Bé, nens i nenes, aquesta “dona” sóc jo, jo sóc la protagonista del conte que us explicaré. Veureu, quan jo era petiteta anàvem a la platja a passar-hi el mes de juliol. El primer dia de jocs a la platja acabava seeempre, seeempre amb una nit de febre, vòmits i fregues de la mare amb olor de Mustela. La meva relació amb el sol sempre ha estat difícil.
De gran ja vaig aprendre a usar les cremes solars (ja sabeu, menuts, que si aneu a la platja sempre us n’heu de posar!) però tot i així seeempre, seempre hi havia algun dia que acabava odiant el sol, especialment el de la primera insolació de la temporada.
Un dia de maig, després de fer el vermut en una terrassa em vaig començar a trobar malament. “No m’agrada gens el sol” vaig explicar, com seempre, seempre havia hagut de fer als meus interlocutors. “M’he posat crema, porto ulleres de sol, què he de fer, ara, eh? Comprar-me una pamela?” Mentre em queixava, però, vaig veure que un home alt i ben plantat em feia senyals des de dins del bar.
No us en refieu mai dels estranys, canalla, ja us ho haurà dit la vostra mare. Aquell home vestia seeempre, seeempre (o almenys sempre que l’he vist) una capa llarga fins als peus, tota negra folrada de burdeus per dins. El seu coll adornat amb corbatí acabava en una cara amb forma de calavera. Els ulls enfonsats van brillar quan em va parlar, em va dir que ell tenia la solució. Em va sorprendre el seu somriure, de tota la filera de dents blanques li sobresortien els ullals. Malgrat tot, el vaig seguir fins als serveis.
Davant del mirall, un segon després d’entendre-ho tot vaig començar a perdre tot el color, com si jo fos un got i m’estiguessin omplint de llet. Va ser llavors que vaig saber que ja mai més podria tornar-lo a veure i vaig adonar-me que en el fons seeempre, seeempre havia estimat el sol.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Conte motivat per la primera insolació de l’any. El noranta per cert de la història és verídic, així que en comptes de conte he decidit dir-li llegenda, ha, ha! Odio el sol, si no fos per ell ara seria en una festa i aquest conte no existiria, aish! ❤
Reflexionem-hi 
Tu no odies el sol, és el sol el que sembla odiar-te a tu…
Que et recuperis ben aviat, n’hi ha que som taaaan blanquets que sempre hem d’anar vigilant… cuida’t molt.
Eh que sí?? Si en el fons és ben bonic, m’agrada quan els dies són llargs i quan el cel és blau… és tot culpa seva!
Gràcies, avui tinc com una calefacció interna, però ja em trobo millor!!
Això sempre m’ha intrigat dels vampirs, si no es poden veure en els miralls com s’ho fan sempre per anar tan ben arreglats?
Pons, pensa que són d’una altra època, d’aquella en què els homes se sabien arreglar… no com els d’ara, tots deixats! Qui necessita un mirall quan des de petit t’han ensenyat a anar ben vestit?
Uf, tens tota la meva solidaritat. En el meu cas ja no és una qüestió de falta d’estima, sinó directament de por: els “i sobretot no et cremis!” del meu dermatòleg em fan ser molt prudent.
Gràcies per la solidaritat, ja veig que tu deus anar sempre amb la protecció a la bossa! És curiós com hi ha gent que no li té cap respecte… un dia a la platja vaig veure una senyora negra però que havia nascut blanca…
Comparteixo amb tu la part del Sol. També recordo cremades i mals de cap i alguna febrada per culpa del sol.
Poc a poc, el sol i jo ens hem anat distanciant i poques vegades el prenc en el sentit d’estirar-me a prendre’l.
Pel que fa a la resta, no tot a la visa és el que pensem i hi ha persones que mereixerien estar al Sol, però molt i molt a prop.
És que té força el tiu, eh! Brrr!
A qui vols enviar en un coet cap al sol, tu? Algun polític? Ai, ai, no et voldria com a enemic, jo! No sé si deu ser una mort gaire agradable…
És una provaa!
Les pameles són ben útils, no només per assisitr a Royal Weddings. T’ho diu un a qui han recomanat que dugui el terrat tapat.
M’he comprat un barret i ja l’he estrenat…va de conya!!! Hi vaig encantada, i aquest cap de setmana la insolació només ha estat una mica de mal de cap..!!