Merci de toi

El lloc més incòmode del món són els 25 centímetres quadrats que ocupen els teus peus quan ets en un funeral. Aquest espai físic és variable, segons si saludes una o altra persona, i fins i tot pot ampliar-se, si seus una estona, però sempre és igual d’incòmode. L’estat d’ànim en un funeral també és incòmode. Et proposes fer cara de Pòker i si se t’escapa alguna broma de seguida et censures perquè et sembla que fer brometes quan tothom té els ulls brillants no és del tot encertat i just després, agafant-te desprevingut els ulls que comencen a brillar són els teus. La banda sonora més incòmode del món és la d’un funeral. És una barreja entre els plors desconsolats d’algun familiar al que voldries abraçar però no hi ha prou confiança com per fer-ho, l’Ave Maria de Schubert i el silenci posterior trencat pel xerricar de les rodes del carretó que trasllada el difunt. Deixo aquí escrit que vull que al meu funeral es facin bromes, la gent rigui, i que qui plori ho faci content, que jo hauré passat a millor vida. Enjoy yourself it’s later than you think, pom, pom, pom, pom…

“Lo único seguro de esta vida es la muerte” em deia l’altre dia un company del taller “y yo no tengo el consuelo de los cristinos”. Bé, jo aquest consol sí que el tinc, tot i que de tant en tant com tothom penso “ja veuràs quin desengany quan et moris i no hi hagi res més!”. Per això m’agrada de tant en tant conèixer gent com la que he conegut aquest cap de setmana, gent que toca. És tota una experiència, teniu temps?

Els que no m’heu vist mai feu un esforç, va. Imagineu-me alta, morena, pell blanca, donant voltes al voltant de la font de Canaletes durant mitja hora. Ara posem per cas que són les nou del vespre i que fa fred. Que què em passa pel cap? Doncs res. Que estic sonada. Que tota la culpa és de l’Alba. Si ella no fes classes de català a París mai no hauria parlat del meu bloc a un dels seus alumnes i per descomptat ell mai m’hauria proposat de quedar per parlar una mica en català durant la seva visita a Barcelona.

Dos missatges, un intent de trucada i una hora més tard, decideixo que li han robat el mòbil i que realment ell no sap que hem quedat. Quan ja sóc a dues parades de metro del meu “plan C” rebo notícies… que els satèl·lits no van bé, que no havia rebut cap missatge! D’acooord, torno enrere. Torneu a imaginar-me, doncs,  al metro refent les meves passes. Em vénen les paraules de l’Agnès dient “Jo mai quedaria amb algú que no conec”. Em dic: “Marieta, estàs sonada. I si al cap de cinc minuts no saps què dir?”

Finalment sí, ens trobem com cal. Viatja amb un amic i tots tres ens posem a parlar un pupurri de català-francès-castellà-anglès que resol qualsevol entrebanc que puguem tenir a l’hora d’entendre’ns. No hi ha gaires moments per pensar, parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. Parlem de tot el que se’ns passa pel cap: de com és que vaig començar a escriure, de Catalunya, de la música i de religió.

Sí, sí, heu llegit bé: música i religió. Resulta que el noi és músic i fa poc que ha estat batejat. Som el dia i la nit: jo que m’amago sota les pedres cada cop que surt el tema de la religió i ell que gairebé et diu “Hola, em dic … i sóc batejat fa un any”. T’ho explica així, alegre, desacomplexat, sense cap por. Parla de la seva relació amb les monges, que el van acollir sense jutjar-lo i de la seva relació amb Déu amb una naturalitat espatarrant. Hi té una confiança (en diuen Fe) que ja voldríem molts d’altres. Esperem que li duri la il·lusió i l’energia per tota la vida.

I sí, parlem molt de música. L’Alba ja m’ho havia dit, que era músic, però m’imaginava un d’aquells que té un grup amb els amics i un espai a MySpace amb dos-cents seguidors. Al·lucino quan diu que sí, que viu de la música. “Ostres, així tens fans i tal?” Jo segueixo imaginant-me un grupet compost per la mare, els amics i para de comptar. És a casa quan arribo i dic “Marieta, però amb qui has anat a sopar?” que faig una cerca a Google i descobreixo que no és cap “mindundi”. Avui el premi és una seva. “Merci de toi” (era així que no era, oi?) a tots dos!!

13 comentaris

Filed under Uncategorized

13 responses to “Merci de toi

  1. Des de que vaig veure six feet under hem miro els funerals d’una altra manera, concretament a la gent de la funeraria i penso lo raros que son xD

  2. Bé, ja saps que la mort està tan segura de la seva victòria que ens dóna tota una vida d’avantatge.

    D’allò… m’he perdut una mica… aquest post va de funerals, de voluntariat lingüístic o de cites a cegues?

    • Hehe, si és que m’enrotllo tant que al final ja no sé on vaig! Doncs va de funerals + estic boja quedant amb gent que no conec de res(això ho feia quan tenia 13 anys, però ara…) + aquesta nova coneixença m’ha fet enveja per com viu la seva Fe (és que has de veure el vídeo per veure com és, no és pas un noi amb polo i jersei a les espatlles en plan “Amo a Laura” precisament! M’ha tocat). I sí, si s’aproxima a alguna cosa és a un Voluntariat de tres hores 😀

  3. Hola.

    Això no és un Post, és un Puzle – Post!!!

    La mort em fa una mica de yu-yu. Penso que després no hi ha res, malgrat m’agradaria que si, per allò de que això d’aquí no fos tot, ja que d’aquesta manera tot plegat em semblaria poca cosa.

    Cites a cegues. Jo soc molt vergonyós!

    Els que tenen Fe es miren la vida i la mort d’una altra forma. Tot el que fan en aquest món suma o resta per a la vida posterior, aquella que et dona ales o cua!

    Visca els Puzle-Post!

    • HAHA, Puzzle Posts, m’agrada, perquè de fet és el que intento sovint, lligar molts temes en un mateix escrit!

      Que no era cita a cegues, home, que era intercanvi cultural. I jo també ho sóc de vergonyosa!

      A mi sempre m’han agradat més les ales, quan ma mare em deia que fes una cosa bé em deia “va, que així et guanyaràs un tros de cel”… és una bona manera de fer que et facin cas, haha! XD Tot i així ja no faig les coses pel que em donin després, si no perquè és el que crec que he de fer. Queda dit!

  4. I ningú en diu res de la música?, vinga, seré el primer: M’ha agradat força, has vist aquest video?

  5. Ostres, no el veig, a veure així:

  6. a

    I doncs, què et pensaves? M’has de fer més confiança! Jo sempre dono bons consells… oi? 😀 Ja té el disc nou a punt, si véns després de l’estiu podríem anar a algun concert.

    Aprofito per fer-te una altra recomanació d’arrels rosselloneses: http://historiesdeltempsdavui.wordpress.com/

    • És veritat, ets la repelent dels bons consells i les opinions raonades!! 😀 Visca tu! Sísísí, m’apunto a anar de concert!

      M’he llegit només un article del bloc que m’has enllaçat, quan tingui més temps me’l miraré millor, però m’han agradat molt els rellotges!

  7. primaveradesfred

    Sempre està bé això de conèixer gent interessant! Molt xulo el videoclip que has enllaçat, m’ha agradat 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s