“Bella”

No sabíem què regalar-li a ma mare pel seu sant i algú va dir que Bella era una pel·•lícula que li podia agradar. No és una gran pel•·lícula ni molt menys, però la història, sobre una adopció, és prou maca i positiva, i el protagonista és molt més bell del que es pot apreciar a la foto (quins ulls, oooh). Una d’’aquelles pel·•lis que t’’anima durant uns dies. Apa, i no explico gaire més que sinó no té gràcia. Si la voleu veure només me l’’heu de demanar!

el 29 marzo 2009

Conflictes

A la dreta els mossos, a l’’altra els estudiants.

Uns segueixen les ordres que els han donat, vull pensar que intenten fer-ho de bones (ja sabeu que jo sempre defenso la policia), fins que uns quants esbojarrats provoquen algun problema que ells només saben solucionar d’’una manera. Treuen la porra.

Els altres porten mesos tancats, intentant que la seva veu arribi a convèncer els qui manen que això de Bolonya està molt mal muntat, després els envien els mossos i comencen a veure com tot s’’acaba, impotents. Llavors hi surt la ràbia.

I què voleu que us digui, que els entenc a tots dos, perquè sí que segurament dins la policia hi ha algun cregut violent amb ganes de sarau, però també a algun estudiant li mola això de picar-se i llavors fer-se la víctima. Que crec que si algú ha actuat malament és algú de més amunt, algú que va decidir enviar els mossos oblidant que aquells que s’’havien tancat a la universitat no eren una colla de bojos sense cervell sinó estudiants universitaris que pensen, i per això, es queixen. Que si algú és culpable és qui no va saber trobar una actuació més diplomàtica, que no va saber negociar, que no va saber demanar consell a algú que en sabés més que ell per resoldre aquest conflicte.

el 26 March 2009

Grans pel•·lícules 3

A casa meva hi ha un afecte especial per l’’Audrey Hepburn, a tots ens sembla que la meva mare quan era jove s’’hi assemblava. Però a més a més tenim moltes pel·•lícules seves on es veu que a part de ser una dona guapíssima era una gran actriu, i això ho veureu si compareu “Esmorzar a Tiffany’’s” amb “Com robar un milió”, agafeu després “Charada” i “Sabrina”, “Vacances a Roma” i finalment “My fair lady”. Totes pel·•lícules fantàstiques, però avui va de l’última.

Suposo que si “My fair lady” no durés tant com dura, i no fos una pel•·lícula on hi ha més cançons que diàleg no només no se’’ls hauria acudit de proposar un remake (amb la guapíssima Keira Knighly… guapíssima i prou, però) sinó que seria una d’’aquelles pel·•lícules que absolutament tota la població hauria vist. Per què? Perquè té excedents de “bones” coses, decorats, escenografia, música, però sobretot interpretació i guió. Penseu que com moltes bones pel·•lícules musicals “My fair lady” va ser musical de Broadway amb èxit durant anys, i suposo que aquesta experiència la va enriquir molt.

Quins personatges! El senyor Doolittle amb les seves idees de bomber covades entre el bar i el carrer. El professor Higgins, tan arrogant que gairebé et cau malament, antagònic de la protagonista però que no té més remei que acabar amansint-se davant la seva creació. I l’’Elisa, treta a la força del seu entorn natural, obligada a depurar-se en tots els sentits i a comportar-se com una noia decent…

Quina història! Per damunt del drama de la metamorfosi d’’ella hi ha l’’emocionant idea que planteja la pel·•lícula: podem agafar una ànima que té el futur determinat i, tan sols canviant-li la manera de parlar, canviar aquest futur i obrir-li noves portes que mai no podria ni haver tocat?

És evident que sí, que la idea és ben real, i em plantejo com afecta això a la nostra Catalunya del segle XXI. Tindrà alguna relació el fet de demanar el nivell C en llocs de treball importants, en els “menys” alts només el B i en els més “baixos” cap? I no us fa gràcia que els que aprenen la nostra llengua com a llengua estrangera acabin parlant (o tinguin la possibilitat d’’acabar parlant) més normativament que nosaltres així com a l’’Elisa l’’acaben prenent per estrangera “perquè ningú parla tan bé la seva pròpia llengua”?

Aaaaaaaaaaaaaeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeiiiiiiiiiiiiiiiii, aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaeeeeeeeeeeeeeeeeiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii, aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeiiiiiiiiiii…

el 22 marzo 2009

Memòries de pel•·lícula

Una geisha pot parar un home amb la mirada i nosaltres ho volíem intentar, ahir a la nit. Però crec que va ser el kimono, ben allunyat del de la resta de les noies del local. O potser la dansa, ben allunyada del ““éste es tu territorio” (un i dos, un i dos)” que Will Smith recomana a Hitch i que era el ball triat per la resta de les dansaires d’’aquella festa…

el 08 March 2009

Mosquits, abelles i borinots (en general)

Tranquil•·lament mires de canviar de carril. Esperes que hi hagi un forat prou gros per encabir-hi el teu petit cotxe, arriba el moment, poses l’’intermitent i ja a punt d’’ocupar la nova plaça t’’adones que una abella ve volant pel “seu carril”, és a dir, per on vol.

Una mica més tard t’’apropes al semàfor vermell ja amb segona quan t’’avança un mosquit pel lateral, se salta el semàfor, i segueix per la vorera.

Ja a prop de casa un borinot ocupa dos carrils perquè és tan gros que no hi cap en un de sol.

Proposo un canvi de lleis per als insectes de les nostres carreteres: carrils reservats per a motos i bicicletes (si fan esses millor), i la prohibició de sortir de la fàbrica a qualsevol cotxe que sigui massa ample…

el 06 marzo 2009