Incendis: empatia i amor

Fa un temps em discutia amb un amic tot passejant per Donosti. Jo li vaig dir que el que més m’havia impressionat de tot el documental “La pilota basca” havia estat una vídua que deia que del que realment tenia por era que en algun moment els seus fills creguessin que tenien dret de fer el mateix que li havien fet al seu pare. Ell es queixava que no podia ser que tu rebessis i no t’hi poguessis tornar.

 

A casa meva sempre diuen que si algú fes mal a algú de la família rebria, també. Ull per ull, dent per dent. A mi em miren com si hagués nascut en un altre planeta cada cop que em queixo d’aquest raonament, i això que a l’església se’n fan un fart de sentir que si un enemic et dóna una bufetada tu li has d’oferir l’altra galta.

 

L’altre dia al teatre Romea vam anar a veure “Incendis”. Una mica mal col·locats al segon amfiteatre, Clara Segura (MAGNÍFICA, com sempre) i Julio Manrique (per mi que joeljoanava una mica, cosa que no m’agrada gens, a no ser que fos per donar-li aquest toc d’idiota que emana normalment Joan i que li anava molt bé a alguns dels personatges que Manrique interpretava) ens destapaven de mica en mica una història de violència absurda justificada per la set de venjança. L’heroïna de la història crida a aturar l’espiral absurda que es genera quan et creus amb dret de fer mal perquè te l’han fet abans a tu, provocant així que hi hagi algú més que tingui dret de fer mal perquè li han fet mal a ell. Les mateixes paraules de la vídua del documental.

 

No sé quants milers d’anys d’evolució portem ja des del Codi d’Hammurabi i continuem igual de rucs, ull per ull, dent per dent! Els conflictes bèl·lics del món es resoldrien en el moment en què canviéssim les ganes de venjança per empatia i amor cap als altres. Si veieu l’obra prepareu-vos per cremar-vos per dins durant tres hores, i patir…però tot i així, “Incendis” hauria de ser de visió obligatòria, amb una mica de sort aquest foc purificador canvia i renova la humanitat.

Gata sobre teulada de zinc calenta

 

Si has de recitar alguna cosa és més fàcil triar “La vaca cega” que el monòleg de “Hamlet”. Si has d’escriure un llibre és més fàcil escriure un “Diario de Bridget Jones” que un “Solitud”. Si has de cantar una cançó és més fàcil que sigui “Sol solet” que una peça d’”Aída”, d’aquesta manera la gent no espera tant de tu.

Si tries portar a l’escenari “Gata sobre teulada de zinc calenta” ho has de fer bé, ho has de fer molt bé. Has de tenir uns actors excepcionals, que parlin amb naturalitat, sense “fer teatre”, oblidant-se del públic i ficant-se 100% a la pell dels seus personatges, disposats a arrencar-se la pell i mostrar les entranyes. Una Maggie que tregui les urpes en sentir-se rebutjada per l’home qui estima. Un Brick que reflecteixi el fàstic que sent per sí mateix. Una cunyada que sigui repel·lent i manipuladora. Un pare que tingui una visió objectiva de la família, i una mare que faci pena.

Si tries representar-la, has de saber que és una obra on l’única cosa que es belluga són els sentiments dels protagonistes, i per tant has de buscar-hi algun joc visual que desperti el públic, una habitació on la gent hi entra i hi surt no és suficient. Potser fondre algun cop els llums i canviar una mica la posició del llit? Al final podria ser al centre! Has de pensar que si l’escenari és molt allargat no pots col·locar els actors tota l’estona als extrems (avui tinc torticoli). No ho sé, has de trencar-te el cap perquè a l’obra no només el text sigui excepcional.

Si tries una obra que ja fa dècades que és pel·lícula, i que fa generacions que està considerada una obra mestra has de pensar que la gent en farà comparacions. No cal allunyar-se’n molt ni fer-la igual, només fer-la igual de bona.

Tot i que el final de l’obra no s’entén, els personatges no et convencen del drama que estan vivint, tot i que acabes pensant “i aquesta era la famosa Gata?” reconec que el text em va tornar a encongir el cor, a haver de sospirar, a no saber com seure (o eren les cadires del Lliure de Gràcia?), a voler cridar… però el que em va commoure ahir no va ser ni la meitat, de la meitat, de la meitat del que van aconseguir Elisabeth Taylor i Paul Newman.

Mireu la pel·lícula aquí, estalvieu-vos els 25 euros de l’entrada!

Un pèl salvatges

La Gina hi insistia, “que m’han dit que és molt bona, anem a veure Un déu salvatge!”. Jo l’animava, més que res perquè sóc una excel·lent amiga, modèstia a part, i perquè això d’anar a teatre ja m’agrada. A la butaca, després d’un dia cansat, prego perquè l’obra no sigui avorrida, que sóc molt capaç d’omplir el Goya d’apassionats – i ben poc apassionants- roncs.

Es fonen els llums, comença l’espectacle amb un ressò de tambors africans i una escena congelada, l’únic moment de pau a tota l’obra. De seguida se’ns presenta el problema: el fill de la primera parella ha pegat el fill de l’altra, però els pares, adults, poden mirar d’arribar a una solució gràcies a la comunicació, a la maduresa, a les bones maneres i a tots els formulismes que han adquirit de la bona societat civilitzada a la qual pertanyen. Un argument del tot real, un desenvolupament brillant, un final… bestial. Us recomano aquesta obra agredolça de text irònic que desemmascara les hipocresies a les quals ens rebaixem per amagar les reaccions que moltes vegades resten tancades dins nostre.

Què hi fa l’’Alba a l’’escenari del TNC i revelacions a la muntanya

Per què fardar de tenir una amiga que fa visites teatralitzades, que fa un postgrau al Institut del Teatre, o que fa les millors classes estel·•lars d’’interpretació… si pots fardar que ella és la que fa de moderadora als col•·loquis del Nacional? La seva veu ressona a la sala, i el color dels cabells que duu aquell dia enlluernen més que la llarga i rossa cabellera de la Gisela. VISCA!

–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..

Glaçada al Montseny el matí següent tinc una revelació de sant Youtube. Em xiuxiueja que busqui una cançó. No puc contenir les llàgrimes… l’emoció… després de tants anys!

el 09 November 2008