Quan res no és, tot sembla

Diuen que allò de “que me quiten lo bailao” ve de Carnestoltes. Abans, quan la gent feia de la Quaresma un període d’autèntica penitència aprofitaven la festa per cometre tots els excessos que se’ls acudia. Ara el que fem és cometre excessos durant tot l’any i a Carnestoltes ens limitem a disfressar-nos.

D’entre els que ens disfressem crec que n’hi ha un bon grapat que es vesteix del que voldria ser però no és: de poli, de bomber, de super-heroi, de princesa… És l’excusa per fer el que normalment no podem, vivim una altra vida, som una altra persona durant una nit. I això és una cosa que la resta de l’any només poden fer els actors, els escriptors i els lectors. Els actors, és evident, es posen a la pell del personatge que no són; els escriptors creen els mons fantàstics en els que no hi viuen i els lectors, seduïts per aquests mons, es permeten passejar-s’hi i fins i tot identificar-se amb el protagonista.

Però si no sou d’aquests, després de Carnestoltes el món tornarà a ser el que era, perquè així com l’última campanada trenca l’encanteri de la Ventafocs, l’últim dimarts abans de Quaresma enterra tota la possibilitat de ser qui no som. Tot el que no era desapareix. Això si no teniu uns amics bandarres que diuen “us hem de presentar un amic alemany”. Hi vas, el presenten, pateixes pel noi (només diu “la gente èsta muy loca!”, amb una e obertíssima i l’accent mal col·locat, “what a fuck!”) Fins i tot s’atreveix amb un taco en català, amb un accent impressionant de la ceba… “Què?” diu l’alemany “ja ho deixem córrer, no?” Ens havien pres el pèl.

Ja us ho deia, perquè la ficció es converteixi en realitat ha de ser Carnestoltes, has de viure en un conte o has de tenir uns amics… una mica especials. Res no és encara que ho sembli. El noi no era alemany i el gos de la foto, encara que ho sembli, no és la Reina de cors.