Tag Archives: Cambodja

Viatge Vietnam i Cambodja: Intentant matar-los tots

Si sou seguidors habituals d’aquest bloc sabreu que fa sis mesos que intento matar el tema del viatge. Quan vaig tornar pensava fer totes les entrades relacionades seguidetes, penjant un tema cada dia acabaria en uns 30 dies i després ja podria dedicar-me a qüestions més reflexives.

Però amb fer una llista dels temes que vols tractar no n’hi ha prou! També s’han de redactar, i això requereix temps i inspiració, dues coses que sovint no van de la mà. Els temes que treien més suc ja els he penjat, però encara me’n queden molts i veig que això serà més llarg que les obres de la Sagrada Família, així que m’he decidit a matar tots els temes en una entrada. Simples píndoles en forma de guió, petites dosis perquè us els pogueu empassar millor. Us prometo que quedeu disculpats si us fa mandra llegir-ho tot, jo simplement vull tranquil·litzar la meva consciència i saber que a partir d’ara em podré entregar als plaers de la resta de temes de la vida. Així doncs, comencem!

17. Llocs de guiris

– En un restaurant a Siem Reap (Cambodja) hi havia música en directe no pas cambodjana. Tocaven cançons de Els Beatles.

– A l’Hotel Rex de Ho Chi Minh vam tenir coneixement de les gramoles humanes: els demanes la cançó que vols i te la canten… “Toca-la Sam!!” Nosaltres vam animar el local amb Jason Mraz i Shakira!

– Els pubs de guiris t’ofereixen 3×2 consumicions alcohòliques, la qual cosa va la mar de bé per al mal de panxa del dia següent, i no pas per l’alcohol, sinó pel gel que duen (aigua susceptible a crear mals de panxa)!

– Els restaurants per a guiris tenen aire condicionat, diversos ventiladors i sovint les finestres obertes… s’hi està fresquet, vaja. En canvi demanes per anar al lavabo i veus com viuen ells, la cuina plena de fum i el lavabo darrere una cortina. Un món dues classes de persones

18. Els Perills

– Que et timin a l’hora de fer el canvi de moneda. Ells accepten dòlars i dongs, per tant si el preu és en dongs i tu vols pagar en dòlars o al revés et demanen més del que toca. Això passa quan acabes d’arribar i no encara no en saps. A Saigon prenent un gelat ens van timar un dolar!! (Quina ruina, altrament…)

– Quan acabes d’arribar i no saps els preus de les coses et poden intentar timar. Et volen fer pagar 50.000 dongs per un litre i mig d’aigua (això ens ho van explicar, no ens va passar a nosaltres) quan el preu normal és 10.000

– Que el taxista et vulgui portar a un altre lloc o la gent del carrer que s’ofereix a ajudar-te et vulgui portar cap al seu hotel, però només dient que ja el tens pagat, encara que sigui mentida, et deixen en pau i amablement t’indiquen cap a on has d’anar.

19. Les màfies de les agències de viatges

Sembla que un lloc sempre t’hagi d’oferir el mateix o que hagi de tenir sempre el mateix preu, oi? Doncs no. S’ha de regatejar fins i tot el preu d’un tour, per anar bé. D’això, malauradament, ens en vam adonar al final del viatge quan vam anar a pagar una excursió i ens van dir que valia menys del que ens havien dit el dia abans. En dir-ho ens van dir que ens feien una oferta per ser tan guapes (més o menys, haha, em sembla que va dir per ser “bones clientes”).

– La majoria d’agències de viatges agafen un mateix servei (un bus, un tren, un hotel…) però segons l’agència pagues un preu o un altre. O sigui, que pots anar al mateix tren o hotel amb gent que ha pagat més o menys diners per fer el mateix que tu! Val la pena preguntar.

– De vegades et posen molts problemes quan veuen que vols fer alguna cosa per tu mateix i et diuen que és impossible, per exemple, llogar una moto. Després surts al carrer i trobes deu llocs on poder fer allò “impossible”.

20. La gent que et trobes

Viatjar és fantàstic per fer pràctiques d’anglès. Qui diu que s’ha d’anar a Anglaterra a aprendre anglès? Quina tonteria! Allà no tens més remei que parlar anglès, i com que l’anglès de la majoria de la gent (sigui vietnamita o turista) és macarrònic no tens vergonyes.

– A més a més trobes gent molt agradable… i no faré llista de la gent que vam conèixer perquè no té cap sentit, però vaja, molt macos.

