Monthly Archives: Novembre 2010

De borde a Brenan

No sé si heu vist mai “Bones”. Va d’una antropòloga forense que és molt intel·ligent pel que fa a la seva feina però que en les relacions socials és un zero a l’esquerra. Bàsicament deixa anar algunes frases que no serien socialment acceptables o no capta el sentit figurat d’algunes expressions comunes, com els passa per exemple als autistes, que els pots preguntar “Tens hora?” i ells et responen “Sí” i ja creuen que han contestat la pregunta.

Si li diuen “Se me ha partido el corazón” ella diu que això no és possible perquè és un múscul i no es pot partir. Si un becari pilota li diu “No puedo imaginar cómo seria tener su celebro” ella li respon que és clar que no pot. Si algú s’equivoca al dir el seu nom es queixa, i quan l’altre li pregunta si sap com es diu ell diu “No, pero hay muchos como usted y solo una como yo”. Si al seu company li diu que és la persona menys objectiva que coneix, i ell li respon “Gracias” ella replica “No es un cumplido”. Total, que és una mica creguda i una mica antipàtica… però no ho fa amb mala intenció. Al contrari, és més aviat “tonta” en aquest sentit. Simplement és la seva manera de parlar.

A mi tota la vida m’han dit que sóc una mica borde. No us penseu, no cada dia, ni molt menys, però de tant en tant un alumne confessa que el dia de les matrícules li vaig semblar antipàtica i que després de conèixer-me ha vist que sóc diferent. Algun cop un amic demana treva quan jo ni m’he adonat que estic atacant. De vegades ma germana em diu que “intento” ser irònica i “semblo” borde… i el pitjor de tot és que jo no me n’adono!!

L’altre dia sopava a casa una amiga i em va dir “Tu ets com la Brenan de Bones”, de vegades fas uns comentaris que no són gaire adequats… però ho dius i et quedes tan ample*” No era la primera vegada que ho sentia, però si m’han de dir alguna cosa prefereixo mil vegades que em diguin Brenan.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Que consti que li vaig preguntar si preferiria que fos menys sincera i em va dir que “No, m’encantes!”. Que consti també que és una de les amigues que més m’estimen!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Si no fos per la tele o la mamma…

Imagineu un extraterrestre. Davalla a través d’un raig de llum al nostre planeta i adopta una forma humana per poder passar desapercebut. El seu súper-cervell ha memoritzat cadascuna de les paraules i gramàtiques de cadascuna de les llengües del planeta. Els nadius de cada terra convenen que el seu parlar és molt correcte tot i que té un deix estrany.

Per primera vegada després de tres mesos necessita menjar. El seu cos bio-mecànic suporta grans dejunis sense problemes, però ara l’indicador d’energia que duu al canell marca un nivell deficient de nutrients. Entra, doncs, en un supermercat. Analitza ràpidament cadascuna de les etiquetes cercant el millor. Es queda embadalit imaginant el gust de l’olivada i omple el carret amb llonganisses de pagès. Continua cercant delicatessens als passadissos quan topa amb un producte estrany.

A la secció de neteja, envasat en una caixa de cartró, pesada. Quan el sacseja se sent un so semblant al de les capses de cereals. Torna a llegir: “Calgon polvo. Alarga la vida de tu lavadora”. Que és un producte per la rentadora és evident, això es podia deduir pel dibuix. Pensa si ha trobat algun nou element que faci durar més les màquines. Si fos així podria tornar de seguida a la nau. Amb la llonganissa i aquest nou element en tindria prou per aconseguir una medalla i demanar un augment de sou. Para a una treballadora, per assegurar-se’n, que a la seva pregunta respon “Això és Calgon”. Espera que la treballadora desaparegui i llavors tomba la capsa i sí, finalment, descobreix què s’amaga dins el misteri.

Bufa fent un sospir d’una altra galàxia. Avui no tornarà a la nau, però ja té alguna cosa per explicar al cap de màrqueting de la seva empresa. A la terra hi ha un producte estrany que no necessita explicació. Tothom sap què és Calgon, i si hi ha algú que no ho sap continuarà sense comprar-ne. Tot plegat una mala publicitat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I la banda sonora de l’entrada: la millor d’Antònia Font (o una de les millors!)

