Tag Archives: educació

Jocs de discoteca

Prevec que aqusta entada tindrà moltes visites buscant algun secret per lligar més a l’hora de sortir de festa. Si agafeu el Google i hi premeu les lletres que componen el títol, però, no us sortirà un Ars Amandi del segle XXI sinó que us sortiran jocs d’ordinador que simulen que ets en una dicoteca.
 
L’objectiu, segons el joc, canvia. En un has de trobar la teva parella ideal per ballar. En un altre ets un DJ que ha de fer girar els plats amb gràcia. En el meu preferit ets una noia voladora cansada que la grapegin i has de saltar damunt de tots els borratxos. Si saltes amb gràcia els fas desaparèixer, si t’hi acostes et toquetegen una mica i perds una vida.
 
I què és el que m’ha dut a fer aquesta cerca? Doncs que dissabte, mentre èrem a la barra d’un bar se’ns va apropar una noia amb una PSP a la mà, va demanar el que volia i va continuar jugant mentre li ho preparaven. Quan va pagar va tornar al sofà on l’esperava el seu xicot. Quan un jugava l’altre mirava el mòbil, després els torns canviaven. Em penso que d’aquí a un mes diran que la seva relació no els portava enlloc i tallaran.
 
Avui encuriosida he escrit les paraules “jugar a la psp en una dicoteca” i he trobat en un forum algú que deia “Todavía no he visto a gente un sabado en la discoteca tomándose copas, bailando, y jugando a la PSP, por ponerte un ejemplo…” UF! Respiro alleujada. Per sort la conducta encara no és habitual… però ja veurem d’aquí a uns anys!
Anuncis

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Què volem ensenyar?

 

(Arriba una mica tard, el text, ho sé. És que havia deixat prestat l’ordinador!)

Entro al cotxe i començo a donar forma a les meves cabòries. És època d’exàmens, i sempre que dic que jo estic tan nerviosa com ells tothom se’n fot. El que ells no saben és que en un examen el primer qui és avaluat és el professor. Ho he explicat tot bé? Els he facilitat prou exercicis per practicar-ho? Han pogut parlar força i deixar-se anar? Els hauré corregit poc o massa? He triat el llibre més adequat? Imagineu-vos tots aquests pensaments en forma de mosques pesades, giravoltant pel meu cap com si en lloc de cara hi tingués… (aaaarg, que marrana!!) no, no ho penso dir! Tot creuant el pont, ja a dues rotondes de la feina sona a la ràdio del cotxe “My Sharona” i em deixo anar, potser una mica massa i tot, (ohhhhmmmy little pretty one, pretty one, when you’re gonna give me…) i oblido les mosques, els alumnes i les preocupacions just a temps per reduir al canvi de rasant de 80km/h a 0, apartant-me cap a la dreta per esquivar l’ambulància que no he sentit (mmmmmmmy Sharona!) i que passa per sobre la línia contínua que em separa de l’altre carril. Posa els peus a terra, Marieta, tornem a la reflexió.

No sé per què, però si dius que ets filòleg la gent suposa que ets un diccionari ambulant amb gramàtica incorporada, i sempre surt algú que et pregunta “i això com es diu?”. A mi la cosa no em molesta, però no m’agrada, perquè trobo que la filologia i la correcció, tot i que potser viuen al mateix barri no són la mateixa persona! Una altra conversa recorrent quan dius que fas de professor és començar a qüestionar el sistema educatiu. El problema de l’educació es resoldria, segons la majoria de la gent, si a l’escola tornéssim a estudiar la llista dels reis gots (que no eren pas déus) i si els missatges de mòbil fossin escrits amb tots els ets i uts, vocals i accents inclosos. És el meu torn, toca l’opinió d’experta… però ja us aviso que normalment provoco un “ui, jo no penso així” i pocs cops convenço el meu auditori.

Jo trobo – ja em sé el discurs de memòria, només cal repetir-lo una altra vegada – que a l’era d’Internet és absurd memoritzar coses. És més útil aprendre a trobar la informació que busquem i aprendre a gestionar-la. Amics, a l’Edat de pedra havies de dominar l’arc per sobreviure, al segle XXI l’Eina, amb majúscules, és Internet. O què feu quan voleu saber on és una ciutat? Obriu finestra al Google Maps i hi introduïu el nom “Ah, és aquí”. No vull dir que haguem de descobrir el món a base de cerques de Google, sinó que no té sentit estudiar les capitals i els països com ho hem fet fins ara… a mi, almenys, se m’ha esborrat tot de la memòria.

Jo si fos profe de “socials”, per exemple, treballaria durant una setmana un país. Investigaríem sobre el que ens interessés (o m’interessés): buscaríem fotografies dels monuments més importants, parlaríem del clima, fabricaríem un bitllet d’aquell país si no usessin la mateixa divisa, dibuixaríem una casa i fins i tot podríem disfressar una nina amb el vestit típic. Una pèrdua de temps, eh? Amb la d’hores que es podrien haver invertit en memoritzar!! Doncs us asseguro que aquells alumnes tota la vida tindrien molt clar què hi ha i com viuen en aquell país, i parlo des de la meva experiència.

