la crème de l’alta societat barcelonina, cosa que era d’esperar, però també de gent que té tot el dret de ser-hi però que fa una mica de vergonya aliena: nosaltres, per exemple, que anem ben normaletes (jo trobo que m’he posat guapíssima, però no es pot competir amb talons i vestits que no em posaria ni per Nadal) o unes senyores (suposo que vénen d’un sopar d’empresa) que no sé si porten un Dolce & Gabbana o un vestit de mercadillo, que no sé si són veïnes d’algun futbolista o si serien més aviat les seves estilistes (per no dir perruqueres).

Però això no faria línia, la difuminaria, perquè reuniria tot tipus de gent en un mateix lloc… oi? Doncs bé, la línia la marcava un petit detall, sense importància, que fins ara no he anomenat. I no era l’aparador de la joieria Roca a l’entrada, ni els tocadors amb butaques de pell als lavabos, ni les làmpades amb aire de cristall… Sinó el simple fet que la meitat del local està reservada per a VIPS. No un racó (cosa que ja trobo tremendament cutre, classista, elitista, antiquada i no sé què més), la meitat. La majoria del tros VIP són tauletes cuques, un trosset és per ballar apartats de la plebs. Uns a baix, ballen. Són observats pels VIP, que a dalt parlen. M’agrada imaginar-me que allà dalt se senten més.

el 13 December 2009

Desexclusivitats

Avui en dia és molt difícil ser exclusiu. Si jo fos de la Jet Set estaria veritablement preocupada pel fenomen del que us vull parlar avui: que l’’exclusivitat passa a ser objecte de desig de la classe “mitjana” i per tant accessible, i per tant desexclusiu de la nit al dia.

Posem un exemple. La fabulosa polsera Pandora, evident mostra de la manca de gust i originalitat del comprador però clara prova del poder adquisitiu de la portadora. Preu polsera: uns 60 euros si és de plata, uns 1300 si és d’’or. Granadures (ço és, “abalorios”): d’’or de 140 a 200 euros o més, de plata entre 20 i 30 euros. (http://www.mipulsera.com/Pulseras-Pandora-Y-Abalorios-Originales-Tienda-Especializada/Tienda-Mi-Pulsera-Pandora2.html) Aproximadament hi caben unes 20 granadures per polsera, depenent de la mida de la cadena. Us agraden les matemàtiques??

Primer van aparèixer als “Xinos”, després al carrer del Call, i de seguida tothom tenia una polsera “estil” Pandora. La caixera del súper té una polsera estil Pandora. La senyora de la neteja té una polsera estil Pandora. L’’amiga que no arriba a final de mes té una polsera estil Pandora… i el colmo dels colmos, La Vanguardia ofereix una Polsera estil Pandora, signada per un Antoni Miró en evident decadència, (http://www.lavanguardia.es/promociones/pulserazajira/) per només 0,90€!!!!

Si jo fos la senyora de la Jet Set que es va gastar els quartos comprant l’’exclusiva joia exigiria enèrgicament que em tornessin els quartos.

el 12 octubre 2009