I el Liebster és per…

Suposo que això dels premis Liebster és una manera com una altra de fer conèixer el teu bloc i de recomanar altres blocs que t’agraden als teus lectors. Em sembla una bona iniciativa, així que, aquí teniu els meus guanyadors!

Mitjons per sargir: Si delicatessen no fos ja un bon menjar, una pel·lícula i un programa de ràdio, seria en majúscules el bloc de l’****. Potser el seu bloc no és el que espereu d’un bloc, però és un delicat i deliciós recull de textos literaris.

Adhuca’t 2.0: Si teniu inquietuds lingüístiques, sou dels que al restaurant us fan riure els postres cassolans o heu observat que a Badalona diuen “ple” en comptes de “molt” aquest és el vostre bloc. L’**** és un enamorat de la llengua i potser us contagia amb la seva prosa que combina dues grans virtuts: llegir-se fàcilment i no ser massa simple.

El Fem Fatal: L’últim descobriment que he fet i que més ràbia m’ha fet no haver descobert abans. Aquest bloc està escrit per deu meravellosos dits que treballen de meravella. Tots els Quims (que així es diuen els dits) creen ninots moníssims que després fotografien, redacten històries per fascicles del tot originals i tot plegat amb un dels llenguatges més juganers dels que podreu trobar a la “blocosfera” (així en diu el termcat). Ara sembla que s’hagin aturat, però esperem que tornaran aviat a la feina.

A bots i barrals: pensareu que és un bloc nou, però no, no ho és. El bloc més o menys és el mateix però cada “x” temps es fon i es torna a forjar amb un nom diferent. La ***** camina tranquil·lament, de sobte veu una imatge i la immortalitza amb la seva càmera, i això li suggereix un petit text. Poesia en imatges.

I el cinquè premi, va per tots els blocs que m’encanten. Així, de manera salomònica i saltant-me les normes, repartiu-vos el premi entre tots els blocs que en algun moment m’heu impressionat i us he deixat un comentari: el de la Montse, per la seva manera d’escriure; el del Tomàs, pel ventall de temes interessants que toca; el del Miki, per fer-nos adonar de la realitat; el del Pons, per deixar-nos amb la boca oberta; el del Crític de Cine, per esmicolar les pel·lícules millor que ningú; el de Bijou per atrevir-se a començar, el de la Rebotiga per servir de teràpia… Només em manca dir: llarga vida als blocs!

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

Intruccions per als premiats (si voleu, eh! Que no és cap imposició):

1.- Copiar i enganxar el logo del premi al bloc, i enllaçar al blocaire que te l’ha otorgat.

2.- Nominar els teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un breu comentari en els seus blocs per fer-los saber que han rebut el guardó.

3.- Demanar i esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blocs.

Segon parèntesi: “Escribo, por lo tanto pienso”.

Aquest senyor és aquell del "Cogito ergo sum". L'he raptat de http://www.casadelibro.com

Perdoneu: us prometia explicar anècdotes i torno a endollar-vos una petita reflexió entre les meves cròniques vietnamites. Però és que m’acaben de trucar per si vull fer una prova per un programa de ràdio que anirà sobre gent a qui li agrada escriure. No us emocioneu, és una prooova, i no és que el Reflexionem-hi s’hagi fet famós sinó que no hi ha com tenir contactes en el món del periodisme!

És curiós perquè tot just ahir coneixia una noia que té un bloc de cuina que ha estat recentment premiat, www.saboresdecolores.com , i que arran del premi un canal de televisió li ha fet un reportatge i tot. Doncs què voleu que us digui, que ( tot i haver anat a cantar davant el Roger de Gràcia) sóc una mica tímida i la idea de xerrar d’un dels meus vicis a la ràdio no m’acaba de fer gaire gràcia. Així que com a bona persona a qui li agrada escriure no he trigat gens a imaginar els temes que podrien sortir en un programa com aquest, i sense voler-ho m’he vist engegant l’ordinador.