Jo vaig ser conillet d’índies a la meva escola pel que fa a la reforma. “Fareu treballs en grup” ens deien com si fos la cosa més estranya del món. Recordo amb especial tendresa els crèdits de síntesi. El primer any havíem de formar-nos per ser guies en una ciutat estrangera. Al meu grup li va tocar parlar de Washington DC i us asseguro que mai a la vida se m’ha oblidat el que vaig aprendre, us podria fer de guia, jo, ara! Si en comptes de Washington fos un país africà i si en comptes d’un crèdit de síntesi fos un conjunt de dues o tres classes… en sabria molt més del planeta. I quan dubtés sempre tindria Internet.

Per tant, per què obligar-nos a “estudiar” quan podem directament aprendre? Per què en un examen de física no podíem tenir les fórmules al davant? És que hi haurà algun físic que no les pugui consultar? Per què en un examen de mates no podíem tenir la calculadora? És que no l’utilitza cap adult? Per què no acceptem que avui en dia tothom viu lligat a un ordinador amb connexió a Internet i que amb cada consulta aprenem alguna cosa? Abans sí que tenia sentit estudiar-se la llista dels reis gots, perquè qui no tenia memòria no tenia una enciclopèdia a la butxaca.

I la ortografia què, eh, filòloga? Abans tenia sentit estudiar-se les normes d’ortografia de memòria. Quan un escrivia fos a màquina o a mà no podia anar consultant cadascuna de les paraules al diccionari. Jo, ara, mentre escric això (i això que sóc “filòloga”) de tant en tant noto la presència d’una ratlla vermella i ondulada que m’indica que l’accent que acabo de posar va del revés (com revés, ara que surt, que sempre el poso del “revès”) o que allò que creia que s’escrivia amb c inicial resulta que s’escriu amb s (com sivella, que sempre dubto com s’escriu), i no diguem els accents dels verbs, buf. “I ara! Què dius? Eliminem els cursos de català i et quedaràs sense feina!!” Doncs no, no, tampoc no és això.

Només dic que quan ensenyem alguna cosa ha de tenir sentit. Què és el que volem ensenyar? Volem ensenyar-los a fer un bon text? Avui en dia qui no utilitza un ordinador per escriure un text? Què corregeix, ja, l’ordinador? Accents, es i as, esses sordes i sonores, ges i jotes, plurals, accents de verbs i formes irregulars? Doncs això no ho hem d’ensenyar. El que hem d’ensenyar és el que no corregeix el corrector o el que pot corregir malament, com ara els accents diacrítics, l’apòstrof, etcètera. I els cursos de català per a què serveixen? Per aprendre gramàtica, per aprendre a construir bé una frase, per aprendre a construir un text, per aprendre a puntuar, per ensenyar la normativa que no sap el Word (caigudes de preposicions, gerundis mal emprats, possessius absurds, etc.), etcètera, etcètera, etcètera (com dèia aquell calb).

Ensenyem-los a utilitzar bé els diccionaris i consultar el que sí que cal consultar, ensenyem-los a tenir sempre al costat del processador de textos l’Optimot obert, ensenyem-los a usar la nostra “calculadora”!! I a l’hora de classe ensenyem-los a utilitzar la llengua com Déu mana.

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I ara el Jaume dirà “I això què té a veure amb el tema de l’avaluació?” Doncs que crec que el problema real no és com avaluem sinó com i què ensenyem. Si els alumnes han entès i après… pots avaluar-los com vulguis, ho demostraran de la manera que tu els ho demanis! Això no treu que no cregui en l’avaluació continuada i que una petita part de mi no cregui que tens raó amb allò dels exàmens…

-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

Quin rotllo, mare meva, premi al que arribi fins aquí!

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Més tranquils o feliços

Més tranquils o feliços - Fa més d’un any que vaig començar a veure aquest comportament, el primer cop em va sorprendre molt. En un passadís del metro un pare-pastor guiava els seus fills-ovelles, cadascun amb la seva PSP, entremig dels rius de gent que venien de cara. Però no era pas un cas aïllat. En un restaurant, hi ha el nen de 13 anys amb els auriculars posats, el de 6 jugant a la consola i el de 3 mirant la pel•li dels Lunies al DVD portàtil. I al cotxe, la “tele”. I així anem evolucionant, endollats a les màquines, que els nens, si estan distrets, no molesten. - Fotolog

Fa més d’’un any que vaig començar a veure aquest comportament, el primer cop em va sorprendre molt. En un passadís del metro un pare-pastor guiava els seus fills-ovelles, cadascun amb la seva PSP, entremig dels rius de gent que venien de cara. Però no era pas un cas aïllat. En un restaurant, hi ha el nen de 13 anys amb els auriculars posats, el de 6 jugant a la consola i el de 3 mirant la pel•·li dels Lunies al DVD portàtil. I al cotxe, la “tele”.

I així anem evolucionant, endollats a les màquines, que els nens, si estan distrets, no molesten.

el 08 septiembre 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized