Monthly Archives: Abril 2008

Eowyn

Eowyn - Segur que més d’un cop us haureu preguntat perquè em dic com em dic. El freakie no neix, el fan. Ma mare és una gran fan Senyor dels anells i jo en més d’una ocasió l’havia vist llegir-lo, així que crec que a segon d’ESO el vaig agafar i me’l vaig cruspir, de cap a peus. <BR> <BR>Allà hi vaig trobar la meva heroïna. Maca, valenta, guerrera, femenina, molt orgullosa de ser dona, i humana en un món de perfeccions èlfiques. Un personatge absolutament romàntic (del Romanticisme, eh!) que després d’un desengany amorós decideix anar a cercar la mort, i que venç allà on cap home no ha pogut guanyar, i que després d’estar absolutament deprimida aconsegueix trobar la llum... <BR> <BR>M’encanta. És un personatge genial, i més si l’heu descobert a l’adolescència. <BR> <BR>Consell freakie, aquells que encara no heu llegit el llibre, i heu tingut la bona pensada de no veure la peli, no la mireu fins que el llegiu. I recordeu, que ja ho deia el Times (o algun diari anglès) fa molts anys: [i]El món es divideix entre aquelles persones que ja han llegit El Senyor dels anells, i els que ho faran.[/i] <BR> - Fotolog

Segur que més d’’un cop us haureu preguntat perquè em dic com em dic. El freakie no neix, el fan. Ma mare és una gran fan del Senyor dels anells i jo en més d’’una ocasió l’’havia vist llegir-lo, així que crec que a segon d’’ESO el vaig agafar i me’’l vaig cruspir, de cap a peus.

Allà hi vaig trobar la meva heroïna. Maca, valenta, guerrera, femenina, molt orgullosa de ser dona, i humana en un món de perfeccions èlfiques. Un personatge absolutament romàntic (del Romanticisme, eh!) que després d’’un desengany amorós decideix anar a cercar la mort, i que venç allà on cap home no ha pogut guanyar, i que després d’’estar absolutament deprimida aconsegueix trobar la llum…

M’’encanta. És un personatge genial, i més si l’’heu descobert a l’’adolescència.

Consell freakie, aquells que encara no heu llegit el llibre, i heu tingut la bona pensada de no veure la peli, no la mireu fins que el llegiu. I recordeu, que ja ho deia el Times (o algun diari anglès) fa molts anys: El món es divideix entre aquelles persones que ja han llegit El Senyor dels anells, i els que ho faran.

el 28 abril 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

Soroll

Soroll - Ai mare, ai pare, camiseta vull <BR>curteta, llargueta, que m’arribe al cul <BR> <BR> <BR>La primavera la sang altera. Divendres em vaig llevar amb unes ànsies irrefrenables d’organitzar la roba, posar més a mà el que és d’estiu i ben al fons els jerseis de llana, tot això a les 7 del matí. Llavors em vaig adonar que em calien unes sabates, perquè tot allò no anava bé amb les que ara duc, i encara potser no fa temps d’anar amb espardenyes. <BR> <BR>Així que sortint de joieria vaig anar cap al centre a vera què em comprava. Això fa uns anys no ho hauria fet, però és dur passar d’un dia per l’altre de sou de cangur a sou de consorciera. Vaig tornar a casa amb una bossa...però no hi contenia sabates, sinó una samarreta. Més mona... LA NECESSITAVA. Ho enteneu, oi? Estic obrint les portes a un consumisme desenfrenat. <BR> <BR>I no només això, sinó que a més a més, últimament la publicitat m’afecta més que abans. M’ha passat sovint que he pensat de comprar alguna cosa que anuncien, però estareu amb mi que hi ha casos paranormals, com el que ara us explicaré. Hi ha un anunci que passen per Barcelona TV, que dura uns 5 minuts i que veig sovint perquè amb ma mare mirem series de l’any catapún que ara passen per aquest canal. L’anunci és d’una plataforma que vibra, i hi pots posar tot el cos, una cama, es cul... no sabeu la de beneficis que té, va bé pel mal d’esquena, per aprimar-se, ho fa tot. Doncs l’últim cop vaig tenir un flash. I si me’l comprava? No patiu, jo vaig ser la primera a sorprendre’m. Ara apago la veu. [i]Criden fort...[/i] <BR> - Fotolog