– Què és per a tu un escriptor? – Veieu que filosòfica m’he llevat de la migdiada? M’he imaginat fent una conferència amb la que salvaria les pobres ànimes desorientades que vaguen sense fita i, de pas, aconseguiria “la pau al món” (Què passa? He vist fa poc Miss Agente Especial, “vale??”)

– Doncs per a mi és una persona que pensa, que reflexiona sobre les coses, que els dóna voltes. És una persona que va en metro i se li acudeix la manera de relacionar les vies de tren amb la notícia que acaba de llegir al diari. Un escriptor és aquell que quan s’avorreix pensa la continuació del final de la pel·lícula que va veure ahir, o que quan va a la platja se socarrima mentre imagina un conte amb els jubilats que seuen al costat per protagonistes. Quan escriu un text que realment li agrada el llegeix unes mil cinc-centes trenta-tres vegades, canviant cada cop de lloc una coma o una paraula, castrant-ne un paràgraf o parint-ne una nova frase, i a l’intent 1534 encara no n’està satisfet. Quan parla és un desastre, perquè totes les idees li vénen al cap de cop i necessita un boli per posar-hi ordre… així que em disculpo per totes les bajanades que us acabo de dir (i les que diré!) Ja vaig avisar al noi que va contactar amb mi que sóc un desastre parlant en públic! No sé si sé com ha de ser un escriptor… fins avui “nunca m’había preguntao ezo”.

Confiarem que el guió del programa serà més interessant i amè, o ja veig qui serà expulsat de l’acadèmia a la primera prova.

A very merry unbirthday to us!

Avui fa tres anys que em van convèncer per fer un bloc. Ni em veia capaç ni en tenia gaires ganes, però m’ho vaig prendre com un remei contra una època, diguem-ne, una mica trista. Res greu: acabava de casar-se ma germana i jo m’havia quedat soltera i sola sense cap persona que em fes la punyeta a diari, havia començat a treballar de profe i havia entrat amb el peu esquerre en un dels cursos, la novel·la que havia començat feia anys no hi havia manera d’acabar-la i a sobre tenia tant de temps lliure que no sabia què fer-ne. La veritat és que la medicina va funcionar. Al cap de poc temps de deixar anar totes les angoixes al teclat vaig començar a millorar i fins i tot els alumnes que m’havien odiat tant em van regalar una rosa per Sant Jordi!

Hem tingut els nostres alts i baixos, el Reflexionem-hi i jo, dies més i menys inspirats, però des del primer dia vam notar que això seria l’inici d’una gran amistat! Per celebrar aquesta amistat nostra us desvetllarem un gran secret: Reflexionem-hi, que ara em sembla tot un clàssic, havia de ser simplement el títol de la primera entrada. A l’hora de penjar-la, però vaig veure que el bloc també havia de tenir un títol i vaig buscar per al text un títol alternatiu. Aquest primer títol va resultar també molt encertat, modèstia a part, perquè resumia el que us he explicat al primer paràgraf en una paraula i hi afegia una tonalitat que només jo puc entendre, amb una “o” amb aires de clàssic romàntic espanyol*. De fet podria haver fet a l’inrevés, i haver titulat el bloc així i ara seríeu lectors de: “L’atzucac de l’atzur o L’atzur de l’atzucac”, però el destí no ho va voler.

El Reflexionem-hi i jo us agraïm la companyia, encara que hagi estat breu, tímida o recent, i us desitgem que sigueu feliços i mengeu anissos! Omplirem tantes pàgines verdes de reflexions com podrem! Res més per avui, us deixem amb el premi d’avui, una de Franz Ferdinand.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
 
