Ara que estic més lluny que mai de casar-me (i fa res he eliminat l’únic noi que em tirava la canya desitjant-li que passi un bon estiu, com si em sobressin) em vénen al cap tot de referències al món dels casoris. És un clàssic que les nenes visquem la nostra infantesa pensant en el dia en què ens casarem. Jo hi he pensat molt, ho confesso. De petita dibuixava el meu vestit de núvia i de gran he pensat sovint que m’encantaria fer ballar els meus convidats alguna xampanya (http://www.youtube.com/watch?v=nZLVKR88Em8). És inevitable, totes hem somiat en el dia del nostre casament i les expectatives són altes.
I no es tracta de casar-se per reunir-se amb els amics i família tots ben vestits i repentinats, que ja en saben prou alguns de transformar una cosa ben simple en un negoci! Es tracta de casar-se amb algú. Però trobar l’algú comença a ser un problema. Si pel carrer em fixo amb algun noi, cosa que passa poc perquè la veritat és que sóc una mica despistada (ma mare encara creu que no la volia saludar un dia que ens vam creuar pel carrer i vaig seguir caminant tan contenta), doncs això, em fixo amb un noi i en menys d’un segon m’adono d’aquella petita pròtesi que porta, normalment en forma de cotxet, motxilla amb nadó incorporat o patinet. No sé si és que m’estic fent gran o és que és veritat allò que diu la dita, que tots els homes guapos estan casats o són gais. He pensat més d’una vegada que la solució per no perdre el meu dret a fer realitat el casament dels meus somnis seria casar-me amb mi mateixa, com ja va fer un xinès (http://www.infobae.com/notas/nota.php?Idx=299534&IdxSeccion=1100795), ben mirat jo tampoc estic satisfeta amb la realitat.
Però si fes això no tindria ningú amb qui compartir la vida, ni tampoc ningú amb qui compartir els preparatius del casament. Es veu que és tota una crisi, que si se supera la resta pot ser que vagi bé. De crisis n’hi ha d’haver moltes, abans i durant el matrimoni, per això la gent fa cursets prematrimonials. Hi ha una pel·lícula que va d’això mateix que es diu “Hasta que el cura nos separe” que està prou bé, però si no teniu temps ni ganes de mirar-la aquí teniu un altre curset fet per algun amant de la Píxar que provoca una petita humitat d’ulls:http://www.youtube.com/watch?v=VTOuJsYmO_M&playnext_from=TL&videos=4-ujK0GB4eA&feature=rec-LGOUT-exp_fresh%2Bdiv-1r-16-HM
I si se supera la crisi, la preparació del matrimoni dóna pas a la preparació de la cerimònia i de la festa, cosa que normalment els nuvis fan amb grans dosis d’il·lusió. Mireu per exemple aquesta invitació de boda: http://www.youtube.com/watchv=1KQy_0cS7MM&feature=player_embedded#! O no sé si us haurà cridat l’atenció aquest anunci de San Miguel 0,0 http://www.youtube.com/watch?v=Q0lHVmBb6Bw doncs s’han basat en aquest casament real que em vaig fer un fart de mirar quan preparàvem el casament d’una amiga, és molt més xuli que l’anunci: http://www.youtube.com/watch?v=Q0lHVmBb6Bw
I per últim us deixo amb un sonet que van llegir a l’últim casament que vaig anar, poema que sempre m’ha semblat una gran veritat sobre l’amor (perdoneu que sigui en anglès, a la traducció es perd tant!) http://www.shakespeare-online.com/sonnets/116.html, i amb aquesta cançó de Els Pets, que sempre m’ha posat els pèls de punta, he somiat que algun dia algú em cantaria i que no té res a veure amb enllaços, però que crec que és la clau de l’amor de veritat: http://www.youtube.com/watch?v=MsNwHl_zBRw
Reflexionem-hi 