La Pimpinella Escarlata, el graó entre l’heroi i el superheroi

D’herois n’hem tingut molts: Ulises, Artús, Tirant i molts d’altres. Herois que feien de l’heroisme la seva manera de viure i vencien en les adversitats que se’ls posaven per davant, herois reconeguts i admirats. Als boscos de Sherwood es va covar un heroi més modern, no tenia l’obligació de fer d’heroi havent nascut entre la noblesa però va preferir deixar de banda la vida privilegiada que tenia per anar a repartir la riquesa (dels altres) entre els més pobres.

Però no va ser fins a 1905 que  va néixer el primer dels herois moderns, un d’aquells que fan heroïcitats i no esperen que li donin les gràcies: La Pimpinella Escarlata. No crec que el conegui gaire gent, no sé si algú haurà vist cap adaptació cinematogràfica de l’obra de la Baronessa Emma Orcy, us en faré cinc cèntims. Durant la Revolució Francesa un aristòcrata anglès que en societat es presenta com un estúpid presumit obsessionat amb la moda, en secret i disfressat de mil maneres diferents és el cap d’un equip que aconsegueix salvar moltes testes de Madame Guillotine. Les seves aventures ens ofereixen moments molt còmics i també intrigants provocats per la seva doble identitat, capaç de riure’s d’ell mateix davant tothom.*

La Pimpinella Escarlata va ser el primer en haver de mentir la gent per fer la seva tranquil·lament sense que les autoritats el detinguessin. Després va venir l’emmascarat Zorro vivint també una doble vida i tot seguit Batman, que es comporta igual que la Pimpinella en públic però que canvia les disfresses per gàdgets. I d’aquests homes amb recursos arribem als superhomes que han d’amagar la seva veritable identitat per ocultar a la societat que tenen poders, seguint fent-se els tontets, com superman, o sent-ho, directament, com Spiderman. Quin serà el proper graó i cap on ens durà? Chi lo sa…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

*El tiu va recitant això entre la gent, com si fos un grandíssim poeta…ha ha!
“We seek him here, we seek him there
Those Frenchies seek him everywhere!
Is he in heaven? Or is he in hell?
That demmed Elusive Pimpernel?”

Tan tan tan ta ta chan, ta ta chan

Aquí una foto que ha trobat ma germana buscant un dibuix d’un globus per internet, em sembla que en general no sou molt frikis de la Guerra de les Galàxies… així que va per ma germana i pel meu nebot que abans de parlar ja sabia cantar Ta ta chan… HAHA!

I jo avui he deixat de ser Cheewaka, entre la pregunta número 9 i la 10 de l’últim examen m’ha agafat un rampell i he aniquilat tots els pèls que he trobat, ja em puc posar faldilles sense anar patint per si em faig un forat!

el 25 enero 2009

Eowyn

Segur que més d’’un cop us haureu preguntat perquè em dic com em dic. El freakie no neix, el fan. Ma mare és una gran fan del Senyor dels anells i jo en més d’’una ocasió l’’havia vist llegir-lo, així que crec que a segon d’’ESO el vaig agafar i me’’l vaig cruspir, de cap a peus.

Allà hi vaig trobar la meva heroïna. Maca, valenta, guerrera, femenina, molt orgullosa de ser dona, i humana en un món de perfeccions èlfiques. Un personatge absolutament romàntic (del Romanticisme, eh!) que després d’’un desengany amorós decideix anar a cercar la mort, i que venç allà on cap home no ha pogut guanyar, i que després d’’estar absolutament deprimida aconsegueix trobar la llum…

M’’encanta. És un personatge genial, i més si l’’heu descobert a l’’adolescència.

Consell freakie, aquells que encara no heu llegit el llibre, i heu tingut la bona pensada de no veure la peli, no la mireu fins que el llegiu. I recordeu, que ja ho deia el Times (o algun diari anglès) fa molts anys: El món es divideix entre aquelles persones que ja han llegit El Senyor dels anells, i els que ho faran.

el 28 abril 2008