Monthly Archives: Juliol 2010

…ia, ia, ia…

Des que van petar que ho esperava sense cap mena d’il·lusió, i ha passat avui. Sortia de Provença, just després de passar la T-10 quan ja m’encaminava al metro: les meves sandàlies hippies s’han trencat, una altra vegada. El remei amb cinta i cola no ha aguantat. Només un filet de no res sostenia el meu dit gros al que quedava de sabata. A cada passa arrossega la cama i intenta que peu i sandàlia quedin tots dos en la mateixa direcció, quina vergonya. No, si ja m’ho havia dit la meva mare, que “todo lo barato es caro”, i unes sandàlies de deu euros del Natura inspiren tan poca confiança com un Tribunal espanyol decidint sobre el nostre Estatut.

I és que els espanyols, simplement, no ens entenen. I si no ens entenen, com han de decidir com hem de viure? Mireu, l’altre dia us explicava els problemes amb un taxista a Granada, però si ens deixem aviat ens fotran a casa nostra. Fa poquet en un bar, un noi català que no coneixia de res em va començar a cridar, en castellà, que si Catalunya aconseguís la independència a l’hora de viatjar “te van a buscar en la vagina!” i “te van a meter en la cola de los moros!”, tot perquè jo li havia dit que aquell dia hauria preferit que guanyés Paragaui. Jo també vaig flipar, em vaig alegrar molt de no haver-li donat el telèfon.

Per tot això i molt més, tots sense excepcions dissabte a les 18.00 cap a Passeig de Gràcia! Feu soroll, crideu ben alt, feu-vos sentir, reivindiqueu el nostre dret a ser diferents… que jo no hi podré anar, que vaig a la platja!

Anuncis

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Als de la meva generació

Quan fas cinc anys et penses que ja ets gran perquè el curs que ve començaràs el cole. Quan arribes a l’institut et creus gran perquè hi ha gent que s’ha quedat a l’escola. Quan arribes a la universitat et creus que ara sí, ja ets gran. Quan portes anys treballant et sents gran de veritat i et sembla que la gent de trenta i quaranta i cinquanta són iguals que tu… cometent el mateix error de sempre. Això què vol dir, que mai serem grans? Quan acabarem de créixer?
Si mai no som grans, si mai som prou madurs, si mai hem acabat de créixer què ens queda? Potser una bona manera de sobreviure és buscar la gent de la nostra generació, així, almenys, pots tenir converses amb gent que es troba en el teu mateix punt de maduració* Però qui és la gent de la teva generació i com trobar-la?
El que està claríssim és qui NO és de la teva generació. Per sota no és de la meva generació, per exemple, els que no han trucat mai des d’una cabina de telèfon, els que mai se n’han anat a casa sense haver-se trobat amb qui havien quedat, els que quan dius “Sí, ens diem Sense Títol, llàstima que la gent ho relacioni amb el Buenafuente” et preguntin per què, els que no han tingut mai a les mans un walkman… Per sobre, no són de la meva generació…no ho sé, és que em sento tan gran!
I doncs, la gent de la meva època qui és? Com puc distingir-los? Doncs ahir al cotxe ma germana va obrir la caixa de Pandora, la guantera, que conté mil cassets… va posar un Pioneer de l’any 2000 (aprox.) i vaig trobar la clau, el marcador generacional: les cançons que has ballat quan “eres jove”, les de “la teva època”. Si heu sentit aquestes cançons en una discoteca o/i heu fet els deures escoltant aquesta música, felicitats! He decidit que sou de la meva generació**!
La Passion, Gigi d’Agostino (es como una “experiencia religiosa”…m’encantaaa!)
I like you
My heart goes boom
Breathless (Ostres, The Corrs versió disco! Ai no, que es diu “dance”)
Let it be the night (em sabia un ball i tot)
Lady (o posar-se a brincar per la discoteca perquè sona Lady)
You see the trouble with me
Por qué me has engañado (Camela, us podeu creure que amb tota la meva catalanitat em segueix agradant aquesta cançó?????)
Azzurro
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
*L’altre dia dues noies molt guapes amb samarretes verdes es disposaven a pujar des de Breda al Castell de Montsoriu quan un home, molt madur, els va cridar: “Si de verdes esteu tan maques com sereu quan estigueu madures!” Una floreta molt elaborada, no em direu que no.
**Una generació que va aprendre a ballar amb cançons inballables. El jovent d’avui ho té molt fàcil, aprendre a ballar amb “Moving” no té cap mèrit!! Això sí, les lletres eren bastant més fàcils…

1 comentari

Filed under Uncategorized