Cremada

Agafes l’’anell, el situes a sobre el totxo, el recous amb el bufador fins que està ben calent, després el diposites a sobre la planxa de metall de la taula, te’n vas a comprovar si el que tens a l’àcid ja està llest, i no, i tornes i agafes l’’anell que acabes de recoure amb els dits, i llavors ho notes, crema, i el deixes anar i cau per terra, i et posen trenta quilos de pomada per dit, i els bufes perquè et fan molt de mal, i segueixes bufant al metro i la gent et mira “raru”, i quan neteges la pomada veus l’anell marcat a la pell, com el dolent de l’’Indiana Jones i el medalló de la Marian…

el 24 octubre 2008

Lo desenllaç

Una setmana després torno allà, refaig les meves passes i arribo al lloc on vaig llançar la bicicleta (llançar i llençar, que no es podia baixar de cap altra manera, bé, no es podia baixar de cap manera…).

La recerca va durar tres hores, vint minuts per arribar a la zona zero i la resta per trobar la bici (que insisteixo, que el bosc era molt espès!). Vaig dir dues vegades” “jo ja la dono per perduda”” mentre intentava passar per llocs impassables i m’’espantava cada cop (ben sovint) que veia al costat un nou barranc…

Tot i així, després d’’imaginar el que jo podria haver fet amb bicicleta vaig entreveure una roda…aish! Ja ens havíem retrobat!

El més trist de tot: descobrir que la carretera que cercava (vegeu fotolog anterior) l’’hauria trobada si hagués pujat un minut més. Malastruga (o fer classes per aprendre català).

el 26 agosto 2008

Esperit olímpic (res a veure amb el poema) o l’’aventura promesa

Són les set i després d’’un dia de no fer res decideixo anar a fer esport. “Adéu, me’’n vaig en bici!” Mitja hora d’’inflar rodes i començo a pas de tortuga cap a Coma-Oriola. No cal dir que camino arrossegant la bici… però i després, la baixada que m’’espera??

A mitja pujada arribo a un lloc amb un senyal nou que indica tres camins de muntanya. Un va cap a Alp, i s’’hi triga una hora caminant. El meu esperit olímpic pensa “”que guai, han arreglat caminets d’’aquests! Vaig a veure-ho!! A més els papes són a Alp i em podran pujar!””

Comença l’’aventura: esperit olímpic, cos desentrenat i Antònia Font a les orelles. Descendeixo i descendeixo a cop de “”Canta””, i de cop els senyals grocs dels arbres simplement desapareixen.

L’’olímpic esperit es manifesta de nou i diu ““Cap problema, si tiro cap a la dreta trobaré la carretera””. Començo a tirar, doncs, boscos endins.

Que no la trobo. Que dec haver tirat massa avall. Recte cap amunt. Missió Impossible:les bambes rellisquen, la bicicleta pesa, les branques s’’enreden entre la cadena. Tres quarts d’’hora d’’ascens, arribo fins allà on puc, i no hi ha la carretera. Miro l’’hora: falten cinc minuts per a les nou.

Ara és el cervell el que parla, i em diu que m’’espavili. Tiro pel dret (pendent brutal i amb vegetació MOLT espessa) a lo bèstia cap a la carretera principal.

Són les nou, i l’’única manera d’’avançar amb la bicicleta és agafant-la a pes i llençant-la (tipus martell de decatló). Ja no puc més, s’’ha quedat del revés i no es desenreda dels matolls…. ha arribat el moment, la meva massa grisa em comunica la notícia: O LA BICICLETA, O JO.

Truco al papa: “”Sol•·licito permís per abandonar la bicicleta enmig del bosc. Ara us truco des de la carretera””. Amb la consciència tranquil•·la començo a baixar, però tinc en contra el pendent, els matolls que creuo pel dret, el sol que amenaça a deixar-me a les fosques i el germà, el pare, i el veí que no paren de trucar-me espantats preguntant on coi sóc.

Caigudes, penjades de telèfons i descobert el mètode mico (agafar-se fort dels arbres mentre se salta un boix, per exemple), un set als meus pantalons hippies, trenta esgarrapades, vint-i-vuit blaus i una piga arrencada després, arribo a les nou i vint minuts a la carretera.

MORAL: no us poseu mai pel bosc amb una bicicleta, especialment si es fa fosc, aneu sols i aneu a explorar un camí nou que està mal senyalitzat!

el 20 agosto 2008