Acabo d’esborrar 3 paràgrafs, 165 paraules, 912 caràcters amb espai (gràcies Word!) que simplement se n’anaven per les branques… i no cal. El que us vull dir és que som uns afortunats, que no tenim dret a queixar-nos i que tenim una vida que no ens mereixem. Ahir un alumne africà em va explicar que fa poc al seu germà li havien tallat les mans i els peus.
Reflexionem-hi 
Uf, uf, uf… Quina vida, quin món, quina por. Ahir vaig rellegir Nit i boira de la Rodoreda (un relat ben cru dels camps nazis) i encara estic bulversada, que diuen per aquí. I la qüestió no és només que no ens puguem queixar. És que encara que no ens queixem i donem mil gràcies a tot per aquesta sort obscena que tenim, no arreglem res. Som igual de banals si hi pensem com si no, perquè “viure”, “ser una persona” en general és una cosa ben diferent del que experimentem nosaltres, i no podem fer-hi res. Crec jo.
Home, dona, no areglarem res dels problemes dels altres així, està clar. Però si mirem amb una perspectiva global els nostres problemes veurem que no són per tant: ens queixarem menys (fent la vida més agradable als del voltant), serem millors persones (aprendrem a superar els problemes) i serem més feliços (perquè no ens sentirem uns desgraciats sinó afortunats). Fixa’t, ell em deia que era feliç perquè el seu germà estava bé (volia dir viu)… si m’hagués passat a mi hauria fet un drama a classe…!!! I ell m’ho va dir només perquè li feia un examen oral i li vaig demanar que m’expliqués alguna cosa, i m’ho deia somrient.
ostres! m’has deixat sense paraules.
Sempre es bo prendre perspectiva per donar una mesura real a les coses.
Tens raó.
Ara bé, si que ens hem de queixar. Ens hem de queixar perquè aquests puguin assolir com a mínim el que nosaltres tenim.
És espantós quan saps de primera ma un fet tant bèstia, cruel i despietat com aquest.
Esfereïdor, tot i així estic amb en Tomàs, em resisteixo a entonar el “que no estamos tan mal!!”.
Tenim dret a la queixa i tenim dret a preguntar-nos perquè per exemple passen coses com la que has explicat, les mutilacions i assassinats massius de Hutus i Tutsis tenen un rerefons i una responsabilitat ben occidental.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_de_Rwanda
Jo també ho veig així: són ells els que ténen una vida que ningú no mereix viure-la així. No hauria de ser així per a ningú.
I sí hem de queixar-nos i avergonyir-nos de moltes coses, com per exemple que España l’any 1999 era el 12è país exportador d’armes i si mal no m’erro ara per ara ha millorat en el rànquing. Aquest PIB no el vull.
Hola a tots els de dalt! Gràcies pels comentaris, estic d’acord amb vosaltres: ens hem de reivindicar!!
Quan deia que no ens podiem queixar em referia a queixes més banals: ai, que no trobaré marit en tota la vida; ai, que no trobo unes sabates que m’agradin; ai, que tal m’ha dit que sóc X; ai, que m’ha sortit una “cana” i una arrugaaa; ai que avui plou i jo volia anar a esquiar; ai que no em poso morena, ai que…” Haha, és el primer que se m’ha acudit, però vull dir queixes d’aquestes, queixes que amb perspecrtiva són de bufetada…
Crec que avui molts hem fet honor al nom del teu blog, hem reflexionat i hem opinat. Un plaer, com sempre.