Fa un temps em discutia amb un amic tot passejant per Donosti. Jo li vaig dir que el que més m’havia impressionat de tot el documental “La pilota basca” havia estat una vídua que deia que del que realment tenia por era que en algun moment els seus fills creguessin que tenien dret de fer el mateix que li havien fet al seu pare. Ell es queixava que no podia ser que tu rebessis i no t’hi poguessis tornar.
A casa meva sempre diuen que si algú fes mal a algú de la família rebria, també. Ull per ull, dent per dent. A mi em miren com si hagués nascut en un altre planeta cada cop que em queixo d’aquest raonament, i això que a l’església se’n fan un fart de sentir que si un enemic et dóna una bufetada tu li has d’oferir l’altra galta.
L’altre dia al teatre Romea vam anar a veure “Incendis”. Una mica mal col·locats al segon amfiteatre, Clara Segura (MAGNÍFICA, com sempre) i Julio Manrique (per mi que joeljoanava una mica, cosa que no m’agrada gens, a no ser que fos per donar-li aquest toc d’idiota que emana normalment Joan i que li anava molt bé a alguns dels personatges que Manrique interpretava) ens destapaven de mica en mica una història de violència absurda justificada per la set de venjança. L’heroïna de la història crida a aturar l’espiral absurda que es genera quan et creus amb dret de fer mal perquè te l’han fet abans a tu, provocant així que hi hagi algú més que tingui dret de fer mal perquè li han fet mal a ell. Les mateixes paraules de la vídua del documental.
No sé quants milers d’anys d’evolució portem ja des del Codi d’Hammurabi i continuem igual de rucs, ull per ull, dent per dent! Els conflictes bèl·lics del món es resoldrien en el moment en què canviéssim les ganes de venjança per empatia i amor cap als altres. Si veieu l’obra prepareu-vos per cremar-vos per dins durant tres hores, i patir…però tot i així, “Incendis” hauria de ser de visió obligatòria, amb una mica de sort aquest foc purificador canvia i renova la humanitat.
Reflexionem-hi 
No sé què dir-te. És cert que les espirals de violència esdevenen perilloses absurditats, però d’això a parar la galta…
Per cert, has apujat la intensitat del verd o és que com que feia tant que no publicaves ja m’havia “desacostumat” a aquest color tan… tan alegre 😉
“POR FÍN” he acabat de llegir tots els vostres blocs, fuf. S’ha de ser més constant en aquest món digital, fas campana uns dies i se’t gira una feinada…!
Defensar-se sí, fer mal no. És difícil trobar l’equilibri entre ser tonto i ser bo (ui, conec unes quantes persones que…)
Res d’apujar la intensitat, és que últimament he estat enfeinada i no has hagut de passar sovint per aquí… El verd és el color de l’esperança!
Un pensament molt utòpic. Crec que el desig de vengança és innat en totes les persones; el que passa és que una el desenvolupen més que uns altres. L’ésser humà és violent per naturalessa i tenim la història com a prova. És trist, però és així.
Ja m’ho diu ma mare, que jo visc al planeta Piruleta…Sé que la violència és intrínseca a l’ésser humà, però si ho poguéssim canviar, seria bonic, no?
Jo també vaig anar a veure “Incendis” al Romea i em va encantar. Hi vaig estar pensant fins l’endemà, no… encara hi penso!
Llegint el teu post tinc la sensació que vaig interpretar d’una altra manera l’obra o que, almenys, el que me’n vaig endur, va ser una altra cosa.
D’acord, entenc què vols dir quan dius que “ens destapaven de mica en mica una història de violència absurda justificada per la set de venjança” i que “l’heroïna de la història crida a aturar l’espiral absurda que es genera quan et creus amb dret de fer mal perquè te l’han fet abans a tu, provocant així que hi hagi algú més que tingui dret de fer mal perquè li han fet mal a ell”. Però l’heroïna (entenc que et refereixes a la mare) no creus que també acaba dient una altra cosa?
Jo crec que no, que ella és fidel a l’amor per sobre de tot en tot moment, ho demostra amb la frase que ella diu abans de morir i en el respecte que hi ha a les cartes que escriu al seu fill i al pare dels seus fills… Però la tragèdia que viu l’afecta de tal manera que no pot reaccionar, tirar endavant, i en cap moment ella pensa en fer mal al seu maltractador, no pensa a venjar-se.
Ara m’hauràs d’aclarir el que et passa a tu pel cap i el que vas entendre i deixar d’entendre! Pots fer spoiling si ho avises abans (de fet més avall i ha un comentari que explica toooota l’obra!)
ull per ull? jo no soc així. Ara si em dispenseu, vaig a comprar àcid, que se m’ha acabat….
Haha, Pons, el dia que t’atrapi la policia nosaltres no podrem negar que sabíem el que feies…! 🙂 Pau i amor! (imagina’t un símbol hippie de la pau i una floreta. Ja? Perfecte)
Un tema molt complicat. Jo també he pensat que segons a qui li fessin mal…
La ràbia i la venjança són emocions molt difícils d’aturar quan galopen. Pots arribar a perdre el control.
Al respecte d’això de “ojo por ojo y diente por diente” una vegada vaig llegir algú que deia, al final només hi trobarem una pila de bornis i de desdentats.
Molt bona, una pila de bornis i desdentats! 😀 Veus? Si al final tot plegat no duu enlloc…
Amén!, estic totalment d’acord amb el teu punt de vista sobre la llei del Talió, encara no entenc com es pot pensar així a aquestes alçades.
I ara una anècdota, un dia de tants, era a la botiga treballant i entra una noia molt simpàtica que em resultava tremendament familiar…
– Em pots guardar una bossa de pètals per demà a la tarda?
-Cap problema, quin nom hi poso per quan vingis a buscar-la?
-Clara Segura…
-Ah, doncs molt be, fins demà Clara!
Al cap de cinc minutets vaig pensar, “ah!, ara ja sé de que em sona aquesta noia”… des de aquell moment sempre la he tractat amb normalitat, el ser despistat i poc “fesonomista” (es diu així?) ajuda…
OOH, Gràcies Miki! Em pensava que era l’única hippie guai de per aquí! 😀
QUE FORT! La Clara Segura!! Mai he sigut d’anar a darrera dels famosos ni de pintar-me a la cara el nom del cantant de torn, ni de plorar a primera fila als concerts… però sempre he pensat que si em trobés segons qui no podria resistir-me a felicitar-los per la feina que fan. Clara Segura seria una d’aquestes persones. Em sembla molt bé que la tractis normal, ha de ser pesat ser conegut, i total, tampoc no és que li paguin exclusives a l’Hola ni vagi a les tertúlies a la tele a fer-se famosa, simplement la seva feina és “de cara al públic” (mai més ben dit) i no té més remei que ser coneguda.
Ja ho diu la dita, “ull per ull, dent per dent i el mou es quedarà cec”…
A mi Incendis em va semblar agònica en tots els sentits, és l’excés dels excessos… A més, és massa llarga: no ho sabia i vaig perdre l’últim tren.
Si no l’heu vista, us explico l’argument i us feu una idea de l’excés (alerta: conté spoilers!!!): uns fills maltractats per una mare boja descobreixen que el seu germà és també el seu pare perquè, mentre la mare, de jove, busca el fill que li van robar quan encara era més jove, la detenen, la torturen i finalment, aquest fill, la viola. Els fills nascuts de l’incest estan a punt de ser assassinats llançats a un riu. L’amiga de la mare no té família perquè li han assassinat i ha vist com una guerilla matava els fills dels seus veïns, en un espiral de violència que arrossega a tots els personatges que van apareixent…
Au.
Curiós! Has tornat! Gràcies pel comentari, ja saps que em fa molta il·lusió!
Trobo que t’has agafat l’obra una mica amb la prespectiva de l’espectador que va al teatre a que el distreguin, t’imagino allà espatarrat a la butaca, sense ànims de posar-te a la pell dels personatges… Havies de patir amb ells perquè si no explicar tant de patiment no té ni cap ni peus. No et culpo, l’altre dia em van dir que els homes són menys empàtics per naturalesa que les dones…hehe!
(No us escandalitzeu del que li dic al Curiós, és que la confiança fa fàstic!)
“Incendis” és com un híbrid de “Mare coratge” i “Èdip rei”. Jo la vaig trobar excepcional. A banda de fer reaccionar davant l’absurditat de l’espiral de violència de la llei del Talió, vaig trobar que presentava d’una manera interessant com s’arriben a transformar les persones que viuen en països on la guerra és endèmica. Les identitats que es forgen a hòsties poden ser heròiques o monstuoses o totes dues coses alhora, i això pot formar part de la quotidianitat. 1+1 pot no fer 2 sinó 1; la vida dels homes no és una equació.
Molt bona crítica! Bravo! Això d’1+1=1 em va encantar, és per refregar-ho per davant de tots els profes de mates que em deien que els números eren tan exactes!