– De vegades la gent que et trobes no és tan fantàstica, per això, i tens experiències com les d’aquesta pel·lícula. Diguem que vam conviure amb una família vietnamita turista que era una mica cridanera, una mica desorganitzada (tot l’autobús va haver de fer una parada perquè es van deixar una maleta en una “àrea de servei” i van anar corrents a buscar-la), una mica maleducada, una mica despistada (el guia sovint els havia de recordar que el fill petit el tenien a Cuenca)… Per sort aquests contactes amb la gent són d’un sol dia i prou.

21. El seu anglès

En una excursió no enteníem les indicacions del guia i no vam entendre que havíem de baixar del bus. Vam baixar-hi perquè just havíem parlat amb una noia que feia la mateixa ruta que nosaltres i ens va avisar… i això que el bon guia ho va repetir unes deu vegades!

– Per comprar un bitllet d’autobús ens hi vam estar….no us exagero, potser deu o vint minuts parlant amb un noi que ni ens entenia ni nosaltres enteníem. En aquests casos la meva resposta era molt diplomàtica: “I’m sorry but my english is very bad!”

22. Rentar la roba

Jo és que sóc molt garrepa, i la Marta pateix perquè li espatllin la roba, total que cada dos dies més o menys tocava fer bugada. Consells per assecar la roba: si hi ha aire condicionat no l’apagueu mentre hi ha la roba estesa per l’habitació, sempre s’asseca abans. Per estendre-la sempre hi ha algun penjador o penja-robes que es pot aprofitar, i si en treure la clau se’n va l’electricitat (una putada perquè podria eixugar-se una mica mentre vas a sopar) te les enginyes col·locant-hi algun trosset de paper que hi faci contacte! Ara, si en algun hotel preguntes i hi ha lloc on estendre la roba al sol…és glòria.

23. El menjar

Potser una de les millors coses que hi ha a Vietnam, amb especialitats a cada lloc! Recomano el Mermaid i Miss Ly a Hoi An, el Brother’s a Hue, wl Bia Minh i el 69 a Hanoi (car però boníssim). Tothom ens deia que quan portéssim un temps allà estaríem fartes de fideus i arròs i que voldríem anar a menjar menjar occidental…doncs això no ens va passar.

24. Calor, calor, quina calor que fa, que ens haurem de despullar…

Poso Déu per testimoni que mai més tornaré a passar calor!! Em desfeia. Un dia vaig sopar dues coca-coles i un suc de mango, després de tant caminar i de tant de sol no podia ni veure el menjar, però adorava els líquids! No descarto fer el vietnamita i portar un para-sol o un barret molt ample en una propera visita.

25. Sortir de marxa

Dues noies solteres soles disposades a conèixer gent jove agradable i viatgera busquen locals on sortir a prendre alguna cosa i/o ballar havent sopat. Doncs no hi ha manera… Veureu, els llocs de turistes per prendre alguna cosa, quan en trobes un, són com els pubs anglesos. No tenen moqueta a terra ni sofàs, ni quadres d’escriptors penjant per la paret, vull dir que l’ambient és el de pub: música mona de moda, grups de gent que ja es coneix a hores lluny en una taula de la que no es mouen i amb la que és impossible comunicar-se. Què voleu que us digui, que s’enyora que de tant en tant s’apropi algú a fer-te alguna pregunta estúpida per iniciar una conversa… a la catalan way!

A més a més els bars tancaven a les 22.00, això vol dir que nosaltres sovint arribàvem a la porta del local quan ja era tancat. Només un dia vam trobar una espècie de discoteca però estava tan deserta que aviat vam marxar.

26. Bitxos i bitxes

A l’Hotel de Hoi An hi corria un llangardaix que no sé com va aparèixer al vàter… i el vam fer desaparèixer tirant la cadena. Potser es convertirà en el Godzilla vietnamita. Al mateix hotel van aparèixer una pila de formigues al labavo, menjant-se un altre bitxo mort (i quan dic una pila, és una pila. La paret era negra). Les aranyetes penjant pel sostre a Cambodja, les minicuques al vaixell de la badía de Halong, els micos que volien estirar-te la càmera a Ankor, les serps gegants per fer-se fotos a restaurants de turistes… i a Sapa, en desviar-te del camí et deien “vés amb compte que per aquí hi ha serps!”.

27. Desplaçar-se per les ciutats, dues catalanes a Vietnam

Pagar un taxi? Agafar una moto taxi? Llogar una bici? Gastar diners per una cosa que es pot fer a peu? NO! Anàvem a peu fins i tot per Hanoi que és prou gran, anàvem amb la roda de la maleta trencada buscant hotel i anant cap a les estacions de bus, dient que no a tothom que s’oferia a portar-nos. Anàvem en bus de línia cap a l’aeroport i des de l’aeroport, patint per si el bus arribaria al lloc que ens pensàvem o no!!

28.  Què senten els famosos quan els demanen un autògraf?

Doncs no ho sé, però vaig tenir alguna experiència semblant a Vietnam. A Hoi An vam demanar a uns homes orientals que ens fessin una foto i a part de fer-nos-la amb la nostra càmera…també ens van retratar amb la seva. Serà que som guapes. En una tomba a Hue una nena també oriental em perseguia amb una càmera, no sé per què, tota emocionada. I a la ciutadella de Hue una noia somrient se m’apropa i m’indica si puc fer una foto, li dic que és clar, agafant-li la càmera i em diu que no, que la foto se la vol fer amb mi! M’agafa per la cintura (xopa jo) i posem per a la foto… i li pregunto per què… però no parla anglès. Un cop aquí en explicar-ho em diu la gent que és perquè tinc la pell molt blanca i els faig gràcia (i jo que em pensava que era perquè m’assemblava  a la Julia Roberts…)

29. Recomanacions

Portar una llibreta per apuntar les experiències. Si no, quan tornes sembla que només hagis viscut el que surt a les fotos i és molt més difícil fer una marató de Reflexionem-his dedicats a Vietnam.

– Comprar-se una guia Lonely Planet. Dic comprar-se perquè és preferible que l’edició sigui noveta (nosaltres anàvem a parar a restaurants inexistents amb la nostra que era prestada!) i dic Lonely Planet perquè et soluciona qualsevol problema que puguis tenir a l’hora de viatjar, té molts plànols de ciutats, té recomanacions més enllà de què veure i on menjar (per exemple et diu que no facis cas dels taxistes quan et volen portar a un altre lloc, però si els dius que ja has pagat l’hotel et deixen en pau), t’indica busos per anar i tornar de l’aeroport… i mil coses més que fan que d’entre les tres guies que vaig llegir fil per randa abans d’anar a Vietnam (ja us ho havia dit que estava un pèl escagarrinada, oi?) la millor sigui sens dubte la Lonely Planet.

– Portar xancletes d’aquelles amb belcros i soles de bamba.

– Pantalons llargs fins i samarretes amb màniga curta per evitar cremades del sol.

Portar crema del sol a la motxilla. La sues…

30. El mercat

Allà hi vam veure tres tipus de mercat: els mercats de les grans ciutats (Hoian i Saigon/Ho Chi Min) que són més o menys com els nostres, és a dir, un lloc tancat amb quatre entrades ple de paradetes, fi de les semblances. A Saigon la meitat del mercat de Ben Thram venia roba o souvenirs pels turistes i quan passaves per allà…era com si haguessis baixat a l’infern i mentre caminaves per passadissos estrets les ànimes t’imploressin que te les emportéssis cap a la Terra de nou: tot de mans t’agafaven, et tocaven, et picaven, totes reclamant la teva atenció cap a la seva paradeta “Buy something!” No cal dir que vam durar-hi ben poc. A l’altra meitat del mercat hi havia llocs per menjar i jo vaig fer la primera sopa de fideus del viatge.

A Hanoi el mercat era de l’estil del de Saigon però no hi havia tants turistes. De fet era molt més gran i molt més autèntic, perquè a banda de les mil paradetes de roba i menjar hi havia mil més. Que necessites un ventilador nou? Doncs vas al mercat. Que necessites sabates, una taula, tamborets de plàstic? Cap al mercat! És com anar al Corte Inglés, ho tenen tot!

31. Els nens

Sobre tot a Cambodja i Sapa els nens et demanen diners i fan molta pena… però jo vaig decidir que si ningú els donés diners potser aquell temps que dediquen a empaitar turistes el dedicarien a jugar o estudiar, així que amb la consciència tranquil·la no els vaig donar res de res… només als nostres petits guies de Mui Ne, si recordeu la història o les fotos, sabreu que tampoc no els vam donar gran cosa.

Em sembla que tinc el cor dur de barcelonina, de tant dir al metro, al carrer i als semàfors que no a la gent… si algú arriba fins aquí que em digui quina és la solució per aquest problema social que tenim.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I si heu arribat fins aquí, us mereixeu un premi!!!!!!!! Desitjo que us hagi agradat tot. Ja m’he alliberat, uuf!

