El lloc més incòmode del món són els 25 centímetres quadrats que ocupen els teus peus quan ets en un funeral. Aquest espai físic és variable, segons si saludes una o altra persona, i fins i tot pot ampliar-se, si seus una estona, però sempre és igual d’incòmode. L’estat d’ànim en un funeral també és incòmode. Et proposes fer cara de Pòker i si se t’escapa alguna broma de seguida et censures perquè et sembla que fer brometes quan tothom té els ulls brillants no és del tot encertat i just després, agafant-te desprevingut els ulls que comencen a brillar són els teus. La banda sonora més incòmode del món és la d’un funeral. És una barreja entre els plors desconsolats d’algun familiar al que voldries abraçar però no hi ha prou confiança com per fer-ho, l’Ave Maria de Schubert i el silenci posterior trencat pel xerricar de les rodes del carretó que trasllada el difunt. Deixo aquí escrit que vull que al meu funeral es facin bromes, la gent rigui, i que qui plori ho faci content, que jo hauré passat a millor vida. Enjoy yourself it’s later than you think, pom, pom, pom, pom…
“Lo único seguro de esta vida es la muerte” em deia l’altre dia un company del taller “y yo no tengo el consuelo de los cristinos”. Bé, jo aquest consol sí que el tinc, tot i que de tant en tant com tothom penso “ja veuràs quin desengany quan et moris i no hi hagi res més!”. Per això m’agrada de tant en tant conèixer gent com la que he conegut aquest cap de setmana, gent que toca. És tota una experiència, teniu temps?
Els que no m’heu vist mai feu un esforç, va. Imagineu-me alta, morena, pell blanca, donant voltes al voltant de la font de Canaletes durant mitja hora. Ara posem per cas que són les nou del vespre i que fa fred. Que què em passa pel cap? Doncs res. Que estic sonada. Que tota la culpa és de l’Alba. Si ella no fes classes de català a París mai no hauria parlat del meu bloc a un dels seus alumnes i per descomptat ell mai m’hauria proposat de quedar per parlar una mica en català durant la seva visita a Barcelona.
Dos missatges, un intent de trucada i una hora més tard, decideixo que li han robat el mòbil i que realment ell no sap que hem quedat. Quan ja sóc a dues parades de metro del meu “plan C” rebo notícies… que els satèl·lits no van bé, que no havia rebut cap missatge! D’acooord, torno enrere. Torneu a imaginar-me, doncs, al metro refent les meves passes. Em vénen les paraules de l’Agnès dient “Jo mai quedaria amb algú que no conec”. Em dic: “Marieta, estàs sonada. I si al cap de cinc minuts no saps què dir?”
Finalment sí, ens trobem com cal. Viatja amb un amic i tots tres ens posem a parlar un pupurri de català-francès-castellà-anglès que resol qualsevol entrebanc que puguem tenir a l’hora d’entendre’ns. No hi ha gaires moments per pensar, parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. Parlem de tot el que se’ns passa pel cap: de com és que vaig començar a escriure, de Catalunya, de la música i de religió.
Sí, sí, heu llegit bé: música i religió. Resulta que el noi és músic i fa poc que ha estat batejat. Som el dia i la nit: jo que m’amago sota les pedres cada cop que surt el tema de la religió i ell que gairebé et diu “Hola, em dic … i sóc batejat fa un any”. T’ho explica així, alegre, desacomplexat, sense cap por. Parla de la seva relació amb les monges, que el van acollir sense jutjar-lo i de la seva relació amb Déu amb una naturalitat espatarrant. Hi té una confiança (en diuen Fe) que ja voldríem molts d’altres. Esperem que li duri la il·lusió i l’energia per tota la vida.
I sí, parlem molt de música. L’Alba ja m’ho havia dit, que era músic, però m’imaginava un d’aquells que té un grup amb els amics i un espai a MySpace amb dos-cents seguidors. Al·lucino quan diu que sí, que viu de la música. “Ostres, així tens fans i tal?” Jo segueixo imaginant-me un grupet compost per la mare, els amics i para de comptar. És a casa quan arribo i dic “Marieta, però amb qui has anat a sopar?” que faig una cerca a Google i descobreixo que no és cap “mindundi”. Avui el premi és una seva. “Merci de toi” (era així que no era, oi?) a tots dos!!
Reflexionem-hi 