* Don Álvaro o La Fuerza del Sino

Evolucions

Avís preliminar: avui és imprescindible arribar a l’enllaç del final

-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.–.–.-

No, si ja ho sabia jo que carregaria els 50 gr de llibreta i boli per tot Galícia i no escriuria res de res, ni tan sols les adreces de qui he anat coneixent. Però és clar, com que vaig dir que se m’acudirien moltes coses esteu tots expectants, a veure quines reflexions haurà tingut durant el Camiño aquesta! Doncs bé, alguna cosa sí que et planteges quan et lleves cada dia més d’hora per poder arribar dels primers i tenir lloc a l’alberg (normalment cap allà les 4.30, que dius, això són vacances!), coneixes gent d’arreu i parles més anglès que a Anglaterra, dorms entre piles de patates i boles de palla al garatge d’un pagès (si no em creieu us en puc ensenyar proves fotogràfiques) o camines hores sota el sol amb la conseqüent insolació de cavall.

Doncs aquí les teniu: les últimes reflexions post Camiño de Santiago (notareu que he reemplaçat la forma tradicional castellana per la gallega…ho hauria fet abans però no n’estava segura i el traductor de Google no m’ajudava, excusa barata):

– Quanta raó tenia Maslow quan va plantejar la seva piràmide! El que és imprescindible per sobreviure és menjar, dormir i poder dutxar-se. Si tot plegat va acompanyat d’un Gelocatil i un Aquàrius molt millor!

– Tantes vegades sentit i resulta que és veritat: les persones pobres són les més generoses! Doncs sí, a l’era de les targetes de crèdit un pelegrí no és ben bé el que era… però en un moment de necessitat comparteixes aigua i menjar amb bona cara. I és que com que tu també has passat necessitat “”empatitzes”” totalment amb l’altra persona.

– El ser humano és extrahordinario. Jo de vegades a casa estic tan cansada que no puc ni treure la taula… Allà estàs molt més cansat que després d’un dia de feina i encara et queden 15 Km per fer… i els fas. I a la tarda encara t’has de rentar la roba i anar a comprar el sopar, i ho fas. Yes we can, prohibit queixar-se a partir d’ara.

– Quanta roba em sobra a l’armari, i això que abans de marxar creia que no en tenia!! Amb tres samarretes i tres pantalons en tens de sobra.

Recomanacions als que vulgueu fer-lo alguna vegada:

-NO CALCULEU EL VOSTRE VIATGE PER ARRIBAR A SANTIAGO EL DIA DE SANT JAUME…és una bogeria, sobre tot, suposo, si és any Xacobeo. Si pogués fer Ctrl+Z amb el temps canviaria les dates. El meu nebot hi va anar la setmana següent i no va tenir problemes…ni va fer cues! Snif.

– TAPS! Imprescindibles per conviure amb tanta gent a la nit quan vols dormir… quin gran descobriment.

I bé, segurament tinc més reflexions que ara no deuen venir al cap. L’única cosa que em resta dir-vos…és que trasllado aquest bloc a WordPress!! Estic trista de deixar aquest, però em fa molta ràbia que els quatre gats que veniu per aquí a sobre tingueu problemes per comentar. Això no pot ésser. Per això he creat un nou compte amb el ja tradicional verd “famalalsulls” i unes floretes que vaig fotografiar aquests dies per Anglaterra susceptibles de ser modificades (però queden mones, no, amb el verd?):

https://reflexionemhi.wordpress.com/

Visiteu-me, comenteu-hi el que us sembli i desitgeu-me sort! Jo encara faltaré uns dies més així que fins a finals d’agost o setembre no m’hi espereu!! Adéu!!

Revolucions

Heus ací que una vegada era una noia inadaptada al món digital. Hauria preferit escriure amb ploma i haver nascut tres segles enrere però li va tocar viure al segle XXI i per sobreviure va haver de canviar el seu natural immobilisme per una constant evolució. Així doncs, decidí canviar novament de servidor (se’n diu així, no?) per facilitar que els seus excel·lentíssims lectors li deixessin comentaris. I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.

La vida és bonica però a vegades complicada

Si us plau, aquest és un missatge d’auxili!!Tinc un problema gravíssim, això no es pot permitir! Se m’esborren sols alguns comentaris… el més fort és que jo a l’arxiu els veig, però no surten al bloc!! Quina merda, oi? Algú en sap més que jo d’informàtica?? On són els comentaris perduts??

