Del diari llegeixo: molts titulars, poques notícies, la majoria de les cartes al director, la Contra, i dues columnes. La primera és la del -podria dir mil adjectius- Quim Monzó. La segona i molt recomanable -heus ací el meu propòsit en aquest escrit- la d’en Màrius Serra.
Llegiu-lo i no caldrà que segueixi escrivint, però si he de continuar diré que el que descobrireu són articles que juguen amb la llengua tant com qualsevol dels seus mots encreuats. Articles de “ludolingüística”, en diu ell, divertits, com el seu nom indica.
Com a bon malalt per les lletres no s’atura en el camp dels articles i escriu també ficció. Però si encara busqueu regal per als vostres amics invisibles, familiars, parelles i/o amics jo us recomanaria que els regaléssiu qualsevol dels seus llibres “verbívors”, llibres d’enginy verbal que podeu trobar a: http://www.mariusserra.info/joc/joc_llibres.php
I tot això ve inspirat per l’últim article que he llegit seu, boníssim! Llegiu-lo aquí i tingueu un bon inici d’any!! http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20091228/53857206698.html?urlback=http
![És quan dormo que hi veig clar - No sé si va ser Foix, Morfeu o el meu subconscient, però va ser al llit que vaig decidir quin seria [b]el meu últim text al Fotolog[/b]. Vaig triar mentalment la foto que hi aniria bé, no tant pel monument que sempre he somiat visitar, sinó pel seu ús. Un mausoleu com a última fotografia perquè el Fotolg s'ha convertit en un cementiri i jo havia de contribuir-hi amb la tomba més bonica que s'ha construït mai. Fa temps que penso que ningú no el segueix, i de vegades m'importa una merda, però a dies penso que em faria il·lusió tenir algun comentari de tant en tant. És per això que el Reflexionem-hi no mor. No renunciaré a escriure a la xarxa. Aquí deixo un format, aquest bonic verd de fons que tant m'agrada i que no es troba enlloc més, la facilitat de saber qui ha renovat, la propaganda que s'obre sola cada cop. M'emporto recomanacions de pel·lícules, crítiques a la societat, comentaris de notícies, vivències i paranoies en general cap a un bloc on tothom hi pugui escriure. Així que, estimats lectors meus durant gairebé dos anys, si teniu ganes de llegir més meu, a partir d'ara busqueu-me a: http://reflexionem--hi.blogspot.com/ i escriviu qualsevol tonteria que se us acudeixi, totes seran benvingudes, animeu aquesta pobra escriptora* a seguir escrivint! GRÀCIES! I fotologuers del món, seguiré aquí fins que em treguin, així que ja us aniré fent comentaris...! ---------- *persona que escriu - Fotolog](https://i0.wp.com/spe.fotolog.com/photo/62/39/15/aranel_eowyn/1261902266249_f.jpg)
![Memòries d'una hippie (una nit de festa) - Quan has nascut en un barri pijo, has après a conviure amb persones pijes, has anat a escola pijeta i has sortit molts anys per zones pijes i fins i tot has entrat en discos tan pijes que els lavabos sobreviuen nets tota la nit creus que ho has vist tot. Però no estava preparada per a l'experiència d'aquest cap de setmana. Sempre hi ha una línia que separa un tipus de gent i una altra, sempre hi ha llocs on aquesta línia es difumina i això m'agrada, serà que sóc així de hippie i m'agrada que tots ens puguem donar les mans com iguals... A Sutton, la discoteca de la que últimament sentia parlar tant, la línia està ben definida. Massa. El local s'omple de la crème de la crème de l'alta societat barcelonina, cosa que era d'esperar, però també de gent que té tot el dret de ser-hi però que fa una mica de vergonya aliena: nosaltres, per exemple, que anem ben normaletes (jo trobo que m'he posat guapíssima, però no es pot competir amb talons i vestits que no em posaria ni per Nadal) o unes senyores (suposo que vénen d'un sopar d'empresa) que no sé si porten un Dolce & Gabbana o un vestit de mercadillo, que no sé si són veïnes d'algun futbolista o si serien més aviat les seves estilistes (per no dir perruqueres). Però això no faria línia, la difuminaria, perquè reuniria tot tipus de gent en un mateix lloc... oi? Doncs bé, la línia la marcava un petit detall, sense importància, que fins ara no he anomenat. I no era l'aparador de la joieria Roca a l'entrada, ni els tocadors amb butaques de pell als lavabos, ni les làmpades amb aire de cristall... Sinó el simple fet que la meitat del local està reservada per a VIPS. No un racó (cosa que ja trobo tremendament cutre, classista, elitista, antiquada i no sé què més), la meitat. La majoria del tros VIP són tauletes cuques, un trosset és per ballar apartats de la plebs. Uns a baix, ballen. Són observats pels VIP, que a dalt parlen. M'agrada imaginar-me que allà dalt se senten [b][i]més[/i][/b]. - Fotolog](https://i0.wp.com/spe.fotolog.com/photo/62/39/15/aranel_eowyn/1260733010929_f.jpg)
![Me cagun Déu, no el feu callar!! - http://www.youtube.com/watch?v=feRdt2IELQk Si fa vint anys el Quintana veiés aquest vídeo no sé, realment, què en diria. Suposo que s'ho prendria com una broma. I és que és ben curiosa, l'evolució d'aquest artista. Comença cantant a llunes i estrelles en clau de rock, després més al seu aire fa cançons hippies de cap a peus i ara el trobem així, entre bohemi i galàctic, entre Casasses (barret i tot) i Jordi Prenafeta recitant el seu gran poema ([i]Pa, pa, ratapà[/i]) (va, o com en Pedrals), fent una cançó entre comercial de discoteca i obra d'art només per a entesos. Una cançó que tot i durar més de cinc minuts la puc sentir més de cinc vegades seguides. - Fotolog](https://i0.wp.com/spe.fotolog.com/photo/62/39/15/aranel_eowyn/1260440853459_f.jpg)
Reflexionem-hi 