Masclisme pur i dur

Les relacions entre homes i dones no sempre han estat fàcils. De tant en tant als homes se’ls posa al cap que per cuidar bé d’una dona se li ha d’obrir la porta i portar-li les maletes. Però em sembla que sóc perfectament capaç de carregar jo mateixa la meva roba. Sí, és precisament això, em  molesta que els homes es pensin que no sabem o no podem fer alguna cosa.

Ahir vaig anar a jugar a volei a la platja (em van dir que en parlés i jo sóc mooolt obedient) i vaig viure de ple aquests prejudicis. A l’hora de triar l’equip les tres noies que jugàvem vam ser les restes a repartir, i quan jugàvem els homes s’ocupaven de la seva posició i de la nostra… perquè és clar, presuposaven que ho faríem malament.

En el món de l’esport està clar que els homes destaquen sobre les dones, però no entenc per què hi ha d’haver diferències en alguns aspectes, com ara la roba. Tornant al camp de voleibol, us n’haureu adonat,les noies en comptes de pantalons… porten calcetes. A la pista de tennis les noies han d’anar amb faldilles curtes que a cada moviment mostren el que hi ha a sota. I ara l’última és que a les jugadores de bàsquet les obligaran a vestir un mallot apretat per jugar a les competicions.

Què passa? És que com que ja han decidit que no servim per jugar a esport almenys han de gaudir de l’espectacle?? Hi ha molts tipus de masclisme, però aquest de la moda a l’esport és masclisme pur i dur.

Que es foti l’Hereu! (només al títol)

És que estic tan contenta del 80%! Però ja canvio ràpid de tema: ara que tothom deu estar mirant el Barça (ara mateix tenim quatre pilotes dins de la porteria contrària) jo porto una estoneta mirant la final de l’Open Madriz, intentant que la meva telepatia faci guanyar a en Federer. La veritat és que de seguida m’he començat a posar nerviosa, i no pas perquè el Nadal li hagi trencat el joc de seguida al pobre Roger… ara us ho explico.

Aquí a Barcelona tenim una tradició en el món del tennis i una escola on s’han format tots els grans tennistes amb DNI espanyol. La pista principal del Real club de tennis fa una mica de pena, però almenys tenim uns “recullpilotes” com cal: nens que són alumnes de l’escola i que a més a més de saber com funciona això del tennis els agrada i valoren l’oportunitat d’assistir un partit professional.

Allà a Madrid no tenen cap mena de tradició, però sí un torneig amb més importància que el nostre Godó i una pista espectacular. Com que de tradició no en tenen, insisteixo, però de pasta sí, poden permetre’s construir una de les poques pistes de tennis cobertes del planeta. I com que de tradició no en tenen, no tenen nens que cullin les pilotes… solució: posar models, curtes i escotades, que cada cop que s’ajupin per agafar una pilota ensenyin un trosset de carn. Només cal que poseu al google imatges “tennis Madrid” per veure de què us parlo. Aquest any diu ma mare que no són models, però està clar que tal com corren, i la cara que fan, tampoc no són jugadores… i en canvi encara continuo veient alguna calceta. Podrien fer el favor de posar-los uns sempre sexys shorts? Ben curtets, ben curtets, però més adients per ajupir-se per terra durant tres horetes!

Per cert, mentre arribo al final el Federer perd i el Barça guanya la Lliga, no sempre es pot guanyar en tot. Em sento una mica així: http://www.youtube.com/watch?v=w0v7b6wJmiA

Give me an “A”!

A les nenes sempre els ha agradat ballar, als nens sempre els han agradat les nenes, així doncs no cal que ens sorprenguem que el fenomen cheerleader sigui un fenomen. Fer de cheerleader en un institut a lo High school musical és la mar de normal: són nens i nenes en l’edat del pavo. També és la mar de normal que aquestes animadores sobrevisquin en lligues professionals, són un reclam més: espectacle esportiu + ties bones ballant.

El que no és tan normal és que les cheerleaders hagin de ser una icona sexual, que hagin de ballar amb bikini i minifaldilla, i sobre tot, el que no és gens normal és que en lligues professionals les animadores siguin menors d’edat, una mica patètic si el públic és majoritàriament adult. Potser encara no tenen edat, després vénen pederastes de totes les condicions i es pensen que tenen dret a alguna cosa…

Un equip de cheerleaders de Jerusalem ha modificat el vestuari de les seves ballarines, d’entre 12 i 18 anys, i ha eliminat els moviments provocatius a les seves coreografies. La Vanguardia subtitula la notícia amb un censurador “Las ‘cheerleaders’ del equipo israelí Hapoel Jerusalén se ven obligadas a vestir con ropas modestas por la influencia ortodoxa de sus seguidores” Doncs nois, què voleu que us digui, que “bravo” pels ortodoxos aquest cop!

Vive la France (groga)

Ara el Tour de França, que perdoneu la meva ignorància, pensava que passava només per França, ens arriba a Barcelona. Diguem que en Maragall va tenir unes Olimpíades, el Clos el Fórum i l’’Hereu el Tour de França. Anem millorant, és evident.

Ara ens toca, a tots els barcelonins, anar pel carrer amb samarretes grogues, un dia laborable, eh, amb cartolines de color groc, i si pot ser, muntats al Bicing que convenientment durà adhesius de color groc. D’aquesta manera l’’hereu dels nostres ingressos s’’assegura que: no hi haurà cares llargues a causa de la crisi (des de l’època Romana que els nostres líders ofereixen espectacle al poble en moments difícils), que es crearan nous llocs de treball (com el d’’adhesivador professional de Bicing pel Tour de França 09) propiciant la davallada de l’’atur, i que no hi haurà cap despesa inútil en aquesta època d’’ajustada general de cinturó (bé, això dels adhesius al Bicing penseu que serà el que totes les televisions del món filmaran, i quedarà TAN MACO…!) De cara al món els barcelonins quedarem espectaculars, ben bé idiotes. Cal que fem cas sempre als nostres polítics?

Benvinguts els ciclistes, francesos i mitjans de comunicació. Potser algú veient la nostra realitat vindrà a treure’’ns d’’aquest malson.

Us deixo amb unes imatges del Tour a París l’’any passat, perquè veieu el públic parisenc vestit de color… (veieu-ho vosaltres mateixos) http://www.youtube.com/watch?v=JkMpmQQTP5Y

el 29 abril 2009

Esperit olímpic (res a veure amb la bicicleta)

La meva proposta: que els Jocs durin un mes, i en aquest mes es facin les competicions de tots els esportistes. No dic que nedi en Phelps amb un noi sense cames al carril del costat, sinó que a les deu hi hagi la cursa d’’un i a les 12 la cursa de l’’altre.

el 20 septiembre 2008

Quasi 25, cara-cul

El dia 20 en vaig fer 24. El 21 em van enredar a fer de monitora del meu nebot més gran, així que vaig anar a esquiar. Buscava la crema solar per la casa com una desgraciada però no en vaig trobar. El dia 22 tenia la cara socarrimada i ma mare va comprar Mustela, que assegura que és millor que el Tisan (After-sun, que deia el meu avi). Avui que és 23 encara em faig mascarilles d’aquesta crema que, literalment, “”previene a diario las rojeces del culito””.

I ara jo em pregunto, seré que sóc una cara-cul, o una cul-cara… Doncs mira, vés per on, potser sí. El dia 19, que vaig anar a joieria amb un paquetet de galetes Birba, quan la gent em felicitava jo deia “No, no, que no em fa cap il•·lusió!”. I allà, que la gran majoria em porta uns anyets, em deien que era tonta. En comptes de llimar i serrar aquell dia vam fer més aviat una teràpia de grup, us en resumeixo les conclusions:

– Viu l’’avui, no et preocupis del que vindrà demà. Fi de les conclusions.

D’acord, d’acord, unes idees massa hippies per a la Maria, tota conservadora ella…. Però què carai, si he de passar-me la vida pensant que “no tindré parella en la puta vida”, que no acabaré mai d’escriure el meu llibre, que no podré obrir mai una botiga, que no que no que no… PENSEM EN POSITIU. I SOBRE TOT, ACTUEM.

(Per cert, que la foto és el meu pastís d’aquest any. No vaig trobar cap pastís que em barrufés a les pastisseries puigcerdanes, així que a casa me’n van fer un de “tortita” d’anís, i “bizcohitos” dels que esmorzo, i amb espelma de l’última vetlla pasqual. Tot plegat fent forma d’home que fuma. L’altra és saber què fuma…)

el 23 marzo 2008