Anuncis

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge a Cambodja/Vietnam (9): L’experiència als hotels

La gent que viatja a aquests països intenta estalviar-se fins a l’últim eurillo. Una de les coses que fan és no planificar els hotels on van a dormir i un cop allà, mirar-ne dos o tres i quedar-se amb el que més els agrada. Doncs què voleu que us digui, que no val la pena. Avui en dia hi ha cercadors d’albergs, hostals i hotels molt barats, fins i tot a Vietnam. Us estalviarà maldecaps, nervis, caminades innecessàries carregats amb la motxilla o maleta i a més a més podreu entrar còmodament a les habitacions des de casa, mirant les fotos i sense haver de pujar i baixar mil escales (sí senyors, només un dels vuit hotels tenia ascensor…). Els preus són molt, molt baixos, així que no cal que feu una peregrinació per estalviar-vos un euro, que aquí ens en gastem 15, o 20, o 30 per anar a sopar i no passa res.

Nosaltres vam reservar els hotels que vam poder contactant per correu electrònic, així ens asseguràvem que encara funcionava i a més a més ens estalviàvem la fiança que et fan pagar als cercadors. Eren hotels molt econòmics (entre 4 i 6 euros, arrodonint cap amunt, per persona) però que tenien habitació individual amb lavabo, i alguns incloïen l’esmorzar.

El millor de tots els hotels que vam anar va ser el Golden Temple Villa, a Siem Reap. Si heu de viatjar a Cambodja si us plau, no us perdeu l’oportunitat d’anar-hi. La nit costa 8$ (5,80€) i et vénen a buscar a l’aeroport, et reben amb un refresc, et donen una ampolla d’aigua i plàtans quan tens gana, et fan un massatge de 15 minuts, no et cobren cap extra si pagues amb targeta de crèdit, a fora hi ha un petit jardí amb unes hamaques molt maques (no m’he pogut resistir, ha ha!) i ets a un minut de la Pub street i el mercat antic. Hi ha un altre hotel a Siem Reap que es diu igual i és del mateix amo però que és molt més car.

L'entrada al Golden Temple Villa... aneu-hi!! No us en penedireu!

El còctel de benvinguda al Golden Temple Vila... això no ho tornaríem a veure més!

 

L'habitació al Golden Temple Villa

El pitjor de tots els que vam anar va ser el Hanoi Youth Hostel Delux, evidentment a Hanoi. La mateixa gent té dos “hotels” (allà a tot li diuen “hotel”, tot i que algun és same same, but different, haha) així que nosaltres primer vam anar a l’alberg, que era l’adreça que teníem. Quan vam entrar hi havia mig milió de motxilles per terra i l’home de recepció ens va ensenyar una foto d’una habitació amb lliteres i nosaltres vam dir que “ni hablar”, que volíem l’habitació de la foto de la meva reserva (tota mona amb un gran llit de matrimoni, un ventall oriental ben obert a la paret i parquet a terra). El bon home ens va portar pels carrers del casc antic de Hanoi a l’altre hotel, que no era ben bé “lo mismo”, i fins i tot va ajudar amb les maletes.

Quan vam arribar, el recepcionista del nostre nou hotel no va aixecar el cul del sofà, des del que mirava la tele i li va dir a l’altre que ens portés ell a l’habitació. El pobre va anar amunt i avall, ens va posar tovalloles, ens va donar les claus, ens va posar l’aire condicionat perquè estiguéssim fresquetes, i l’altre només ens va dir que quan baixéssim li portéssim els passaports…bastant “tremendu” (parèntesi: tinc una evident falta de vocabulari en català, sort que dilluns ja torno a “l’ataqueeer”). El que sí que ens va recomanar el recepcionista va ser que ens poséssim taps per dormir perquè el carrer era molt sorollós. El que no vam imaginar és que en comptes de motos el que sentiríem, a les 6 del matí, era tot un disc de música tradicional a tota pastilla que sonava al carrer (el sentíem amb taps i tot!!).

Al dia següent, quan vam demanar per l’esmorzar que allà sí que estava inclòs, l’home que no havia bellugat el cul el dia anterior es va aixecar de cop, va trucar per telèfon, va passar una mica d’aigua per les tasses que feien servir ell i el seu amic (que es passava el dia com l’altre, mirant la tele) i ens va fer seure allà al sofà amb ells. Imagineu-vos l’escena, tots tres encarats ara cap a la pel·li que miraven, com si fóssim amics de tota la vida (que dius, ja sé que sóc a Vietnam, però això queda molt “cutre”, és germanor vietnamita?). Al final arriba un noi a la porta amb el pa i ens preparen un parell d’entrepans vegetals amb enciam, tomàquet, cogombre i maionesa. Maionesa, ara que hi penso, que estava caducada. Entrepà de cogombre amb maionesa caducada i tasses de té amb baves de recepcionista passades per aigua. L’endemà vam esmorzar al carrer, no cal ni dir-ho, i vam anar a reservar un altre hotel (gràcies a la recomanació del Robert, un català que vam conèixer a Mui Ne). 

L'habitació del Hanoi Youth Hostel Deluxe... evidentment l'habitació no va ser el problema!

El Robert ens havia recomanat el Camel City Hotel, (a Hanoi, també) que sí que és un hotel molt recomanable. Hi havia diferents preus però nosaltres ens vam quedar l’habitació més barata (la de l’últim pis) El llit era netíssim, l’habitació perfecta, el lavabo feia olor de sabó (tinc la sospita que la majoria es limitava a passar-hi la mànega de la dutxa i prou) i l’esmorzar era súper bo. Només que de poc si no ens carreguem un armari! No el podíem tornar a obrir i a dins hi havia el bé més preuat que té la Marta al món: la seva planxa de cabell!! Vam estar estudiant una bona estona com descargolar-lo per desmuntar-ne un tros i accedir al final però finalment la manya va fer la màgia i “plim” la porta es va obrir. Uf!

Veieu l'armari? Hehehe! Habitació del Camel City Hotel

No vam tenir cap problema amb les reserves a l’hotel… excepte en un. Quan vam arribar i els vam ensenyar els missatges que ens havíem enviat impresos, com a garantia de la nostra reserva, es van fer els “longuis” i ens van dir que nosaltres havíem anul·lat la reserva, després que ho havíem reservat feia molt de temps… Que no tenien habitació, vaja, però en comptes de dir que hi devia haver algun error s’inventaven històries. Això és Vietnam, cap problema! Els vam convidar a recomanar-nos algun hotel a la vora i ja està. No havíem pagat res però feia ràbia perquè tenia piscina. Després ens vam consolar pensant que el PH de l’aigua segur que no era l’idoni… L’Hotel era el Tran Vinh a Hoi An. Si us plau, no hi aneu.

Al que ens van portar va ser el Binh Minh Hotel (Hoi An) i no va estar malament, i a sobre va ser més barat… llàstima que un dia ens vam trobar uns quants… bé, ja us ho explicaré un altre dia. A Hue vam anar a un hotel que va estar molt bé, també, tenia una habitació amb balcó, ordinador…i vam poder pujar en ascensor a l’habitació!! Tot un luxe. L’hotel de Hue es deia Original Binh Duong Hotel, “original” perquè a prop n’hi ha un altre que es diu igual sense “original” i que és de la competència.

La nostra habitació a l'Original Binh Duong Hotel

7 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (4): Què cal visitar 1: ANKOR!!

 Sí, així amb majúscules: ANKOR. Apunteu bé aquest nom a la memòria perquè abans que moriu, si teniu la possibilitat, hi heu d’anar.

Ankor és una extensió enorme de terreny farcida de temples. Fa 400 quilòmetres quadrats (20km x 20 km, pels que com jo aneu malament de mates), perquè us en feu a la idea, de Barcelona a Sant Cugat n’hi ha només 17. Aquí hi teniu una vista aèria només del temple principal, Ankor Wat, si us hi fixeu bé veureu que està envoltat d’un fossat enorme ple d’aigua i d’una extensió gegantina de terra.

Ja us he convençut que és gegant, oi? Ara us he de convèncer que és preciós. Els temples es van començar a construir el segle IX, quan aquí ens costava contruir una ermita romànica… Tot el recinte té un aire de Port Aventura que no s’aguanta, és tan exòtic que sembla fals: trossos de pedres caigudes, gravats elaboradíssims a les parets, escales empinadíssimes i interminables, baranes amb forma de serp de cinc caps…! Per anar d’un temple a l’altre hi vas amb el teu tuk-tuk (una moto, on hi va el teu conductor, amb un remolc, on t’hi asseus tu) per unes grans avingudes envoltades de selva…bé, no sé si allò és una selva o no, potser només eren arbres gegants, però del seu interior t’arribaven sons estranys d’animals salvatges que us asseguro que són els mateixos sons que a Hollywood es fan servir per posar-li banda sonora a paisatges selvàtics…. a Hollywood o a Port Aventura, hi insisteixo. Però allà el so no sortia d’un casset.

Per a mi els tres temples més bonics són: Ankor Wat (el més gran i més ben conservat), Bayon (sembla que hagi de caure en qualsevol moment però té mil cares esculpides que… et deixen sense paraules) i Ta Prohm (un temple envaït per la natura, ple d’arrels d’arbres per sobre els murs! La Lara Croft hi va passar alguna aventura en una de les seves pel·lícules). A part de “temples” en sí, hi ha la porta de la ciutat que és meravellosa (una pila de soldats de pedra aguanten una serp gegant que, com no, té cinc caps) i tot l’entorn de la Terrassa dels Elefants, amb un temple per allà perdut que ni s’hi pot entrar però té molt de misteri.

Bé, prou xerrameca, anem a les fotos. Us he d’advertir que les meves no són gaire espectaculars, us recomano que poseu “Ankor” al google i espereu a veure què passa.

La primera, la més impactant... ja dins el recinte d'Ankor Wat. El reflex de l'aigua era tan brutal al natural com a la foto. No cal ni dir-ho però jo sóc la de la cara verda...

 

Ankor Wat està envoltat de galeries amb columnes i gravats deliciosos a les parets..!

Més Ankor Wat, passada la primera muralla. Vam fer el cim del templet que es veu al fons...ara, a l'hora de baixar de poc si no ho expliquem. Quines escales més empinades!!

"Ay, qué bonito" (entonació APM?)

Aires de Port Aventura, mur exterior d'Ankor Wat

 

Totes les parets internes (o la gran majoria) tenen gravats com aquests, de dalt a baix de la paret, durant metres de passadís...!

Evidentment el temple de Bayon...oi que veieu més d'una cara?

Una imatge més general de Bayon... en tinc moltes més però no us vull avorrir!

No em pregunteu com es diu el temple, només sé que era molt a prop de la terrassa dels elefants.

No em pregunteu on era... feia molt de sol 😦 Però aquestes baranes de finestres trencades semblaven fitxes d'escacs gegants!

 

EMPINADÍSSIMES! No us ho deia jo? Doncs així tot el dia, i amb aquesta caloooor!

Ta Prohm i els turistes...

Un dels arbrets de Ta Prohm

 

La imatge més típica i mítica del temple

 
Si hi aneu, heu de veure una altra cosa: hi ha un temple que no està malament però que tampoc no val gaire la pena i que a més a més és a molta distància dels altres, a una mica més d’una hora en tuk-tuk. Val la pena, hi insisteixo, i no pas pel temple, sinó pel camí. Si feu com jo i aneu a Cambodja només per veure Ankor, de ciutats només veureu Siem Riep que, tot i que no s’assembla gens a les nostres ciutats tampoc no et mostra com viuen els cambotjans “de veritat”. Siem Reap és una ciutat per als turistes, és a uns quinze minutets en tuk-tuk de l’entrada d’Ankor, per tant és bastant normal que sigui així. El centre està ple de serveis: massatges, hotels, restaurants… fins i tot han batejat un carrer com a “Pub street”, imagineu-vos! En general la ciutat combina edificis altíssims que solen ser restaurants o hotels amb casetes baixetes, gairebé barraques, on hi viu la gent d’allà.

Doncs si feu com jo, una visita “express” a Cambodja (per cert, amb un dia es veuen els temples, això sí, si t’aixeques a les 5 del matí i veus sortir el sol a Ankor Wat) val la pena anar a veure aquest temple penjat que us dic, perquè veus els primers camps d’arròs i paisatges de pel·lícula, però sobre tot veus com viu la gent d’allà. Les cases les construeixen en una filera, una al costat de l’altra enganxades a la carretera, és a dir, que només tenen veïns a dreta i esquerra, a davant hi ha la carretera i darrere els camps. Les cases tenen sempre un o dos pisos elevats de terra, de manera que el primer pis crea un porxo a sota on hi guarden les eines. La majoria no tenen porta, i gràcies a això vaig poder veure que la casa en sí consisteix en una habitació on hi dormen i una tele (tots tenen tele). La resta de coses, com ara cuinar, es fan a l’aire lliure. De tant en tant hi ha algun camp de volei (sempre ple de gent jugant) alguna escola, algun centre sanitari i també un centre del partit. De fet moltes de les cases tenen alguna foto de tres senyorets que són membres del Partit Popular Cambodjà (aquest tema té molta mandanga i ara no hi entraré), i al carrer, de tant en tant, també hi apareixen en alguna tanca publicitària… em recordaven el Gran Germà de 1984.

11 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (3): Aeroports, del tercer món al primer

“Aeroports? Però quan començarà a explicar coses interessants, aquesta?”, “Què es pensa, que nosaltres mai hem vist un aeroport?”, “Jo que em pensava que havia vist coses maques i mira, es veu que no”. Paciència. Tot arribarà.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Aeroport de Tegel, Berlín. Al control de seguretat el senyor que em mira el passaport m’explica en un perfecte alemany, que entenc pels moviments que fa, que no podré fumar a dins (i qui li ha demanat de fumar? Jo no fumo!). Ai mare, si no ens entenem entre els europeus com m’he d’entendre amb els vietnamites…mal de panxa.

Ens disposem a esperar fins al proper vol. Inspeccionem el territori. Ja hem acabat. Tegel és un dels aeroports més cutres en els que he estat mai, o almenys el lloc on ens van col·locar…no hi havia res més que un bar que semblava una paradeta, quatre cadires davant de la porta d’embarcament (bé, qui diu quatre diu poques) i una botiga de Duty-free que venia alcohol, tabac i xocolata, tres productes bastant inútils quan no fumes, no tens planejat entrompar-te i viatges amb una noia al·lèrgica a la xocolata.

Tot el que hi ha a l'aeroport de Tegel (o a la zona on ens van col·locar), excepte el minibar

Per sort vam conèixer uns nois molt simpàtics (per obra i gràcia de la sociabilitat de la Marta) i quatre hores després havia arribat l’hora d’embarcar. Llavors se’ns va acudir que encara no sabíem com ens dèiem, coses que passen als aeroports, parles quatre hores amb la gent, preguntes a on van, de què fan, on viuen, què els agrada fer, però no se t’acut preguntar pel nom. Doncs res, que érem allà a la cua, rient-nos de nosaltres mateixos, quan ens van dir que el vol anava amb retard! Unes quatre hores de conversa més i l’avió més gran en el que havia estat mai de la vida s’enlairava camí cap a Bangkok.

Mireu quina monada... aquest alfabet tailandès es mereixia més d'una foto!

 Teníem claríssim que a causa del retard havíem perdut el tercer avió, que ens havia de portar de Bangkok a Siem Reap (Cambodja), el que no teníem tan clar era què havíem de fer en arribar a Bangkok. Per sort just sortir de l’avió una hostessa ens esperava a fora amb els nostres noms i ens va explicar quan sortiria el proper avió i què havíem de fer. Així que com que el viatge s’estava allargant unes 4 hores més vam dedicar-nos a recórrer l’aeroport de Bangkok… com dues ànimes en pena.

L'aeroport de Bangkok, com el cos d'una serp que se t'ha cruspit!

 Era un aeroport gegant, enorme, immens, moderníssim, això sí que era un aeroport!! Em vaig adonar que veníem del tercer món, d’Alemanya! I jo que em pensava que anava cap als països pobres del món… Tenia més botigues que Diagonal Mar, era una passada! Es veu, però, que quan el van construir creien que hi havia mals esperits. Fins i tot algú havia vist algun fantasma, i les autoritats van haver de portar 99 monjos budistes perquè la zona quedés neta de males vibracions. Però nosaltres no en sabíem res de tot això i aviat vam ocupar unes butaques ben còmodes i vam fer una becaina.

Molt més còmodes que a l'avió! Aquesta és la Marta, la meva companya de viatge.

D’allà vam agafar un avió d’hèlices cap a Siem Reap (Cambodja). En arribar a l’aeroport, que era moníssim, havíem de fer-nos el visat. Ens vam posar en una cua i vam pagar els calerons que valia. L’home amb qui parlàvem era a l’inici d’un immens taulell on hi treballaven com a mínim 20 persones, una al costat de l’altra. Ens va indicar que esperéssim al final del taulell i en fixar-nos-hi vam veure que s’anaven passant el passaport d’un funcionari a l’altre, tots uniformats, treballant en cadena… tot plegat em va semblar molt comunista. No em vaig atrevir a fer-los cap foto… per si de cas.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.

I a la propera entrada, Ankor.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja i Vietnam (2): avions i “jet lags”

Avió d’anada, hora de dormir. Ho intentes: col·loques el coixí als ronyons, el coixí a sobre l’espatlla, el coixí a sobre la taula, tanques la taula, poses els peus sobre el seient, sobre el reposa braços del noi del davant, sobre la taula de la teva companya de viatge, poses el cul de costat, proves amb l’esquena a l’altra banda, quan sembla que has trobat la posició la noia del costat es belluga…i llavors comences a estudiar com t’ho faràs per saltar per sobre la Marta per anar al lavabo sense despertar-la! Us asseguro que no hi cabia. Una hora, dues, tres, quatre, aguantes, però les següents sis o set hores et vols morir.

Si viatges per Europa se te’n refot si tens només dos dits fins al seient del davant: saps que en poques hores sortiràs del maleït vehicle volador (us havia dit que no m’agrada volar?). Quan viatges a l’altra punta del globus a l’avió hi ha una pantalleta on t’indiquen en quina posició del planeta et trobes, doncs jo vaig anar tan lluny que de cop i volta la Península Ibèrica va desaparèixer del mapa! Si vas tan lluny que perds casa teva de vista necessites una bona companyia: res de companyies de baix cost!! És a dir, primer Petriconsell: NO FEU UN VIATGE LLARG AMB BERLIN AIRLINES: tot i que l’avió no va caure, el menjar era acceptable i la tripulació va ser molt amable no hi havia espai vital! i, encara més important (ara em direu que sóc ben rara) no hi havia pantalla individual!!

Veureu, sembla que no faci falta, oi, una tele? Jo em passo tot el mes d’agost sense tele, no us penseu que sóc d’aquests que no poden estar-se cinc minuts sense que els distreguin… Però és que quan no aconsegueixes dormir, bé has de fer alguna cosa!! A l’avió d’anada només hi havia petites pantalletes comunes, i si volies seguir la pel·lícula que havien posat t’havies de comprar els auriculars (que dius “mira que sou rates..”). A l’avió de tornada (que jo diria que era més ample, és clar que em va tocar al passadís i llavors ho veus tot de color de rosa) se’m va fer molt menys pesat el viatge i va ser perquè tenia una pantalleta per distreure’m on jo triava quina pel·li volia mirar o si volia jugar… per exemple al Tetris (m’hi vaig passar dues hores sense adonar-me’n, hehe, tin ti ti tin, ti ti tin, ti ti tin, ti ti tin, ti ti ti ti ti tin tin!). És a dir, que si heu d’anar a Vietnam i el pressupost no us arriba per comprar un bitllet de Singapur Airlines (tothom diu que és la millor) podeu provar amb Qatar Airlines. El Tetris que tenen us farà el viatge molt més agradable.

I el famós Jet lag? La teoria diu que quan viatges cap a l’est el jet lag és més tremendu que a l’inrevés. A mi em va passar el contrari, però va ser perquè vam enganyar el temps. La nit abans d’agafar el vol vam sortir de festa, idees de la Marta que jo abans d’experimentar-les no compartia gaire, i vam dormir poc. Això volia dir que en teoria estaríem tan cansades que a l’avió dormiríem sense problemes…però la incomoditat no ho va permetre, tampoc, i un retard…que ja us explicaré va fer que el nostre viatge s’assemblés massa al retorn d’Ulisses a casa. Així que quan vam arribar a Cambodja, després de sopar, us ho asseguro: teníem son, molta son, i vam dormir sense problemes quan tocava.

De tornada el Jet lag es va manifestar. El Tetris en té tota la culpa. No vaig dormir gaire a l’avió, viciada a la pantalla, i quan vam arribar a Barcelona pel carrer els colors em brillaven i els sons semblaven d’un altre planeta. Semblava que anés drogada. Era conscient que havia de resistir la son i no dormir fins que toqués així que vaig aguantar tot el dia, fins i tot a l’hora de sopar, que per a mi eren les 3.30 de la matinada i estava acostumada a anar a dormir d’hora…zzz. Durant uns dies vaig despertar-me pensant que encara era a Vietnam.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Foto: Tailàndia i/o Cambodja des del cel, mil rius amb forma de serp.

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge a Cambodja i Vietnam (1): Introducció

Em sap moltíssim greu, però després d’aquesta vindran moltes més entrades sobre Vietnam. Un no agafa un avió per anar a l’altra punta del món i es queda indiferent… i menys si, aquest cop sí, ha omplert garebé 100 pàgines d’experiències en una llibreta. Em sap greu perquè tinc al cap temes sucosos, Mourinho i Duquesa de Alba entre d’altres, que potser mai no veuran la llum per culpa d’aquesta marató que us espera. De totes maneres desitjo que us agradi.

Per tal que la feina de fer-me feliç llegint-me no us sigui tan feixuga he desglossat totes les meves impressions en diferents entrades… el més fàcil hauria estat copiar la llibreta tal qual, però suposo que tampoc no us acaba d’interessar el que vaig fer a Vietnam exactament, dia a dia, sinó que preferiu que us expliqui simplement unes quantes coses.

En conclusió, no hi trobareu cap guia de viatge, ni gaires recomanacions ni llocs per veure. Si heu entrat buscant ajuda per planejar el vostre viatge…heu de saber que algun consell trobareu, però haureu de llegir molt. Més val que m’escriviu directament si necessiteu cap consell, sigui demà o sigui el 2075 (suposant que el 2075 encara es pugui llegir tot això) (uf, que lluny que cau el 2075…) no sigueu tímids!

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.

La foto: dues noies en un taller artesanal de Hoi An fent llums de paper

-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-..-.

Desitjo que les vostres vacances hagin anat tan bé com les meves! Ja sóc aquí!!

8 comentaris

Filed under Uncategorized