Tag Archives: música

Deixeu espai per a la ima_ _ _ _ _ _ _

                        Què preferiu, una noia amb un vestit bonic o una noia en pilota picada? Un regal embolicat o un que mostra el que és? Què preferiu, el llibre o la pel·lícula? És clar, depèn, però no em digueu que, en general, el fet d’haver de crear una imatge mental no és molt millor que veure-ho tot.
                        Ara mateix tenim dues cançons meravelloses que han fet videoclips, diguem-ne, massa literals. Cada paraula que diu el cantant es torna realitat a la pantalla i fa desaparèixer la màgia. Si només escolto la cançó se’m posa la pell de gallina, si miro el videoclip no tinc la mateixa sensació. He arribat a dues conclusions: la primera, que el poder de la paraula està subestimat ja que per a mi sovint una paraula val més que mil imatges i la segona, que la imaginació és mil vegades més poderosa que qualsevol imatge.
                        Us deixo que feu l’experiment, estigueu pendents de les lletres!
1. Aniversari, Manel
2. Calgary 88, Antònia Font
Anuncis

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Cinquè parèntesi: El Bernat m’ha dit que s’ha trobat els Beirut per Barcelona

 
Tot un matí lliure! Tot un matí sense res millor a fer que agafar l’ordinador, embolicar-se en una manta, seure al sofà i intentar recuperar el temps perdut en el Reflexionem-hi. BUF! Doncs és impossible. I no només per les entrades que m’han passat pel cap, no he tingut temps d’escriure i ara ja ni recordo, sinó perquè m’he pensat que en una estoneta em posaria al dia del que havia passat per WordPress aquests dies i només he pogut llegir les noves reflexions d’un dels blocs que segueixo. BUF. I ni tan sols hi he deixat cap comentari.
 
Després d’aquesta introducció del tot innecessària, començo avui matant un tema que m’ha estat perseguint aquests dies: però que ningú se n’ha adonat que la nova cançó de Beirut “Vagabond” és igualeta, igualeta a “En la que el Bernat se’t troba” dels Manel?? No en sentia cap comentari a la ràdio, i cap de les meves amistats m’havia comentat res, i jo que cada cop que començava “Vagabond” em venia “El Bernat m’ha dit, el Bernat m’ha dit”. En fi, que fa quinze minuts he fet una cerca per Google i he vist que sí, uf, que la gent se n’ha adonat.
 
Em fa gràcia que sigui precisament un crític qui hagi establert la relació, jo que sempre he pensat que no en sé gens de música, ara sóc tan “intel·ligenta” com un periodista musical. Però el que em fa més gràcia és que es parli de “plagi”…
 
– EXTRA, EXTRA! Beirut plagia els Manel!! – crida en una cantonada un nen de color sèpia, amb boina i un feix de diaris.
– Teresaa! – crida la iaia des de la cadira instal·lada al portal de casa per no perdre’s cap detall – Que has sentit la notícia? Que els Beirut, un grup nord-americà la fama i la qualitat del qual deuen envejar summament els Manel, ha copiat una cançó escrita, interpretada i produïda a la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria!
– Atenció! – crida un il·luminat- Des dels Països Catalans estem influint la música de mig planetaaa! La cançó dels Manel és del 2008 i la dels Beirut del 2011, prova irrefutable que és una còpia!
– Visca Catalunya! LLIUREEE! – crida el poble entusiasmat.
 
Mireu, jo que em passejo per dos mons prou creatius m’he adonat que de vegades dues persones tenen la mateixa idea en el mateix moment, i de vegades ni es coneixen. Us en podria posar mil exemples, però segur que vosaltres també ho heu experimentat. Fa molta ràbia perquè sembla que una idea que és “teva” no pugui ser de ningú més, però de vegades les muses inspiren el mateix a més d’una persona i ens hi hem de resignar. Se’ls haurà acabat el repertori d’inspiracions després de treballar tants segles per als homes? I, influir dos homes amb estils de música tan semblants no deu ser doblement difícil?
 
Així doncs, és possible que el fantàstic Zack Condon dels Beirut un dia avorrit d’estiu, pul·lulant per la xarxa xoqués amb la famosa cançó dels Manel? Sí. És possible que la melodia li quedés al cap i l’inspirés? Sí. Però si aquesta improbable versió dels fets és la que coincideix amb la realitat només em cal afegir que Zack Condon té tot el dret del món a copiar els Manel… perquè els Manel l’han estat copiant a ell tot aquest temps. Des del Boom de “Els Millors professors europeus” que me n’he fet un fart:
 
– OH, que guais són els Manel!
– Sí que ho són, però coneixeu Beirut?
– La ciutat?
– No, no. Beirut Band, un grup amb un noi que canta meravellosament i toca la mandolina, i que a més a més té un videoclip igualet, igualet que “En la que el Bernat se’t troba” De fet els Manel han copiat el vídeo descaradament. És igual! Van els músics pel carrer… l’heu de veure. A més a més aquesta cançó de Beirut és de 2007 i en canvi la de Manel del 2008… prova irrefutable que els Manel s’han copiat dels Beirut.
 
ANNEX SONOR (sentiu i opineu):
 
ANNEX VISUAL (veieu les imatges i opineu):
 
ANNEX REPEL·LENT (jo ja ho havia dit i ningú no em va fer cas!!)
 
ANNEX ACLARIDOR
I gaudeixo tant amb Elephant Gun com amb l’Aniversari, eh… però reconeixem-ho: Beirut té un so espectacular, i en Zack té una veu que ja la voldrien els Manel…

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Quart parèntesi: Baby, baby, baby, oh, like baby, baby, baby oh (…)

Perdoneu la meva absència, d’aquí i dels vostres blocs, ja ho deien Els Pets, La vida és bonica (però complicada).

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno a fer un parèntesi perquè el llegiu un dia avorrit, d’aquells que no sabeu com omplir (us asseguro que us distraureu) i també perquè quan arribeu al final doneu gràcies al cel de ser adults. Perquè avui va de l’adolescència i el fenomen “fan” en general, i de les declaracions d’una “belieber” en concret. Que què són les “beliebers”??? No, és “creient” en anglès, sinó que una “belieber” amb “B” és una fanàtica de Justin Bieber.

Fins que el noiet no va venir a Barcelona jo no sabia ni qui era, i quan el vaig veure vaig pensar que els ídols de la meva època, els Back Street Boys, cantaven millor i ballaven millor! (Reconec que aquest vídeo fa molta pena, i que té un aire de Robin Scherbatsky en la seva etapa d’estrella infantil canadenca, però què hi farem)

Doncs bé, a part de “fans-creients” de Justin Bieber també hi ha gent que no el pot ni veure. Gent de l’edat de ser “belieber” però que és “anti-Bieber” perquè sí, o potser per algunes declaracions que ha fet el cantant (com ara: “em sento com el Kurt Cobain de la meva generació, però la gent no m’entén”). Tant se val, la qüestió és que uns “anti-Biebers” un dia li van tirar una ampolla a la cara, cosa que va provocar que el madur Justin escrivís una carta, ficant-se amb els agressors, en la que deia: “Los jovenes a los que aludo, son seguidores de un estilo de música que ellos llaman heavy metal. Estos adolescentes son violentos, se expresan mal y viven su vida como una condena, como algo malo. Yo solo quiero contagiar al mundo de la música con mi felicidad y ellos tratan de nublar mi obra con sus lugubres pensamientos.”

Ja us ho imaginareu, oi?? Que ja li tenien mania, però després d’aquestes declaracions teletúbiques, les manifestacions  “anti” s’han fet molt més paleses a l’univers digital, fins i tot existeix la “Anti Bieber Organization“, imagineu-vos! No m’estranya. Davant de tota la moguda “anti”, els “pro” també es van mobilitzar, i així arribem al vídeo amb el que vaig destapar tot el problema. Estava intentant distreure’m dels meus problemes a casa, quan vaig passar per YouTube i vaig trobar aquest vídeo d’una “belieber” convençuda (i educada) defensant el seu ídol:

L’origen de tot (val la pena mirar-se’l)

La qual cosa va motivar els anti-Biebers a fer vídeos on rebaten els seus arguments. Ja m’agradaria a mi tenir la capacitat de moure tanta gent!! Us deixo amb alguns dels vídeos que he trobat, amb alguna de les paraules del principi per si us fa tilín i cliqueu a l’enllaç… no els mireu sencers o us agafarà mal de cap, amb uns 30 segons de cada te’n fas una idea!

