El perquè

Va, doneu-me la mà que anem a creuar el carrer. Ja la veieu? La primera vegada que jo la vaig veure no la recordo, és com si l’edifici sempre hagués existit a la meva memòria, igual que els meus pares o els meus germans. Però sí que recordo un cop quan era petita com vosaltres que des del cotxe em van dir que potser mai la veuria acabada. Sempre que hi pensava, els meus ulls d’infant es transformaven en miralls líquids, a punt de trencar-se, i amb aquell esperit que només teniu els nens em consolava imaginant-me morir i veure-la acabada des del cel.

Veieu a dalt? Les dues torres més grosses no hi eren, ni tampoc les quatre de la façana de la Glòria. Quan jo era petita, i durant molts anys la gent en veure només les altres torres creia que eren les portes principals. Entrem per aquí, fem una volta al claustre. Veieu quants peregrins? Gent de tot el món ve a veure la basílica, aquesta era la intenció de Gaudí.

El dia que la Sagrada Família em va captivar no el recordo, però el dia en què la van declarar basílica, sí. Aquell dia va venir el Papa, el “de broma”, que dèiem sempre a casa. Ho dèiem perquè de petita a mi em semblava entendre això, en comptes de Roma, i em semblava la mar de normal: el meu papa era el de veritat. No calia que vingués però ens va fer il·lusió que fos la persona més important de l’Església qui inaugurés la nostra església preferida, la que per nosaltres és la més important. Vam anar tots pels volts del temple, on hi havia cadires i pantalles des d’on vam seguir la cerimònia, i fins i tot vam sortir per la tele ensenyant senyeres i estelades! El Papa va parlar en la nostra llengua moltes vegades i va explicar l’obra de Gaudí i la seva intenció en construir-la, apuntant amb les torres cap al cel, fent que l’home es fixés en la bellesa de la natura per així tornar a l’origen, que és Déu.

Però a part de la visita, el que recordaré sempre és l’efecte que em va fer aquesta imatge de l’interior. Atureu-vos aquí un segon. La càmera entrava per on som nosaltres ara, des de la porta del Pare Nostre descobria per primera vegada al món en tot el seu esplendor aquest bosc de columnes i estrelles amb reflexos de mil colors i d’alçada i profunditat inacabables… ara i aquí, igual que aquell dia i cada cop que vinc, em quedo sense paraules. Això és una meravella i la tenim a una passejada des de casa. Em fareu un favor i quan sigueu àvies com jo portareu els vostres néts a visitar-la? Tot el que us he d’ensenyar és aquí dins.