Ai mare, ai pare, camiseta vull
curteta, llargueta, que m’arribe al cul

La primavera la sang altera. Divendres em vaig llevar amb unes ànsies irrefrenables d’’organitzar la roba, posar més a mà el que és d’’estiu i ben al fons els jerseis de llana, tot això a les 7 del matí. Llavors em vaig adonar que em calien unes sabates, perquè tot allò no anava bé amb les que ara duc, i encara potser no fa temps d’’anar amb espardenyes.

Així que sortint de joieria vaig anar cap al centre a vera què em comprava. Això fa uns anys no ho hauria fet, però és dur passar d’’un dia per l’’altre de sou de cangur a sou de consorciera. Vaig tornar a casa amb una bossa…però no hi contenia sabates, sinó una samarreta. Més mona… LA NECESSITAVA. Ho enteneu, oi? Estic obrint les portes a un consumisme desenfrenat.

I no només això, sinó que a més a més, últimament la publicitat m’’afecta més que abans. M’’ha passat sovint que he pensat de comprar alguna cosa que anuncien, però estareu amb mi que hi ha casos paranormals, com el que ara us explicaré. Hi ha un anunci que passen per Barcelona TV, que dura uns 5 minuts i que veig sovint perquè amb ma mare mirem series de l’’any catapún que ara passen per aquest canal. L’’anunci és d’una plataforma que vibra, i hi pots posar tot el cos, una cama, es cul… no sabeu la de beneficis que té, va bé pel mal d’’esquena, per aprimar-se, ho fa tot. Doncs l’’últim cop vaig tenir un flash. I si me’’l comprava? No patiu, jo vaig ser la primera a sorprendre’’m. Ara apago la veu. Criden fort…

el 27 April 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

….segona part

....segona part - Ja fa uns dies que recorro els volts de la muntanya daurada, i ja m’ho he cruspit tot. Tan sols queden els animals que viuen a la muntanya, però no sé si m’acaben de convèncer. L’altre dia, que me’n vaig menjar dos que eren entre les herbes vaig passar-me la tarda escopint les seves pells. <BR> <BR>És molt curiós perquè no tots tenen la mateixa pell, però sí que tenen tots el mateix gust. Uns tenen la pell més fina, d’altres sembla que tinguin la pell de les ovelles. El que em fa més gràcia d’aquests animalons és que caminen amb només dues potes. <BR> <BR>Potser menjaré uns quants animalons d’aquests abans de seguir el meu viatge cap a vés a saber on. Però em costa tant aixecar-me! Potser serà millor que n’agafi algun, i me l’endugui a la cova, així quan tingui gana ja estarà llest per menjar. <BR> <BR>Em penso que m’estic quedant més cec encara. Sóc a la muntanya daurada i no veig cap d’aquells animalons. S’hauran amagat en algun lloc? Repasso amunt i avall cada turó, i veig que al pic més alt de tots n’hi ha un. Hi apropo l’ull. Sí, és una bona presa, té la pell més fina que cap dels que hagi menjat, i està quieta, com si m’estigués esperant. <BR> <BR>Pobra bestiola, la por la deu haver deixat astorada, així que amb compte de no fer-li mal, - ja que la carn, com més fresca és, més bona - me l’enduc cap a la cova. <BR> <BR>Vigilo que no se m’escapi la presa mentre rumio cap a on me n’aniré. De sobte sento una punxada al costat. Em dono la volta ràpidament i veig que una bestiola de dues cames, amb la pell més dura que he vist mai, intenta punxar-me un altre cop amb una mena de barra de ferro. <BR> <BR>Em defenso, i l’omplo de foc, però ell és molt més àgil i ràpid. L’he perdut de vista. Si m’apropo fins a terra pot ser que em fereixi al coll, així que sense saber ben bé on és moc el cap de banda a banda traient foc pels queixals, remenant la cua i movent les ales, a veure si així rep algun cop. <BR> <BR>El cop però l’he rebut jo. Just al cor, la barra metàl•lica me l’ha travessat. Mentre tot el meu cos cau a terra penso com pot ser que un simple animaló arrisqui la vida per salvar-ne un altre, i torno a pensar on dec haver anat a parar. <BR> <BR>La sang que surt de la ferida comença a regalimar per terra. S’escapa, i m’abandona, com també ho fa la meva ànima. Deixo la vida del drac i començo la vida més pacífica que a tots ens espera. La meva ànima fa néixer a terra el meu nou cos, molt més humil, però molt més bell. <BR> <BR>L’animaló de la pell dura m’ha agafat, i m’entrega a la meva antiga presa. <BR> - Fotolog

