Tag Archives: fantasia

L’origen del cinema fantàstic (si teniu paciència per arribar-hi)

Fa temps que en comptes de llegir una mica, abans de dormir, jugo amb el mòbil. L’anterior, que va morir fa ben poc, tenia un joc de pòquer en el que era multimilionària. Al nou, doncs en una setmana he acabat un dels jocs que té, viciada… Bé, els culpables són la carrera, que em va fer avorrir els llibres i els meus germans, que em van entrenar de ben petita a tota mena de jocs d’ordinador. Quan les nenes jugaven amb els Tamagotchis… jo m’estavellava al túnel del circuit de Montecarlo.


Doncs tot d’un plegat m’he vist obligada a tornar a llegir a la nit, quina tragèdia! Resulta que no sabem ben bé si d’escriure a la pissarra, o de conduir amb tensió, o si de dormir -ho confesso- clavant-me les ungles a la palma de la mà, que m’ha agafat una tendinitis als dits de la mà dreta, la qual cosa em deixa incapacitada per jugar a fer Sudokus, que era el meu nou passatemps nocturn.


I si heu arribat a llegir fins aquí esteu d’enhorabona, perquè ara sí que començaré a parlar de coses interessants. El llibre triat per distreure’m abans d’anar a dormir ha estat el primer volum d’una Història Universal del Cinema que tinc fa anys i que mai m’havia mirat. Com una bona nena vaig començar a llegir fil per randa tot el primer capítol: El naixement del cinema.


Resulta que el cinema és la culminació de tot un seguit d’invents que l’home ha anat desenvolupant amb la intenció de reproduir imatges, primer, i imatges en moviment, més tard. Des de les ombres xineses, que existien des del s.XI, passant per la famosa llanterna màgica – una espècie de reproductor de diapositives – que ja existia a finals del segle XVII, o pels mil cops vistos Praxinoscopis -aquells cilindres que amb diferents imatges reproduïen un moviment continu- fins arribar a la fotografia, i al senzill mètode d’alinear i disparar una filera de càmeres fotogràfiques per captar el moviment d’un cavall passant pel davant. A partir de llavors tot de personatges van començar a millorar l’invent del disparador ràpid, de manera que aconseguissin fer moltes fotografies en un sol segon. Un d’aquests homes va ser Edison -el de la bombeta- que va inventar el Kinetoscopi, una espècie de caixa amb 14 metres de pel•lícula -cosa que durava uns vint segons- i s’havia de mirar per un foradet de la caixa. Finalment els germans Lumière van crear el 1895 el Cinematògraf i el cinema, com l’entenem ara: una pantalla grossa i molts espectadors, previ pagament d’una entrada.


El millor de tot, per això, eren els temes que reproduïen aquests invents. A les ombres xineses sí que hi havia una història, però la resta simplement deixaven admirats els espectadors per mostrar imatges en moviment: una ballarina repetint i repetint una mateixa volta en el cas del Praxinoscopi, un cavall corrent pel que fa a les fotografies de Muybridge, o una lluita de boxa al Kinetoscopi. Fins i tot els primers films dels Lumière no tenien argument: van filmar la sortida dels obrers a la seva fàbrica o l’entrada d’un tren en una estació –cosa que va fer alçar al públic de les cadires, espantats! Fins que els Lumière no van rodar “El jardiner regat” -un sketch preparat en el que es veia un jardiner víctima de la brometa d’un vailet- a ningú se li havia passat pel cap pensar un argument o escriure un guió per a una pel•lícula.


La primera persona que va idear una pel•lícula com el que nosaltres entenem ara va ser Méliès –quina gràcia, ara entenc el nom dels famosos cinemes de Barcelona– qui després d’allunyar-se de l’estil dels Lumière –que feien més aviat documentals– i de filmar diferents sketchos d’il•lusionisme, va crear per primera vegada una història narrada cinematogràficament: “Viatge a la lluna”, el 1902. El més curiós de tot és que la primera pel•lícula de la història és una obra de ciència ficció –allò que gairebé és un subgènere per als puristes entesos en el món del cinema.
-..-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.


Veieu-ne exemples en moviment:


Praxinoscopi: http://www.youtube.com/watch?v=icc7CzdQD4U


Fotografies amb diferents càmeres de Muybridge: http://www.youtube.com/watch?v=yrO2Qc1KyZc


Kinetoscopi d’Edison: http://www.youtube.com/watch?v=SRIjUYh3MEs


Germans Lumière: L’arribada del tren: http://www.youtube.com/watch?v=tz_l8JDYXmc


Germans Lumière: El jardiner regat: http://www.youtube.com/watch?v=2Gr5KOe9PcU


Mélière: Espectacle il•lusionista http://www.youtube.com/watch?v=39opRgdGEX0


Mélière: Viatge a la lluna: http://www.youtube.com/watch?v=7JDaOOw0MEE&feature=related


I més ciència ficció “made in” Mélière:


El monstre: http://www.youtube.com/watch?v=biE1KTM2jaQ


Viatge a través de l’impossible: http://www.youtube.com/watch?v=sPYyq9vB6fY

Anuncis

2 comentaris

Filed under Uncategorized

Que la vida es un sueño y los sueños son

Que la vida es un sueño y los sueños son - Agafem una obra fantàstica i el primer que en veiem és la forma. La caputxeta, el llop que parla, l’àvia. Traiem la primera capa i en veiem alguna cosa més? No confiar en desconeguts. Separem una segona capa: tenir cura de la gent gran. Una capa més: fer cas als pares. Agafem un altre producte: El Senyor dels Anells (sé que sóc pesada, us foteu). Li traiem la primera capa: una obra sobre el bé i el mal. La segona: una novel•la de personatges. La tercera: una història sobre l’esperança. Una quarta: sobre l’Amistat, la responsabilitat, l’amor. Ara imagineu que la mama us explica a la nit un conte sobre una nena que viu a Barcelona i sempre fa molt de cas als pares. Imagineu que llegiu una novel•la sobre el bé, el mal, l’esperança i l’amistat d’un grup de gent a Anglaterra. La diferència rau en què en el primer cas la substància s’amaga rere un decorat romàntic. Que el lector ha de fer l’esforç de veure-hi més enllà de nans, llops i mags i arribar al veritable significat de tot plegat. I si el decorat és bonic, perfecte, no? Perquè la fantasia amaga una realitat, ben real. I si encara no em creieu rellegiu Calderón de la Barca, i si encara no us he convençut mireu Big Fish (i ploreu). - Fotolog

Agafem una obra fantàstica i el primer que en veiem és la forma. La caputxeta, el llop que parla, l’’àvia. Traiem la primera capa i en veiem alguna cosa més? No confiar en desconeguts. Separem una segona capa: tenir cura de la gent gran. Una capa més: fer cas als pares.

Agafem un altre producte: El Senyor dels Anells (sé que sóc pesada, us foteu). Li traiem la primera capa: una obra sobre el bé i el mal. La segona: una novel·•la de personatges. La tercera: una història sobre l’’esperança. Una quarta: sobre l’’amistat, la responsabilitat, l’’amor.

Ara imagineu que la mama us explica a la nit un conte sobre una nena que viu a Barcelona i sempre fa molt de cas als pares. Imagineu que llegiu una novel·•la sobre el bé, el mal, l’’esperança i l’’amistat d’’un grup de gent a Anglaterra.

La diferència és que en el primer cas la substància s’’amaga rere un decorat romàntic. Que el lector ha de fer l’’esforç de veure-hi més enllà de nans, llops i mags i arribar al veritable significat de tot plegat. I si el decorat és bonic, perfecte, no?

Perquè la fantasia amaga una realitat, ben real. I si encara no em creieu rellegiu Calderón de la Barca, i si encara no us he convençut mireu Big Fish (i ploreu).

el 19 junio 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized