M’acabo d’acabar Mil nou-cents vuitanta-quatre, la novel·la que George Orwell va escriure el 1948. Fa gràcia que li posés el nom de l’any en el que ell vivia però amb les dues últimes xifres canviades, oi? Devia ser Orwell dislèxic? Doncs no ho sé, el que sí que sé és que tot i que els fets sí que transcorren el 1984 l’escriptor va titular l’obra “L’últim home a Europa” que sincerament, a mi em sembla molt més adequat però que els seus editors van creure poc comercial. Però aquesta no és l’única cosa curiosa d’aquest llibre futurista, voleu saber-ne més?
Socang: o sigui el Socialisme Anglès, és el partit únic en el règim totalitari en què està immersa Oceania, un dels tres països existents a la Terra. L’únic pensament legítim és el del Socang, qualsevol pensament en contra del Socang és un crimdepensa.
Eslógan del partit: La guerra és pau. La llibertat és esclavitud. La ignorància és força.
Societat: El país està dividit en tres estaments: els membres del Partit Intern amb certs privilegis, la resta de membres del Partit que treballen als ministeris i el Proletariat, que comprèn la gran majoria de la població però que es considera que no té intel·lecte. El Partit Intern controla els membres del partit a través de la Policia del Pensament, que té com a eina principal les telepantalles (veure definició més avall) però que també actua, per exemple, a través de la formació dels fills dels membres del partit, de manera que aprenguin a espiar el que diguin o facin els seus pares i així poder-los denunciar.
Telepantalla: és una espècie de tele i càmera alhora que repeteix tot el sant dia consignes i imatges a favor del Socang i que vigila tots els teus moviments. La veu de la Telepantalla es pot abaixar però no es pot eliminar, de manera que sempre està enraonant. Hi ha telepantalles a tot arreu, fins i tot al lavabo, així que no es pot fer ni mig moviment ni dir ni mitja paraula sense que la Policia del Pensament se n’assabenti.
El Gran Germà: no és un programa televisiu del futur sinó el nom del líder polític del Socang. La seva cara és present a tot arreu, sobre tot a través de la telepantalla. Alerta, “Big Brother is watching you”.
La Novoparla: és una llengua artificial que el Ministeri de la Veritat està inventant. Es forma moltes vegades a partir de la unió de dues paraules (com ja hem vist amb Socang) però la seva peculiaritat més important és que elimina de la parla tot pensament contrari al Socang. Si una cosa no es pot dir no es pot pensar.
Ministeri de l’Amor: contràriament al que caldria esperar no és un lloc de cites ni una espècie de temple religiós. És el Ministeri que tortura i castiga els opositors al règim.
Ministeri de la Pau: no té una furgoneta hippie a l’entrada sinó que s’ocupa de la guerra permanent amb qualsevol dels altres dos països de la Terra.
Ministeri de l’Abundància: no s’ocupa dels excedents de la producció sinó que raciona el menjar i els productes que arriben a la població garantint que visqui amb el mínim.
Ministeri de la Veritat: no s’ocupa de la veritat, s’ocupa de la mentida. Tot el passat és permanentment manipulat. Per exemple, l’ofici del protagonista és modificar les notícies antigues perquè ara siguin veritat (per exemple, un càlcul erroni de l’increment de producció de sabates s’amaga modificant la previsió de manera que la producció no sigui inferior al que es va dir sinó superior!) o eliminant de qualsevol arxiu una persona que ha estat eliminada pel Ministeri de l’Amor.
Memòria: la gent no té memòria o no vol usar-la. La memòria és l’única cosa que pot fer trontollar les mentides del Socang.
Home: per què és tan important l’antic títol? Perquè el protagonista és un home i no un titella del Socang, perquè el protagonista s’arrisca a anar en contra de la Policia del Pensament, fa coses d’amagat, recorda i intenta fer recordar als altres, però sobre tot perquè pensa. Pensa per sí mateix.
El perquè: el protagonista es pregunta sovint per què el Socang controla tant la gent, i al final li ho expliquen amb una paraula: poder.
Ara som al 2011, fa 63 anys que Orwell va imaginar un món terrorífic (distòpic, en diuen) on tothom estaria dominat per uns pocs, a base de terror i mentides. És així el món en el que vivim?
Tenim partits polítics a Occident que diuen constantment mentides i la gent, desmemoriada, que no se n’adona els va votant (“Aprobaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”).
Tenim una gran majoria de gent que viu al planeta amb pocs recursos, un altre estament que vivim més o menys controlats i finalment uns pocs privilegiats (polítics aquí, reis allà) que viuen dels altres.
Tenim règims totalitaris que s’atreveixen a empresonar i matar la seva pròpia gent per governar els supervivents a base de terror. Tenim un dirigent que envia SMS als seus ciutadants demanant que denunciïn els seus veïns.
Tenim règims totalitaris que esborren persones i canvien la història segons els convingui. Llegiu aquesta Contra de La Vanguardia o almenys aquest tros “Ahmadineyad ha jaleado a los opositores al gobierno de Egipto… ¡mientras él asesina a sus particulares opositores! Y, igual que hacía Stalin, borra de los libros de historia ciertos episodios luminosos del pasado iraní.”
Tenim una televisió que ens idiotitza enlloc de fer-nos més intel·ligents. Si parlem de banalitats a crits quatre hores seguides una tarda (Sálvame) o diem que la part que volem que sigui més admirada del nostre cos, després del pit, sigui el el cul (Princesas de Barrio) serem les reines del mambo. A qui se li acut de parlar de drets, de lleis, de finançament, de transport públic decent?? REEEES, això no interessa. Més val distreure el proletariat i acabar tractant-lo com si fos mancat d’intel·lecte, oi? I si en té, fem tot el possible perquè l’usi poc.
Beeeeee!!!! (ups, perdó, se m’ha escapat, m’estic convertint en borrego!)
-.-.-.-.-.-.-.-.-
I el premi d’avui és el següent, no està molt ben pensat però sí que és una bona cançó. Si voleu alguna cosa relacionada podeu mirar aquest genial anunci retro d’Apple.
Reflexionem-hi 