Segon parèntesi: “Escribo, por lo tanto pienso”.

Aquest senyor és aquell del "Cogito ergo sum". L'he raptat de http://www.casadelibro.com

Perdoneu: us prometia explicar anècdotes i torno a endollar-vos una petita reflexió entre les meves cròniques vietnamites. Però és que m’acaben de trucar per si vull fer una prova per un programa de ràdio que anirà sobre gent a qui li agrada escriure. No us emocioneu, és una prooova, i no és que el Reflexionem-hi s’hagi fet famós sinó que no hi ha com tenir contactes en el món del periodisme!

És curiós perquè tot just ahir coneixia una noia que té un bloc de cuina que ha estat recentment premiat, www.saboresdecolores.com , i que arran del premi un canal de televisió li ha fet un reportatge i tot. Doncs què voleu que us digui, que ( tot i haver anat a cantar davant el Roger de Gràcia) sóc una mica tímida i la idea de xerrar d’un dels meus vicis a la ràdio no m’acaba de fer gaire gràcia. Així que com a bona persona a qui li agrada escriure no he trigat gens a imaginar els temes que podrien sortir en un programa com aquest, i sense voler-ho m’he vist engegant l’ordinador.

– Què és per a tu un escriptor? – Veieu que filosòfica m’he llevat de la migdiada? M’he imaginat fent una conferència amb la que salvaria les pobres ànimes desorientades que vaguen sense fita i, de pas, aconseguiria “la pau al món” (Què passa? He vist fa poc Miss Agente Especial, “vale??”)

– Doncs per a mi és una persona que pensa, que reflexiona sobre les coses, que els dóna voltes. És una persona que va en metro i se li acudeix la manera de relacionar les vies de tren amb la notícia que acaba de llegir al diari. Un escriptor és aquell que quan s’avorreix pensa la continuació del final de la pel·lícula que va veure ahir, o que quan va a la platja se socarrima mentre imagina un conte amb els jubilats que seuen al costat per protagonistes. Quan escriu un text que realment li agrada el llegeix unes mil cinc-centes trenta-tres vegades, canviant cada cop de lloc una coma o una paraula, castrant-ne un paràgraf o parint-ne una nova frase, i a l’intent 1534 encara no n’està satisfet. Quan parla és un desastre, perquè totes les idees li vénen al cap de cop i necessita un boli per posar-hi ordre… així que em disculpo per totes les bajanades que us acabo de dir (i les que diré!) Ja vaig avisar al noi que va contactar amb mi que sóc un desastre parlant en públic! No sé si sé com ha de ser un escriptor… fins avui “nunca m’había preguntao ezo”.

Confiarem que el guió del programa serà més interessant i amè, o ja veig qui serà expulsat de l’acadèmia a la primera prova.

A very merry unbirthday to us!

Avui fa tres anys que em van convèncer per fer un bloc. Ni em veia capaç ni en tenia gaires ganes, però m’ho vaig prendre com un remei contra una època, diguem-ne, una mica trista. Res greu: acabava de casar-se ma germana i jo m’havia quedat soltera i sola sense cap persona que em fes la punyeta a diari, havia començat a treballar de profe i havia entrat amb el peu esquerre en un dels cursos, la novel·la que havia començat feia anys no hi havia manera d’acabar-la i a sobre tenia tant de temps lliure que no sabia què fer-ne. La veritat és que la medicina va funcionar. Al cap de poc temps de deixar anar totes les angoixes al teclat vaig començar a millorar i fins i tot els alumnes que m’havien odiat tant em van regalar una rosa per Sant Jordi!

Hem tingut els nostres alts i baixos, el Reflexionem-hi i jo, dies més i menys inspirats, però des del primer dia vam notar que això seria l’inici d’una gran amistat! Per celebrar aquesta amistat nostra us desvetllarem un gran secret: Reflexionem-hi, que ara em sembla tot un clàssic, havia de ser simplement el títol de la primera entrada. A l’hora de penjar-la, però vaig veure que el bloc també havia de tenir un títol i vaig buscar per al text un títol alternatiu. Aquest primer títol va resultar també molt encertat, modèstia a part, perquè resumia el que us he explicat al primer paràgraf en una paraula i hi afegia una tonalitat que només jo puc entendre, amb una “o” amb aires de clàssic romàntic espanyol*. De fet podria haver fet a l’inrevés, i haver titulat el bloc així i ara seríeu lectors de: “L’atzucac de l’atzur o L’atzur de l’atzucac”, però el destí no ho va voler.

El Reflexionem-hi i jo us agraïm la companyia, encara que hagi estat breu, tímida o recent, i us desitgem que sigueu feliços i mengeu anissos! Omplirem tantes pàgines verdes de reflexions com podrem! Res més per avui, us deixem amb el premi d’avui, una de Franz Ferdinand.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
 
* Don Álvaro o La Fuerza del Sino

La meva llengua

Tots pensareu que això va del català, la meva llengua, i de les crítiques al nou sistema de comunicació entre els polítics a Madrid. Potser mentre heu llegit aquesta última i primera frase se us ha acudit que potser he tingut algun tipus d’al·lèrgia, malaltia o trastorn que es pot detectar gràcies a la llengua. Ara deveu estar pensant que simplement li he tret la llengua a algú i m’he quedat tan ample, cosa de la que sóc bastant capaç. Doncs no, cap de les opcions anteriors és la correcta.

Aquesta és una entrada inspirada per un comentari que li vaig fer al Tomàs. Li deia que de vegades el meu problema amb la parella (quan en tinc) és l’excés de comunicació. Us ho explico: encara que sembli una contradicció m’expresso fatal, oralment, vull dir. A classe normalment ho faig la mar de bé -en defensa de la meva dignitat de professora tradicional i rotllera*- però en altres ambients, a la que algú em pregunta alguna cosa em foto un liu que no us podeu ni imaginar si no és que hi heu estat víctimes. Quan estic nerviosa, cosa que passa sovint, llavors és impossible parlar com una persona. Fixeu-vos que l’altre dia un amic em deia que havia llegit una entrada meva que li havia fet molta gràcia i com que els altres no l’havien llegit em deia “bé, explica’ls-ho tu”, doncs no hi va haver manera. Ni gràcia ni res, al final no sabia ni què havia volgut dir!

Aquesta gran “qualitat” meva ja fa anys que la conec. Imagineu-vos com arribava a estimar els exàmens orals, jo que era de bones notes. Era com si de cop i volta la font de tots els meus pensaments s’assequés de cop. Era horrorós. El primer noi amb el que vaig sortir em va regalar una llibreta petita, petitoneta, per portar sempre a sobre. Quan li intentava explicar alguna cosa només havia de treure la llibreta i fer quatre gargots…de cop i volta tenia claríssim què era el que volia dir. De fet ara que hi penso, sempre faig servir la pissarra per explicar qualsevol cosa, sigui per fer un dibuix, per apuntar una paraula o per fer un esquema… aquesta és la clau per poder-me explicar bé.

Quina és la clau, dius? Escriure. Mireu, des que a primer de primària em van fer escriure un conte, escric. Viatjant amb cotxe m’avorria i redactava mentalment una història sobre la gent que vivia als pobles per on passava que després es convertiria en alguna redacció de classe, prenent el sol m’avorria i pensava en una història de detectius que mai va passar del tercer capítol, en paper, però que us asseguro que havia imaginat mil vegades fins al The End. Ja una mica més grandeta qualsevol notícia o curiositat que llegia o veia es transformava en una possible carta a La Vanguardia. La feia i refeia al meu cap fins que quedava rodona i llavors l’oblidava. Per tant no, no tinc deu capses plenes de manuscrits a casa perquè escriure és una cosa que sempre he fet, sobre tot a dins del cap, i de tant en tant he plasmat al paper.

Puc tenir mitja idea o moltes, però un cop em col·loco al davant del full en blanc no tinc cap problema. Els dits salten d’una tecla a l’altra, àgils, alegres. Tinc la estúpida teoria que és una qüestió de distància: des del cervell fins a la boca hi ha menys temps per pensar que des del cervell als dits. Jaa, que és una tonteria, però l’altra teoria que tinc és una mica pedant. Crec que tot plegat és un fenomen natural.

Fixeu-vos en una exposició de quadres d’una galeria d’art normal, de poble, per exemple. Hi ha tot de quadres de tècnica fantàstica que plasmen un paisatge bucòlic d’una manera exquisida. En canvi et mires un Pollock i què hi veus? Tècnica, bellesa?? No, però entre ratlla i ratlla de pintura hi ha amagat el que en aquell moment li passava pel cap a Pollock, el que ell volia expressar. Era la seva manera. Un altre exemple, del que he tret el títol: (txan, txan) l’Alejandro Sanz. Sí senyors, aquella cosa embafadora que em va tornar boja als 14 anys com a bona adolescent. Em sabia el Mas (un dels seus discs) de cap a peus. Hi havia una de les seves cançons, i no és “Corazón partido”, en la que diu “pero perdona, amiga mía, no es inteligente a mi sabiduria” en fi, es disculpa per haver fet una cançó que parli dels problemes de la seva amiga però explica: “pero esta es mi manera de decir las cosas, no es que sea mi trabajo es que es mi idioma!” ARA! Ho enteneu? No puc estar més connectada a l’Alejandro Sanz quan diu això. Quina manera té d’expressar-li el que sent, i el que pensa? Amb la seva llengua, fent cançons. La meva llengua és escriure.

I sí, ho sé, tot plegat espanta una mica. Perquè una tia que per explicar-te el que li passa necessiti escriure una pàgina, espanta. I és per això que ho deia, Tomàs, que de vegades el meu problema era l’excés de comunicació. El que suposo que hauria de fer és explicar-m’ho a mi mateixa escrivint i després intentar reproduir-ho oralment… potser això funcionarà, ho provaré la propera vegada.

De vegades em pregunten com ho faig per escriure, i no sé què dir. Sec i escric. Escriuré coses més o menys interessants amb més o menys gràcia, això ha de quedar clar. Que sigui una de les persones que necessita escriure no vol dir que ho faci bé, tot i que m’encantaria. He intentat escriure tres novel·les, he llegit “com escriure una novel·la” en mil indrets diferents, però no em convencen. Esquemes? Planificacions? Introducció, nus, desenllaç? Estudis dels personatges? Quin avorriment!! Em remetré a la dita de ma mare: “Com s’aprèn a escriure? Escrivint”

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

*Jaume, tot i tradicional sóc hippie, jo també, hi ha un post a l’escriptori del meu ordinador que espero que NO comparteixis amb la resta de l’equip, però que desitjo que t’agradi. Coming soon…

De l’enyor de l’època d’exàmens

Aquest curs va de canvis: de la platja (buaa..) a la biblio, de Castelldefels a Sant Boi, de pensar què farem a teatre a intentar acabar el meu “llibre” (després de convèncer-me que amb un full en brut i un bolígraf també es pot escriure…)

Ja són quatre tardes, dos capítols, uns quants fotologs i moltes classes preparades sota la inspiració d’’aquests colors, imagino un any productiu! Havia oblidat com n’’és d’’efectiu passar per la biblioteca de tant en tant, sobretot si se suma que vosaltres no hi sou a prop (que l’’entrada de la sala de revistes no és el lloc més idoni per estudiar, sobretot quan els apunts són a dins, fa hores, sols i omplint-se de pols!)

el 16 octubre 2008

On a day like this

Amb mal d’’esquena i pel mer fet d’’actualitzar he posat la meva anatomia en presència d’’un document en blanc. I ara què?

Podria parlar d’aquells temes pendents de ser convertits en fotolog. Dels conillets de Play Boy a la roba femenina (i/o de les nenes que se la compren), de les matrícules que fan gràcia, de la imminent caiguda de la Sagrada Família, o de la nova temporada de dansetes a la plaça del Rei (que no aconsegueixo descobrir quan comença), de l’’intent d’’organitzar-me les hores lliures (i que deixin de ser hores davant l’’ordinador), de l’’ampliació que ha fet avui el meu taller o de la pluja quan vas carregada, de les meves classes d’’anglès, de la cançó que ara escolto i posa títol a aquest text, de la gent que es ve a matricular (i de les cagades que faig), de l’’última de l’’Allen, de com n’’és d’’avorrit treballar sense tenir feina, de les motos i les bicis, de la pífia d’’en Toni Soler, i de la vida.

