Tag Archives: polítics

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

redimensionar

Fa mesos que no entro al bloc. Però no patiu, ja m’he desapuntat del gimnàs per tenir més temps. Tot i així fa una setmana que sé que em caso (:D) i com que ho vull fer aviat crec que tampoc no tindré massa temps per a reflexions.

Però de tant en tant hi ha alguna cosa que em crea més nervis que un casament i més tensions que no anar al gimnàs, i sé que, encara que sigui només una mica, qui escriu al bloc sos mals espanta… així que ho diré: AAAAAAAAAAAAH! (llegir com un crit desesperat, visualitzeu-me mentre una tremolor freda m’accelera el cor que, bategant, vol escolar-se entre les costelles i sortir disparat contra la paret. Em clavo les ungles i amb força m’arrenco un metre de carn d’allà on més us estimeu que me la destrueixi fins que la contemplació de tot el panorama fa que acabi traient fins a l’última “papilla”)

Que us he fet fàstic? Fàstic és el que em fa a mi llegir que als del PP se’ls acut fer coses com aquestes, ignorant la ciència i anteposant la seva política per davant de tot. Fàstic de veure com quan és per al castellà tot és unitat i protecció, però en canvi si fem el mateix del català som uns éssers extraterrestres que incomprensiblement volen la unitat i la protecció de la seva llengua. El pitjor de tot és que la gent els creu, i llavors som nosaltres que tenim la mania de dir a tot “català” quan REALMENT és “lapao”.

Com que jo estic massa rabiosa per expressar-me correctament, us deixo un article d’avui de La Vanguardia que explica exactament el que penso. Visca el senyor Magí, crec que al meu primer fill li diré com ell! 😀 (Ja que escric tan poc podeu fer una lectura doble avui, us asseguro que el seu article val més la pena que el meu)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

“En lapao sonà lo meu primer vagit”

Magí Camps | 10/05/13

Decía Aribau, en la oda La pàtria: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”. Para el catalán, en la Renaixença se recuperó la denominación lemosín, que, stricto sensu, sólo se refiere a la variante occitana de la región francesa de Limoges, pero que había servido para denominar el catalán literario de la edad media, heredero de los trovadores occitanos. Valenciano para unos, menorquín para otros, hablar de lemosín resolvía el problema del nombre, pero no cuajó.

El catalán no es lengua de Estado y el Estado donde básicamente se habla siempre lo ha considerado un estorbo. La política del divide y vencerás, aplicada sistemáticamente por los políticos populares desde Valencia en los años ochenta (¿se acuerdan de González Lizondo, de Unión Valenciana, elaborando listas de palabras como noia/xica para demostrar que el catalán y el valenciano no eran la misma lengua?), después desde Madrid y ahora desde Zaragoza, no ha sido en balde; ha hecho mella. Desde ayer, los naturales del Matarranya, el Baix Cinca, la Ribagorça o la Llitera, como Duran Lleida, ya no hablan catalán, ahora, por ley, hablan lapao.

Lo que un Estado culto habría protegido y potenciado como una riqueza, en España se ha tratado históricamente como una anomalía, una tozudez de esa gente obstinada en seguir hablando una lengua “que no va a ninguna parte”. Las discrepancias sobre el nombre del catalán han sido aprovechadas para fragmentarlo y aislarlo en comunidades autónomas, poniendo la política por encima de la convención científica, como defiende el IEC y el sentido común, y haciendo creer al ciudadano que son idiomas distintos.

Pero el delirio no se acaba aquí. El odio a todo aquello que suene a catalán provoca una víctima colateral, y no menor: el aragonés. Esta lengua, que se habla en el norte de Aragón, ahora se llama legalmente lapapyp. Es otra prueba fehaciente de que en este Estado las personas y la cultura van por un lado y las leyes por otro.

La lengua es la línea roja que nunca se debería haber traspasado y, en cambio, algunos políticos se dedican constantemente a pisarla. No les avergüenza hacer el ridículo y nombrar académicos de no se sabe exactamente qué, porque una vez que hemos reído el chiste, la ley se asienta y la fragmentación prosigue. Curiosamente, son los mismos políticos que -con buen criterio- invierten montones de dinero en potenciar la unidad del castellano mediante las academias de los veintidós países donde se habla. Y después hacen ver que no entienden qué nos pasa, a los catalanes.

(http://www.lavanguardia.mobi/slowdevice/opinion/articulos/20130510/54373358591/en-lapao-sona-lo-meu-primer-vagit.html)

6 comentaris

Filed under Uncategorized

Parèntesi sonor

Em sap greu, no volia fer-ho però no m’he pogut resistir. Últimament la meva meitat menys física, aquella que sent i s’emociona, està patint unes sacsejades diàries que avui em permeto expressar aquí. Sé que tenim temes vietnamites pendents però continuaré el dia que ve.
 
No cal que us en faci un resum, només engegar la tele es veu tot molt clarament. Avui ja ha sigut massa, però, de poc si no m’han de dur a l’hospital: primer una pàgina sencera a La Vanguardia de part de la presidenta del PP felicitant-nos per la “Diada de Catalunya” en castellà i després tot just sentir l’increïble Màrius Serra recordar-nos que “català” llegit al revés és “a l’atac” surten els de Ciudadanos amb un llibret on diuen que “Vamos a contar Diadas” (tralará). Vaja, que som uns mentiders, per si a algú no li quedava prou clar, que això del que ens queixem ens ho hem inventat. AAAAAAAAAAARGH!
 
Sincerament, no entenc per què cadascú no pot viure a casa seva i ja està, així que em limitaré a posar banda sonora a aquest 11 de setembre de 2011 (ja sé que sabeu a quin any som, però és tan guai que l’onze es repeteixi…no trobeu??)
 
 
Però des de València els agafem en préstec l’última estrofa del Cant dels Maulets per aixecar els ànims: “Quant més curt ens lliguen, més perill tindran” 
 
I quan ja siguem independents i no calgui que recordem “aquesta gent tan ufana i tan soperba” proposo que l’himne oficial de Catalunya sigui el Cant de la senyera (he sentit aquesta reivindicació a casa tan sovint que m’han convençut, i a mi em posa la gallina de piel) “Au germans al vent desfem-la en senyal de llibertat”
 
Bona Diada NACIONAL a tothom! Jo ara em calço les set vetes i me’n vaig cap al Sant Jordi, a veure si Sopa té algun detall extra avui (sembla un missatge en clau, això, haha!). Visca el Barça i…

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja Vietnam (4): Què cal visitar 1: ANKOR!!

 Sí, així amb majúscules: ANKOR. Apunteu bé aquest nom a la memòria perquè abans que moriu, si teniu la possibilitat, hi heu d’anar.

Ankor és una extensió enorme de terreny farcida de temples. Fa 400 quilòmetres quadrats (20km x 20 km, pels que com jo aneu malament de mates), perquè us en feu a la idea, de Barcelona a Sant Cugat n’hi ha només 17. Aquí hi teniu una vista aèria només del temple principal, Ankor Wat, si us hi fixeu bé veureu que està envoltat d’un fossat enorme ple d’aigua i d’una extensió gegantina de terra.

Ja us he convençut que és gegant, oi? Ara us he de convèncer que és preciós. Els temples es van començar a construir el segle IX, quan aquí ens costava contruir una ermita romànica… Tot el recinte té un aire de Port Aventura que no s’aguanta, és tan exòtic que sembla fals: trossos de pedres caigudes, gravats elaboradíssims a les parets, escales empinadíssimes i interminables, baranes amb forma de serp de cinc caps…! Per anar d’un temple a l’altre hi vas amb el teu tuk-tuk (una moto, on hi va el teu conductor, amb un remolc, on t’hi asseus tu) per unes grans avingudes envoltades de selva…bé, no sé si allò és una selva o no, potser només eren arbres gegants, però del seu interior t’arribaven sons estranys d’animals salvatges que us asseguro que són els mateixos sons que a Hollywood es fan servir per posar-li banda sonora a paisatges selvàtics…. a Hollywood o a Port Aventura, hi insisteixo. Però allà el so no sortia d’un casset.

Per a mi els tres temples més bonics són: Ankor Wat (el més gran i més ben conservat), Bayon (sembla que hagi de caure en qualsevol moment però té mil cares esculpides que… et deixen sense paraules) i Ta Prohm (un temple envaït per la natura, ple d’arrels d’arbres per sobre els murs! La Lara Croft hi va passar alguna aventura en una de les seves pel·lícules). A part de “temples” en sí, hi ha la porta de la ciutat que és meravellosa (una pila de soldats de pedra aguanten una serp gegant que, com no, té cinc caps) i tot l’entorn de la Terrassa dels Elefants, amb un temple per allà perdut que ni s’hi pot entrar però té molt de misteri.

Bé, prou xerrameca, anem a les fotos. Us he d’advertir que les meves no són gaire espectaculars, us recomano que poseu “Ankor” al google i espereu a veure què passa.

La primera, la més impactant... ja dins el recinte d'Ankor Wat. El reflex de l'aigua era tan brutal al natural com a la foto. No cal ni dir-ho però jo sóc la de la cara verda...

 

Ankor Wat està envoltat de galeries amb columnes i gravats deliciosos a les parets..!

Més Ankor Wat, passada la primera muralla. Vam fer el cim del templet que es veu al fons...ara, a l'hora de baixar de poc si no ho expliquem. Quines escales més empinades!!

"Ay, qué bonito" (entonació APM?)

Aires de Port Aventura, mur exterior d'Ankor Wat

 

Totes les parets internes (o la gran majoria) tenen gravats com aquests, de dalt a baix de la paret, durant metres de passadís...!

Evidentment el temple de Bayon...oi que veieu més d'una cara?

Una imatge més general de Bayon... en tinc moltes més però no us vull avorrir!

No em pregunteu com es diu el temple, només sé que era molt a prop de la terrassa dels elefants.

No em pregunteu on era... feia molt de sol 😦 Però aquestes baranes de finestres trencades semblaven fitxes d'escacs gegants!

 

EMPINADÍSSIMES! No us ho deia jo? Doncs així tot el dia, i amb aquesta caloooor!

Ta Prohm i els turistes...

Un dels arbrets de Ta Prohm

 

La imatge més típica i mítica del temple

 
Si hi aneu, heu de veure una altra cosa: hi ha un temple que no està malament però que tampoc no val gaire la pena i que a més a més és a molta distància dels altres, a una mica més d’una hora en tuk-tuk. Val la pena, hi insisteixo, i no pas pel temple, sinó pel camí. Si feu com jo i aneu a Cambodja només per veure Ankor, de ciutats només veureu Siem Riep que, tot i que no s’assembla gens a les nostres ciutats tampoc no et mostra com viuen els cambotjans “de veritat”. Siem Reap és una ciutat per als turistes, és a uns quinze minutets en tuk-tuk de l’entrada d’Ankor, per tant és bastant normal que sigui així. El centre està ple de serveis: massatges, hotels, restaurants… fins i tot han batejat un carrer com a “Pub street”, imagineu-vos! En general la ciutat combina edificis altíssims que solen ser restaurants o hotels amb casetes baixetes, gairebé barraques, on hi viu la gent d’allà.

Doncs si feu com jo, una visita “express” a Cambodja (per cert, amb un dia es veuen els temples, això sí, si t’aixeques a les 5 del matí i veus sortir el sol a Ankor Wat) val la pena anar a veure aquest temple penjat que us dic, perquè veus els primers camps d’arròs i paisatges de pel·lícula, però sobre tot veus com viu la gent d’allà. Les cases les construeixen en una filera, una al costat de l’altra enganxades a la carretera, és a dir, que només tenen veïns a dreta i esquerra, a davant hi ha la carretera i darrere els camps. Les cases tenen sempre un o dos pisos elevats de terra, de manera que el primer pis crea un porxo a sota on hi guarden les eines. La majoria no tenen porta, i gràcies a això vaig poder veure que la casa en sí consisteix en una habitació on hi dormen i una tele (tots tenen tele). La resta de coses, com ara cuinar, es fan a l’aire lliure. De tant en tant hi ha algun camp de volei (sempre ple de gent jugant) alguna escola, algun centre sanitari i també un centre del partit. De fet moltes de les cases tenen alguna foto de tres senyorets que són membres del Partit Popular Cambodjà (aquest tema té molta mandanga i ara no hi entraré), i al carrer, de tant en tant, també hi apareixen en alguna tanca publicitària… em recordaven el Gran Germà de 1984.

11 comentaris

Filed under Uncategorized

Música per als indignats

No entenc com informant-se sobre les reivindicacions que fan els indignats algú hi pot estar en contra. He tingut ja unes quantes converses més o menys profundes amb gent que no entén aquest moviment (vull suposar que és que no l’entén), que creuen que ells ja fan prou anant a votar, que creuen que el que es busca és anar cap al comunisme o alguna cosa per l’estil i que creuen que la gent que és a Plaça Catalunya és tota igual, uniforme, amb la mateixa actitud i el mateix pensament. Però és que no podem simplement intentar millorar el sistema que ja tenim i canviar el que estem fent malament???

