Monthly Archives: febrer 2010

Estació de pa sucat amb oli

Divendres esquiada a La Molina, forfait, Donuts, magdalenes i barrets gratuïts gràcies als 10 anys de Rac1. Ara, llàstima que tot plegat no succeís a Masella. No sé si ho sabeu però entre les dues estacions hi ha una rivalitat comparable a un derbi Barça-Madrid, els fanàtics d’una i altra cara de la muntanya sempre troben arguments per defensar-les. Jo, no cal ni dir-ho, sóc de Masella per tradició familiar, però des de divendres ho sóc per convicció

Les pistes de La Molina són un rotllo: en baixes una en un tres i no res i no tens més opció que agafar un telecadira etern que et duu a un lloc on tens l’opció de triar entre dues pistes que són més curtes que l’anterior al final de les quals hi ha un telecadira etern que et duu a un lloc on tens l’opció de triar entre dues pistes que…us esteu avorrint? Jo també. A més a més allà els colors són ben estranys, les blaves són verdes, les vermelles blaves i les negres vermelles (quina decepció l’Estadi!). I al final un telecabina et porta a prop de Dues estacions, i de cop tens aquella sensació d’estar com a casa… però te n’has d’anar cap a la dreta.

Jo sóc més de Masella, on en un moment et plantes a dalt de tot de la muntanya i tens per davant uns trenta o quaranta minuts fins a baix de tot, on cada telecadira et duu a mil pistes i variants, on cada baixada és diferent, on el paisatge canvia de pelat a boscós, de passos angostos a d’altres de més amples. Sóc de Masella, on les pistes blaves són fàcils, les vermelles difícils i les negres molt difícils! Sóc, sóc sóc sóc, sóc sóc sóc, sóc sóc sóóóóc… (i que consti que odio l’anunci, m’ha sortit per aquí, ves!)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Per cert, que he robat aquesta imatge d’aquest bloc: http://potedaiagirl.com/ en una entrada on s’explica que l’insult “panoli” castellà ve del nostre “pa amb oli”, graciós, oi?

1 comentari

Filed under Uncategorized

Tornem la Creu de Sant Jordi a en Millet!

No us penseu que li tinc cap mena d’estima, ni tan sols pel cognom. Només és que em sorprèn que una persona hagi de tornar un premi per mala conducta. La Creu de Sant Jordi és una distinció que el nostre Govern adreça a persones o entitats que “han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat”. Si el 1982 la Generalitat va creure que el senyor Millet era un bon candidat per rebre aquesta distinció, si no es va dedicar a investigar el premiat, és problema de la Generalitat, no pas del Millet! Si a un escriptor se li dóna un Nobel i després la resta de la seva creació és nefasta, ha de tornar el premi? Si un Maradona per exemple, rep algun premi per ser el millor jugador del món i després s’abandona físicament ha de tornar el premi? Demano més rigor a l’hora de premiar les personalitats del nostre país, no premiem només algú pel càrrec que ocupa.

1 comentari

Filed under Uncategorized

Lo hecho está hecho

Mireu, la Shakira i jo hem mantingut una història d’amor molt llarga, encara que ella no ho ha sabut mai ni ho sabrà, quina tragèdia. El primer disc que vaig sentir va ser “Dónde están los ladrones”, quan encara anava de morena i amb trenetes hippies, i m’enamorava “Octavo día” i la sentia mil vegades, prèvia rebobinada de la cinta. Amb la Loba ens vam enfadar una mica (tot i que de tant sentir-la reconec que sóc una de les poques que la ballen amb passió, desitjant que la lletra sigui crítica) però de seguida hem fet les paus, ara que per la ràdio sona “Lo hecho está hecho” (http://www.youtube.com/watch?v=H4AiZqAycmo&feature=related) i que aviat ens bombardejaran amb Gypsi, retorn als orígens, per fi. Llàstima que el videoclip em fa por (oberta de Lluís Gavaldà), amb Barcelona d’escenari i el meu “estimat” Rafa Nadal fent el paper d’amant. Brrrrrr (escalfred).
Però no és de la Shakira de qui us volia parlar, sinó de l’Hereu. Ja sabeu que aquest senyor té tota la meva estimació, igual que tots els del seu ofici, però és que ara n’ha fet dues de grosses. Es veu que a les últimes enquestes el senyor Trias el guanyava, i per això el nostre alcalde s’ha passat a l’acció: ara vol que Barcelona sigui seu dels Jocs Olímpics d’hivern, cosa que tots haureu sentit, i també vol que la Diagonal sigui el lloc per on tots els barcelonins (i barcelonines) passegem.
A veure, suposo que del primer tema ja se n’ha parlat molt, i tot i que m’indigni perquè a Catalunya (que no Barcelona) no tenim neu, perquè gastarem milions dels nostres diners en època de crisi en la candidatura, perquè els de l’Aragó ara s’emprenyin amb nosaltres dient que “Cataluña nos mira por encima del hombro” quan el que voldríem la majoria és que escollissin Jaca i ens deixessin en pau, perquè els polítics tenen idees de bomber per guanyar vots en comptes de donar solucions als famosos i molt gastats “problemes reals del contribuent”, pot ser, i només és una possibilitat (o probabilitat, mai ho he tingut clar) que ens vagi bé per arreglar les infraestructures d’aquest nostre país. Però vaja, per mi que al projecte li caigui un totxo al cap i li agafi amnèsia, i que el deixin estar. (Mireu els gags del Polònia a Vancouver: http://www.tv3.cat/pprogrames/polonia/polSeccio.jsp?seccio=video)
L’altra gran idea de l’alcalde és renovar la Diagonal perquè els barcelonins (i barcelonines) tinguin un espai verd per on passejar-se. Bona idea, m’encantaria tenir més zones verdes, a veure, com ho fem? Doncs molt fàcil, s’agafa la Diagonal, es limita el trànsit d’aquesta via a mínims i es fa circular els pringats que hi vagin a parar a 30km/h. Que hi passi el tramvia i el transport públic i prou. Els cotxes? Doncs res, farem que els carrers de l’Eixample engoleixin tot el trànsit que ara passa per la Diagonal, és a dir, eliminem els aparcaments i guanyem carrils. Espera, espera, a veure: a partir d’ara quan passegi per la meva estimada (sense ironies) Eixample sentiré més soroll, respiraré més fum i no podré anar-hi en cotxe encara que sigui l’hora en què el metro ja no funciona? Passejar per aquests carrers on hi ha les cases més boniques de Barcelona i les botigues i restaurants més guais serà encara més urbanita, perquè com que els semàfors estaran sincronitzats perquè els cotxes puguin passar a tothora els vianants mai podrem creuar. Espera, espera, que per passejar la Diagonal serà un lloc idíl·lic, segur, amb totes les seves botigues de marca i restaurants de més de 50€ per persona. Serà un lloc molt guai per quan un cop al mes decidim sortir amb la bicicleta, anar amb patins o fer una mica de footing! Però la resta de dies, de l’1 al 30, quan passem per l’Eixample patirem les conseqüències d’haver volgut un espai verd en una ciutat com Barcelona. Perquè, no era més fàcil invertir els milions que costarà aquest projecte en recuperar els espais verds que ja tenim, com ara el parc de la Ciutadella i fer-ne un espai més agradable, o simplement crear nous espais verds? Per què si el pobre Cerdà va preveure amb dos-cents anys d’antelació que necessitaríem una avinguda molt ample per distribuir el trànsit de la nostra ciutat ara els del segle XXI se senten més llestos? Si els polítics de la seva època li haguessin fet cas tindríem zones verdes a cada illa.
Però vaja, les queixes arriben massa tard… com sempre. Quan als polítics se’ls posa alguna cosa al cap ja podem dir el que vulguem els ciutadans, lo hecho está hecho.

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Èxit

Ens han demanat sortir en una revista!!!

Feu-vos amics nostres al Facebook!!

-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Bé, és de les antigues alumnes del cole, però també compta, oi??

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

És gravíssim!


Jo no sé si a vosaltres us passa però a mi, exagerant només UNA MIQUETA, cada cop que agafo el metro em ve algun músic ambulant i em demana algun eurU, quan faig un cafè en un bar em ve alguna senyora amb nen a coll i em demana algun eurU, a la cantonada em ve alguna velleta i em demana algun eurU, quan vaig en cotxe i paro en un semàfor em ve algun noi m’ensenya un Kleenex i com no, em demana algun eurU… i em sap tan de greu… perquè no els en dono MAI.

No exagero GENS quan us dic que per tornar a casa, i no trobar-me el mateix home al que somreia cada sant dia fent-li que no amb el cap, he canviat la ruta. S’ha de dir que ara, penosament, tinc la consciència més tranquil·la, o això pensava fins que he començat a escriure aquest “post”. No sé què fer, si els dono el que volen la meva part racional dirà “PERÒ QUÈ FAS!” i si no els dono res la part emocional em criticarà per garrepa. La part racional diu que no els ajudaré gaire amb un euro i que jo en perdré trenta durant el mes, la part emocional diu que si tothom fa com jo ells estan perduts.

Què carai he de fer? No sé si ho podrem solucionar…

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

L’informe Pelicà


Aquesta història comença amb la fotografia que teniu aquí a dalt. El diari deia que era un bomber protegint-se de les flames i jo m’he estat deu minuts mirant-me-la, com aquells jocs d’il·lusions òptiques on s’hi ha de trobar la vella i no la veus. Ja em disculpareu, jo buscava enmig d’aquell conjunt de taques la silueta d’un home lluitant contra les flames, fins que de cop l’he vist: “Òndia, però si és la cara!” Bé, la qüestió és que he tingut deu minuts per pensar un altre cop amb l’incendi, la mort d’aquells bombers, les crítiques per la manca d’organització i la posterior notícia sobre l’autorització d’una mina en el lloc dels fets.

Jo que sóc molt de veure pel·lis de seguida m’he posat a la pell de la Julia Roberts a El Informe Pelícano (si no l’heu vista us la recomano, una de les meves preferides), on una estudiant de dret relaciona un sèrie d’assassinats amb el projecte per extraure petroli d’un parc natural. Reconec que encara en pijama i sota una manta no he trobat cap prova per Internet del que dic, i reconec també que el meu esperit periodístic només m’ha portat a llegir una estona notícies i articles relacionats. Aquí teniu els meus descobriments.

1. El mineral que hi ha sota els arbres cremats es diu bauxita. No sé pas a quin preu deu anar al quilo, però està clar que es pot vendre i que hi ha demanda: de la bauxita se n’extreu l’alumini.

2. Alumini? I què? Doncs que l’alumini és un material que és la canya, això és el que he trobat: “És lleuger, dúctil, mal·leable, resistent al rovell, de baixa densitat (tres vegades menor que l’acer), no magnètic, impermeable a l’aigua i a les olors, aïllant tèrmic, fàcil de decorar, etc. Un metall indiscutiblement interessant per a la nostra societat.” És per tant usat en aeronàutica, joieria, envasos, etcètera. “Només té un problema: l’elevat impacte ecològic del seu cicle de vida.”

3. Impacte ecològic?? Això és el que he trobat: “Fabricar una tonelada de aluminio supone: Extraer de 4 a 5 Tm de bauxita procedente de extracciones al aire libre que generan muchos residuos y provocan el deterioro de ríos y acuíferos. La industria del aluminio está considerada una industria muy contaminante. Con la extracción de la bauxita de los suelos lateríticos ya se da una degradación casi irreversible del paisaje y se producen grandes emisiones de polvo.” I això: “Ens explica que la bauxita s’extreu, es tritura i renta. El procés genera en aquest punt uns residus òxids insolubles anomenats fangs vermells que són sovint abocats als rius, provocant molta contaminació” *

4. El 1988 l’empresa “Minerales Refractarios S.A.”, propietària dels terrenys, intenta reprendre l’activitat extractiva.

5. Suposem que a causa de les raons del punt 3 “el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) denegó el permiso para que explotaran la bauxita basándose en las normas subsidiarias del Ayuntamiento, que otorgan la máxima protección a esa zona”

6. “Tras el intento fallido de 1988, la empresa propietaria de los terrenos volvió a solicitar autorización en junio del 2006.

7. A la mateixa zona s’origina un incendi que es descontrola i cinc bombers perden la vida. La causa de l’incendi és primerament un llamp, després es confirma que ha estat intencionat i es detenen dos personatges.

8. Sense deixar temps de refredar l’ambient passa això: “El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, firmó el pasado 1 de diciembre, apenas cuatro meses después del trágico incendio de Horta de Sant Joan, la autorización para explotar una mina ubicada en la zona devastada por las llamas. La mina está dentro del espacio protegido por el Parc Natural dels Ports y Medi Ambient le ha dado luz verde pese al informe desfavorable de los gestores del propio parque.”

9. Dia 8 de febrer, una noia llegeix el diari mentre esmorza i veu una conspiració amagada, empresaris pagant homes per provocar l’incendi i subornant polítics de dubtosa ideologia verda per aconseguir obtenir el preuat i rentable metall del sòl d’Horta de Sant Joan.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
* Cal afegir però que el procés més contaminant és la fabricació de l’alumini. Tot i que no ens afecta (que fort) perquè aquest procés es duu a terme en altres països, més pobres…! Això és el que he trobat: “El procés més impactant és la fabricació de l’alumini, per l’elevada quantitat d’energia que es necessita. La generació de residus i el cost de l’energia (i de la mà d’obra) fa que els països industrialitzats, consumidors de l’alumini, es plantegin ubicar aquestes fàbriques als països tropicals empobrits, al costat de l’extracció de la bauxita. La fabricació d’alumini va associada per aquesta raó a la construcció d’infraestructures d’obtenció d’energia (plantes nuclears, preses hidràuliques, etc.).” i “Es calcula que per cada llauna d’alumini s’ha fet una despesa energètica equivalent a mitja
llauna de petroli!”

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Classe d’ics i xeix en concert

Ahir tocaven junts, però un després de l’altre, Els amics de les Arts i Mishima. Em sonava alguna dels primers i me’n sabia dues del segon, així que vaig estar la major part del concert quieteta, sense cridar “guapo” gaire sovint.
I les impressions? Doncs que d’Els Amics de les Arts:
– en seguirem la seva evolució de ben a prop (sona una mica Palpatine això)
-se’ls podria definir com els petit Manel (perdoneeeeu, però és que xerren més entre cançó i cançó que ells, i a més a més també et fan cantar!)
– els fa falta poder contestar a la pregunta “Quin tipus de música toqueu?”, buscar-se un estil propi encara que toquin en diferents estils (ja sabeu que sóc tota una autoritat en el camp musical, però semblaven, de vegades, el que són: un grup d’amics tocant i passant-s’ho bé més que no pas un projecte ben quallat).
– que arribaran lluny: quina bona relació amb el públic, que divertits, ja em tenen inscrita en el seu club de fans.
De Mishima:
– que m’agradaria escoltar-los molt i així poder distingir una de les seves breus cançons d’una altra (perquè les dues que em sabia eren TAN diferents de les altres, i no sóc gens irònica, cal escoltar-se’ls!)
– que anaven d’estrelles, i que al contrari del grup d’abans, no cuiden gens el públic: surten, canten, marxen.
– que a diferència del grup d’abans sí que tenen un estil, tan definit que espanta. M’agrada molt com sona Mishima, de diferent de la resta de grups, m’agrada molt la greu veu del cantant!
I fins aquí les reflexions del Reflexionem-hi d’avui. Com que ja us he fet sentir Mishima en més d’una ocasió us deixo amb un exercici de fonètica ofert per Els Amics de les Arts (quin nom més llarg que tenen, passarà com amb LODVG i veurem aviat escrit EADLA??)
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Pinotxo és un putxinel·li un xic fatxenda, però s’expressa amb una sintaxi excel·lent.
Al terrat hi ha xerinola, ximxiviri damunt dels totxos. El xivarri baixa per la xemeneia i es converteix en un xiuxiueig.
A Bordeus diu que els més xovinistes beuen xampany, però aquí baix Pedro Ximénez només xarrupa xerès.
Amb vi xarel·lo aquí mengem xató i els pixapins xocolata amb xurros en xicres del carrer Petritxol, mentre xerren de ximpleries en xava.
Els xilens teixeixen xals, a Texes no en vesteixen. Ni xeviots ni xinel·les perquè no s’hi atreveixen. I tanmateix ens van de xulos.
En Xema, eixelebrat pel xacolí toca la xalaparta a la panxa d’en Patxi que perd la xapela, s’exalta i un li diu: “Xeeee… relaxa’t!”. I ho fa d’una forma ben complexa. Toca el saxo de manera laxa, poc ortodoxa.
I al mateix moment, en un stage a Mèxic, Xevtxenko xuta de xilena i la hinxada explota quan la xarxa cedeix i es trinxa. Les xifres que no es mereix s’engreixen exageradament.
A Luxemburg un ximpanzé va i vexa un xipriota. Fuma haixix, va molt deixat i, és clar, no té xicota.
El xef prepara un xeflis: patates xips cruixents, escarxofes amb anxoves, xoriç amb ximixurri i beixamel fent xup-xup. Vi de garnatxa i de postres un xuxo de Can Foix.
Al Txad si tenen xamba se vesteixen de deixalles. Caixa o faixa.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
Bufa el xaloc al vaixell. En Xavier recull la xarxa feixuga i reflexiona: “Els peixos neixen, creixen, es reprodueixen, moren i no es queixen”.
El xicot, que el va conèixer en un xat, s’aixeca per un clínex. L’aixuxa panxuda i xopa, xisclant amb cara d’excitació a l’entrecuix i xiuxiueja: “Eixuga’t i tornem-hi”.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
Microxips i una xiruga eixerida, i un dibuixant xiroi xiula i es clava una xinxeta a l’índex.
Fa xafogor. Un xitxarel·lo fa créixer un esqueix moix i el seu amic el coix li aixafa una maduixa.
Xalen el bruixot i la bruixa. Un xiquet xinès exigeix el seu xumet i un LP d’en Xesco Boix.
La Xènia s’enclenxina mentre el xofer fa sonar el clàxon. Xàfec, xavalla en xecs, i l’esperen explosions, es deixa endur per la disbauxa.
Patxanga en estat de xoc, xarlatans, taxis, faxos, flaixos, Groucho Marxs, Quixots i Sanxos. La rauxa s’estén d’Elx a la Garrotxa, d’Andratx a Flix, Flix, Flix.
I un xafarder llegeix el Xoriguera.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
La xilografia exclusiva del text d’alexandrins d’en Xènius sorgeix d’un pretext que ara mateix està fora de context. Un gronxador sense reixes.

3 comentaris

Filed under Uncategorized

No hi trobo el problema

“Són objectius estratègics del Govern de Catalunya garantir el dret dels ciutadans a poder veure cinema en les dues llengües oficials i fomentar la distribució i exhibició de cinema en versió original subtitulada. En aquest darrer cas, per dos motius: per respecte a la integritat de l’obra cinematogràfica tal com ha estat concebuda pel seu creador i per promoure el coneixement de llengües estrangeres per part de la població de Catalunya.

A l’empara de l’article 28.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística, la Llei preveurà que sempre que una pel·lícula s’estreni a Catalunya subtitulada, el distribuïdor haurà de subtitular-la en les dues llengües oficials, i haurà de distribuir el 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua.

Aquesta mesura s’implementarà progressivament per facilitar a les companyies distribuïdores el trànsit cap a la nova situació: 30-70% el primer any de vigència de la Llei; 40-60%, el segon, i 50-50%, el tercer.

Si el distribuïdor opta pel doblatge, la Llei també garantirà que l’oferta de cinema doblat sigui en les dues llengües oficials, equiparant-la a l’oferta dels altres sectors de la indústria cultural. Com en el cas de la versió original subtitulada, la Llei preveurà la distribució del 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua. També en aquest cas, la implantació serà progressiva.

Queden exemptes de l’obligació de doblatge les pel·lícules en versió original castellana i catalana, sigui quina sigui la seva nacionalitat i amb independència del nombre de còpies que se’n distribueixin.

Per incentivar la versió original subtitulada, la Llei establirà mecanismes per tal de generar un fons destinat al seu foment.”

Fragment del Dossier de premsa sobre la Llei del cimema de Catalunya: http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Documents/Documents%20VJ/Arxiu%202009/Dossier_premsa._Bases_llei_cine.pdf

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Senyors empresaris que vau fer vaga dilluns,

Els que sabem totes dues llengües no tindrem problemes, veurem la pel·lícula que volem veure en la llengua amb què l’exposeu, com hem fet fins ara, amb la diferència que a partir d’aquesta llei això farà que sigui possible que de tant en tant la visió de les pel·lícules sigui també en català. Estic tan contenta que prometo anar més al cinema que abans, i triar la meva llengua sempre que em sigui possible. Així doncs, on és el problema?

Descansin, doncs, en pau,

Reflexionem-hi

PD: Plantegin-se de tancar sales durant la setmana o baixar una mica els preus si el negoci passa per la crisi que tots passem, que el català no és pas el motiu pel qual la gent no va al cinema.

3 comentaris

Filed under Uncategorized