6 comentaris

Filed under Uncategorized

My best friend’s wedding

Sopo amb el meu amic gai en un restaurant de luxe mentre li explico que tinc una trucada perduda de part del Guillem. Quan érem petits em vaig prometre que ens casaríem si ell arribava als 28 anys i encara seguia solter. Aquest any n’ha fet 28… segur que la trucada és per això. Me l’estimo tant el Guillem…

Era el 1997 quan ens vam conèixer. Ell tenia 15 anys i jo dos menys. Sortia a totes les revistes i televisions, sempre trist: acabava de perdre la seva mare. Però era taan bufó! Em vaig enamorar de seguida. Quina carona! A les nits somniava amb ell, m’imaginava com ho faria per trobar-me’l. La fantasia més recorrent era una en què ell em trobava en un bar londinenc i em demanava que formés part del servei secret britànic. Ai! Després, reconec, va anar perdent amb els anys, físicament vull dir, però a mi aquella estimació de quan érem petits sempre la vaig tenir molt present.

M’aixeco de la taula i vaig cap a l’habitació de l’hotel. Em tornen a trucar, és ell.

– Estàs asseguda? – em pregunta el meu interlocutor.

– Digues, digues.

– Que el Guillem es casa – se sent un cop – què ha estat això?

– Res, res, que he caigut del llit.

 Ostres. El 29 d’abril de 2011 es casa. Es casa! Ha trobat una noia, sap que es una bogeria, però es casa. De cop i volta m’adono que estic completament enamorada del Guillem. És l’home de la meva vida! Com no me n’he pogut adonar fins ara? L’estimo! Volo cap a l’ordinador, reservo vol cap a Anglaterra. Tinc el temps just per anar fins a l’illa i demostrar-li que s’equivoca, que m’ha de triar a mi i no a ella. Qui és aquesta Kate? Qui és ella al meu costat? Ella no val res, jo sóc mil vegades més guapa i més intel·ligent… què he fet?

Aniré a casa seva. Em costarà de passar els controls de seguretat, però estic segura que quan expliqui el meu cas m’hi deixaran entrar. Al principi no li diré per què vinc, deixarem passar els dies. Intentaré que ell vegi que la noia amb la que surt només l’estima per la seva fortuna, més endavant ja li demostraré el meu amor. Anirem a cantar a un karaoke, que sempre m’han encantat i ho faig prou bé.

I al final, quan estigui totalment desesperada i ja sigui el dia del casori li diré que no es casi, que jo .l’estimo, li faré un petó i… acabaré corrent darrere el nuvi que correrà darrere la núvia. I qui correrà darrere meu?

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Li direm Alfredo – Tragicomèdia en tres actes

Primer acte

L’Alfredo entra a classe. Té uns vuitanta i pico d’anys. S’asseu a primera fila, ben a prop de la professora i no para de xerrar. La professora el tracta com si fos el seu avi fins que s’adona que l’home vol alguna cosa més.

Alfredo: Però quan anirem a fer un cafè?

Professora: Però si ja hi vam anar, no te’n recordes?

Alfredo: No, però jo vull que hi anem tu i jo sols. Des que et vaig conèixer que he tingut com un “flechazo” i em fas molt feliç. Jo t’estimo molt.

Professora: Alfredo, moltes gràcies, però saps que si dediqués el temps que vols que et dediqui a tu a tots els meus alumnes no tindria temps per a mi.

Alfredo: Així, quan anem a fer un cafè?

 

Segon acte

A la sala de professors decorada amb les postals que l’Alfredo ha enviat a la professora a l’estiu, demanant que li truqui i l’escrigui, arriba l’Alfredo a apuntar-se al nou curs.

Alfredo: I què, ja tens xicot?

Professora (dubta un moment i menteix): Sí.

Alfredo: Que bé, se’t veu molt contenta. És aquell noi que m’havies parlat de la colla?

Professora (torna a dubtar): Sí, sí.

Alfredo: Que bé. Jo he deixat una noia a Andalusia que em tenia el cor robat. Tenia trenta anys (la professora sospira alleujada, s’adona que ella no era l’única). Jo és que necessito una dona, per abraçar-la i fer-li petons.

Professora: Bé, encara ets a temps, mai se sap qui pots conèixer!

 

Tercer acte 

A classe, l’Alfredo seu entre alumnes que ja el tenen ben calat. La professora explica la tasca que s’ha de fer.

Professora: Es tracta d’imaginar-vos que us heu enamorat d’una persona i que no sabeu com dir-li-ho. Demaneu consell als companys. Què faries si fossis de mi…? No cal que sigui un cas real, pot ser inventat.

Alfredo: Jo us explicaré un cas real (les altres alumnes riuen). Fa dies que no menjo, he perdut la gana i les ganes de viure, em vull tirar pel balcó (més mofes). El meu fill m’ha trucat des d’Andalusia i m’ha dit que ja no puc tornar (els ulls li comencen a brillar) i el meu fill d’aquí diu que em portarà a una residència.

Professora: Ah, potser t’ho passaries bé…

Alumna 1: No, en una residència s’ensorra.