Ja fa uns dies que recorro els volts de la muntanya daurada, i ja m’’ho he cruspit tot. Tan sols queden els animals que viuen a la muntanya, però no sé si m’acaben de convèncer. L’’altre dia, que m’e’n vaig menjar dos que eren entre les herbes vaig passar-me la tarda escopint les seves pells.

És molt curiós perquè no tots tenen la mateixa pell, però sí que tenen tots el mateix gust. Uns tenen la pell més fina, d’altres sembla que tinguin la pell de les ovelles. El que em fa més gràcia d’’aquests animalons és que caminen amb només dues potes.

Potser menjaré uns quants animalons d’’aquests abans de seguir el meu viatge cap a vés a saber on. Però em costa tant aixecar-me! Potser serà millor que n’’agafi algun, i me l’’endugui a la cova, així quan tingui gana ja estarà llest per menjar.

Em penso que m’estic quedant més cec encara. Sóc a la muntanya daurada i no veig cap d’aquells animalons. S’hauran amagat en algun lloc? Repasso amunt i avall cada turó, i veig que al pic més alt de tots n’’hi ha un. Hi apropo l’ull. Sí, és una bona presa, té la pell més fina que cap dels que hagi menjat, i està quieta, com si m’’estigués esperant.

Pobra bestiola, la por la deu haver deixat astorada, així que amb compte de no fer-li mal, – ja que la carn, com més fresca és, més bona – me l’’enduc cap a la cova.

Vigilo que no se m’’escapi la presa mentre rumio cap a on me n’’aniré. De sobte sento una punxada al costat. Em dono la volta ràpidament i veig que una bestiola de dues cames, amb la pell més dura que he vist mai, intenta punxar-me un altre cop amb una mena de barra de ferro.

Em defenso, i l’’omplo de foc, però ell és molt més àgil i ràpid. L’’he perdut de vista. Si m’’apropo fins a terra pot ser que em fereixi al coll, així que sense saber ben bé on és moc el cap de banda a banda traient foc pels queixals, remenant la cua i movent les ales, a veure si així rep algun cop.

El cop però l’’he rebut jo. Just al cor, la barra metàl·•lica me l’’ha travessat. Mentre tot el meu cos cau a terra penso com pot ser que un simple animaló arrisqui la vida per salvar-ne un altre, i torno a pensar on dec haver anat a parar.

La sang que surt de la ferida comença a regalimar per terra. S’’escapa, i m’abandona, com també ho fa la meva ànima. Deixo la vida del drac i començo la vida més pacífica que a tots ens espera. La meva ànima fa néixer a terra el meu nou cos, molt més humil, però molt més bell.

L’’animaló de la pell dura m’’ha agafat, i m’’entrega a la meva antiga presa.

el 22 abril 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

La nova llegenda de Sant Jordi (Aquest text va ser premiat als Esquellots Florals de Cardedeu el 2008)

[i]La nova llegenda de Sant Jordi[/i], per La Manuela - L’escorça d’un arbre esquarterada en una dècima de segon. El so de les branques com es trenquen en mil trocets. L’aigua del llac com canta en mil onades sota el meu pas. El belar de les ovelles espantades. Ja no m’arriba cap d’aquests sons. <BR> <BR>Els ulls del cérvol glaçats per la por. Els llops patint per la seva vida. Els prats verds, brillant després de la pluja. L’aigua verge que mana de la deu. No puc veure res d’això. <BR> <BR>Sóc un drac. La meva espècie va evolucionar de la grandesa dels antics dinosaures que un cop van controlar el planeta. Però m’he fet gran, ja sóc molt vell. <BR> <BR>Ara camino cap aquell punt lluminós que em va cridar l’atenció ahir. No distingeixo què és, però m’agradaria arribar a saber-ho. Potser de més a prop podré satisfer la meva curiositat. M’arriba l’eco d’un so agut. Deu ser algun ramat que m’ha vist i s’ha espantat, potser aprofiti per fer un mos. <BR> <BR>Gairebé no puc ni acabar d’empassar. A la gola se m’ha fet un nus. L’animal que m’he menjat no l’havia tastat mai, però tot i l’aspror d’aquesta pell tan estranya, al final m’ha quedat un regust dolcet que no està gens malament. On dec haver anat a parar? Cec, sord, vell, potser m’he endinsat en alguna terra que encara no havia explorat mai. <BR> <BR>He arribat al punt brillant i m’hi apropo tant com puc. El meu ull gegantí deu ser a mig metre de l’objecte però no l’acabo d’identificar. Sembla com una muntanya daurada. El vent l’ha esculpit com mai ho havia fet abans, i el resultat és una obra de gran bellesa. <BR> <BR>Abaixo el cap fins a terra i veig que aquella curiosa muntanya és habitada per molts dels animals que abans he tastat. Estic un pèl avorrit, així que obro la boca i d’un cop n’agafo tres o quatre. Com més en menjo més ganes tinc de repetir. Hi torno, i me n’empasso un grapat més. <BR> <BR>Sense voler he trepitjat una part de la muntanya i noto com em cauen un munt de pedres al damunt. Serà millor que vagi a descansar una mica, de fet he caminat tot el matí. Aquella cova pot ser un bon lloc per fer la migdiada. <BR> <BR>A la tarda em desperta la calor. El sol baix entra a la cova i els raigs del sol em fan mal als ulls. Tinc gana. M’aixeco feixugament, com puc, i vaig a omplir l’estómac. La meva mare em va explicar que un drac ha de menjar més que els altres animals, perquè el nostre estómac és molt més gros. Jo penso que tot ho tenim més gros, els dracs, i per començar, la nostra gana també és més gran. <BR> <BR>Surto de la cova com un gos que olora un rastre, el morro enganxat a terra. Jo, però, només intento veure el que hi ha per menjar. Això sembla una mina, totes les menges s’han alineat per a mi? Dec haver arribat al paradís. Camino sense pensar-m’ho dues vegades, amb la boca oberta a ran de terra. Tot va entrant a la gola: cols, bledes, enciams; mitja volta: carxofes, espàrrecs, carabasses... Mentre menjo torno a sentir aquell eco agut d’abans, i intento mirar d’on prové, però no hi veig bé. <BR> - Fotolog

L’’escorça d’’un arbre esquarterada en una dècima de segon. El so de les branques com es trenquen en mil trocets. L’’aigua del llac com canta en mil onades sota el meu pas. El belar de les ovelles espantades. Ja no m’’arriba cap d’aquests sons.

Els ulls del cérvol glaçats per la por. Els llops patint per la seva vida. Els prats verds, brillant després de la pluja. L’’aigua verge que mana de la deu. No puc veure res d’’això.

Sóc un drac. La meva espècie va evolucionar de la grandesa dels antics dinosaures que un cop van controlar el planeta. Però m’’he fet gran, ja sóc molt vell.

Ara camino cap aquell punt lluminós que em va cridar l’’atenció ahir. No distingeixo què és, però m’agradaria arribar a saber-ho. Potser de més a prop podré satisfer la meva curiositat. M’’arriba l’’eco d’un so agut. Deu ser algun ramat que m’’ha vist i s’’ha espantat, potser aprofiti per fer un mos.

Gairebé no puc ni acabar d’’empassar. A la gola se m’’ha fet un nus. L’’animal que m’’he menjat no l’’havia tastat mai, però tot i l’’aspror d’aquesta pell tan estranya, al final m’’ha quedat un regust dolcet que no està gens malament. On dec haver anat a parar? Cec, sord, vell, potser m’’he endinsat en alguna terra que encara no havia explorat mai.