Com que no sóc bona analista i no em sabré explicar simplement em permeto posar la banda sonora a aquests dies històrics que estem vivint.

Els temps estan canviant, Sau

“El que fins ara ens oprimia acabarà…”, “quan les paraules no diuen res, quan són promeses que s’endú el vent…”, “tu què hi fas aquí parat?”

Get up, stand up, Bob Marley

“Get up, stand up, stand up for your rights!”

Us deixo també dos vídeos que li he copiat al Miki per si de cas sou dels que no sabeu de què va això dels indignats:

Stéphane Hessel (l’autor del llibre orígen de les queixes, “Indigneu-vos”) a Barcelona

Arcadi Oliveres a Plaça Catalunya

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Perdoneu la poca activitat, els pocs comentaris que us faig i les entrades curtes…el final de curs és terrible i més quan es barreja amb altres temes!! Necessito unes vacances!

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Tomàquets vermells fregits

Ja fa temps que m’he fixat que als anuncis de menjar la gent va del color del producte que anuncia. Si l’anunci és d’Activia la majoria porten samarretes verdes, si és de Vitalinea de color lila. Amb les campanyes electorals passa el mateix, tot el que es blau és popular, tot el que és taronja és convergent i el vermell socialista.

La cara dels candidats barcelonins més o menys la conec, però els alcaldables d’altres ciutats no, i això va provocar l’error. Quan vaig aconseguir aparcar el cotxe a Girona (hi anava a veure la Primavera des fred i l’obra d’art del Miki, a banda de moltes flors i palaus i racons que desconeixia) vaig topar de cap amb un cartell que en un primer moment em va semblar d’una marca desconeguda de Tomàquet Fregit:

A l’autobús només li fa falta un tomàquet dibuixat:

La marca segueix la mateixa línia de les altres marques de menjar, els actors que hi surten han de vestir de vermell:

Encara que sigui només amb un mocador:

I si el grup vol vendre accions, així com fa Nueva Rumasa, doncs tindríem una foto com aquesta:

Sort que sabem llegir, que si no ja em veig  a més d’un mirant de dalt a baix els prestatges del súper buscant aquell Tomàquet Fregit que anuncia aquella rossa de la jaqueta vermella…!

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Only girl in the world (?)

Fa unes setmanes tenia una idea brillant per lligar aquesta cançó amb un tema d’aquests roses que de tant en tant se m’acudeix penjar al meu bloc verd. No ho vaig fer perquè va resultar que la cançó no deia el que jo em pensava que deia i llavors la història ja no lligava…i jo que em pensava que sabia molt d’anglès perquè entenia les cançons! Ara he trobat un nou tema per poder posar de títol aquesta cançó, que em sembla que és i serà l’única cançó que m’agradi de Rihana: la meva experiència d’ahir. Sí senyors! A veure com m’ho faig per relacionar un tema amb l’altre…
 
Doncs bé, comencem pel començament. A les 8.57 minuts una parella d’uns setanta anys que semblava sortida de la revista HOLA! venia a votar. Els vam demanar que s’esperessin a les 9.00 i a les 9.00 van tornar. I a partir d’aquí tot un dia de degoteig de gent, sense parar. I això què té a veure amb el títol? Paciència!
 
Una senyora ens confessava que tenia 99 anys i que li feia molta il·lusió venir a votar. Una altra, de vuitanta ens deia que ja ens podíem imaginar què havia votat, ja que ella havia viscut la guerra civil i ja n’estava farta d’espoliacions. Un senyor que hauria titllat de militant del PP havent posat el vot a l’urna m’agafava de la mà i emocionat m’agraïa la feina que estàvem fent. Una dona en veure l’urna diu que és una llàstima que al nostre barri no vingui més gent a votar. Una noia de setze anys posa davant la càmera de la seva mare, és la primera vegada que vota…” i hem votat “sí”, eh!” aclareix quan ja gairebé se’n va. Una senyora em pregunta si hem hagut de reposar molts “sí”,  em pregunta amb cara de pànic si no serà que “en aquest barri” tothom ha votat “no”, li dic que ens hem trobat les butlletes del “sí” de cap per avall un cop. Ella agafa tots els “no” i els dona la volta… i mig en broma s’enfada quan jo els torno a posar bé. Sentim molts més cops “Gràcies per ser aquí” del que m’esperava. A fora, una senyora descobreix que allò que li havien dit, que ens havien donat un milió d’euros per fer la consulta, era mentida. Una altra ens confessa que està molesta perquè no ha sabut trobar on havia d’anar a votar…li expliquem que la publicitat és molt cara i no n’hem pogut fer massa. A la tarda passa un cotxe cridant “¡Viva España!” Després més gent ens felicita, ens animen, que ve corrent per poder votar quan ja són gairebé les 20.00. Gairebé el 95% feien una pinta de pijos del PP impactant.
 
Tanquem i recomptem. Havíem fet una porra verbal a veure quants “no” tindríem. Sort que no hem apostat, tots hem fallat: ens havíem passat. Només vint-i-pico “no” i dos vots blancs dels gairebé 300 vots de la nostra mesa. He viscut tota la vida equivocada, pensant que era única al barri, la única catalana, la única independentista, la única… i resulta que no és veritat. Per una vegada està bé saber que no sóc tan única com em pensava.
 
.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.
 
De Vilaweb:Els barcelonins responen massivament a la consulta, amb la participació d’un (…) 21,37% del cens electoral

‘Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins és que no toca de peus a terra’, ha declarat Bosch. I deia això perquè, en comparació, la consulta de la Diagonal va tenir un 12’2%; els vots que van fer batlle Jordi Hereu, un 14’8%; ERC, SI i RCat havien sumat un 6’4%, i els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 a Barcelona havien suposat un 22’5% del cens.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

Avui per fi he obert els ulls: La Vanguardia no és ni de bon tros tan “lliberal” com diu: només una pagineta de res, tot i que han tingut la decència de dedicar-hi la portada. Res d’inforamr el dia 10 d’on èrem, res d’anàlisi posterior per barris, res de buscar la notícia. En canvi per al concert de la Kylie Minogue sí que s’ho van currar i això que interessava molta menys gent, n’hi caben 21.000 al Palau Sant Jordi, enfront els 257.000 que van votar ahir! Llàstima, això resta a credibilitat a un diari amb tanta tradició.

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Fent història

És divendres i baixo del cotxe per anar al centre parroquial de Sarrià. Quan hi entro m’indiquen on és la reunió i en arribar alço la mà i separo els dits, salutació trekkie en plan capità Spock:
 
– Hola, em dic Maria, vinc a la reunió.
 
Em permeten passar. M’afanyo a seure i espero que algú em dirigeixi la paraula, cosa que només passa un cop. Un dels responsables del barri m’explica que diumenge serà una festa per a tothom, excepte per a mi. Bé, excepte per a mi i tots els voluntaris, que haurem de pencar molt. No li dic que a mi aquesta filosofia em sembla fatal, que crec que si ens ho passem bé ho transmetrem també a la gent del carrer però li ho disculpo perquè crec que per comparació, ell em deu veure molt jove, i deu tenir por que faci d’adolescent, em passi el dia parlant pel mòbil i lligant amb els nois i els amics que vinguin a votar.
 
Surto de la reunió i baixo doblement admirada: admirada per la professionalitat de la consulta del 10A (buf, si algú creu que és una consulta de pa sucat amb oli s’equivoca, tot plegat és molt “legal”) i admirada per l’ambient de poble que es respira a Sarrià. Hi vaig, poc, ho confesso. És que Sarrià, des de casa meva, fa pujada.
 
L’endemà canvio l’ambient de poble per l’ambient més de ciutat que es respira al litoral: baixada a Ciutadella, caminada pel passeig, parada tècnica a la Barceloneta, dinar al Born, visita a un museu del Gòtic i tornada des de plaça Catalunya. Aquest és el meu paisatge, la pujada és més progressiva. Però la consulta no se m’oblida, i no és perquè demà m’hagi de llevar a les 7, sinó perquè cada tres metres ens creuem amb gent embolicada de dalt a baix de senyeres, i no pas per animar ningú a votar. Són els seguidors de l’USAP, de Perpinyà, que sense saber-ho omplen de catalanitat la vigília de la consulta.
 
Mig insolada, ja a casa, dubto. Si jo vaig estudiar el sufragi universal els meus fills estudiaran a classe d’història aquest fenomen del que ara nosaltres en som protagonistes? Potser dependrà del resultat? Sigui sí o sigui no, en blanc, nul o morat, veniu a votar demà: estem vivint història, estem fent la història!

11 comentaris

Filed under Uncategorized