Ploreu, fans d’Star Wars

L’he robada de: http://fantcast.blogspot.com.es

No n’hi ha prou amb la notícia que faran tres pel·lícules més amb alguna història que es trauran de la màniga i que suposadament ens ha d’alegrar als fans, sinó que a sobre el museu de cera ens ha fet aquestes rèpliques perquè ens fem fotos al costat dels nostres personatges preferits! Però qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència: el Luke sembla una dona, la Leia té cara de militar de les SS, el Han un reverend calb d’una pel·lícula de Jane Austen i el Chewbacca l’home de cromanyó. La nau no és ben bé de l’estètica que toca, però el més insultant de tot és que E.T. aparegui per allà! Què passa, Maria, que no era extraterrestre??? Ben bé podia ser d’una Galàxia molt, molt  llunyana…

La por més llarga

L’altre dia, en un viatge llarg, vam parar en una àrea de servei i els meus nebots van voler passar pel pont que creuava l’autopista. Ens vam dedicar una bona estona a saludar els cotxes i camions que passaven i no us podeu ni imaginar com es petaven de riure quan els conductors pitaven com a resposta. Jo era allà dreta, a punt de començar a cridar a tots que fessin el favor de sortir del pont, que cada cop que un d’ells caminava allò es bellugava molt i em feia una por horrorosa. Els vaig demanar que no saltessin, deixant entreveure una mica aquesta por meva i una neboda em va dir “però pot ser que caigui el pont?”  I llavors em vaig adonar que això de les fòbies és ben irracional. El moment en què decideixes que allò és simplement una por absurda pots fer el que sigui, això sí, amb el cor accelerat i les cames tremoloses, però ho pots fer. Li vaig haver de dir la veritat a la nena, encara que em costava de creure: “No, que va! No pot caure el pont, no”

Us pensareu que aquesta experiència va fer que trobés el tema per a l’entrada d’avui. Doncs us equivoqueu. Uns dies abans del dia en què tremolava sobre el pont de l’autopista vaig buscar al Google “hipopòtam”. No sé per què se’m va acudir que m’hauria agradat més que es digués “hipohidro” (cavall d’aigua) en comptes de “cavall de riu”. Ja veieu com ens distraiem els filòlegs… La qüestió és que buscant això de l’hipopòtam vaig topar de cap amb una fòbia desconeguda. Preneu aire, concentreu-vos i llegiu bé la por que tenen algunes persones:

hipopotomonstrosesquipedaliofòbia 

Us recomano que seguiu l’enllaç i llegiu l’origen d’aquesta llarguíssima paraula que ve a significar “por a les paraules llargues”. Imagineu-vos. Si teniu por, com jo, a les alçades acabareu aviat, dieu “tinc acrofòbia” i fi. Però si teniu la mala sort de tenir “hipopotomonstrosesquipedaliofòbia”, no podreu ni expressar quina fòbia teniu. Tindreu fòbia de la vostra fòbia. Fòbia de dir quina fòbia teniu. Quina por!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.

El Miki m’acaba de premiar amb el Liebster Blog, i ja sé per què. Em demana que renovi, i jo renovo. Em demana que canviï el verd de fons, i jo el canvio (només heu de clicar el títol de l’entrada per veure-ho tot…més clar). Com que últimament li faig tant de cas ha passat per alt que no tinc ni de bon tros 200 seguidors (de fet no sé com se sap quants seguidors es té) i que els 5 blocs que ell ha premiat són gairebé els 5 blocs que conec (gairebé…). Haureu d’esperar a la propera entrada per saber qui premio jo: “un gran poder comporta una gran responsabilitat”, i una gran responsabilitat (això m’ho acabo d’inventar jo) comporta una llarga reflexió! Moltes gràcies Miki!!!!!!

La línia és molt fina

          Una sala a les fosques, un projector i el so que soni prou alt. Si amb aquestes tres coses ja us emocioneu és que sou dels meus, i el sol fet d’anar al cinema us fa feliços. Heu de saber, doncs, que hi ha un festival de curtmetratges cada any a casa nostra i que val molt la pena anar-hi.

          Aquest és el meu primer any de Mecal. Em vaig comprar l’abonament sense saber com seria, amb poques expectatives i només perquè hi havia una oferta de l’Atrápalo. El resultat van ser cinc sessions (hi hauria anat a totes, però la vida és bonica i complicada) de curtmetratges llargs, curts, divertits, avorrits, sorprenents, tòpics, bons, dolents, amb tècniques noves, amb tècniques tradicionals, amb bons diàlegs, sense diàlegs, bonics o fastigosos. Per a tots els gustos, vaja.

          Els curts estan agrupats en diferents categories. Hi ha sessions especialment estranyes (les obliqües) en què tant podeu veure una història cíclica d’amor, un grapat d’adults rient i plorant com nadons,  com una fàbrica de productes eròtico-fastigosos. També hi ha les seccions normals (les internacionals) on podeu descobrir una mina d’or macabre, una història d’amor en temps de guerra o una nena que té una mare borratxa-bromista. A més a més hi ha sessions especials, temàtiques, com una que anava de súper herois-antiherois: què passa si et fas un vestit de súper-heroi i vas a rescatar damisel·les? Què passa si ets un súper-heroi amb mal de panxa? I per acabar, us deixo amb un curt sencer, què passa si descobreixes que l’heroi que duus dins no és del bàndol que et pensaves??

          En conclusió, l’any que ve repeteixo. M’ha encantat veure tantes històries en tan poc temps. Si us heu quedat amb les ganes, podeu mirar l’anunci del festival d’enguany, que capta absolutament l’esperit del Mecal, almenys pel que fa a les sessions obliqües… la línia entre l’estupidesa i la genialitat és molt, molt fina.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

          Ja està, ja he renovat! No puc garantir que segueixi gaire per aquí, però faré el que podré!! Au revoire!

L’absurditat de l’autògraf

L'he robat de: http://www.girobid.com/

Algú ha pensat mai per què quan ens trobem un famós el primer que fem és demanar-li un autògraf? És que creiem que aquesta signatura tindrà valor algun dia? Perquè si tothom en té és evident que no en pot tenir gaire, de valor. És que ens fa il·lusió tenir una obra feta manualment per algú famós? Perquè si és un pintor o un artista, com ara Tàpies (que Déu el tingui a la glòria) doncs encara té gràcia, perquè és de per si una obra del seu talent. Fixeu-vos quin accent que feia! Però què passa quan el senyor no és pas hàbil amb les arts plàstiques sinó que ho és amb la pilota? Per què demanem a Messi un autògraf? Jo li llançaria la pilota i li demanaria que me la tornés, a veure si podia parar-la. I si el famós és Ferran Adrià? La recepta del proper plat que es cuinarà a casa. I si és polític? Li demanaria una part del seu sou. I si fos actor, posem per cas George Clooney (molt creïble a Los Descendientes, per cert)? Això ho tinc molt clar, li demanaria un petó de cine, però mai, mai un autògraf!

Una dona neta

Faig la primera ullada, analítica. Vaig cap a fora a buscar desinfectants però només trobo sabó per a les mans. Sospiro desolada però de seguida em pujo les mànigues i em faig una cua amb tota la cabellera. Anem per feina.

Començo per la tassa, netejo bé la cisterna i la cadena. Passo a fregar la tapa, l’aixeco i continuo per la part de sota. Ho reconec, no em fa gaire gràcia la part que ve ara, tota plena de gotetes de l’orina de vés a saber qui, però amb dues passades he acabat. Amb el raspallet procuro que l’interior del vàter recuperi el seu blanc original, i ho aconsegueixo!

Després em miro el terra. Hi ha un parell de cabells, i algun trosset de paper higiènic…així que ho recullo hi ho llenço a la paperera. Veig que els racons, a terra, han quedat bruts. I no pas d’aquesta setmana, eh? Ja fa alguns mesos que s’hi passa el pal de fregar amb poques ganes. Em poso de genolls i frego amb energia uns quants minuts fins que la rajola cantonera té el color de la resta.

Abans de plegar em fixo que segons com bellugo el cap la llum revela tot de ditades a les rajoles de la paret. Començo per les que toquen al sostre, enfilada sobre la tassa (després hauré de repassar la tapa) i vaig fent, endreçadament cap avall.

Quan acabo m’aixeco i em sento tan orgullosa! Surto una mica acalorada i el meu marit em mira estranyat.

– Que et trobes bé?

– Sí, sí, molt bé!

– Dona, doncs t’hi has estat una estona allà tancada, eh?

– Sí, amor, és que deia “Deje el servicio tan limpio como a usted le gustaria encontrarlo”.

Perdoneu, però algú ho havia de dir! Relat de la meva absència mitjançant obvietats

Quan escrius una cosa a Internet ho pot veure qualsevol. Perdoneu, però…

Quan tens moltes coses a fer n’has de deixar de fer algunes. Perdoneu, però…

La gent que passeja al matí és molt diferent de la que passeja a la tarda. Perdoneu, però…

El metro a les cinc està ple a vessar de criatures. Perdoneu, però…

Si te’n vas a dormir tard et costa llevar-te d’hora. Perdoneu, però…

En un sopar amb francesos tothom els parla castellà. Perdoneu, però…

Si a la Cursa del Corte Inglés la majoria no corre per ser el primer no li hauríem de dir “cursa”. Perdoneu, però…

Si després de caminar 11 km vas a fer una partida amb raigs làser et carregues tots els músculs. Perdoneu, però…

Si el Miki renova cada dia no tinc prou temps per llegir-lo, Perdoneu, però…

Quan no renoves el bloc no tens gaires visites. Perdoneu, però…

Aquesta entrada és molt cutre. Perdoneu, però…

De Vietnam al centre de la Terra

Tinc la intenció d’anar a Vietnam aquest estiu. Sí, em sobren els diners, sí, sóc molt aventurera i sí, m’ho he pensat molt bé (ai, volia dir que no a tot). Quan li vaig dir a ma mare va posar el crit al cel perquè ella diu que no em sobren els diners, que potser ens passa alguna cosa (dues noies soles!) i que la radioactivitat del Japó afectarà tot Àsia. Jo no podia desmentir les dues primeres afirmacions però amb Internet sota els ditets sóc molt capaç de dir que el Japó cau massa lluny perquè ens afecti la radioactivitat.

Per comptar matusserament la distància entre el Japó i Vietnam i posteriorment comparar-la amb la distància entre Catalunya i Chernobyl escric al Google: “mapamundi”. La meva sorpresa és que a la barra se m’ofereix la possibilitat de consultar un mapamundi a seques o un “mapamundi real”. Home… posats a fer, que sigui tan real com pugui. S’obre la pàgina i veig de què va. Resulta que la representació de la Terra que s’ha fet més popular no respecta gaire les proporcions reals. De fet, si mireu segons quin mapamundi veureu que sembla que Groenlàndia sigui tan gran com Sud-Amèrica i que Àfrica sigui més aviat petita. Resulta que si comparem l’extensió en quilòmetres quadrats aquestes diferències són molt, molt, molt evidents. Mireu-vos aquesta entrada: http://gonzalofontanes.wordpress.com/2007/09/12/el-mundo-real-de-arno-peters/

Després d’estar d’acord amb Arno Peters, amb el blocaire d’abans, i pensar que tot plegat és una conspiració per donar una importància immerescuda als països de l’hemisferi nord vaig a petar amb l’últim comentari que els tracta a tots d’incultes, inclosa una servidora: que no, que als mapes actuals aquestes diferències ja no hi són, i que a més a més qualsevol sap que un objecte esfèric no pot tenir una representació fidel en un rectangle bidimensional. Caca, ara on anirà a parar aquell Reflexionem-hi que ja havia començat a idear??

Me’n torno a Google i busco imatges del planeta Terra. A veure si des de l’espai es veu ben bé com és. Em sorprèn una en què la Terra està partida, com aquelles representacions de col·le en què se’ns ensenyen les diferents capes de la Terra…. però a diferència de les dels llibres de Natus, aquesta mostra per dins… una altra Terra. Hi clico. Vaig a petar a una altra entrada que es titula “7 conspiraciones para la dominación mundial”: http://www.brontobeats.com/2010/04/7-conspiraciones-para-la-dominacion-mundial/

Ah, això m’agrada encara més, jo que sóc de Conspiración, i d’Expediente X, i que ara m’he viciat a Fringe (ui, reflexionem-hi, algun dia us en parlaré) començo a llegir i resulta que hi ha qui creu que el nostre planeta és buit per dins. Clico l’enllaç que se m’ofereix i vaig a petar a l’última pàgina: http://www.las21tesisdetito.com/tierrahueca.htm

Després de llegir-me un bon tros* penso que per què no, que per què no ha de poder ser aquesta teoria? Pot ser que hi hagi un altre sol a dins del nostre planeta i tota una civilització, evidentment més llesta que nosaltres, que hi viu, en un clima tropical, amb animals extingits com ara mamuts, i fins i tot plats voladors? En donen proves, testimonis, arguments “científics” creïbles i proves fotogràfiques, tot i que de vegades són una mica agafades pels pèls, com ara la idea del sol intern… hauria de ser una puça, no, per no socarrimar-los a tots tan a prop??

No ho sé, però realment m’han vingut ganes d’agafar unes raquetes i canviar Vietnam per una expedició al “Pol nord”, que no existeix segons la teoria, seguint les passes del Contralmirant Richard E. Byrd… a veure si hi ha o no el forat!! No coneixem la veritat, diuen, per interessos polítics ocults, però saben de l’existència de la vida intraterrestre, que de tant en tant ens visita amb els seus plats voladors. Evidentment si busqueu a la Wikipèdia us diran que els que diuen això són una colla de sonats. “El gobierno niega todo conocimiento”. Turirurirurí!!

Veritat o mentida, se’ls ha de reconèixer que almenys són originals. No sé què n’opinaria un físic de tot plegat, tot i que en algun article, com el que us he recomanat a l’asterisc es diu que el que és una bestiesa és que el planeta sigui massís. Ah, si Jules Verne hagués sabut que els seus personatges en comptes de foradar la Terra havien d’haver buscat només l’entrada… potser ara ja coneixeríem l’existència del forat, tal com ja tenim submarins!! Realment, no entenc com encara no se n’ha fet una pel·lícula, trobo que és una història genial.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

* (us recomano les primeres fotografies, la història de Byrd que va sobrevolar el pol Nord i l’article “El mundo del Interior de la Tierra)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.

Si no heu clicat a cap dels enllaços que us he posat abans per mandra de llegir llargs textos podeu veure aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=3ROzhkceVVw

O potser preferiu escoltar aquest senyor:

 http://www.youtube.com/watch?v=KdrSzdjNfQQ

Dec haver venut la meva ànima

Vaig llegir com tots vosaltres “El retrat de Dorian Gray” descobrint que un podia fer un pacte per ser sempre jove. Vaig sentir a dir també que en Jordi Hurtado, presentador del genial i impossible concurs “Saber y Ganar”, havia firmat el mateix pacte i que per això la seva imatge no havia canviat gens en deu anys.* El que no sabia, i he experimentat personalment, és que es podien aconseguir els mateixos resultats sense haver-se venut l’ànima.

Primera prova: concert d’Antònia Font a Terrassa (un gran parèntesi: US JURO QUE EM CREIA QUE TORNARIEN PER NADAL, HO SENTOOOOO, BUAAA!). Aquell dia no m’he matat gaire a arreglar-me…total, anem de concert! I ves per on, ens trobem entre la gentada: feia més de deu anys que no ens vèiem! “Estàs guapíssima!” admiro. “Tu estàs igual”.

Segona prova: és l’aniversari d’una amiga. He passat tot el dia ficada en una sala, disfressada de Gilda zombie, amb una perruca pèl-roja, vestit llarg, guants negres fins a l’aixella i molta pintura blanca i vermella a la cara, tot el dia tocant la guitarra, la bateria, el baix i cantant de tant en tant (us ho explicaria, però…) Abans d’anar a l’aniversari m’he canviat i intentat arreglar… he fet el que he pogut, la cara està absolutament enrojolada (cosa de la pell sensible) i el cabell aixafadíssim (cosa d’aguantar tanta estona la cabellera falsa). Un cop a la celebració un retrobament, deu anys o més després, amb una noia que estudiava amb mi: “Maria, estàs igual! A veure si fas alguna cosa amb aquests cabells que tens”. Gràcies.

Tercera prova: acabem de sortir de la plaça del Rei. Ja és gairebé estiu, així que tot ballant, ballant, he anat suant la samarreta negra (ara té unes ratlles blanques d’haver suat tant!), també he anat encrespant els cabells amb la humitat i els saltirons, i tot el maquillatge que podia portar (poc més que ratlla i rímel) es deu haver corregut… una mica. Tot i la nostra aparença estem tan contentes que anem a una terrassa a prendre alguna coseta. De cop i volta, ostres! No són elles? Ai, no ho sé, estan grans… D’aprop està clar que ho són, elles en canvi em reconeixen de seguida “Nena, estàs iguaal!”.

Quarta i última: ahir mateix. Després d’haver-me llevat volant per anar a la Sagrada Família a fer una visita cultural, seguidament anar a dinar, seguidament anar al teatre, seguidament anar a a sopar, seguidament anar a prendre “algo”, finalment sóc a Mataró, en una discoteca a la que mai, encara, havia anat. Cal que us ho expliqui o ja us imagineu que el look en general, després de tot el dia voltant no era gaire adequat? Doncs ara afegiu-hi un gra mooolt gros a la barbeta (que a sobre feia mal) i torneu a fer sortir a escena una antiga companya de l’escola. Aquella que durant molts anys va ser la meva millor amiga, aquella amb la que cantàvem quan anàvem a dinar el nostre menú preferit (“sopa, salsitxes i Do-nut-nut!!”), aquella que ara veia que s’havia convertit en una doneta! Ens abracem, ens fem petons i de seguida arriba l’inevitable comentari “És que estàs igual!”. Ja, ja, sempre m’ho diuen. Em dec haver venut l’ànima, faig la pinta d’una adolescent quan ja començo a ser a la vora dels trenta!

-..-.–.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Tot i que hi ha més teories, una que és mort, l’altra que és un robot. Feu una cerca sobre el personatge, és divertit!! Tot i que el bon home dels 30 als 40 tampoc no ha canviat gaire…com la majoria d’homes que no es queden calbs, no?

Intolerància al veïnatge

Un dia surto de l’ascensor i llegeixo en un Din A4 horitzontal:

        “SE RUEGA A LOS SEÑORES VECINOS QUE RIEGUEN LAS PLANTAS A HORAS ADEQUADAS Y A CANTIDADES NO INDUSTRIALES YA QUE EL AGUA AL CAER HACE RUIDO Y EL PAVIMENTO RESBALA A CAUSA DEL MOHO QUE SE FORMA.”

Al cap d’unes setmanes entro a l’ascensor i llegeixo un altre cartell casolà amb les mateixes lletres majúscules que diu:

        “AGRADECERÍAMOS SE EVITARAN PORTAZOS Y RUIDOS A PARTIR DE LAS 21.00H PUESTO QUE CADA NOCHE SE OYE EN TODO EL EDIFICIO Y HAY NIÑOS DESCANSANDO. GRACIAS POR SU COMPRENSIÓN.”

Quan surto de l’ascensor em vaig emprenyant, i emprenyant i emprenyant… però qui s’han cregut que són aquests llestos? Sé que són els meus veïns de sota, aquells que tenen un nadó que cada santa nit durant mesos m’ha estat despertant entre la 1 i les 3h… Al metro m’encenc: “què és això d’anar penjant notetes a l’ascensor?”, al taller serro contra el meu mal geni “però per què no en parlem en comptes d’anar imposant que canviem el que a ells els molesta?” i quan arribo a casa ja tinc l’esborrany mental fet:

        “¡Sí se oye a los vecinos, sí! Hace algún tiempo me despertaba cada noche un niño que lloraba entre la una y las tres de la madrugada…¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos, pero si algun adulto me molestara yo llamaría al timbre y hablaría con él. Ésto en una casa no pasa.”

Després de passar pel sedàs del meu germà gran, que insisteix en què no digui que piquin al timbre o els tindrem a casa cada dia, y que amb la ironia ja n’hi ha prou,  la nota que penjo és:

         “¡Sí se oye a los vecinos, sí! A veces me despierta un niño que llora por la madrugada, ¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos…c’est la vie.”

Dues hores més tard me’n vaig a treballar i no hi ha cap cartell a l’ascensor. Entro al cotxe feliç com un tornavís, sentint-me l’heroïna anònima de l’escala que ha vençut el Veí Tirà que la tenia sotmesa a la seva voluntat.

Surrealismes verídics

Un dia qualsevol entrant al metro veig un noi que se m’apropa molt: “Ja està, aquest es vol colar” i començo a córrer com si el tren estigués a punt de passar, no sigui que jo hagi de pagar per tots dos. Llavors ell diu “Perdona, te importa que me cuele contigo?” i ostres, amb tanta educació no m’hi puc negar.

Una nit madrilenya de festa en un bar d’ambient la Núria m’abraça, em fa un petó a la galta i em crida a l’orella “M’encanten les epèntesis*”.

Un matí al taller arriba una senyora que explica que el primer i últim cop que es va emborratxar ho va fer amb un Jaimito (“no vols pas dir un Mojito…?”). Un matí de la setmana següent la mateixa senyora ens explica com va començar a creure en els OVNIs: “De cop el vaig veure, tan gran com el camp del Barça” i com després cada dijous passaven a visitar-la al seu poble. L’últim matí, tot just ahir, diu “Ara et faré la dansa de Shiva”. I es descorda la bata, se la treu, i es posa a cantar i a ballar com aquesta noia. I això per què? “És per demostrar-te que estic una mica pirada”.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Va de fonètica…

Poc que pot ser això, Josep!

Aquest cap de setmana he afegit al meu lexicó aquesta expressió tan bonica. Com a bona pixapina-kamaca de Can Fanga no l’havia sentit mai i com de tot allò que és de Girona me n’he enamorat. Us deixo amb tres notícies del meu diari preferit:

Poc que pot ser això, no se’ls poden pagar?: “Com a part de l’acord de patrocini que uneix l’empresa Audi amb el Barça, des del 2006, tots els jugadors de la primera plantilla van rebre ahir un cotxe de gama alta de la marca alemanya.”

Poc que pot ser això, i ara com es distrauran?: “Agents de la Brigada de Joc del Cos Nacional de Policia i inspectors de la Conselleria d’Interior del Govern han clausurat tres clubs de la tercera edat perquè jugaven a bingo de manera il·legal. Fa uns dies, una comitiva policial es personà al local parroquial de la tercera edat de Son Cotoner, situat al carrer Francesc Martí Mora de Palma. Els agents, complint ordres dels inspectors de joc de la Conselleria, màxims responsables de l’operació, entraren a l’establiment i cridaren: “Alto, Policia. Que ningú no es mogui!”. Tot seguit, sol·licitaren als presents la documentació, aixecaren diverses actes, precintaren la sala i s’endugueren la màquina de bingo.”

Poc que pot ser això, segur que eren desapareguts?: “Els 33 miners xilens que ja fa prop de 70 dies que estan atrapats a l’interior de la mina San José s’hauran de reinscriure als arxius legals per recuperar l’estatus de persones vives i deixar de constar com a desapareguts, segons ha explicat el prefecte Luis Mardones, de la Policia d’Investigacions de Xile.”

Cerques i recerques

Hi ha una opció a Google que fa que quan comences a escriure la paraula que vols buscar et va donant suggeriments. Jo no sé la resta de la població que té blocs, però la inspiració va i ve, i de vegades tens deu idees alhora i de vegades te’n quedes sense. Total, que moltíssimes vegades la meva inspiració ve de posar alguna paraula al Google, buscar alguna notícia, vaja, que no tot el que trobeu al Reflexionem-hi és producte d’una veritable inquietud interior… Avui la inspiració era tan poca que directament provava de posar una lletra al Google a veure què se m’oferia…i de cop m’ha cantat la Musa.

Atenció a les coses més buscades a Internet, una veritable radiografia de la nostra societat. Jo he fet la meva selecció… La meva preferida és la B.

Amb la A: Apple
Amb la B: Belén Esteban
Amb la C: Cinetube
Amb la D: Diccionari
Amb la E: Ebay
Amb la F: Facebook
Amb la G: Gran Hermano
Amb la H: Hotmail
Amb la I: Ikea
Amb la J: Jocs
Amb la K: Karlos Arguiñano
Amb la L: La Caixa
Amb la M: Messenger
Amb la N: Nespresso
Amb la O: ONCE
Amb la P: Pel·lícules
Amb la Q: QDQ
Amb la R: Ryanair
Amb la S: Spotify
Amb la T: Traductor
Amb la U: Universitat
Amb la V: Viquipèdia
Amb la W: Wikipedia
Amb la X: Xbox
Amb la Y:YouTube
Amb la Z: Zara

Confusions ortogràfiques i notícies televisades

Cucinotta i Pellicer… no deu ser “Cochinota” (de “cochina”) i Pallisser (de pallissa)?

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Aprofito per expressar el meu temor que havent marxat Xavi Coral dels nostres televisors al migdia no ens el substitueixin pel senyor de la foto.

I ja que m’’hi poso, per preguntar si algú sap quant deu haver pagat Núria Solé (la rosseta del TN migdia) per no sortir mai a l’APM… o és que s’’estan reservant les imatges per fer-li un programa especial???

el 03 septiembre 2009

L’’espia

Tanco la porta i ell em mira, amb cara de babau. Vermell, no sé pas per què, amb aquella boca que sembla que emeti un xiulet que dubto que sigui d’’admiració. A canvi el carrego amb dues jaquetes, mocador i dues bosses que suporta estoicament mentre té la vista bloquejada per tot allò que li penja del coll. Acabo, i el descarrego, i encara és allà, mirant-me amb cara de babau. Un dia li faré una foto. Au, ens veiem dijous.

-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.–.-.

No m’ho tingueu en compte, la febre em fa delirar una mica, 🙂

el 19 abril 2009

Que la suerte me acompañe…

Desitgeu-me sort.

Si teniu curiositat, pregunteu, haha.

Estic cagada de la por.

Merda, tenia un fotolog boníssim pensat i no podrà ésser…

el 15 diciembre 2008

Amb Sant Guim

Boníssim, ja haureu sentit la notícia: l’’alcalde d’’un poble de la Segarra posa traves a l’’associació que organitza el tradicional pessebre vivent, i amenaça a portar els Mossos. Els habitants d’’aquest irreductible poblat diuen que ja prou que l’’any passat es van quedar sense pessebre per les exigències de l’’alcalde, que a veure si aquest any han de tornar a fer-li cas al desgraciat. Els mossos diuen que no impediran l’’actuació encara que els ho mani l’’alcalde (visca els Mossos!).

Què demana l’’alcalde? Havia posat nou condicions, de les quals els organitzadors en rebutgen tres: pagar un dipòsit per instal•·lar escenes al carrer, un centenar d’entrades de regal i una aportació econòmica per les molèsties que puguin causar als veïns.

Com és el poble? Hi ha 199 habitants, al pessebre vivent hi participen 300 figurants. Si busqueu per Internet informació sobre el poble trobareu que té un nucli medieval i que s’’hi representa un pessebre vivent des de 1982 (2008-1982=26 anys).

Rellegim les exigències de l’’alcalde:
– pagar un dipòsit? Ja prou que deuen gastar-se amb decorats, i a canvi el turisme que deuen generar no anirà malament a l’’alcalde…
– un centenar d’’entrades de regal? perquè vingui en Montilla a fer-se la foto??
– aportació econòmica per als veïns que molesten: perquè dels 200 habitants, segur que n’’hi ha tres que no hi participen al pessebre, i és clar, se’’ls ha de pagar la falta de pau. Em pregunto si a les festes de Gràcia l’’Hereu es pren tants miraments… i això que el pessebre deu ser sorollós, i deu durar fins a les 3 de la matinada, segur!!

No sé, ja m’’explicareu si és que té ganes de tocar el nas i treure’’n alguna cosa a canvi o si és només perquè és un pessebre i això ja no s’’estila.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I després m’’expliqueu què faig fent fotologs quan tinc les factures, un treball i tres exàmens per fer…fuf.

el 29 noviembre 2008

Què hi fa l’’Alba a l’’escenari del TNC i revelacions a la muntanya

Per què fardar de tenir una amiga que fa visites teatralitzades, que fa un postgrau al Institut del Teatre, o que fa les millors classes estel·•lars d’’interpretació… si pots fardar que ella és la que fa de moderadora als col•·loquis del Nacional? La seva veu ressona a la sala, i el color dels cabells que duu aquell dia enlluernen més que la llarga i rossa cabellera de la Gisela. VISCA!

–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..–..

Glaçada al Montseny el matí següent tinc una revelació de sant Youtube. Em xiuxiueja que busqui una cançó. No puc contenir les llàgrimes… l’emoció… després de tants anys!

el 09 November 2008

Aquesta és la història d’un que volia ser ós.

Ens carreguem el planeta, després ho volem arreglar, repoblem les muntanyes amb óssos i quan es comporten com óssos correm a carregar-nos-els. Volem óssos que es comportin com vaques! El caçador del segle XXI ja ha après què passa quan un es troba amb un ós. Que el deixi tranquil i visqui de fer conferències arreu, titulades ““De com vaig sobreviure a la ferocitat de l’animal dit ós””

el 28 octubre 2008

35 80 5483R-H0

35 V3U 9U3 51 P075 3N73NDR3 3L 9U3 H1 PO54 49U1 375 M0L7 1N73L•L163N7. N0 53 51 49U3574 35 UN4 8ON4 M4N3R4 D3 M35UR4R-H0, P3R9U3 D’1N73L•L163NCI3S N’H1 H4 M0L735. N0M35 53 9U3 M’H4 53M8L47 UN4 8ON4 M4N3R4 D’U54R 3L5 NUM3R05 1 C0M 9U3 3L 73X7 9U3 M’H4N 3NV147 N0 3R4 3X7R4ORD1N4R1 M3 L’H3 C4NV147. 51 N0 H3U P06U7 LL361R 41XO N0 P471U… P3RO 3M 53M8L4 9U3 N0 35 74N D1F1C1L. 35 V3U 9U3 51 HO H4V3U LL3617 83 73N1U L’H3M15F3R1 359U3RR3 D353NV0LUP47 1 5OU C0LL0NU75… 35 80 5483R-H0!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

el 25 octubre 2008

“Tonto és el que fa tonteries”

Rànquing d’’algunes coses idiotes que he fet a la vida.

– Anar al cole amb els pantalons del pijama a sota la faldilla.

– Trobar-me a dos quarts de set a l’’estació i adonar-me que no són dos quarts de nou.

– Intentar entrar al metro amb les claus de casa. Intentar entrar a casa amb la targeta de metro.

– Passar-me cinc parades de metro, sense ni estar adormida, ni estar llegint.

– Deixar la llet a l’armari dels gots. (…)

– Pagar els túnels per anar més de pressa, i després anar-me’n pel camí que hauria fet sense pagar-los.

– Entrar a l’’Autònoma per fer la selectivitat i caure per terra.

– Perdre’’m al costat de casa.

– Prendre el pèl per telèfon a un amic del meu pare, uns quants minuts, pensant que era el meu germà.

– Escriure en un examen d’’història que el dirigent de la Lliga regionalista era Primo de Rivera.

– Ser testimoni de com se li pot posar un pal al cul a un mosso d’’esquadra (no vaig fer-ho jo, però és que és boníssim, Núria!!)

– Tenir els bombers a casa faltant una hora per al canvi d’’any.

– Tirar per terra una columna de llaunes al supermercat.

– Entrar en un cotxe que no és el meu, pensant que el conductor era el meu pare.

el 15 mayo 2008

Quasi 25, cara-cul

El dia 20 en vaig fer 24. El 21 em van enredar a fer de monitora del meu nebot més gran, així que vaig anar a esquiar. Buscava la crema solar per la casa com una desgraciada però no en vaig trobar. El dia 22 tenia la cara socarrimada i ma mare va comprar Mustela, que assegura que és millor que el Tisan (After-sun, que deia el meu avi). Avui que és 23 encara em faig mascarilles d’aquesta crema que, literalment, “”previene a diario las rojeces del culito””.

I ara jo em pregunto, seré que sóc una cara-cul, o una cul-cara… Doncs mira, vés per on, potser sí. El dia 19, que vaig anar a joieria amb un paquetet de galetes Birba, quan la gent em felicitava jo deia “No, no, que no em fa cap il•·lusió!”. I allà, que la gran majoria em porta uns anyets, em deien que era tonta. En comptes de llimar i serrar aquell dia vam fer més aviat una teràpia de grup, us en resumeixo les conclusions:

– Viu l’’avui, no et preocupis del que vindrà demà. Fi de les conclusions.

D’acord, d’acord, unes idees massa hippies per a la Maria, tota conservadora ella…. Però què carai, si he de passar-me la vida pensant que “no tindré parella en la puta vida”, que no acabaré mai d’escriure el meu llibre, que no podré obrir mai una botiga, que no que no que no… PENSEM EN POSITIU. I SOBRE TOT, ACTUEM.

(Per cert, que la foto és el meu pastís d’aquest any. No vaig trobar cap pastís que em barrufés a les pastisseries puigcerdanes, així que a casa me’n van fer un de “tortita” d’anís, i “bizcohitos” dels que esmorzo, i amb espelma de l’última vetlla pasqual. Tot plegat fent forma d’home que fuma. L’altra és saber què fuma…)

el 23 marzo 2008