Ja no em poden suspendre (però em poden deixar sense feina)

En primer lloc, confesso que el bel•·licisme que apareix en aquest fotolog, en contra de l’’ortografia, és sols el reflex de la meva manca de coneixements en aquest tema, d’’una banda per falta d’’interès, i de l’’altra per pura falta de memòria. És a dir, que parlant clar, les meves idees “antiortogràfiques” estan motivades per la pila de faltes que faig.

Aclarida la realitat, passem a la fantasia. Què passaria si jo pogués modificar alguna cosa de les que l’’avi Pompeu va decidir? (Jo canviaria tot el sistema, però com que això no serà possible…)

Primer cas:
Tenim una única grafia per a sons diferents. Així escrivim examen amb ics igual que xocolata o explicar. Proposta: egzamen, xocolata, eksplicar.

Segon cas:
Tenim diferents grafies per a un sol so. Així les esses sonora i sorda per exemple, tenen diferents grafies cadascuna: s-,c,ç,ss per la sorda i z,s per la sonora. Proposta: çopa, çeba,plaça, caçola, i caza, zoo, enzim.

Tercer cas:
Conservem grafies que fa un temps tenien un sentit però que ara ja no. Proposta: eliminem la ela geminada (“re-confesso” que no he investigat si hi ha algú que encara la digui, en aquest cas no me la carregaria). Eliminem la hac.

Quart cas:
Utilitzem la dièresi en vocals que volem remarcar que són tòniques quan l’’accent no es pot posar perquè no seguiria la norma. Però en d’’altres casos fem la vista grossa, com per exemple amb els diacrítics (ah, però és que és per distingir…Sí, sí, però oi que no segueixen la norma?) Proposta: utilitzem l’’accent on calgui, coll***! Així doncs, veíns, raím. Conservarem la dièresi per als diftongs creixents.

Cinquè cas:
Decidim que algunes consonants no poden seguir algunes vocals. Així el so [k] el fem amb ca, que, qui, co, cu. Això és perquè si posem ce, ci pronunciem [se,si]. Però per què ens hem de complicar així la vida? Proposta: [k] ca, ce, ci, co, cu com en cilo, places. [s] çinema, plaçes. Tres quarts del mateix amb la ge i la jota. Conservem la ge per al so velar i la jota per al palatal: jimnàs, hagem.

Observacions: a/e, o/u, b/v conservat en honor als que tenen la sort de fer la distinció. (cagum…)
Altres observacions: més idees en altres fotologs.
Més observacions: s’’admeten comentaris crítics. Jo ja he descobert un problema en el tema de les esses: a final de paraula, sordes o sonores?? El naç, el naz allargat?? BUFA

el 27 mayo 2008

Aquí i a Hawaii

Des que tinc fotolog que vull parlar d’’icat fm. Però tinc por, i em sembla que aquesta por és justificada, d’’acabar creant una cursilada.

Sovint m’’emociono anant i venint en cotxe amb alguna cançó que posen. N’’hi ha mil, però sobre tot n’’hi ha dues que he descobert gràcies al Delicatessen, i que no puc evitar lloar. Darrera s’’hi amaguen dos grans artistes.

La primera és la versió de Laura del Roger Mas.
L’’altra és Nantes, del grup Beirut.

En Roger, ja el tindreu més sentit, però us recomano que entreu a la pàgina i aneu sentint les cançons dels Beirut. Si no en teniu ganes, almenys mireu aquest vídeo, no se sent molt bé, però a mi m’agrada com l’’han fet, la gent de les taules posa una cara…

el 20 mayo 2008

Ahir va ser Sant Jordi

I arriba el gran dia, i la Pilar i jo ens posem d’’acord i anem al seu poble a adquirir cent euros en llibres. Retencions a s’’autopista, arribem a Cardedeu a les sis, i jo a les set he de marxar perquè a les vuit he quedat amb els meus pares per anar a les nou al Tívoli (i ara ja són deu).

Entrem a la llibreria, sort que és petita. No tenen ni el Caçador de paraules, ni 1984, ni cap llibre pel meu nebot. És igual, alguna cosa bona tindran. Comencem a mirar, i anem fent pila.

Em quedo l’’únic llibre de llengua que tenen. Molt bàsic, diu la dona. Ja m’’està bé. Un Hamlet, que sempre he volgut tenir. Un Monzó que s’’ajusta al preu. Un llibre en prosa del Casasses (quina por). Un exemplar ben editat de La piedra lunar, que no el tenia. I l’’Espinàs parlant del seu ofici, que quan jo tenia edat de voler ser astronauta o “senyoreta” deia que volia que fos el meu.

I sortim i la Pili riu del “subidón” que m’’ha agafat. I després del “subidón” de veure El llac dels cignes llegeixo durant una hora el llibre que era tan bàsic i descobreixo que una de cada tres paraules que dic és un barbarisme. Bona compra!

el 17 mayo 2008

“Tonto és el que fa tonteries”

Rànquing d’’algunes coses idiotes que he fet a la vida.

– Anar al cole amb els pantalons del pijama a sota la faldilla.

– Trobar-me a dos quarts de set a l’’estació i adonar-me que no són dos quarts de nou.

– Intentar entrar al metro amb les claus de casa. Intentar entrar a casa amb la targeta de metro.

– Passar-me cinc parades de metro, sense ni estar adormida, ni estar llegint.

– Deixar la llet a l’armari dels gots. (…)

– Pagar els túnels per anar més de pressa, i després anar-me’n pel camí que hauria fet sense pagar-los.

– Entrar a l’’Autònoma per fer la selectivitat i caure per terra.

– Perdre’’m al costat de casa.

– Prendre el pèl per telèfon a un amic del meu pare, uns quants minuts, pensant que era el meu germà.

– Escriure en un examen d’’història que el dirigent de la Lliga regionalista era Primo de Rivera.

– Ser testimoni de com se li pot posar un pal al cul a un mosso d’’esquadra (no vaig fer-ho jo, però és que és boníssim, Núria!!)

– Tenir els bombers a casa faltant una hora per al canvi d’’any.

– Tirar per terra una columna de llaunes al supermercat.

– Entrar en un cotxe que no és el meu, pensant que el conductor era el meu pare.

el 15 mayo 2008

T’odio, odio el dia en què em vaig descobrir a mi mateixa, quan vaig adonar-me’n de que era algú, de que existia i respirava, que pensava.

Avui remenant pels meus fitxers de Word he trobat un text del 8 de gener de 2003. Es veu que els escriptors quan s’’ho passen malament es posen a escriure. El 8 de gener de 2003 estava molt malament, i vaig escriure un text fabulós, i he estat a punt d’’enganxar-lo al fotolog… però després he pensat que no cal confondre’l amb el diari, i no ho he fet.

Però és genial com un moment de pressió et pot fer escriure coses tan meravelloses. I en el moment en què les escrius només et serveixen per desfogar-te, però anys més tard serveixen per recordar-te a tu mateix la teva història, i per re-analitzar els fets. I medites sobre si has canviat, i en què, i en quina diferència hi ha entre aquella Maria de 2003 i la que ara us parla des del 2008, i ja no diguem la Maria que llegirà això vés a saber en quin any quan de nou retrobi un document de Word que un dia va fer servir per escriure un fotolog.

La primera frase és la primera frase del text, tal qual, sense retocar-ne ni les faltes. La foto, record de la jornada bohèmia d’Ei, si pot ser a Llançà.

el 02 mayo 2008