Monthly Archives: Mai 2011

Un concert d’anunci

Entrada Concert de Shakira: 50,50€
Entrepà de fuet per sopar: 2,50€
Cervesa dins l’estadi: 4€
Veure com la Shakira ens pren el pèl sortint una hora i mitja tard, no té preu.
Perdoneu, perdoneu. Puc tornar a començar???
Entrada: 50
Fuet: 2,50
Cervesa: 4
Sentir la Shakira parlant tota la nit en català, sentir dir que això és “la seva casa”, veure tota la gent donant l’esquena a l’escenari per veure el Guardiola i companyia de molt, molt a prop, sentir com la lletra d'”Inevitable” canvia per dir “ahora sí entiendo de fútbol”, continuar la celebració de la Champions i ballar tota la santa nit cançons boníssimes… no té preu
Em declaro fan incondicional de Shakira i d’Antònia Font per igual. Ho he de comentar amb algun psicòleg?
Anuncis

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Deliciosa Deliciosa Martha

El pobre Word em marca amb una línia ondulada i vermella el segon “deliciosa”, com si m’hagués equivocat en escriure’l. Doncs no. “Deliciosa Martha” (Bella Martha) és una pel·lícula alemanya de l’any 2000 que he vist ja unes quantes vegades i que és deliciosa.

No us explicaré res de l’argument, perquè tampoc no té res d’especial, el que sí que és deliciós és el personatge protagonista, una cuinera tancada en el seu món professional incapaç d’expressar els seus sentiments i obrir-se a ningú, ni tan sols a la seva neboda que acaba de quedar-se òrfena (vaja, ja us he explicat l’argument…!). També és deliciós el protagonista masculí, un italià no gaire guapo, de nas gros (com jo!) amb un caràcter alegre totalment oposat al d’ella (i una mica bandarra) que admira la Martha, l’ajuda i l’estima.

A banda dels personatges, el ritme de la pel·lícula també és deliciós. Passa dels moments més tràgics amb poca acció que t’ajuden a pair els sentiments que t’estan exposant a moments àgils i divertits a ritme de música italiana It’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you! Tu tu ru tu tu! L’última de les coses delicioses de la pel·lícula és precisament la música, una mica repetitiva, ho reconec, però adient en cada moment, alegre quan ha de ser alegre i trista quan ha de ser trista.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

No he fet la millor entrada del Reflexionem-hi ni la millor entrada d’Internet sobre aquesta pel·lícula, només volia provocar-vos una mica de curiositat per la pel·lícula i que algun dia la podeu gaudir.

Avís important: NO US DEIXEU ENREDAR! Hollywood va fer un remake d’aquesta història amb una molt guapa però poc freda Catherine Zeta-Jones, un massa guapo protagonista masculí,que per ser còpia escena per escena de la pel·lícula original també és una mica bona… però no deliciosa. La còpia es diu “Sin reservas”, no entenc quina necessitat hi havia de fer-ne un remake i menys quan és per empitjorar-la.

14 comentaris

Filed under Uncategorized

La llegenda de la dona i el sol

Bé, nens i nenes, aquesta “dona” sóc jo, jo sóc la protagonista del conte que us explicaré. Veureu, quan jo era petiteta anàvem  a la platja a passar-hi el mes de  juliol. El primer dia de jocs a la platja acabava seeempre, seeempre amb una nit de febre, vòmits i fregues de la mare amb olor de Mustela. La meva relació amb el sol sempre ha estat difícil.

De gran ja vaig aprendre a usar les cremes solars (ja sabeu, menuts, que si aneu a la platja sempre us n’heu de posar!) però tot i així seeempre, seempre hi havia algun dia que acabava odiant el sol, especialment el de la primera insolació de la temporada.

Un dia de maig, després de fer el vermut en una terrassa em vaig començar a trobar malament. “No m’agrada gens el sol” vaig explicar, com seempre, seempre havia hagut de fer als meus interlocutors. “M’he posat crema, porto ulleres de sol, què he de fer, ara, eh? Comprar-me una pamela?” Mentre em queixava, però,  vaig veure que un home alt i ben plantat em feia senyals des de dins del bar.

No us en refieu mai dels estranys, canalla, ja us ho haurà dit la vostra mare. Aquell home vestia seeempre, seeempre (o almenys sempre que l’he vist) una capa llarga fins als peus, tota negra folrada de burdeus per dins. El seu coll adornat amb corbatí acabava en una cara amb forma de calavera. Els ulls enfonsats van brillar quan em va parlar, em va dir que ell tenia la solució. Em va sorprendre el seu somriure, de tota la filera de dents blanques li sobresortien els ullals. Malgrat tot, el vaig seguir fins als serveis.

Davant del mirall, un segon després d’entendre-ho tot vaig començar a perdre tot el color, com si jo fos un got i m’estiguessin omplint de llet. Va ser llavors que vaig saber que ja mai més podria tornar-lo a veure i vaig adonar-me que en el fons seeempre, seeempre havia estimat el sol.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Conte motivat per la primera insolació de l’any. El noranta per cert de la història és verídic, així que en comptes de conte he decidit dir-li llegenda, ha, ha! Odio el sol, si no fos per ell ara seria en una festa i aquest conte no existiria, aish! ❤

11 comentaris

Filed under Uncategorized

Tomàquets vermells fregits

Ja fa temps que m’he fixat que als anuncis de menjar la gent va del color del producte que anuncia. Si l’anunci és d’Activia la majoria porten samarretes verdes, si és de Vitalinea de color lila. Amb les campanyes electorals passa el mateix, tot el que es blau és popular, tot el que és taronja és convergent i el vermell socialista.

La cara dels candidats barcelonins més o menys la conec, però els alcaldables d’altres ciutats no, i això va provocar l’error. Quan vaig aconseguir aparcar el cotxe a Girona (hi anava a veure la Primavera des fred i l’obra d’art del Miki, a banda de moltes flors i palaus i racons que desconeixia) vaig topar de cap amb un cartell que en un primer moment em va semblar d’una marca desconeguda de Tomàquet Fregit:

A l’autobús només li fa falta un tomàquet dibuixat:

La marca segueix la mateixa línia de les altres marques de menjar, els actors que hi surten han de vestir de vermell:

Encara que sigui només amb un mocador:

I si el grup vol vendre accions, així com fa Nueva Rumasa, doncs tindríem una foto com aquesta:

Sort que sabem llegir, que si no ja em veig  a més d’un mirant de dalt a baix els prestatges del súper buscant aquell Tomàquet Fregit que anuncia aquella rossa de la jaqueta vermella…!

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Quina vida!

Acabo d’esborrar 3 paràgrafs, 165 paraules, 912 caràcters amb espai (gràcies Word!) que simplement se n’anaven per les branques… i no cal. El que us vull dir és que som uns afortunats, que no tenim dret a queixar-nos i que tenim una vida que no ens mereixem. Ahir un alumne africà em va explicar que fa poc al seu germà li havien tallat les mans i els peus.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Merci de toi

El lloc més incòmode del món són els 25 centímetres quadrats que ocupen els teus peus quan ets en un funeral. Aquest espai físic és variable, segons si saludes una o altra persona, i fins i tot pot ampliar-se, si seus una estona, però sempre és igual d’incòmode. L’estat d’ànim en un funeral també és incòmode. Et proposes fer cara de Pòker i si se t’escapa alguna broma de seguida et censures perquè et sembla que fer brometes quan tothom té els ulls brillants no és del tot encertat i just després, agafant-te desprevingut els ulls que comencen a brillar són els teus. La banda sonora més incòmode del món és la d’un funeral. És una barreja entre els plors desconsolats d’algun familiar al que voldries abraçar però no hi ha prou confiança com per fer-ho, l’Ave Maria de Schubert i el silenci posterior trencat pel xerricar de les rodes del carretó que trasllada el difunt. Deixo aquí escrit que vull que al meu funeral es facin bromes, la gent rigui, i que qui plori ho faci content, que jo hauré passat a millor vida. Enjoy yourself it’s later than you think, pom, pom, pom, pom…

“Lo único seguro de esta vida es la muerte” em deia l’altre dia un company del taller “y yo no tengo el consuelo de los cristinos”. Bé, jo aquest consol sí que el tinc, tot i que de tant en tant com tothom penso “ja veuràs quin desengany quan et moris i no hi hagi res més!”. Per això m’agrada de tant en tant conèixer gent com la que he conegut aquest cap de setmana, gent que toca. És tota una experiència, teniu temps?

Els que no m’heu vist mai feu un esforç, va. Imagineu-me alta, morena, pell blanca, donant voltes al voltant de la font de Canaletes durant mitja hora. Ara posem per cas que són les nou del vespre i que fa fred. Que què em passa pel cap? Doncs res. Que estic sonada. Que tota la culpa és de l’Alba. Si ella no fes classes de català a París mai no hauria parlat del meu bloc a un dels seus alumnes i per descomptat ell mai m’hauria proposat de quedar per parlar una mica en català durant la seva visita a Barcelona.

Dos missatges, un intent de trucada i una hora més tard, decideixo que li han robat el mòbil i que realment ell no sap que hem quedat. Quan ja sóc a dues parades de metro del meu “plan C” rebo notícies… que els satèl·lits no van bé, que no havia rebut cap missatge! D’acooord, torno enrere. Torneu a imaginar-me, doncs,  al metro refent les meves passes. Em vénen les paraules de l’Agnès dient “Jo mai quedaria amb algú que no conec”. Em dic: “Marieta, estàs sonada. I si al cap de cinc minuts no saps què dir?”

Finalment sí, ens trobem com cal. Viatja amb un amic i tots tres ens posem a parlar un pupurri de català-francès-castellà-anglès que resol qualsevol entrebanc que puguem tenir a l’hora d’entendre’ns. No hi ha gaires moments per pensar, parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. Parlem de tot el que se’ns passa pel cap: de com és que vaig començar a escriure, de Catalunya, de la música i de religió.

Sí, sí, heu llegit bé: música i religió. Resulta que el noi és músic i fa poc que ha estat batejat. Som el dia i la nit: jo que m’amago sota les pedres cada cop que surt el tema de la religió i ell que gairebé et diu “Hola, em dic … i sóc batejat fa un any”. T’ho explica així, alegre, desacomplexat, sense cap por. Parla de la seva relació amb les monges, que el van acollir sense jutjar-lo i de la seva relació amb Déu amb una naturalitat espatarrant. Hi té una confiança (en diuen Fe) que ja voldríem molts d’altres. Esperem que li duri la il·lusió i l’energia per tota la vida.

I sí, parlem molt de música. L’Alba ja m’ho havia dit, que era músic, però m’imaginava un d’aquells que té un grup amb els amics i un espai a MySpace amb dos-cents seguidors. Al·lucino quan diu que sí, que viu de la música. “Ostres, així tens fans i tal?” Jo segueixo imaginant-me un grupet compost per la mare, els amics i para de comptar. És a casa quan arribo i dic “Marieta, però amb qui has anat a sopar?” que faig una cerca a Google i descobreixo que no és cap “mindundi”. Avui el premi és una seva. “Merci de toi” (era així que no era, oi?) a tots dos!!

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Yo te propongo un desliz

Ahir vaig veure “Desayuno con diamantes”. Segur que com jo l’heu vista trenta vegades i potser com jo cada cop que la veieu redescobriu alguna cosa, que és el que passa amb les grans pel·lícules. Jo ahir em vaig fixar en el final, en com ella decideix deixar de creure que l’amor és una gàbia en la que la volen tancar i confiar en en Freddy (ai, perdó, el Paul). Una dona que s’havia cregut sempre tan lliure resulta que vivia en una gàbia en la que ella mateixa s’havia tancat,
 
Us sorprendrà que ara us parli de la Shakira? Resulta que aquesta dona, que admiro fa anys, ens ha anat explicant la seva vida a través de les cançons, i així hem vist la seva evolució en el camp de l’amor. Hem passat d’una Shakira víctima de l’amor (“Tonta, Ciega, Sordomuda, Torpe, Plasta y Testaruda es todo lo que he sido, por tí me he convertido en una cosa que no hace otra cosa más que amarte, pienso en tí día y noche y no sé cómo olvidarte”) a ser-ne la caçadora i infidel amb Las de la intuición (“yo te propongo un desliz, un error convertido en acierto”), Loba (“no pienso quedarme mirando la tele y oyendo disculpas me voy” “a pasarmelo bién y portarme muy mal en los brazos de algún caballero”), Lo hecho está hecho (“en la suite 16” “del minibar al Edén y en muy mala compañía”), fins a la Loca nedant encara entre dues aigües. Per sort a la cantant ja li sale el sol , ha apostat per un dels dos i ha trobat un Piqué amb qui estabilitzar-se.
 
Ara encara flipareu més, però passejant per Madrid em vaig quedar petrificada en veure el cartell que us he posat més amunt. “¿Estàs casada? Revive la pasión, ten una aventura” Primera impressió, és un ganxo per visitar el web d’una empresa que organitza plans romàntics: recupera l’aventura amb la teva parella! Segona impressió, ostres, totalment confidencial? Això és el que sembla: una incitació descarada a ser infidel. Una empresa que et busca un amant sense que l’altre se n’enteri.
 
I és que ser infidel deu estar de moda, i no és culpa de la Shakira. Si avui en dia tothom fa el que li dóna la gana per què no podem posar les banyes a la parella, passar-nos-ho bé i després seguir amb la nostra vida? Home, si veiem l’amor com la Holly, com una gàbia en la que ens han tancat ho entenc perfectament, però és que no ho és.
 
Aquesta moda és una mica anacrònica, no us sembla? Avui dia gairebé ningú es casa per obligació, i qui no vol estar amb algú no ho està i prou. No entenc quina necessitat hi ha d’enganyar la parella. Ens casem perquè ens dóna la gana, oi? Doncs el mínim que podem fer és apostar per aquest amor i viure tantes aventures com ens puguem imaginar amb aquesta persona.
 
Ja, ja ho sé, que m’he quedat antiquada, què hi farem. A mi m’agraden Els Pets a “Cercles viciosos” quan diuen que: “és tan cert que ningú es conforma amb el que té fins que un dia es troba abandonat per qui sempre va ser al seu costat!” però sobre tot, sobre tot quan a “Por” aposten per l’amor de veritat sense espantar-se: “Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys sentint la rutina rossegant-nos per dintre. Et veig, el sol s’amaga entre els teus cabells, em sents, aixeques la mirada i en aquell precís instant tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar: RES NO M’ESPANTA!”. No és bonic això de ser fidel? No és bonic ser valent? Al final de la pel·lícula la Holly és prou valenta com per deixar la porta de la gàbia oberta i deixar-se estimar…

19 comentaris

Filed under Uncategorized