Tag Archives: llibres

1984 al 2011

M’acabo d’acabar Mil nou-cents vuitanta-quatre, la novel·la que George Orwell va escriure el 1948. Fa gràcia que li posés el nom de l’any en el que ell vivia però amb les dues últimes xifres canviades, oi? Devia ser Orwell dislèxic? Doncs no ho sé, el que sí que sé és que tot i que els fets sí que transcorren el 1984 l’escriptor va titular l’obra “L’últim home a Europa” que sincerament, a mi em sembla molt més adequat però que els seus editors van creure poc comercial. Però aquesta no és l’única cosa curiosa d’aquest llibre futurista, voleu saber-ne més?

Socang: o sigui el Socialisme Anglès, és el partit únic en el règim totalitari en què està immersa Oceania, un dels tres països existents a la Terra. L’únic pensament legítim és el del Socang, qualsevol pensament en contra del Socang és un crimdepensa.

Eslógan del partit: La guerra és pau. La llibertat és esclavitud. La ignorància és força.

Societat: El país està dividit en tres estaments: els membres del Partit Intern amb certs privilegis, la resta de membres del Partit que treballen als ministeris i el Proletariat, que comprèn la gran majoria de la població però que es considera que no té intel·lecte. El Partit Intern controla els membres del partit a través de la Policia del Pensament, que té com a eina principal les telepantalles (veure definició més avall) però que també actua, per exemple, a través de la formació dels fills dels membres del partit, de manera que aprenguin a espiar el que diguin o facin els seus pares i així poder-los denunciar.

Telepantalla: és una espècie de tele i càmera alhora que repeteix tot el sant dia consignes i imatges a favor del Socang i que vigila tots els teus moviments. La veu de la Telepantalla es pot abaixar però no es pot eliminar, de manera que sempre està enraonant. Hi ha telepantalles a tot arreu, fins i tot al lavabo, així que no es pot fer ni mig moviment ni dir ni mitja paraula sense que la Policia del Pensament se n’assabenti.

El Gran Germà: no és un programa televisiu del futur sinó el nom del líder polític del Socang. La seva cara és present a tot arreu, sobre tot a través de la telepantalla. Alerta, “Big Brother is watching you”.

La Novoparla: és una llengua artificial que el Ministeri de la Veritat està inventant. Es forma moltes vegades a partir de la unió de dues paraules (com ja hem vist amb Socang) però la seva peculiaritat més important és que elimina de la parla tot pensament contrari al Socang. Si una cosa no es pot dir no es pot pensar.

Ministeri de l’Amor: contràriament al que caldria esperar no és un lloc de cites ni una espècie de temple religiós. És el Ministeri que tortura i castiga els opositors al règim.

Ministeri de la Pau: no té una furgoneta hippie a l’entrada sinó que s’ocupa de la guerra permanent amb qualsevol dels altres dos països de la Terra.

Ministeri de l’Abundància: no s’ocupa dels excedents de la producció sinó que raciona el menjar i els productes que arriben a la població garantint que visqui amb el mínim.

Ministeri de la Veritat: no s’ocupa de la veritat, s’ocupa de la mentida. Tot el passat és permanentment manipulat. Per exemple, l’ofici del protagonista és modificar les notícies antigues perquè ara siguin veritat (per exemple, un càlcul erroni de l’increment de producció de sabates s’amaga modificant la previsió de manera que la producció no sigui inferior al que es va dir sinó superior!) o eliminant de qualsevol arxiu una persona que ha estat eliminada pel Ministeri de l’Amor.

Memòria: la gent no té memòria o no vol usar-la. La memòria és l’única cosa que pot fer trontollar les mentides del Socang.

Home: per què és tan important l’antic títol? Perquè el protagonista és un home i no un titella del Socang, perquè el protagonista s’arrisca a anar en contra de la Policia del Pensament, fa coses d’amagat, recorda i intenta fer recordar als altres, però sobre tot perquè pensa. Pensa per sí mateix.

El perquè: el protagonista es pregunta sovint per què el Socang controla tant la gent, i al final li ho expliquen amb una paraula: poder.

Ara som al 2011, fa 63 anys que Orwell va imaginar un món terrorífic (distòpic, en diuen) on tothom estaria dominat per uns pocs, a base de terror i mentides. És així el món en el que vivim?

Tenim partits polítics a Occident que diuen constantment mentides i la gent, desmemoriada, que no se n’adona els va votant (“Aprobaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”).

Tenim una gran majoria de gent que viu al planeta amb pocs recursos, un altre estament que vivim més o menys controlats i finalment uns pocs privilegiats (polítics aquí, reis allà) que viuen dels altres.

Tenim règims totalitaris que s’atreveixen a empresonar i matar la seva pròpia gent per governar els supervivents a base de terror. Tenim un dirigent que envia SMS als seus ciutadants demanant que denunciïn els seus veïns.

Tenim règims totalitaris que esborren persones i canvien la història segons els convingui. Llegiu aquesta Contra de La Vanguardia o almenys aquest tros “Ahmadineyad ha jaleado a los opositores al gobierno de Egipto… ¡mientras él asesina a sus particulares opositores! Y, igual que hacía Stalin, borra de los libros de historia ciertos episodios luminosos del pasado iraní.”

Tenim una televisió que ens idiotitza enlloc de fer-nos més intel·ligents. Si parlem de banalitats a crits quatre hores seguides una tarda (Sálvame) o diem que la part que volem que sigui més admirada del nostre cos, després del pit, sigui el el cul (Princesas de Barrio) serem les reines del mambo. A qui se li acut de parlar de drets, de lleis, de finançament, de transport públic decent?? REEEES, això no interessa. Més val distreure el proletariat i acabar tractant-lo com si fos mancat d’intel·lecte, oi? I si en té, fem tot el possible perquè l’usi poc.

Beeeeee!!!! (ups, perdó, se m’ha escapat, m’estic convertint en borrego!)

-.-.-.-.-.-.-.-.-

I el premi d’avui és el següent, no està molt ben pensat però sí que és una bona cançó. Si voleu alguna cosa relacionada podeu mirar aquest genial anunci retro d’Apple.

Anuncis

10 comentaris

Filed under Uncategorized

La meva llengua

Tots pensareu que això va del català, la meva llengua, i de les crítiques al nou sistema de comunicació entre els polítics a Madrid. Potser mentre heu llegit aquesta última i primera frase se us ha acudit que potser he tingut algun tipus d’al·lèrgia, malaltia o trastorn que es pot detectar gràcies a la llengua. Ara deveu estar pensant que simplement li he tret la llengua a algú i m’he quedat tan ample, cosa de la que sóc bastant capaç. Doncs no, cap de les opcions anteriors és la correcta.

Aquesta és una entrada inspirada per un comentari que li vaig fer al Tomàs. Li deia que de vegades el meu problema amb la parella (quan en tinc) és l’excés de comunicació. Us ho explico: encara que sembli una contradicció m’expresso fatal, oralment, vull dir. A classe normalment ho faig la mar de bé -en defensa de la meva dignitat de professora tradicional i rotllera*- però en altres ambients, a la que algú em pregunta alguna cosa em foto un liu que no us podeu ni imaginar si no és que hi heu estat víctimes. Quan estic nerviosa, cosa que passa sovint, llavors és impossible parlar com una persona. Fixeu-vos que l’altre dia un amic em deia que havia llegit una entrada meva que li havia fet molta gràcia i com que els altres no l’havien llegit em deia “bé, explica’ls-ho tu”, doncs no hi va haver manera. Ni gràcia ni res, al final no sabia ni què havia volgut dir!

Aquesta gran “qualitat” meva ja fa anys que la conec. Imagineu-vos com arribava a estimar els exàmens orals, jo que era de bones notes. Era com si de cop i volta la font de tots els meus pensaments s’assequés de cop. Era horrorós. El primer noi amb el que vaig sortir em va regalar una llibreta petita, petitoneta, per portar sempre a sobre. Quan li intentava explicar alguna cosa només havia de treure la llibreta i fer quatre gargots…de cop i volta tenia claríssim què era el que volia dir. De fet ara que hi penso, sempre faig servir la pissarra per explicar qualsevol cosa, sigui per fer un dibuix, per apuntar una paraula o per fer un esquema… aquesta és la clau per poder-me explicar bé.

