AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

Fa mesos que no entro al bloc. Però no patiu, ja m’he desapuntat del gimnàs per tenir més temps. Tot i així fa una setmana que sé que em caso (:D) i com que ho vull fer aviat crec que tampoc no tindré massa temps per a reflexions.

Però de tant en tant hi ha alguna cosa que em crea més nervis que un casament i més tensions que no anar al gimnàs, i sé que, encara que sigui només una mica, qui escriu al bloc sos mals espanta… així que ho diré: AAAAAAAAAAAAH! (llegir com un crit desesperat, visualitzeu-me mentre una tremolor freda m’accelera el cor que, bategant, vol escolar-se entre les costelles i sortir disparat contra la paret. Em clavo les ungles i amb força m’arrenco un metre de carn d’allà on més us estimeu que me la destrueixi fins que la contemplació de tot el panorama fa que acabi traient fins a l’última “papilla”)

Que us he fet fàstic? Fàstic és el que em fa a mi llegir que als del PP se’ls acut fer coses com aquestes, ignorant la ciència i anteposant la seva política per davant de tot. Fàstic de veure com quan és per al castellà tot és unitat i protecció, però en canvi si fem el mateix del català som uns éssers extraterrestres que incomprensiblement volen la unitat i la protecció de la seva llengua. El pitjor de tot és que la gent els creu, i llavors som nosaltres que tenim la mania de dir a tot “català” quan REALMENT és “lapao”.

Com que jo estic massa rabiosa per expressar-me correctament, us deixo un article d’avui de La Vanguardia que explica exactament el que penso. Visca el senyor Magí, crec que al meu primer fill li diré com ell! 😀 (Ja que escric tan poc podeu fer una lectura doble avui, us asseguro que el seu article val més la pena que el meu)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

“En lapao sonà lo meu primer vagit”

Magí Camps | 10/05/13

Decía Aribau, en la oda La pàtria: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”. Para el catalán, en la Renaixença se recuperó la denominación lemosín, que, stricto sensu, sólo se refiere a la variante occitana de la región francesa de Limoges, pero que había servido para denominar el catalán literario de la edad media, heredero de los trovadores occitanos. Valenciano para unos, menorquín para otros, hablar de lemosín resolvía el problema del nombre, pero no cuajó.

El catalán no es lengua de Estado y el Estado donde básicamente se habla siempre lo ha considerado un estorbo. La política del divide y vencerás, aplicada sistemáticamente por los políticos populares desde Valencia en los años ochenta (¿se acuerdan de González Lizondo, de Unión Valenciana, elaborando listas de palabras como noia/xica para demostrar que el catalán y el valenciano no eran la misma lengua?), después desde Madrid y ahora desde Zaragoza, no ha sido en balde; ha hecho mella. Desde ayer, los naturales del Matarranya, el Baix Cinca, la Ribagorça o la Llitera, como Duran Lleida, ya no hablan catalán, ahora, por ley, hablan lapao.

Lo que un Estado culto habría protegido y potenciado como una riqueza, en España se ha tratado históricamente como una anomalía, una tozudez de esa gente obstinada en seguir hablando una lengua “que no va a ninguna parte”. Las discrepancias sobre el nombre del catalán han sido aprovechadas para fragmentarlo y aislarlo en comunidades autónomas, poniendo la política por encima de la convención científica, como defiende el IEC y el sentido común, y haciendo creer al ciudadano que son idiomas distintos.

Pero el delirio no se acaba aquí. El odio a todo aquello que suene a catalán provoca una víctima colateral, y no menor: el aragonés. Esta lengua, que se habla en el norte de Aragón, ahora se llama legalmente lapapyp. Es otra prueba fehaciente de que en este Estado las personas y la cultura van por un lado y las leyes por otro.

La lengua es la línea roja que nunca se debería haber traspasado y, en cambio, algunos políticos se dedican constantemente a pisarla. No les avergüenza hacer el ridículo y nombrar académicos de no se sabe exactamente qué, porque una vez que hemos reído el chiste, la ley se asienta y la fragmentación prosigue. Curiosamente, son los mismos políticos que -con buen criterio- invierten montones de dinero en potenciar la unidad del castellano mediante las academias de los veintidós países donde se habla. Y después hacen ver que no entienden qué nos pasa, a los catalanes.

(http://www.lavanguardia.mobi/slowdevice/opinion/articulos/20130510/54373358591/en-lapao-sona-lo-meu-primer-vagit.html)

“Habemos lapiceros”, autistes i conductors

Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és que m’obliga a relacionar-me amb gent de tot el món. Conèixer realitats, maneres de pensar i cultures diferents està molt bé, però el que és realment enriquidor és conèixer persones que, tot i ser de diferents orígens, et fan plantejar si no serà que al final som tots més iguals del que ens pensàvem…amb petites diferències que fan que la vida tingui més color.

Menjar i curiositats folklòriques a banda, una de les coses que m’interessa més és sentir com parlen, i és que m’he adonat que, tot i haver parlat tota la vida castellà i d’haver-lo estudiat, sóc una gran desconeixedora de les diferències dialectals d’aquesta llengua. Sé molt de dialectologia catalana i no en sé res del castellà, més enllà que a Madrid diuen Madriz o Madrí i en canvi nosaltres diem Madrit; o que els andalusos es mengen les esses finals. Però la majoria dels meus alumnes són sud-americans, i no tenen pas aquests problemes…

Evidentment no tota Sud-Amèrica parla igual, eh! Però tots sabem que molts es parlen de vostè amb amics i familiars, que molts fan les zetes com esses (amb el conseqüent problema ortogràfic de no saber si la cirera s’escriu “seresa”, “sereza” o “cereza“), que si dius “coger” vol dir “joder”, que en comptes de dir “bolígrafo” diuen “lapicero“… les típiques vaja. Però alguns cops m’han deixat ben glaçada…

Un dia a classe treballàvem els oficis i estàvem fent una roda per comprovar si tots sabien com es deia la seva professió en català.

– De què fas?

– De netejadora.

– De què treballes?

– De policia.

A un tercer li demano: “A què et dediques?” I va i em deixa anar “Sóc autista”. La Mare de Déu, això no és una professió, no? Davant el meu desconcert el noi va aclarir “Sí, soy conductor de autos“. Ah!

Un altre dia a classe parlàvem del programa “Saber y Ganar“, no em pregunteu per què, suposo que algú va dir que el veia i jo devia dir que a mi m’agradava molt (perquè és veritat, hehe) i una noia va i diu “A mi no me gusta el conductor“. Què dius que què? Quin conductor, nena? “El conductor del programa… cómo le dicen aquí, el quizmaster…” Ostres, el conductor! Vols dir el presentador! De autista a conductor i tiro porque me toca, hay que ver, menudo lío…

L’últim dia treballàvem el verb haver-hi i vaig apuntar que en català “hi ha” era la forma per aquest verb en present, i un alumne em pregunta: “¿I cómo es habemos?” I jo que li dic que això és una forma que no té res a veure amb el que fem ara, que el que toca fer ara és el que equivaldria a “hay”. “Ya, ya, pero ¿no hay ninguna forma para habemos?” Quina mania a complicar les coses, que “habemos” no es deu ni fer servir, ja, no? A veure, posa’m una frase d’exemple… “En la clase habemos muchas personas“. Òndia tu, em va sonar estranyíssim però com que d’altres vegades ja m’havia passat (ho hauria d’haver anat recollint, però ara mateix no me’n recordo) que el seu castellà permetia unes construccions molt diferents de les del meu castellà, doncs vaig pensar que sí, que efectivament ells (alguns) podien fer servir el “habemos” com a plural de “hay”. Curiós.

.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.—.-.-.-.-.-.

Per si us heu quedat amb ganes de més, una mica de bibliografia sobre el verb “haber” impersonal en plural a Sud-Amèrica

El cambio lingüístico de “haber” impersonal

El español en América

Habemos varios que… : “Cada día es más fácil oír y leer enunciados como el siguiente: *habemos varios que pensamos de otra manera. Aquí no sólo se pluraliza indebidamente el verbo, sino que además pierde su naturaleza impersonal para convertirse en la forma correspondiente a la primera persona del plural. La causa de esta curiosa construcción es evidente: el hablante tiene la necesidad de incluirse a sí mismo como sujeto del verbo (que en realidad es objeto).”

La por més llarga

L’altre dia, en un viatge llarg, vam parar en una àrea de servei i els meus nebots van voler passar pel pont que creuava l’autopista. Ens vam dedicar una bona estona a saludar els cotxes i camions que passaven i no us podeu ni imaginar com es petaven de riure quan els conductors pitaven com a resposta. Jo era allà dreta, a punt de començar a cridar a tots que fessin el favor de sortir del pont, que cada cop que un d’ells caminava allò es bellugava molt i em feia una por horrorosa. Els vaig demanar que no saltessin, deixant entreveure una mica aquesta por meva i una neboda em va dir “però pot ser que caigui el pont?”  I llavors em vaig adonar que això de les fòbies és ben irracional. El moment en què decideixes que allò és simplement una por absurda pots fer el que sigui, això sí, amb el cor accelerat i les cames tremoloses, però ho pots fer. Li vaig haver de dir la veritat a la nena, encara que em costava de creure: “No, que va! No pot caure el pont, no”

Us pensareu que aquesta experiència va fer que trobés el tema per a l’entrada d’avui. Doncs us equivoqueu. Uns dies abans del dia en què tremolava sobre el pont de l’autopista vaig buscar al Google “hipopòtam”. No sé per què se’m va acudir que m’hauria agradat més que es digués “hipohidro” (cavall d’aigua) en comptes de “cavall de riu”. Ja veieu com ens distraiem els filòlegs… La qüestió és que buscant això de l’hipopòtam vaig topar de cap amb una fòbia desconeguda. Preneu aire, concentreu-vos i llegiu bé la por que tenen algunes persones:

hipopotomonstrosesquipedaliofòbia 

Us recomano que seguiu l’enllaç i llegiu l’origen d’aquesta llarguíssima paraula que ve a significar “por a les paraules llargues”. Imagineu-vos. Si teniu por, com jo, a les alçades acabareu aviat, dieu “tinc acrofòbia” i fi. Però si teniu la mala sort de tenir “hipopotomonstrosesquipedaliofòbia”, no podreu ni expressar quina fòbia teniu. Tindreu fòbia de la vostra fòbia. Fòbia de dir quina fòbia teniu. Quina por!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.

El Miki m’acaba de premiar amb el Liebster Blog, i ja sé per què. Em demana que renovi, i jo renovo. Em demana que canviï el verd de fons, i jo el canvio (només heu de clicar el títol de l’entrada per veure-ho tot…més clar). Com que últimament li faig tant de cas ha passat per alt que no tinc ni de bon tros 200 seguidors (de fet no sé com se sap quants seguidors es té) i que els 5 blocs que ell ha premiat són gairebé els 5 blocs que conec (gairebé…). Haureu d’esperar a la propera entrada per saber qui premio jo: “un gran poder comporta una gran responsabilitat”, i una gran responsabilitat (això m’ho acabo d’inventar jo) comporta una llarga reflexió! Moltes gràcies Miki!!!!!!

Deixeu espai per a la ima_ _ _ _ _ _ _

                        Què preferiu, una noia amb un vestit bonic o una noia en pilota picada? Un regal embolicat o un que mostra el que és? Què preferiu, el llibre o la pel·lícula? És clar, depèn, però no em digueu que, en general, el fet d’haver de crear una imatge mental no és molt millor que veure-ho tot.

                        Ara mateix tenim dues cançons meravelloses que han fet videoclips, diguem-ne, massa literals. Cada paraula que diu el cantant es torna realitat a la pantalla i fa desaparèixer la màgia. Si només escolto la cançó se’m posa la pell de gallina, si miro el videoclip no tinc la mateixa sensació. He arribat a dues conclusions: la primera, que el poder de la paraula està subestimat ja que per a mi sovint una paraula val més que mil imatges i la segona, que la imaginació és mil vegades més poderosa que qualsevol imatge.

                        Us deixo que feu l’experiment, estigueu pendents de les lletres!

1. Aniversari, Manel

2. Calgary 88, Antònia Font

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

Un concert d’anunci

Entrada Concert de Shakira: 50,50€

Entrepà de fuet per sopar: 2,50€

Cervesa dins l’estadi: 4€

Veure com la Shakira ens pren el pèl sortint una hora i mitja tard, no té preu.

Perdoneu, perdoneu. Puc tornar a començar???

Entrada: 50

Fuet: 2,50

Cervesa: 4

Sentir la Shakira parlant tota la nit en català, sentir dir que això és “la seva casa”, veure tota la gent donant l’esquena a l’escenari per veure el Guardiola i companyia de molt, molt a prop, sentir com la lletra d'”Inevitable” canvia per dir “ahora sí entiendo de fútbol”, continuar la celebració de la Champions i ballar tota la santa nit cançons boníssimes… no té preu

Em declaro fan incondicional de Shakira i d’Antònia Font per igual. Ho he de comentar amb algun psicòleg?

Perdoneu, però algú ho havia de dir! Relat de la meva absència mitjançant obvietats

Quan escrius una cosa a Internet ho pot veure qualsevol. Perdoneu, però…

Quan tens moltes coses a fer n’has de deixar de fer algunes. Perdoneu, però…

La gent que passeja al matí és molt diferent de la que passeja a la tarda. Perdoneu, però…

El metro a les cinc està ple a vessar de criatures. Perdoneu, però…

Si te’n vas a dormir tard et costa llevar-te d’hora. Perdoneu, però…

En un sopar amb francesos tothom els parla castellà. Perdoneu, però…

Si a la Cursa del Corte Inglés la majoria no corre per ser el primer no li hauríem de dir “cursa”. Perdoneu, però…

Si després de caminar 11 km vas a fer una partida amb raigs làser et carregues tots els músculs. Perdoneu, però…

Si el Miki renova cada dia no tinc prou temps per llegir-lo, Perdoneu, però…

Quan no renoves el bloc no tens gaires visites. Perdoneu, però…

Aquesta entrada és molt cutre. Perdoneu, però…

Dotze caps

De jove corria una llegenda sobre un mostre que tenia dotze caps. El cap de la meva tribu ens en parlava sovint mentre els homes sopàvem envoltant la gran foguera. Per cap d’any sempre hi havia una expedició al bosc: deien que aquella nit sortia a caçar, però cap dels meus amics mai el va poder veure. En complir la majoria d’edat vaig decidir anar al cap de Creus. M’hi vaig passar el cap de setmana sol, estudiant els corrents marins, imaginant com podia enganyar el monstre i destruir-lo per sempre. Havia de ser un heroi. Des de la cova on m’estava un matí vaig veure un home que feia cap cap a la meva cova. De tant en tant s’aturava i recollia quelcom de terra. En sortir li vaig preguntar què feia. “Faig aquestes corones de flors per a les meves filles, una per cap” em va respondre. Vaig preguntar-li si me’n vendria cap per a la meva estimada, i vam acabar compartint les viandes que teníem tots dos per dinar. Li vaig comentar el que pretenia i em va comentar que el monstre vivia a la cova. “Impossible” vaig fer jo, que l’havia explorada “No hi cap!” L’home em va somriure i m’explicà el secret del monstre: “Dotze, en dieu al poblat, oi? Però sigues savi, tots amb la mateixa forma, els dotze en són un de sol! El teu monstre podria ser una sargantana.”

 

Me n’he deixat cap?

Quan serem independents?

 

El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. No m’ho he inventat jo però sí que visc en un país tan petit que fins i tot sembla que el sol l’ignori. És tan petit i indefens com un nen dins el ventre de la seva mare… qualsevol cosa l’afecta i el pot destruir.

Fa ja molts i molts segles, i no és broma, que Catalunya es veu limitada pel país veí, ho vaig descobrir fent un treball que ens van fer fer en una assignatura de la carrera. Per fer el treball només havíem de fixar-nos en els pals que se’ns havien clavat a les rodes a la força i des de fora, tot plegat per respondre a una afirmació del Comte de Barcelona, Joan Carles de Borbó, que havia dit que l’únic moment de la història en què el castellà havia estat imposat a Catalunya era durant la dictadura franquista. Per rebatre l’alegre afirmació del Rei d’Espanya havíem de remuntar-nos al segle XV, quan mor l’últim rei català sense descendència i s’ofereix la corona a una nova dinastia, castellana: els Trastàmera. Ja el primer membre d’aquesta nova dinastia castellana, Ferran I el catòlic, intenta imposar a la Cort el castellà, sense gaire èxit. El seu successor, Alfons el Magnànim, neix a Castella i no arriba a Catalunya fins als setze anys, on es dirigeix a les Corts catalanes en castellà, tot i que l’obliguen després a emprar el català. Us podria anar descrivint la trajectòria castellanitzadora de cadascun d’aquests nous governants nostres, com ara propiciar matrimonis de les pubilles nobles catalanes amb nobles de la Cort de Castella o entregar baronies i comtats catalans a nobles castellans.

Als segles posteriors la repressió és molt més clara: la nova dinastia dels Àustries al poder, al segle XVI, intenta imposar la llengua del Rei a tots els seus súbdits quan aquesta llengua, fins i tot per a molts nobles, era una llengua estranya per als catalans. Un dels mitjans, per exemple, era obligar a predicar a les esglésies en castellà, mireu la resposta que va rebre la gent que se’n queixava: Respuesta al Memorial que se dio al Concilio Provincial para que se prohibiese el predicar en lengua castellana dentro de su Corona: “supuesto que Cataluña es España, no menos que Castilla, ¿cuál seria su lengua natural sinó la de España, que llaman castellana?”, o sigui, que la llengua natural de Catalunya és el castellà, atenció, porque estamos en España, coññño. Això no ara, que tothom mira la tele i sap parlar castellà a Catalunya, no, això al segle XVI quan molts nobles encara ni en sabien, imagineu-vos el que en sabia la gran majoria de la població que vivia al camp… fa riure. No parlem ja de la Reial Cèdula de Carles III (1768) on es diu ”para que de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en este asunto”. O de la imposició a l’escola (es comença a finals del segle XVIII, em sembla) llegiu això: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento (…) y éste a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena”. Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de Febrer de 1837

No us vull avorrir amb més dades històriques, més que res perquè el treball per portar-li la contrària al Rei d’Espanya tenia més de vint fulls, però vaja, si ara només ens estem fixant en els entrebancs lingüístics que ens han vingut des de fora, imagineu-vos en els altres camps quina pila de fulls que podríem omplir!! Ara, siguem pràctics, no cal remuntar-se al segle XV ni plorar per la pèrdua dels nostres drets i Institucions l’onze de setembre de 1714, no. Per plorar en tenim prou amb fets recents, amb fets del segle XXI, fins i tot amb els fets de l’últim any. No sóc la millor per resumir aquests fets, però només cal que penseu en Tribunals Constitucionals, prohibicions de consultes, finançaments poc generosos amb els generosos o multes per emetre TV3 a segons quins llocs, per no parlar de les contínues burles, crítiques, i manifestacions anticatalanes causades per la incomprensió de les reivindicacions i les preocupacions dels catalans.

Demano que prenguem com a exemple el poble àrab que s’ha aixecat contra la injustícia, reunir-nos tots a la plaça Catalunya eternament fins que aconseguim la nostra Independència! Però sóc realista i sé que no es pot comparar la nostra situació amb la seva, fins que no ens matin de gana no hi haurà una reacció així. Vet aquí la meva predicció: Catalunya no serà Independent fins que les pressions se’ns facin insuportables. De moment ens farem contrabandistes mentre no descobreixin detectors de secrets del cor i ens conformarem amb les consultes populars sobre la Independència, els Barcelonins anem a votar el dia 10 d’abril!! Si no hi sereu recordeu que podeu votar anticipadament!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-

El premi del dia: és aquest!

Què volem ensenyar?

 

(Arriba una mica tard, el text, ho sé. És que havia deixat prestat l’ordinador!)

Entro al cotxe i començo a donar forma a les meves cabòries. És època d’exàmens, i sempre que dic que jo estic tan nerviosa com ells tothom se’n fot. El que ells no saben és que en un examen el primer qui és avaluat és el professor. Ho he explicat tot bé? Els he facilitat prou exercicis per practicar-ho? Han pogut parlar força i deixar-se anar? Els hauré corregit poc o massa? He triat el llibre més adequat? Imagineu-vos tots aquests pensaments en forma de mosques pesades, giravoltant pel meu cap com si en lloc de cara hi tingués… (aaaarg, que marrana!!) no, no ho penso dir! Tot creuant el pont, ja a dues rotondes de la feina sona a la ràdio del cotxe “My Sharona” i em deixo anar, potser una mica massa i tot, (ohhhhmmmy little pretty one, pretty one, when you’re gonna give me…) i oblido les mosques, els alumnes i les preocupacions just a temps per reduir al canvi de rasant de 80km/h a 0, apartant-me cap a la dreta per esquivar l’ambulància que no he sentit (mmmmmmmy Sharona!) i que passa per sobre la línia contínua que em separa de l’altre carril. Posa els peus a terra, Marieta, tornem a la reflexió.

No sé per què, però si dius que ets filòleg la gent suposa que ets un diccionari ambulant amb gramàtica incorporada, i sempre surt algú que et pregunta “i això com es diu?”. A mi la cosa no em molesta, però no m’agrada, perquè trobo que la filologia i la correcció, tot i que potser viuen al mateix barri no són la mateixa persona! Una altra conversa recorrent quan dius que fas de professor és començar a qüestionar el sistema educatiu. El problema de l’educació es resoldria, segons la majoria de la gent, si a l’escola tornéssim a estudiar la llista dels reis gots (que no eren pas déus) i si els missatges de mòbil fossin escrits amb tots els ets i uts, vocals i accents inclosos. És el meu torn, toca l’opinió d’experta… però ja us aviso que normalment provoco un “ui, jo no penso així” i pocs cops convenço el meu auditori.

Jo trobo – ja em sé el discurs de memòria, només cal repetir-lo una altra vegada – que a l’era d’Internet és absurd memoritzar coses. És més útil aprendre a trobar la informació que busquem i aprendre a gestionar-la. Amics, a l’Edat de pedra havies de dominar l’arc per sobreviure, al segle XXI l’Eina, amb majúscules, és Internet. O què feu quan voleu saber on és una ciutat? Obriu finestra al Google Maps i hi introduïu el nom “Ah, és aquí”. No vull dir que haguem de descobrir el món a base de cerques de Google, sinó que no té sentit estudiar les capitals i els països com ho hem fet fins ara… a mi, almenys, se m’ha esborrat tot de la memòria.

Jo si fos profe de “socials”, per exemple, treballaria durant una setmana un país. Investigaríem sobre el que ens interessés (o m’interessés): buscaríem fotografies dels monuments més importants, parlaríem del clima, fabricaríem un bitllet d’aquell país si no usessin la mateixa divisa, dibuixaríem una casa i fins i tot podríem disfressar una nina amb el vestit típic. Una pèrdua de temps, eh? Amb la d’hores que es podrien haver invertit en memoritzar!! Doncs us asseguro que aquells alumnes tota la vida tindrien molt clar què hi ha i com viuen en aquell país, i parlo des de la meva experiència.

Jo vaig ser conillet d’índies a la meva escola pel que fa a la reforma. “Fareu treballs en grup” ens deien com si fos la cosa més estranya del món. Recordo amb especial tendresa els crèdits de síntesi. El primer any havíem de formar-nos per ser guies en una ciutat estrangera. Al meu grup li va tocar parlar de Washington DC i us asseguro que mai a la vida se m’ha oblidat el que vaig aprendre, us podria fer de guia, jo, ara! Si en comptes de Washington fos un país africà i si en comptes d’un crèdit de síntesi fos un conjunt de dues o tres classes… en sabria molt més del planeta. I quan dubtés sempre tindria Internet.

Per tant, per què obligar-nos a “estudiar” quan podem directament aprendre? Per què en un examen de física no podíem tenir les fórmules al davant? És que hi haurà algun físic que no les pugui consultar? Per què en un examen de mates no podíem tenir la calculadora? És que no l’utilitza cap adult? Per què no acceptem que avui en dia tothom viu lligat a un ordinador amb connexió a Internet i que amb cada consulta aprenem alguna cosa? Abans sí que tenia sentit estudiar-se la llista dels reis gots, perquè qui no tenia memòria no tenia una enciclopèdia a la butxaca.

I la ortografia què, eh, filòloga? Abans tenia sentit estudiar-se les normes d’ortografia de memòria. Quan un escrivia fos a màquina o a mà no podia anar consultant cadascuna de les paraules al diccionari. Jo, ara, mentre escric això (i això que sóc “filòloga”) de tant en tant noto la presència d’una ratlla vermella i ondulada que m’indica que l’accent que acabo de posar va del revés (com revés, ara que surt, que sempre el poso del “revès”) o que allò que creia que s’escrivia amb c inicial resulta que s’escriu amb s (com sivella, que sempre dubto com s’escriu), i no diguem els accents dels verbs, buf. “I ara! Què dius? Eliminem els cursos de català i et quedaràs sense feina!!” Doncs no, no, tampoc no és això.

Només dic que quan ensenyem alguna cosa ha de tenir sentit. Què és el que volem ensenyar? Volem ensenyar-los a fer un bon text? Avui en dia qui no utilitza un ordinador per escriure un text? Què corregeix, ja, l’ordinador? Accents, es i as, esses sordes i sonores, ges i jotes, plurals, accents de verbs i formes irregulars? Doncs això no ho hem d’ensenyar. El que hem d’ensenyar és el que no corregeix el corrector o el que pot corregir malament, com ara els accents diacrítics, l’apòstrof, etcètera. I els cursos de català per a què serveixen? Per aprendre gramàtica, per aprendre a construir bé una frase, per aprendre a construir un text, per aprendre a puntuar, per ensenyar la normativa que no sap el Word (caigudes de preposicions, gerundis mal emprats, possessius absurds, etc.), etcètera, etcètera, etcètera (com dèia aquell calb).

Ensenyem-los a utilitzar bé els diccionaris i consultar el que sí que cal consultar, ensenyem-los a tenir sempre al costat del processador de textos l’Optimot obert, ensenyem-los a usar la nostra “calculadora”!! I a l’hora de classe ensenyem-los a utilitzar la llengua com Déu mana.

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I ara el Jaume dirà “I això què té a veure amb el tema de l’avaluació?” Doncs que crec que el problema real no és com avaluem sinó com i què ensenyem. Si els alumnes han entès i après… pots avaluar-los com vulguis, ho demostraran de la manera que tu els ho demanis! Això no treu que no cregui en l’avaluació continuada i que una petita part de mi no cregui que tens raó amb allò dels exàmens…

-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

Quin rotllo, mare meva, premi al que arribi fins aquí!

Poc que pot ser això, Josep!

Aquest cap de setmana he afegit al meu lexicó aquesta expressió tan bonica. Com a bona pixapina-kamaca de Can Fanga no l’havia sentit mai i com de tot allò que és de Girona me n’he enamorat. Us deixo amb tres notícies del meu diari preferit:

Poc que pot ser això, no se’ls poden pagar?: “Com a part de l’acord de patrocini que uneix l’empresa Audi amb el Barça, des del 2006, tots els jugadors de la primera plantilla van rebre ahir un cotxe de gama alta de la marca alemanya.”

Poc que pot ser això, i ara com es distrauran?: “Agents de la Brigada de Joc del Cos Nacional de Policia i inspectors de la Conselleria d’Interior del Govern han clausurat tres clubs de la tercera edat perquè jugaven a bingo de manera il·legal. Fa uns dies, una comitiva policial es personà al local parroquial de la tercera edat de Son Cotoner, situat al carrer Francesc Martí Mora de Palma. Els agents, complint ordres dels inspectors de joc de la Conselleria, màxims responsables de l’operació, entraren a l’establiment i cridaren: “Alto, Policia. Que ningú no es mogui!”. Tot seguit, sol·licitaren als presents la documentació, aixecaren diverses actes, precintaren la sala i s’endugueren la màquina de bingo.”

Poc que pot ser això, segur que eren desapareguts?: “Els 33 miners xilens que ja fa prop de 70 dies que estan atrapats a l’interior de la mina San José s’hauran de reinscriure als arxius legals per recuperar l’estatus de persones vives i deixar de constar com a desapareguts, segons ha explicat el prefecte Luis Mardones, de la Policia d’Investigacions de Xile.”

Pràctiques d’anglès

Permeteu-me confessar certa malícia a l’hora de triar el títol d’avui, però és que vaig llegir en un bloc dels d’aquí a la dreta que una de les maneres que la gent arriba a un lloc com aquest, una mica despistats, és usant el Google. La gent, per exemple, busca la lletra de “Les meves ex i tu” i va a espetegar a un antic escrit meu titulat “Planeta Piruleta”, en fi: que volia augmentar el nombre de visites! Però ovelles perdudes que heu vingut a trobar la recepta màgica per aprendre anglès, no marxeu encara!

Després de molt caminar vaig anar en qualitat de traductora a Anglaterra amb la família i allà vaig descobrir dues coses. La primera cosa és que no en tinc ni idea d’anglès. La segona va ser la troballa d’una sèrie de dibuixos animats que em van emocionar, per dos motius. El primer perquè els dibuixos eren moníssims i el segon perquè els entenia.

Sempre que algun alumne em demana de llegir alguna cosa els dic que llegeixin contes de nens o algun llibre que ja hagin llegit abans. Com que els dibuixos de “Charlie and Lola”, que són els que vaig descobrir a Anglaterra, són per a nens tenen un anglès que s’entén la mar de bé. Us els recomano!! Aquí en teniu un capítol, deu minutets de res! http://www.youtube.com/watch?v=_dLn4hI4NAU

Un altre descobriment que vaig fer al juliol fent un treball per ma germana (Santa Maria) va ser Richard Vaugham. L’home té molt clar que a les acadèmies d’idiomes prenen (o prenem) el pèl a la gent, així que ha muntat la seva pròpia línia de centres amb professors que ha format ell mateix i que NO han estudiat llengua. Són gent que parla l’anglès real, diu ell. Un dels seus majors encerts, crec jo, són les Vaughan Villages, llocs on no només tothom et parla en anglès facis el que facis (no caldria pagar per això, eh?) sinó que a més a més et programen el dia de tal manera que el tens dividit per conversar amb un bomber australià, més tard amb un jubilat del nord d’Anglaterra, etcètera. Gent que sap parlar anglès però no sap per què.*

En fi, si esteu pensant que no teniu prou temps ni diners per apuntar-vos a una Vaughan Village ni a una acadèmia d’aquest senyor (em penso que a Catalunya no en tenim) més val que us contenteu amb això: http://www.aprendeingles.com/ Potser el nivell és una mica bàsic però va bé per repassar gramàtica.

I en fi, si algú està realment interessat en això d’aprendre anglès li recomanaria que posés un anunci oferint algun coneixement, sigui de català, cuina o qualsevol altre cosa i que faci un intercanvi. “Ofereixo classes de costura a canvi d’una estoneta de conversa en anglès”.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

*Els nostres voluntaris per la llengua són una cosa semblant, no trobeu??

Planeta Piruleta

Ara que ja se m’ha acabat el contracte, que deixaré abandonats diccionaris i llibres de text durant una bona temporada, que ningú no em preguntarà pel significat d’una paraula, m’agafa per fer descobertes lingüístiques. Avui he tingut una revelació: les relacions de parella són com els temps verbals.

Dels homes del passat en podem distingir, bàsicament, tres tipus. El primer de tots és el noi Passat, aquell d’una història antiga i totalment acabada que va ser. El segon és el Perfet, que pot ser més recent o que encara influeix en el present, aquell amb qui la vida et fa coincidir de tant en tant, i et fa pensar en el que ha estat. I finalment hi ha el xicot Imperfet, el de la història que la teoria diu que ha quedat inacabada o interrompuda de sobte, però que l’experiència diu que el que era ara és tan “passat” com els altres dos casos.

Després hi ha els nois dels altres temps, els que encara no hem conegut. Hi ha l’home Condicional, que ens permet somniar en el que seria o el Futur que estem segurs que algun dia serà. Ara, que no ens enganyem, sempre ens ha agradat resar per un Present de Subjuntiu que sigui com volem i quan tenim parella ens lamentem perquè volíem un Imperfet de Subjuntiu i que fos d’una altra manera.

I així anar-hi anant, anar coneixent gent de tots els temps verbals, fins a recórrer tot el Xuriguera sempre cercant un Present que puguem estimar tal com és.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Banda sonora de la paranoia anterior (i explicació del títol): http://www.youtube.com/watch?v=1VPQCmDhVc4

Dec una disculpa a Els Amics de les Arts… el primer i últim anàlisi que en vaig fer va ser precipitat, ara rectifico ja que després de molts concerts i ratllar el B&B m’he convertit en una veritable “amiga”. Aquesta nit tornem a veure’ns les cares a Les Franqueses. Sóc aquella fan que es comporta com si en tingués 13 tot i que en té el doble i crida guapo a cada final de cançó….quina vergonya.

Je suis désolé

Un cop us vaig explicar, allà al Fotolog, que un amic de la família que s’acabava de casar amb una madrilenya ens va venir a visitar, perquè venien a viure a Barcelona, i que la noia va mostrar el seu interès per aprendre el català, i ens va comunicar la seva genial idea: “Quiero hacer un intercambio, yo enseño castellano a alguien que sólo sepa hablar el catalán”. Doncs va marxar de casa sense creure totes les nostres explicacions… que això ara ja no existeix, senyora!

Jo quan intento explicar alguna cosa em complico molt – pobres alumnes – i més si tota la família espera la gran explicació de l’entesa. En aquell moment només em venia al cap el cas d’una estudiant de Filologia Catalana del Rosselló, que vaig conèixer en un d’aquells congressos que fèiem, que es queixava que a TV3 no traduïssin el que es deia en castellà, no pas per extremisme, sinó perquè ella no l’entenia. Era catalanoparlant, parlava francès i suposo que devia haver estudiat altres llengües estrangeres, però ves per on, el castellà no. Total, que jo vinga a insistir-li a la recent casada que els únics parlants de català que no sabien castellà eren els que no vivien a Espanya, i ella que no ho entenia!

Doncs ahir vaig llegir una notícia que ho demostra. Es veu que un home de Perpinyà havia de ser jutjat a Girona, i el jutjat va contractar un intèrpret francès. L’home parlava perfectament el català, però com que el judici era en castellà necessitava un intèrpret. Es veu que anava insistint, just abans d’entrar a la vista “Però el català sí que el parlo i l’entenc!”. No us sorprendrà que aquesta notícia l’hagi trobar a l’Absurd Diari, oi? http://www.absurddiari.com/c/llegir.php?ref=17449&sc=Comarques+gironines&ss=Lladres+i+serenos&llegir=llegir

La paraula perduda

Si podem dir que som al capdamunt de la muntanya, que baixarem fins al capdavall de la Rambla, el Barça pot ser al capdavant (i el capdavanter) de la lliga, algú em pot explicar per què no puc ser al capdarrere (o la capdarrerera) de la cua per comprar el pa?

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I ja ho sé, eh, que tenim “darrer” i “darrera”, però com diu l’Alejandro “no és lo mismo!”

No hi trobo el problema

“Són objectius estratègics del Govern de Catalunya garantir el dret dels ciutadans a poder veure cinema en les dues llengües oficials i fomentar la distribució i exhibició de cinema en versió original subtitulada. En aquest darrer cas, per dos motius: per respecte a la integritat de l’obra cinematogràfica tal com ha estat concebuda pel seu creador i per promoure el coneixement de llengües estrangeres per part de la població de Catalunya.

A l’empara de l’article 28.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística, la Llei preveurà que sempre que una pel·lícula s’estreni a Catalunya subtitulada, el distribuïdor haurà de subtitular-la en les dues llengües oficials, i haurà de distribuir el 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua.

Aquesta mesura s’implementarà progressivament per facilitar a les companyies distribuïdores el trànsit cap a la nova situació: 30-70% el primer any de vigència de la Llei; 40-60%, el segon, i 50-50%, el tercer.

Si el distribuïdor opta pel doblatge, la Llei també garantirà que l’oferta de cinema doblat sigui en les dues llengües oficials, equiparant-la a l’oferta dels altres sectors de la indústria cultural. Com en el cas de la versió original subtitulada, la Llei preveurà la distribució del 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua. També en aquest cas, la implantació serà progressiva.

Queden exemptes de l’obligació de doblatge les pel·lícules en versió original castellana i catalana, sigui quina sigui la seva nacionalitat i amb independència del nombre de còpies que se’n distribueixin.

Per incentivar la versió original subtitulada, la Llei establirà mecanismes per tal de generar un fons destinat al seu foment.”

Fragment del Dossier de premsa sobre la Llei del cimema de Catalunya: http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Documents/Documents%20VJ/Arxiu%202009/Dossier_premsa._Bases_llei_cine.pdf

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Senyors empresaris que vau fer vaga dilluns,

Els que sabem totes dues llengües no tindrem problemes, veurem la pel·lícula que volem veure en la llengua amb què l’exposeu, com hem fet fins ara, amb la diferència que a partir d’aquesta llei això farà que sigui possible que de tant en tant la visió de les pel·lícules sigui també en català. Estic tan contenta que prometo anar més al cinema que abans, i triar la meva llengua sempre que em sigui possible. Així doncs, on és el problema?

Descansin, doncs, en pau,

Reflexionem-hi

PD: Plantegin-se de tancar sales durant la setmana o baixar una mica els preus si el negoci passa per la crisi que tots passem, que el català no és pas el motiu pel qual la gent no va al cinema.

Buena noche de cabeza de año

Del diari llegeixo: molts titulars, poques notícies, la majoria de les cartes al director, la Contra, i dues columnes. La primera és la del -podria dir mil adjectius- Quim Monzó. La segona i molt recomanable -heus ací el meu propòsit en aquest escrit- la d’en Màrius Serra.

Llegiu-lo i no caldrà que segueixi escrivint, però si he de continuar diré que el que descobrireu són articles que juguen amb la llengua tant com qualsevol dels seus mots encreuats. Articles de “ludolingüística”, en diu ell, divertits, com el seu nom indica.

Com a bon malalt per les lletres no s’atura en el camp dels articles i escriu també ficció. Però si encara busqueu regal per als vostres amics invisibles, familiars, parelles i/o amics jo us recomanaria que els regaléssiu qualsevol dels seus llibres “verbívors”, llibres d’enginy verbal que podeu trobar a: http://www.mariusserra.info/joc/joc_llibres.php

I tot això ve inspirat per l’últim article que he llegit seu, boníssim! Llegiu-lo aquí i tingueu un bon inici d’any!! http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20091228/53857206698.html?urlback=http

Filòloga pro-vida

“La troballa més espectacular d’aquest estudi és que els nounats humans no només són capaços de reproduir diferents tons quan ploren, sinó que prefereixen les pautes sonores típiques de l’idioma que han sentit durant la seva vida fetal, en l’últim trimestre de gestació”, assenyala una de les autores de l’estudi, Kathleen Wermke, de la universitat alemanya de Würzburg. (el periodico.cat)

M’’encanta, de la meva carrera, tot el que té a veure amb l’’adquisició del llenguatge. El Franki, encara que sembli mentida, em fascinava amb llengües criolles, “interruptors on-off” i teories chomskianes. Llàstima que faci molt de temps i no recordi bé proves i noms tècnics però tampoc no pretenc fer classe a ningú.

Ara, embolicada amb una manta intentant millorar-me d’’aquest “virus” que diuen que tinc, surt aquesta notícia al diari. Que abans d’’haver parlat, abans d’’haver plorat, abans d’’haver nascut els nens ja han estat “adquirint” la llengua materna des del ventre, agafant “l’’accent” de la seva llengua. Em meravella i m’’encanta.

el 11 noviembre 2009

Grans pel•·lícules 3

A casa meva hi ha un afecte especial per l’’Audrey Hepburn, a tots ens sembla que la meva mare quan era jove s’’hi assemblava. Però a més a més tenim moltes pel·•lícules seves on es veu que a part de ser una dona guapíssima era una gran actriu, i això ho veureu si compareu “Esmorzar a Tiffany’’s” amb “Com robar un milió”, agafeu després “Charada” i “Sabrina”, “Vacances a Roma” i finalment “My fair lady”. Totes pel·•lícules fantàstiques, però avui va de l’última.

Suposo que si “My fair lady” no durés tant com dura, i no fos una pel•·lícula on hi ha més cançons que diàleg no només no se’’ls hauria acudit de proposar un remake (amb la guapíssima Keira Knighly… guapíssima i prou, però) sinó que seria una d’’aquelles pel·•lícules que absolutament tota la població hauria vist. Per què? Perquè té excedents de “bones” coses, decorats, escenografia, música, però sobretot interpretació i guió. Penseu que com moltes bones pel·•lícules musicals “My fair lady” va ser musical de Broadway amb èxit durant anys, i suposo que aquesta experiència la va enriquir molt.

Quins personatges! El senyor Doolittle amb les seves idees de bomber covades entre el bar i el carrer. El professor Higgins, tan arrogant que gairebé et cau malament, antagònic de la protagonista però que no té més remei que acabar amansint-se davant la seva creació. I l’’Elisa, treta a la força del seu entorn natural, obligada a depurar-se en tots els sentits i a comportar-se com una noia decent…

Quina història! Per damunt del drama de la metamorfosi d’’ella hi ha l’’emocionant idea que planteja la pel·•lícula: podem agafar una ànima que té el futur determinat i, tan sols canviant-li la manera de parlar, canviar aquest futur i obrir-li noves portes que mai no podria ni haver tocat?

És evident que sí, que la idea és ben real, i em plantejo com afecta això a la nostra Catalunya del segle XXI. Tindrà alguna relació el fet de demanar el nivell C en llocs de treball importants, en els “menys” alts només el B i en els més “baixos” cap? I no us fa gràcia que els que aprenen la nostra llengua com a llengua estrangera acabin parlant (o tinguin la possibilitat d’’acabar parlant) més normativament que nosaltres així com a l’’Elisa l’’acaben prenent per estrangera “perquè ningú parla tan bé la seva pròpia llengua”?

Aaaaaaaaaaaaaeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeiiiiiiiiiiiiiiiii, aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaeeeeeeeeeeeeeeeeiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeiiiiiiiiiii…

el 22 marzo 2009

Parla’’ls sense vergonya

Avui va d’’un tema que afecta la nostra pobra, bruta, trista, dissortada llengua. De part de la feina rebo un correu on es fa publicitat de la nova campanya de la Generalitat, “”Encomana el català””. Hi ha un enllaç amb l’’anunci en qüestió. El miro.

Primer m’esgarrifa, segon em sorprèn, tercer se m’’encomana i quart canto per casa “”Què li puc fer per berenaaaar? Si us plau voldria un entrepà!”” HOHOHOHO

Realment no m’’agrada la lletra ni d’’altres coses que us podria anar enumerant fins a avorrir-vos, però trobo que el missatge queda clar. A banda del “Parla sense vergonya” és també molt important conscienciar els catalans que encara que la persona que tenen al davant no faci pinta de ser de la ceba li poden parlar en català! No sé si l’’anunci és molt lluït però el missatge és ben encertat. Serà que als polítics els ha arribat les reivindicacions dels meus alumnes? Sí, home, aquella de “”és que ningú no em contesta en català””.

el 27 febrero 2009

Fotologuers/es

Fa temps que el llenguatge políticament correcte va imposar a tot bon orador d’’usar tant la forma femenina com la masculina d’’allò de què o a qui parlava. Fa uns anys això no s’’estilava i en tenim la prova en la frase més cèlebre del nostre petit país, que no va ser ben bé així: “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, ja sóc aquí!”

Suposo que hi ha tres postures en aquesta discussió: la d’’aquells que creuen veritablement que si algú diu sols “els nens” les nenes estan essent discriminades, els que diuen “els nens i les nenes” perquè “queda bé” i els que diem “els nens” convençuts que les nenes són prou intel•·ligents com per sentir-se identificades dins del col•·lectiu. El que segueix va pels primers, els segons els deixo de banda, per rucs.

Qui defensa per exemple l’’opció ““les persones”” en comptes de “”els homes””, que vigili, perquè si algun dia donem la volta a la truita i vivim en matriarcats autoritaris i la societat discrimina els homes hi haurà un problema. ““És que cap a finals del segle XX es van prioritzar formes com “les persones” o “la mainada”” – diran els teòrics o/i teòriques de la llengua – “però antigament eren usades les formes “homes”, i “nens”, que són molt apropiades pels temps que corren. Si una nena usa la forma “nens” estarà incloent-hi també en el seu imaginari la mainada mascle””

Qui defensa tant la forma femenina com la masculina (això és igualtat!) dues coses: la primera que combini amb equitat les formes, és a dir, primer el femení a davant i a la propera vegada el masculí, no fos cas que si posa primer sempre el masculí al davant els femenins s’’enfadin o a la ’inversa. La segona, que no es faci escriptor. Seria insuportable llegir un text de dues-centes pàgines amb oracions com ““Quan el President va sortir al carrer els homes i les dones el miraren estranyament, tots aquells ciutadans i ciutadanes sabien de la seva política injusta amb els nens i les nenes””

La llengua no discrimina, tot és política. Preguntarem a ICV per què no són Iniciativa Els verds i Les verdes. Au, s’’obre el debat.

el 13 enero 2009

Va de llengües

1- Era una noia jove, no crec que arribés als trenta anys, amb estudis universitaris. Va venir de Madrid a viure un temps a Barcelona i com que les famílies es coneixien vam convidar-la a casa.

– Ah, y quiero aprender catalán, eh, que me hace ilusión. Lo que quiero no es apuntarme en alguna academia, sino hacer un intercambio. Alguien de aquí que quiera aprender castellano, quedamos unas horas y que me enseñe catalán.

No va tornar mai més a casa, jo crec que no va creure el que li vam dir: que esto no existe!

2- Tinc alumnes de Bàsics (nivells per aprendre a parlar català) nascuts a Catalunya. Al principi preguntava si havien viscut a l’’estranger, si havien anat a una escola on s’ensenyava altres llengües… ara ja no em sorprèn.

3- Bàsic 2, l’’alumna valenciana afirma que “el catalán y el valenciano no son la misma lengua”, els alumnes la creuen a ella i no a la profe. Ella havia nascut allà, per tant sabria més que jo… jo estic per anar el proper dia amb els apunts d’’Història de la llengua a classe.

Tenint el pare que tinc estava clar que de gran no em vindria de gust enganxar-me un toro al cotxe. Ma mare diu que “Nostru senyor va fer créixer el blat, però que els madrilenyus van posar-hi la “cizaña”. Jo molt independentista revolucionària tampoc no he sortit, però alguna cosa deu haver anat calant aquests anys. Polítics i mitjans de comunicació diuen les mentides que diuen i la gent se les creu.

el 19 octubre 2008

Perversions lingüístiques a Port Aventura

Sé que s’ha de predicar amb l’’exemple i que no sóc un model a seguir, però si algun dia vull publicar alguna cosa per a la posteritat primer ho faré passar pel corrector del Word i després per un corrector més “animat”, això és, viu i amb ànim de fer la feina ben feta.

Port Aventura deu haver invertit molts milers de milions en diverses matèries però no se’’ls va acudir que podien demanar a algú que els corregís els textos. L’’avís “d’“esperar que l’’atracció s’’hagi aturat per baixar de la mateixa”” i el cartellet de l’’entrada em van fer mal fins i tot a mi!

-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•-.-•

L’’entrada dona dret a gaudir de les atraccions i espectacles respectant sempre les Normes de Funcionament del Parc. Pel bè i la seguretat de tots, existeixen certes res tricions d’’edat, alçada i condicions físiques en algunes atraccions. Informis a l’’entrada de cada una d’’elles.

el 24 julio 2008

Ja no em poden suspendre (però em poden deixar sense feina)

En primer lloc, confesso que el bel•·licisme que apareix en aquest fotolog, en contra de l’’ortografia, és sols el reflex de la meva manca de coneixements en aquest tema, d’’una banda per falta d’’interès, i de l’’altra per pura falta de memòria. És a dir, que parlant clar, les meves idees “antiortogràfiques” estan motivades per la pila de faltes que faig.

Aclarida la realitat, passem a la fantasia. Què passaria si jo pogués modificar alguna cosa de les que l’’avi Pompeu va decidir? (Jo canviaria tot el sistema, però com que això no serà possible…)

Primer cas:
Tenim una única grafia per a sons diferents. Així escrivim examen amb ics igual que xocolata o explicar. Proposta: egzamen, xocolata, eksplicar.

Segon cas:
Tenim diferents grafies per a un sol so. Així les esses sonora i sorda per exemple, tenen diferents grafies cadascuna: s-,c,ç,ss per la sorda i z,s per la sonora. Proposta: çopa, çeba,plaça, caçola, i caza, zoo, enzim.

Tercer cas:
Conservem grafies que fa un temps tenien un sentit però que ara ja no. Proposta: eliminem la ela geminada (“re-confesso” que no he investigat si hi ha algú que encara la digui, en aquest cas no me la carregaria). Eliminem la hac.

Quart cas:
Utilitzem la dièresi en vocals que volem remarcar que són tòniques quan l’’accent no es pot posar perquè no seguiria la norma. Però en d’’altres casos fem la vista grossa, com per exemple amb els diacrítics (ah, però és que és per distingir…Sí, sí, però oi que no segueixen la norma?) Proposta: utilitzem l’’accent on calgui, coll***! Així doncs, veíns, raím. Conservarem la dièresi per als diftongs creixents.

Cinquè cas:
Decidim que algunes consonants no poden seguir algunes vocals. Així el so [k] el fem amb ca, que, qui, co, cu. Això és perquè si posem ce, ci pronunciem [se,si]. Però per què ens hem de complicar així la vida? Proposta: [k] ca, ce, ci, co, cu com en cilo, places. [s] çinema, plaçes. Tres quarts del mateix amb la ge i la jota. Conservem la ge per al so velar i la jota per al palatal: jimnàs, hagem.

Observacions: a/e, o/u, b/v conservat en honor als que tenen la sort de fer la distinció. (cagum…)
Altres observacions: més idees en altres fotologs.
Més observacions: s’’admeten comentaris crítics. Jo ja he descobert un problema en el tema de les esses: a final de paraula, sordes o sonores?? El naç, el naz allargat?? BUFA

el 27 mayo 2008