I si tinc tantes coses a dir perquè no començo? (PORQUÉ, PORQUÉ)

el 22 septiembre 2008

El seu dia

Ahir no va ser el meu dia. Primer tenia calor, després son, després set, després no volia caminar més, després volia veure la Troba, després em vaig perdre “”Calor, calor””, i quan em vaig posar a ballar va començar a ploure. Tot amanit amb 13 picades de mosquit tigre que em resistia, com podia, a gratar.

Ahir va ser el dia de la redactora, coordinadora, compiladora de dades i fotògrafa de la Guia del Camí (al Montseny), que va estampar la seva firma i dedicatòria en un exemplar, i no pas de cap conegut. QUIN GOIG AQUELLA PRIMERA PÀGINA AMB EL “ROVIRA” BEN ESCRIT! Jo en hi ho el lo la vull una!

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per a més informació sobre la signada, /albukia

Per a més informació sobre la guia o el Camí, /stel_ada

el 12 septiembre 2008

Els vicis

“Fes-te un fotolog”” va dir l’’Alba “”i així t’obligaràs a escriure. Ens ho va dir en *** (no sé quin profe que va tenir a traducció) És una bona pràctica, i així sabràs què en pensa la gent sobre el que escrius””

Uns mesos després l’’Alba ha abandonat el seu fotolog (esperem que sigui per vacances) i jo m’’he viciat. A part de pensar què penjaré avui i pensar tot el sant dia “”això és un fotolog”” he agafat uns vicis que com a “escriptora” (algun fotolog dedicaré a això d’autoanomenar-se escriptor, però com s’ha de dir algú que escriu? una mica pedant, oi?) que no sé si tenia però que no m’’agraden gens. Vegem-los aquí:

– L’ús de parèntesis (tota la vida els he evitat, ho juro, i ara em surten com allò més natural)
– L’’ús de punts suspensius (terrible, sempre ho he criticat a ma germana, i ara jo…)
– L’ús de la segona persona per parlar d’’un mateix (“i escrius un fotolog i et dius”: kk, ja ho he tornat a fer!)
– L’’ús reiterat de la conjunció “i” (recurs que en un text passi, però cada dia, Maria…)
– El fet de no llegir el text un cop acabat. És a dir, no el deixem madurar (com un bon vi) i després passa el que passa, que surten xurros (dels prefabricats, si és que n’’hi ha)
– L’ús excessiu de temes carrinclons i personals, ben lluny de la primera intenció quan es va constituir el fotolog (val que partim de l’’experiència d’’un mateix però arribem a exposar algun tema més ampli?)
– Els visques (creació fotologuera, jo abans no deia “visca!” Confesso que va ser una paraula que va substituir el “fantàstic” frankinià)
– I tot allò que ara no se m’’acut però que vosaltres haureu notat com a lectors incondicionals meus.

Conclusió: que d’’ara endavant podeu criticar constructivament, ei, si pot ser.

el 17 July 2008

T’odio, odio el dia en què em vaig descobrir a mi mateixa, quan vaig adonar-me’n de que era algú, de que existia i respirava, que pensava.

Avui remenant pels meus fitxers de Word he trobat un text del 8 de gener de 2003. Es veu que els escriptors quan s’’ho passen malament es posen a escriure. El 8 de gener de 2003 estava molt malament, i vaig escriure un text fabulós, i he estat a punt d’’enganxar-lo al fotolog… però després he pensat que no cal confondre’l amb el diari, i no ho he fet.

Però és genial com un moment de pressió et pot fer escriure coses tan meravelloses. I en el moment en què les escrius només et serveixen per desfogar-te, però anys més tard serveixen per recordar-te a tu mateix la teva història, i per re-analitzar els fets. I medites sobre si has canviat, i en què, i en quina diferència hi ha entre aquella Maria de 2003 i la que ara us parla des del 2008, i ja no diguem la Maria que llegirà això vés a saber en quin any quan de nou retrobi un document de Word que un dia va fer servir per escriure un fotolog.

La primera frase és la primera frase del text, tal qual, sense retocar-ne ni les faltes. La foto, record de la jornada bohèmia d’Ei, si pot ser a Llançà.

el 02 mayo 2008