Tag Archives: tele

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…
 
Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.
 
En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.
 
Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)
 
Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.
 
Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.
 
Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!
 
Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:
1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)
2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:
– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Tot queda igual

No sé si és perquè hem hagut de celebrar Sant Jordi amb tanta antel·lació aquest any a classe, però m’he reconciliat amb “Boig per tu”. Al principi de fer classe la posava cada Sant Jodi fins que em vaig avorrir de les versions carrinclones que trobava en CD (jo que encara tinc casset al cotxe) fins que aquest any Sant You Tube i la nostra aula súperequipada amb ordinador m’han permès passar als alumnes un “Boig per tu” de la meva època, amb piano I (amb majúscules i negreta) bateria, sense Luz Casal… i roquer!! Ai, Carles (gran sospir), mai més hem tingut un cantant com tu.

Per cert, parlant de rock, ahir al Liceu des del sostre fins a sota la planta dels peus de la gent que era a platea, passant per darrere cada lampareta amb cap de drac i creuant, tocant i emocionant cadascun dels sistemes nerviosos dels qui èrem allà, se sentia Lax’n Busto, que va omplir cada racó del teatre en concert simfònic. M’estalviaré comparacions amb Antònia Font i amb el Pemi (ai, Pemi, ja no queden cantants amb la veu tan greu com tens tu!), només us deixo amb una cançó que vaig descobrir ahir i que em va encantar: Fum. (Jo volia que em cantéssin aquesta, que m’encanta, potser per allò de “hermosa Maria”, o per la morbositat de la història, però reconec que no feia gaire pel concert d’ahir, tot tan romàntic, haha!) (Ho sento, sóc una pesada però he editat l’entrada per posar un altre enllaç, des de divendres que no sé cantar una altra cosa: Amb tu)

Seguint l’estela del rock i com vaig fer a l’última entrada, poso per títol una cançó per parlar d’un tema que no té res a veure. Per títol, una altra de rockera, de quan la música en català era sempre en clau de Rock: aquest cop una de Sopa de Cabra (ai, nois, que ja no queden grups com el vostreee!) Que no, que no va de Rock l’entrada, encara que ho sembli perquè m’enrotllo com una persiana, va de sèries de televisió.

Diuen que al cinema hi ha crisi i que les bones idees són a les sèries. Doncs jo no hi estic d’acord. A banda de l’evidència (que hi ha pel·lis i sèries bones i dolentes) com són les sèries d’avui dia? Les de gènere del suspens, “d’asssassinats” vaja,  són totes iguals. Fixeu-vos: si agafem la Jèssica Fletxer resolent assassinats que només es destapen al final (S’ha escrit un crim), la línia dels episodis d’Expediente X (investigacions, converses amb els sospitosos, dates i llocs en veu en off i per suposat una trama o més d’una que no es resol ni en una temporada)  i hi col·loquem un graciós que no es talla un pèl dient les coses com passa a House ja tenim tots els ingredients per a les sèries actuals. Llegiu la llista i reflexioneu amb els tres ingredients de la recepta:

El Mentalista

Bones

Castle

Fringe

Potser és que no veig les sèries que he de veure, però vaja… Tot i que les sèries que he anomenat m’agraden molt tampoc no crec que es pugui dir que són millors que una pel·lícula. Jo prefereixo Gladiator, Amélie, Matrix, Big Fish… Lo breve, si és bueno, dos veces bueno. De moment les sèrie són per distreure, i totes, al final, queden bastant igual.

EP!!! En altres gèneres les sèries són més originals. Se salven totes aquelles sèries que, tot i haver vist un episodi, puguis tornar-lo a veure fins a vint vegades: Els Simpson, Cómo conocí a vuestra madre, Friends…

Ara que he acabat em sembla que tot plegat el que he dit és una tonteria, però vaja, ara ja està escrit. Ja em perdonareu. Ara ja no sé ni per què he fet aquesta entrada, ni què volia dir, quin embolic! Com que si arribeu fins aquí us mereixeu un PREMI (en negreta i amb majúscules) acabaré dient: “com m’agrada Antònia Font!”

9 comentaris

Filed under Uncategorized

1984 al 2011

M’acabo d’acabar Mil nou-cents vuitanta-quatre, la novel·la que George Orwell va escriure el 1948. Fa gràcia que li posés el nom de l’any en el que ell vivia però amb les dues últimes xifres canviades, oi? Devia ser Orwell dislèxic? Doncs no ho sé, el que sí que sé és que tot i que els fets sí que transcorren el 1984 l’escriptor va titular l’obra “L’últim home a Europa” que sincerament, a mi em sembla molt més adequat però que els seus editors van creure poc comercial. Però aquesta no és l’única cosa curiosa d’aquest llibre futurista, voleu saber-ne més?

Socang: o sigui el Socialisme Anglès, és el partit únic en el règim totalitari en què està immersa Oceania, un dels tres països existents a la Terra. L’únic pensament legítim és el del Socang, qualsevol pensament en contra del Socang és un crimdepensa.

Eslógan del partit: La guerra és pau. La llibertat és esclavitud. La ignorància és força.

Societat: El país està dividit en tres estaments: els membres del Partit Intern amb certs privilegis, la resta de membres del Partit que treballen als ministeris i el Proletariat, que comprèn la gran majoria de la població però que es considera que no té intel·lecte. El Partit Intern controla els membres del partit a través de la Policia del Pensament, que té com a eina principal les telepantalles (veure definició més avall) però que també actua, per exemple, a través de la formació dels fills dels membres del partit, de manera que aprenguin a espiar el que diguin o facin els seus pares i així poder-los denunciar.

Telepantalla: és una espècie de tele i càmera alhora que repeteix tot el sant dia consignes i imatges a favor del Socang i que vigila tots els teus moviments. La veu de la Telepantalla es pot abaixar però no es pot eliminar, de manera que sempre està enraonant. Hi ha telepantalles a tot arreu, fins i tot al lavabo, així que no es pot fer ni mig moviment ni dir ni mitja paraula sense que la Policia del Pensament se n’assabenti.

El Gran Germà: no és un programa televisiu del futur sinó el nom del líder polític del Socang. La seva cara és present a tot arreu, sobre tot a través de la telepantalla. Alerta, “Big Brother is watching you”.

La Novoparla: és una llengua artificial que el Ministeri de la Veritat està inventant. Es forma moltes vegades a partir de la unió de dues paraules (com ja hem vist amb Socang) però la seva peculiaritat més important és que elimina de la parla tot pensament contrari al Socang. Si una cosa no es pot dir no es pot pensar.

Ministeri de l’Amor: contràriament al que caldria esperar no és un lloc de cites ni una espècie de temple religiós. És el Ministeri que tortura i castiga els opositors al règim.

Ministeri de la Pau: no té una furgoneta hippie a l’entrada sinó que s’ocupa de la guerra permanent amb qualsevol dels altres dos països de la Terra.

Ministeri de l’Abundància: no s’ocupa dels excedents de la producció sinó que raciona el menjar i els productes que arriben a la població garantint que visqui amb el mínim.

Ministeri de la Veritat: no s’ocupa de la veritat, s’ocupa de la mentida. Tot el passat és permanentment manipulat. Per exemple, l’ofici del protagonista és modificar les notícies antigues perquè ara siguin veritat (per exemple, un càlcul erroni de l’increment de producció de sabates s’amaga modificant la previsió de manera que la producció no sigui inferior al que es va dir sinó superior!) o eliminant de qualsevol arxiu una persona que ha estat eliminada pel Ministeri de l’Amor.

Memòria: la gent no té memòria o no vol usar-la. La memòria és l’única cosa que pot fer trontollar les mentides del Socang.

Home: per què és tan important l’antic títol? Perquè el protagonista és un home i no un titella del Socang, perquè el protagonista s’arrisca a anar en contra de la Policia del Pensament, fa coses d’amagat, recorda i intenta fer recordar als altres, però sobre tot perquè pensa. Pensa per sí mateix.

El perquè: el protagonista es pregunta sovint per què el Socang controla tant la gent, i al final li ho expliquen amb una paraula: poder.

Ara som al 2011, fa 63 anys que Orwell va imaginar un món terrorífic (distòpic, en diuen) on tothom estaria dominat per uns pocs, a base de terror i mentides. És així el món en el que vivim?

Tenim partits polítics a Occident que diuen constantment mentides i la gent, desmemoriada, que no se n’adona els va votant (“Aprobaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”).

Tenim una gran majoria de gent que viu al planeta amb pocs recursos, un altre estament que vivim més o menys controlats i finalment uns pocs privilegiats (polítics aquí, reis allà) que viuen dels altres.

Tenim règims totalitaris que s’atreveixen a empresonar i matar la seva pròpia gent per governar els supervivents a base de terror. Tenim un dirigent que envia SMS als seus ciutadants demanant que denunciïn els seus veïns.

Tenim règims totalitaris que esborren persones i canvien la història segons els convingui. Llegiu aquesta Contra de La Vanguardia o almenys aquest tros “Ahmadineyad ha jaleado a los opositores al gobierno de Egipto… ¡mientras él asesina a sus particulares opositores! Y, igual que hacía Stalin, borra de los libros de historia ciertos episodios luminosos del pasado iraní.”

Tenim una televisió que ens idiotitza enlloc de fer-nos més intel·ligents. Si parlem de banalitats a crits quatre hores seguides una tarda (Sálvame) o diem que la part que volem que sigui més admirada del nostre cos, després del pit, sigui el el cul (Princesas de Barrio) serem les reines del mambo. A qui se li acut de parlar de drets, de lleis, de finançament, de transport públic decent?? REEEES, això no interessa. Més val distreure el proletariat i acabar tractant-lo com si fos mancat d’intel·lecte, oi? I si en té, fem tot el possible perquè l’usi poc.

Beeeeee!!!! (ups, perdó, se m’ha escapat, m’estic convertint en borrego!)

-.-.-.-.-.-.-.-.-

I el premi d’avui és el següent, no està molt ben pensat però sí que és una bona cançó. Si voleu alguna cosa relacionada podeu mirar aquest genial anunci retro d’Apple.

10 comentaris

Filed under Uncategorized

jo tinc, tu tens, ell té

Ja l’haureu vist. Apareix un noi en una barra parlant sol. Bé, representa que parla amb la cambrera però sincerament, entre que parla com si fos al teatre (o a l’Institut del Teatre) i que la cambrera atrafegada només se’l mira de tant en tant que em fa l’afecte que reflexiona tot sol. Després apareixen els Amics de les Arts i actuant molt millor comencen a dir totes les coses bones que tenim a Catalunya. Potser és que no actuen perquè els mou el cor.

És un anunci d’aquells que a mi, personalment m’emociona. M’emociona perquè trobo que tenen raó i que tot el que tenim és meravellós i que en podem estar orgullosos. No se m’ha passat pel cap pensar “ostres, parlen de la Rodoreda – que personalment no puc suportar – però no parlen dels cronistes medievals”, ni “ostres, parlen de les anxoves – que personalment no puc suportar – però no diuen res del pa amb tomàquet”. No, és molt difícil fer-hi cabre totes les coses bones que tenim en un sol anunci, és veritat. Jo m’imagino el publicista quan va tenir la genial revelació de fer aquest anunci i no podent esperar-se ni un moment agafa paper i llapis i comença la llarga llista:

Els Pirineus

La costa

El sol

L’Empordà

La Fageda

La Cerdanya

El delta de l’Ebre

L’estany de Sant Maurici

Aigüestortes

La Sagrada Família

El Park Güell

Miró

Dalí

Portlligat

Rodoreda

Monzó

Brossa

Serrat

El tió

El caganer

La sardana

La Patum

Els castellers

La llonganissa de Vic

El recuit de Fonteta i d’Ullestret

Les galetes de Camprodon

Els calçots

El romesco

El cap i pota

El trinxat

Les anxoves

Els millors cuiners

“Sí senyor” – es diu havent acabat la llista  – “un esquitx de cada cosa bona que tenim a Catalunya!”

Un temps després, ja filmat i emès, comencen a caure les crítiques. “Ep, ep – diuen els de Lleida – que nosaltres tenim molt més que l’estany de Sant Maurici, també tenim els caragols i moltes altres coses!”. “Ep, ep – diuen els de Tarragona – que no hi ha cap al·lusió a la Tarraco romana”. “Ep, ep – plora una barcelonina – que no cal que comptis què tens tu i què té ell! L’anunci només parla del que tenim, nosaltres!! Tot el que anomenen ho sento ben meu, ben nostre. Que provin de dividir-nos des de Madrid, d’acord, però que siguem nosaltres qui fem divisions…perdonin-me, però això ara no toca”

Si encara no l’heu vist, no us el perdeu!

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Emoció, preparació, nervis, concentració, èxit, eufòria, ràbia, histèria!

El títol és el resum de la nostra experiència a la televisió! Que en voleu els detalls? D’acord, vosaltres ho heu volgut:

Emoció

Sopar de Nadal entre amics. La Gina em diu “Ai, t’he de dir una cosa important… m’han trucat del Bocamoll i he donat les teves dades! Te’n recordes que m’havies dit que m’hi acompanyaries?”. Així, PAM!, em vaig assabentar que aniria a la tele. (Us he de dir aquí, en la intimitat del parèntesi, que sóc molt tímida i que tot i que fer classes m’ha acostumat a no tenir vergonya de res…anar a la tele a fer el boig no és el mateix que fer-ho davant dels teus alumnes). Però vaja, sempre m’han encantat els concursos i agraeixo que la iniciativa no fos meva, d’altra manera mai hi hauria anat!!

Preparació

Sona el mòbil. “Hola, et truco del Bocamoll, t’aniria bé divendres 14 de gener?”… uau, això és de veritat!! Surto pitant de casa i faig ruta per totes les botigues de joguines que em trobo. Mai a la vida he vist el Bocamoll, no sé ni què em preguntaran, NECESSITO el joc per preparar-me! Ja amb el joc i una súpercompanya, tres dies de Bocamoll taula extrem són suficients per saber que som una parella brutal, el que no sé jo ho sap ella i tenim una compenetració al·lucinant!!

Nervis

És la nit abans del programa. Hem quedat a casa la Gina per passar els nervis juntes! Sé que ho podem fer molt bé però no puc dormir. Al matí agafem el cotxe i confiem en què un cop a Cornellà algú ens sàpiga orientar cap al plató. (Això també es mereix un parèntesi: jo estic malacostumada a tenir Internet i la Gina a casa no en té…conclusió? Que no se m’havia acudit imprimir un mapa, tot i que sí que l’havia consultat i sabia que arribar era fàcil, esquerra, esquerra i PAM!) Doncs no, no era tan fàcil, la gent de Cornellà no ho sap que hi ha un plató, i vam preguntar (no exagero) a unes deu persones abans d’arribar-hi, tres quarts d’hora donant voltes.

Concentració

Al camerino (no us imagineu bombetes al voltant d’un mirall, eh!), una sala molt acollidora amb uns entrepans boníssims on tots els concursants ens anàvem creuant vam començar a tenir la sensació que érem a la tele! Les parelles eliminades i les guanyadores compartien la seva experiència amb nosaltres, hi havia molt bon ambient. Una estona més tard ens van fer anar a posar guapes… moment clau: maquillatge i perruqueria per semblar més del que realment som! Els pocs nervis que quedaven van desaparèixer entre les mans d’aquests professionals i les explicacions del regidor, molt maco (i guapo!) amb el que ens vam acabar de deixar anar (diu el pobre: “Llavors heu de mirar al Roger” i jo dic “Qui és el Roger?” hahah, la Gina volia canviar de parella i el pobre noi devia pensar que era tonta!)

Èxit

S’apaguen els llums, comença el programa… i res, nois, com si fóssim a casa! Extingit qualsevol nervi ens limitem a fer les coses bé (tan bé com el sistema del Pintamoll ho permet… ) I sí, ho fem la mar de bé, passem de programa!! He de reconèixer que les altres parelles eren boníssimes, una acabava de conseguir un pot gegant de 8000 euros i els altres, a part de ser moolt dolços i simpàtics, en sabien. Però la sort, més que res, va fer que fossim nosaltres les que vam passar al programa següent (pels pèls!).

Eufòria

Al camerino, la Gina i jo soles saltem d’alegria! El meu màxim temor s’ha extingit, NO ens han eliminat al primer programa! Anem a dinar amb els nostres fans (marit d’una, cunyat de l’altra, que ens han seguit des del públic) dues responsables del programa i la parella crack dels 8000 euros. Truquem a tothom perquè sàpiguen que som genials i tornem convençudes que això ja està, que ara els nervis no ens trairan.

Ràbia

Segon programa. Un públic meravellós confessa la seva admiració pel Roger de Gràcia (i jo bavejo des de darrera també, haha, i sóc jo qui admira la seva sinceritat!) La nova parella va una mica peix, a l’últim moment decideixen qui actuarà, cantarà, etcètera i a la primera prova fan poquets punts… ja els tenim! Ara em toca cantar (sí senyors, cacofonia en estat pur) i… quina ràbia!!!!!!! ñwpihvbpigafnbvñpkenu!!!!! MAI ens havia passat, però no encertem cap de les tres cançons.. i això, per deu maleits punts ens fa fora del programa. Ens fa ràbia, sobre tot, perquè amb poca modèstia ens creiem millors que la parella que ens ha eliminat… però així és el joc! Abans de sortir la Raquel ens diu que portem amigues que se’ns assemblin, que de parelles de noies un pèl boges no n’abunden. La Cris (l’altra de les responsables que ens han cuidat durant el dia) es lamenta de les cançons que ens han tocat. Ens en anem tan tristes que no pensem ni en donar les gràcies a tots (tornem-hi? Maquilladora, perruquer, regidor, animador del públic, tècnics de so, presentador…) cosa que ara em fa ràbia, també. Però és que en aquell moment només volíem sortir al carrer i cridar MEEEEERDA!!! (Un descobriment: la tele no són càmeres, és la gent que hi ha al darrere i són un encant!)

Histèria

I quan tot ha acabat, què en queda? Poc més que dos petons del “Roger” (càsum, he hagut de rentar-me les galtes, haha!), conèixer gent molt amable en molt poc temps, un cartellet amb el meu nom (la prova per quan sigui iaia de la meva aventura televisiva) però sobre tot, sobre tot, el convenciment que l’experiència val moolt la pena. M’ho he passat genial en tots i cadascun d’aquests moments descrits a dalt. Que us fa gràcia algun concurs? Que voleu anar al Gran dictat? Que us faria gràcia provar sort al Pasapalabra? Aneu-hi, aneu a la tele! Us ho passareu molt bé abans, durant i també després, amb tants i tants records. Ara, us aviso, la histèria no acaba amb el programa, dura, i dura, i dura com una pila la marca de la qual no vull recordar!*

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

*De fet aquesta entrada existeix perquè amics i familiars ja comencen a estar una mica farts de sentir la mateixa història…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-

Sé que tots voleu saber quan surto… però és que em vaig dedicar a eliminar totes les meves fotografies d’Internet, per això tan “retro” de mantenir l’anonimat, i ara només falta que us digui en quin programa surto!! Però si a algú li fa il·lu pot demanar-me la informació per correu electrònic!

22 comentaris

Filed under Uncategorized

Pobra Letícia

Ara diuen que la Belén Esteban és “la princesa del pueblo”, “la reina de la pista”, “la reina del Google” fins i tot “la reina d’Espanya”. Ma mare diu que una persona pot triomfar per la seva bellesa, per la seva intel·ligència, per la seva amabilitat, però que una persona que no té cap qualitat no es pot entendre que triomfi tant. Estic amb ella, tinc un nou títol per a la nova reina, d’allò del que acusaven la pobre Buttercup en el seu somni, “Buuu, buuuu, la Reina de la Basura, eso es lo que ella es!”

http://www.youtube.com/watch?v=maz9I84HRfI

Per cert, “La princesa prometida” una gran pel·lícula, sí senyor! Aventures i música inoblidables. I el duel entre Iñigo i l’emmascarat a dalt del penya segat, i mil frases! No veure-la seria inconcebible.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Homes, faldilles i guerres

Homes, faldilles i guerres - Ahir començava el programa Sexes en guerra, i la veritat, em va picar la curiositat i aquest matí he volgut descobrir si tenia un cervell de dona o d’home i he anat al web a fer el test (http://www.tv3.cat/sexesenguerra/html/test/). Encara que m’he anat espantant progressivament perquè cada cop el resultat era més proper a la mitjana dels homes, al final ha resultat que tinc una mena de cervell híbrid, mig home, mig dona. M’ha encantat una prova que mesurava quina de dues cares, molt semblants, em resultava més atractiva. No sé ben bé què hi té a veure, però ha resultat que m’agradaven les cares marcades, la descartada era sempre una cara una mica iogurín, del tipus de la Pilar. El que els homes consideren atractiu és un misteri, perquè no m’han ensenyat els resultats, però crec que va relacionat amb escots i faldilles, i sinó per què els obrers no et diuen mai cap barbaritat quan vas amb texans i jersei?? El que està clar que és que els homes, en general, consideren una cara de dona més atractiva que una d’home, i és per això que ara totes les televisions han fitxat dones, més o menys atractives, per informar dels esports als telenotícies. Es podria veure com un acte feminista “I per què una dona no pot presentar els Esports? És clar que sí, això és igualtat!” Doncs jo no ho veig així, de fet tot el contrari, ho trobo del tot masclista “Anem a veure la Fórmula 1, que després aquella tia tan bona li farà alguna pregunta a l’Alonso...” (Veig, buscant fotos, que al Punt ja se n’havien adonat: http://www.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/77678-les-models-dels-esports.html) - Fotolog

Ahir començava el programa Sexes en guerra, i la veritat, em va picar la curiositat i aquest matí he volgut descobrir si tenia un cervell de dona o d’’home i he anat al web a fer el test (http://www.tv3.cat/sexesenguerra/html/test/). Encara que m’’he anat espantant progressivament perquè cada cop el resultat era més proper a la mitjana dels homes, al final ha resultat que tinc una mena de cervell híbrid, mig home, mig dona.

M’’ha encantat una prova que mesurava quina de dues cares, molt semblants, em resultava més atractiva. No sé ben bé què hi té a veure, però ha resultat que m’agradaven les cares marcades, la descartada era sempre una cara una mica iogurín, del tipus de la Pilar. El que els homes consideren atractiu és un misteri, perquè no m’’han ensenyat els resultats, però crec que va relacionat amb escots i faldilles, i si no per què els obrers no et diuen mai cap barbaritat quan vas amb texans i jersei??

El que està clar que és que els homes, en general, consideren una cara de dona més atractiva que una d’’home, i és per això que ara totes les televisions han fitxat dones, més o menys atractives, per informar dels esports als telenotícies. Es podria veure com un acte feminista ““I per què una dona no pot presentar els Esports? És clar que sí, això és igualtat!”” Doncs jo no ho veig així, de fet tot el contrari, ho trobo del tot masclista: “”Anem a veure la Fórmula 1, que després aquella tia tan bona li farà alguna pregunta a l’Alonso…””

(Veig, buscant fotos, que al Punt ja se n’’havien adonat: http://www.elpunt.cat/noticia/article/13-comunicacio/20-comunicacio/77678-les-models-dels-esports.html)

el 25 septiembre 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized