Monthly Archives: Octubre 2010

Surrealismes verídics

Un dia qualsevol entrant al metro veig un noi que se m’apropa molt: “Ja està, aquest es vol colar” i començo a córrer com si el tren estigués a punt de passar, no sigui que jo hagi de pagar per tots dos. Llavors ell diu “Perdona, te importa que me cuele contigo?” i ostres, amb tanta educació no m’hi puc negar.

Una nit madrilenya de festa en un bar d’ambient la Núria m’abraça, em fa un petó a la galta i em crida a l’orella “M’encanten les epèntesis*”.

Un matí al taller arriba una senyora que explica que el primer i últim cop que es va emborratxar ho va fer amb un Jaimito (“no vols pas dir un Mojito…?”). Un matí de la setmana següent la mateixa senyora ens explica com va començar a creure en els OVNIs: “De cop el vaig veure, tan gran com el camp del Barça” i com després cada dijous passaven a visitar-la al seu poble. L’últim matí, tot just ahir, diu “Ara et faré la dansa de Shiva”. I es descorda la bata, se la treu, i es posa a cantar i a ballar com aquesta noia. I això per què? “És per demostrar-te que estic una mica pirada”.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Va de fonètica…

Anuncis

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Poc que pot ser això, Josep!

Aquest cap de setmana he afegit al meu lexicó aquesta expressió tan bonica. Com a bona pixapina-kamaca de Can Fanga no l’havia sentit mai i com de tot allò que és de Girona me n’he enamorat. Us deixo amb tres notícies del meu diari preferit:

Poc que pot ser això, no se’ls poden pagar?: “Com a part de l’acord de patrocini que uneix l’empresa Audi amb el Barça, des del 2006, tots els jugadors de la primera plantilla van rebre ahir un cotxe de gama alta de la marca alemanya.”

Poc que pot ser això, i ara com es distrauran?: “Agents de la Brigada de Joc del Cos Nacional de Policia i inspectors de la Conselleria d’Interior del Govern han clausurat tres clubs de la tercera edat perquè jugaven a bingo de manera il·legal. Fa uns dies, una comitiva policial es personà al local parroquial de la tercera edat de Son Cotoner, situat al carrer Francesc Martí Mora de Palma. Els agents, complint ordres dels inspectors de joc de la Conselleria, màxims responsables de l’operació, entraren a l’establiment i cridaren: “Alto, Policia. Que ningú no es mogui!”. Tot seguit, sol·licitaren als presents la documentació, aixecaren diverses actes, precintaren la sala i s’endugueren la màquina de bingo.”

Poc que pot ser això, segur que eren desapareguts?: “Els 33 miners xilens que ja fa prop de 70 dies que estan atrapats a l’interior de la mina San José s’hauran de reinscriure als arxius legals per recuperar l’estatus de persones vives i deixar de constar com a desapareguts, segons ha explicat el prefecte Luis Mardones, de la Policia d’Investigacions de Xile.”

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Contra el Papa tot s’hi val

Als que són cristians, catòlics, apostòlics i romans els toca sortir de tant en tant de l’armari. No van per la vida dient “Encantat, em dic Pepet i vaig cada diumenge a Missa”, però de tant en tant toca defensar alguna cosa i llavors comencen a revelar com pensen.

De la visita del Papa se’n poden treure moltes conclusions de com pensa la gent. Hi ha tres maneres d’actuar. la primera és a favor. Hi ha gent més o menys religiosa a qui li fa il·lusió la visita del Papa a la seva ciutat, i en concret per “dedicar” una de les seves esglésies més estimades. La segona és la de la gran majoria: passar absolutament de la visita doncs si no els interessen les opinions d’aquest home per què els hauria de preocupar que vingui a dir-les als seus seguidors? Aquell dia aniran cap un altre barri i prou.

La tercera postura és la d’anar-hi en contra. En contra perquè l’Església no pensa com pensen ells, i això de no deixar pensar a cadascú el que vulgui, si el “cadascú” és catòlic, és veu que és molt progre. S’organitzen per anar a molestar al Papa a la nit via Facebook (aquí), es gasten diners amb cartells i adhesius per dir la seva (aquí un altre exemple), es presenten com a falsos voluntaris per a l’acte (ara en fan falta perquè els comptadors s’han posat de nou a zero en veure l’engany) però per argumentar la seva disconformitat se’ns donen sols dues raons: el pressupost suposadament desorbitat i els casos de pederàstia a l’Església.

Aviam, comencem per mirar-nos les xifres. El Bisbat, amb aportacions voluntàries de diferents grups i persones individuals ha aconseguit ja 400.000€ dels 700.000 que preveuen que els costarà la broma. Dins d’aquest pressupost m’imagino que no s’inclouen sopars al Bulli per a Benet XVI. No he organitzat cap acte d’aquestes magnituds, però pel que puc imaginar com a mínim caldrà pagar el lloguer de les 36.000 cadires que hi haurà al carrer per a la gent que hi arribarà de tot el món i el lloguer de 70 pantalles gegants perquè la gent que sí que vol seguir l’acte ho pugui fer. No sé quines coses més poden fer falta, però m’imagino que els diners faran falta per a coses de caire organitzatiu.

700.000 euros més es gastarà l’Ajuntament: la meitat per condicionar l’espai públic i l’altra per pagar les hores extres que faran mossos i serveis de neteja. Aquest cost el diuen ara perquè els periodistes els fan parlar de números, però se’ls gasten sovint, des de la Mercè passant pels trofeus del Barça, vagues, concerts, manifestacions… fins arribar a la cavalcada de reis! Entre la Generalitat i la Diputació es pagaran els 350.000 euros que costa condicionar les Drassanes com a centre de premsa, ja que més de 2000 periodistes de tot el món vindran a cobrir l’esdeveniment.

Em fa gràcia la gent que diu que hauria de ser més senzilla la visita…però si tots els diners són per organitzar la “marabunta” que anirà a veure’l! Seria preferible que només poguessin accedir-hi les elits a la Sagrada Família i el poble es quedés a casa? Seria millor que enlloc de ser una visita apostòlica, com a predicador i com a sacerdot que ve a “innaugurar” una església vingués com a cap d’Estat i es limités a entrevistar-se amb Montilla, deixant de banda la gent que realment el vol veure? Si alguna cosa se li pot criticar és el fet d’anar amb Papamòbil, però què voleu que us digui, que és un home gran i el Papamòbil el tenen de fa temps…

Parlem de xifres? Perquè vingués Woody Allen a filmar Vicky Cristina Barcelona l’Ajuntament va aportar 1 milió d’euros i la Generalitat 500.000! Per cada període electoral la Generalitat destina 26 milions d’euros! “En aquests 26 milions, hi ha, d’una banda, les subvencions als partits i coalicions que es presenten a les eleccions i, de l’altra, una campanya que el Govern posarà en marxa aviat per fomentar la participació.” Comproveu-ho aquí. Ja sé que és una cosa pública però la despesa és descomunal!

A més a més de les crítiques al pressupost, des d’alguns fòrums, blocs, facebooks i algunes associacions més o menys catòliques se’ns recorden els casos de pederàstia. Tinc un document de 27 pàgines on hi ha notícies on es parla d’aquests casos i on es demostra que el tema, tot i que és absolutament real, s’ha magnificat. Si algú hi està interessat me’l pot demanar i li enviaré per correu electrònic.

En resum, s’explica que no hi ha relació entre celibat i pederàstia, ja que a la persona que li agraden les dones sempre veurà de manera indiferent un nen, o sigui que aquests sacerdots ja tenien el problema prèviament, desenvolupat completament cap als 15 anys. També s’explica quin és el protocol de l’Església en aquests casos. Un altre tema que toca el recull de notícies són els suposats encobriments per part del Papa actual d’un d’aquests sacerdots, on es veu que el que va fer va ser aïllar-lo mentre estava en tractament i que la persona que el va “reintegrar” no va ser ell, doncs en aquell moment ja tenia un altre càrrec.

Pel que fa al nombre de casos “En los últimos nueve años (2001-2010) hemos analizado las acusaciones relativas a unos 3.000 casos de sacerdotes diocesanos y religiosos por delitos cometidos en los últimos cincuenta años. Grosso modo, el 60% son de efebofilia’, o sea de atracción sexual por adolescentes del mismo sexo; el 30% son de relaciones heterosexuales, y el 10%, de actos de pederastia verdadera y propia, esto es, por atracción sexual hacia niños impúberes. Los casos de sacerdotes acusados de pederastia verdadera y propia son, pues, unos trescientos en nueve años. Son siempre demasiados, desde luego, pero hay que reconocer que el fenómeno no está tan difundido como se dice”.

En tots aquests casos estem d’acord que l’Església va pecar de voler amagar, de no voler tacar la seva imatge, però em sembla que aquesta és una lliçó que ja ha après: “puede ser que antes, quizás por un mal entendido sentido de responsabilidad hacia el buen nombre de la institución, algunos obispos, en la práctica, hayan sido demasiado indulgentes con este tristísimo fenómeno”.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Antònia Font torna!

Si en sou fans esteu d’enhorabona!  No m’ho ha confirmat ningú però ho sé segur… tinc una corassunada, tot i que l’Optimot diu que és un pressentiment. Cap al març d’aquest any la gent es va començar a esverar, i ja es deia en blocs i fòrums que les primeres cançons ja estaven a l’obrador. Jo crec que ja han estat prou temps al forn i ara aviat les trauran, amb aquella oloreta de les coses acabades de fer, i les podrem tastar.

Voleu proves? L’Albert Puig l’altre dia deia que hi havia rumors que tornarien. A Icat FM i Ràdio 4 no paren de posar-los, però això no és estrany. La prova de les proves és sentir Antònia Font a Kiss FM!! Sí, en aquells últims 4 minuts abans del canvi d’hora, quan aprofiten per posar una cançó en català (normalment d’alguna Marató de TV3, d’aquelles que ens hem limitat a traduir, serà que no tenim bona música) l’altre dia vaig sentir Alegria!! Alegria a Kiss FM, està clar, no? D’aquí menys d’un meset ens diran que tenen nou disc, n’estic segura!

http://www.youtube.com/watch?v=VZOrBj-tTIE&feature=related

.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Aish, l’estiu que ve canviarem els Amics pels Antònia, però res no canviarà jo seguiré cridant GUAPO!

7 comentaris

Filed under Uncategorized

L’amor és com una capsa de sabates…

Diumenge al matí, no tinc res millor a fer que justificar-me a mi mateixa el fet d’haver gastat més de 100 euros en unes bambes. Agafo les All Star amb el metro de Nova York dibuixat que fa més d’un any que estan trencades i les fico a la bossa, per llençar. M’he animat: agafo les sabatetes de nena mona que em vaig comprar per aquell casament i que ja tenen la sola gastada i la cremallera que s’obre sola, i també van a parar a la bossa. Les Geox que em van costar 90 euros i que em vaig comprar crec que l’últim any de carrera també les tiro: tenien la sola partida una i foradada l’altra. Les botes de xarol que ja van donar mal resultat la primera setmana i que a part d’ensenyar el mitjó tenien també la cremallera espatllada segueixen la mateixa ruta. Conservo les bambes de Promod grises que em van costar 20 euros, també tenen un forat al costat però són tan mones!!

Això d’anar amb les sabates trencades és tot un clàssic per a mi. Crec que vaig ser realment conscient de destruir les sabates cap als tretze anys. Cada dia jugava a futbol, o a handbol, o a bàsquet, o a matar amb les mateixes sabates (anava amb uniforme) i el terra dels camps era d’asfalt. Ma mare, que havia de vestir i alimentar uns quants cossos es negava a donar als meus peus més d’un parell de sabates per curs, així que jo habitualment cap al maig portava uns forats impressionants a les soles de les sabates. No malpenseu de ma mare, estic segura que si ho hagués vist ho hauria arreglat, però jo sentia aquell temor infantil a rebre una esbroncada, així que ho amagava i no deia ni piu. No patiu: perquè el peu no tingués contacte directe amb el terra em posava trossos de cartró per dins la sabata, aguantaven uns dos dies màxim.

Tot plegat no seria res més que una anècdota si no fos perquè per tornar a casa jo agafava el tren. Cap problema si no fos perquè el tren el compartia amb una escola de nens que agafaven cada dia el mateix tren que jo i molts baixaven a la mateixa parada. Tot quedaria en res si no fos perquè havia de pujar unes escales, interminables, seguida d’una munió de nois de la meva edat. Recordeu? Tenia un forat a la sola de les sabates i pujant l’escala els nois de darrere, especialment el noi que m’agradava, s’hi podien fixar!

Llençar sabates, però, sempre m’ha costat molt. Les sabates, per mi, són com els homes: o m’enamoren o no em diuen res. Per això, llençar sabates em costa, perquè estan plenes de records, de sensacions, d’hores compartides junts! Desprendre’m de les meves sabates és com desprendre’m dels records viscuts amb la parella, com feia Jim Carrey a “Olvídate de mi”. A la pel·lícula hi ha una clínica que t’esborra aquells records que no vols conservar. Allí hi corren els desenganyats amorosos, els que es posen tristos per Sant Valentí i no poden suportar que l’altre els hagi deixat. Fins allí també s’hi atansa en Jim Carrey a que li esborrin de la memòria la seva última relació. El cas és que per esborrar-li els records ell els ha de reviure i és llavors quan s’adona que els vol conservar.

Tot i que no vull pas que m’esborrin els records simplement ara en torno a tenir massa, i la veritat, no en tinc cap ganes de repetir el malson. Barcelona té massa escenaris per als records que jo ja havia aconseguit controlar. Més valdria que hagués esborrat el meu número o que s’hagués comportat com un home, FUF. Ja m’he desfogat, gràcies, gràcies, gràcies (tot fent reverències). Ahir sopant les amigues em van convèncer que havia fet bé (jo no ho tinc GENS clar). L’amor, al principi, és com una capsa de bombons, no saps el que et pot tocar, però després és com una de sabates: saps exactament què et trobaràs. (SNIF, BUA, CACA!!!!)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I em quedo entre Shakira i Mazoni… (gràcies Pi, ara queda TAAN elegant…)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

16 comentaris

Filed under Uncategorized

No riure és insà

El Curiós (el dels comentaris, no pas el del xat) demanava una entrada sobre el tema, però si hagués tingut alguna idea brillant mai no li hauria fet cas. El cas és que tinc el cap més ple de punts i nous llibres que no pas de bons reflexionem-his, així que aquí teniu, una entrada no apte per a tots els públics per fer content un altre fan.

El mateix dia que la prestatgeria suportava galantment el meu pes, el Curiós dels comentaris, el rei de les ments brutes, em va explicar una pel·lícula que havia vist. Per la descripció m’imaginava una cinta gore-porno amb moltes escenes fosques, mal feta i amb actors dolents. Es titulava (llàstima que no s’escrigui titolava…) “La vagina dentata”. O sigui, una noia que té dents a la vagina. Fa bona pinta, eh?

Doncs allà el teniu, el Curiós descrivint-nos les escenes més emocionants: quan se sent “txaca” i el noi que l’està violant es queda amb una cueta molt reduïda, quan al llit amb un altre noi descobreix que és amb ella per una aposta i… “txaca”, el noi crida “Mama!” i ella separa les cames perquè li caigui el tros d’ell que li hauran de cosir a l’hospital, o quan per venjança sedueix el seu germanastre i el gos acaba tenint titola per berenar…

En fi, en aquell moment em va fer gràcia, però quan vaig riure de veritat va ser quan ho explicava a una altra deixeble de ment bruta i una altra amiga… ens van sortir les barbaritats més grans: si tindria alguna càries i com s’ho faria el dentista, si vendrien una pasta de dents especial i moltes marranades més fins que vam aconseguir escandalitzar la família de la taula del costat quan a la carta vam veure que hi havia botifarra esparracada, ecs.

I com acaba tot plegat? Doncs amb un correu del mestre amb enllaços a la Viquipèdia on s’explica el mite http://ca.wikipedia.org/wiki/Vagina_dentata i amb l’enllaç de la pel·lícula http://www.megavideo.com/?s=seriesyonkis&v=V1MDC60J&confirmed=1

Després d’haver-la vist resulta que no és ni tan gore ni tan porno, només una pel·li de por d’adolescents, típica i tòpica, però a trossos (mai més ben dit) molt divertida!

Aquí en teniu el tràiler: http://www.youtube.com/watch?v=yH8yuld4DUE&feature=related

-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-..-.

I per acabar de riure… el millor dels millors de l’últim APM: “lo siento, són los nervios”

http://www.zappinternet.com/video/wijSfuHdeV/APM-Reyes-Catolicos

 

11 comentaris

Filed under Uncategorized

Enamorar-se és molt fàcil…

Ahir al vespre acomiadàvem un angelet que volarà cap a París ben aviat. Va ser com un casament: música ambiental, menjar boníssim i copa de vi per a tothom. Hi havia alguns coneguts i amics però al final, quan ja només em mantenia dreta gràcies a una prestatgeria que galantment suportava el meu pes (era cansament, només) vaig acabar sentint les opinions d’algú que no coneixia. Va arribar, va veure i va vèncer amb una afirmació contundent: “Els homes són més romàntics que les dones”. Els mascles presents es van afanyar a aplaudir-lo, les dones vam intentar fer-lo raonar.

Deu minuts més tard comprenia la seva tesi. Resulta que els homes a l’inici d’una relació, la fase que ell amb molt de seny anomenava “amor passional”, es donen tant que quan veuen que aquest amor es degrada només una mica es deprimeixen molt, tant, que això fa que visquin la relació (i m’atreviria a dir, la lògica ruptura posterior) d’una manera molt més “romàntica”. És clar, si per romanticisme entenem una relació en fase d’enamorament, aquell moment en què compten més les hormones que el cervell (que de fet està mig inhabilitat), sí, pot ser que els homes siguin molt romàntics.

Ara, per mi el romanticisme té ben poc de “Romeu i Julieta” i té molt més de “Big Fish”. Per a un home, pel que sembla per les declaracions del Juli Cèsar anterior, el romanticisme té a veure amb els focs artificials dels anuncis de Durex. Per mi, per a una dona el romanticisme té més aviat a veure amb el “van viure feliços per sempre més”. Per mi el romanticisme és quan als 60 o 70 anys Jessica Lange entra a la banyera amb l’Albert Finney i a tots dos els brillen els ulls. Enamorar-se és fàcil, estimar és molt més romàntic.

http://www.youtube.com/watch?v=5DNeZSOPyZk

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Avís final evitable: em sento una mica gurú expressant les meves idees en públic sense cap mena de pudor. Una mica com aquella “coach” que corre per aquí WordPress i que si li féssim cas seríem molt feliços. Però tot i que jo escric sovint només ho faig per distreure els dits, és que s’ho passen tan bé damunt el teclat..! Dic tot això perquè sembla que us vulgui convèncer de les meves opinions i no és el cas (res, és que ahir vaig tenir un moment de consciència cibernètica).

8 comentaris

Filed under Uncategorized