Quina és la clau, dius? Escriure. Mireu, des que a primer de primària em van fer escriure un conte, escric. Viatjant amb cotxe m’avorria i redactava mentalment una història sobre la gent que vivia als pobles per on passava que després es convertiria en alguna redacció de classe, prenent el sol m’avorria i pensava en una història de detectius que mai va passar del tercer capítol, en paper, però que us asseguro que havia imaginat mil vegades fins al The End. Ja una mica més grandeta qualsevol notícia o curiositat que llegia o veia es transformava en una possible carta a La Vanguardia. La feia i refeia al meu cap fins que quedava rodona i llavors l’oblidava. Per tant no, no tinc deu capses plenes de manuscrits a casa perquè escriure és una cosa que sempre he fet, sobre tot a dins del cap, i de tant en tant he plasmat al paper.

Puc tenir mitja idea o moltes, però un cop em col·loco al davant del full en blanc no tinc cap problema. Els dits salten d’una tecla a l’altra, àgils, alegres. Tinc la estúpida teoria que és una qüestió de distància: des del cervell fins a la boca hi ha menys temps per pensar que des del cervell als dits. Jaa, que és una tonteria, però l’altra teoria que tinc és una mica pedant. Crec que tot plegat és un fenomen natural.

Fixeu-vos en una exposició de quadres d’una galeria d’art normal, de poble, per exemple. Hi ha tot de quadres de tècnica fantàstica que plasmen un paisatge bucòlic d’una manera exquisida. En canvi et mires un Pollock i què hi veus? Tècnica, bellesa?? No, però entre ratlla i ratlla de pintura hi ha amagat el que en aquell moment li passava pel cap a Pollock, el que ell volia expressar. Era la seva manera. Un altre exemple, del que he tret el títol: (txan, txan) l’Alejandro Sanz. Sí senyors, aquella cosa embafadora que em va tornar boja als 14 anys com a bona adolescent. Em sabia el Mas (un dels seus discs) de cap a peus. Hi havia una de les seves cançons, i no és “Corazón partido”, en la que diu “pero perdona, amiga mía, no es inteligente a mi sabiduria” en fi, es disculpa per haver fet una cançó que parli dels problemes de la seva amiga però explica: “pero esta es mi manera de decir las cosas, no es que sea mi trabajo es que es mi idioma!” ARA! Ho enteneu? No puc estar més connectada a l’Alejandro Sanz quan diu això. Quina manera té d’expressar-li el que sent, i el que pensa? Amb la seva llengua, fent cançons. La meva llengua és escriure.

I sí, ho sé, tot plegat espanta una mica. Perquè una tia que per explicar-te el que li passa necessiti escriure una pàgina, espanta. I és per això que ho deia, Tomàs, que de vegades el meu problema era l’excés de comunicació. El que suposo que hauria de fer és explicar-m’ho a mi mateixa escrivint i després intentar reproduir-ho oralment… potser això funcionarà, ho provaré la propera vegada.

De vegades em pregunten com ho faig per escriure, i no sé què dir. Sec i escric. Escriuré coses més o menys interessants amb més o menys gràcia, això ha de quedar clar. Que sigui una de les persones que necessita escriure no vol dir que ho faci bé, tot i que m’encantaria. He intentat escriure tres novel·les, he llegit “com escriure una novel·la” en mil indrets diferents, però no em convencen. Esquemes? Planificacions? Introducció, nus, desenllaç? Estudis dels personatges? Quin avorriment!! Em remetré a la dita de ma mare: “Com s’aprèn a escriure? Escrivint”

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

*Jaume, tot i tradicional sóc hippie, jo també, hi ha un post a l’escriptori del meu ordinador que espero que NO comparteixis amb la resta de l’equip, però que desitjo que t’agradi. Coming soon…

16 comentaris

Filed under Uncategorized

“Jane Eyre” o per què moltes noies encara som solteres

És clar, t’agrada llegir i de seguida comences amb els clàssics: Shakespeare, Wilkie Collins, Jane Austen i com a colofó et presten “Jane Eyre”. No, no és una altra escriptora, però sí que la va escriure una dona. Charlotte Brontë va escriure la novel·la el 1847, absolutament immersa en el romanticisme, el moviment, és a dir: fantasmes, castells, personalitats estranyes, investigacions científiques, fets inexplicables o successos irremeiables.

La Charlotte es va basar, sobre tot al principi de la novel·la, amb la seva pròpia experiència vital per definir una súperheroina amb un poder sobrenatural: una personalitat fortíssima formada per unes idees úniques i una autenticitat que la fan ser mestressa de sí mateixa. Rara avis a l’època ser una dona amb cervell i demostrar-ho. Des de l’inici de la novel·la quan és petita, les respostes de la Jane deixen al lector impressionat i admirat. La continuació de la història i les seves llargues converses amb el seu senyor et fan estimar aquella noieta esquifida, lletja i pobra fins a considerar-la un model a seguir. “Jane Eyre” és alhora una novel·la molt romàntica (ara sí, rosa) precisament per això, perquè les converses entre ella i el seu enamorat són intel·ligents i perquè els seus caràcters escolpits per les males experiències anteriors de tots dos fan que siguin perfectes l’un per l’altre.

“Jane Eyre” ha captivat tanta gent al llarg de la història que se n’ha fet 16 pel·lícules i 9 sèries de televisió, a part de peces musicals, adaptacions radiofòniques, teatrals, i moltes obres literàries que l’han inspirat, intentat continuar o reversionat.   Si algú no té gaires ganes de llegir la novel·la, recomano la versió de la BBC de 2006, una minisèrie de 4h que podeu veure per youtube, amb una Jane molt bona actriu, una mica lletja com li escau al personatge i amb un Rochester massa guapo pel meu gust, però que convenç en el seu paper d’amargat.

Només als que heu llegit el llibre o coneixeu ja la història us convido a veure aquestes dues versions de la mateixa escena, la primera d’una pel·lícula de 1983, amb uns actors molt insípids i després la meva preferida…ai, que bonitoo!

http://www.youtube.com/watch?v=lyTpzvElJck

http://www.youtube.com/watch?v=iU0DJFli4-A&feature=related

Va, i si us heu quedat amb ganes de més:

http://www.youtube.com/watch?v=_lHKxDq33_g&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=8ZPZEnQzneQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=wntWGwCjeBc&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=wDLEXsbm72U&feature=related

Pim pam fuego http://www.youtube.com/watch?v=B8u0vLgSsLA&feature=related

Si algú té alguna versió diferent…me la farà arribar?? M’encantaria veure alguna de les primeres!! Ah, i me n’oblidava… no sé si heu vist “Rebeca”, la famosa pel·lícula per la qual anomenem “rebeca” a la jaqueta de punt… doncs tenen tant en comú! Canviem diàlegs per intriga, però hi tenim la serventa que s’enamora d’un home ric, la mansió que es crema, la criada sonada, i el fantasma de l’anterior dona per allà voltant… uuuuhhh!! Però el que és més important, l’actriu protagonista de “Rebeca”, Joan Fantaine, va protagonitzar la versió de 1944!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

És la quarta vegada que vinc a afegir alguna dada, pot ser que vingueu d’aquí a un mes i aquesta entrada tingui quinze pàgines!

Versions senceres a Youtube:

1944: http://www.youtube.com/watch?v=MAl4QhjJaBw&feature=related

2006: http://www.youtube.com/watch?v=2XsB22Qjz3A

Si trobo tota la de 1934 us l’enllaço, és boníssima, li han canviat totalment la personalitat al Rochester…fins i tot li acosta la cadira perquè segui, hahahaah!!http://www.youtube.com/watch?v=vtYpA12pbsA&feature=related

-..-.—.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-

Una altra curiositat: moltes de les versions han estat filmades a Haddon Hall (http://www.google.es/images?hl=ca&rlz=1R2ADSA_esES386&q=haddon%20hall&um=1&ie=UTF-8&source=og&sa=N&tab=wi&biw=1419&bih=728) jo  com a bona fan hi he estat dues vegades, us recomano la visita.

-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.

Per als més fans: si poseu “Jane Eyre Comparison” a youtube us trobareu tot de comparacions de diferents versions sobre les mateixes escenes: la caiguda del cavall, l’habitació cremant, l’entrevista de la Jane amb el reverendo de nena, etc!

7 comentaris

Filed under Uncategorized

Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre

Algú va dir que per ser recordat s’havien de fer aquestes tres coses. Tenir un fill surt una mica car i plantar un arbre no genera cap benefici a curt termini, així que tothom es decanta pel llibre. És igual si escrius bé o malament, si el que expliques és interessant o no, la qüestió és omplir les biblioteques.
Si l’autor no és famós el més probable és que es gasti els seus estalvis en l’edició i que els exemplars acabin a les prestatgeries dels seus familiars i amics, la meitat dels quals mai passaran més enllà de la primera pàgina on, el novel·lista, poeta o escriptor a seques, els ha dedicat unes paraules. En cas que l’autor sigui conegut, com ara un presentador de televisió, un ex primer ministre o un jugador de futbol el més probable és que el llibre sigui un súper vendes, les fans preguntin a l’autor a la roda de premsa quan els faran un fill i que fins i tot alguns exemplars acabin als prestatges d’una biblioteca municipal.
Total, que tothom pot escriure un llibre, però tothom ha de ser publicat? Estarà orgullós l’editor si publica una porqueria que el faci milionari? Cal, de veritat, que tothom expliqui la seva vida en un llibre de memòries, especialment els menors de 30 (em sap greu Piqué…)? Què és un llibre, què volem que hi contingui, què esperem trobar-hi? Cal que tots els llibres siguin obres d’art? Està clar que no, però em fa patir que per dedicar tanta atenció a aquest tipus de llibres ens perdem unes altres joies de gent que sí que ha nascut per escriure.

5 comentaris

Filed under Uncategorized

Ahir va ser Sant Jordi

Ahir va ser Sant Jordi - I arriba el gran dia, i la Pilar i jo ens posem d’acord i anem al seu poble a adquirir cent euros en llibres. Retencions a s’autopista, arribem a Cardedeu a les sis, i jo a les set he de marxar perquè a les vuit he quedat amb els meus pares per anar a les nou al Tívoli (i ara ja són deu). <BR> <BR>Entrem a la llibreria, sort que és petita. No tenen ni el Caçador de paraules, ni 1984, ni cap llibre pel meu nebot. És igual, alguna cosa bona tindran. Comencem a mirar, i anem fent pila. <BR> <BR>Em quedo l’únic llibre de llengua que tenen. Molt bàsic, diu la dona. Ja m’està bé. Un Hamlet, que sempre he volgut tenir. Un Monzó que s’ajusta al preu. Un llibre en prosa del Casasses (quina por). Un exemplar ben editat de La piedra lunar, que no el tenia. I l’Espinàs parlant del seu ofici, que quan jo tenia edat de voler ser astronauta o “senyoreta” deia que volia que fos el meu. <BR> <BR>I sortim i la Pili riu del “subidón” que m’ha agafat. I després del “subidón” de veure El llac dels cignes llegeixo durant una hora el llibre que era tan bàsic i descobreixo que una de cada tres paraules que dic és un barbarisme. Bona compra! <BR> - Fotolog

I arriba el gran dia, i la Pilar i jo ens posem d’’acord i anem al seu poble a adquirir cent euros en llibres. Retencions a s’’autopista, arribem a Cardedeu a les sis, i jo a les set he de marxar perquè a les vuit he quedat amb els meus pares per anar a les nou al Tívoli (i ara ja són deu).

Entrem a la llibreria, sort que és petita. No tenen ni el Caçador de paraules, ni 1984, ni cap llibre pel meu nebot. És igual, alguna cosa bona tindran. Comencem a mirar, i anem fent pila.

Em quedo l’’únic llibre de llengua que tenen. Molt bàsic, diu la dona. Ja m’’està bé. Un Hamlet, que sempre he volgut tenir. Un Monzó que s’’ajusta al preu. Un llibre en prosa del Casasses (quina por). Un exemplar ben editat de La piedra lunar, que no el tenia. I l’’Espinàs parlant del seu ofici, que quan jo tenia edat de voler ser astronauta o “senyoreta” deia que volia que fos el meu.

I sortim i la Pili riu del “subidón” que m’’ha agafat. I després del “subidón” de veure El llac dels cignes llegeixo durant una hora el llibre que era tan bàsic i descobreixo que una de cada tres paraules que dic és un barbarisme. Bona compra!

el 17 mayo 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized