L’altre dia, en un viatge llarg, vam parar en una àrea de servei i els meus nebots van voler passar pel pont que creuava l’autopista. Ens vam dedicar una bona estona a saludar els cotxes i camions que passaven i no us podeu ni imaginar com es petaven de riure quan els conductors pitaven com a resposta. Jo era allà dreta, a punt de començar a cridar a tots que fessin el favor de sortir del pont, que cada cop que un d’ells caminava allò es bellugava molt i em feia una por horrorosa. Els vaig demanar que no saltessin, deixant entreveure una mica aquesta por meva i una neboda em va dir “però pot ser que caigui el pont?” I llavors em vaig adonar que això de les fòbies és ben irracional. El moment en què decideixes que allò és simplement una por absurda pots fer el que sigui, això sí, amb el cor accelerat i les cames tremoloses, però ho pots fer. Li vaig haver de dir la veritat a la nena, encara que em costava de creure: “No, que va! No pot caure el pont, no”
Us pensareu que aquesta experiència va fer que trobés el tema per a l’entrada d’avui. Doncs us equivoqueu. Uns dies abans del dia en què tremolava sobre el pont de l’autopista vaig buscar al Google “hipopòtam”. No sé per què se’m va acudir que m’hauria agradat més que es digués “hipohidro” (cavall d’aigua) en comptes de “cavall de riu”. Ja veieu com ens distraiem els filòlegs… La qüestió és que buscant això de l’hipopòtam vaig topar de cap amb una fòbia desconeguda. Preneu aire, concentreu-vos i llegiu bé la por que tenen algunes persones:
hipopotomonstrosesquipedaliofòbia
Us recomano que seguiu l’enllaç i llegiu l’origen d’aquesta llarguíssima paraula que ve a significar “por a les paraules llargues”. Imagineu-vos. Si teniu por, com jo, a les alçades acabareu aviat, dieu “tinc acrofòbia” i fi. Però si teniu la mala sort de tenir “hipopotomonstrosesquipedaliofòbia”, no podreu ni expressar quina fòbia teniu. Tindreu fòbia de la vostra fòbia. Fòbia de dir quina fòbia teniu. Quina por!
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.
El Miki m’acaba de premiar amb el Liebster Blog, i ja sé per què. Em demana que renovi, i jo renovo. Em demana que canviï el verd de fons, i jo el canvio (només heu de clicar el títol de l’entrada per veure-ho tot…més clar). Com que últimament li faig tant de cas ha passat per alt que no tinc ni de bon tros 200 seguidors (de fet no sé com se sap quants seguidors es té) i que els 5 blocs que ell ha premiat són gairebé els 5 blocs que conec (gairebé…). Haureu d’esperar a la propera entrada per saber qui premio jo: “un gran poder comporta una gran responsabilitat”, i una gran responsabilitat (això m’ho acabo d’inventar jo) comporta una llarga reflexió! Moltes gràcies Miki!!!!!!
Reflexionem-hi 