La millor dels milllors, que l’agafin a la tele, per favor! “Muy buenas a todos, y sobre todo a ti, persona humana por decirte algo”

Noia “Aquí la única analfabeta eres tu, eso para empezar”

Una altra noia “Mira bonita, si la gente se mete con tu amorcito es por algo”

Una noia diferent “Este video va para esa chica que dijo todo lo fantástico que era Justin Beiber y todo lo putrefacto y feo que era lo demás para ella”

Una noia “que no se quiere meter contigo” “No es necesario comportarse así, vale?”

Noia a punt de plorar “Me parece que es patética”

Dues noies heavies “Éste es un vídeo para Marty McFalus, falus, de pene”

Dues noies més “Que es Biber, no “Bieber” eso nos ha quedado claro a todos”

Una noia indefinible “Yo no voy a meterme contigo porque te guste JB, es tu problema, allá tú si te gusta”

Nena “Lo que no respeto es a sus fans, que lo tratan como si fuera suyo, como si lo conocieran”

Súpernena “A mi no me parece que el Heavy Metal sea ruido ni que JB sea maricón”

Una altra nena “El Heavy Metal no es ruido, es música, vale?”

Última nena “Me da rabia que defienda a un chico de sólo medio metro (yo tampoco puedo hablar mucho)”

Si us penseu que aquest univers és exclusivament femení us equivoqueu, també hi ha mascles que hi diuen la seva:

Noi “JB no se puede comparar a Kurt Cobain ni aunque se suicide”

Noi2 “La primera vez que vi tu video, y no te ofendas, te quería meter una paliza”

Noi3 “Quiero hacer un comentario lo más objetivo posible”

Noi4 “Quería hacer un vídeo de respuesta pero me he quedado sin palabras”

Noi5 “Correcciones a todo lo que has dicho porque es evidente que no tienes ni pajorera idea de lo que estabas diciendo”

Nois “Vamos a ver.. ¿Qué haces? ¿Pero qué haces, niña?”

Nois2 “Venimos a criticar, cagarnos en los muertos (??) de la niña que se mete con los anti-Biebers. Una crítica constructiva”

Fins i tot n’hi ha que la parodien:

Paròdia

Paròdia2

Paròdia3

O qui s’ha dedicat a fer-ne muntatges:

Muntatge

Muntatge2

Muntatge 3 a lo APM

Muntatge 4 a lo APM

Muntatge 5

Muntatge 6, dels millors!!!

I també hi ha gent que la vol “ajudar”:

“”””Bona samaritana”””” (amb moltes cometes) avisant la noia que fugi lluny com el Simba al Rei Lleó

Noi intentant posar pau “Estáis perdiendo tiempo de vuestra preciosa vida criticando la música que no os gusta”

Evidentment, hi ha gustos per a tot, podem trobar gent que la defensa… i que fa por, molta por:

Fans de Justin posant-hi llenya, al principi em pensava que feien broma i eren “anti-Bieber”, quina edat tenen??

Fan de Justin posant-hi llenya2, “yo antes de conocerlas a ustedes chicas era una cualq.. bueno, no voy a decir lo que era”, “Él nos ama”

Fan de Justin posant pau

Fans de Justin posant pau2 “Nosotras somos believers de sangre”, “Si tu nos insultas nosotras te vamos a insultar nosotras a ti” “De mayor vas a ser una mini Belén Esteban”

Fan de Justin criticant la nena “es de mala educación con el chicle que no te entendí nada”

I quines reflexions he tret de tota la investigació?
– Que el Justin Bieber (o les seves fans) són més perjudicials per a la joventut que la cançó més heavy de tot el Heavy Metal.
 – Que és el que veuen avui a la tele, la Belén Esteban cridant-se i insultant-se amb algú altre. Potser ens hauríem de plantejar seriosament en quin horari s’han d’emetre aquests programes.
– Que el fanatisme és una nova religió. Al futbol ja ho veiem fa temps. Recordem que “believer” vol dir “creient”, i fins i tot la nena fan 2 diu “Él nos ama”…ai mare! I mireu quin vídeo he trobat: ¿Qué es ser believer?
– Que el fenomen videoblog fa una mica de pena (fan molta gràcia) però en el fons nosaltres fem una cosa semblant…però sense donar la cara. Som així de cutres? Perquè si és que sí abandono el “barco”.
– Que no pots dir res per Internet sense que se sàpiga i en surtis perjudicat, gran lliçó. Alerta amb les vostres fotos i vídeos a Internet…els següents en ser insultats i parodiats podríeu ser vosaltres!
– Que “qué mala es la adolescencia”
– Que com és possible que un sol nen bellugui tanta gent. Que com és possible que una sola nena que va insultant a la gent bellugui tanta gent.
– Que no sabia que si eres fan d’algú et molesta que aquest algú tingui parella… no sé si serà veritat però aquí diuen que n’hi va haver una que es va suïcidar i tot!
– Que mirar massa estona YouTube sense saber on ta vaig és perjudicial per la meva salut.

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam (13): Més aventures als autobusos

 

Per saber què hi pinten The Pinker Tones aquí haureu d'arribar al final!

 

Fer grans viatges per Vietnam en autobús, segons com sigueu, no és recomanable. Agafeu l’avió! Sí, surt més car… però tampoc no hi ha per tant. El que perds en diners ho guanyes en tranquil·litat, en descans i en hores que pots fer servir per fer turisme, que és del que es tracta!! Si els bitllets d’avió els compreu amb antelació no surten cars.

Ara, un cop a terra, val la pena fer petits viatges en autobús. El trajecte des de l’aeroport gairebé sempre es pot fer en un bus de línia, lliure de turistes… que van de pet cap a les parades de taxi. En el seu defecte hi ha furgonetes que quan s’omplen et porten al centre de la ciutat. Si no hi ha res de tot això hi ha taxis que es poden compartir amb altres turistes perquè surtin més econòmics (només en vam haver d’agafar dos en tot el viatge).

Si pugeu a un autobús de línia a Vietnam heu de saber com es paga. El que fan els vietnamites és pujar i seure. Un cop reservat el lloc on posar-hi el cul (hi entren tots corrent, com quan obren les portes de El Corte Inglés el primer dia de rebaixes) esperen a que els vinguin a cobrar, cosa que fa un revisor. Si no hi ha revisor s’aixequen i paguen al conductor, o van passant els diners cap endavant, fent cadena amb la col·laboració de la resta del passatge, fins que arriba al conductor. I si hi ha canvi, el canvi torna cap enrere amb el mateix mètode.

A Hanoi vam tenir la nostra última aventura. Plovent, amb la roda d’una maleta trencada i amb poca idea d’on era l’estació d’autobusos vam passar per carrers del Hanoi de veritat, el que no és per a turistes, plens de gent que et mira amb curiositat i piles de pinyes de dos metres d’alçada per ser triades i venudes al mercat. Un cop ja a dins el bus, patint per si el noi que ens havia dit que aquell era el que havíem d’agafar ens havia enganyat (sempre desconfiant), teníem l’últim contacte amb els vietnamites i l’últim trajecte per Vietnam. Quan vam arribar, com que la resta de passatgers eren treballadors de l’aeroport el bus ens va deixar en un lloc des del que no podíem accedir a la terminal. La vèiem, però hi havia una carretera entremig amb unes tanques altíssimes que no vèiem on acabàvem. Vam intentar preguntar com s’hi arribava però no en vam treure l’aigua clara, així que vam fer l’última bestiesa del viatge, com si ens estiguéssim fugant d’una presó, primer va passar una, després les maletes i després l’altra… i així, com si haguéssim passat la frontera il·legalment vam fer l’últim pas per arribar al món civilitzat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno als premis per necessitat. La nit de dijous a divendres passat no vaig dormir donant-li voltes a un conte que havia d’escriure, així que la nit de divendres a dissabte em va agafar una migranya brutal per no haver dormit… que em va evitar poder gaudir de The Pinker Tones en concret, cosa que em fa molta ràààààààbia!!

Doneu una oportunitat a aquests barcelonins que estan triomfant a tot arreu menys aquí…! Són brutals.

La primera cançó que vaig sentir d’ells, jo diria…

Whistling Song, The Pinker Tones

Podria sortir a Ocean’s Forteen, si n’hi hagués…

Working bees, The Pinker Tones

Quin bon rotllo, potser la que més m’agrada: “all politicians are crooks, we’re karma hunters, aha!”

Karma Hunters, The Pinker Tones

Estranyament tranquil·la:

I’m happy everywhere, The Pinker Tones

7 comentaris

Filed under Uncategorized

Un concert d’anunci

Entrada Concert de Shakira: 50,50€
Entrepà de fuet per sopar: 2,50€
Cervesa dins l’estadi: 4€
Veure com la Shakira ens pren el pèl sortint una hora i mitja tard, no té preu.
Perdoneu, perdoneu. Puc tornar a començar???
Entrada: 50
Fuet: 2,50
Cervesa: 4
Sentir la Shakira parlant tota la nit en català, sentir dir que això és “la seva casa”, veure tota la gent donant l’esquena a l’escenari per veure el Guardiola i companyia de molt, molt a prop, sentir com la lletra d'”Inevitable” canvia per dir “ahora sí entiendo de fútbol”, continuar la celebració de la Champions i ballar tota la santa nit cançons boníssimes… no té preu
Em declaro fan incondicional de Shakira i d’Antònia Font per igual. Ho he de comentar amb algun psicòleg?

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Deliciosa Deliciosa Martha

El pobre Word em marca amb una línia ondulada i vermella el segon “deliciosa”, com si m’hagués equivocat en escriure’l. Doncs no. “Deliciosa Martha” (Bella Martha) és una pel·lícula alemanya de l’any 2000 que he vist ja unes quantes vegades i que és deliciosa.

No us explicaré res de l’argument, perquè tampoc no té res d’especial, el que sí que és deliciós és el personatge protagonista, una cuinera tancada en el seu món professional incapaç d’expressar els seus sentiments i obrir-se a ningú, ni tan sols a la seva neboda que acaba de quedar-se òrfena (vaja, ja us he explicat l’argument…!). També és deliciós el protagonista masculí, un italià no gaire guapo, de nas gros (com jo!) amb un caràcter alegre totalment oposat al d’ella (i una mica bandarra) que admira la Martha, l’ajuda i l’estima.

A banda dels personatges, el ritme de la pel·lícula també és deliciós. Passa dels moments més tràgics amb poca acció que t’ajuden a pair els sentiments que t’estan exposant a moments àgils i divertits a ritme de música italiana It’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you! Tu tu ru tu tu! L’última de les coses delicioses de la pel·lícula és precisament la música, una mica repetitiva, ho reconec, però adient en cada moment, alegre quan ha de ser alegre i trista quan ha de ser trista.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

No he fet la millor entrada del Reflexionem-hi ni la millor entrada d’Internet sobre aquesta pel·lícula, només volia provocar-vos una mica de curiositat per la pel·lícula i que algun dia la podeu gaudir.

Avís important: NO US DEIXEU ENREDAR! Hollywood va fer un remake d’aquesta història amb una molt guapa però poc freda Catherine Zeta-Jones, un massa guapo protagonista masculí,que per ser còpia escena per escena de la pel·lícula original també és una mica bona… però no deliciosa. La còpia es diu “Sin reservas”, no entenc quina necessitat hi havia de fer-ne un remake i menys quan és per empitjorar-la.

14 comentaris

Filed under Uncategorized

Merci de toi

El lloc més incòmode del món són els 25 centímetres quadrats que ocupen els teus peus quan ets en un funeral. Aquest espai físic és variable, segons si saludes una o altra persona, i fins i tot pot ampliar-se, si seus una estona, però sempre és igual d’incòmode. L’estat d’ànim en un funeral també és incòmode. Et proposes fer cara de Pòker i si se t’escapa alguna broma de seguida et censures perquè et sembla que fer brometes quan tothom té els ulls brillants no és del tot encertat i just després, agafant-te desprevingut els ulls que comencen a brillar són els teus. La banda sonora més incòmode del món és la d’un funeral. És una barreja entre els plors desconsolats d’algun familiar al que voldries abraçar però no hi ha prou confiança com per fer-ho, l’Ave Maria de Schubert i el silenci posterior trencat pel xerricar de les rodes del carretó que trasllada el difunt. Deixo aquí escrit que vull que al meu funeral es facin bromes, la gent rigui, i que qui plori ho faci content, que jo hauré passat a millor vida. Enjoy yourself it’s later than you think, pom, pom, pom, pom…

“Lo único seguro de esta vida es la muerte” em deia l’altre dia un company del taller “y yo no tengo el consuelo de los cristinos”. Bé, jo aquest consol sí que el tinc, tot i que de tant en tant com tothom penso “ja veuràs quin desengany quan et moris i no hi hagi res més!”. Per això m’agrada de tant en tant conèixer gent com la que he conegut aquest cap de setmana, gent que toca. És tota una experiència, teniu temps?

Els que no m’heu vist mai feu un esforç, va. Imagineu-me alta, morena, pell blanca, donant voltes al voltant de la font de Canaletes durant mitja hora. Ara posem per cas que són les nou del vespre i que fa fred. Que què em passa pel cap? Doncs res. Que estic sonada. Que tota la culpa és de l’Alba. Si ella no fes classes de català a París mai no hauria parlat del meu bloc a un dels seus alumnes i per descomptat ell mai m’hauria proposat de quedar per parlar una mica en català durant la seva visita a Barcelona.

Dos missatges, un intent de trucada i una hora més tard, decideixo que li han robat el mòbil i que realment ell no sap que hem quedat. Quan ja sóc a dues parades de metro del meu “plan C” rebo notícies… que els satèl·lits no van bé, que no havia rebut cap missatge! D’acooord, torno enrere. Torneu a imaginar-me, doncs,  al metro refent les meves passes. Em vénen les paraules de l’Agnès dient “Jo mai quedaria amb algú que no conec”. Em dic: “Marieta, estàs sonada. I si al cap de cinc minuts no saps què dir?”

Finalment sí, ens trobem com cal. Viatja amb un amic i tots tres ens posem a parlar un pupurri de català-francès-castellà-anglès que resol qualsevol entrebanc que puguem tenir a l’hora d’entendre’ns. No hi ha gaires moments per pensar, parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. Parlem de tot el que se’ns passa pel cap: de com és que vaig començar a escriure, de Catalunya, de la música i de religió.

Sí, sí, heu llegit bé: música i religió. Resulta que el noi és músic i fa poc que ha estat batejat. Som el dia i la nit: jo que m’amago sota les pedres cada cop que surt el tema de la religió i ell que gairebé et diu “Hola, em dic … i sóc batejat fa un any”. T’ho explica així, alegre, desacomplexat, sense cap por. Parla de la seva relació amb les monges, que el van acollir sense jutjar-lo i de la seva relació amb Déu amb una naturalitat espatarrant. Hi té una confiança (en diuen Fe) que ja voldríem molts d’altres. Esperem que li duri la il·lusió i l’energia per tota la vida.

I sí, parlem molt de música. L’Alba ja m’ho havia dit, que era músic, però m’imaginava un d’aquells que té un grup amb els amics i un espai a MySpace amb dos-cents seguidors. Al·lucino quan diu que sí, que viu de la música. “Ostres, així tens fans i tal?” Jo segueixo imaginant-me un grupet compost per la mare, els amics i para de comptar. És a casa quan arribo i dic “Marieta, però amb qui has anat a sopar?” que faig una cerca a Google i descobreixo que no és cap “mindundi”. Avui el premi és una seva. “Merci de toi” (era així que no era, oi?) a tots dos!!

13 comentaris

Filed under Uncategorized