Deixeu espai per a la ima_ _ _ _ _ _ _

                        Què preferiu, una noia amb un vestit bonic o una noia en pilota picada? Un regal embolicat o un que mostra el que és? Què preferiu, el llibre o la pel·lícula? És clar, depèn, però no em digueu que, en general, el fet d’haver de crear una imatge mental no és molt millor que veure-ho tot.

                        Ara mateix tenim dues cançons meravelloses que han fet videoclips, diguem-ne, massa literals. Cada paraula que diu el cantant es torna realitat a la pantalla i fa desaparèixer la màgia. Si només escolto la cançó se’m posa la pell de gallina, si miro el videoclip no tinc la mateixa sensació. He arribat a dues conclusions: la primera, que el poder de la paraula està subestimat ja que per a mi sovint una paraula val més que mil imatges i la segona, que la imaginació és mil vegades més poderosa que qualsevol imatge.

                        Us deixo que feu l’experiment, estigueu pendents de les lletres!

1. Aniversari, Manel

2. Calgary 88, Antònia Font

Cinquè parèntesi: El Bernat m’ha dit que s’ha trobat els Beirut per Barcelona

 

Tot un matí lliure! Tot un matí sense res millor a fer que agafar l’ordinador, embolicar-se en una manta, seure al sofà i intentar recuperar el temps perdut en el Reflexionem-hi. BUF! Doncs és impossible. I no només per les entrades que m’han passat pel cap, no he tingut temps d’escriure i ara ja ni recordo, sinó perquè m’he pensat que en una estoneta em posaria al dia del que havia passat per WordPress aquests dies i només he pogut llegir les noves reflexions d’un dels blocs que segueixo. BUF. I ni tan sols hi he deixat cap comentari.

 

Després d’aquesta introducció del tot innecessària, començo avui matant un tema que m’ha estat perseguint aquests dies: però que ningú se n’ha adonat que la nova cançó de Beirut “Vagabond” és igualeta, igualeta a “En la que el Bernat se’t troba” dels Manel?? No en sentia cap comentari a la ràdio, i cap de les meves amistats m’havia comentat res, i jo que cada cop que començava “Vagabond” em venia “El Bernat m’ha dit, el Bernat m’ha dit”. En fi, que fa quinze minuts he fet una cerca per Google i he vist que sí, uf, que la gent se n’ha adonat.

 

Em fa gràcia que sigui precisament un crític qui hagi establert la relació, jo que sempre he pensat que no en sé gens de música, ara sóc tan “intel·ligenta” com un periodista musical. Però el que em fa més gràcia és que es parli de “plagi”…

 

– EXTRA, EXTRA! Beirut plagia els Manel!! – crida en una cantonada un nen de color sèpia, amb boina i un feix de diaris.

– Teresaa! – crida la iaia des de la cadira instal·lada al portal de casa per no perdre’s cap detall – Que has sentit la notícia? Que els Beirut, un grup nord-americà la fama i la qualitat del qual deuen envejar summament els Manel, ha copiat una cançó escrita, interpretada i produïda a la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria!

– Atenció! – crida un il·luminat- Des dels Països Catalans estem influint la música de mig planetaaa! La cançó dels Manel és del 2008 i la dels Beirut del 2011, prova irrefutable que és una còpia!

– Visca Catalunya! LLIUREEE! – crida el poble entusiasmat.

 

Mireu, jo que em passejo per dos mons prou creatius m’he adonat que de vegades dues persones tenen la mateixa idea en el mateix moment, i de vegades ni es coneixen. Us en podria posar mil exemples, però segur que vosaltres també ho heu experimentat. Fa molta ràbia perquè sembla que una idea que és “teva” no pugui ser de ningú més, però de vegades les muses inspiren el mateix a més d’una persona i ens hi hem de resignar. Se’ls haurà acabat el repertori d’inspiracions després de treballar tants segles per als homes? I, influir dos homes amb estils de música tan semblants no deu ser doblement difícil?

 

Així doncs, és possible que el fantàstic Zack Condon dels Beirut un dia avorrit d’estiu, pul·lulant per la xarxa xoqués amb la famosa cançó dels Manel? Sí. És possible que la melodia li quedés al cap i l’inspirés? Sí. Però si aquesta improbable versió dels fets és la que coincideix amb la realitat només em cal afegir que Zack Condon té tot el dret del món a copiar els Manel… perquè els Manel l’han estat copiant a ell tot aquest temps. Des del Boom de “Els Millors professors europeus” que me n’he fet un fart:

 

– OH, que guais són els Manel!

– Sí que ho són, però coneixeu Beirut?

– La ciutat?

– No, no. Beirut Band, un grup amb un noi que canta meravellosament i toca la mandolina, i que a més a més té un videoclip igualet, igualet que “En la que el Bernat se’t troba” De fet els Manel han copiat el vídeo descaradament. És igual! Van els músics pel carrer… l’heu de veure. A més a més aquesta cançó de Beirut és de 2007 i en canvi la de Manel del 2008… prova irrefutable que els Manel s’han copiat dels Beirut.

 

ANNEX SONOR (sentiu i opineu):

– Manel, En la que el Bernat se’t troba (2008)

– Beirut, Vagabond (2011)

 

ANNEX VISUAL (veieu les imatges i opineu):

– Beirut, Nantes (2007)

– Beirut, Forks and knives  (un altre video en moviment)

– Manel, En la que el Bernat se’t troba (2008)

– Manel, Gent normal (un altre video al carrer) 

 

ANNEX REPEL·LENT (jo ja ho havia dit i ningú no em va fer cas!!)

– Jo fa dos anys dient el mateix d’avui

 

ANNEX ACLARIDOR

I gaudeixo tant amb Elephant Gun com amb l’Aniversari, eh… però reconeixem-ho: Beirut té un so espectacular, i en Zack té una veu que ja la voldrien els Manel…

Quart parèntesi: Baby, baby, baby, oh, like baby, baby, baby oh (…)

Perdoneu la meva absència, d’aquí i dels vostres blocs, ja ho deien Els Pets, La vida és bonica (però complicada).

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno a fer un parèntesi perquè el llegiu un dia avorrit, d’aquells que no sabeu com omplir (us asseguro que us distraureu) i també perquè quan arribeu al final doneu gràcies al cel de ser adults. Perquè avui va de l’adolescència i el fenomen “fan” en general, i de les declaracions d’una “belieber” en concret. Que què són les “beliebers”??? No, és “creient” en anglès, sinó que una “belieber” amb “B” és una fanàtica de Justin Bieber.

Fins que el noiet no va venir a Barcelona jo no sabia ni qui era, i quan el vaig veure vaig pensar que els ídols de la meva època, els Back Street Boys, cantaven millor i ballaven millor! (Reconec que aquest vídeo fa molta pena, i que té un aire de Robin Scherbatsky en la seva etapa d’estrella infantil canadenca, però què hi farem)

Doncs bé, a part de “fans-creients” de Justin Bieber també hi ha gent que no el pot ni veure. Gent de l’edat de ser “belieber” però que és “anti-Bieber” perquè sí, o potser per algunes declaracions que ha fet el cantant (com ara: “em sento com el Kurt Cobain de la meva generació, però la gent no m’entén”). Tant se val, la qüestió és que uns “anti-Biebers” un dia li van tirar una ampolla a la cara, cosa que va provocar que el madur Justin escrivís una carta, ficant-se amb els agressors, en la que deia: “Los jovenes a los que aludo, son seguidores de un estilo de música que ellos llaman heavy metal. Estos adolescentes son violentos, se expresan mal y viven su vida como una condena, como algo malo. Yo solo quiero contagiar al mundo de la música con mi felicidad y ellos tratan de nublar mi obra con sus lugubres pensamientos.”

Ja us ho imaginareu, oi?? Que ja li tenien mania, però després d’aquestes declaracions teletúbiques, les manifestacions  “anti” s’han fet molt més paleses a l’univers digital, fins i tot existeix la “Anti Bieber Organization“, imagineu-vos! No m’estranya. Davant de tota la moguda “anti”, els “pro” també es van mobilitzar, i així arribem al vídeo amb el que vaig destapar tot el problema. Estava intentant distreure’m dels meus problemes a casa, quan vaig passar per YouTube i vaig trobar aquest vídeo d’una “belieber” convençuda (i educada) defensant el seu ídol:

L’origen de tot (val la pena mirar-se’l)

La qual cosa va motivar els anti-Biebers a fer vídeos on rebaten els seus arguments. Ja m’agradaria a mi tenir la capacitat de moure tanta gent!! Us deixo amb alguns dels vídeos que he trobat, amb alguna de les paraules del principi per si us fa tilín i cliqueu a l’enllaç… no els mireu sencers o us agafarà mal de cap, amb uns 30 segons de cada te’n fas una idea!

La millor dels milllors, que l’agafin a la tele, per favor! “Muy buenas a todos, y sobre todo a ti, persona humana por decirte algo”

Noia “Aquí la única analfabeta eres tu, eso para empezar”

Una altra noia “Mira bonita, si la gente se mete con tu amorcito es por algo”

Una noia diferent “Este video va para esa chica que dijo todo lo fantástico que era Justin Beiber y todo lo putrefacto y feo que era lo demás para ella”

Una noia “que no se quiere meter contigo” “No es necesario comportarse así, vale?”

Noia a punt de plorar “Me parece que es patética”

Dues noies heavies “Éste es un vídeo para Marty McFalus, falus, de pene”

Dues noies més “Que es Biber, no “Bieber” eso nos ha quedado claro a todos”

Una noia indefinible “Yo no voy a meterme contigo porque te guste JB, es tu problema, allá tú si te gusta”

Nena “Lo que no respeto es a sus fans, que lo tratan como si fuera suyo, como si lo conocieran”

Súpernena “A mi no me parece que el Heavy Metal sea ruido ni que JB sea maricón”

Una altra nena “El Heavy Metal no es ruido, es música, vale?”

Última nena “Me da rabia que defienda a un chico de sólo medio metro (yo tampoco puedo hablar mucho)”

Si us penseu que aquest univers és exclusivament femení us equivoqueu, també hi ha mascles que hi diuen la seva:

Noi “JB no se puede comparar a Kurt Cobain ni aunque se suicide”

Noi2 “La primera vez que vi tu video, y no te ofendas, te quería meter una paliza”

Noi3 “Quiero hacer un comentario lo más objetivo posible”

Noi4 “Quería hacer un vídeo de respuesta pero me he quedado sin palabras”

Noi5 “Correcciones a todo lo que has dicho porque es evidente que no tienes ni pajorera idea de lo que estabas diciendo”

Nois “Vamos a ver.. ¿Qué haces? ¿Pero qué haces, niña?”

Nois2 “Venimos a criticar, cagarnos en los muertos (??) de la niña que se mete con los anti-Biebers. Una crítica constructiva”

Fins i tot n’hi ha que la parodien:

Paròdia

Paròdia2

Paròdia3

O qui s’ha dedicat a fer-ne muntatges:

Muntatge

Muntatge2

Muntatge 3 a lo APM

Muntatge 4 a lo APM

Muntatge 5

Muntatge 6, dels millors!!!

I també hi ha gent que la vol “ajudar”:

“”””Bona samaritana”””” (amb moltes cometes) avisant la noia que fugi lluny com el Simba al Rei Lleó

Noi intentant posar pau “Estáis perdiendo tiempo de vuestra preciosa vida criticando la música que no os gusta”

Evidentment, hi ha gustos per a tot, podem trobar gent que la defensa… i que fa por, molta por:

Fans de Justin posant-hi llenya, al principi em pensava que feien broma i eren “anti-Bieber”, quina edat tenen??

Fan de Justin posant-hi llenya2, “yo antes de conocerlas a ustedes chicas era una cualq.. bueno, no voy a decir lo que era”, “Él nos ama”

Fan de Justin posant pau

Fans de Justin posant pau2 “Nosotras somos believers de sangre”, “Si tu nos insultas nosotras te vamos a insultar nosotras a ti” “De mayor vas a ser una mini Belén Esteban”

Fan de Justin criticant la nena “es de mala educación con el chicle que no te entendí nada”

I quines reflexions he tret de tota la investigació?

– Que el Justin Bieber (o les seves fans) són més perjudicials per a la joventut que la cançó més heavy de tot el Heavy Metal.

 – Que és el que veuen avui a la tele, la Belén Esteban cridant-se i insultant-se amb algú altre. Potser ens hauríem de plantejar seriosament en quin horari s’han d’emetre aquests programes.

– Que el fanatisme és una nova religió. Al futbol ja ho veiem fa temps. Recordem que “believer” vol dir “creient”, i fins i tot la nena fan 2 diu “Él nos ama”…ai mare! I mireu quin vídeo he trobat: ¿Qué es ser believer?

– Que el fenomen videoblog fa una mica de pena (fan molta gràcia) però en el fons nosaltres fem una cosa semblant…però sense donar la cara. Som així de cutres? Perquè si és que sí abandono el “barco”.

– Que no pots dir res per Internet sense que se sàpiga i en surtis perjudicat, gran lliçó. Alerta amb les vostres fotos i vídeos a Internet…els següents en ser insultats i parodiats podríeu ser vosaltres!

– Que “qué mala es la adolescencia”

– Que com és possible que un sol nen bellugui tanta gent. Que com és possible que una sola nena que va insultant a la gent bellugui tanta gent.

– Que no sabia que si eres fan d’algú et molesta que aquest algú tingui parella… no sé si serà veritat però aquí diuen que n’hi va haver una que es va suïcidar i tot!

– Que mirar massa estona YouTube sense saber on ta vaig és perjudicial per la meva salut.

Viatge Cambodja/Vietnam (13): Més aventures als autobusos

 

Per saber què hi pinten The Pinker Tones aquí haureu d'arribar al final!

 

Fer grans viatges per Vietnam en autobús, segons com sigueu, no és recomanable. Agafeu l’avió! Sí, surt més car… però tampoc no hi ha per tant. El que perds en diners ho guanyes en tranquil·litat, en descans i en hores que pots fer servir per fer turisme, que és del que es tracta!! Si els bitllets d’avió els compreu amb antelació no surten cars.

Ara, un cop a terra, val la pena fer petits viatges en autobús. El trajecte des de l’aeroport gairebé sempre es pot fer en un bus de línia, lliure de turistes… que van de pet cap a les parades de taxi. En el seu defecte hi ha furgonetes que quan s’omplen et porten al centre de la ciutat. Si no hi ha res de tot això hi ha taxis que es poden compartir amb altres turistes perquè surtin més econòmics (només en vam haver d’agafar dos en tot el viatge).

Si pugeu a un autobús de línia a Vietnam heu de saber com es paga. El que fan els vietnamites és pujar i seure. Un cop reservat el lloc on posar-hi el cul (hi entren tots corrent, com quan obren les portes de El Corte Inglés el primer dia de rebaixes) esperen a que els vinguin a cobrar, cosa que fa un revisor. Si no hi ha revisor s’aixequen i paguen al conductor, o van passant els diners cap endavant, fent cadena amb la col·laboració de la resta del passatge, fins que arriba al conductor. I si hi ha canvi, el canvi torna cap enrere amb el mateix mètode.

A Hanoi vam tenir la nostra última aventura. Plovent, amb la roda d’una maleta trencada i amb poca idea d’on era l’estació d’autobusos vam passar per carrers del Hanoi de veritat, el que no és per a turistes, plens de gent que et mira amb curiositat i piles de pinyes de dos metres d’alçada per ser triades i venudes al mercat. Un cop ja a dins el bus, patint per si el noi que ens havia dit que aquell era el que havíem d’agafar ens havia enganyat (sempre desconfiant), teníem l’últim contacte amb els vietnamites i l’últim trajecte per Vietnam. Quan vam arribar, com que la resta de passatgers eren treballadors de l’aeroport el bus ens va deixar en un lloc des del que no podíem accedir a la terminal. La vèiem, però hi havia una carretera entremig amb unes tanques altíssimes que no vèiem on acabàvem. Vam intentar preguntar com s’hi arribava però no en vam treure l’aigua clara, així que vam fer l’última bestiesa del viatge, com si ens estiguéssim fugant d’una presó, primer va passar una, després les maletes i després l’altra… i així, com si haguéssim passat la frontera il·legalment vam fer l’últim pas per arribar al món civilitzat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno als premis per necessitat. La nit de dijous a divendres passat no vaig dormir donant-li voltes a un conte que havia d’escriure, així que la nit de divendres a dissabte em va agafar una migranya brutal per no haver dormit… que em va evitar poder gaudir de The Pinker Tones en concret, cosa que em fa molta ràààààààbia!!

Doneu una oportunitat a aquests barcelonins que estan triomfant a tot arreu menys aquí…! Són brutals.

La primera cançó que vaig sentir d’ells, jo diria…

Whistling Song, The Pinker Tones

Podria sortir a Ocean’s Forteen, si n’hi hagués…

Working bees, The Pinker Tones

Quin bon rotllo, potser la que més m’agrada: “all politicians are crooks, we’re karma hunters, aha!”

Karma Hunters, The Pinker Tones

Estranyament tranquil·la:

I’m happy everywhere, The Pinker Tones

Un concert d’anunci

Entrada Concert de Shakira: 50,50€

Entrepà de fuet per sopar: 2,50€

Cervesa dins l’estadi: 4€

Veure com la Shakira ens pren el pèl sortint una hora i mitja tard, no té preu.

Perdoneu, perdoneu. Puc tornar a començar???

Entrada: 50

Fuet: 2,50

Cervesa: 4

Sentir la Shakira parlant tota la nit en català, sentir dir que això és “la seva casa”, veure tota la gent donant l’esquena a l’escenari per veure el Guardiola i companyia de molt, molt a prop, sentir com la lletra d'”Inevitable” canvia per dir “ahora sí entiendo de fútbol”, continuar la celebració de la Champions i ballar tota la santa nit cançons boníssimes… no té preu

Em declaro fan incondicional de Shakira i d’Antònia Font per igual. Ho he de comentar amb algun psicòleg?

Deliciosa Deliciosa Martha

El pobre Word em marca amb una línia ondulada i vermella el segon “deliciosa”, com si m’hagués equivocat en escriure’l. Doncs no. “Deliciosa Martha” (Bella Martha) és una pel·lícula alemanya de l’any 2000 que he vist ja unes quantes vegades i que és deliciosa.

No us explicaré res de l’argument, perquè tampoc no té res d’especial, el que sí que és deliciós és el personatge protagonista, una cuinera tancada en el seu món professional incapaç d’expressar els seus sentiments i obrir-se a ningú, ni tan sols a la seva neboda que acaba de quedar-se òrfena (vaja, ja us he explicat l’argument…!). També és deliciós el protagonista masculí, un italià no gaire guapo, de nas gros (com jo!) amb un caràcter alegre totalment oposat al d’ella (i una mica bandarra) que admira la Martha, l’ajuda i l’estima.

A banda dels personatges, el ritme de la pel·lícula també és deliciós. Passa dels moments més tràgics amb poca acció que t’ajuden a pair els sentiments que t’estan exposant a moments àgils i divertits a ritme de música italiana It’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you! Tu tu ru tu tu! L’última de les coses delicioses de la pel·lícula és precisament la música, una mica repetitiva, ho reconec, però adient en cada moment, alegre quan ha de ser alegre i trista quan ha de ser trista.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

No he fet la millor entrada del Reflexionem-hi ni la millor entrada d’Internet sobre aquesta pel·lícula, només volia provocar-vos una mica de curiositat per la pel·lícula i que algun dia la podeu gaudir.

Avís important: NO US DEIXEU ENREDAR! Hollywood va fer un remake d’aquesta història amb una molt guapa però poc freda Catherine Zeta-Jones, un massa guapo protagonista masculí,que per ser còpia escena per escena de la pel·lícula original també és una mica bona… però no deliciosa. La còpia es diu “Sin reservas”, no entenc quina necessitat hi havia de fer-ne un remake i menys quan és per empitjorar-la.

Merci de toi

El lloc més incòmode del món són els 25 centímetres quadrats que ocupen els teus peus quan ets en un funeral. Aquest espai físic és variable, segons si saludes una o altra persona, i fins i tot pot ampliar-se, si seus una estona, però sempre és igual d’incòmode. L’estat d’ànim en un funeral també és incòmode. Et proposes fer cara de Pòker i si se t’escapa alguna broma de seguida et censures perquè et sembla que fer brometes quan tothom té els ulls brillants no és del tot encertat i just després, agafant-te desprevingut els ulls que comencen a brillar són els teus. La banda sonora més incòmode del món és la d’un funeral. És una barreja entre els plors desconsolats d’algun familiar al que voldries abraçar però no hi ha prou confiança com per fer-ho, l’Ave Maria de Schubert i el silenci posterior trencat pel xerricar de les rodes del carretó que trasllada el difunt. Deixo aquí escrit que vull que al meu funeral es facin bromes, la gent rigui, i que qui plori ho faci content, que jo hauré passat a millor vida. Enjoy yourself it’s later than you think, pom, pom, pom, pom…

“Lo único seguro de esta vida es la muerte” em deia l’altre dia un company del taller “y yo no tengo el consuelo de los cristinos”. Bé, jo aquest consol sí que el tinc, tot i que de tant en tant com tothom penso “ja veuràs quin desengany quan et moris i no hi hagi res més!”. Per això m’agrada de tant en tant conèixer gent com la que he conegut aquest cap de setmana, gent que toca. És tota una experiència, teniu temps?

Els que no m’heu vist mai feu un esforç, va. Imagineu-me alta, morena, pell blanca, donant voltes al voltant de la font de Canaletes durant mitja hora. Ara posem per cas que són les nou del vespre i que fa fred. Que què em passa pel cap? Doncs res. Que estic sonada. Que tota la culpa és de l’Alba. Si ella no fes classes de català a París mai no hauria parlat del meu bloc a un dels seus alumnes i per descomptat ell mai m’hauria proposat de quedar per parlar una mica en català durant la seva visita a Barcelona.

Dos missatges, un intent de trucada i una hora més tard, decideixo que li han robat el mòbil i que realment ell no sap que hem quedat. Quan ja sóc a dues parades de metro del meu “plan C” rebo notícies… que els satèl·lits no van bé, que no havia rebut cap missatge! D’acooord, torno enrere. Torneu a imaginar-me, doncs,  al metro refent les meves passes. Em vénen les paraules de l’Agnès dient “Jo mai quedaria amb algú que no conec”. Em dic: “Marieta, estàs sonada. I si al cap de cinc minuts no saps què dir?”

Finalment sí, ens trobem com cal. Viatja amb un amic i tots tres ens posem a parlar un pupurri de català-francès-castellà-anglès que resol qualsevol entrebanc que puguem tenir a l’hora d’entendre’ns. No hi ha gaires moments per pensar, parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. Parlem de tot el que se’ns passa pel cap: de com és que vaig començar a escriure, de Catalunya, de la música i de religió.

Sí, sí, heu llegit bé: música i religió. Resulta que el noi és músic i fa poc que ha estat batejat. Som el dia i la nit: jo que m’amago sota les pedres cada cop que surt el tema de la religió i ell que gairebé et diu “Hola, em dic … i sóc batejat fa un any”. T’ho explica així, alegre, desacomplexat, sense cap por. Parla de la seva relació amb les monges, que el van acollir sense jutjar-lo i de la seva relació amb Déu amb una naturalitat espatarrant. Hi té una confiança (en diuen Fe) que ja voldríem molts d’altres. Esperem que li duri la il·lusió i l’energia per tota la vida.

I sí, parlem molt de música. L’Alba ja m’ho havia dit, que era músic, però m’imaginava un d’aquells que té un grup amb els amics i un espai a MySpace amb dos-cents seguidors. Al·lucino quan diu que sí, que viu de la música. “Ostres, així tens fans i tal?” Jo segueixo imaginant-me un grupet compost per la mare, els amics i para de comptar. És a casa quan arribo i dic “Marieta, però amb qui has anat a sopar?” que faig una cerca a Google i descobreixo que no és cap “mindundi”. Avui el premi és una seva. “Merci de toi” (era així que no era, oi?) a tots dos!!

Yo te propongo un desliz

Ahir vaig veure “Desayuno con diamantes”. Segur que com jo l’heu vista trenta vegades i potser com jo cada cop que la veieu redescobriu alguna cosa, que és el que passa amb les grans pel·lícules. Jo ahir em vaig fixar en el final, en com ella decideix deixar de creure que l’amor és una gàbia en la que la volen tancar i confiar en en Freddy (ai, perdó, el Paul). Una dona que s’havia cregut sempre tan lliure resulta que vivia en una gàbia en la que ella mateixa s’havia tancat,

 

Us sorprendrà que ara us parli de la Shakira? Resulta que aquesta dona, que admiro fa anys, ens ha anat explicant la seva vida a través de les cançons, i així hem vist la seva evolució en el camp de l’amor. Hem passat d’una Shakira víctima de l’amor (“Tonta, Ciega, Sordomuda, Torpe, Plasta y Testaruda es todo lo que he sido, por tí me he convertido en una cosa que no hace otra cosa más que amarte, pienso en tí día y noche y no sé cómo olvidarte”) a ser-ne la caçadora i infidel amb Las de la intuición (“yo te propongo un desliz, un error convertido en acierto”), Loba (“no pienso quedarme mirando la tele y oyendo disculpas me voy” “a pasarmelo bién y portarme muy mal en los brazos de algún caballero”), Lo hecho está hecho (“en la suite 16” “del minibar al Edén y en muy mala compañía”), fins a la Loca nedant encara entre dues aigües. Per sort a la cantant ja li sale el sol , ha apostat per un dels dos i ha trobat un Piqué amb qui estabilitzar-se.

 

Ara encara flipareu més, però passejant per Madrid em vaig quedar petrificada en veure el cartell que us he posat més amunt. “¿Estàs casada? Revive la pasión, ten una aventura” Primera impressió, és un ganxo per visitar el web d’una empresa que organitza plans romàntics: recupera l’aventura amb la teva parella! Segona impressió, ostres, totalment confidencial? Això és el que sembla: una incitació descarada a ser infidel. Una empresa que et busca un amant sense que l’altre se n’enteri.

 

I és que ser infidel deu estar de moda, i no és culpa de la Shakira. Si avui en dia tothom fa el que li dóna la gana per què no podem posar les banyes a la parella, passar-nos-ho bé i després seguir amb la nostra vida? Home, si veiem l’amor com la Holly, com una gàbia en la que ens han tancat ho entenc perfectament, però és que no ho és.

 

Aquesta moda és una mica anacrònica, no us sembla? Avui dia gairebé ningú es casa per obligació, i qui no vol estar amb algú no ho està i prou. No entenc quina necessitat hi ha d’enganyar la parella. Ens casem perquè ens dóna la gana, oi? Doncs el mínim que podem fer és apostar per aquest amor i viure tantes aventures com ens puguem imaginar amb aquesta persona.

 

Ja, ja ho sé, que m’he quedat antiquada, què hi farem. A mi m’agraden Els Pets a “Cercles viciosos” quan diuen que: “és tan cert que ningú es conforma amb el que té fins que un dia es troba abandonat per qui sempre va ser al seu costat!” però sobre tot, sobre tot quan a “Por” aposten per l’amor de veritat sense espantar-se: “Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys sentint la rutina rossegant-nos per dintre. Et veig, el sol s’amaga entre els teus cabells, em sents, aixeques la mirada i en aquell precís instant tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar: RES NO M’ESPANTA!”. No és bonic això de ser fidel? No és bonic ser valent? Al final de la pel·lícula la Holly és prou valenta com per deixar la porta de la gàbia oberta i deixar-se estimar…

Tot queda igual

No sé si és perquè hem hagut de celebrar Sant Jordi amb tanta antel·lació aquest any a classe, però m’he reconciliat amb “Boig per tu”. Al principi de fer classe la posava cada Sant Jodi fins que em vaig avorrir de les versions carrinclones que trobava en CD (jo que encara tinc casset al cotxe) fins que aquest any Sant You Tube i la nostra aula súperequipada amb ordinador m’han permès passar als alumnes un “Boig per tu” de la meva època, amb piano I (amb majúscules i negreta) bateria, sense Luz Casal… i roquer!! Ai, Carles (gran sospir), mai més hem tingut un cantant com tu.

Per cert, parlant de rock, ahir al Liceu des del sostre fins a sota la planta dels peus de la gent que era a platea, passant per darrere cada lampareta amb cap de drac i creuant, tocant i emocionant cadascun dels sistemes nerviosos dels qui èrem allà, se sentia Lax’n Busto, que va omplir cada racó del teatre en concert simfònic. M’estalviaré comparacions amb Antònia Font i amb el Pemi (ai, Pemi, ja no queden cantants amb la veu tan greu com tens tu!), només us deixo amb una cançó que vaig descobrir ahir i que em va encantar: Fum. (Jo volia que em cantéssin aquesta, que m’encanta, potser per allò de “hermosa Maria”, o per la morbositat de la història, però reconec que no feia gaire pel concert d’ahir, tot tan romàntic, haha!) (Ho sento, sóc una pesada però he editat l’entrada per posar un altre enllaç, des de divendres que no sé cantar una altra cosa: Amb tu)

Seguint l’estela del rock i com vaig fer a l’última entrada, poso per títol una cançó per parlar d’un tema que no té res a veure. Per títol, una altra de rockera, de quan la música en català era sempre en clau de Rock: aquest cop una de Sopa de Cabra (ai, nois, que ja no queden grups com el vostreee!) Que no, que no va de Rock l’entrada, encara que ho sembli perquè m’enrotllo com una persiana, va de sèries de televisió.

Diuen que al cinema hi ha crisi i que les bones idees són a les sèries. Doncs jo no hi estic d’acord. A banda de l’evidència (que hi ha pel·lis i sèries bones i dolentes) com són les sèries d’avui dia? Les de gènere del suspens, “d’asssassinats” vaja,  són totes iguals. Fixeu-vos: si agafem la Jèssica Fletxer resolent assassinats que només es destapen al final (S’ha escrit un crim), la línia dels episodis d’Expediente X (investigacions, converses amb els sospitosos, dates i llocs en veu en off i per suposat una trama o més d’una que no es resol ni en una temporada)  i hi col·loquem un graciós que no es talla un pèl dient les coses com passa a House ja tenim tots els ingredients per a les sèries actuals. Llegiu la llista i reflexioneu amb els tres ingredients de la recepta:

El Mentalista

Bones

Castle

Fringe

Potser és que no veig les sèries que he de veure, però vaja… Tot i que les sèries que he anomenat m’agraden molt tampoc no crec que es pugui dir que són millors que una pel·lícula. Jo prefereixo Gladiator, Amélie, Matrix, Big Fish… Lo breve, si és bueno, dos veces bueno. De moment les sèrie són per distreure, i totes, al final, queden bastant igual.

EP!!! En altres gèneres les sèries són més originals. Se salven totes aquelles sèries que, tot i haver vist un episodi, puguis tornar-lo a veure fins a vint vegades: Els Simpson, Cómo conocí a vuestra madre, Friends…

Ara que he acabat em sembla que tot plegat el que he dit és una tonteria, però vaja, ara ja està escrit. Ja em perdonareu. Ara ja no sé ni per què he fet aquesta entrada, ni què volia dir, quin embolic! Com que si arribeu fins aquí us mereixeu un PREMI (en negreta i amb majúscules) acabaré dient: “com m’agrada Antònia Font!”

Ara sí!

Després de fer (molt) el ridícul uns mesos enrere (ho podeu comprovar mirant avall) ara puc dir, amb proves, que Antònia Font torna! Ho vaig sentir fa setmanes per la ràdio i no em vaig atrevir a dir res per si les mosques, però ara que m’ha arribat des de París la primera cançó… quin regal d’aniversari!!!

Tres preparacions, tres reflexions

Tinc tres problemes: la preparació per anar a un concurs de la tele i no fer el pena, la preparació d’una reunió a la que no assistiré i la preparació de les últimes classes del curs. Així doncs les idees del reflexionem-hi es van acumulant com els pals dels remuntadors a les pistes d’esquí quan ningú no els agafa… i he decidit fer un tres en un. Aquí els teniu:

Títol: Por el interés te quiero Andrés

Ara resulta que les relacions València-Catalunya són bones… és una llàstima que per a altres temes menys ferroviaris Catalunya no sigui al mig com el dijous!

 

Títol: L’Elvis cantà òpera

Preparant-me per a un programa de tele al que aniré aviat m’he adonat que quan l’Elvis cantava “It’s now or never” realment versionava “O sole mio”. Suposo que això ja ho sabia tothom però algú ho havia de dir!

 

Títol: En Màrius m’ha escrit un correu

No sé si sou tan fans d’en Màrius Serra com jo, però si ho sou aprofiteu l’orgia apte per a tots els públics que ell i d’altres verbívors faran dilluns vinent (17 de gener) a les 19.30 a la llibreria Bertrand (només per veure la llibreria ja val la pena anar-hi!) que és a Rambla Catalunya (número 37). Jo treballo i no hi podré anar!

Tintín al Congo, no pas de l’Hergé

Arribats al 2010, avortat ja el viatge*

destrueixo dits i esquena

mentre preparo el mercat.

 

2010 un altre cop, escolto el que tinc a l’iPod

cançons de mateixa mena

i és que tinc poc on triar.

 

2010 fins al gener, descobreixo una cançó

que fins ara escoltat jo no

havia pas fins avui.

 

2010 per acabar, una vella dels Amics

que rima millor que aquí

i que ja m’ha enamorat.

 

Els Amics, se’ns enganxen, 2010.

I la feina, no patiu, ara hi vaig.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

 

http://www.youtube.com/watch?v=jpabFfL7mik

 

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Tintín al congo, Els Amics de les Arts

Era el 1990, vaig trencar una relació
i un dia que estava al zoo
vaig fixar-me en un ós panda.

1991, corprès part de l’experiència
i sense tenir-ne consciència
em vaig fer amic d’un ós bru.

1992, estava avorrit a casa
i conscient de la meva traça
els vaig tornar a trucar a tots dos.

No no no no no no.
No és zoofília, és família, 2001.
L’odissea -no no no-, sense treva, cap a tu.

1993, ja estant fart de mides grosses
per simplificar les coses
vaig comprar-me un pequinès.

1994, un bon amic meu pastor
em va fer descobrir un món
quan em va ensenyar les cabres.

1995, buscant quelcom més exòtic
com a company anecdòtic
vaig pensar en l’ornitorinc.

No no no no no no
No és zoofília, és família, 2001.
L’odissea, postmoderna, cap a tu.

1996, vaig adoptar una hiena
no pas perquè ella em fes pena
sinó pel seu gran somrís.

1997, vaig perdre una pastanaga
i és que qui la fa la paga
ai trapella conillet.

1998, em pica una abella reina
de totes elles la més bella
i em va convidar a la suite.

1999, d’excursió per la muntanya
vaig veure sortir una banya
i sota hi havia un boc.

No no no no no no
No és zoofília, és família, 2001.
L’odissea, sense treva, cap a tu.

I arribat a l’any 2000, cansat ja de tanta bèstia
no vull pecar d’immodèstia
vaig concloure amb un mandril.

I a partir del 2001, no he parat d’anar per tu…
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

 

*El viatge avortat era a París… per si us faig pena.

I els dits destrossats: el polze de les dues mans, l’anular de la dreta i l’índex i cor de l’esquerra, per si us faig pena una altra vegada.

Orígens

Se’m posa la pell de gallina cada cop que veig el Lipdub per a la Independècia, hi ha tot de proves de la cultura catalana i la gent que hi surt està tan animada que et contagia. I penso que súper catalana que sóc i com m’encanta la meva cultura. Entro al cotxe i em poso Ràdio 4 perquè la majoria de cançons catalanes les trobo molt bones, o iCatFM perquè en posen molta, de música catalana. I a classe explico el menú que fem per Nadal, i Sant Jordi, i Sant Joan… tota orgullosa.

 

I llavors per casualitat sento el so d’una guitarra espanyola… i també vibro.

 

Flor de primavera, La troba Kung Fu

http://www.youtube.com/watch?v=u56MLdqOlOs

 

Romance anónimo

http://www.youtube.com/watch?v=PzuIq98dIQA&playnext=1&list=PL323F124A508BBE24&index=3

 

Pájaros de barro, Manolo García

http://www.youtube.com/watch?v=9zdEXRKJSNY

 

Don’t let me be misunderstood, Santa Esmeralda

http://www.youtube.com/watch?v=vCfDUTWcn_s

De tota la vida

Si pensem d’on provenen les cançons populars el més probable és que ens trobem amb diferents orígens. Un podria ser el de la gent que treballa al camp i que canta mentre treballa o festeja el final d’una feina (m’hi ha fet pensar l’última entrada de la Primavera des fred). Un altre el de les cançons que s’inventarien els soldats a la guerra, enyorant les seves estimades i/o enamorant-se de la primera damisel·la que els passa pel davant (lògic, si porten anys entre mascles). El que a mi m’interessa avui és el que s’origina a les llars, entre dones, i que sobre tot les nenes amb els jocs de picar de mans hem anat conservant, cantant i interioritzant durant molt de temps.

No se’n devia parlar obertament, però la violència, que ara en diuen de gènere, cap a la dona i de vegades també cap als infants era (anava a dir  “i és”, però esperem que cada cop ho sigui menys) la mar d’habitual. Vull suposar que ja que no es devia poder denunciar (imagino que devien pensar que l’home tenia tot el dret) elles ho explicaven i denunciaven a través de les cançons. Cançons amagades en el joc que als més petits no ofenen perquè no en són conscients del que canten però que un cop la criatura creix entén, i llavors pot treure-hi la moral. Vull pensar que aquelles mares que havien patit maltractaments volien posar en guàrdia els seus fills a cop de cançó.

Aquí en teniu uns quants exemples:

· De violència contra les dones

La Caterina o La dama de Lió (Lídia Pujol la va cantar un onze de setembre i és preciosa, teniu aquí l’enllaç, i a sota la lletra:

Sota el pont de Lió una dama hi rentava. No es una dama, no: Caterina hi rentava, odó. Sota el pont de Lió passaren tres galans tots tres la saludaren, i el mes petit digué: No digueu res a la dama, odó, que si tingués marit seria castigada. I al cap d’un ratet la sogra l’ha cridada, odó, sota el pont de Lió: “Valga’m Déu Caterina si ets acabada” “Encara no he acabat ben bé, me’n falta una murada” Odó “No haguessis xerrat tant l’hauries acabada”. Quan casa seu ha estat al marit ho explicava, odó. L’agafa per un braç, i en cambra l’ha tancada, i de tantes que li’n don per morta l’ha deixada, odó, sota el pont de Lió. “Valga’m Déu Caterina com n’ets tant delicada per un copet o dos al llit te n’ets posada”. Odó, sota el pont de Lió. Alceu-ne el llençol i després la flassada i veureu si es copet, copet o garrotada, odó, sota el pont de Lió. N’alça el llençol i després la flassada i a sota del llit la sang hi remullava, odó, sota el pont de Lió.

El verdugo Sancho Panza

El verdugo Sanho Panza, ha matado a su mujer porque no tenía dinero para irse al café. (…)

Don Federico

Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer. La gente que pasava olía a sal, era Don Fererico bailando el chá chá chá. (…)

  

· Sobre garrotades a nens, algunes ben modernetes:

Amarillo…

(…) Amarillo se puso mi papá cuando le enseñé las notas de este mes. Amarillo me puse yo también cuando me enseñó su nuevo cinturón. Me pegó, me castigó, y hasta me tiró por el balcón, suerte que había un colchón y esa fué mi salvación.

A, el mestre em va pegar!

A, el mestre em va pegar! E jo no sé perquè! I ahir no vaig venir! O jo no estava bo! U el burro ets tu!

· Sobre faldilles i faldillers:

 El senyor Ramon

El senyor Ramon empaita les criades, el senyor Ramon empaita tot el món. Les pobres criades quan se’n van al llit, tururú, qui gemega ja ha rebut 

Soy capitán de un barco inglés

Soy capitán de un barco inglés en cada puerto tengo una mujer. La rubia es sensacional y la morena tampoco está mal. Si alguna vez me he de casar me casaria con la más formal.

Antònia Font torna!

Si en sou fans esteu d’enhorabona!  No m’ho ha confirmat ningú però ho sé segur… tinc una corassunada, tot i que l’Optimot diu que és un pressentiment. Cap al març d’aquest any la gent es va començar a esverar, i ja es deia en blocs i fòrums que les primeres cançons ja estaven a l’obrador. Jo crec que ja han estat prou temps al forn i ara aviat les trauran, amb aquella oloreta de les coses acabades de fer, i les podrem tastar.

Voleu proves? L’Albert Puig l’altre dia deia que hi havia rumors que tornarien. A Icat FM i Ràdio 4 no paren de posar-los, però això no és estrany. La prova de les proves és sentir Antònia Font a Kiss FM!! Sí, en aquells últims 4 minuts abans del canvi d’hora, quan aprofiten per posar una cançó en català (normalment d’alguna Marató de TV3, d’aquelles que ens hem limitat a traduir, serà que no tenim bona música) l’altre dia vaig sentir Alegria!! Alegria a Kiss FM, està clar, no? D’aquí menys d’un meset ens diran que tenen nou disc, n’estic segura!

http://www.youtube.com/watch?v=VZOrBj-tTIE&feature=related

.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Aish, l’estiu que ve canviarem els Amics pels Antònia, però res no canviarà jo seguiré cridant GUAPO!

Ressaca de Festa Major amb parèntesis

Avui agraeixo més que mai el meu horari tardívol, ha estat una Mercè llarga. He fet tot el que la tradició mana: visitar la Mercè, ballar sardanes, veure gegants, anar cada dia (des de dijous) de concerts i veure focs (fins i tot el piromusical, si és que sóc genial!).

Des de divendres, però, que tinc remordiments de consciència i és per culpa d’un parèntesi fet a la plaça Reial per escoltar Mishima. No sé si el noi que tenia al costat i que cridava a cada final de cançó “Carabén president!” em va fer replantejar-me la meva antipatia cap al grup o si va ser comprovar que són molt capaços de ser simpàtics i connectar amb el públic a diferència del que m’havia semblat abans. Però em penso que va ser el fet de sentir i sentir (oi que m’explico?) tanta bellesa i recordar que el que acabava de dir per descriure el grup a la gent que no el coneixia (que són un grup escollit, un delicatessen) era veritat. Per fer les paus ara inconscientment vaig a You Tube i com una adolescent sento deu vegades seguides “Un tros de fang”, aquella que abans no m’agradava, i finalment decideixo dedicar-me a demostrar al món (el món que encara no ho sap) que Mishima és un grup al que li sobren els adjectius, és un epítet ambulant.

“Y os lo voy a demostrar” (cada dia m’assemblo una miqueta més a l’Homo APM, “ay, qué bonito”)

TRES DESCOBERTES:

No et fas el llit

http://www.youtube.com/watch?v=mRjgbpha3Oc&feature=related

Em deuria enamorar

http://www.youtube.com/watch?v=lFVk_2ARh7Q&feature=related

Guspira, estel o carícia

http://www.youtube.com/watch?v=lWIXYcBaIHI&feature=related

TRES CLÀSSIQUES:

Un tros de fang

http://www.youtube.com/watch?v=6XWa7L56uxA&feature=related

Miquel a l’accés 14

http://www.youtube.com/watch?v=6yEHSPq6X-s&feature=related

Quin n’ha begut

http://www.youtube.com/watch?v=6yEHSPq6X-s

DUES MOLT CURTES:

Alguna cosa em diu que sí

http://www.youtube.com/watch?v=iT23AHKnFD0&feature=related

Cert, clar, breu

http://www.youtube.com/watch?v=f-k4rclB_Ec&feature=related

Deu canalles i una mare

No ho puc evitar: no tinc feina,  no tinc cap cangur programat ni cap familiar malalt. No tinc res en què ni en qui pensar. Enmig d’aquesta monotonia, doncs, és ben lògic que el bon rotllo que transmeten Els Amics de les Arts em faci del tot feliç, sóc ben fàcil, ja veieu.

Ja ho vaig dir quan els vaig descobrir (http://reflexionem–hi.blogspot.com/2010/02/classe-dics-i-xeix-en-concert.html) que aquesta bona relació amb el públic els faria guanyar molts fans (ara me n’avergonyeixo una mica d’aquella crítica que vaig fer del seu estil, pobrets, ara que els conec millor no ho penso pas!) i és que tenen fusta d’actors, o de pallassos directament, cosa que es veu molt en els seus videoclips i concerts. Són simpàtics, les lletres són molt intel·ligents, les cançons enganxoses i a sobre són fans d’Star Wars,  no se’ls pot demanar més.

//www.youtube.com/watch?v=dizIwMX1UsY&feature=related

Però en fi, aquesta admiració desenfrenada cap al grup s’acabarà dilluns, que ja em toca tornar a la feina!! Abans de tornar, però, els Amics tindran una última oportunitat de fer-nos feliços a tots, canalles, mares i adolescents: a la Diada, a Arc de Triomf, amb la companyia impagable de Els Pets… potser repetirem un Agost i Reykjavic com al Poble espanyol?

I per acabar de ser feliç només em fa falta criticar una mica el PP. Es veu que l’Alícia no posarà flors aquest any al monument de Casanova perquè s’està tornant un acte independentista… No sé, però la Diada no és ja de per sí un dia una mica per a la Independència? No ens estem queixant que som espanyols només per haver perdut una guerra? No celebrem cada 11 de setembre amb por d’oblidar la història i amb l’esperança que algun dia la nostra situació canvii?? Ai, no sé pas, suposo que per a ells és només un dia ple d’actes sense cap ni peus i on han d’estar guapos per la foto.

Als de la meva generació

Quan fas cinc anys et penses que ja ets gran perquè el curs que ve començaràs el cole. Quan arribes a l’institut et creus gran perquè hi ha gent que s’ha quedat a l’escola. Quan arribes a la universitat et creus que ara sí, ja ets gran. Quan portes anys treballant et sents gran de veritat i et sembla que la gent de trenta i quaranta i cinquanta són iguals que tu… cometent el mateix error de sempre. Això què vol dir, que mai serem grans? Quan acabarem de créixer?

Si mai no som grans, si mai som prou madurs, si mai hem acabat de créixer què ens queda? Potser una bona manera de sobreviure és buscar la gent de la nostra generació, així, almenys, pots tenir converses amb gent que es troba en el teu mateix punt de maduració* Però qui és la gent de la teva generació i com trobar-la?

El que està claríssim és qui NO és de la teva generació. Per sota no és de la meva generació, per exemple, els que no han trucat mai des d’una cabina de telèfon, els que mai se n’han anat a casa sense haver-se trobat amb qui havien quedat, els que quan dius “Sí, ens diem Sense Títol, llàstima que la gent ho relacioni amb el Buenafuente” et preguntin per què, els que no han tingut mai a les mans un walkman… Per sobre, no són de la meva generació…no ho sé, és que em sento tan gran!

I doncs, la gent de la meva època qui és? Com puc distingir-los? Doncs ahir al cotxe ma germana va obrir la caixa de Pandora, la guantera, que conté mil cassets… va posar un Pioneer de l’any 2000 (aprox.) i vaig trobar la clau, el marcador generacional: les cançons que has ballat quan “eres jove”, les de “la teva època”. Si heu sentit aquestes cançons en una discoteca o/i heu fet els deures escoltant aquesta música, felicitats! He decidit que sou de la meva generació**!

La Passion, Gigi d’Agostino (es como una “experiencia religiosa”…m’encantaaa!)

http://www.youtube.com/watch?v=TR0vl8FT5T8&feature=related

I like you

http://www.youtube.com/watch?v=rHsNk8JJj_A

My heart goes boom

http://www.youtube.com/watch?v=WBgrDZtwV20&feature=fvst

Breathless (Ostres, The Corrs versió disco! Ai no, que es diu “dance”)

http://www.youtube.com/watch?v=bLX0KcuGUR8

Let it be the night (em sabia un ball i tot)

http://www.youtube.com/watch?v=z4sgdDyocG0

Lady (o posar-se a brincar per la discoteca perquè sona Lady)

http://www.youtube.com/watch?v=QP8DDdJ25Jc

You see the trouble with me

http://www.youtube.com/watch?v=MicSwhJcNxY

Por qué me has engañado (Camela, us podeu creure que amb tota la meva catalanitat em segueix agradant aquesta cançó?????)

http://www.youtube.com/watch?v=smzSJArCyV0

Azzurro

http://www.youtube.com/watch?v=eMqWtZWGvLQ

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

*L’altre dia dues noies molt guapes amb samarretes verdes es disposaven a pujar des de Breda al Castell de Montsoriu quan un home, molt madur, els va cridar: “Si de verdes esteu tan maques com sereu quan estigueu madures!” Una floreta molt elaborada, no em direu que no.

**Una generació que va aprendre a ballar amb cançons inballables. El jovent d’avui ho té molt fàcil, aprendre a ballar amb “Moving” no té cap mèrit!! Això sí, les lletres eren bastant més fàcils…

Onomatopeies d’autoflagel•lació

Típic, t’enamores del noi que et ven la fruita o d’aquell que puja al mateix autobús que tu, ja n’havia parlat algun cop al fotolog. No us penseu que és una obsessió meva, els poetes n’han fet poemes i els cantants cançons, però tot plegat és un cant a fer-se mal: agafar el fuet -el que no es menja- i flagel•lar-se l’esquena, flas, flas, en una onomatopeia més bonica que la meva però igual de punyent.

Últimament en sonen dues de precioses per la ràdio:

Mishima, Miquel a l’accés 14

http://www.youtube.com/watch?v=jtEE4JpX0GI

Els Pets, Per veure’t a tu

http://www.youtube.com/watch?v=ab6f_2z-hOA

Hem sobreviscut a Sau

…i amb bona nota. Us deixo amb música en català feta per diferents artistes, a veure si aprenem a valorar el que tenim! En teniu per una bona estona. M’he deixat algú?

La increïble Història de Carles Carolina- A peu pla
http://www.youtube.com/watch?v=SFFMB9xKCzE&feature=fvw

Quimi Portet- Homes i Dones del cap dret
http://www.youtube.com/watch?v=e7Em9xU0W4M&feature=related

Mazoni – “Eufòria”
http://www.youtube.com/watch?v=60lX4gVjCGE

Els amics de les arts “Jean-Luc”
http://www.youtube.com/watch?v=INOVp3Iz2tE&feature=related

Estanislau Verdet- som tots uns desgraciats
http://www.youtube.com/watch?v=4vBlSHEuaIM&feature=fvw

Joan Miquel Oliver – Final Feliç
http://www.youtube.com/watch?v=fVT0IQVGnZg&feature=related

Ràdio-ix!
http://www.youtube.com/watch?v=_CKauH2iaUU

Dimanche Aux Goudes . Ai Ai Ai
http://www.youtube.com/watch?v=IuwH1Iqa_Ug

Cesk Freixas – La petita rambla del poble sec
http://www.youtube.com/watch?v=OaSf4BCCcgQ

Anna Roig i L’ombre de ton chien – Corro sota la pluja
http://www.youtube.com/watch?v=5KnwC_aqWPU&feature=related

Élena – Plou
http://www.youtube.com/watch?v=NDiGkmKJxho

SANJOSEX, Temps o rellotge
http://www.youtube.com/watch?v=WMC_q99aI_I&feature=related

Les obagues de l’Eixample-Roger Mas
http://www.youtube.com/watch?v=kXZOW7KGtZ4

Bikimel-Buscant l’espantaocells
http://www.youtube.com/watch?v=ZdD3I7wO9UQ

Marc Parrot-Avions
http://www.youtube.com/watch?v=lOeBqcqn6UI

Gerard Quintana- Barcleona en colors
http://www.youtube.com/watch?v=feRdt2IELQk

BAETÚRIA Téléphone
http://www.youtube.com/watch?v=6-yA9USwp2k&feature=related

Miquel Abras- Amb tu sóc jo
http://www.youtube.com/watch?v=DHy1n-DpMS8

Tothom parla- Las Migas
http://www.youtube.com/watch?v=aWTksCCG9tI

Manel – Roma
http://www.youtube.com/watch?v=JbpJO3N5_Ek

La Brigada – Com fulles mortes
http://www.youtube.com/watch?v=DS1HiZyZ5RM

AP7 Oscar Briz
http://www.youtube.com/watch?v=Y742911MLyA

Mishima – Qui n’ha begut
http://www.youtube.com/watch?v=6yEHSPq6X-s

Rauxa-Collarets de llum
http://www.youtube.com/watch?v=kS8sA9W7Jog

La Troba Kung-Fu -Clavell morenet
http://www.youtube.com/watch?v=_PTUz2Phr-M

Dusminguet- El teu amor
http://www.youtube.com/watch?v=u0MHj5FG_d4

Josep Thió- Els teus cels
http://www.youtube.com/watch?v=K-DwMmkShHE

Cris Juanico- Es moment
http://www.youtube.com/watch?v=p3FjTBTL9UU

Glaucs- Ho tornaria a fer
http://www.youtube.com/watch?v=d6ETJTktgPs

Gossos – Nits de gloria
http://www.youtube.com/watch?v=RxfHXfJs-Sw

Loco- Antònia Font
http://www.youtube.com/watch?v=DD4VVTbGdPo

Els Pets- A batzegades
http://www.youtube.com/watch?v=W4nTDQqMwSY

Whiskyn’s- Silenci
http://www.youtube.com/watch?v=zltS0l9z

El Petit de Cal Eril – I tantes figues… (SE SENT FATAL)
http://www.youtube.com/watch?v=jQHj9WUvl_8

Lo hecho está hecho

Mireu, la Shakira i jo hem mantingut una història d’amor molt llarga, encara que ella no ho ha sabut mai ni ho sabrà, quina tragèdia. El primer disc que vaig sentir va ser “Dónde están los ladrones”, quan encara anava de morena i amb trenetes hippies, i m’enamorava “Octavo día” i la sentia mil vegades, prèvia rebobinada de la cinta. Amb la Loba ens vam enfadar una mica (tot i que de tant sentir-la reconec que sóc una de les poques que la ballen amb passió, desitjant que la lletra sigui crítica) però de seguida hem fet les paus, ara que per la ràdio sona “Lo hecho está hecho” (http://www.youtube.com/watch?v=H4AiZqAycmo&feature=related) i que aviat ens bombardejaran amb Gypsi, retorn als orígens, per fi. Llàstima que el videoclip em fa por (oberta de Lluís Gavaldà), amb Barcelona d’escenari i el meu “estimat” Rafa Nadal fent el paper d’amant. Brrrrrr (escalfred).

Però no és de la Shakira de qui us volia parlar, sinó de l’Hereu. Ja sabeu que aquest senyor té tota la meva estimació, igual que tots els del seu ofici, però és que ara n’ha fet dues de grosses. Es veu que a les últimes enquestes el senyor Trias el guanyava, i per això el nostre alcalde s’ha passat a l’acció: ara vol que Barcelona sigui seu dels Jocs Olímpics d’hivern, cosa que tots haureu sentit, i també vol que la Diagonal sigui el lloc per on tots els barcelonins (i barcelonines) passegem.

A veure, suposo que del primer tema ja se n’ha parlat molt, i tot i que m’indigni perquè a Catalunya (que no Barcelona) no tenim neu, perquè gastarem milions dels nostres diners en època de crisi en la candidatura, perquè els de l’Aragó ara s’emprenyin amb nosaltres dient que “Cataluña nos mira por encima del hombro” quan el que voldríem la majoria és que escollissin Jaca i ens deixessin en pau, perquè els polítics tenen idees de bomber per guanyar vots en comptes de donar solucions als famosos i molt gastats “problemes reals del contribuent”, pot ser, i només és una possibilitat (o probabilitat, mai ho he tingut clar) que ens vagi bé per arreglar les infraestructures d’aquest nostre país. Però vaja, per mi que al projecte li caigui un totxo al cap i li agafi amnèsia, i que el deixin estar. (Mireu els gags del Polònia a Vancouver: http://www.tv3.cat/pprogrames/polonia/polSeccio.jsp?seccio=video)

L’altra gran idea de l’alcalde és renovar la Diagonal perquè els barcelonins (i barcelonines) tinguin un espai verd per on passejar-se. Bona idea, m’encantaria tenir més zones verdes, a veure, com ho fem? Doncs molt fàcil, s’agafa la Diagonal, es limita el trànsit d’aquesta via a mínims i es fa circular els pringats que hi vagin a parar a 30km/h. Que hi passi el tramvia i el transport públic i prou. Els cotxes? Doncs res, farem que els carrers de l’Eixample engoleixin tot el trànsit que ara passa per la Diagonal, és a dir, eliminem els aparcaments i guanyem carrils. Espera, espera, a veure: a partir d’ara quan passegi per la meva estimada (sense ironies) Eixample sentiré més soroll, respiraré més fum i no podré anar-hi en cotxe encara que sigui l’hora en què el metro ja no funciona? Passejar per aquests carrers on hi ha les cases més boniques de Barcelona i les botigues i restaurants més guais serà encara més urbanita, perquè com que els semàfors estaran sincronitzats perquè els cotxes puguin passar a tothora els vianants mai podrem creuar. Espera, espera, que per passejar la Diagonal serà un lloc idíl·lic, segur, amb totes les seves botigues de marca i restaurants de més de 50€ per persona. Serà un lloc molt guai per quan un cop al mes decidim sortir amb la bicicleta, anar amb patins o fer una mica de footing! Però la resta de dies, de l’1 al 30, quan passem per l’Eixample patirem les conseqüències d’haver volgut un espai verd en una ciutat com Barcelona. Perquè, no era més fàcil invertir els milions que costarà aquest projecte en recuperar els espais verds que ja tenim, com ara el parc de la Ciutadella i fer-ne un espai més agradable, o simplement crear nous espais verds? Per què si el pobre Cerdà va preveure amb dos-cents anys d’antelació que necessitaríem una avinguda molt ample per distribuir el trànsit de la nostra ciutat ara els del segle XXI se senten més llestos? Si els polítics de la seva època li haguessin fet cas tindríem zones verdes a cada illa.

Però vaja, les queixes arriben massa tard… com sempre. Quan als polítics se’ls posa alguna cosa al cap ja podem dir el que vulguem els ciutadans, lo hecho está hecho.

Classe d’ics i xeix en concert

Ahir tocaven junts, però un després de l’altre, Els amics de les Arts i Mishima. Em sonava alguna dels primers i me’n sabia dues del segon, així que vaig estar la major part del concert quieteta, sense cridar “guapo” gaire sovint.

I les impressions? Doncs que d’Els Amics de les Arts:

– en seguirem la seva evolució de ben a prop (sona una mica Palpatine això)

-se’ls podria definir com els petit Manel (perdoneeeeu, però és que xerren més entre cançó i cançó que ells, i a més a més també et fan cantar!)
– els fa falta poder contestar a la pregunta “Quin tipus de música toqueu?”, buscar-se un estil propi encara que toquin en diferents estils (ja sabeu que sóc tota una autoritat en el camp musical, però semblaven, de vegades, el que són: un grup d’amics tocant i passant-s’ho bé més que no pas un projecte ben quallat).

– que arribaran lluny: quina bona relació amb el públic, que divertits, ja em tenen inscrita en el seu club de fans.

De Mishima:

– que m’agradaria escoltar-los molt i així poder distingir una de les seves breus cançons d’una altra (perquè les dues que em sabia eren TAN diferents de les altres, i no sóc gens irònica, cal escoltar-se’ls!)
– que anaven d’estrelles, i que al contrari del grup d’abans, no cuiden gens el públic: surten, canten, marxen.
– que a diferència del grup d’abans sí que tenen un estil, tan definit que espanta. M’agrada molt com sona Mishima, de diferent de la resta de grups, m’agrada molt la greu veu del cantant!

I fins aquí les reflexions del Reflexionem-hi d’avui. Com que ja us he fet sentir Mishima en més d’una ocasió us deixo amb un exercici de fonètica ofert per Els Amics de les Arts (quin nom més llarg que tenen, passarà com amb LODVG i veurem aviat escrit EADLA??)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Exercici seixanta (http://www.youtube.com/watch?v=C7An0xCBpXE)

Pinotxo és un putxinel·li un xic fatxenda, però s’expressa amb una sintaxi excel·lent.
Al terrat hi ha xerinola, ximxiviri damunt dels totxos. El xivarri baixa per la xemeneia i es converteix en un xiuxiueig.
A Bordeus diu que els més xovinistes beuen xampany, però aquí baix Pedro Ximénez només xarrupa xerès.
Amb vi xarel·lo aquí mengem xató i els pixapins xocolata amb xurros en xicres del carrer Petritxol, mentre xerren de ximpleries en xava.
Els xilens teixeixen xals, a Texes no en vesteixen. Ni xeviots ni xinel·les perquè no s’hi atreveixen. I tanmateix ens van de xulos.
En Xema, eixelebrat pel xacolí toca la xalaparta a la panxa d’en Patxi que perd la xapela, s’exalta i un li diu: “Xeeee… relaxa’t!”. I ho fa d’una forma ben complexa. Toca el saxo de manera laxa, poc ortodoxa.
I al mateix moment, en un stage a Mèxic, Xevtxenko xuta de xilena i la hinxada explota quan la xarxa cedeix i es trinxa. Les xifres que no es mereix s’engreixen exageradament.
A Luxemburg un ximpanzé va i vexa un xipriota. Fuma haixix, va molt deixat i, és clar, no té xicota.
El xef prepara un xeflis: patates xips cruixents, escarxofes amb anxoves, xoriç amb ximixurri i beixamel fent xup-xup. Vi de garnatxa i de postres un xuxo de Can Foix.
Al Txad si tenen xamba se vesteixen de deixalles. Caixa o faixa.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
Bufa el xaloc al vaixell. En Xavier recull la xarxa feixuga i reflexiona: “Els peixos neixen, creixen, es reprodueixen, moren i no es queixen”.
El xicot, que el va conèixer en un xat, s’aixeca per un clínex. L’aixuxa panxuda i xopa, xisclant amb cara d’excitació a l’entrecuix i xiuxiueja: “Eixuga’t i tornem-hi”.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
Microxips i una xiruga eixerida, i un dibuixant xiroi xiula i es clava una xinxeta a l’índex.
Fa xafogor. Un xitxarel·lo fa créixer un esqueix moix i el seu amic el coix li aixafa una maduixa.
Xalen el bruixot i la bruixa. Un xiquet xinès exigeix el seu xumet i un LP d’en Xesco Boix.
La Xènia s’enclenxina mentre el xofer fa sonar el clàxon. Xàfec, xavalla en xecs, i l’esperen explosions, es deixa endur per la disbauxa.
Patxanga en estat de xoc, xarlatans, taxis, faxos, flaixos, Groucho Marxs, Quixots i Sanxos. La rauxa s’estén d’Elx a la Garrotxa, d’Andratx a Flix, Flix, Flix.
I un xafarder llegeix el Xoriguera.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
La xilografia exclusiva del text d’alexandrins d’en Xènius sorgeix d’un pretext que ara mateix està fora de context. Un gronxador sense reixes.

Me cagun Déu, no el feu callar!!

Si fa vint anys el Quintana veiés aquest vídeo no sé, realment, què en diria. Suposo que s’ho prendria com una broma. I és que és ben curiosa, l’evolució d’aquest artista. Comença cantant a llunes i estrelles en clau de rock, després més al seu aire fa cançons hippies de cap a peus i ara el trobem així, entre bohemi i galàctic, entre Casasses (barret i tot) i Jordi Prenafeta recitant el seu gran poema (Pa, pa, ratapà) (va, o com en Pedrals), fent una cançó entre comercial de discoteca i obra d’art només per a entesos. Una cançó que tot i durar més de cinc minuts la puc sentir més de cinc vegades seguides.

el 10 diciembre 2009

La millor de Sopa

A l’excursió d’aquest cap de setmana vam descobrir que Olèrdola no és tan única com semblava, i que els morts de Sant Pere de Casserres són més presumits.

I des de llavors al cap sona http://www.youtube.com/watch?v=KwKIl2arw20&feature=related

Així de memòria, eh… no sigueu repelients:

I ja la mort no tindrà cap domini
confosos tots en l’aire i el vent.
Tindrem estrelles vora els peus i els colzes
sorgint de nou si ens enfonsem.
Si els amants es perden no es perdrà l’amor
i encara que enfollíssim tindrem seny…
confosos tots en l’aire i el vent
i ja la mort no tindrà cap domini, cap domini, cap domini.

Enterreu-me amb aquest poema i que soni aquesta cançó, sempre m’ha posat la gallina de pell.

el 29 noviembre 2009

A les teves mans un tros de fang

No sé què m’ha agafat avui amb Mishima que m’he llevat cantant ““Qui n’ha begut”” i tot el matí m’he estat trencant el cap a veure què podia dir per posar de títol aquesta frase d’una altra cançó, “”Un tros de fang””, que vaig començar odiant, avorrint i ara adorant. I curiosament no he trobat cap tema que m’agradés fins que he recordat que des que dimarts vaig veure ““Crepúsculo”” tenia ganes de fer un fotolog criticant-la. I per fi he trobat la relació.

A pams. La pel·lícula, com és? No sé si heu vist mai un capítol de “Buffy Cazavampiros”, si en sou fans o si mai us pararíeu a perdre el temps amb una sèrie fantàstica d’adolescents. Doncs bé, qualsevol capítol de la Buffy té més ritme, més intriga, més història i més romanticisme que a les dues hores de “Crepúsculo”. Els actors són tan apàtics que fan avorrir; el diàleg, quan n’hi ha, fa riure; el romanticisme no apareix per enlloc i tot plegat és tan absolutament tòpic que no hi ha manera que t’enganxi.

Tot i així, hi ha la cunyada, l’alumna i l’amiga que parlen de “Crepúsculo” com si fos un mite, i jo sé per què. Pot ser que el llibre sigui una passada i la pel·lícula una porqueria, cosa que passa sovint, i només aquells que l’han llegit puguin trobar-li la gràcia. Però, deixant la literatura i tornant al cinema l’única cosa que li reconec a l’obra és que de seguida t’accelera el cor. No perquè sigui maca sinó perquè el vampir que han triat té molt de “morbo”… i així, amb un guapot a la pantalla manipulen les masses adolescents i no tan adolescents, jugant, més que amb els sentiments, amb com les fan sentir. A les seves mans un tros de fang…

Un tros de fang, Mishima

Tu no saps com em fas sentir
Com un ninot fora la caixa
Tan petit i insignificant
A les teves mans un tros de fang
Tu no saps com em fas sentir
Com un idiota que conta el temps perdut
Entre un ja ens veurem i un avui no puc

Tu no saps reconèixer en mi
El que tinc d’or et sembla una llauna
i jo m’arrugo i vaig oxidant-me

El que trobo dolç a tu t’amarga
I per allargar la tonteria
el que ens cremava avui està ofegant-me

I per allargar la tonteria
el que ens cremava avui està ofegant-me

Tu no saps com em fas sentir

el 20 November 2009