Si us heu sentit ofesos per la retirada d’algun comentari que sapigueu que no ha estat pas censurat per l’administradora…

És quan SOMIO que hi veig clar

Seguirem somiant
escoltarem la llum
mentre el món es mou dins dels teus ulls.
Seguirem cantant
ensorrarem els murs
anirem sempre més lluny.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Gràcies per venir! Us estava esperant. Amb vosaltres estreno aquest espai que m’he regalat aquest Nadal. Espero veure-us-hi sovint!

La primera entrada interessant es farà esperar. Avui al matí marxo i ja no torno gairebé fins l’any que ve!!! Petons a tots, bon any!!

És quan dormo que hi veig clar

No sé si va ser Foix, Morfeu o el meu subconscient, però va ser al llit que vaig decidir quin seria el meu últim text al Fotolog. Vaig triar mentalment la foto que hi aniria bé, no tant pel monument que sempre he somiat visitar, sinó pel seu ús. Un mausoleu com a última fotografia perquè el Fotolg s’ha convertit en un cementiri i jo havia de contribuir-hi amb la tomba més bonica que s’ha construït mai.

Fa temps que penso que ningú no el segueix, i de vegades m’importa una merda, però a dies penso que em faria il·lusió tenir algun comentari de tant en tant. És per això que el Reflexionem-hi no mor. No renunciaré a escriure a la xarxa. Aquí deixo un format, aquest bonic verd de fons que tant m’agrada i que no es troba enlloc més, la facilitat de saber qui ha renovat, la propaganda que s’obre sola cada cop. M’emporto recomanacions de pel·lícules, crítiques a la societat, comentaris de notícies, vivències i paranoies en general cap a un bloc on tothom hi pugui escriure.

Així que, estimats lectors meus durant gairebé dos anys, si teniu ganes de llegir més meu, a partir d’ara busqueu-me a:

http://reflexionem–hi.blogspot.com/

i escriviu qualsevol tonteria que se us acudeixi, totes seran benvingudes, animeu aquesta pobra escriptora* a seguir escrivint! GRÀCIES!

I fotologuers del món, seguiré aquí fins que em treguin, així que ja us aniré fent comentaris…!

———-
*persona que escriu

27 de desembre de 2009

L’’atzucac de l’’atzur o l’’atzur de l’’atzucac

Trec el paper que embolica aquest regal i no puc evitar una certa decepció. No és ben bé el que jo esperava, però un instant de reflexió em fa adonar que és un bon regal. M’’arriba per prescripció de la doctora Puti, però prenc la medecina sense queixar-me. I això perquè m’’imagino fa uns anys pels passadissos de La Vall, i recordo que el que volia ser de gran era periodista, però no per caçar notícies, sinó per escriure articles d’opinió (tota la culpa és d’’en Monzó).

No sé com, et puges al tren de la vida i se t’’emporta cap allà on mai no has esperat arribar. Periodisme? La nota de la selectivitat hauria hagut de ser massa alta, així que ens conformaríem amb aquella broma de feia anys (que estudiaria filologia catalana!) i després de dos anyets, cap a la Pompeu a fer el segon cicle de Periodisme. Però això tampoc seria, perquè resulta que filologia era una carrera feta a mida per a una servidora… després de la decepció literària la troballa de la llengua em va fascinar, i ja no vaig gosar abandonar el que havia trobat. Vaig deixar morir la periodista. No l’’escriptora, que va anar trobant el seu estil, ajudada per tants cangurs a tretze delícies de nebots.

I ara què? El dels 23 va ser un mal any. Tinc tant de temps lliure que el cremo. Així que, Albeta wapa, ja veus que t’’he fet cas, perquè la idea és bona, molt bona, i m’’he regalat un fotolog. Gràcies!

el 17 marzo 2008