Monthly Archives: Octubre 2011

Quart parèntesi: Baby, baby, baby, oh, like baby, baby, baby oh (…)

Perdoneu la meva absència, d’aquí i dels vostres blocs, ja ho deien Els Pets, La vida és bonica (però complicada).

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno a fer un parèntesi perquè el llegiu un dia avorrit, d’aquells que no sabeu com omplir (us asseguro que us distraureu) i també perquè quan arribeu al final doneu gràcies al cel de ser adults. Perquè avui va de l’adolescència i el fenomen “fan” en general, i de les declaracions d’una “belieber” en concret. Que què són les “beliebers”??? No, és “creient” en anglès, sinó que una “belieber” amb “B” és una fanàtica de Justin Bieber.

Fins que el noiet no va venir a Barcelona jo no sabia ni qui era, i quan el vaig veure vaig pensar que els ídols de la meva època, els Back Street Boys, cantaven millor i ballaven millor! (Reconec que aquest vídeo fa molta pena, i que té un aire de Robin Scherbatsky en la seva etapa d’estrella infantil canadenca, però què hi farem)

Doncs bé, a part de “fans-creients” de Justin Bieber també hi ha gent que no el pot ni veure. Gent de l’edat de ser “belieber” però que és “anti-Bieber” perquè sí, o potser per algunes declaracions que ha fet el cantant (com ara: “em sento com el Kurt Cobain de la meva generació, però la gent no m’entén”). Tant se val, la qüestió és que uns “anti-Biebers” un dia li van tirar una ampolla a la cara, cosa que va provocar que el madur Justin escrivís una carta, ficant-se amb els agressors, en la que deia: “Los jovenes a los que aludo, son seguidores de un estilo de música que ellos llaman heavy metal. Estos adolescentes son violentos, se expresan mal y viven su vida como una condena, como algo malo. Yo solo quiero contagiar al mundo de la música con mi felicidad y ellos tratan de nublar mi obra con sus lugubres pensamientos.”

Ja us ho imaginareu, oi?? Que ja li tenien mania, però després d’aquestes declaracions teletúbiques, les manifestacions  “anti” s’han fet molt més paleses a l’univers digital, fins i tot existeix la “Anti Bieber Organization“, imagineu-vos! No m’estranya. Davant de tota la moguda “anti”, els “pro” també es van mobilitzar, i així arribem al vídeo amb el que vaig destapar tot el problema. Estava intentant distreure’m dels meus problemes a casa, quan vaig passar per YouTube i vaig trobar aquest vídeo d’una “belieber” convençuda (i educada) defensant el seu ídol:

L’origen de tot (val la pena mirar-se’l)

La qual cosa va motivar els anti-Biebers a fer vídeos on rebaten els seus arguments. Ja m’agradaria a mi tenir la capacitat de moure tanta gent!! Us deixo amb alguns dels vídeos que he trobat, amb alguna de les paraules del principi per si us fa tilín i cliqueu a l’enllaç… no els mireu sencers o us agafarà mal de cap, amb uns 30 segons de cada te’n fas una idea!

La millor dels milllors, que l’agafin a la tele, per favor! “Muy buenas a todos, y sobre todo a ti, persona humana por decirte algo”

Noia “Aquí la única analfabeta eres tu, eso para empezar”

Una altra noia “Mira bonita, si la gente se mete con tu amorcito es por algo”

Una noia diferent “Este video va para esa chica que dijo todo lo fantástico que era Justin Beiber y todo lo putrefacto y feo que era lo demás para ella”

Una noia “que no se quiere meter contigo” “No es necesario comportarse así, vale?”

Noia a punt de plorar “Me parece que es patética”

Dues noies heavies “Éste es un vídeo para Marty McFalus, falus, de pene”

Dues noies més “Que es Biber, no “Bieber” eso nos ha quedado claro a todos”

Una noia indefinible “Yo no voy a meterme contigo porque te guste JB, es tu problema, allá tú si te gusta”

Nena “Lo que no respeto es a sus fans, que lo tratan como si fuera suyo, como si lo conocieran”

Súpernena “A mi no me parece que el Heavy Metal sea ruido ni que JB sea maricón”

Una altra nena “El Heavy Metal no es ruido, es música, vale?”

Última nena “Me da rabia que defienda a un chico de sólo medio metro (yo tampoco puedo hablar mucho)”

Si us penseu que aquest univers és exclusivament femení us equivoqueu, també hi ha mascles que hi diuen la seva:

Noi “JB no se puede comparar a Kurt Cobain ni aunque se suicide”

Noi2 “La primera vez que vi tu video, y no te ofendas, te quería meter una paliza”

Noi3 “Quiero hacer un comentario lo más objetivo posible”

Noi4 “Quería hacer un vídeo de respuesta pero me he quedado sin palabras”

Noi5 “Correcciones a todo lo que has dicho porque es evidente que no tienes ni pajorera idea de lo que estabas diciendo”

Nois “Vamos a ver.. ¿Qué haces? ¿Pero qué haces, niña?”

Nois2 “Venimos a criticar, cagarnos en los muertos (??) de la niña que se mete con los anti-Biebers. Una crítica constructiva”

Fins i tot n’hi ha que la parodien:

Paròdia

Paròdia2

Paròdia3

O qui s’ha dedicat a fer-ne muntatges:

Muntatge

Muntatge2

Muntatge 3 a lo APM

Muntatge 4 a lo APM

Muntatge 5

Muntatge 6, dels millors!!!

I també hi ha gent que la vol “ajudar”:

“”””Bona samaritana”””” (amb moltes cometes) avisant la noia que fugi lluny com el Simba al Rei Lleó

Noi intentant posar pau “Estáis perdiendo tiempo de vuestra preciosa vida criticando la música que no os gusta”

Evidentment, hi ha gustos per a tot, podem trobar gent que la defensa… i que fa por, molta por:

Fans de Justin posant-hi llenya, al principi em pensava que feien broma i eren “anti-Bieber”, quina edat tenen??

Fan de Justin posant-hi llenya2, “yo antes de conocerlas a ustedes chicas era una cualq.. bueno, no voy a decir lo que era”, “Él nos ama”

Fan de Justin posant pau

Fans de Justin posant pau2 “Nosotras somos believers de sangre”, “Si tu nos insultas nosotras te vamos a insultar nosotras a ti” “De mayor vas a ser una mini Belén Esteban”

Fan de Justin criticant la nena “es de mala educación con el chicle que no te entendí nada”

I quines reflexions he tret de tota la investigació?
– Que el Justin Bieber (o les seves fans) són més perjudicials per a la joventut que la cançó més heavy de tot el Heavy Metal.
 – Que és el que veuen avui a la tele, la Belén Esteban cridant-se i insultant-se amb algú altre. Potser ens hauríem de plantejar seriosament en quin horari s’han d’emetre aquests programes.
– Que el fanatisme és una nova religió. Al futbol ja ho veiem fa temps. Recordem que “believer” vol dir “creient”, i fins i tot la nena fan 2 diu “Él nos ama”…ai mare! I mireu quin vídeo he trobat: ¿Qué es ser believer?
– Que el fenomen videoblog fa una mica de pena (fan molta gràcia) però en el fons nosaltres fem una cosa semblant…però sense donar la cara. Som així de cutres? Perquè si és que sí abandono el “barco”.
– Que no pots dir res per Internet sense que se sàpiga i en surtis perjudicat, gran lliçó. Alerta amb les vostres fotos i vídeos a Internet…els següents en ser insultats i parodiats podríeu ser vosaltres!
– Que “qué mala es la adolescencia”
– Que com és possible que un sol nen bellugui tanta gent. Que com és possible que una sola nena que va insultant a la gent bellugui tanta gent.
– Que no sabia que si eres fan d’algú et molesta que aquest algú tingui parella… no sé si serà veritat però aquí diuen que n’hi va haver una que es va suïcidar i tot!
– Que mirar massa estona YouTube sense saber on ta vaig és perjudicial per la meva salut.

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (14): L’aventura de Sapa

Tot i que va ser “el millor dels millors” de Vietnam he estat demorant aquesta entrada molt de temps, perquè és impossible fer un text que estigui al nivell de l’experiència de Sapa. Avui que m’he llevat amb forces ho intento! Desitgeu-me sort!!

Tot va començar a Mui Ne, quan vam conèixer el famós Robert i ens va recomanar una agència de viatges per anar a veure la badia de Halong i Sapa. Tot i que segurament hauríem trobat alguna cosa més econòmica volíem que aquestes dues excursions fossin perfectes, així que a Hanoi vam anar directament a Tropical Tours. Vam entrar, vam explicar que érem amigues del Robert i que volíem “exactament el que ell havia fet”, així que sense cap exigència d’explicació del viatge vam pagar i vam marxar de Hanoi felices i contentes.

A la furgoneta que ens portava a l’estació hi havia molta més gent.

– Quin tren agafeu, vosaltres?

– No ho sabem.

– A quin hotel aneu?

– Ni idea…

– Aneu a veure el mercat?

– Em sembla que sí!

– Quin mercat?

– Ai, aquell famós, no?

– Feu el treeking?

– Suposo…

Vaja, que no en teníem ni idea del que veuríem. L’única cosa que teníem clara era que havíem d’anar a veure un mercat que només es feia els diumenges (recomanació de ma germana). En arribar a l’estació una dona molt cridanera cridava els nostres noms… més o menys. Una noia japonesa constava a la llista com a “Japanese” de nom, i nosaltres érem “Monta” en comptes de “Marta”… La senyora cridanera ens va indicar en quin tren havíem de pujar i ens va dir que un cop a l’estació de Lao Cai no havíem d’anar amb ningú més que no fos del nostre hotel i ens tingués en una llista, que encara ens raptaria una altra companyia i ens farien pagar de nou.

A Lao Cai, l’estació a les muntanyes, van fer-nos esperar 4 hores (de rellotge) en un restaurant cutre on hi havia ratolinets corrents per allí. Finalment ens van venir a buscar en unes furgonetes i ens van dur a través de les muntanyes a Bac Ha. SI US PLAU, SI US PLAU, SI HEU D’ANAR A VIETNAM NO US PERDEU L’OPORTUNITAT D’ANAR A L MERCAT DE BAC HA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (ho poso amb majúscules perquè es vegi clar…)

Va ser l’experiència més paranormal de la meva vida. Semblava que hagués agafat una màquina del temps. El mercat de Bac Ha és la gran festa de les tribus que viuen a les muntanyes, cada diumenge baixen al mercat com qui va al centre comercial, a passar-hi l’estona. Allà hi poden comprar el que necessiten: una gallina, un porquet, un búfal, un cavall… El més impactant, a part d’això que us acabo de dir que ja és prou impactant, és com vesteixen. Fins ara els vietnamites que havíem vist vesteixen com nosaltres… o com els japonesos, així una mica fashions i de marquitis. Els de les muntanyes semblen dones peruanes casades amb homes xinesos, elles amb trenes interminables, vestits de colorins segons la tribu a la que pertanyen i ells amb camises de coll “mao” i pantalons a joc…! Motxilles-cistella, felicitat… i el 99% de tots ells (el 99% que NO tenia botiga de souvenirs) passaven de nosaltres! Érem espectadors transparents en un món on el color havia explotat i encara no havia arribat la modernitat, érem éssers invisibles barrejats entre escenes de quoatidianitat, érem turistes inútils en un tros de món radicalment diferent al nostre.

Aquesta dona vella i desdentada em té enamorada.

 

Potser no va ser una màquina del temps, potser vaig agafar una nau espacial i vaig anar a un altre planeta...

 

"Me falten paraules per explicar què significa per jo" Hi insisteixo, no sabeu què és ser aquí a un pam d'aquesta gent...

  

Escenes quotidianes però estranyes

 

I paro, que encara us les posaré totes...

I quan parles amb ells són gent normal, i quan els veus parlar entre ells i riure, i fer-se bromes, i comprar i menjar… són com nosaltres. I tenen mòbils i motos, i electricitat, però no són exactament iguals… És un univers paral·lel. És una sensació molt estranya. Aquell “same same but different” que us deia.

Quan ens van portar a l’hotel de Sapa ens van informar que a la nit de l’endemà dormiríem en una “home-stay” desrprés del treeking. No en teníem ni idea que faríem això, haha, però és clar, això era el que havia fet el Robert, així que nosaltres també! El matí següent ens van presentar la nostra guia i el grup amb el que aniríem caminant tot el dia (érem 8 en total). Just sortir de l’hotel hi havia una barrera humana que no sabíem ben bé de què anava…

Què hi fan totes aquestes dones a la porta de l'hotel??

Aviat ens en vam adonar. Ens perseguirien, ens seguirien, ens donarien conversa. Intentarien fer-se amigues nostres i al final del trajecte voldrien vendre’ns alguna cosa… doncs nosaltres no ens deixem enredar!! Que som catalanes, no fem bromes amb els diners!! Ens vam fer les sueques una bona estona, potser les primeres dues hores de caminada.

– What’s your name?

– Què? Tu l’entens Marta? No parlem anglès…

– Where are you from?

– Ho sento, no, no t’entenc…

Però després de tant de temps juntes, d’ensenyar-te on no has de posar el peu, de regalar-te un cor fet amb plantes, d’ensenyar-te on és casa seva, de mostrar-te on havien anat a escola, de compartir tantes hores a la muntanya… ens vam acabar fent amigues!! Així que els vam haver de comprar dos mocadors. I a canvi, de regal ens van regalar una polsera que encara porto amb molt, molt bon record de la meva “amiga” de Sapa.

Amb aquests regals... qui s'hi pot resistir?

 

La meva amiga i jo.

 

Un descans a mig camí

 

Refrescada i dutxa en un aqüeducte

 

Una caseta d'un poble... i camps d'arròs

Després de tot el dia d’al·lucinar entre camps d’arròs, senyores amb paraigües per parar el sol, muntanyes precioses, nadiues caminant hores en xancletes, obrers penjats d’un pont que construien amb canyes, d’observar que moltes noies portaven com a ornament al cabell pintes amb el mànec i tot (com si fos una “peineta”), passar per ponts suspesos sobre rius cabalosos i veure com nens, búfals i turistes en la mateixa proporció s’hi banyaven , després de tantes emocions vam arribar a casa.

Un lloc molt bonic per reunir-se amb els amics i fer-la petar...

 

Per què li direm paraigua...?

 

Muntanyes, xancletes, paraigües, trenes, cistelles.

 

El nostre poble

 

La paret de les cases de la gent

 

El meu llit és el del final, allà on la paret no acaba d'encaixar

I res, a continuació sopar boníssim, dormir i tornar a caminar el dia següent. Ens hauria agradat tant si haguéssim sabut què anàvem a veure? Ens hauria sorprès igual? Va ser gràcies a la confiança cega amb el Robert que vam flipar tant en aquest viatge?? Us podrà agradar tant a vosaltres ara que us he pervertit amb aquestes fotos? No ho sé, i tampoc no tinc cap frase espectacular per acabar, així que marxo i prou, de puntetes.

12 comentaris

Filed under Uncategorized