A Sarrià cremen i pinten

                    És una cosa que no sé per què no surt als diaris. Potser és perquè ningú no els informa, i per això no surt. Potser és per algun motiu més fosc, com per exemple que no interessa que se’n parli. Sigui com sigui, ja us ho vaig explicar aquí, fa un temps van cremar la porta de l’església de Sant Vicenç de Sarrià i poc temps després va aparèixer una pintada a la façana del santuari de Sant Antoni de Pàdua, on hi deia “La única iglesia que ilumina es la que arde”.

                   Ara al mateix barri resulta que es cremen altres coses, en concret banderes catalanes dels balcons, curiosament acompanyades també d’unes pintades de banderes espanyoles a les façanes dels edificis de la Generalitat. Fins i tot hi ha una novetat, plantar una bandera espanyola d’arbre a arbre davant de la casa de qui se li ha cremat la bandera.

                   Tot plegat em fa una mica de por. Sincerament, al setembre sentia parlar la gent del Baix Llobregat, on treballo, i m’emocionava en sentir aquelles senyores que tot i parlar en castellà i haver nascut fora de Catalunya estaven a favor que els catalans decidissin el que els donés la gana, que ja n’hi havia prou de prendre’ns el pèl. Contenta al setembre, espantada ara al gener, quan veig que gent com el pare de Jorge Lorenzo anima la gent a cremar banderes “catalanistes” i la gent li fa cas. Tornant a l’Església, trobem un exemple claríssim de com en som de manipulables els éssers humans, que entre el cridar “hossanna” i cridar “crucifica’l” només calen uns pocs dies de diferència.

                   Només espero que nosaltres no fem el mateix, que ara això no es tradueixi en cremes de banderes espanyoles, que nosaltres tinguem més classe i fem les coses amb respecte però amb determinació… i amb il·lusió! Que no menyspreem l’altre sinó que defensem el que és nostre, i prou.

-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

                   I el Pons ha decidit premiar-me amb un premi, el despremiador que el despremii bon despremiador serà. Em fa molta il·lusió ser premiada i al Reflexionem-hi li encanta rebre floretes, el que passa és que llegeixo pocs blocs i no sé si 10 blocs per premiar són massa, i a més a més fa relativament poc ja vam fer allò dels premis Liebster, i ara tornaria a premiar els mateixos blocs… per tant em desqualifico a mi mateixa, no penjaré el premi a la dreta però sí que contestaré les preguntes que exigeix el premi Best Blog.

1) Què t’agrada més cuinar: postres o plats de cullera?

Postres!

 

2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?

Qui s’ha inventat aquestes preguntes? Algú respon que el més important és el físic?

 

3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?

Ah! Que bé que em facin aquesta pregunta. Des del 17 de març de 2008, de fet vaig començar en una altra plataforma però he dedicat les vacances de Nadal a transportar els altres dos Reflexionem-his aquí, ara hi ha tota l’evolució a WordPress!

 

4) Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món?

L’Alba, encara que si dic això l’Àlex s’enfada… Ben mirat, l’Àlbex.

 

5) Sols seguir molts blocs o t’arriben els seguidors per altres persones que t’han conegut?

La gent cau per aquí sense que els busqui, i per cortesia vaig a fer la visita, i resulta que tenen blocs molt guais, i m’hi enganxo… sense buscar-ho!

 

6) Què t’agrada més: cuinar o que et cuinin?

Això que em cuinin és una mica criminal, no? Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer…! Fora bromes: que em cuinin!

 

7) Menges a casa o a la feina?

Als dos llocs!

 

8) Sols fer receptes de verdures?

Pfff… de tant en tant barrejant-hi arròs o pasta!

 

9) Quina és la teva millor recepta?

Veig que l’origen del Best Blog van ser els blocs de cuina… L’amanida estrella.

 

10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?

Als amics no se’ls demana res perquè ho siguin, ho són i prou.

 

11) Quina és la millor pel·lícula que has vist?

Uf, la millor en quin gènere?

Bon Nadal i feliç consumisme!

Apliqueu el que es diu aquí dels regals d’aniversari als regals de Nadal!

Aquest és l’únic monòleg del final de Dinamita que he trobat a YouTube. Sí, ho heu endevinat, em feia tanta gràcia aquest home que li vaig posar al bloc una part del seu consell final: “Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi!”. Podrien reemetre Dinamita a veure si algun cibernauta Joan s’anima a penjar més videos 😦

Per mi el millor regal de Nadal és el de passejar per la Barcelona il·luminada amb mil bombetes de colors; menjar l’escudella amb col, pilota i galets gegants; veure els nebots a sobre la cadira passant vergonya (o no) mentre diuen el vers i posar-me guapa pels dies festius. I els regals materials… a la gent se li’n va l’olla i gasta massa, i després resulta que no els agrada el Nadal perquè s’ha convertit en una festa consumista. Però si comprem més o menys és culpa nostra, si creiem que un regal és poca cosa és cosa nostra, si no se’ns acudeix fer un regal més simbòlic o fet per nosaltres és per manca de la nostra imaginació. És més, si ens encaparrem a fer regals per Nadal és únicament una obsessió nostra… el Nadal no té res a veure amb el consumisme! Aprendrem a gastar poc per Nadal?

Tercer parèntesi: El MAB

Sant Pere, diu la tradició, creia que no era digne de morir igual que Jesús, així que quan els romans van voler-lo crucificar va demanar que almenys el pengessin cap per avall. No sé per què aquesta creu invertida s’ha agafat com un símbol satànic o anticristià quan el que pensem els cristians és que és un símbol d’humilitat i fins i tot a la cadira del Papa (diu la Wikipèdia, jo no en tenia ni idea) hi apareix.

 

On també hi apareix és a la porta de l’església que visito sovint els diumenges, on algú l’ha acompanyat d’una frase que diu “La única que ilumina es la que arde”, així, en castellà, amb aquesta originalitat del segle XX i una signatura anarquista. Fa uns mesos la porta de Sant Vicenç de Sarrià va cremar literalment i va il·luminar una mica la plaça.

 

No us penseu que faré com la meva mare i em posaré a dir que el món està boig i que, pobres monjos (perquè és un monestir a més a més de santuari), que l’única cosa que fan és repartir entrepans i ajudar. Però bé, que no, que no us volia dir això, jo. El que us volia presentar era una noia (jo) al Fòrum de Barcelona dissabte a la nit contemplant admirada i atemorida el cartell del BAM d’aquest any. L’odi contra el Barça comença a manifestar-se com el que hi ha contra l’Església… algú va col·locar l’escut del Barça de cap per avall i de color blanc!!! El Mou està fent molt de mal…

 

Merci de toi

El lloc més incòmode del món són els 25 centímetres quadrats que ocupen els teus peus quan ets en un funeral. Aquest espai físic és variable, segons si saludes una o altra persona, i fins i tot pot ampliar-se, si seus una estona, però sempre és igual d’incòmode. L’estat d’ànim en un funeral també és incòmode. Et proposes fer cara de Pòker i si se t’escapa alguna broma de seguida et censures perquè et sembla que fer brometes quan tothom té els ulls brillants no és del tot encertat i just després, agafant-te desprevingut els ulls que comencen a brillar són els teus. La banda sonora més incòmode del món és la d’un funeral. És una barreja entre els plors desconsolats d’algun familiar al que voldries abraçar però no hi ha prou confiança com per fer-ho, l’Ave Maria de Schubert i el silenci posterior trencat pel xerricar de les rodes del carretó que trasllada el difunt. Deixo aquí escrit que vull que al meu funeral es facin bromes, la gent rigui, i que qui plori ho faci content, que jo hauré passat a millor vida. Enjoy yourself it’s later than you think, pom, pom, pom, pom…

“Lo único seguro de esta vida es la muerte” em deia l’altre dia un company del taller “y yo no tengo el consuelo de los cristinos”. Bé, jo aquest consol sí que el tinc, tot i que de tant en tant com tothom penso “ja veuràs quin desengany quan et moris i no hi hagi res més!”. Per això m’agrada de tant en tant conèixer gent com la que he conegut aquest cap de setmana, gent que toca. És tota una experiència, teniu temps?

Els que no m’heu vist mai feu un esforç, va. Imagineu-me alta, morena, pell blanca, donant voltes al voltant de la font de Canaletes durant mitja hora. Ara posem per cas que són les nou del vespre i que fa fred. Que què em passa pel cap? Doncs res. Que estic sonada. Que tota la culpa és de l’Alba. Si ella no fes classes de català a París mai no hauria parlat del meu bloc a un dels seus alumnes i per descomptat ell mai m’hauria proposat de quedar per parlar una mica en català durant la seva visita a Barcelona.

Dos missatges, un intent de trucada i una hora més tard, decideixo que li han robat el mòbil i que realment ell no sap que hem quedat. Quan ja sóc a dues parades de metro del meu “plan C” rebo notícies… que els satèl·lits no van bé, que no havia rebut cap missatge! D’acooord, torno enrere. Torneu a imaginar-me, doncs,  al metro refent les meves passes. Em vénen les paraules de l’Agnès dient “Jo mai quedaria amb algú que no conec”. Em dic: “Marieta, estàs sonada. I si al cap de cinc minuts no saps què dir?”

Finalment sí, ens trobem com cal. Viatja amb un amic i tots tres ens posem a parlar un pupurri de català-francès-castellà-anglès que resol qualsevol entrebanc que puguem tenir a l’hora d’entendre’ns. No hi ha gaires moments per pensar, parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. Parlem de tot el que se’ns passa pel cap: de com és que vaig començar a escriure, de Catalunya, de la música i de religió.

Sí, sí, heu llegit bé: música i religió. Resulta que el noi és músic i fa poc que ha estat batejat. Som el dia i la nit: jo que m’amago sota les pedres cada cop que surt el tema de la religió i ell que gairebé et diu “Hola, em dic … i sóc batejat fa un any”. T’ho explica així, alegre, desacomplexat, sense cap por. Parla de la seva relació amb les monges, que el van acollir sense jutjar-lo i de la seva relació amb Déu amb una naturalitat espatarrant. Hi té una confiança (en diuen Fe) que ja voldríem molts d’altres. Esperem que li duri la il·lusió i l’energia per tota la vida.

I sí, parlem molt de música. L’Alba ja m’ho havia dit, que era músic, però m’imaginava un d’aquells que té un grup amb els amics i un espai a MySpace amb dos-cents seguidors. Al·lucino quan diu que sí, que viu de la música. “Ostres, així tens fans i tal?” Jo segueixo imaginant-me un grupet compost per la mare, els amics i para de comptar. És a casa quan arribo i dic “Marieta, però amb qui has anat a sopar?” que faig una cerca a Google i descobreixo que no és cap “mindundi”. Avui el premi és una seva. “Merci de toi” (era així que no era, oi?) a tots dos!!

El perquè

Va, doneu-me la mà que anem a creuar el carrer. Ja la veieu? La primera vegada que jo la vaig veure no la recordo, és com si l’edifici sempre hagués existit a la meva memòria, igual que els meus pares o els meus germans. Però sí que recordo un cop quan era petita com vosaltres que des del cotxe em van dir que potser mai la veuria acabada. Sempre que hi pensava, els meus ulls d’infant es transformaven en miralls líquids, a punt de trencar-se, i amb aquell esperit que només teniu els nens em consolava imaginant-me morir i veure-la acabada des del cel.

Veieu a dalt? Les dues torres més grosses no hi eren, ni tampoc les quatre de la façana de la Glòria. Quan jo era petita, i durant molts anys la gent en veure només les altres torres creia que eren les portes principals. Entrem per aquí, fem una volta al claustre. Veieu quants peregrins? Gent de tot el món ve a veure la basílica, aquesta era la intenció de Gaudí.

El dia que la Sagrada Família em va captivar no el recordo, però el dia en què la van declarar basílica, sí. Aquell dia va venir el Papa, el “de broma”, que dèiem sempre a casa. Ho dèiem perquè de petita a mi em semblava entendre això, en comptes de Roma, i em semblava la mar de normal: el meu papa era el de veritat. No calia que vingués però ens va fer il·lusió que fos la persona més important de l’Església qui inaugurés la nostra església preferida, la que per nosaltres és la més important. Vam anar tots pels volts del temple, on hi havia cadires i pantalles des d’on vam seguir la cerimònia, i fins i tot vam sortir per la tele ensenyant senyeres i estelades! El Papa va parlar en la nostra llengua moltes vegades i va explicar l’obra de Gaudí i la seva intenció en construir-la, apuntant amb les torres cap al cel, fent que l’home es fixés en la bellesa de la natura per així tornar a l’origen, que és Déu.

Però a part de la visita, el que recordaré sempre és l’efecte que em va fer aquesta imatge de l’interior. Atureu-vos aquí un segon. La càmera entrava per on som nosaltres ara, des de la porta del Pare Nostre descobria per primera vegada al món en tot el seu esplendor aquest bosc de columnes i estrelles amb reflexos de mil colors i d’alçada i profunditat inacabables… ara i aquí, igual que aquell dia i cada cop que vinc, em quedo sense paraules. Això és una meravella i la tenim a una passejada des de casa. Em fareu un favor i quan sigueu àvies com jo portareu els vostres néts a visitar-la? Tot el que us he d’ensenyar és aquí dins.

Contra el Papa tot s’hi val

Als que són cristians, catòlics, apostòlics i romans els toca sortir de tant en tant de l’armari. No van per la vida dient “Encantat, em dic Pepet i vaig cada diumenge a Missa”, però de tant en tant toca defensar alguna cosa i llavors comencen a revelar com pensen.

De la visita del Papa se’n poden treure moltes conclusions de com pensa la gent. Hi ha tres maneres d’actuar. la primera és a favor. Hi ha gent més o menys religiosa a qui li fa il·lusió la visita del Papa a la seva ciutat, i en concret per “dedicar” una de les seves esglésies més estimades. La segona és la de la gran majoria: passar absolutament de la visita doncs si no els interessen les opinions d’aquest home per què els hauria de preocupar que vingui a dir-les als seus seguidors? Aquell dia aniran cap un altre barri i prou.

La tercera postura és la d’anar-hi en contra. En contra perquè l’Església no pensa com pensen ells, i això de no deixar pensar a cadascú el que vulgui, si el “cadascú” és catòlic, és veu que és molt progre. S’organitzen per anar a molestar al Papa a la nit via Facebook (aquí), es gasten diners amb cartells i adhesius per dir la seva (aquí un altre exemple), es presenten com a falsos voluntaris per a l’acte (ara en fan falta perquè els comptadors s’han posat de nou a zero en veure l’engany) però per argumentar la seva disconformitat se’ns donen sols dues raons: el pressupost suposadament desorbitat i els casos de pederàstia a l’Església.

Aviam, comencem per mirar-nos les xifres. El Bisbat, amb aportacions voluntàries de diferents grups i persones individuals ha aconseguit ja 400.000€ dels 700.000 que preveuen que els costarà la broma. Dins d’aquest pressupost m’imagino que no s’inclouen sopars al Bulli per a Benet XVI. No he organitzat cap acte d’aquestes magnituds, però pel que puc imaginar com a mínim caldrà pagar el lloguer de les 36.000 cadires que hi haurà al carrer per a la gent que hi arribarà de tot el món i el lloguer de 70 pantalles gegants perquè la gent que sí que vol seguir l’acte ho pugui fer. No sé quines coses més poden fer falta, però m’imagino que els diners faran falta per a coses de caire organitzatiu.

700.000 euros més es gastarà l’Ajuntament: la meitat per condicionar l’espai públic i l’altra per pagar les hores extres que faran mossos i serveis de neteja. Aquest cost el diuen ara perquè els periodistes els fan parlar de números, però se’ls gasten sovint, des de la Mercè passant pels trofeus del Barça, vagues, concerts, manifestacions… fins arribar a la cavalcada de reis! Entre la Generalitat i la Diputació es pagaran els 350.000 euros que costa condicionar les Drassanes com a centre de premsa, ja que més de 2000 periodistes de tot el món vindran a cobrir l’esdeveniment.

Em fa gràcia la gent que diu que hauria de ser més senzilla la visita…però si tots els diners són per organitzar la “marabunta” que anirà a veure’l! Seria preferible que només poguessin accedir-hi les elits a la Sagrada Família i el poble es quedés a casa? Seria millor que enlloc de ser una visita apostòlica, com a predicador i com a sacerdot que ve a “innaugurar” una església vingués com a cap d’Estat i es limités a entrevistar-se amb Montilla, deixant de banda la gent que realment el vol veure? Si alguna cosa se li pot criticar és el fet d’anar amb Papamòbil, però què voleu que us digui, que és un home gran i el Papamòbil el tenen de fa temps…

Parlem de xifres? Perquè vingués Woody Allen a filmar Vicky Cristina Barcelona l’Ajuntament va aportar 1 milió d’euros i la Generalitat 500.000! Per cada període electoral la Generalitat destina 26 milions d’euros! “En aquests 26 milions, hi ha, d’una banda, les subvencions als partits i coalicions que es presenten a les eleccions i, de l’altra, una campanya que el Govern posarà en marxa aviat per fomentar la participació.” Comproveu-ho aquí. Ja sé que és una cosa pública però la despesa és descomunal!

A més a més de les crítiques al pressupost, des d’alguns fòrums, blocs, facebooks i algunes associacions més o menys catòliques se’ns recorden els casos de pederàstia. Tinc un document de 27 pàgines on hi ha notícies on es parla d’aquests casos i on es demostra que el tema, tot i que és absolutament real, s’ha magnificat. Si algú hi està interessat me’l pot demanar i li enviaré per correu electrònic.

En resum, s’explica que no hi ha relació entre celibat i pederàstia, ja que a la persona que li agraden les dones sempre veurà de manera indiferent un nen, o sigui que aquests sacerdots ja tenien el problema prèviament, desenvolupat completament cap als 15 anys. També s’explica quin és el protocol de l’Església en aquests casos. Un altre tema que toca el recull de notícies són els suposats encobriments per part del Papa actual d’un d’aquests sacerdots, on es veu que el que va fer va ser aïllar-lo mentre estava en tractament i que la persona que el va “reintegrar” no va ser ell, doncs en aquell moment ja tenia un altre càrrec.

Pel que fa al nombre de casos “En los últimos nueve años (2001-2010) hemos analizado las acusaciones relativas a unos 3.000 casos de sacerdotes diocesanos y religiosos por delitos cometidos en los últimos cincuenta años. Grosso modo, el 60% son de ‘efebofilia’, o sea de atracción sexual por adolescentes del mismo sexo; el 30% son de relaciones heterosexuales, y el 10%, de actos de pederastia verdadera y propia, esto es, por atracción sexual hacia niños impúberes. Los casos de sacerdotes acusados de pederastia verdadera y propia son, pues, unos trescientos en nueve años. Son siempre demasiados, desde luego, pero hay que reconocer que el fenómeno no está tan difundido como se dice”.

En tots aquests casos estem d’acord que l’Església va pecar de voler amagar, de no voler tacar la seva imatge, però em sembla que aquesta és una lliçó que ja ha après: “puede ser que antes, quizás por un mal entendido sentido de responsabilidad hacia el buen nombre de la institución, algunos obispos, en la práctica, hayan sido demasiado indulgentes con este tristísimo fenómeno”.