He arribat al punt brillant i m’’hi apropo tant com puc. El meu ull gegantí deu ser a mig metre de l’’objecte però no l’’acabo d’’identificar. Sembla com una muntanya daurada. El vent l’’ha esculpit com mai ho havia fet abans, i el resultat és una obra de gran bellesa.

Abaixo el cap fins a terra i veig que aquella curiosa muntanya és habitada per molts dels animals que abans he tastat. Estic un pèl avorrit, així que obro la boca i d’’un cop n’agafo tres o quatre. Com més en menjo més ganes tinc de repetir. Hi torno, i me n’’empasso un grapat més.

Sense voler he trepitjat una part de la muntanya i noto com em cauen un munt de pedres al damunt. Serà millor que vagi a descansar una mica, de fet he caminat tot el matí. Aquella cova pot ser un bon lloc per fer la migdiada.

A la tarda em desperta la calor. El sol baix entra a la cova i els raigs del sol em fan mal als ulls. Tinc gana. M’’aixeco feixugament, com puc, i vaig a omplir l’’estómac. La meva mare em va explicar que un drac ha de menjar més que els altres animals, perquè el nostre estómac és molt més gros. Jo penso que tot ho tenim més gros, els dracs, i per començar, la nostra gana també és més gran.

Surto de la cova com un gos que olora un rastre, el morro enganxat a terra. Jo, però, només intento veure el que hi ha per menjar. Això sembla una mina, totes les menges s’’han alineat per a mi? Dec haver arribat al paradís. Camino sense pensar-m’’ho dues vegades, amb la boca oberta a ran de terra. Tot va entrant a la gola: cols, bledes, enciams; mitja volta: carxofes, espàrrecs, carabasses… Mentre menjo torno a sentir aquell eco agut d’’abans, i intento mirar d’’on prové, però no hi veig bé.

el 21 April 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

Dr. Jekyll i Mr. Hyde

Dr. Jekyll i Mr. Hyde - Això de donar classes m’està fent mutar. Vaig pel carrer, sento un senyor que pregunta a un taxista per un carrer. Jo des de l’altra vorera crido “És el carrer de sota!”. Baixo cap al metro, i li dic a la senyora que es mira la màquina dels bitllets, “Que vol que l’ajudi?”. Cap a la superfície trobo dues dones amb un cotxet cadascuna “Us ajudo?”. Un altre cop al carrer hi ha un noi que em mira des d’un cotxe i m’hi apropo. “Que volies preguntar alguna cosa?” i pobre, resulta que aquest últim només estava una mica empanat. En conclusió, que això de fer classes m’està fent tornar més sociable, i no només amb la gent del carrer. <BR> <BR>Però mai podré acabar de superar la meva dualitat stevensoniana. A casa, a classe, amb la gent que conec fa mooolts anys sóc jo mateixa. La meva mare creu que sóc molt oberta i els meus alumnes riuen quan els dic que sóc tímida, es pensen que els faig broma. <BR> <BR>Ah, però també hi ha qui només ha vist en Mr. Hyde, una espècie d’ens callat (i com més millor) i sovint vermell. Acostuma a mostrar-se amb la gent que conec poc, o en alguna situació nova. Per exemple, fa uns anys la franja s’il•luminava quan anava a comprar el pa, i ara encara s’il•lumina quan compro coses de joieria. Situació nova, gent nova o quan em sento inferior en algun aspecte. Gent més guapa, més intel•ligent, més oberta, més “algo” i ja l’hem feta. Apareix Mr. Hyde. <BR> <BR>És curiós com en un mateix dia, fins i tot en pocs segons es pot produir la metamorfosi. A la feina, amb els companys, evidentment Mr. Hyde (que perquè? no fan un barbarisme rera un altre, jo encara no sé distingir un subjecte... fuf!), a classe, la divertida (això em diuen els alumnes), teatrera i oberta Dr. Jekyll. <BR> <BR>I n’estic farta. No vull seguir transformant-me. Vull ser sempre jo. Algú ha inventat ja l’antídot? <BR> - Fotolog

Això de fer classes m’està fent mutar. Vaig pel carrer, sento un senyor que pregunta a un taxista per un carrer. Jo des de l’’altra vorera crido: “”És el carrer de sota!””. Baixo cap al metro, i li dic a la senyora que es mira la màquina dels bitllets, ““Que vol que l’’ajudi?””. Cap a la superfície trobo dues dones amb un cotxet cadascuna “”Us ajudo?””. Un altre cop al carrer hi ha un noi que em mira des d’’un cotxe i m’’hi apropo: ““Que volies preguntar alguna cosa?”” i pobre, resulta que aquest últim només estava una mica empanat. En conclusió, que això de fer classes m’’està fent tornar més sociable, i no només amb la gent del carrer.

Però mai podré acabar de superar la meva dualitat stevensoniana. A casa, a classe, amb la gent que conec fa mooolts anys sóc jo mateixa. La meva mare creu que sóc molt oberta i els meus alumnes riuen quan els dic que sóc tímida, es pensen que els faig broma.

Ah, però també hi ha qui només ha vist en Mr. Hyde, una espècie d’’ens callat (i com més millor) i sovint vermell. Acostuma a mostrar-se amb la gent que conec poc, o en alguna situació nova. Per exemple, fa uns anys la franja s’’il·•luminava quan anava a comprar el pa, i ara encara s’’il·•lumina quan compro coses de joieria. Situació nova, gent nova o quan em sento inferior en algun aspecte. Gent més guapa, més intel•·ligent, més oberta, més “algo” i ja l’’hem feta. Apareix Mr. Hyde.

És curiós com en un mateix dia, fins i tot en pocs segons es pot produir la metamorfosi. A la feina, amb els companys, evidentment Mr. Hyde (que per què? no fan un barbarisme rera un altre, jo encara no sé distingir un subjecte… fuf!), a classe, la divertida (això em diuen els alumnes), teatrera i oberta Dr. Jekyll.

I n’’estic farta. No vull seguir transformant-me. Vull ser sempre jo. Algú ha inventat ja l’antídot?

el 19 abril 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

Un diumenge qualsevol

Un diumenge qualsevol - Gorra de plastilina, samarreta amb serradures i pintura, cinturó de pasta cuita al forn, pantalons estampats amb esponja i botes fetes de fulles, tot plegat sobre fons de collage de retalls de diari. Això és única i exclusivament el que vam fer ahir la meva germaneta estimada i jo. <BR> <BR>Si us voleu distreure, i enyoreu els llibres del Wally, que potser tampoc no vau tenir mai, busqueu entre el collage: un cervell, una clau anglesa, el Derek de “Anatomía de Grey”, els Antònia Font, uns quants jugadors del Barça, una il•lustració de la Montserrat Caballé, un i-pod shuffle, un tros de cotxe, anuncis de la funerària de Barcelona, el Luís Enrique, anuncis de Click-air, tres mapes d’Europa, peixos, en Baltasar Pòrcel, i probablement moltes coses més. <BR> <BR>Tot plegat com haureu endevinat fa la forma del Peter Pan (realment jo, perquè em van resseguir el contorn a mi...més que res perquè us feu una idea de la mida de tot plegat) volant pel cel, i això és un treball de la universitat de ma germana. Després resulta que filologia és fàcil. Núria, Gina, metres del món, no vos enfadeu. <BR> <BR> - Fotolog

Gorra de plastilina, samarreta amb serradures i pintura, cinturó de pasta cuita al forn, pantalons estampats amb esponja i botes fetes de fulles, tot plegat sobre fons de collage de retalls de diari. Això és única i exclusivament el que vam fer ahir la meva germaneta estimada i jo.

Si us voleu distreure, i enyoreu els llibres del Wally, que potser tampoc no vau tenir mai, busqueu entre el collage: un cervell, una clau anglesa, el Derek d’“Anatomía de Grey”, els Antònia Font, uns quants jugadors del Barça, una il•·lustració de la Montserrat Caballé, un i-pod shuffle, un tros de cotxe, anuncis de la funerària de Barcelona, el Luís Enrique, anuncis de Click-air, tres mapes d’Europa, peixos, en Baltasar Pòrcel, i probablement moltes coses més.

Tot plegat com haureu endevinat fa la forma del Peter Pan (realment jo, perquè em van resseguir el contorn a mi…més que res perquè us feu una idea de la mida de tot plegat) volant pel cel, i això és un treball de la universitat de ma germana. Després resulta que filologia és fàcil. Núria, Gina, metres del món, no vos enfadeu.

el 07 April 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

Només un 10

Només un 10 - Alguns us preguntareu de què va aquest fotolog d’avui. Els que no us pregunteu res, perquè ja ho sabeu, si us plau, continueu llegint. El que us he de dir us interessa sobiranament. <BR> <BR>Resulta que jo no he sabut mai memoritzar, i que l’única memòria meva que treballa bé és la memòria visual. És per això que des de sempre m’he dedicat a fer esquemes, i després esquemes dels meus esquemes, i finalment passo a net aquests últims esquemes (això si no hi ha temps per fer-ne un de més). Una altra tècnica, que va la mar de bé per estudiar autors, és la de dibuixar-los. Qui pot distingir autors d’una mateixa època, o tant és, de diferents èpoques, només pel que ens han ensenyat que hem d’estudiar? Avui en dia seria fàcil estudiar les característiques de tal autor acompanyades d’una “foteta” (:)) al costadet. Ah, però, i si resulta que l’autor és de l’Edat Mitjana? Doncs, us ho recomano, feu com jo: us distraureu una mica de tanta concentració i després a l’hora d’estudiar us en riureu de vosaltres mateixos. <BR> <BR>Però aquest fotolog no és per exhibir les meves dots artístiques, de fet vaig trobar per casualitat aquests apunts escanejats, i això em va fer pensar. Vaig passar quatre anys a l’Autònoma, envoltada d’aspirants a filòlegs que em demanaven els apunts, els esquemes, els dibuixos... I és clar, una no s’hi podia negar! Però quin era el resultat? JO havia agafat els apunts, JO havia fet els esquemes i JO havia creat els dibuixos... però a l’hora de les notes, qui treia excel•lents i matrícules? Qui treia un puntet o dos més a l’examen?? No pas jo. <BR> <BR>Estimats ex-companys, estareu tots d’acord que em mereixo alguna cosa. És de justícia recuperar aquelles hores invertides fent la feina pels altres. No m’ho podeu negar: vull el 10% de les vostres nòmines, indefinidament. <BR> - Fotolog

Alguns us preguntareu de què va aquest fotolog d’’avui. Els que no us pregunteu res, perquè ja ho sabeu, si us plau, continueu llegint. El que us he de dir us interessa sobiranament.

Resulta que jo no he sabut mai memoritzar, i que l’’única memòria meva que treballa bé és la memòria visual. És per això que des de sempre m’’he dedicat a fer esquemes, i després esquemes dels meus esquemes, i finalment passo a net aquests últims esquemes (això si no hi ha temps per fer-ne un de més). Una altra tècnica, que va la mar de bé per estudiar autors, és la de dibuixar-los. Qui pot distingir autors d’’una mateixa època, o tant és, de diferents èpoques, només pel que ens han ensenyat que hem d’’estudiar? Avui en dia seria fàcil estudiar les característiques de tal autor acompanyades d’una “foteta” (:)) al costadet. Ah, però, i si resulta que l’’autor és de l’’Edat Mitjana? Doncs, us ho recomano, feu com jo: us distraureu una mica de tanta concentració i després a l’’hora d’estudiar us en riureu de vosaltres mateixos.

Però aquest fotolog no és per exhibir les meves dots artístiques, de fet vaig trobar per casualitat aquests apunts escanejats, i això em va fer pensar. Vaig passar quatre anys a l’’Autònoma, envoltada d’’aspirants a filòlegs que em demanaven els apunts, els esquemes, els dibuixos… I és clar, una no s’’hi podia negar! Però quin era el resultat? JO havia agafat els apunts, JO havia fet els esquemes i JO havia creat els dibuixos… però a l’’hora de les notes, qui treia excel•·lents i matrícules? Qui treia un puntet o dos més a l’’examen?? No pas jo.

Estimats ex-companys, estareu tots d’’acord que em mereixo alguna cosa. És de justícia recuperar aquelles hores invertides fent la feina pels altres. No m’’ho podeu negar: vull el 10% de les vostres nòmines, indefinidament.

el 05 abril 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized