Tag Archives: història

Història i independència, última entrega.

Recordem que havíem vist els intents d’introduir el castellà fins al 1714. Intents, només, ja que no és tan fàcil fer canviar la manera de pensar i l’idioma d’expressar-se de milions de persones, per molta cura i amor que se li posi. A la majoria ni ens entrava ni ens arribava el castellà. De fet el poble ras va necessitar traductors per comunicar-se amb el poder fins al segle XIX.

Però centrem-nos en les actuacions en contra de la nostra personalitat que es van iniciar amb el Decret de Nova Planta, com ja vam veure anteriorment. El que em sorprèn més d’haver escrit aquest resum de fets, és veure com la història es repeteix, i es repeteix, i es repeteix sense que hi hagi cap millora: atac a la llengua, imposició del castellà a l’escola, reclamació de drets, retallades d’Estatuts i tributació injusta a Catalunya. Ens ho repensem? Fem alguna cosa per aturar aquest bucle?

(Sento que aquesta entrada m’hagi quedat tan llarga, però no cal que us la llegiu tota en un sol dia, hehe)

Mesures a favor del castellà i la unitat d’Espanya, mesclades amb algunes actuacions dels catalans per millorar la seva situació.

– 1716: se suprimeixen les universitats catalanes.

– 1717: es crea la universitat de Cervera. Les llengües de la universitat eren el llatí i el castellà, i aquesta última era la llengua que els alumnes havien de fer servir amb els professors. Els llibres de text a la universitat són en castellà, tot i que la universitat posseeix l’única impremta de Catalunya que té el privilegi d’imprimir en català. La resta d’edicions del país, però, se saltaven el privilegi cerverí.

– José Patiño, superintendent de Catalunya, en un informa diu dels catalans que “solamente hablan en su lengua materna y ningún Común hasta ahora escribía sino es en Catalán, sin practicarse el uso de la Lengua Española; bien que esta comúnmente se entiende por las personas que han seguido los Estudios de Letras, pero en nada de la gente rústica”.

– 1758: es crea la Junta de Comerç, escola de formació professional. Allí l’ensenyament ha de ser en castellà.

– 1760: Memorial de Greuges presentat a Felip VI. En aquest document, es reclamen les llibertats nacionals abolides per Felip V. Per una banda, es demana al rei que torni les lleis pròpies del territori de la Corona d’Aragó. D’una altra es denuncia la falta de bisbes catalans, i es prega que els membres de l’Església parlin el català, ja que “aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la lengua castellana, con todo, los labradores ni saben hablarla, ni la entienden. (…) Cuánto convendria que los obispos, no teniendo el don de lenguas que tuvieron los Apóstoles, hablaran la lengua de sus feligreses.”

– 1768: Carles III a la Reial Cèdula havia d’acabar l’obra iniciada pels Decrets de Nova Planta, i si aquest havia pogut introduir noves institucions castellanes, ara s’havia de castellanitzar les antigues, de manera que el català es prohibeix a les cúries inferiors i els tribunals eclesiàstics. Segons diu el text: “para que de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en este asunto”. Es retira el privilegi de la universitat de Cervera de publicar en català. Es creen les “escuelas nacionales”. Aquestes provocaran un fracàs escolar molt gran, a causa que es prohibeix totalment l’ús del català a les escoles, de manera que els nens no poden fer un aprenentatge progressiu del castellà: “que en todo el Reyno se actúe i enseñe en lengua castellana (…) donde quiera que no se practique” A causa també de la Reial Cèdula, l’Església es va castellanitzant progressivament.

– 1778: a la censura se li indica que “pondrá reparo se imprima en catalán“. Com a conseqüència del Memorial de Greuges de 1960, s’aconsegueix el dret dels ex-súbdits de la Corona d’Aragó de comerciar amb Amèrica, tres-cents anys després de la descoberta.

– 1799 – 1801: les representacions teatrals en català estan prohibides.

– 1812: a les Corts de Cadis s’indica que el Pla General d’Ensenyament serà uniforme.

– 1837: exemple de la repressió lingüística a les escoles: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento (…) y éste a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena”. Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de Febrer de 1837. D’acord, és a Mallorca…però aquí devia passar tres quarts del mateix.

– 1839: es creen les “Escuelas oficiales”, les úniques escoles per a mestres legals a Espanya, i per tant en castellà.

– 1851: Duran i Bas torna de Madrid de defensar la vigència del Dret català, i diu “no ens entendran mai”.

– 1853: discurs del general Prim, protestant per les crueltats comeses contra els dissidents, motivat per la Llei de fugues, on es permetia escapar els encausats però després se’ls disparava per l’esquena: “Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía. El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotarán por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepan a cuál de ellas habrán de prestar su brazo robusto. ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles. Si no los queréis como españoles, levantad de allí vuestros reales; dejadlos, que para nada os necesitan. Pero, si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y, si esto no es bastante, sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así y solo así doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza”. “Sufre y calla, desgraciada patria mía; pero no te rindas; no rindas esta cerviz que hace tu fuerza y tu gloria. Muerde los hierros en silencio y espera; porque o no hay Dios en los cielos, o ha de llegar el día de la reparación, el día de la justicia

– 1857: a la Ley de Moyano s’indica que la gramàtica de l’Acadèmia Española serà “texto obligatorio y único en la enseñanza pública”

– 1859: s’aconsegueix la restauració dels Jocs Florals.

– 1862: a la Llei de Notariat “los instrumentos públicos se redactaran en lengua castellana

– 1867: en època d’Isabel II s’obliga que a les obres teatrals en català hi hagi fragments en castellà “En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del Reino (…) en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas (…) escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la reina ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España“. Eren els temps de l’Esquella de la Torratxa…

– 1868: reivindicació dels drets forals durant les Guerres Carlines. A les eleccions municipals guanya el republicanisme i es fan textos anticentralistes i antiassimilacionistes.

– 1869: victòria electoral republicana a Catalunya. Proposta de República Federal.

– 1870: la Llei de registre civil exigeix la traducció quan els documents siguin presentats en idioma estranger o en un dialecte del país (no hi ha manera, nosaltres vinga a usar el nostre “dialecte”…que no n’aprenem?)

– 1873: es declara la República espanyola. Intent de proclamar l’Estat català autònom, no es va dur a terme creient que hi hauria una possible República federal.

– 1874: un cop d’estat fa caure la República i es restaura la monarquia borbònica. Es torna a exigir la traducció dels documents segons la llei de notariat, i es reconeix que hi ha ciutadans que només coneixen el dialecte.

– 1879: apareix el primer diari íntegrament en català, el Diari Català

– 1881: a partir de la Llei d’enjudicament civil, que exigeix la traducció també, els catalans consideren més còmode fer els documents en castellà a fi d’evitar problemes…

– 1885: nou memorial de Greuges a Alfons XII, reclamant la pervivència del Dret Català.

– 1886: se celebra el primer onze de setembre. Gaudí va ser detingut per voler participar-hi i parlar en català.

– 1888: missatge reivindicatiu a la reina Maria Cristina, reclamant drets.

– 1892: Bases de Manresa: resum de les reivindicacions del moment. Es demana l’oficialitat del català i el català com a llengua escolar. El resultat és el bilingüisme escolar.

– 1894: Assemblea de la Unió Catalanista per establir unes bases justes de tributació a Catalunya

– 1896: un diputat català, Maluquer i Viladot, es queixa al Congrés dels Diputats que Cánovas del Castillo, director de comunicacions, havia prohibit parlar en èuscar i català per telèfon!

– 1898: segon missatge a la reina regent demanant descentralització i autonomia per a Catalunya.

– 1900: el bisbe de Barcelona, Josep Morgades, demana l’ensenyament del catecisme en català: “Ja que amb una paciència apenes concebible, sofrim tant de temps el jou d’ésser administrats, ensenyats i jutjats en castellà, la qual cosa ens perjudica greument, siguem exigents almenys a ésser intruïts en català en allò que mira al cel i ens posa en relació amb Déu en els nostres trànsits i tribulacions, en els nostres desigs i esperances, en els espais de la nostra ànima…” Quedava clar que si els perjudicava greument, volia dir que encara molta gent no s’expressava o comprenia bé el castellà. Com a resposta a aquestes paraules el senador Bernabé Dávila demana al Senat mà dura: “proceda con aquella energía con que en este caso se debe proceder, para que se someta sin pérdida de tiempo a los tribunales competentes el Sr. Obispo de Barcelona, el cual ha cometido , con motivo de su pastoral, verdaderos delitos, perfectamente definidos contra la unidad nacional y contra la integridad de la patria, así como contra la Constitución“. Un altre senyor, Romero Robledo, des del Congrés de Diputats s’hi afegeix: “yo reclamo la acción del Gobierno para corte el camino y para que impida que puedan, desde la cátedra de Jesucristo, y con los ornamentos sacerdotales, agitarse banderas facciosas de rebelión y de discordia, pretendiendo romper la integridad de la Patria“. Total, per demanar poder ensenyar el catecisme en català…

– 1901: Práxedes Mateo Sagasta en una sessió de les Corts: “En cuanto al regionalismo, esa palabra ya no es más que el escalón, el escabel para destruir la Patria. Contra él pondrá el Gobierno cuantos medios sean necesarios. (…) El Gobierno se propone pedir a las Cortes que voten nuestras leyes en donde se castigue como es debido este delito inconcebido e inconcebible.” Aquest mateix any es funda la Lliga Regionalista (partit catalanista)

– 1902: en un Reial Decret, el Decret de Romanones: “Los Maestros y Maestras de instrucción primaria que enseñen a sus discípulos la doctrina cristiana u otra cualquiera materia en un idioma o dialecto que no sea la lengua castellana, serán castigados por primera vez con amonestaciones por parte del Inspector provincial de primera enseñanza (…) y si reincidiesen, después de haber sufrido una amonestación, serán separados del Magisterio oficial, perdiendo cuantos derechos les reconoce la ley“. Al final la pressió popular va fer que fos retirat.

– 1907: es crea l’Institut d’Estudis Catalans. Totes les expressions de catalanitat agafen empenta: sardanes, cant coral, excursionisme, esport… Esclata el modernisme com a fenomen artístic.

– 1913: es normativitza la llengua catalana gràcies a l’obra de Pompeu Fabra.

– 1914: Catalunya aconsegueix una Mancomunitat de Diputacions que representava un petit pas d’agrupació de les províncies catalanes i la possibilitat de fer una política conjunta. Enric Prat de la Riba n’és el primer president.

– 1916: l’Ajuntament de Barcelona fa la majoria de publicacions relacionades amb l’educació en català. També crea biblioteques en català.

– 1923- 1929 Dicatura de Primo de Rivera. Durant la dictadura es va fer el Decret de repressió del separatisme. Feia actuar als tribunals militars contra els atacs a la unitat de la pàtria, prohibia la bandera catalana i l’ús del català en les corporacions públiques. El governador civil de Girona, Juan de Urquía, va prohibir el català a les escoles i va escriure que “si se ha prohibido que ondee la bandera catalana es porqué ella servía para ofender a la bandera de la patria. Si se ha prohibido en Cataluña “La santa Espina” era porque con ella se agredía al sentimiento castellano”. Es prohibeixen actes públics considerats “d’exaltació nacionalista”, com les sardanes o els concerts de corals, els símbols i les reunions de grups sospitosos de ser “separatistes”. La persecució de la llengua catalana es justifica perquè l’ús del català era considerat l’acte més greu de separatisme. El català es va veure exclòs de la vida pública: els actes oficials, els llibres i documents públics eren en castellà. En especial, es va mirar de treure el català de l’escola i de les predicacions. Molts professors van ser expulsats i cessats per ensenyar en català, es van cremar molts llibres de text en català…

– 1925: Se suprimeix la Mancomunitat de Catalunya. A causa d’una xiulada es clausurà el camp del Barça. També se suspenen l’Orfeó Català i la CNT.

– 1926: Macià intenta alliberar Catalunya amb el complot de Prats de Molló, però és detingut. Es funda ERC.

– 1928: A part, la dictadura anava en contra de l’Església catalana. Per una banda es van empresonar, multar o desterrar molts clergues catalanistes i es va prohibir a la resta ensenyar el catecisme o predicar en català, malgrat que alguns bisbes es van negar a ordenar la predicació en castellà. A més a més es va voler desprestigiar els capellans catalans dient que no volien confessar a la població de parla no catalana. D’altra banda es van col·locar bisbes castellans a les seus vacants, i l’ambaixador Magaz va anar al Vaticà a queixar-se de l’actuació dels bisbes catalans i a amenaçar el Papa que l’Església espanyola se separaria. Pius XI va donar la raó als bisbes catalans, i va dir a l’ambaixador que actuaven en els afers concernents a la Fe i als costums d’acord amb Déu i que l’Esperit Sant era amb ells, a la qual afirmació Magaz va respondre que l’Esperit Sant estava amb el govern d’Espanya.

– 1930: dimissió de Primo de Rivera.

– 1931: a Espanya s’instaura la II República. Triomf a Catalunya de ERC a les eleccions. L’Estatut de Núria va ser aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, i ERC va presentar-lo a Madrid. Perquè aquest estatut no es pogués aprovar, es va córrer a aprovar la Constitució espanyola de 1931. A l’article 4 de la Constitució es declara l’oficialitat del castellà a la República, i es diu que no es pot exigir a ningú el coneixement d’una llengua regional. Al 50 es diu que el castellà s’ha d’ensenyar a totes les escoles primàries. El 14 d’abril de Francesc Macià proclama la República Catalana sense el consentiment de Madrid. El dia següent, des de Madrid, és enviat un home perquè parli amb Macià. Li demana que renunciï a la República catalana a canvi d’un poder polític autònom: la Generalitat de Catalunya.

– 1932: primer Estatut de Catalunya: l’Estatut de Núria, amb retocs de Madrid.

– 1934: Companys declara l’Estat català dins la República Federal espanyola, però fracassa. Els membres del Govern català són empresonats. Es suspèn l’Estatut.

– 1936: Franco fa un cop d’estat contra la República, inici de la guerra civil espanyola. A Catalunya la policia i la guàrdia civil es mantenen al costat del govern de la República. El català és radicalment prohibit a la zona “nacional”. L’Estatut és restablert.

– 1937: Joaquim Ribera Barnola és multat a Sant Sebastià per parlar en català per telèfon. “El Excelentísimo Señor Governador Civil de esta Provincia, en uso de las atribuciones que le están conferidas, ha tenido a bien imponerle la multa de DOSCIENTAS CINCUENTA PESETAS, por haber celebrado a las 14 horas del día 27 del actual una conferencia telefónica desde el hotel España en dialecto catalán“. L’any 1937 eren moltes pessetes, eh, 250…

– 1938: a Lleida una làpida de pedra amb una poesia (“El campanar de Lleida”) és acribillada per les bales de tropes franquistes. L’Estatut és abolit. El català deixa de ser oficial.

– 1939: Amb la victòria del general Franco Catalunya perd la seva autonomia i s’inicia una sistemàtica persecució contra la llengua i la cultura catalanes. La biblioteca d’una masia de Balaguer és cremada per contenir llibres en català. La casa de Pompeu Fabra a Badalona és saquejada i la seva biblioteca cremada al mig del carrer. Es prohibeix per decret l’ús públic del català. Una ordre del Ministerio de Educación Nacional suprimeix la Universitat Autònoma de Barcelona. Suprimeix qualsevol ensenyament relacionat amb la cultura catalana. Així és abolit l’ensenyament de filologia catalana, la història medieval de Catalunya, la història moderna de Catalunya, la geografia de Catalunya, el dret civil català, la història de les idees religioses a Catalunya, la història de l’art medieval català, l’escultura gòtica a Catalunya, etc.

– 1940: Afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys. Durant la dictadura: intents de destrucció de l’economia catalana, trasllat per decret de companyies importants a Madrid. Confiscació d’arxius, substracció de símbols, de noms dels carrers i de rètols.

– 1942: a Ripollet: “En virtud de las disposiciones del Gobierno, las inscripciones de NACIMIENTOS desde 26 de febrero de 1938 a 24 de enero de 1939; y los de los MATRIMONIOS desde 24 de julio de 1937 a 31 diciembre de 1938, NO SON VÁLIDAS a causa de estar extendidas en catalán. El Juez municipal“.

– 1945: l’ONU denuncia internacionalment a Sant Francisco l’intent de genocidi cultural i lingüístic a Catalunya “The Case of Catalonia”.

– 1947: Prohibició d’editar el llibre “Art del Bon menjar”: “Se trata de un libro vulgar de cocina; sin otro mérito, cuya autorización daría precedente para obra de todo genero, como hace notar el propio Delegado Provincial“.

– A partir de 1960: es permeten les manifestacions folklòriques i l’ús de la llengua en publicacions elitistes.

– 1968: el 14 de març el ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga diu a l’editor J.B.Cendrós: “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar“.

– 1971: Discurs de Pau Casals a l’ONU.

– 1975: Mort de Franco, fi de la repressió.

– 1977: es restaura la Generalitat de Catalunya després d’unes immenses manifestacions a Sant Boi de Llobregat i a Barcelona.

– 1978: nova Constitució espanyola, permet reconèixer les personalitats històriques i permet la instauració d’estatuts d’autonomia, tot i que resulta molt restrictiva per aprovar-los.

– 1979: Segon Estatut d’autonomia, molt retallat per Madrid, i es reclama que és insuficient.

– 1981: les concessions dels estatuts donaran pas a un aixecament militar dirigit per Tejero, el 14 de febrer, que no reïx però que deixa un pòsit centralitzador i una llei harmonitzadora (LOAPA)

– 1983: es crea amb dificultats TV3 i es vol impedir el Canal 33.

– 1986: entrada d’Espanya a Europa des d’una perspectiva estatal i unitarista. Prohibició de tenir representació a la Unesco i es priva de tenir seleccions esportives oficials de Catalunya.

– 1989: el Parlament vota per no renunciar al dret d’autodeterminació.

– 2000: el rei Joan Carles I diu, durant l’entrega dels Premios Cervantes “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por libertad libérrima, el idioma de Cervantes“.

– 2001: s’homogeneïtzen novament totes les “regions” amb un sistema de finançament únic i lleis reguladores a l’àmbit universitari.

– 2006: Tercer Estatut d’Autonomia, novament retallat per Madrid.

– El dèficit fiscal: La balança a favor de l’Estat representa un milió de milions de pessetes anuals, és a dir, que hi ha un dèficit d’un bilió de pessetes entre el que Catalunya aporta i el que li és retornat. Són més de sis mil milions d’euros. (Això ho he tret del llibre Els stops a la història de Catalunya, de 2003. Entenc que potser les dades estan caducades, però és que jo sóc de lletres…Per cert, a l’enllaç que us he posat del llibre el podreu consultar íntegrament)

– Ferran Soldevila diu “Catalunya al llarg de la seva història ha sabut superar crisis terribles que potser haurien abatut per sempre un altre poble”.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 9

Breu parèntesi per aclarir quant de castellà sabíem abans de 1714

D’intents per introduir el castellà a Catalunya n’hi va haver des de molt abans del 1714. A partir del segle XV, des que Martí l’Humà mor sense descendència, els nostres comtes-reis van deixar de ser d’origen català, així que la cort, les classes altes, es van anar castellanitzant poc a poc. Joan II va propiciar que les hereves de les cases nobles es casessin amb nobles castellans, o s’oferia baronies i vescomtats catalans a mans de nobles castellans, aragonesos o navarresos.

Al segle XVI la nova dinastia dels Àustries (descendents del matrimoni entre Joana la Boja i Felip) fomenta que el castellà sigui la llengua del poder. Però no tots coneixien perfectament el castellà, com demostren les declaracions del Duc de Cardona el segle XVI, que va dir al rei que no s’adreçava en la seva llengua “por no mentir“. A més a més penseu que només la noblesa tenia un contacte tan directe amb el poder, la resta del poble tenia contacte amb… l’Església(*), que el rei també creia que havia de parlar en castellà.

La predicació, doncs, es comença a fer en castellà en alguns períodes del segle XVI. El segle després però, al Concili de la Tarraconense de 1636, es va posar de manifest que predicar en castellà als territoris de parla catalana era un problema. Creien que la predicació en castellà era “obra del dimoni” perquè així la paraula de Déu no arribava al poble. I per què no arribava? Perquè el castellà no s’entenia. El Concili va acordar que la predicació havia de ser en català, però això va provocar una mica de caos, doncs depenia de si el predicador era català o castellà que feia el sermó en una o altra llengua. Fins i tot es van recollir arguments a favor i en contra de la predicació en castellà, que ja comencen a marcar alguns mites que us sonaran. Us recomano anar al final seguint els asteriscs(**).

Al segle XVII el coneixement del castellà entre les classes nobles augmenta, i fins i tot l’adopten com a llengua literària. Els llibres de les biblioteques privades de les elits culturals eren, de major nombre a menor i en aquest ordre: en llatí, català, castellà, italià i francès. La burgesia, en canvi, conreava la llengua i cultura catalanes, i pel que fa a la classe més baixa el català era l’única llengua que coneixien. Les classes baixes formaven el 75% de la població i la burgesia el 10%. 85% de població que no en tenia ni idea de parlar, ni d’entendre el castellà.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

(*) Cal dir que els bisbes eren triats pel rei i eren castellans.

(**) Arguments dels bisbes castellans del s.XVII a favor de la predicació en castellà:

– Opinen que hi ha sectors de la població que sí que coneixen el castellà. Fins i tot diuen que ja era coneguda per tots els catalans des de la unió de la Corona amb Castella (per obra i gràcia del matrimoni? Màgia! Màgia!). Malgrat fer aquestes afirmacions, reconeixen que la llengua natural de Catalunya és el català.

– Afirmen que la llengua general i comuna d’Espanya (Espanya és el territori de la península, no parlem de política!) és el castellà, la llengua, segons ells, més antiga de la península, més que el llatí o el basc (això mateix em va dir una alumna àrab, que l’àrab és la llengua més antiga de la Terra).

– Diuen que alguna gent estava descontenta amb les predicacions en català. Això és perquè, encara que no entenien el que se’ls deia en castellà, la predicació en aquesta llengua era un espectacle barroc (un espectacle teatral…ja sabem que era l’edat d’or de la literatura castellana i en canvi per nosaltres era l’època de la decadència de la nostra literatura).

– També es volia donar facilitats als predicadors castellans: que en comptes d’aprendre català fos el poble qui aprengués una nova llengua (lògic, oi? Doncs no).

– El castellà és més il·lustre, perquè és parlat per més gent (això em sona…).

Arguments del bisbe d’Urgell Pau Duran, s.XVII, a favor del català com a llengua de la predicació:

– El català és la llengua natural de Catalunya, i és l’única que entén el poble (i amb això n’hi hauria d’haver prou!)

– El català és utilitzat per tothom, sigui de l’estament, del sexe o de l’edat que sigui.

– És igual si el català té un cultiu retòric menor, el més important és que la gent entengui el sermó.

– El català és la llengua escrita en tots els àmbits excepte en el literari. El català és la llengua que es fa servir en els documents oficials, en els judicis (excepte els de la Inquisició), en les lleis i en l’ensenyament. Segons Pau Duran: “Tot allò que s’utilitza en castellà són coses que pertanyen a la curiositat i que “careixen d’importància”.

– Pel que fa a la llengua dels predicadors, diu que és l’individu qui s’ha d’adaptar a la comunitat, i no al revés.

– La unió dels territoris sota la figura del monarca no és inqüestionable. Si les condicions amb la unió de Castella no es compleixen, els catalans tenen dret a trencar el pacte.

– Es discuteix si és real que el català no serveix per a l’oratòria, i es proposa utilitzar-lo també en àmbits cultes i literaris per equiparar-lo al castellà.

Si en voleu saber més sobre el tema de la predicació llegiu això.

7 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 8

He robat la imatge de: http://www.cmykmag.com

Comencen els últims 300 anys de la nostra història. Missió (gairebé impossible): castellanitzar Catalunya, eliminar la diferència.

Per si us n’havíeu oblidat, vam quedar-nos en el moment en què ens van conquerir. Però a part d’eliminar les institucions catalanes, amb el Decret de Nova Planta també volien eliminar la nació, és a dir la personalitat, el que ens diferenciava de la resta dels seus dominis.

L’any 1727 (o el 1716, depèn d’on consulteu… no he aclarit el tema) els corregidors, que eren els que manaven a les localitats, van rebre una “Instrucción Secreta” (no m’ho invento jo, li van dir ells així) feta pel fiscal de Castilla don José Rodrigo Villalpando  que deia: “Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana (…) Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y por esto parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” I també que “Los Catalanes sentirían mucho que se les despreciase i violentase en esto, y en el cuerpo de aquel Prinzipado está mui llagado y teniéndolo sugeto y quieto con la fuerça, se nezesita de curarlo con suavidad…”*

Parem-nos un moment a analitzar el que diu. En primer lloc, que la naturalesa ha dotat Catalunya d’un idioma particular (és a dir, reconeix que la llengua pròpia no és el castellà. Això els polítics d’ara de vegades ho neguen). En segon, que els catalans estimen les coses del seu país i la seva nació (fins i tot posa aquestes paraules, país i nació en majúscules… Ostres! Sí que havíem estat País i Nació, coses que se’ns neguen ara, i ho reconeixen ells mateixos! Espeeeeeee, escuchaa ésto!!!!). En tercer lloc, veiem la política que es durà a terme, espanyolitzar-nos però de manera dissimulada (ara tenen menys miraments, però la intenció segueix sent la mateixa).

Però la quarta és la que m’agrada més de totes. Diu que ja que tenen Catalunya subjectada a la força (eh, a la fooorça, conquerits, eh? Que alguns tenen la barra de dir que ens ho inventem), han de vigilar que no acabin de rematar “el seu cos llagat”, i que el que s’ha de fer és, atenció, “curar-lo amb suavitat”! AAAH, CURAR-LO! És que la seva intenció és/era bona: això de ser diferents és com una malaltia, i ells tenen la missió de salvar-nos! Mira que son buenas personas. Que l’ésser humà sempre ha volgut “curar” les diferències, s’ha de reconèixer. Curar o eliminar… penseu en opcions sexuals diferents, penseu en jueus, penseu en negres de l’Àfrica que resulta que no eren de la nostra espècie, penseu en la gent que patia alguna malaltia mental, penseu en tants exemples en què, sota l’excusa de fer un bé a la humanitat, s’ha esclafat la diferència, per por, per interès, per ignorància o per pura maldat.

Però això d’espanyolitzar el poble els seria molt difícil, perquè la gent vivia al marge de decrets, feien la seva vida al camp i la majoria no anava ni a l’escola… però d’això ja en parlarem en una altra entrada.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Per cert, per si de cas algú creu que faig tantes faltes d’ortografia en castellà, reconec que en faig, igual que en català, però que aquí he mantingut l’ortografia original del text tal com l’he trobat.

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 7

Guerra de Successió (1701-1714)

Ja ens ho sabem, el rei mor sense descendència i s’ha de triar nou rei, i va i nosaltres donem suport a un candidat diferent del que vol Castella. Carles d’Àustria, el que a nosaltres ens agradava, versus Felip d’Anjou, el que agradava a Castella. Ja tenim la guerra llesta.

A la guerra vam tenir l’ajuda dels anglesos, que volien assegurar que l’equilibri de poders a Europa es mantenia, de manera que França no tingués un poder hegemònic. El nostre pretendent, però, va adquirir més poder en heretar uns territoris i per tant, per a Anglaterra ja no era important que guanyés l’austríac, ja que el predomini a Europa era en aquell moment precisament austríac. I ja l’hem feta bona: Gran Bretanya deixa d’intervenir a la guerra. Felip V s’instal·la al tron i ara Catalunya lluita sola en contra de Felip, a la desesperada, sobre tot per defensar els seus privilegis constitucionals. Allò va acabar amb el setge i assalt a Barcelona l’onze de setembre de 1714.

Amb el Decret de Nova planta es dissolen les institucions de govern del Principat: les Corts, la Generalitat, el Consell de Cent i els altres consells municipals. El que era Catalunya deixa de ser, i és assimilada a l’uniformisme administratiu, judicial i fiscal castellà. El rei imposa un capità general com a governador de Catalunya i s’inicia un període de repressió militar, lingüística i cultural, amb la prohibició del català, el tancament de la Universitat de Barcelona i la construcció d’una ciutadella per vigilar la ciutat de Barcelona, no fos que es revoltés.

Ja ens ho poden vendre com vulguin, el 1714 vam ser conquerits, i ens ho van deixar ben clar.

Cal dir que els anglesos són conscients de la seva traïció, i “el cas dels catalans” va causar gran rebombori i va suposar moltes crítiques a la monarquia britànica. Per exemple, aquest escrit que va aparèixer a Londres el 1714, “The case of the catalans considered”, deia: “Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres (…) Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui és ara el seu rei? No seria la seva sang un monument a la nostra crueltat? (…) Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans (…) Si aquell poble és abandonat i perdut, no mereixem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna? El mot “catalans” no serà sinònim de la nostra deshonra?”

Aprofito per fer propaganda d’un llibre que no he llegit, “Victus“. Se situa a Barcelona durant la guerra i el setge, i barreja fets històrics amb la vida personal inventada dels seus protagonistes. Jo només de sentir entrevistes amb l’autor per la ràdio ja em venen ganes de llegir-lo… es veu que el setge va ser espectacular. Com és que no tenim 300 pel·lícules sobre la guerra de successió? Tanta guerra civil i tant de Franco, i del 1714 en sabem ben poca cosa!! Què va fer i deixar de fer Casanoves? Qui era Villarroel? Per què el poble es va capficar a seguir endavant amb aquesta guerra suïcida?

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 6

Guerra dels Segadors (1640-1652)

Repassem ràpidament el segle: el fill de Joana, com hem vist, va ser Carles d’Àustria. Després van venir, molt originals en els noms, Felip I, Felip II, i Felip III (o Felip II, II i IV si penseu en la dinastia castellana).

Aquest últim, Felip IV de Castella, III a Catalunya, tenia guerres obertes a diferents territoris europeus (recordeu la Guerra dels 30 anys). Per mantenir aquestes guerres mobilitzà soldats catalans i establí un nou impost a Catalunya, el quint. En aquell moment el comte duc d’Olivares pul·lulava pel poder i volia abolir les constitucions dels diversos regnes i reduir-los a les lleis de Castella (ho hem vist al primer capítol, primer parèntesi), (aquest senyor era una mica com el senyor Wert, això de reduir tot als costums de Castella… sona una mica a això, segon parèntesi), (i tot això, com vaig dir un dia al meu “parello”, respon a un pla secret que té, inconscientment potser, Espanya fa mooooooolt de temps, és a dir, reduir tot el que sigui dins la península als costums, llengua, lleis, etc. de Castella, tercer parèntesi).

Els abusos de l’exèrcit contra la població civil (calen explicacions? Els abusos dels militars de tota la vida: robatoris, violacions, assassinats…) van provocar la guerra amb Castella i Catalunya va buscar suport francès. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la República catalana sota la protecció de França. Però per acabar la guerra, i per fer les paus amb França, Felip III/IV, sense consultar les Corts va signar amb França el Tractat dels Pirineus, on es van perdre les terres del Rosselló i part de la Cerdanya que es devia als francesos. Amb aquest tracte, almenys, Catalunya va conservar les seves institucions.

Durant la Guerra dels Segadors, Portugal que havia perdut la seva independència durant el regnat de Felip II de Castella (el nostre Felip I) també comença una guerra per recuperar la seva independència. Al final ho aconsegueix i això és perquè Castella no pot amb els dos fronts oberts i decideix apostar per retenir Catalunya.

Deixeu-me aportar una dada més: Lluís XIV més tard va oferir onze (!) vegades, sense èxit, retornar el Rosselló a canvi de Flandes i el Franc Comtat, que per la seva llunyania s’havien de perdre igualment.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Si sou com jo que sempre confoneu aquesta guerra amb la següent, la de Successió, penseu que la dels Segadors va iniciar-se pels abusos a la població, en concret per l’assassinat d’un segador. En canvi a l’altra, la de Successió, el problema és la successió del tro. No ens confonguem quan cantem “Els segadors” el dia 11 de setembre.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 5

I els Reis Catòlics? Representen el naixement d’Espanya?

 

Allò que no recordava la model ho recordem tots els altres mortals, Isabel de Castella es va casar amb Ferran d’Aragó… i què? Tornem a repetir el mateix esquema de la unió entre Catalunya i Aragó: els dos regnes mantenen la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. És a dir, no ens trobem davant del naixement d’Espanya, sinó d’una unió dinàstica de dos estats. I això perquè ho dic jo? No, parlem de proves.

 

Quan es van casar, el contracte matrimonial establia que el màxim poder a Castella el tenia Isabel, Ferran era només príncep consort. També la “Proclamación de Segovia” de 1474 deixava clar que la propietària de Castella era ella i no ell. Els impostos recaptats a Castella anaven a parar a Castella segons la “Concordia de Segovia” de 1475. No hi havia gaire unitat, no? De fet quan va morir Isabel, Ferran (“el catalanote”) es va tornar a casar per donar descendència separada als seus regnes, però morí sense successor. Catalunya queda supeditada doncs a una dinastia que posa Castella com a centre d’interessos i decisions, i rep des de llavors tracte de desfavor.

 

Una altra prova de la no unitat entre la Corona Aragonesa i Castella és que després del descobriment d’Amèrica, els súbdits de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i Balears) van ser exclosos pel testament d’Isabel de la colonització d’Amèrica. Si no hagués estat així ara alguna república americana tindria com a llengua el català. Si hi hagués hagut unitat no hi hauria hagut discriminació, tots els regnes haurien participat de la conquesta.

 

Més proves: quan morí Isabel, Ferran quedà regent, però no rei, de Castella. De fet encara viu Ferran, es va proclamar Joana la Boja reina de Castella, i no reina de Castella, Aragó, Catalunya, València i les Balears perquè el rei de tots aquests territoris era el seu pare i encara vivia. De fet Felip el Bell mai no va ser rei tampoc de la Corona i és per això que el seu nét és Felip I a Catalunya.

 

És amb el fill de Joana la Boja, Carles d’Àustria, amb qui les dues corones passen a una sola mà, però sempre en règim de confederació. I això ho dic jo i també un senyor de Madrid: “De ninguna manera puede hablarse todavía de la unidad de España como se ha hecho desde la prespectiva castellanista; las Coronas no quedan ensambladas en un todo vertebrado (como tampoco ellas mismas lo estaban internamente, en particular la aragonesa) ni tenían inicialmente más instituciones o lazos tangibles en común que la propia Monoarquía” (Luis González Antón, España y las Españas. Madrid, 1997)

 

De fet, allò de “Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando” no és veritat. Us recomano aquest article de Sàpiens on s’explica que de fet, només “Tanto Monta” era com l’eslògan del rei Ferran.

 

De fet a la tomba dels Reis Catòlics ho diu ben clar en una inscripció: “Van expulsar la secta mahometana i van aniquilar la falsedat herètica (el judaisme), Ferran d’Aragó i Isabelde Castella, espòs i esposa, aquells coneguts com els Catòlics, són enterrats en aquesta tomba”. No hi ha unitat ni a la tomba…

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 4

I què era la Corona d’Aragó?
Un comte nostre, Ramon Berenguer IV, es va casar amb una princesa aragonesa. I què? Allò era una “confederació“, cadascun dels dos territoris tenia les seves pròpies corts, drets autòctons, llengües, però tots dos tenien un mateix cap. Cal que torni a parlar de la reina d’Anglaterra? De fet als regnants els deien comtes-reis i aquests senyors parlaven català, i aragonès.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Canvi de dinastia, la fi del “carinyo” dels nostres reis
Si voleu saber la llista de comtes catalans mireu-los aquí, però faig un salt fins a Martí I l’Humà, que mor el 1410 sense descendència acabant així amb la dinastia catalana. Per omplir el seu buit acabem triant un noble castellà com a rei. Ferran I, que procedeix d’una monarquia absolutista, té molts problemes per complir les seves obligacions amb les Corts, que eren de tradició pactista. Després de Ferran I, va venir el seu fill Alfons el Magnànim, i després el nét: Joan II.
Aquest Joan II culminarà la mala relació amb els catalans que havia iniciat el seu avi i com que els catalans li neguen el suport busquen un candidat alternatiu i comença la Guerra civil catalana que durà deu anys, des de 1462 a 1472! Joan II fa un pacte amb França, i a canvi del suport francès empenyora el Rosselló i mitja Cerdanya com a garantia del pagament de 200.000 doblers d’or als francesos. Aquests diners no es van tornar mai i això els francesos ho tenien ben apuntat a la llibreta de morosos, com veureu més endavant.

8 comentaris

Filed under Uncategorized