Tag Archives: aventures

Cremada

Cremada - Agafes l’anell, el situes a sobre el totxo, el recous amb el bufador fins que està ben calent, després el diposites a sobre la planxa de metall de la taula, te’n vas a comprovar si el que tens a l’àcid ja està llest, i no, i tornes i agafes l’anell que acabes de recoure amb els dits, i llavors ho notes, crema, i el deixes anar i cau per terra, i et posen trenta quilos de pomada per dit, i els bufes perquè et fan molt de mal, i segueixes bufant al metro i la gent et mira “raru”, i quan neteges la pomada veus l’anell marcat a la pell, com el dolent de l’Indiana Jones i el medalló de la Marian... .-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.- Això sí, Sense Títol avui ha renovat el seu bloc, esteu d’enhorabona: <A href="http://www.sensetitolpuntcat.blogspot.com/" rel="nofollow noindex external">http://www.sensetitolpuntcat.blogspot.com/</A> - Fotolog

Agafes l’’anell, el situes a sobre el totxo, el recous amb el bufador fins que està ben calent, després el diposites a sobre la planxa de metall de la taula, te’n vas a comprovar si el que tens a l’àcid ja està llest, i no, i tornes i agafes l’’anell que acabes de recoure amb els dits, i llavors ho notes, crema, i el deixes anar i cau per terra, i et posen trenta quilos de pomada per dit, i els bufes perquè et fan molt de mal, i segueixes bufant al metro i la gent et mira “raru”, i quan neteges la pomada veus l’anell marcat a la pell, com el dolent de l’’Indiana Jones i el medalló de la Marian…

el 24 octubre 2008

Anuncis

1 comentari

Filed under Uncategorized

Lo desenllaç

Lo desenllaç - Una setmana després torno allà, refaig les meves passes i arribo al lloc on vaig llançar la bicicleta (llançar i llençar, que no es podia baixar de cap altra manera, bé, no es podia baixar [b]de cap[/b] manera...). La recerca va durar tres hores, vint minuts per arribar a la zona zero i la resta per trobar la bici (que insisteixo, que el bosc era molt espès!). Vaig dir dues vegades “jo ja la dono per perduda” mentre intentava passar per llocs impassables i m’espantava cada cop (ben sovint) que veia al costat un nou barranc... Tot i així, després d’imaginar el que jo podria haver fet amb bicicleta vaig entreveure una roda...aish! Ja ens havíem retrobat! El més trist de tot: descobrir que la carretera que cercava (vegeu fotolog anterior) l’hauria trobada si hagués pujat un minut més. Malastruga (o fer classes per aprendre català). - Fotolog

Una setmana després torno allà, refaig les meves passes i arribo al lloc on vaig llançar la bicicleta (llançar i llençar, que no es podia baixar de cap altra manera, bé, no es podia baixar de cap manera…).

La recerca va durar tres hores, vint minuts per arribar a la zona zero i la resta per trobar la bici (que insisteixo, que el bosc era molt espès!). Vaig dir dues vegades” “jo ja la dono per perduda”” mentre intentava passar per llocs impassables i m’’espantava cada cop (ben sovint) que veia al costat un nou barranc…

Tot i així, després d’’imaginar el que jo podria haver fet amb bicicleta vaig entreveure una roda…aish! Ja ens havíem retrobat!

El més trist de tot: descobrir que la carretera que cercava (vegeu fotolog anterior) l’’hauria trobada si hagués pujat un minut més. Malastruga (o fer classes per aprendre català).

el 26 agosto 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

Esperit olímpic (res a veure amb el poema) o l’’aventura promesa

Esperit olímpic (res a veure amb el poema) o l’aventura promesa - Són les set i després d’un dia de no fer res decideixo anar a fer esport. Adéu, me’n vaig en bici. Mitja hora d’inflar rodes i començo a pas de tortuga cap a Coma-Oriola. No cal dir que camino arrastrant la bici... però i després, la baixada que m’espera?? A mitja pujada arribo a un lloc amb un senyal nou que indica tres camins de muntanya. Un va cap a Alp, i s’hi triga una hora caminant. El meu esperit olímpic pensa “que guai, han arreglat caminets d’aquests! Vaig a veure-ho!! A més els papes són a Alp i em podran pujar” Comença l’aventura: esperit olímpic, cos desentrenat i Antònia Font a les orelles. Descendeixo i descendeixo a cop de “Canta”, i de cop els senyals grocs dels arbres simplement desapareixen. L’olímpic esperit es manifesta de nou i diu “Cap problema, si tiro cap a la dreta trobaré la carretera”. Començo a tirar, doncs, boscos endins. Que no la trobo. Que dec haver tirat massa avall. Recte cap amunt. Missió Impossible:les bambes rellisquen, la bicicleta pesa, les branques s’enreden entre la cadena. Tres quarts d’hora d’ascens, arribo fins allà on puc, i no hi ha la carretera. Miro l’hora: falten cinc minuts per les nou. Ara és el cervell el que parla, i em diu que m’espavili. Tiro pel dret (pendent brutal i amb vegetació MOLT espessa) a lo bèstia cap a la carretera principal. Són les nou, i l’única manera d’avançar amb la bicicleta és agafant-la a pes i llençant-la (tipus martell de decatló). Ja no puc més, s’ha quedat del revés i no es desenreda dels matolls.... ha arribat el moment, la meva massa grisa em comunica la notícia: O LA BICICLETA, O JO. Truco al papa: “Sol•licito permís per abandonar la bicicleta enmig del bosc. Ara us truco des de la carretera”. Amb la consciència tranquil•la començo a baixar, però tinc en contra la pendent, els matolls que creuo pel dret, el sol que amenaça a deixar-me a les fosques i el germà, el pare, i el veí que no paren de trucar-me espantats preguntant on coi sóc. Caigudes, penjades de telèfons i descobert el mètode mico (agafar-se fort dels arbres mentre se salta un boix, per exemple), un set als meus pantalons hippies, trenta esgarrapades, vint-i-vuit blaus i una piga arrencada després, arribo a les nou i vint minuts a la carretera. MORAL: no us poseu mai pel bosc amb una bicicleta, especialment si es fa fosc, aneu sols i aneu a explorar un camí nou que està mal senyalitzat! - Fotolog

Són les set i després d’’un dia de no fer res decideixo anar a fer esport. “Adéu, me’’n vaig en bici!” Mitja hora d’’inflar rodes i començo a pas de tortuga cap a Coma-Oriola. No cal dir que camino arrossegant la bici… però i després, la baixada que m’’espera??

A mitja pujada arribo a un lloc amb un senyal nou que indica tres camins de muntanya. Un va cap a Alp, i s’’hi triga una hora caminant. El meu esperit olímpic pensa “”que guai, han arreglat caminets d’’aquests! Vaig a veure-ho!! A més els papes són a Alp i em podran pujar!””

Comença l’’aventura: esperit olímpic, cos desentrenat i Antònia Font a les orelles. Descendeixo i descendeixo a cop de “”Canta””, i de cop els senyals grocs dels arbres simplement desapareixen.

L’’olímpic esperit es manifesta de nou i diu ““Cap problema, si tiro cap a la dreta trobaré la carretera””. Començo a tirar, doncs, boscos endins.

Que no la trobo. Que dec haver tirat massa avall. Recte cap amunt. Missió Impossible:les bambes rellisquen, la bicicleta pesa, les branques s’’enreden entre la cadena. Tres quarts d’’hora d’’ascens, arribo fins allà on puc, i no hi ha la carretera. Miro l’’hora: falten cinc minuts per a les nou.

Ara és el cervell el que parla, i em diu que m’’espavili. Tiro pel dret (pendent brutal i amb vegetació MOLT espessa) a lo bèstia cap a la carretera principal.

Són les nou, i l’’única manera d’’avançar amb la bicicleta és agafant-la a pes i llençant-la (tipus martell de decatló). Ja no puc més, s’’ha quedat del revés i no es desenreda dels matolls…. ha arribat el moment, la meva massa grisa em comunica la notícia: O LA BICICLETA, O JO.

Truco al papa: “”Sol•·licito permís per abandonar la bicicleta enmig del bosc. Ara us truco des de la carretera””. Amb la consciència tranquil•·la començo a baixar, però tinc en contra el pendent, els matolls que creuo pel dret, el sol que amenaça a deixar-me a les fosques i el germà, el pare, i el veí que no paren de trucar-me espantats preguntant on coi sóc.

Caigudes, penjades de telèfons i descobert el mètode mico (agafar-se fort dels arbres mentre se salta un boix, per exemple), un set als meus pantalons hippies, trenta esgarrapades, vint-i-vuit blaus i una piga arrencada després, arribo a les nou i vint minuts a la carretera.

MORAL: no us poseu mai pel bosc amb una bicicleta, especialment si es fa fosc, aneu sols i aneu a explorar un camí nou que està mal senyalitzat!

el 20 agosto 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized