Monthly Archives: Juny 2010

Tirallonga d’enllaços d’enllaços

Ara que estic més lluny que mai de casar-me (i fa res he eliminat l’únic noi que em tirava la canya desitjant-li que passi un bon estiu, com si em sobressin) em vénen al cap tot de referències al món dels casoris. És un clàssic que les nenes visquem la nostra infantesa pensant en el dia en què ens casarem. Jo hi he pensat molt, ho confesso. De petita dibuixava el meu vestit de núvia i de gran he pensat sovint que m’encantaria fer ballar els meus convidats alguna xampanya (http://www.youtube.com/watch?v=nZLVKR88Em8). És inevitable, totes hem somiat en el dia del nostre casament i les expectatives són altes.
I no es tracta de casar-se per reunir-se amb els amics i família tots ben vestits i repentinats, que ja en saben prou alguns de transformar una cosa ben simple en un negoci! Es tracta de casar-se amb algú. Però trobar l’algú comença a ser un problema. Si pel carrer em fixo amb algun noi, cosa que passa poc perquè la veritat és que sóc una mica despistada (ma mare encara creu que no la volia saludar un dia que ens vam creuar pel carrer i vaig seguir caminant tan contenta), doncs això, em fixo amb un noi i en menys d’un segon m’adono d’aquella petita pròtesi que porta, normalment en forma de cotxet, motxilla amb nadó incorporat o patinet. No sé si és que m’estic fent gran o és que és veritat allò que diu la dita, que tots els homes guapos estan casats o són gais. He pensat més d’una vegada que la solució per no perdre el meu dret a fer realitat el casament dels meus somnis seria casar-me amb mi mateixa, com ja va fer un xinès (http://www.infobae.com/notas/nota.php?Idx=299534&IdxSeccion=1100795), ben mirat jo tampoc estic satisfeta amb la realitat.
Però si fes això no tindria ningú amb qui compartir la vida, ni tampoc ningú amb qui compartir els preparatius del casament. Es veu que és tota una crisi, que si se supera la resta pot ser que vagi bé. De crisis n’hi ha d’haver moltes, abans i durant el matrimoni, per això la gent fa cursets prematrimonials. Hi ha una pel·lícula que va d’això mateix que es diu “Hasta que el cura nos separe” que està prou bé, però si no teniu temps ni ganes de mirar-la aquí teniu un altre curset fet per algun amant de la Píxar que provoca una petita humitat d’ulls:http://www.youtube.com/watch?v=VTOuJsYmO_M&playnext_from=TL&videos=4-ujK0GB4eA&feature=rec-LGOUT-exp_fresh%2Bdiv-1r-16-HM
I si se supera la crisi, la preparació del matrimoni dóna pas a la preparació de la cerimònia i de la festa, cosa que normalment els nuvis fan amb grans dosis d’il·lusió. Mireu per exemple aquesta invitació de boda: http://www.youtube.com/watchv=1KQy_0cS7MM&feature=player_embedded#! O no sé si us haurà cridat l’atenció aquest anunci de San Miguel 0,0 http://www.youtube.com/watch?v=Q0lHVmBb6Bw doncs s’han basat en aquest casament real que em vaig fer un fart de mirar quan preparàvem el casament d’una amiga, és molt més xuli que l’anunci: http://www.youtube.com/watch?v=Q0lHVmBb6Bw
I per últim us deixo amb un sonet que van llegir a l’últim casament que vaig anar, poema que sempre m’ha semblat una gran veritat sobre l’amor (perdoneu que sigui en anglès, a la traducció es perd tant!) http://www.shakespeare-online.com/sonnets/116.html, i amb aquesta cançó de Els Pets, que sempre m’ha posat els pèls de punta, he somiat que algun dia algú em cantaria i que no té res a veure amb enllaços, però que crec que és la clau de l’amor de veritat: http://www.youtube.com/watch?v=MsNwHl_zBRw
Anuncis

5 comentaris

Filed under Uncategorized

La bellesa del temps que passa a poc a poc

Estic com un tren. Ja ho sabeu si em coneixeu: els dies laborables vaig amunt i avall sense parar, lliscant per les vies que jo mateixa he construït. Podria haver triat fer un recorregut diari pels túnels del metro de Barcelona però vaig triar convertir-me en un tren de rodalies. Podria haver triat dedicar-me tan sols a transportar passatgers però també m’agradava dedicar-me a les mercaderies. M’he enredat jo sola però m’agrada i estic molt contenta d’aquesta doble línia que és la meva vida.
Per sort de tant en tant toca fer vacances. I llavors el paisatge futurista que veig durant el curs des de la màquina -les línies de llums, els colors que es barregen, el temps que corre tant com jo- es transforma. Canvio el quadre d’en Boccioni per aquell Cases de la noia que mira el que nosaltres ja veiem al mirall. Observo, gaudeixo de cada instant, visc.
I tocant de peus a terra, lluny de vagons i obres d’art, m’entreno per fer el Camino de Santiago caminant des de Rambla Catalunya fins a casa. Assaboreixo olors, veig sons i sento textures de la ciutat que no noto si no és a peu. I penso, entre d’altres coses, que els futuristes ens van enredar. Qui sap si la no velocitat durant 250 quilòmetres m’inspira més coses? Per si de cas m’enduré una llibreta.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.
Ja tenim dates i ruta! Del 16 de juliol al 30, O Cebreiro – Fisterra. Interessats allà on em trobeu habitualment!

4 comentaris

Filed under Uncategorized

I jo a Barcelona quan podria ser a Nova York!

Hi ha coses que em posen molt nerviosa. Una de les que em fan més ràbia és que la gent es gasti els diners d’una manera que no comprenc ni comparteixo. Per exemple, no entenc que la gent es canviï el cotxe cada dos anys. El que jo condueixo en té gairebé deu i està a la flor de la vida! O que la gent es gasti diners amb un mòbil si amb el programa de punts de Movistar te’n regalen un (ui…no és ben bé veritat, ja us ho explicaré un altre dia). Una altra cosa que no entenc és la roba de marca. Pot ser que trobis unes sabates que t’enamorin o un vestit de marquiti que et vagi tan bé que no et faci res gastar-te’ls, per una vegada et permets el capritx. Però aquesta gent que s’ha de vestir de dalt a baix de roba de disseny que renoven cada temporada no l’entenc.

Suposo que per això no aguanto programes com “Quién vive ahí” o “Mujeres ricas”, o sèries de televisió com “Sexo en Nueva York”, perquè et refreguen per la cara l’opulència en la que viuen. Probablement sóc néta d’en Núñez. Tot i així, un dia com avui ara fa un any vaig mirar-me la pel•lícula de “Sexo en Nueva York” i avui m’he mirat la segona part. Coses de les vacances.

Doncs bé, tot i que com la majoria del gènere la pel•li és tòpica, senzilla i previsible entenc per què té tant d’èxit. D’una banda atrau el públic dels programes que he anomenat abans amb reclams de joies, hotels de luxe i vestits amb molt de glamour que a mi sovint em semblen horteres i del tot inadequats (fixeu-vos com va la protagonista per un mercat d’Abu Dhabi). De l’altra, fa que qualsevol persona de sexe feméní se senti identificada amb les protagonistes. I això que són pijes, gairebé totes són casades, tenen unes amistats i experiències impossibles, es passen el dia bevent combinats en unes copes que jo mai he tingut a la mà… i tot i així em sento absolutament identificada amb elles. Són tan mones! Tot plegat un consol quan intentes escriure una novel•la rosa per a nenes.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Planeta Piruleta

Ara que ja se m’ha acabat el contracte, que deixaré abandonats diccionaris i llibres de text durant una bona temporada, que ningú no em preguntarà pel significat d’una paraula, m’agafa per fer descobertes lingüístiques. Avui he tingut una revelació: les relacions de parella són com els temps verbals.

Dels homes del passat en podem distingir, bàsicament, tres tipus. El primer de tots és el noi Passat, aquell d’una història antiga i totalment acabada que va ser. El segon és el Perfet, que pot ser més recent o que encara influeix en el present, aquell amb qui la vida et fa coincidir de tant en tant, i et fa pensar en el que ha estat. I finalment hi ha el xicot Imperfet, el de la història que la teoria diu que ha quedat inacabada o interrompuda de sobte, però que l’experiència diu que el que era ara és tan “passat” com els altres dos casos.

Després hi ha els nois dels altres temps, els que encara no hem conegut. Hi ha l’home Condicional, que ens permet somniar en el que seria o el Futur que estem segurs que algun dia serà. Ara, que no ens enganyem, sempre ens ha agradat resar per un Present de Subjuntiu que sigui com volem i quan tenim parella ens lamentem perquè volíem un Imperfet de Subjuntiu i que fos d’una altra manera.

I així anar-hi anant, anar coneixent gent de tots els temps verbals, fins a recórrer tot el Xuriguera sempre cercant un Present que puguem estimar tal com és.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Banda sonora de la paranoia anterior (i explicació del títol): http://www.youtube.com/watch?v=1VPQCmDhVc4

Dec una disculpa a Els Amics de les Arts… el primer i últim anàlisi que en vaig fer va ser precipitat, ara rectifico ja que després de molts concerts i ratllar el B&B m’he convertit en una veritable “amiga”. Aquesta nit tornem a veure’ns les cares a Les Franqueses. Sóc aquella fan que es comporta com si en tingués 13 tot i que en té el doble i crida guapo a cada final de cançó….quina vergonya.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Esquitx

Aquí teniu, a part d’exàmens i redaccions i mitjanes, el motiu de la meva no renovació últimament en aquest bloc. No hi havia manera que em sortís res de bo, i finalment, voilà! Desitjo que us agradi.

Si algú en té ganes, dijous que ve fem una exposició tots els del taller, amb teca i molta penya de l’espardenya (que per cert, m’acabo de fer unes set vetes amb cintes grises…més mones!! Ara ja sé quin recorregut fan les vetes, així que si algú en vol unes personalitzades que m’ho demani!)

Perdoneu si esperàveu una reflexió, el temps per reflexionar comença divendres a la 13.30 quan acabi de treballar! YUPIE, visca les meves llargues vacances no remunerades…!!

2 comentaris

Filed under Uncategorized