Alfredo: Jo ho he fet tot pels meus fills (plora), tot el que he guanyat els ho he donat a ells. Quaranta milions de pessetes vaig donar a cadascun perquè es compressin la casa. Quan fa poc vaig estar malament de salut creien que em moriria i van fer-se càrrec dels meus diners, i ara ja no tinc res. No tinc més de cent euros a la cartilla. M’ho han pres tot.

Alumna 1: No ploris.

Alumna 2: No estiguis trist.

Alumna 3: És casa teva també, no et poden negar que hi visquis.

Alfredo: (fa molta pena) Quan vaig fer vint-i-cinc anys de casats amb la meva dona no ho vam celebrar perquè volíem estalviar.

Professora: Però tu ho dius això als teus fills? Ja els fas remoure la consciència?

Alfredo: Jo només sento la meva nora que diu “És que el teu pare, és que el teu pare!”. Jo no vull seguir vivint, jo em tiro pel balcó.

Professora: (li dona una tassa de Cacaolat cedit per una bona companya) Té, tu no et tiris del balcó. Et necessitem aquí a classe, eh? Au, va, que se’ns ha fet tard. Però vine dilluns, eh?

Les Alumnes 1, 2 i 3 abandonen l’escenari. L’Alfredo és l’últim, capcot. La Professora es queda sense saber què fer al centre. Mira el públic interrogant. Es fonen els llums.

12 comentaris

Filed under Uncategorized

I ara a qui voto?

La campanya electoral és contraproduent, se m’han passat les ganes de votar ningú.

Al PSC? “Ni de dretes ni independentistes” Els nini al poder… no.

A CiU? “una catalunya millor” Una Catalunya en minúscules pot ser millor?

Al PP? “Solucions contra la crisi” Que em volen enredar!

A ERC? “GENT VALENTA” Vol dir que s’ha de tenir valor per votar-los?

A ICV? “Verd esperança” De verd només tenen la pell, extraterrestres…

A “Ciudadanos”? “Rebela’t” S’han oblidat la coma i el “despulla’t”.

A Solidaritat? “Catalunya, proper estat d’Europa” Si no fos pel Laporta i la Lapiedra…

A Reagrupament? “Independència, democràcia i treball” Que no són els anteriors?

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I amb els verds al poder seguim rebent cinc sobres de propaganda electoral per ciutadà. I juraria que el paper que han utilitzat ells és el més contaminant, tan plastificat…

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I l’Alícia s’escandalitza que les persones insultin altres persones, que els germans andalusos se sentin ofesos pels comentaris de Puigcercós. Diu la tia: les paraules de Puigcercós “són inacceptables, indignes i han suposat un insult al poble andalús”. No seria suficient que Puigcercós “demanés perdó” al poble andalús. “No es pot insultar uns o altres i després demanar perdó com si no hagués passat res” i critica que aquesta manera de fer política és excloent i un estil que el PP no desitja.

Alícia, ara imagina’t que algú et diu el mateix a tu però canviant andalusos per romanesos….! Perquè els romanesos no són d’una altra espècie, oi?

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Hi ha un partit que promet deixar els escons que guanyin buits, una alternativa al vot en blanc que pot estar bé.

16 comentaris

Filed under Uncategorized

Gata sobre teulada de zinc calenta

 

Si has de recitar alguna cosa és més fàcil triar “La vaca cega” que el monòleg de “Hamlet”. Si has d’escriure un llibre és més fàcil escriure un “Diario de Bridget Jones” que un “Solitud”. Si has de cantar una cançó és més fàcil que sigui “Sol solet” que una peça d’”Aída”, d’aquesta manera la gent no espera tant de tu.

Si tries portar a l’escenari “Gata sobre teulada de zinc calenta” ho has de fer bé, ho has de fer molt bé. Has de tenir uns actors excepcionals, que parlin amb naturalitat, sense “fer teatre”, oblidant-se del públic i ficant-se 100% a la pell dels seus personatges, disposats a arrencar-se la pell i mostrar les entranyes. Una Maggie que tregui les urpes en sentir-se rebutjada per l’home qui estima. Un Brick que reflecteixi el fàstic que sent per sí mateix. Una cunyada que sigui repel·lent i manipuladora. Un pare que tingui una visió objectiva de la família, i una mare que faci pena.

Si tries representar-la, has de saber que és una obra on l’única cosa que es belluga són els sentiments dels protagonistes, i per tant has de buscar-hi algun joc visual que desperti el públic, una habitació on la gent hi entra i hi surt no és suficient. Potser fondre algun cop els llums i canviar una mica la posició del llit? Al final podria ser al centre! Has de pensar que si l’escenari és molt allargat no pots col·locar els actors tota l’estona als extrems (avui tinc torticoli). No ho sé, has de trencar-te el cap perquè a l’obra no només el text sigui excepcional.

Si tries una obra que ja fa dècades que és pel·lícula, i que fa generacions que està considerada una obra mestra has de pensar que la gent en farà comparacions. No cal allunyar-se’n molt ni fer-la igual, només fer-la igual de bona.

Tot i que el final de l’obra no s’entén, els personatges no et convencen del drama que estan vivint, tot i que acabes pensant “i aquesta era la famosa Gata?” reconec que el text em va tornar a encongir el cor, a haver de sospirar, a no saber com seure (o eren les cadires del Lliure de Gràcia?), a voler cridar… però el que em va commoure ahir no va ser ni la meitat, de la meitat, de la meitat del que van aconseguir Elisabeth Taylor i Paul Newman.

Mireu la pel·lícula aquí, estalvieu-vos els 25 euros de l’entrada!

4 comentaris

Filed under Uncategorized

De tota la vida

Si pensem d’on provenen les cançons populars el més probable és que ens trobem amb diferents orígens. Un podria ser el de la gent que treballa al camp i que canta mentre treballa o festeja el final d’una feina (m’hi ha fet pensar l’última entrada de la Primavera des fred). Un altre el de les cançons que s’inventarien els soldats a la guerra, enyorant les seves estimades i/o enamorant-se de la primera damisel·la que els passa pel davant (lògic, si porten anys entre mascles). El que a mi m’interessa avui és el que s’origina a les llars, entre dones, i que sobre tot les nenes amb els jocs de picar de mans hem anat conservant, cantant i interioritzant durant molt de temps.

No se’n devia parlar obertament, però la violència, que ara en diuen de gènere, cap a la dona i de vegades també cap als infants era (anava a dir  “i és”, però esperem que cada cop ho sigui menys) la mar d’habitual. Vull suposar que ja que no es devia poder denunciar (imagino que devien pensar que l’home tenia tot el dret) elles ho explicaven i denunciaven a través de les cançons. Cançons amagades en el joc que als més petits no ofenen perquè no en són conscients del que canten però que un cop la criatura creix entén, i llavors pot treure-hi la moral. Vull pensar que aquelles mares que havien patit maltractaments volien posar en guàrdia els seus fills a cop de cançó.

Aquí en teniu uns quants exemples:

· De violència contra les dones

La Caterina o La dama de Lió (Lídia Pujol la va cantar un onze de setembre i és preciosa, teniu aquí l’enllaç, i a sota la lletra:

Sota el pont de Lió una dama hi rentava. No es una dama, no: Caterina hi rentava, odó. Sota el pont de Lió passaren tres galans tots tres la saludaren, i el mes petit digué: No digueu res a la dama, odó, que si tingués marit seria castigada. I al cap d’un ratet la sogra l’ha cridada, odó, sota el pont de Lió: “Valga’m Déu Caterina si ets acabada” “Encara no he acabat ben bé, me’n falta una murada” Odó “No haguessis xerrat tant l’hauries acabada”. Quan casa seu ha estat al marit ho explicava, odó. L’agafa per un braç, i en cambra l’ha tancada, i de tantes que li’n don per morta l’ha deixada, odó, sota el pont de Lió. “Valga’m Déu Caterina com n’ets tant delicada per un copet o dos al llit te n’ets posada”. Odó, sota el pont de Lió. Alceu-ne el llençol i després la flassada i veureu si es copet, copet o garrotada, odó, sota el pont de Lió. N’alça el llençol i després la flassada i a sota del llit la sang hi remullava, odó, sota el pont de Lió.

El verdugo Sancho Panza

El verdugo Sanho Panza, ha matado a su mujer porque no tenía dinero para irse al café. (…)

Don Federico

Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer. La gente que pasava olía a sal, era Don Fererico bailando el chá chá chá. (…)

  

· Sobre garrotades a nens, algunes ben modernetes:

Amarillo

(…) Amarillo se puso mi papá cuando le enseñé las notas de este mes. Amarillo me puse yo también cuando me enseñó su nuevo cinturón. Me pegó, me castigó, y hasta me tiró por el balcón, suerte que había un colchón y esa fué mi salvación.

A, el mestre em va pegar!

A, el mestre em va pegar! E jo no sé perquè! I ahir no vaig venir! O jo no estava bo! U el burro ets tu!

· Sobre faldilles i faldillers:

 El senyor Ramon

El senyor Ramon empaita les criades, el senyor Ramon empaita tot el món. Les pobres criades quan se’n van al llit, tururú, qui gemega ja ha rebut 

Soy capitán de un barco inglés

Soy capitán de un barco inglés en cada puerto tengo una mujer. La rubia es sensacional y la morena tampoco está mal. Si alguna vez me he de casar me casaria con la más formal.

9 comentaris

Filed under Uncategorized