Tag Archives: convivència

Bienvenidos al nooorte!

No sé si l’haureu vista, però hi ha una pel·lícula que es titula igual, però sense tanta “o”. Va dels prejudicis que té la majoria de la societat francesa cap a la gent del nord, una colla de borratxos desagradables que no saben parlar i que a sobre aguanten un clima semblant al de l’Antàrtida.

Aquest cap de setmana he anat a Granada, petrirecomanació: veure l’Alhambra i el barrri d’Albaycín, ohh!! Com que vam creuar un trosset de globus cap al sud, a terres molt més càlides, sense voler-ho ens vam convertir en gent rara del nooord.
Conversa en un taxi (més o menys, sobretot les parts traumàtiques):
– Ustedes son del norte, no? – pregunta el taxista.
– Sí, somos de Barcelona.
– Ah, allí dónde está el Montilla.
– Ui, sí, pero los políticos… hacen muy mal – diu mon pare.
– Allí hay gente que no entiende el castellano.
– Nooo, es al revés, mire, yo soy profesora de catalán y tengo alumnos nacidos en Catalunya que no hablan catalán, sólo castellano -dic jo, i els altres m’ajuden- Es más bién al revés. Lo que pasa es que los políticos dicen muchas mentiras – i mon pare hi posa la cirereta- y España no le tiene mucho afecto a Catalunya.
– Por algo será. Los catalanes se llevan todo nuestro dinero. Franco sólo creó indústria en Catalunya, y al resto nos dejó – em costa respirar, cuánto faltaaa???- Tuvimos que ir a trabajar a Catalunya, si no, habríamos ido a Alemania, o así, y ya está – quin pecat! Van haver de quedar-se a Catalunya per obligació podent anar fins a Alemanyaaa!
– Sí, pero se los trató bién, eh!
– A algunos sí, a algunos no.
El proper taxi que vam agafar tots vam pactar el següent: només parlar del temps.
He de dir, en defensa de la resta de granadins que no vam tenir problemes amb ningú més. Jo proposo que tal com fa el protagonista de la pel·lícula vinguin a viure una temporadeta amb nosaltres. A veure què passa. Que siguin tots benvinguts al nord.

“Yo soy del sur, tu eres del norte, no hablamos el mismo idioma pero haremos que no importe..” http://www.youtube.com/watch?v=P0j86OQZk_E

Anuncis

3 comentaris

Filed under Uncategorized

Com s’estimen dos eriçons? Amb molt de compte!

Ja sabeu, els més fans, que fa un mes vaig anar a un curs que realment començava un mes més tard, és a dir, aquest mes, així que ahir vaig fer la primera de les dues sessions! I no en sabríeu res si no fos perquè m’ha ajudat a entendre millor les persones, en general, i a mi mateixa, en concret.
No és el primer curs que faig en aquell lloc, de fet l’any passat em vaig apuntar a un de “Tècniques de relaxació” – el perquè és evident- que realment era tot un taller de psicologia, impartit per psicòlegs que no sense raó diuen que fan “coaching”, on se’ns feia reflexionar sobre la ràbia i la por. Dit així sembla molt hippie, però us puc assegurar que el que allà em van ensenyar és una de les coses més racionals que m’han ensenyat mai a la vida, i que m’ha servit en moments difícils.
Doncs aquest any, encoratjada per l’experiència, faig un curs de “Gestió de conflictes”. Aquestes són algunes de les idees que n’he tret i que us poden servir d’ajuda. Em sap greu no poder expressar-me tan bé com ho feia la dona que ens ho explicava!
Primer de tot penseu en algun conflicte que tingueu amb algú, o amb vosaltres mateixos. Un conflicte és com un iceberg, la part visible són els fets, és a dir, les coses que han passat (típic, “és que m’ha dit que, és que ha fet, és que ha passat…”). Però els fets són fets, seré tòpica, però el tub de pasta de dents sense tapar no provoca una ruptura de parella! El quid de la qüestió, el veritable conflicte és a la part que no es veu, on hi ha les emocions (la meva por, la meva inseguretat, la meva ràbia, la meva culpa…) i les relacions que tenim (no és el mateix que et digui “imbècil” la senyora amb qui acabes d’ensopegar que la teva parella…). Per resoldre el conflicte no ens podem quedar amb els fets, que és el que normalment fem, explicar i explicar mil vegades els fets a tot quisqui sense parar-nos a reflexionar amb el que hi ha a les profunditats. Si no ens coneixem no entendrem el que està passant. Quan ens donem el permís per conèixer-nos, a nosaltres i als altres, el conflicte es veu d’una altra manera (“potser és que…”)
Resulta que nosaltres tenim ús de raó fa molt pocs anys, i el nostre ésser entrenat per milions d’anys d’experiència “animal” prioritza l’instint de supervivència per davant de tot, és a dir, en una situació de por rebem l’ordre de sobreviure i aquesta ordre no passa pel neocortex! Què vol dir tot això? Que davant un conflicte podem reaccionar de maneres diferents per instint de supervivència: podem fugir per salvar la pell (“aquí no hi ha cap problema, jo passo! Ja us ho fareu! Tot plegat em llisca. Tinc por del conflicte”), podem defensar-nos (“vaal, tu guanyes, jo perdo i aquí no ha passat res, no sigui que em deixis d’estimar o de respectar”) o podem atacar (“jo he de ser qui guanya, tu no tens raó, només la tinc jo i tu estàs equivocat, no sigui que perdi el prestigi que tinc!”). Aquestes tres reaccions et permeten sobreviure…però a la selva! Et permeten “sobreviure” però no ens deixa pensar en el que ens fa humans! Necessitem pensar! I per fer-ho, ja que estem dissenyats per sobreviure i la nostra amígdala no ens deixa temps per pensar, el que hem de fer és abans de reaccionar d’alguna de les tres maneres d’abans és comptar fins a deu i reflexionar! Només comencem a usar el neocortex quan pensem en les conseqüències: avui en dia per sobreviure necessitem de les relacions amb la gent (per formar una família, per poder conviure a la feina…) així que si cada cop que tenim por reaccionem de manera primària ens estem allunyant del que ens fa humans i ens estem allunyant de poder mantenir relacions amb els altres éssers humans! Hi ha una quarta reacció, més humana, que és la de cooperar: escoltar l’altre per saber-ne el seu punt de vista i conèixer-lo, per poder comprendre’l, conèixer-nos a nosaltres mateixos i anar sempre a les profunditats marines a buscar la causa de tot conflicte.
I una última reflexió optimista: que tot conflicte ens és útil, encara que sembli mentida, si ens dediquem a reflexionar-hi, perquè ens ajuda a conèixer-nos millor. Una perla és el resultat de tota la merda que s’ha empassat una ostra al llarg de la seva vida.

7 comentaris

Filed under Uncategorized