Tag Archives: cultura popular

Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.

El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.

– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?

– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.

– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?

– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.
– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.
– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.
– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…
– No la feu esperar deu mesos més!
– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?
– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!
– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!
– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.
– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?
– Un home de Déu!
– Quin és el vostre nom?
– Ma mare em va voler dir Valentí…
– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!
– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…
 
I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.

15 comentaris

Filed under Uncategorized

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…
 
Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.
 
En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.
 
Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)
 
Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.
 
Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.
 
Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!
 
Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:
1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)
2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:
– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Bon Nadal i feliç consumisme!

Apliqueu el que es diu aquí dels regals d’aniversari als regals de Nadal!

Aquest és l’únic monòleg del final de Dinamita que he trobat a YouTube. Sí, ho heu endevinat, em feia tanta gràcia aquest home que li vaig posar al bloc una part del seu consell final: “Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi!”. Podrien reemetre Dinamita a veure si algun cibernauta Joan s’anima a penjar més videos 😦

Per mi el millor regal de Nadal és el de passejar per la Barcelona il·luminada amb mil bombetes de colors; menjar l’escudella amb col, pilota i galets gegants; veure els nebots a sobre la cadira passant vergonya (o no) mentre diuen el vers i posar-me guapa pels dies festius. I els regals materials… a la gent se li’n va l’olla i gasta massa, i després resulta que no els agrada el Nadal perquè s’ha convertit en una festa consumista. Però si comprem més o menys és culpa nostra, si creiem que un regal és poca cosa és cosa nostra, si no se’ns acudeix fer un regal més simbòlic o fet per nosaltres és per manca de la nostra imaginació. És més, si ens encaparrem a fer regals per Nadal és únicament una obsessió nostra… el Nadal no té res a veure amb el consumisme! Aprendrem a gastar poc per Nadal?

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Quan res no és, tot sembla

Diuen que allò de “que me quiten lo bailao” ve de Carnestoltes. Abans, quan la gent feia de la Quaresma un període d’autèntica penitència aprofitaven la festa per cometre tots els excessos que se’ls acudia. Ara el que fem és cometre excessos durant tot l’any i a Carnestoltes ens limitem a disfressar-nos.

D’entre els que ens disfressem crec que n’hi ha un bon grapat que es vesteix del que voldria ser però no és: de poli, de bomber, de super-heroi, de princesa… És l’excusa per fer el que normalment no podem, vivim una altra vida, som una altra persona durant una nit. I això és una cosa que la resta de l’any només poden fer els actors, els escriptors i els lectors. Els actors, és evident, es posen a la pell del personatge que no són; els escriptors creen els mons fantàstics en els que no hi viuen i els lectors, seduïts per aquests mons, es permeten passejar-s’hi i fins i tot identificar-se amb el protagonista.

Però si no sou d’aquests, després de Carnestoltes el món tornarà a ser el que era, perquè així com l’última campanada trenca l’encanteri de la Ventafocs, l’últim dimarts abans de Quaresma enterra tota la possibilitat de ser qui no som. Tot el que no era desapareix. Això si no teniu uns amics bandarres que diuen “us hem de presentar un amic alemany”. Hi vas, el presenten, pateixes pel noi (només diu “la gente èsta muy loca!”, amb una e obertíssima i l’accent mal col·locat, “what a fuck!”) Fins i tot s’atreveix amb un taco en català, amb un accent impressionant de la ceba… “Què?” diu l’alemany “ja ho deixem córrer, no?” Ens havien pres el pèl.

Ja us ho deia, perquè la ficció es converteixi en realitat ha de ser Carnestoltes, has de viure en un conte o has de tenir uns amics… una mica especials. Res no és encara que ho sembli. El noi no era alemany i el gos de la foto, encara que ho sembli, no és la Reina de cors.

20 comentaris

Filed under Uncategorized

Microrelat

En Patufet hi entra innocentment i el micro es posa en marxa. Fi del relat.

14 comentaris

Filed under Uncategorized

Real i reial

Aquest conte no hauria estat possible sense la constant inspiració de la Montse…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Em desperta una sacsejada.

– Au, va, desperta’t!

Són les tres de la matinada, mai m’havien llevat tan d’hora! Em frego els ulls intentant que la son caigui, com si fos pols de fada. Obro els ulls i aconsegueixo que la imatge borrosa que veig es defineixi: és el meu germà gran qui m’ha despertat.

– Què vols? Tinc son!

– Va, aixeca’t!

Obeir a la primera, això és el que em diu sempre la meva senyoreta al cole. M’aixeco d’un bot i noto el terra glaçat.

– Tinc fred! – em queixo.

– Posa’t les sabatilles, tòtila! I té, la bata.

M’agafa de la mà i em porta cap al menjador. La porta de vidre emplomat de mil colors deixa entreveure un llum encès a dins.

– Qui hi ha a aquestes hores?

– Shht! Calla! Que et sentiran! – em porto de seguida les mans a la boca i obro expressiva els ulls.

– Hem de parlar fluixet, oi? -xiuxiuejo

– Saps qui són els Reis?

– És clar! – m’indigna la pregunta.

– Vull dir els Reis de veritat.

– Què?

El meu germà em fa un senyal perquè miri a través dels vidres de colors de la porta del menjador. Miro, i veig tres figures engalanades de color verd. Em poso de puntetes buscant un millor angle i ara de color groc veig com descarreguen regals dels tres camells que hi ha plantats entre la tele i el bufet, però tota l’estona són d’esquena. Canvio l’estratègia, m’ajupo i ara darrere un tros de vidre blanc veig com les tres figures pugen als camells, que han aprofitat per buidar les galledes d’aigua durant la pausa, i és ara, finalment, quan els veig la cara. És només durant un segon, però suficient . Se m’escapa una exclamació…

– Els Reis són els pares!

– I el blanc és l’avi! – m’aclareix el meu germà amb un somriure orgullós. Ara que ja sóc gran ja pot compartir el seu secret amb mi. Tenim el temps just per tornar a mirar per un trosset de vidre blau i veure com tots tres surten volant, per la finestra.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

De tota la vida

Si pensem d’on provenen les cançons populars el més probable és que ens trobem amb diferents orígens. Un podria ser el de la gent que treballa al camp i que canta mentre treballa o festeja el final d’una feina (m’hi ha fet pensar l’última entrada de la Primavera des fred). Un altre el de les cançons que s’inventarien els soldats a la guerra, enyorant les seves estimades i/o enamorant-se de la primera damisel·la que els passa pel davant (lògic, si porten anys entre mascles). El que a mi m’interessa avui és el que s’origina a les llars, entre dones, i que sobre tot les nenes amb els jocs de picar de mans hem anat conservant, cantant i interioritzant durant molt de temps.

No se’n devia parlar obertament, però la violència, que ara en diuen de gènere, cap a la dona i de vegades també cap als infants era (anava a dir  “i és”, però esperem que cada cop ho sigui menys) la mar d’habitual. Vull suposar que ja que no es devia poder denunciar (imagino que devien pensar que l’home tenia tot el dret) elles ho explicaven i denunciaven a través de les cançons. Cançons amagades en el joc que als més petits no ofenen perquè no en són conscients del que canten però que un cop la criatura creix entén, i llavors pot treure-hi la moral. Vull pensar que aquelles mares que havien patit maltractaments volien posar en guàrdia els seus fills a cop de cançó.

Aquí en teniu uns quants exemples:

· De violència contra les dones

La Caterina o La dama de Lió (Lídia Pujol la va cantar un onze de setembre i és preciosa, teniu aquí l’enllaç, i a sota la lletra:

Sota el pont de Lió una dama hi rentava. No es una dama, no: Caterina hi rentava, odó. Sota el pont de Lió passaren tres galans tots tres la saludaren, i el mes petit digué: No digueu res a la dama, odó, que si tingués marit seria castigada. I al cap d’un ratet la sogra l’ha cridada, odó, sota el pont de Lió: “Valga’m Déu Caterina si ets acabada” “Encara no he acabat ben bé, me’n falta una murada” Odó “No haguessis xerrat tant l’hauries acabada”. Quan casa seu ha estat al marit ho explicava, odó. L’agafa per un braç, i en cambra l’ha tancada, i de tantes que li’n don per morta l’ha deixada, odó, sota el pont de Lió. “Valga’m Déu Caterina com n’ets tant delicada per un copet o dos al llit te n’ets posada”. Odó, sota el pont de Lió. Alceu-ne el llençol i després la flassada i veureu si es copet, copet o garrotada, odó, sota el pont de Lió. N’alça el llençol i després la flassada i a sota del llit la sang hi remullava, odó, sota el pont de Lió.

El verdugo Sancho Panza

El verdugo Sanho Panza, ha matado a su mujer porque no tenía dinero para irse al café. (…)

Don Federico

Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer. La gente que pasava olía a sal, era Don Fererico bailando el chá chá chá. (…)

  

· Sobre garrotades a nens, algunes ben modernetes:

Amarillo

(…) Amarillo se puso mi papá cuando le enseñé las notas de este mes. Amarillo me puse yo también cuando me enseñó su nuevo cinturón. Me pegó, me castigó, y hasta me tiró por el balcón, suerte que había un colchón y esa fué mi salvación.

A, el mestre em va pegar!

A, el mestre em va pegar! E jo no sé perquè! I ahir no vaig venir! O jo no estava bo! U el burro ets tu!

· Sobre faldilles i faldillers:

 El senyor Ramon

El senyor Ramon empaita les criades, el senyor Ramon empaita tot el món. Les pobres criades quan se’n van al llit, tururú, qui gemega ja ha rebut 

Soy capitán de un barco inglés

Soy capitán de un barco inglés en cada puerto tengo una mujer. La rubia es sensacional y la morena tampoco está mal. Si alguna vez me he de casar me casaria con la más formal.

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Pobra Letícia

Ara diuen que la Belén Esteban és “la princesa del pueblo”, “la reina de la pista”, “la reina del Google” fins i tot “la reina d’Espanya”. Ma mare diu que una persona pot triomfar per la seva bellesa, per la seva intel·ligència, per la seva amabilitat, però que una persona que no té cap qualitat no es pot entendre que triomfi tant. Estic amb ella, tinc un nou títol per a la nova reina, d’allò del que acusaven la pobre Buttercup en el seu somni, “Buuu, buuuu, la Reina de la Basura, eso es lo que ella es!”

http://www.youtube.com/watch?v=maz9I84HRfI

Per cert, “La princesa prometida” una gran pel·lícula, sí senyor! Aventures i música inoblidables. I el duel entre Iñigo i l’emmascarat a dalt del penya segat, i mil frases! No veure-la seria inconcebible.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

El seny i l’edat no vénen pas tot d’un plegat

M’han enviat un recull de refranys i frases fetes en català i porto una bona estona enganxada a la pantalla, descobrint què volia dir allò que tants cops he sentit i dit. I és que tot aquest món popular i de transmissió més aviat oral té la seva gràcia perquè tenim tendència a imaginar-nos el significat de les coses però mai acabem d’assegurar-nos-en. També tenim tendència a modificar paraules que ens són poc conegudes per d’altres, donant resultats ben divertits.

A les cançons passa el mateix. Al meu pare, educat a l’època franquista, li feien cantar cada dia el Cara al sol, i ell tot innocència deia “alzad los brazocitos” enlloc de “alzad los brazos hijos”. Una neboda meva quan juguem a l’Escarbat bum, bum sempre canta la seva versió “posa-hi oli a la llum. Si a la llum no n’hi ha la calceta, la calceta…” (l’escalfeta!!) I jo mateixa descobriria una mica tard que al “S’ha acabat” de Els Pets hi havia una frase que contra tot pronòstic sí que tenia sentit perquè no era “la mare sent Robert tocar-los” sinó “Roberto Carlos”…

Conclusió? Que els nens quan canten no paren gaire atenció al significat de les cançons, sobre tot si hi ha paraules que no entenen (penseu amb les cançons que us apreníeu de petits a anglès…!!). No sé a què ens porta tot això, però és una veritat universalment reconeguda, com diria l’Austen.

.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I una última coseta (començo a semblar la Pi lligant un tema amb l’altre i sense callar…), una curiositat “lingüístico-cultural”, a veure què us sembla la diferència de matís entre català i castellà:

El meló i el casament són coses d’encertament
El casamiento y la mortaja del cielo baja (si bién se trabaja)

2 comentaris

Filed under Uncategorized

Els collons dels pagesos!!!

Tinc temes més profunds a debatre amb vosaltres, us ho ben juro. Però és que ahir vam anar a jugar al Quinto a Terrassa i va ser taaan divertit que he decidit que a partir d’ara seré una habitual el dia de la gresca final. A part de desenvolupar una ludopatia latent (volíem gastar-nos 7 euros, ens en vam gastar 30), de cridar “iuuuuu” ben sovint (que és de les coses que més em sé), de sopar gratis (a base de saníssimes ensaïmades i croissants) vam gaudir de l’espectacle del Quintokòvia, imagineu-vos: el Núñez, l’Iniesta o el Cruyff fent de lloro, el Molina animant el públic…que bons! En aquests moments, i només en aquests moments, és quan envejo la sort de la vida de “poble”. (UAAALA com s’ha passat la pixapina aquesta dient que Terrassa és un poble, uauauauauauauauauaaaaa!) Ja em perdonareu, em referia a l’ambient, i per un cop a la vida no és pas una crítica.

2 comentaris

Filed under Uncategorized

Algú em pot explicar per què avui no és festa?

Algú em pot explicar per què avui no és festa? - Fotolog
el 23 April 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

Per a la posteritat

Per a la prosperitat - Ets davant la primera d’una sèrie d’actualitzacions sobre cartells. Podria intentar trobar una explicació poètica sobre la finalitat de penjar-los. La veritat, però, és que així com m’he decantat de vegades a fer fotos de cels, o de reflexos, aquest estiu m’ha agafat pels cartells, què hi farem. El primer, al santuari de Montgrony, un bon inici. Ara, encara no tinc clar si és saviesa xinesa o francesa. -.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.- Una lliçó xina: Dels homes més il•lustres la memòria, afanyosa, en fulls d’or guarda la història. Els tontos presumits, ja ho sap tothom, embruten les parets amb els seus noms. Les parets són el paper dels tontos. Dita francesa - Fotolog

Ets davant la primera d’’una sèrie d’’actualitzacions sobre cartells. Podria intentar trobar una explicació poètica sobre la finalitat de penjar-los. La veritat, però, és que així com m’’he decantat de vegades a fer fotos de cels, o de reflexos, aquest estiu m’ha agafat pels cartells, què hi farem.

El primer, al santuari de Montgrony, un bon inici. Ara, encara no tinc clar si és saviesa xinesa o francesa.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Una lliçó xina:
Dels homes més il·•lustres la memòria, afanyosa, en fulls d’’or guarda la història.
Els tontos presumits, ja ho sap tothom, embruten les parets amb els seus noms.
Les parets són el paper dels tontos.
Dita francesa

1 comentari

Filed under Uncategorized

Que la vida es un sueño y los sueños son

Que la vida es un sueño y los sueños son - Agafem una obra fantàstica i el primer que en veiem és la forma. La caputxeta, el llop que parla, l’àvia. Traiem la primera capa i en veiem alguna cosa més? No confiar en desconeguts. Separem una segona capa: tenir cura de la gent gran. Una capa més: fer cas als pares. Agafem un altre producte: El Senyor dels Anells (sé que sóc pesada, us foteu). Li traiem la primera capa: una obra sobre el bé i el mal. La segona: una novel•la de personatges. La tercera: una història sobre l’esperança. Una quarta: sobre l’Amistat, la responsabilitat, l’amor. Ara imagineu que la mama us explica a la nit un conte sobre una nena que viu a Barcelona i sempre fa molt de cas als pares. Imagineu que llegiu una novel•la sobre el bé, el mal, l’esperança i l’amistat d’un grup de gent a Anglaterra. La diferència rau en què en el primer cas la substància s’amaga rere un decorat romàntic. Que el lector ha de fer l’esforç de veure-hi més enllà de nans, llops i mags i arribar al veritable significat de tot plegat. I si el decorat és bonic, perfecte, no? Perquè la fantasia amaga una realitat, ben real. I si encara no em creieu rellegiu Calderón de la Barca, i si encara no us he convençut mireu Big Fish (i ploreu). - Fotolog

Agafem una obra fantàstica i el primer que en veiem és la forma. La caputxeta, el llop que parla, l’’àvia. Traiem la primera capa i en veiem alguna cosa més? No confiar en desconeguts. Separem una segona capa: tenir cura de la gent gran. Una capa més: fer cas als pares.

Agafem un altre producte: El Senyor dels Anells (sé que sóc pesada, us foteu). Li traiem la primera capa: una obra sobre el bé i el mal. La segona: una novel·•la de personatges. La tercera: una història sobre l’’esperança. Una quarta: sobre l’’amistat, la responsabilitat, l’’amor.

Ara imagineu que la mama us explica a la nit un conte sobre una nena que viu a Barcelona i sempre fa molt de cas als pares. Imagineu que llegiu una novel·•la sobre el bé, el mal, l’’esperança i l’’amistat d’’un grup de gent a Anglaterra.

La diferència és que en el primer cas la substància s’’amaga rere un decorat romàntic. Que el lector ha de fer l’’esforç de veure-hi més enllà de nans, llops i mags i arribar al veritable significat de tot plegat. I si el decorat és bonic, perfecte, no?

Perquè la fantasia amaga una realitat, ben real. I si encara no em creieu rellegiu Calderón de la Barca, i si encara no us he convençut mireu Big Fish (i ploreu).

el 19 junio 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized