Tag Archives: llengua

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

redimensionar

Fa mesos que no entro al bloc. Però no patiu, ja m’he desapuntat del gimnàs per tenir més temps. Tot i així fa una setmana que sé que em caso (:D) i com que ho vull fer aviat crec que tampoc no tindré massa temps per a reflexions.

Però de tant en tant hi ha alguna cosa que em crea més nervis que un casament i més tensions que no anar al gimnàs, i sé que, encara que sigui només una mica, qui escriu al bloc sos mals espanta… així que ho diré: AAAAAAAAAAAAH! (llegir com un crit desesperat, visualitzeu-me mentre una tremolor freda m’accelera el cor que, bategant, vol escolar-se entre les costelles i sortir disparat contra la paret. Em clavo les ungles i amb força m’arrenco un metre de carn d’allà on més us estimeu que me la destrueixi fins que la contemplació de tot el panorama fa que acabi traient fins a l’última “papilla”)

Que us he fet fàstic? Fàstic és el que em fa a mi llegir que als del PP se’ls acut fer coses com aquestes, ignorant la ciència i anteposant la seva política per davant de tot. Fàstic de veure com quan és per al castellà tot és unitat i protecció, però en canvi si fem el mateix del català som uns éssers extraterrestres que incomprensiblement volen la unitat i la protecció de la seva llengua. El pitjor de tot és que la gent els creu, i llavors som nosaltres que tenim la mania de dir a tot “català” quan REALMENT és “lapao”.

Com que jo estic massa rabiosa per expressar-me correctament, us deixo un article d’avui de La Vanguardia que explica exactament el que penso. Visca el senyor Magí, crec que al meu primer fill li diré com ell! 😀 (Ja que escric tan poc podeu fer una lectura doble avui, us asseguro que el seu article val més la pena que el meu)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

“En lapao sonà lo meu primer vagit”

Magí Camps | 10/05/13

Decía Aribau, en la oda La pàtria: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”. Para el catalán, en la Renaixença se recuperó la denominación lemosín, que, stricto sensu, sólo se refiere a la variante occitana de la región francesa de Limoges, pero que había servido para denominar el catalán literario de la edad media, heredero de los trovadores occitanos. Valenciano para unos, menorquín para otros, hablar de lemosín resolvía el problema del nombre, pero no cuajó.

El catalán no es lengua de Estado y el Estado donde básicamente se habla siempre lo ha considerado un estorbo. La política del divide y vencerás, aplicada sistemáticamente por los políticos populares desde Valencia en los años ochenta (¿se acuerdan de González Lizondo, de Unión Valenciana, elaborando listas de palabras como noia/xica para demostrar que el catalán y el valenciano no eran la misma lengua?), después desde Madrid y ahora desde Zaragoza, no ha sido en balde; ha hecho mella. Desde ayer, los naturales del Matarranya, el Baix Cinca, la Ribagorça o la Llitera, como Duran Lleida, ya no hablan catalán, ahora, por ley, hablan lapao.

Lo que un Estado culto habría protegido y potenciado como una riqueza, en España se ha tratado históricamente como una anomalía, una tozudez de esa gente obstinada en seguir hablando una lengua “que no va a ninguna parte”. Las discrepancias sobre el nombre del catalán han sido aprovechadas para fragmentarlo y aislarlo en comunidades autónomas, poniendo la política por encima de la convención científica, como defiende el IEC y el sentido común, y haciendo creer al ciudadano que son idiomas distintos.

Pero el delirio no se acaba aquí. El odio a todo aquello que suene a catalán provoca una víctima colateral, y no menor: el aragonés. Esta lengua, que se habla en el norte de Aragón, ahora se llama legalmente lapapyp. Es otra prueba fehaciente de que en este Estado las personas y la cultura van por un lado y las leyes por otro.

La lengua es la línea roja que nunca se debería haber traspasado y, en cambio, algunos políticos se dedican constantemente a pisarla. No les avergüenza hacer el ridículo y nombrar académicos de no se sabe exactamente qué, porque una vez que hemos reído el chiste, la ley se asienta y la fragmentación prosigue. Curiosamente, son los mismos políticos que -con buen criterio- invierten montones de dinero en potenciar la unidad del castellano mediante las academias de los veintidós países donde se habla. Y después hacen ver que no entienden qué nos pasa, a los catalanes.

(http://www.lavanguardia.mobi/slowdevice/opinion/articulos/20130510/54373358591/en-lapao-sona-lo-meu-primer-vagit.html)

Anuncis

6 comentaris

Filed under Uncategorized

“Habemos lapiceros”, autistes i conductors

Imatge

Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és que m’obliga a relacionar-me amb gent de tot el món. Conèixer realitats, maneres de pensar i cultures diferents està molt bé, però el que és realment enriquidor és conèixer persones que, tot i ser de diferents orígens, et fan plantejar si no serà que al final som tots més iguals del que ens pensàvem…amb petites diferències que fan que la vida tingui més color.

Menjar i curiositats folklòriques a banda, una de les coses que m’interessa més és sentir com parlen, i és que m’he adonat que, tot i haver parlat tota la vida castellà i d’haver-lo estudiat, sóc una gran desconeixedora de les diferències dialectals d’aquesta llengua. Sé molt de dialectologia catalana i no en sé res del castellà, més enllà que a Madrid diuen Madriz o Madrí i en canvi nosaltres diem Madrit; o que els andalusos es mengen les esses finals. Però la majoria dels meus alumnes són sud-americans, i no tenen pas aquests problemes…

Evidentment no tota Sud-Amèrica parla igual, eh! Però tots sabem que molts es parlen de vostè amb amics i familiars, que molts fan les zetes com esses (amb el conseqüent problema ortogràfic de no saber si la cirera s’escriu “seresa”, “sereza” o “cereza“), que si dius “coger” vol dir “joder”, que en comptes de dir “bolígrafo” diuen “lapicero“… les típiques vaja. Però alguns cops m’han deixat ben glaçada…

Un dia a classe treballàvem els oficis i estàvem fent una roda per comprovar si tots sabien com es deia la seva professió en català.

– De què fas?

– De netejadora.

– De què treballes?

– De policia.

A un tercer li demano: “A què et dediques?” I va i em deixa anar “Sóc autista”. La Mare de Déu, això no és una professió, no? Davant el meu desconcert el noi va aclarir “Sí, soy conductor de autos“. Ah!

Un altre dia a classe parlàvem del programa “Saber y Ganar“, no em pregunteu per què, suposo que algú va dir que el veia i jo devia dir que a mi m’agradava molt (perquè és veritat, hehe) i una noia va i diu “A mi no me gusta el conductor“. Què dius que què? Quin conductor, nena? “El conductor del programa… cómo le dicen aquí, el quizmaster…” Ostres, el conductor! Vols dir el presentador! De autista a conductor i tiro porque me toca, hay que ver, menudo lío…

L’últim dia treballàvem el verb haver-hi i vaig apuntar que en català “hi ha” era la forma per aquest verb en present, i un alumne em pregunta: “¿I cómo es habemos?” I jo que li dic que això és una forma que no té res a veure amb el que fem ara, que el que toca fer ara és el que equivaldria a “hay”. “Ya, ya, pero ¿no hay ninguna forma para habemos?” Quina mania a complicar les coses, que “habemos” no es deu ni fer servir, ja, no? A veure, posa’m una frase d’exemple… “En la clase habemos muchas personas“. Òndia tu, em va sonar estranyíssim però com que d’altres vegades ja m’havia passat (ho hauria d’haver anat recollint, però ara mateix no me’n recordo) que el seu castellà permetia unes construccions molt diferents de les del meu castellà, doncs vaig pensar que sí, que efectivament ells (alguns) podien fer servir el “habemos” com a plural de “hay”. Curiós.

.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.—.-.-.-.-.-.

Per si us heu quedat amb ganes de més, una mica de bibliografia sobre el verb “haber” impersonal en plural a Sud-Amèrica

El cambio lingüístico de “haber” impersonal

El español en América

Habemos varios que… : “Cada día es más fácil oír y leer enunciados como el siguiente: *habemos varios que pensamos de otra manera. Aquí no sólo se pluraliza indebidamente el verbo, sino que además pierde su naturaleza impersonal para convertirse en la forma correspondiente a la primera persona del plural. La causa de esta curiosa construcción es evidente: el hablante tiene la necesidad de incluirse a sí mismo como sujeto del verbo (que en realidad es objeto).”

12 comentaris

Filed under Uncategorized

La por més llarga

L’altre dia, en un viatge llarg, vam parar en una àrea de servei i els meus nebots van voler passar pel pont que creuava l’autopista. Ens vam dedicar una bona estona a saludar els cotxes i camions que passaven i no us podeu ni imaginar com es petaven de riure quan els conductors pitaven com a resposta. Jo era allà dreta, a punt de començar a cridar a tots que fessin el favor de sortir del pont, que cada cop que un d’ells caminava allò es bellugava molt i em feia una por horrorosa. Els vaig demanar que no saltessin, deixant entreveure una mica aquesta por meva i una neboda em va dir “però pot ser que caigui el pont?”  I llavors em vaig adonar que això de les fòbies és ben irracional. El moment en què decideixes que allò és simplement una por absurda pots fer el que sigui, això sí, amb el cor accelerat i les cames tremoloses, però ho pots fer. Li vaig haver de dir la veritat a la nena, encara que em costava de creure: “No, que va! No pot caure el pont, no”

Us pensareu que aquesta experiència va fer que trobés el tema per a l’entrada d’avui. Doncs us equivoqueu. Uns dies abans del dia en què tremolava sobre el pont de l’autopista vaig buscar al Google “hipopòtam”. No sé per què se’m va acudir que m’hauria agradat més que es digués “hipohidro” (cavall d’aigua) en comptes de “cavall de riu”. Ja veieu com ens distraiem els filòlegs… La qüestió és que buscant això de l’hipopòtam vaig topar de cap amb una fòbia desconeguda. Preneu aire, concentreu-vos i llegiu bé la por que tenen algunes persones:

hipopotomonstrosesquipedaliofòbia 

Us recomano que seguiu l’enllaç i llegiu l’origen d’aquesta llarguíssima paraula que ve a significar “por a les paraules llargues”. Imagineu-vos. Si teniu por, com jo, a les alçades acabareu aviat, dieu “tinc acrofòbia” i fi. Però si teniu la mala sort de tenir “hipopotomonstrosesquipedaliofòbia”, no podreu ni expressar quina fòbia teniu. Tindreu fòbia de la vostra fòbia. Fòbia de dir quina fòbia teniu. Quina por!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.

El Miki m’acaba de premiar amb el Liebster Blog, i ja sé per què. Em demana que renovi, i jo renovo. Em demana que canviï el verd de fons, i jo el canvio (només heu de clicar el títol de l’entrada per veure-ho tot…més clar). Com que últimament li faig tant de cas ha passat per alt que no tinc ni de bon tros 200 seguidors (de fet no sé com se sap quants seguidors es té) i que els 5 blocs que ell ha premiat són gairebé els 5 blocs que conec (gairebé…). Haureu d’esperar a la propera entrada per saber qui premio jo: “un gran poder comporta una gran responsabilitat”, i una gran responsabilitat (això m’ho acabo d’inventar jo) comporta una llarga reflexió! Moltes gràcies Miki!!!!!!

19 comentaris

Filed under Uncategorized

Deixeu espai per a la ima_ _ _ _ _ _ _

                        Què preferiu, una noia amb un vestit bonic o una noia en pilota picada? Un regal embolicat o un que mostra el que és? Què preferiu, el llibre o la pel·lícula? És clar, depèn, però no em digueu que, en general, el fet d’haver de crear una imatge mental no és molt millor que veure-ho tot.
                        Ara mateix tenim dues cançons meravelloses que han fet videoclips, diguem-ne, massa literals. Cada paraula que diu el cantant es torna realitat a la pantalla i fa desaparèixer la màgia. Si només escolto la cançó se’m posa la pell de gallina, si miro el videoclip no tinc la mateixa sensació. He arribat a dues conclusions: la primera, que el poder de la paraula està subestimat ja que per a mi sovint una paraula val més que mil imatges i la segona, que la imaginació és mil vegades més poderosa que qualsevol imatge.
                        Us deixo que feu l’experiment, estigueu pendents de les lletres!
1. Aniversari, Manel
2. Calgary 88, Antònia Font

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Un concert d’anunci

Entrada Concert de Shakira: 50,50€
Entrepà de fuet per sopar: 2,50€
Cervesa dins l’estadi: 4€
Veure com la Shakira ens pren el pèl sortint una hora i mitja tard, no té preu.
Perdoneu, perdoneu. Puc tornar a començar???
Entrada: 50
Fuet: 2,50
Cervesa: 4
Sentir la Shakira parlant tota la nit en català, sentir dir que això és “la seva casa”, veure tota la gent donant l’esquena a l’escenari per veure el Guardiola i companyia de molt, molt a prop, sentir com la lletra d'”Inevitable” canvia per dir “ahora sí entiendo de fútbol”, continuar la celebració de la Champions i ballar tota la santa nit cançons boníssimes… no té preu
Em declaro fan incondicional de Shakira i d’Antònia Font per igual. Ho he de comentar amb algun psicòleg?

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Perdoneu, però algú ho havia de dir! Relat de la meva absència mitjançant obvietats

Quan escrius una cosa a Internet ho pot veure qualsevol. Perdoneu, però…
Quan tens moltes coses a fer n’has de deixar de fer algunes. Perdoneu, però…
La gent que passeja al matí és molt diferent de la que passeja a la tarda. Perdoneu, però…
El metro a les cinc està ple a vessar de criatures. Perdoneu, però…
Si te’n vas a dormir tard et costa llevar-te d’hora. Perdoneu, però…
En un sopar amb francesos tothom els parla castellà. Perdoneu, però…
Si a la Cursa del Corte Inglés la majoria no corre per ser el primer no li hauríem de dir “cursa”. Perdoneu, però…
Si després de caminar 11 km vas a fer una partida amb raigs làser et carregues tots els músculs. Perdoneu, però…
Si el Miki renova cada dia no tinc prou temps per llegir-lo, Perdoneu, però…
Quan no renoves el bloc no tens gaires visites. Perdoneu, però…
Aquesta entrada és molt cutre. Perdoneu, però…

15 comentaris

Filed under Uncategorized