Què preferiu, una noia amb un vestit bonic o una noia en pilota picada? Un regal embolicat o un que mostra el que és? Què preferiu, el llibre o la pel·lícula? És clar, depèn, però no em digueu que, en general, el fet d’haver de crear una imatge mental no és molt millor que veure-ho tot.
Ara mateix tenim dues cançons meravelloses que han fet videoclips, diguem-ne, massa literals. Cada paraula que diu el cantant es torna realitat a la pantalla i fa desaparèixer la màgia. Si només escolto la cançó se’m posa la pell de gallina, si miro el videoclip no tinc la mateixa sensació. He arribat a dues conclusions: la primera, que el poder de la paraula està subestimat ja que per a mi sovint una paraula val més que mil imatges i la segona, que la imaginació és mil vegades més poderosa que qualsevol imatge.
Us deixo que feu l’experiment, estigueu pendents de les lletres!
1. Aniversari, Manel
2. Calgary 88, Antònia Font
Reflexionem-hi 
Què bones són totes dues cançons. Però estic d’acord, una paraula val més que mil imatges. No havia vist el videoclip d’Antònia Font, però és literal, literal.
Per suposat, molt millor un llibre que una adaptació de pel·lícula.
Ostres, això venint de tu val per dos! Visca!
ostres tu! quanta raó tens, perd tota la màgia.
m’ho havia imaginat tan diferent que quan ho he vist, i a sobre tan literal, m’he endut un desengany!
Tens raó que tinc raó, heheh! 😀 Sóc la millor!
Hola, vinc a xaifar la guitarra: el videoclip dels Manel és una PAS-SA-DA. I ja està (he dit que venia a xaifar la guitarra, no a donar arguments plausibles 😉 )
Pssss, no sé, a mi se’m fa una mica ridícul veure els saltirons del protagonista… M’hauria agradat més, per exemple, la mateixa estètica i tal però sense actor, hehe, vull dir enfocar la pila de roba a terra, veure el gat que persegueix la càmera, fer que la càmera fos la protagonista perquè tu te’n poguessis sentir, de protagonista… Que jo ho hauria fet diferent, vaja. Però vaja, sobre gustos…
noia en pilota picada, regal desembolicat, el llibre i el videoclip literal.
No esperava menys de tu, Pons, hehe!
Ben vist, millor la imaginació, però sembla que se la van gastar tota en les cançons…
Sí senyor, la crisi de Hollywood arriba fins aquí.
Miki, pensava que em comentaries alguna cosa…que no has notat cap canvi en el meu bloc???
No n’estic del tot d’acord. Crec que depèn de la situació i de l’entorn. És difícil d’explicar, però així en general no n’estic segur d’estar d’acord…, més aviat penso que no.
Ls paraules no sempre són capaces d’axplicar el que una imatge és capaç de fer-nos sentir…, i d’altres vegades una paraula ens fa “veure” i sentir el que no pot fer una imatge.
Evidentment, depèn, depèn! Però en aquest cas…. és molt més bonic sentir:
“i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit, del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit per un cop empetitit, sota els tamborets i la taula allargada pels dos cavallets, fer-me pas amb prudència per un entramat de sabates d’hivern, de confeti aixafat, i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets i amagar-me entre un tap de suro i la paret just a temps que no em mengi el collons de gatet. I escalar les sanefes del teu vestit i falcar el peu esquerre en un descosit i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró, enganxar-me a un cabell i impulsar-me en un últim salt final i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal. Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap!”
que veure-ho. Ep, per a mi, eh! Que para gustos colores!
MadeByMiki et felicita pel teu bloc i ha decidit atorgar-te el Premi “Liebster”. Si vols veure la llista dels cinc blogs premiats fes una ullada a:
http://madebymiki.wordpress.com