El seny i l’edat no vénen pas tot d’un plegat

M’han enviat un recull de refranys i frases fetes en català i porto una bona estona enganxada a la pantalla, descobrint què volia dir allò que tants cops he sentit i dit. I és que tot aquest món popular i de transmissió més aviat oral té la seva gràcia perquè tenim tendència a imaginar-nos el significat de les coses però mai acabem d’assegurar-nos-en. També tenim tendència a modificar paraules que ens són poc conegudes per d’altres, donant resultats ben divertits.

A les cançons passa el mateix. Al meu pare, educat a l’època franquista, li feien cantar cada dia el Cara al sol, i ell tot innocència deia “alzad los brazocitos” enlloc de “alzad los brazos hijos”. Una neboda meva quan juguem a l’Escarbat bum, bum sempre canta la seva versió “posa-hi oli a la llum. Si a la llum no n’hi ha la calceta, la calceta…” (l’escalfeta!!) I jo mateixa descobriria una mica tard que al “S’ha acabat” de Els Pets hi havia una frase que contra tot pronòstic sí que tenia sentit perquè no era “la mare sent Robert tocar-los” sinó “Roberto Carlos”…

Conclusió? Que els nens quan canten no paren gaire atenció al significat de les cançons, sobre tot si hi ha paraules que no entenen (penseu amb les cançons que us apreníeu de petits a anglès…!!). No sé a què ens porta tot això, però és una veritat universalment reconeguda, com diria l’Austen.

.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I una última coseta (començo a semblar la Pi lligant un tema amb l’altre i sense callar…), una curiositat “lingüístico-cultural”, a veure què us sembla la diferència de matís entre català i castellà:

El meló i el casament són coses d’encertament
El casamiento y la mortaja del cielo baja (si bién se trabaja)

Ascó vota “$í” i naltros “no” a renunciar a l’energia

M’ha sorprès bastant que Ascó, vull dir, que l’Ajuntament d’Ascó, hagi votat a favor del cementiri nuclear. No perquè estigui radicalment en contra de l’energia nuclear, sinó perquè suposo que si et deixen triar si vols o no tenir tones radioactives a prop de casa jo diria que no. Diria el mateix si em preguntessin si vull un repetidor de telefonia o un munt de molins per a l’energia eòlica, i no és que n’estigui en contra, és que simplement no tinc cap ganes de tenir ones que potser m’afecten negativament, per no parlar de com queda de lleig el paisatge, m’estimo més tenir la vista que tinc ara, gràcies. Sí que és cert que si em planten un molí eòlic al jardí de casa suposo que em donaran “molts eurUs, no?” Però vaja, què voleu que us digui, que m’estimo més seguir pobre i no jugar-me-la.

Ara, que quan passo del jardí -que no tinc- a casa encenc el llum, engego la tele, poso en marxa l’ordinador portàtil per mirar el correu mentre veig al Polònia com se’n foten de tots els d’Ascó. Quan acaba poso a carregar el telèfon mòbil i em faig la pizzeta al forn, i després el te al microones, i finalment llegeixo mitja hora al llit, amb l’halògena, gastant energia. Però, mentre a mi no em toquin el meu paisatge, ni casa meva, ni facin més centrals nuclears jo ja sóc feliç!

Proposo: que l’any que ve sigui obligatori per llei que totes les cases, construïdes i per construir, siguin energèticament autosuficients i que la brossa que creï el país del costat l’enterri en algun camp solitari de Castella.

Ningú no és perfecte

No sabem explicar per què ens agrada una cançó, de vegades és el so, de vegades el ritme, de vegades la melodia enganxosa, de vegades és la lletra que és tan maca, de vegades el cantant té tan bona veu, de vegades és que ens recorda alguna cosa. Però mai exigim a una cançó que tot sigui perfecte. De vegades passa que una cançó ho té tot, però això no impedeix que ens agradin les cançons més normaletes, de vegades, una barbaritat.

D’una novel·la ens pot agradar com s’han elaborat els personatges, o com s’ha emprat el llenguatge, o trobar algun element original, o que sigui intrigant, o que la història ens sigui propera, o el tema ens interessi, o que tot plegat sigui una obra d’art on tots els ingredients formin un delicatessen propi del Ferran Adrià. Però això passa poques vegades i no exigim a totes les novel·les que ens deixin el paladar impressionat de per vida, cadascuna t’aporta un sabor diferent, i això no vol dir que no ens pugui enamorar una novel·la normaleta, de vegades, tant com per llegir-la mil vegades.

Ara, al cinema tot ha de ser perfecte. Els actors han de ser bons, l’argument interessant, la banda sonora destacable, el diàleg brillant, les imatges impactants, el guió original i per suposat no ha de recordar cap altra pel·lícula abans vista. Shakespeare pot copiar els clàssics per escriure les seves obres perquè utilitza la llengua i els girs argumentals com ningú, el Sabina pot permetre’s que una cançó sigui pastada a una altra perquè les seves lletres són úniques, els nostres estimats cantants catalans poden fer galls a l’escenari perquè aquelles cançons ja són més nostres que seves i de tant en tant podem permetre’ns un Código da Vinci perquè així augmentem tant el nombre de lectors com el de llibres venuts. Però al cinema, la seu del saber de l’homo seculus XXI, tot ha de ser perfecte.

I llavors ens apareix Avatar als cinemes, una pel·lícula amb bons actors, amb un escenari original i bellíssim, que està increïblement ben feta, amb una reflexió moral de fons que aposta pel respecte de les cultures i natura alhora, que critica descaradament les guerres amb interessos, que juga amb la realitat i el somni com ho havia fet abans Calderón de la Barca, que té uns diàlegs prou bons, que combina acció, intriga, humor i amor, que et distreu, que et fa sortit del cinema amb els pèls de punta i unes ganes boges d’haver nascut en un altre planeta… i què se’n diu? Quina és la crítica? Que no és perfecta.

(Doncs a mi m’agrada, vale??)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Marc, dedicat. Si passes per aquí digues hola!

Els soldats a Haití i jo al Servicaixa

Ho he de confessar: havia escrit una “parrafada sensiblera” queixant-me de la nostra falta d’empatia quan mirem les notícies al migdia (rectifico: de la meva falta d’empatia quan miro les notícies al migdia) i l’he esborrat, per “cutre”. Però vaja, suposo que és el costum. La primera generació amb televisió devia afectar-se moltíssim quan veia imatges de guerres o de fam al menjador de casa seva, però jo, desgraciadament, no. Em commou molt més una pel·lícula on aconsegueixo, no sé per què, posar-me a la pell del protagonista amb molta facilitat. En canvi veig nens amb les costelles marcades i la panxa inflada, o nens estesos a terra plens de sang i jo continuo tranquil·lament dinant. Em passeu l’aigua?

Suposo que en algun moment de la vida tothom s’ha plantejat això mateix i ha deduït que tot plegat és un vel que el nostre subconscient teixeix per poder seguir endavant sense estar en una depressió contínua, capficats per la sort que tenim. Però fa ràbia, perquè en moments com aquest, en què milers de persones estan patint jo em quedo tan ample. I això no pot ser. Potser hauria de passar pel Servicaixa.

I així com a Farenheit 451 els bombers creen focs en comptes d’extingir-los, no us semblaria bé que els soldats fessin missions per ajudar els més pobres i deixessin ja d’una punyetera vegada d’anar a la guerra? Proposo a la Chacón que enviï tots els seus soldats a reconstruir Port-au-Prince? (La idea és de ma mare, que és de la generació dels que encara tenen consciència)

Els collons dels pagesos!!!

Tinc temes més profunds a debatre amb vosaltres, us ho ben juro. Però és que ahir vam anar a jugar al Quinto a Terrassa i va ser taaan divertit que he decidit que a partir d’ara seré una habitual el dia de la gresca final. A part de desenvolupar una ludopatia latent (volíem gastar-nos 7 euros, ens en vam gastar 30), de cridar “iuuuuu” ben sovint (que és de les coses que més em sé), de sopar gratis (a base de saníssimes ensaïmades i croissants) vam gaudir de l’espectacle del Quintokòvia, imagineu-vos: el Núñez, l’Iniesta o el Cruyff fent de lloro, el Molina animant el públic…que bons! En aquests moments, i només en aquests moments, és quan envejo la sort de la vida de “poble”. (UAAALA com s’ha passat la pixapina aquesta dient que Terrassa és un poble, uauauauauauauauauaaaaa!) Ja em perdonareu, em referia a l’ambient, i per un cop a la vida no és pas una crítica.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Quinto_(joc)#Dites_i_noms_t.C3.ADpics_dels_n.C3.BAmeros

Tiaaa ra raaaa ra raaaa!

Aviso tard, però abans d’acabar de llegir-me aneu al web de Servicaixa i compreu-vos unes entradetes per veure al Juan Tamariz, en acció al Poliorama.

Fa anys que el conec perquè fa encara més anys que aquest geni actua, més anys dels anys que tinc. L’he vist per la tele, molts cops, i en directe dos. El primer farà uns, no sé, deu anys? en un bar petitó. Sèiem en unes tauletes rodones i el tiu ens deixava amb la boca oberta. El segon dijous, al Poliorama, ben a prop d’ell, a segona fila.

Durant aquests deu anys he vist molta màgia. M’agrada. I quan n’has vist tanta comences a perdre la innocència que tenies i comences a saber quin és el truc del truc. Sempre n’hi ha un o dos que se t’escapen, però els altres els tens clars. Però amb aquest home, és al revés, n’hi ha un o dos que saps com els fa però la resta no.

I no només és un bon mag perquè no se li veu el “trucu”, ni perquè el que li agrada és la “màgia d’aprop” – et fa el truc a un pam del nas i et deixa amb un pam de nas- sinó perquè amb les seves aptituds còmiques et fa pixar de riure alhora que et deixa donant-li voltes a allò que vol fer-te creure que acabes de veure. I sí, trobes algunes solucions…però és que ho fa tan bé! És la combinació perfecta entre showman i tècnic de la màgia, és allò que un mag hauria de ser.

(ho sé, ho sé, però feu-lo vosaltres a veure si us surt així!)

http://www.youtube.com/watch?v=nMrBcqjP7fg&feature=related

(más dificil todavía, ara en tamanglès)

http://www.youtube.com/watch?v=Bpd46uqwqw0&feature=related

Avís als innocents: si voleu seguir gaudint dels espectacles de màgia no aprofiteu l’explicació dels trucs que podeu trobar a Internet

La moda dels caçadors de fantasmes

L’any que jo vaig néixer van passar tot de coses fantàstiques: Jordi Pujol va guanyar per primer cop per majoria absoluta, es va inaugurar el túnel del Cadí cobrant 2’46€ (410ptes.) per viatge* i es va estrenar “Ghostbusters”. A la pel·lícula, no sé si la recordeu, hi apareixia una secretària ridícula vestida de dalt a baix de la penosa moda dels vuitanta. El toc més absolutament decebedor en la seva imatge eren unes ulleres gegants que li arribaven a mitja galta i que desgraciadament van estar de moda durant una bona temporada, fins ben entrats els noranta, i que gràcies a les formes quadrades i les muntures a l’aire van acabar desapareixent de les nostres vides al segle XXI.

L’altre dia, tocant a la castanyada, vaig anar a l’FNAC amb ma germana a comprar ara no recordo el què, i la caixera duia unes ulleres que em van recordar la Janine Melnitz, la secretària dels Caçafantasmes. De lluny vaig riure, “Bona disfressa per Halloween!”. De prop vaig plorar, les ulleres duien un “Ray-Ban” ben autèntic a la muntura. Després d’ella en vaig veure d’altres que també en duien, i l’últim va ser l’Òscar Dalmau, el senyor La Veu dels Caçadors de Bolets que ara s’ha passat a caçar paraules.

Tinc una mica de pànic que la moda dels vuitanta torni completament. Ara ja van totes amb malles pel carrer – ara n’hi diuen “leggins”- i d’aquí a quatre dies tothom durà aquestes ulleres “fashions”, i només faltarà un sospir perquè ens cosim muscleres (atenció a la paraula, poc té a veure amb musclos, llarga vida al rei Optimot) a totes les camises i fem cursets per saber enganxar xapes als pantalons texans que ara ja duem afusats (llarga vida…)!
No vull acabar sent la Cindy Lauper… http://www.youtube.com/watch?v=XQBQlFZyZ-c

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
* Ara ens costa 11,05€ i no tenim dret al descompte d’anada i tornada, feliços 26!

“Qué ajco!”

Tinc un nebot que deu tenir dos anys i diu poca cosa més que “papa”, “mama” i “aigua”, però de tant en tant ens sorprèn amb alguna paraula que demostra que cada dia amplia una miqueta el seu lèxic (que mono). L’altre dia no parava de dir “Qué ajco” a tot allò que no li agradava, no volia o trobava brut (que fi).

La culpa és tota nostra, que tenim aquest català pervertit a casa i repetim constantment “¡Qué asco!”quan alguna cosa ens fa fàstic. Aquest mateix matí, per exemple, quan m’he llevat i he llegit a la versió digital del diari els comentaris que els lectors anaven fent sobre el resultat d’una enquesta encarregada per La Vanguardia m’ha vingut la cara del meu nebot…quin fàstic.

Es planteja si l’enquestat està d’acord que el TC retalli l’Estatut en cas que el trobi anticonstitucional, i amb els resultats el diari publica el “divorci” entre Catalunya i Espanya, ja que el 61% dels espanyols han votat a favor del Tribunal i el 61% dels catalans ho han fet a favor de l’Estatut. Cadascú escombra cap a casa.

Però el que fa fàstic són els comentaris que la gent deixa sota la notícia, barrejant Estatut i independència, nacionalisme i feixisme, però sobretot enverinant d’odi cada paraula escrita amb tota la mala bava del món. Jo dels de La Vanguardia no toleraria aquest tipus de comentaris, més valdria que ni es pogués comentar… almenys així no fomentarien sense voler tot el que amb aquell editorial van intentar combatre.

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20100102/53859123841/divorcio-entre-catalunya-y-el-resto-de-espana-por-la-sentencia-del-estatut-maragall-pujol-pasqual-ma.html