AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!

Fa mesos que no entro al bloc. Però no patiu, ja m’he desapuntat del gimnàs per tenir més temps. Tot i així fa una setmana que sé que em caso (:D) i com que ho vull fer aviat crec que tampoc no tindré massa temps per a reflexions.

Però de tant en tant hi ha alguna cosa que em crea més nervis que un casament i més tensions que no anar al gimnàs, i sé que, encara que sigui només una mica, qui escriu al bloc sos mals espanta… així que ho diré: AAAAAAAAAAAAH! (llegir com un crit desesperat, visualitzeu-me mentre una tremolor freda m’accelera el cor que, bategant, vol escolar-se entre les costelles i sortir disparat contra la paret. Em clavo les ungles i amb força m’arrenco un metre de carn d’allà on més us estimeu que me la destrueixi fins que la contemplació de tot el panorama fa que acabi traient fins a l’última “papilla”)

Que us he fet fàstic? Fàstic és el que em fa a mi llegir que als del PP se’ls acut fer coses com aquestes, ignorant la ciència i anteposant la seva política per davant de tot. Fàstic de veure com quan és per al castellà tot és unitat i protecció, però en canvi si fem el mateix del català som uns éssers extraterrestres que incomprensiblement volen la unitat i la protecció de la seva llengua. El pitjor de tot és que la gent els creu, i llavors som nosaltres que tenim la mania de dir a tot “català” quan REALMENT és “lapao”.

Com que jo estic massa rabiosa per expressar-me correctament, us deixo un article d’avui de La Vanguardia que explica exactament el que penso. Visca el senyor Magí, crec que al meu primer fill li diré com ell! 😀 (Ja que escric tan poc podeu fer una lectura doble avui, us asseguro que el seu article val més la pena que el meu)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

“En lapao sonà lo meu primer vagit”

Magí Camps | 10/05/13

Decía Aribau, en la oda La pàtria: “En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia”. Para el catalán, en la Renaixença se recuperó la denominación lemosín, que, stricto sensu, sólo se refiere a la variante occitana de la región francesa de Limoges, pero que había servido para denominar el catalán literario de la edad media, heredero de los trovadores occitanos. Valenciano para unos, menorquín para otros, hablar de lemosín resolvía el problema del nombre, pero no cuajó.

El catalán no es lengua de Estado y el Estado donde básicamente se habla siempre lo ha considerado un estorbo. La política del divide y vencerás, aplicada sistemáticamente por los políticos populares desde Valencia en los años ochenta (¿se acuerdan de González Lizondo, de Unión Valenciana, elaborando listas de palabras como noia/xica para demostrar que el catalán y el valenciano no eran la misma lengua?), después desde Madrid y ahora desde Zaragoza, no ha sido en balde; ha hecho mella. Desde ayer, los naturales del Matarranya, el Baix Cinca, la Ribagorça o la Llitera, como Duran Lleida, ya no hablan catalán, ahora, por ley, hablan lapao.

Lo que un Estado culto habría protegido y potenciado como una riqueza, en España se ha tratado históricamente como una anomalía, una tozudez de esa gente obstinada en seguir hablando una lengua “que no va a ninguna parte”. Las discrepancias sobre el nombre del catalán han sido aprovechadas para fragmentarlo y aislarlo en comunidades autónomas, poniendo la política por encima de la convención científica, como defiende el IEC y el sentido común, y haciendo creer al ciudadano que son idiomas distintos.

Pero el delirio no se acaba aquí. El odio a todo aquello que suene a catalán provoca una víctima colateral, y no menor: el aragonés. Esta lengua, que se habla en el norte de Aragón, ahora se llama legalmente lapapyp. Es otra prueba fehaciente de que en este Estado las personas y la cultura van por un lado y las leyes por otro.

La lengua es la línea roja que nunca se debería haber traspasado y, en cambio, algunos políticos se dedican constantemente a pisarla. No les avergüenza hacer el ridículo y nombrar académicos de no se sabe exactamente qué, porque una vez que hemos reído el chiste, la ley se asienta y la fragmentación prosigue. Curiosamente, son los mismos políticos que -con buen criterio- invierten montones de dinero en potenciar la unidad del castellano mediante las academias de los veintidós países donde se habla. Y después hacen ver que no entienden qué nos pasa, a los catalanes.

(http://www.lavanguardia.mobi/slowdevice/opinion/articulos/20130510/54373358591/en-lapao-sona-lo-meu-primer-vagit.html)

Parèntesi sonor

L'he treta de: http://www.estudi.cat/fotobloc/Exportar139.htm

Em sap greu, no volia fer-ho però no m’he pogut resistir. Últimament la meva meitat menys física, aquella que sent i s’emociona, està patint unes sacsejades diàries que avui em permeto expressar aquí. Sé que tenim temes vietnamites pendents però continuaré el dia que ve.

 

No cal que us en faci un resum, només engegar la tele es veu tot molt clarament. Avui ja ha sigut massa, però, de poc si no m’han de dur a l’hospital: primer una pàgina sencera a La Vanguardia de part de la presidenta del PP felicitant-nos per la “Diada de Catalunya” en castellà i després tot just sentir l’increïble Màrius Serra recordar-nos que “català” llegit al revés és “a l’atac” surten els de Ciudadanos amb un llibret on diuen que “Vamos a contar Diadas” (tralará). Vaja, que som uns mentiders, per si a algú no li quedava prou clar, que això del que ens queixem ens ho hem inventat. AAAAAAAAAAARGH!

 

Sincerament, no entenc per què cadascú no pot viure a casa seva i ja està, així que em limitaré a posar banda sonora a aquest 11 de setembre de 2011 (ja sé que sabeu a quin any som, però és tan guai que l’onze es repeteixi…no trobeu??)

 

Sau ens avisava: “Aquella gent que ens oprimia ja fa molt temps que va marxar, el pare em deia “No pateixis, que tard o d’hora tornaran”

 

Però des de València els agafem en préstec l’última estrofa del Cant dels Maulets per aixecar els ànims: “Quant més curt ens lliguen, més perill tindran” 

 

I quan ja siguem independents i no calgui que recordem “aquesta gent tan ufana i tan soperba” proposo que l’himne oficial de Catalunya sigui el Cant de la senyera (he sentit aquesta reivindicació a casa tan sovint que m’han convençut, i a mi em posa la gallina de piel) “Au germans al vent desfem-la en senyal de llibertat”

 

Bona Diada NACIONAL a tothom! Jo ara em calço les set vetes i me’n vaig cap al Sant Jordi, a veure si Sopa té algun detall extra avui (sembla un missatge en clau, això, haha!). Visca el Barça i…

Viatge Cambodja Vietnam (4): Què cal visitar 1: ANKOR!!

 Sí, així amb majúscules: ANKOR. Apunteu bé aquest nom a la memòria perquè abans que moriu, si teniu la possibilitat, hi heu d’anar.

Ankor és una extensió enorme de terreny farcida de temples. Fa 400 quilòmetres quadrats (20km x 20 km, pels que com jo aneu malament de mates), perquè us en feu a la idea, de Barcelona a Sant Cugat n’hi ha només 17. Aquí hi teniu una vista aèria només del temple principal, Ankor Wat, si us hi fixeu bé veureu que està envoltat d’un fossat enorme ple d’aigua i d’una extensió gegantina de terra.

Ja us he convençut que és gegant, oi? Ara us he de convèncer que és preciós. Els temples es van començar a construir el segle IX, quan aquí ens costava contruir una ermita romànica… Tot el recinte té un aire de Port Aventura que no s’aguanta, és tan exòtic que sembla fals: trossos de pedres caigudes, gravats elaboradíssims a les parets, escales empinadíssimes i interminables, baranes amb forma de serp de cinc caps…! Per anar d’un temple a l’altre hi vas amb el teu tuk-tuk (una moto, on hi va el teu conductor, amb un remolc, on t’hi asseus tu) per unes grans avingudes envoltades de selva…bé, no sé si allò és una selva o no, potser només eren arbres gegants, però del seu interior t’arribaven sons estranys d’animals salvatges que us asseguro que són els mateixos sons que a Hollywood es fan servir per posar-li banda sonora a paisatges selvàtics…. a Hollywood o a Port Aventura, hi insisteixo. Però allà el so no sortia d’un casset.

Per a mi els tres temples més bonics són: Ankor Wat (el més gran i més ben conservat), Bayon (sembla que hagi de caure en qualsevol moment però té mil cares esculpides que… et deixen sense paraules) i Ta Prohm (un temple envaït per la natura, ple d’arrels d’arbres per sobre els murs! La Lara Croft hi va passar alguna aventura en una de les seves pel·lícules). A part de “temples” en sí, hi ha la porta de la ciutat que és meravellosa (una pila de soldats de pedra aguanten una serp gegant que, com no, té cinc caps) i tot l’entorn de la Terrassa dels Elefants, amb un temple per allà perdut que ni s’hi pot entrar però té molt de misteri.

Bé, prou xerrameca, anem a les fotos. Us he d’advertir que les meves no són gaire espectaculars, us recomano que poseu “Ankor” al google i espereu a veure què passa.

La primera, la més impactant... ja dins el recinte d'Ankor Wat. El reflex de l'aigua era tan brutal al natural com a la foto. No cal ni dir-ho però jo sóc la de la cara verda...

 

Ankor Wat està envoltat de galeries amb columnes i gravats deliciosos a les parets..!

Més Ankor Wat, passada la primera muralla. Vam fer el cim del templet que es veu al fons...ara, a l'hora de baixar de poc si no ho expliquem. Quines escales més empinades!!

"Ay, qué bonito" (entonació APM?)

Aires de Port Aventura, mur exterior d'Ankor Wat

 

Totes les parets internes (o la gran majoria) tenen gravats com aquests, de dalt a baix de la paret, durant metres de passadís...!

Evidentment el temple de Bayon...oi que veieu més d'una cara?

Una imatge més general de Bayon... en tinc moltes més però no us vull avorrir!

No em pregunteu com es diu el temple, només sé que era molt a prop de la terrassa dels elefants.

No em pregunteu on era... feia molt de sol 😦 Però aquestes baranes de finestres trencades semblaven fitxes d'escacs gegants!

 

EMPINADÍSSIMES! No us ho deia jo? Doncs així tot el dia, i amb aquesta caloooor!

Ta Prohm i els turistes...

Un dels arbrets de Ta Prohm

 

La imatge més típica i mítica del temple

 

Si hi aneu, heu de veure una altra cosa: hi ha un temple que no està malament però que tampoc no val gaire la pena i que a més a més és a molta distància dels altres, a una mica més d’una hora en tuk-tuk. Val la pena, hi insisteixo, i no pas pel temple, sinó pel camí. Si feu com jo i aneu a Cambodja només per veure Ankor, de ciutats només veureu Siem Riep que, tot i que no s’assembla gens a les nostres ciutats tampoc no et mostra com viuen els cambotjans “de veritat”. Siem Reap és una ciutat per als turistes, és a uns quinze minutets en tuk-tuk de l’entrada d’Ankor, per tant és bastant normal que sigui així. El centre està ple de serveis: massatges, hotels, restaurants… fins i tot han batejat un carrer com a “Pub street”, imagineu-vos! En general la ciutat combina edificis altíssims que solen ser restaurants o hotels amb casetes baixetes, gairebé barraques, on hi viu la gent d’allà.

Doncs si feu com jo, una visita “express” a Cambodja (per cert, amb un dia es veuen els temples, això sí, si t’aixeques a les 5 del matí i veus sortir el sol a Ankor Wat) val la pena anar a veure aquest temple penjat que us dic, perquè veus els primers camps d’arròs i paisatges de pel·lícula, però sobre tot veus com viu la gent d’allà. Les cases les construeixen en una filera, una al costat de l’altra enganxades a la carretera, és a dir, que només tenen veïns a dreta i esquerra, a davant hi ha la carretera i darrere els camps. Les cases tenen sempre un o dos pisos elevats de terra, de manera que el primer pis crea un porxo a sota on hi guarden les eines. La majoria no tenen porta, i gràcies a això vaig poder veure que la casa en sí consisteix en una habitació on hi dormen i una tele (tots tenen tele). La resta de coses, com ara cuinar, es fan a l’aire lliure. De tant en tant hi ha algun camp de volei (sempre ple de gent jugant) alguna escola, algun centre sanitari i també un centre del partit. De fet moltes de les cases tenen alguna foto de tres senyorets que són membres del Partit Popular Cambodjà (aquest tema té molta mandanga i ara no hi entraré), i al carrer, de tant en tant, també hi apareixen en alguna tanca publicitària… em recordaven el Gran Germà de 1984.

L'he tret de http://blog.freedomhouse.org/weblog/the_china_effect/

Música per als indignats

No entenc com informant-se sobre les reivindicacions que fan els indignats algú hi pot estar en contra. He tingut ja unes quantes converses més o menys profundes amb gent que no entén aquest moviment (vull suposar que és que no l’entén), que creuen que ells ja fan prou anant a votar, que creuen que el que es busca és anar cap al comunisme o alguna cosa per l’estil i que creuen que la gent que és a Plaça Catalunya és tota igual, uniforme, amb la mateixa actitud i el mateix pensament. Però és que no podem simplement intentar millorar el sistema que ja tenim i canviar el que estem fent malament???

Com que no sóc bona analista i no em sabré explicar simplement em permeto posar la banda sonora a aquests dies històrics que estem vivint.

Els temps estan canviant, Sau

“El que fins ara ens oprimia acabarà…”, “quan les paraules no diuen res, quan són promeses que s’endú el vent…”, “tu què hi fas aquí parat?”

Get up, stand up, Bob Marley

“Get up, stand up, stand up for your rights!”

Us deixo també dos vídeos que li he copiat al Miki per si de cas sou dels que no sabeu de què va això dels indignats:

Stéphane Hessel (l’autor del llibre orígen de les queixes, “Indigneu-vos”) a Barcelona

Arcadi Oliveres a Plaça Catalunya

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Perdoneu la poca activitat, els pocs comentaris que us faig i les entrades curtes…el final de curs és terrible i més quan es barreja amb altres temes!! Necessito unes vacances!

Tomàquets vermells fregits

Ja fa temps que m’he fixat que als anuncis de menjar la gent va del color del producte que anuncia. Si l’anunci és d’Activia la majoria porten samarretes verdes, si és de Vitalinea de color lila. Amb les campanyes electorals passa el mateix, tot el que es blau és popular, tot el que és taronja és convergent i el vermell socialista.

La cara dels candidats barcelonins més o menys la conec, però els alcaldables d’altres ciutats no, i això va provocar l’error. Quan vaig aconseguir aparcar el cotxe a Girona (hi anava a veure la Primavera des fred i l’obra d’art del Miki, a banda de moltes flors i palaus i racons que desconeixia) vaig topar de cap amb un cartell que en un primer moment em va semblar d’una marca desconeguda de Tomàquet Fregit:

A l’autobús només li fa falta un tomàquet dibuixat:

La marca segueix la mateixa línia de les altres marques de menjar, els actors que hi surten han de vestir de vermell:

Encara que sigui només amb un mocador:

I si el grup vol vendre accions, així com fa Nueva Rumasa, doncs tindríem una foto com aquesta:

Sort que sabem llegir, que si no ja em veig  a més d’un mirant de dalt a baix els prestatges del súper buscant aquell Tomàquet Fregit que anuncia aquella rossa de la jaqueta vermella…!

Only girl in the world (?)

Fa unes setmanes tenia una idea brillant per lligar aquesta cançó amb un tema d’aquests roses que de tant en tant se m’acudeix penjar al meu bloc verd. No ho vaig fer perquè va resultar que la cançó no deia el que jo em pensava que deia i llavors la història ja no lligava…i jo que em pensava que sabia molt d’anglès perquè entenia les cançons! Ara he trobat un nou tema per poder posar de títol aquesta cançó, que em sembla que és i serà l’única cançó que m’agradi de Rihana: la meva experiència d’ahir. Sí senyors! A veure com m’ho faig per relacionar un tema amb l’altre…

 

Doncs bé, comencem pel començament. A les 8.57 minuts una parella d’uns setanta anys que semblava sortida de la revista HOLA! venia a votar. Els vam demanar que s’esperessin a les 9.00 i a les 9.00 van tornar. I a partir d’aquí tot un dia de degoteig de gent, sense parar. I això què té a veure amb el títol? Paciència!

 

Una senyora ens confessava que tenia 99 anys i que li feia molta il·lusió venir a votar. Una altra, de vuitanta ens deia que ja ens podíem imaginar què havia votat, ja que ella havia viscut la guerra civil i ja n’estava farta d’espoliacions. Un senyor que hauria titllat de militant del PP havent posat el vot a l’urna m’agafava de la mà i emocionat m’agraïa la feina que estàvem fent. Una dona en veure l’urna diu que és una llàstima que al nostre barri no vingui més gent a votar. Una noia de setze anys posa davant la càmera de la seva mare, és la primera vegada que vota…” i hem votat “sí”, eh!” aclareix quan ja gairebé se’n va. Una senyora em pregunta si hem hagut de reposar molts “sí”,  em pregunta amb cara de pànic si no serà que “en aquest barri” tothom ha votat “no”, li dic que ens hem trobat les butlletes del “sí” de cap per avall un cop. Ella agafa tots els “no” i els dona la volta… i mig en broma s’enfada quan jo els torno a posar bé. Sentim molts més cops “Gràcies per ser aquí” del que m’esperava. A fora, una senyora descobreix que allò que li havien dit, que ens havien donat un milió d’euros per fer la consulta, era mentida. Una altra ens confessa que està molesta perquè no ha sabut trobar on havia d’anar a votar…li expliquem que la publicitat és molt cara i no n’hem pogut fer massa. A la tarda passa un cotxe cridant “¡Viva España!” Després més gent ens felicita, ens animen, que ve corrent per poder votar quan ja són gairebé les 20.00. Gairebé el 95% feien una pinta de pijos del PP impactant.

 

Tanquem i recomptem. Havíem fet una porra verbal a veure quants “no” tindríem. Sort que no hem apostat, tots hem fallat: ens havíem passat. Només vint-i-pico “no” i dos vots blancs dels gairebé 300 vots de la nostra mesa. He viscut tota la vida equivocada, pensant que era única al barri, la única catalana, la única independentista, la única… i resulta que no és veritat. Per una vegada està bé saber que no sóc tan única com em pensava.

 

.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

 

De Vilaweb:Els barcelonins responen massivament a la consulta, amb la participació d’un (…) 21,37% del cens electoral

‘Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins és que no toca de peus a terra’, ha declarat Bosch. I deia això perquè, en comparació, la consulta de la Diagonal va tenir un 12’2%; els vots que van fer batlle Jordi Hereu, un 14’8%; ERC, SI i RCat havien sumat un 6’4%, i els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 a Barcelona havien suposat un 22’5% del cens.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

Avui per fi he obert els ulls: La Vanguardia no és ni de bon tros tan “lliberal” com diu: només una pagineta de res, tot i que han tingut la decència de dedicar-hi la portada. Res d’inforamr el dia 10 d’on èrem, res d’anàlisi posterior per barris, res de buscar la notícia. En canvi per al concert de la Kylie Minogue sí que s’ho van currar i això que interessava molta menys gent, n’hi caben 21.000 al Palau Sant Jordi, enfront els 257.000 que van votar ahir! Llàstima, això resta a credibilitat a un diari amb tanta tradició.

Fent història

És divendres i baixo del cotxe per anar al centre parroquial de Sarrià. Quan hi entro m’indiquen on és la reunió i en arribar alço la mà i separo els dits, salutació trekkie en plan capità Spock:

 

– Hola, em dic Maria, vinc a la reunió.

 

Em permeten passar. M’afanyo a seure i espero que algú em dirigeixi la paraula, cosa que només passa un cop. Un dels responsables del barri m’explica que diumenge serà una festa per a tothom, excepte per a mi. Bé, excepte per a mi i tots els voluntaris, que haurem de pencar molt. No li dic que a mi aquesta filosofia em sembla fatal, que crec que si ens ho passem bé ho transmetrem també a la gent del carrer però li ho disculpo perquè crec que per comparació, ell em deu veure molt jove, i deu tenir por que faci d’adolescent, em passi el dia parlant pel mòbil i lligant amb els nois i els amics que vinguin a votar.

 

Surto de la reunió i baixo doblement admirada: admirada per la professionalitat de la consulta del 10A (buf, si algú creu que és una consulta de pa sucat amb oli s’equivoca, tot plegat és molt “legal”) i admirada per l’ambient de poble que es respira a Sarrià. Hi vaig, poc, ho confesso. És que Sarrià, des de casa meva, fa pujada.

 

L’endemà canvio l’ambient de poble per l’ambient més de ciutat que es respira al litoral: baixada a Ciutadella, caminada pel passeig, parada tècnica a la Barceloneta, dinar al Born, visita a un museu del Gòtic i tornada des de plaça Catalunya. Aquest és el meu paisatge, la pujada és més progressiva. Però la consulta no se m’oblida, i no és perquè demà m’hagi de llevar a les 7, sinó perquè cada tres metres ens creuem amb gent embolicada de dalt a baix de senyeres, i no pas per animar ningú a votar. Són els seguidors de l’USAP, de Perpinyà, que sense saber-ho omplen de catalanitat la vigília de la consulta.

 

Mig insolada, ja a casa, dubto. Si jo vaig estudiar el sufragi universal els meus fills estudiaran a classe d’història aquest fenomen del que ara nosaltres en som protagonistes? Potser dependrà del resultat? Sigui sí o sigui no, en blanc, nul o morat, veniu a votar demà: estem vivint història, estem fent la història!

1984 al 2011

M’acabo d’acabar Mil nou-cents vuitanta-quatre, la novel·la que George Orwell va escriure el 1948. Fa gràcia que li posés el nom de l’any en el que ell vivia però amb les dues últimes xifres canviades, oi? Devia ser Orwell dislèxic? Doncs no ho sé, el que sí que sé és que tot i que els fets sí que transcorren el 1984 l’escriptor va titular l’obra “L’últim home a Europa” que sincerament, a mi em sembla molt més adequat però que els seus editors van creure poc comercial. Però aquesta no és l’única cosa curiosa d’aquest llibre futurista, voleu saber-ne més?

Socang: o sigui el Socialisme Anglès, és el partit únic en el règim totalitari en què està immersa Oceania, un dels tres països existents a la Terra. L’únic pensament legítim és el del Socang, qualsevol pensament en contra del Socang és un crimdepensa.

Eslógan del partit: La guerra és pau. La llibertat és esclavitud. La ignorància és força.

Societat: El país està dividit en tres estaments: els membres del Partit Intern amb certs privilegis, la resta de membres del Partit que treballen als ministeris i el Proletariat, que comprèn la gran majoria de la població però que es considera que no té intel·lecte. El Partit Intern controla els membres del partit a través de la Policia del Pensament, que té com a eina principal les telepantalles (veure definició més avall) però que també actua, per exemple, a través de la formació dels fills dels membres del partit, de manera que aprenguin a espiar el que diguin o facin els seus pares i així poder-los denunciar.

Telepantalla: és una espècie de tele i càmera alhora que repeteix tot el sant dia consignes i imatges a favor del Socang i que vigila tots els teus moviments. La veu de la Telepantalla es pot abaixar però no es pot eliminar, de manera que sempre està enraonant. Hi ha telepantalles a tot arreu, fins i tot al lavabo, així que no es pot fer ni mig moviment ni dir ni mitja paraula sense que la Policia del Pensament se n’assabenti.

El Gran Germà: no és un programa televisiu del futur sinó el nom del líder polític del Socang. La seva cara és present a tot arreu, sobre tot a través de la telepantalla. Alerta, “Big Brother is watching you”.

La Novoparla: és una llengua artificial que el Ministeri de la Veritat està inventant. Es forma moltes vegades a partir de la unió de dues paraules (com ja hem vist amb Socang) però la seva peculiaritat més important és que elimina de la parla tot pensament contrari al Socang. Si una cosa no es pot dir no es pot pensar.

Ministeri de l’Amor: contràriament al que caldria esperar no és un lloc de cites ni una espècie de temple religiós. És el Ministeri que tortura i castiga els opositors al règim.

Ministeri de la Pau: no té una furgoneta hippie a l’entrada sinó que s’ocupa de la guerra permanent amb qualsevol dels altres dos països de la Terra.

Ministeri de l’Abundància: no s’ocupa dels excedents de la producció sinó que raciona el menjar i els productes que arriben a la població garantint que visqui amb el mínim.

Ministeri de la Veritat: no s’ocupa de la veritat, s’ocupa de la mentida. Tot el passat és permanentment manipulat. Per exemple, l’ofici del protagonista és modificar les notícies antigues perquè ara siguin veritat (per exemple, un càlcul erroni de l’increment de producció de sabates s’amaga modificant la previsió de manera que la producció no sigui inferior al que es va dir sinó superior!) o eliminant de qualsevol arxiu una persona que ha estat eliminada pel Ministeri de l’Amor.

Memòria: la gent no té memòria o no vol usar-la. La memòria és l’única cosa que pot fer trontollar les mentides del Socang.

Home: per què és tan important l’antic títol? Perquè el protagonista és un home i no un titella del Socang, perquè el protagonista s’arrisca a anar en contra de la Policia del Pensament, fa coses d’amagat, recorda i intenta fer recordar als altres, però sobre tot perquè pensa. Pensa per sí mateix.

El perquè: el protagonista es pregunta sovint per què el Socang controla tant la gent, i al final li ho expliquen amb una paraula: poder.

Ara som al 2011, fa 63 anys que Orwell va imaginar un món terrorífic (distòpic, en diuen) on tothom estaria dominat per uns pocs, a base de terror i mentides. És així el món en el que vivim?

Tenim partits polítics a Occident que diuen constantment mentides i la gent, desmemoriada, que no se n’adona els va votant (“Aprobaré el Estatut que salga del Parlamento de Catalunya”).

Tenim una gran majoria de gent que viu al planeta amb pocs recursos, un altre estament que vivim més o menys controlats i finalment uns pocs privilegiats (polítics aquí, reis allà) que viuen dels altres.

Tenim règims totalitaris que s’atreveixen a empresonar i matar la seva pròpia gent per governar els supervivents a base de terror. Tenim un dirigent que envia SMS als seus ciutadants demanant que denunciïn els seus veïns.

Tenim règims totalitaris que esborren persones i canvien la història segons els convingui. Llegiu aquesta Contra de La Vanguardia o almenys aquest tros “Ahmadineyad ha jaleado a los opositores al gobierno de Egipto… ¡mientras él asesina a sus particulares opositores! Y, igual que hacía Stalin, borra de los libros de historia ciertos episodios luminosos del pasado iraní.”

Tenim una televisió que ens idiotitza enlloc de fer-nos més intel·ligents. Si parlem de banalitats a crits quatre hores seguides una tarda (Sálvame) o diem que la part que volem que sigui més admirada del nostre cos, després del pit, sigui el el cul (Princesas de Barrio) serem les reines del mambo. A qui se li acut de parlar de drets, de lleis, de finançament, de transport públic decent?? REEEES, això no interessa. Més val distreure el proletariat i acabar tractant-lo com si fos mancat d’intel·lecte, oi? I si en té, fem tot el possible perquè l’usi poc.

Beeeeee!!!! (ups, perdó, se m’ha escapat, m’estic convertint en borrego!)

-.-.-.-.-.-.-.-.-

I el premi d’avui és el següent, no està molt ben pensat però sí que és una bona cançó. Si voleu alguna cosa relacionada podeu mirar aquest genial anunci retro d’Apple.

Quan serem independents?

 

El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. No m’ho he inventat jo però sí que visc en un país tan petit que fins i tot sembla que el sol l’ignori. És tan petit i indefens com un nen dins el ventre de la seva mare… qualsevol cosa l’afecta i el pot destruir.

Fa ja molts i molts segles, i no és broma, que Catalunya es veu limitada pel país veí, ho vaig descobrir fent un treball que ens van fer fer en una assignatura de la carrera. Per fer el treball només havíem de fixar-nos en els pals que se’ns havien clavat a les rodes a la força i des de fora, tot plegat per respondre a una afirmació del Comte de Barcelona, Joan Carles de Borbó, que havia dit que l’únic moment de la història en què el castellà havia estat imposat a Catalunya era durant la dictadura franquista. Per rebatre l’alegre afirmació del Rei d’Espanya havíem de remuntar-nos al segle XV, quan mor l’últim rei català sense descendència i s’ofereix la corona a una nova dinastia, castellana: els Trastàmera. Ja el primer membre d’aquesta nova dinastia castellana, Ferran I el catòlic, intenta imposar a la Cort el castellà, sense gaire èxit. El seu successor, Alfons el Magnànim, neix a Castella i no arriba a Catalunya fins als setze anys, on es dirigeix a les Corts catalanes en castellà, tot i que l’obliguen després a emprar el català. Us podria anar descrivint la trajectòria castellanitzadora de cadascun d’aquests nous governants nostres, com ara propiciar matrimonis de les pubilles nobles catalanes amb nobles de la Cort de Castella o entregar baronies i comtats catalans a nobles castellans.

Als segles posteriors la repressió és molt més clara: la nova dinastia dels Àustries al poder, al segle XVI, intenta imposar la llengua del Rei a tots els seus súbdits quan aquesta llengua, fins i tot per a molts nobles, era una llengua estranya per als catalans. Un dels mitjans, per exemple, era obligar a predicar a les esglésies en castellà, mireu la resposta que va rebre la gent que se’n queixava: Respuesta al Memorial que se dio al Concilio Provincial para que se prohibiese el predicar en lengua castellana dentro de su Corona: “supuesto que Cataluña es España, no menos que Castilla, ¿cuál seria su lengua natural sinó la de España, que llaman castellana?”, o sigui, que la llengua natural de Catalunya és el castellà, atenció, porque estamos en España, coññño. Això no ara, que tothom mira la tele i sap parlar castellà a Catalunya, no, això al segle XVI quan molts nobles encara ni en sabien, imagineu-vos el que en sabia la gran majoria de la població que vivia al camp… fa riure. No parlem ja de la Reial Cèdula de Carles III (1768) on es diu ”para que de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en este asunto”. O de la imposició a l’escola (es comença a finals del segle XVIII, em sembla) llegiu això: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento (…) y éste a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena”. Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de Febrer de 1837

No us vull avorrir amb més dades històriques, més que res perquè el treball per portar-li la contrària al Rei d’Espanya tenia més de vint fulls, però vaja, si ara només ens estem fixant en els entrebancs lingüístics que ens han vingut des de fora, imagineu-vos en els altres camps quina pila de fulls que podríem omplir!! Ara, siguem pràctics, no cal remuntar-se al segle XV ni plorar per la pèrdua dels nostres drets i Institucions l’onze de setembre de 1714, no. Per plorar en tenim prou amb fets recents, amb fets del segle XXI, fins i tot amb els fets de l’últim any. No sóc la millor per resumir aquests fets, però només cal que penseu en Tribunals Constitucionals, prohibicions de consultes, finançaments poc generosos amb els generosos o multes per emetre TV3 a segons quins llocs, per no parlar de les contínues burles, crítiques, i manifestacions anticatalanes causades per la incomprensió de les reivindicacions i les preocupacions dels catalans.

Demano que prenguem com a exemple el poble àrab que s’ha aixecat contra la injustícia, reunir-nos tots a la plaça Catalunya eternament fins que aconseguim la nostra Independència! Però sóc realista i sé que no es pot comparar la nostra situació amb la seva, fins que no ens matin de gana no hi haurà una reacció així. Vet aquí la meva predicció: Catalunya no serà Independent fins que les pressions se’ns facin insuportables. De moment ens farem contrabandistes mentre no descobreixin detectors de secrets del cor i ens conformarem amb les consultes populars sobre la Independència, els Barcelonins anem a votar el dia 10 d’abril!! Si no hi sereu recordeu que podeu votar anticipadament!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-

El premi del dia: és aquest!

jo tinc, tu tens, ell té

Ja l’haureu vist. Apareix un noi en una barra parlant sol. Bé, representa que parla amb la cambrera però sincerament, entre que parla com si fos al teatre (o a l’Institut del Teatre) i que la cambrera atrafegada només se’l mira de tant en tant que em fa l’afecte que reflexiona tot sol. Després apareixen els Amics de les Arts i actuant molt millor comencen a dir totes les coses bones que tenim a Catalunya. Potser és que no actuen perquè els mou el cor.

És un anunci d’aquells que a mi, personalment m’emociona. M’emociona perquè trobo que tenen raó i que tot el que tenim és meravellós i que en podem estar orgullosos. No se m’ha passat pel cap pensar “ostres, parlen de la Rodoreda – que personalment no puc suportar – però no parlen dels cronistes medievals”, ni “ostres, parlen de les anxoves – que personalment no puc suportar – però no diuen res del pa amb tomàquet”. No, és molt difícil fer-hi cabre totes les coses bones que tenim en un sol anunci, és veritat. Jo m’imagino el publicista quan va tenir la genial revelació de fer aquest anunci i no podent esperar-se ni un moment agafa paper i llapis i comença la llarga llista:

Els Pirineus

La costa

El sol

L’Empordà

La Fageda

La Cerdanya

El delta de l’Ebre

L’estany de Sant Maurici

Aigüestortes

La Sagrada Família

El Park Güell

Miró

Dalí

Portlligat

Rodoreda

Monzó

Brossa

Serrat

El tió

El caganer

La sardana

La Patum

Els castellers

La llonganissa de Vic

El recuit de Fonteta i d’Ullestret

Les galetes de Camprodon

Els calçots

El romesco

El cap i pota

El trinxat

Les anxoves

Els millors cuiners

“Sí senyor” – es diu havent acabat la llista  – “un esquitx de cada cosa bona que tenim a Catalunya!”

Un temps després, ja filmat i emès, comencen a caure les crítiques. “Ep, ep – diuen els de Lleida – que nosaltres tenim molt més que l’estany de Sant Maurici, també tenim els caragols i moltes altres coses!”. “Ep, ep – diuen els de Tarragona – que no hi ha cap al·lusió a la Tarraco romana”. “Ep, ep – plora una barcelonina – que no cal que comptis què tens tu i què té ell! L’anunci només parla del que tenim, nosaltres!! Tot el que anomenen ho sento ben meu, ben nostre. Que provin de dividir-nos des de Madrid, d’acord, però que siguem nosaltres qui fem divisions…perdonin-me, però això ara no toca”

Si encara no l’heu vist, no us el perdeu!

Tres preparacions, tres reflexions

Tinc tres problemes: la preparació per anar a un concurs de la tele i no fer el pena, la preparació d’una reunió a la que no assistiré i la preparació de les últimes classes del curs. Així doncs les idees del reflexionem-hi es van acumulant com els pals dels remuntadors a les pistes d’esquí quan ningú no els agafa… i he decidit fer un tres en un. Aquí els teniu:

Títol: Por el interés te quiero Andrés

Ara resulta que les relacions València-Catalunya són bones… és una llàstima que per a altres temes menys ferroviaris Catalunya no sigui al mig com el dijous!

 

Títol: L’Elvis cantà òpera

Preparant-me per a un programa de tele al que aniré aviat m’he adonat que quan l’Elvis cantava “It’s now or never” realment versionava “O sole mio”. Suposo que això ja ho sabia tothom però algú ho havia de dir!

 

Títol: En Màrius m’ha escrit un correu

No sé si sou tan fans d’en Màrius Serra com jo, però si ho sou aprofiteu l’orgia apte per a tots els públics que ell i d’altres verbívors faran dilluns vinent (17 de gener) a les 19.30 a la llibreria Bertrand (només per veure la llibreria ja val la pena anar-hi!) que és a Rambla Catalunya (número 37). Jo treballo i no hi podré anar!

Berlusconi Cèsar

L’últim emperador romà és sens dubte Silvio Berlusconi. No té un gran Imperi territorial, però sí un gran poder de control. Com a bon emperador il Cavaliere (que dius, qui es va inventar el sobrenom??) necessita una gran tomba.

 

Sí, sí, ja sé que molts de vosaltres ja sabeu on us enterraran. En el meu cas és més complicat, perquè a casa meva no tenim cap nínxol ja que on hi ha els meus avis enterrats ara és propietat d’altres familiars. De fet el meu desig, contra la voluntat de ma mare, és que m’incinerin i així els meus parents no hagin de mantenir la meva tomba com si fos una propietat més.

 

Però bé, tornant a en Silvio, resulta que el tiu fa vint anys que va pensar que ell es mereixia una gran tomba. No vull dir un panteó familiar bonic amb una estàtua d’un àngel d’aquells que abunden als nostres cementiris. No, no, com a bon emperador el president italià s’ha fet construir un mausoleu a casa seva.

 

Val a dir que això entre els romans era normal. Diu aquest interessantíssim article que entre la gent de pasta “La idea no era construir un gran edificio para garantizar la supervivencia de los difuntos como en Egipto, sino la de hacer visible a los ciudadanos de Roma el poder de cada familia”. Es veu també que els emperadors construiren dos mausoleus imperials per enterrar-se tots juntets.

 

I per què l’últim dels dirigents de Roma havia de ser menys? El tiu va agafar cent tonelades de marbre i a un famós escultor i apa, a construir una tomba basada en la de Tutankamó. A més de fer-se un sarcòfag a l’egípcia, el tiu ha contruit a dins tombes per a la família i nínxols per a 32 dels seus “best friends”, entre ells algun mafiós (cosa que em sembla natural). Diu La Vanguardia: “Los mausoleos no se asocian a gobernantes democráticos modernos, sino a figuras de otra índole: Lenin, Mao, Ho Chi Minh o Kim il Sung”.

I com és aquest sepulcre? Doncs mireu d’imaginar-vos una escultura descomunal i una entrada en plan La vall dels Reis… ben mirat, mireu-vos aquest video i hi podreu entrar! A partir del minut 2 comença el més interessant, al 4 es veu l’entrada al mausoleu.

 

I quina és la reflexió de tot plegat? Els polítics cobren massa.

 

I ara a qui voto?

La campanya electoral és contraproduent, se m’han passat les ganes de votar ningú.

Al PSC? “Ni de dretes ni independentistes” Els nini al poder… no.

A CiU? “una catalunya millor” Una Catalunya en minúscules pot ser millor?

Al PP? “Solucions contra la crisi” Que em volen enredar!

A ERC? “GENT VALENTA” Vol dir que s’ha de tenir valor per votar-los?

A ICV? “Verd esperança” De verd només tenen la pell, extraterrestres…

A “Ciudadanos”? “Rebela’t” S’han oblidat la coma i el “despulla’t”.

A Solidaritat? “Catalunya, proper estat d’Europa” Si no fos pel Laporta i la Lapiedra…

A Reagrupament? “Independència, democràcia i treball” Que no són els anteriors?

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I amb els verds al poder seguim rebent cinc sobres de propaganda electoral per ciutadà. I juraria que el paper que han utilitzat ells és el més contaminant, tan plastificat…

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

I l’Alícia s’escandalitza que les persones insultin altres persones, que els germans andalusos se sentin ofesos pels comentaris de Puigcercós. Diu la tia: les paraules de Puigcercós “són inacceptables, indignes i han suposat un insult al poble andalús”. No seria suficient que Puigcercós “demanés perdó” al poble andalús. “No es pot insultar uns o altres i després demanar perdó com si no hagués passat res” i critica que aquesta manera de fer política és excloent i un estil que el PP no desitja.

Alícia, ara imagina’t que algú et diu el mateix a tu però canviant andalusos per romanesos….! Perquè els romanesos no són d’una altra espècie, oi?

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Hi ha un partit que promet deixar els escons que guanyin buits, una alternativa al vot en blanc que pot estar bé.

Tinc pipi!

Si viatgeu a Anglaterra, per exemple, i a mitja passejada per les muralles de York expresseu el sentiment del títol només caldrà que busqueu al mapa, o a als cartells del carrer, quins lavabos públics teniu més a la vora. Quan hi arribeu entreu, buideu i continueu feliços la visita.

A Barcelona, en canvi, si teniu necessitat d’anar al lavabo ho tindreu complicat. Us recomano que aneu a algun centre comercial si és de dia, i de nit que entreu en un bar que tingui terrassa, i si algú s’emprenya amenaceu de fer el riu a la porta del local! L’alcalde i els mitjans de comunicació es queixen que la gent fa les seves necessitats a la via pública, que hi ha carrerons preciosos amb perfum d’orina i que els contenidors i cotxes es converteixen en llocs ideals per anar pixar, però a ningú se li ha acudit una solució. L’única cosa que saben dir els meus alcaldes és això, “De casa s’ha de sortir pixat…”.

Però potser m’equivoco i sí que n’hi ha de lavabos públics a Barcelona. Vaig al web de l’Ajuntament, entro a BCNeta (Barcelona ciutat neta) perquè suposo que allà hi diran alguna cosa. Doncs no, molt de reciclatge, molt de recollida selectiva, de trastos vells i de sacs de runa però de poder pixar al carrer res. Busco a l’apartat de civisme i clico a “com puc millorar el meu civisme”, però res, parlen d’olis usats i d’escombrar la vorera, però d’on he d’anar a fer el riu res de res. Busco al cercador del web “lavabos públics” a veure si tinc més sort i sembla que sí, hi ha 356 documents que en parlen. El primer és del 2005 i diu que s’ha iniciat la instal·lació de lavabos públics a diversos espais de Ciutat Vella. Busco si això que diu és veritat i ensopego amb un vídeo de la televisió de Ciutat Vella on es comenta l’assumpte. No sé ni com, després trobo allò que buscava: un mapa d’urinaris públics (ah, és que en deien així).

Doncs vaja, no sabia que existien aquests “urinaris”. Suposo que no estaran oberts tot el dia i que molts estaran en males condicions, però no vull ser pessimista, només fer una recomanació: potser en comptes de posar banderoles al carrer on t’expliquen on no pots fer pipi seria millor que ens repartissin mapes on s’indiqui on és que sí que ho podem fer. Jo deixaria d’entrar corrents i sortir sense compra al Corte Inglés.

Poc que pot ser això, Josep!

Aquest cap de setmana he afegit al meu lexicó aquesta expressió tan bonica. Com a bona pixapina-kamaca de Can Fanga no l’havia sentit mai i com de tot allò que és de Girona me n’he enamorat. Us deixo amb tres notícies del meu diari preferit:

Poc que pot ser això, no se’ls poden pagar?: “Com a part de l’acord de patrocini que uneix l’empresa Audi amb el Barça, des del 2006, tots els jugadors de la primera plantilla van rebre ahir un cotxe de gama alta de la marca alemanya.”

Poc que pot ser això, i ara com es distrauran?: “Agents de la Brigada de Joc del Cos Nacional de Policia i inspectors de la Conselleria d’Interior del Govern han clausurat tres clubs de la tercera edat perquè jugaven a bingo de manera il·legal. Fa uns dies, una comitiva policial es personà al local parroquial de la tercera edat de Son Cotoner, situat al carrer Francesc Martí Mora de Palma. Els agents, complint ordres dels inspectors de joc de la Conselleria, màxims responsables de l’operació, entraren a l’establiment i cridaren: “Alto, Policia. Que ningú no es mogui!”. Tot seguit, sol·licitaren als presents la documentació, aixecaren diverses actes, precintaren la sala i s’endugueren la màquina de bingo.”

Poc que pot ser això, segur que eren desapareguts?: “Els 33 miners xilens que ja fa prop de 70 dies que estan atrapats a l’interior de la mina San José s’hauran de reinscriure als arxius legals per recuperar l’estatus de persones vives i deixar de constar com a desapareguts, segons ha explicat el prefecte Luis Mardones, de la Policia d’Investigacions de Xile.”

JORDI (HEREU)… T’ESTIMO!

Si seguiu llegint us explicaré tota la veritat sobre aquesta història d’amor que no trobareu a cap altre bloc.

És molt semblant a la novel·la “Orgull i prejudici”… ai, Jordi! Et vaig veure al Telenotícies divendres 10 de setembre de 2010 i segurament el meu prejudici contra teu va actuar massa precipitadament. Feies unes declaracions davant les càmeres, al teu darrere una fotografia de l’Eixample. La teva arrogància, el teu menyspreu cap als teus interlocutors, el teu orgull, la teva mala educació, el teu to burleta, els teus gests, els teus “eh?” amb aires de quillo… tot el conjunt de la teva persona em va fer canviar de canal. M’havies provocat un sentiment tan gran de repulsió que sabia que fos quin fos el teu comportament a partir d’ara series l’únic alcalde sobre la terra a qui podria votar. Les teves paraules em venien un i altre cop a la ment “Jo sóc l’alcalde, eh?”.

Em vaig quedar tocada uns dies. Una mica contenta al cap de setmana t’imitava i me’n burlava de tu, tothom creia que sobreactuava. Per defensar el meu honor vaig començar a cercar informació de la notícia….però quina sorpresa! La premsa escrita havia suavitzat del tot el teu discurs, fins i tot n’hi havia que el titllaven de valent, de mostrar que tens les coses clares. Potser m’equivocava i t’havia jutjat malament.

Però una imatge val més que mil paraules, havia de trobar el vídeo on feies la declaració. Vaig buscar a Google “Jordi Hereu”, “Hereu alcalde”, “Hereu jo sóc l’alcalde”, “Hereu es reafirma” “vídeo”, “10-09-2010”, “telenotícies”, “TV3”… però res de res. L’única cosa que trobava era un vídeo al Tres a la carta de dinou segons, castrat de l’original.

http://www.tv3.cat/videos/3087950/Hereu-es-reivindica-per-ser-el-candidat

En aquest moment va començar el meu canvi d’actitud cap a tu: quin poder que tens, noi! Fas una cagada, et comportes malament però tot es manipula perquè la teva imatge no es deformi, per fer-te quedar com un hereu (ai! perdó!), com un heroi. Però jo recordava aquells “eh!”. No podia dormir. El segon dia de cerca el vaig trobar, el vídeo original, sense talls, sense censures, el vídeo en el que es veu que el teu orgull és real i que els meus prejudicis no són infundats. Cap altre bloc us l’enllaçarà, cap altre mitjà us el facilitarà, cap diari podrà plasmar les teves paraules amb la força amb què ho vas fer tu…

Mireu del minut 18.31 al minut 19.44. Un minut i tretze segons!!!!

http://www.tv3.cat/videos/3088312

Espero que aquesta entrada sigui la més vista de la història del Reflexionem-hi i que aconseguim, per fi, que Barcelona tingui per alcalde un cavaller – amb un Clos i un Hereu n’hem tingut prou. Barcelona decidirà, espero que ho faci amb seny.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Atres grans moments del nostre alcalde:

http://www.youtube.com/watch?v=J5Vf8PR3tQQ

http://www.youtube.com/watch?v=O0vU3sFDLek

Vive la différence!!!!

“El ser humano es extraordinario”, diuen els anuncis d’Aquàrius: tan capaços de construir una catedral amb materials reciclats com d’inventar el gas mostassa. A França van decidir passar tots els reis per la guillotina cridant “Liberté, égalité, fraternité” i ara tenen un president que es dedica a treure llibertats, a remarcar desigualtats i a crear de tot menys bon ambient.

Em fan una gràcia els polítics! Des dels seus despatxos, com feia Chaplin a “El gran dictador”, decideixen el futur del món, aliens totalment a la realitat. Convido al senyor Sarkozy a agafar una cadira plegable i passejar-se per aquests campaments que està desfent, parlar amb la gent, saber què els passa, negociar una adaptació al món en el que la resta vivim, no ho sé, però qualsevol cosa és millor que treure’s les puces de sobre. Si hi parla una mica encara farà algun amic, resulta que tots som humans.

I un cop França quedi neta de gitanos, quin serà el proper poble convidat a marxar?

Inútils

Continuant amb l’escrit anterior torno amb més polítics: avui al telenotícies diuen que el PP ha demanat disculpes per uns díptics que relacionaven la delinqüència amb els romanesos, els de ICV diuen que els denunciaran perquè estigmatitzen els romans… a veure, com quedem? Italians o romanesos? No tenen pas fama del mateix!

Aquesta pífia de l’Herrera està al nivell de la de la Esteban: http://www.youtube.com/watch?v=e0TQTTrcsJo

A rambla, el 2010

Dia de Sant Jordi, paradetes de llibres, roses i polítics. ERC segueix les passes d’en ZP i proposa PuigcERCós president. A davant el PSC diu que fan política Perquè Seguim Creient. Ara només falta que CiU diguin que estan més Contents I eUfòrics que mai perquè la crisi afecta en Montilla o que ICV ens pengin banderoles comunicant la seva Imminent Campanya contra els Vegetarians (pobres plantes, no?).

A part de campanyes penoses, què hi fan els polítics a la meva diada? A sobre amb mentides – com sempre- com la de la foto. (Despistats: l’Hereu ja ha dit que si al referèndum surt la opció C, és a dir, deixar-la tal com està, no ens pensa fer ni cas. “Ole, ole y ole”)

Tornem la Creu de Sant Jordi a en Millet!

No us penseu que li tinc cap mena d’estima, ni tan sols pel cognom. Només és que em sorprèn que una persona hagi de tornar un premi per mala conducta. La Creu de Sant Jordi és una distinció que el nostre Govern adreça a persones o entitats que “han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat”. Si el 1982 la Generalitat va creure que el senyor Millet era un bon candidat per rebre aquesta distinció, si no es va dedicar a investigar el premiat, és problema de la Generalitat, no pas del Millet! Si a un escriptor se li dóna un Nobel i després la resta de la seva creació és nefasta, ha de tornar el premi? Si un Maradona per exemple, rep algun premi per ser el millor jugador del món i després s’abandona físicament ha de tornar el premi? Demano més rigor a l’hora de premiar les personalitats del nostre país, no premiem només algú pel càrrec que ocupa.

Lo hecho está hecho

Mireu, la Shakira i jo hem mantingut una història d’amor molt llarga, encara que ella no ho ha sabut mai ni ho sabrà, quina tragèdia. El primer disc que vaig sentir va ser “Dónde están los ladrones”, quan encara anava de morena i amb trenetes hippies, i m’enamorava “Octavo día” i la sentia mil vegades, prèvia rebobinada de la cinta. Amb la Loba ens vam enfadar una mica (tot i que de tant sentir-la reconec que sóc una de les poques que la ballen amb passió, desitjant que la lletra sigui crítica) però de seguida hem fet les paus, ara que per la ràdio sona “Lo hecho está hecho” (http://www.youtube.com/watch?v=H4AiZqAycmo&feature=related) i que aviat ens bombardejaran amb Gypsi, retorn als orígens, per fi. Llàstima que el videoclip em fa por (oberta de Lluís Gavaldà), amb Barcelona d’escenari i el meu “estimat” Rafa Nadal fent el paper d’amant. Brrrrrr (escalfred).

Però no és de la Shakira de qui us volia parlar, sinó de l’Hereu. Ja sabeu que aquest senyor té tota la meva estimació, igual que tots els del seu ofici, però és que ara n’ha fet dues de grosses. Es veu que a les últimes enquestes el senyor Trias el guanyava, i per això el nostre alcalde s’ha passat a l’acció: ara vol que Barcelona sigui seu dels Jocs Olímpics d’hivern, cosa que tots haureu sentit, i també vol que la Diagonal sigui el lloc per on tots els barcelonins (i barcelonines) passegem.

A veure, suposo que del primer tema ja se n’ha parlat molt, i tot i que m’indigni perquè a Catalunya (que no Barcelona) no tenim neu, perquè gastarem milions dels nostres diners en època de crisi en la candidatura, perquè els de l’Aragó ara s’emprenyin amb nosaltres dient que “Cataluña nos mira por encima del hombro” quan el que voldríem la majoria és que escollissin Jaca i ens deixessin en pau, perquè els polítics tenen idees de bomber per guanyar vots en comptes de donar solucions als famosos i molt gastats “problemes reals del contribuent”, pot ser, i només és una possibilitat (o probabilitat, mai ho he tingut clar) que ens vagi bé per arreglar les infraestructures d’aquest nostre país. Però vaja, per mi que al projecte li caigui un totxo al cap i li agafi amnèsia, i que el deixin estar. (Mireu els gags del Polònia a Vancouver: http://www.tv3.cat/pprogrames/polonia/polSeccio.jsp?seccio=video)

L’altra gran idea de l’alcalde és renovar la Diagonal perquè els barcelonins (i barcelonines) tinguin un espai verd per on passejar-se. Bona idea, m’encantaria tenir més zones verdes, a veure, com ho fem? Doncs molt fàcil, s’agafa la Diagonal, es limita el trànsit d’aquesta via a mínims i es fa circular els pringats que hi vagin a parar a 30km/h. Que hi passi el tramvia i el transport públic i prou. Els cotxes? Doncs res, farem que els carrers de l’Eixample engoleixin tot el trànsit que ara passa per la Diagonal, és a dir, eliminem els aparcaments i guanyem carrils. Espera, espera, a veure: a partir d’ara quan passegi per la meva estimada (sense ironies) Eixample sentiré més soroll, respiraré més fum i no podré anar-hi en cotxe encara que sigui l’hora en què el metro ja no funciona? Passejar per aquests carrers on hi ha les cases més boniques de Barcelona i les botigues i restaurants més guais serà encara més urbanita, perquè com que els semàfors estaran sincronitzats perquè els cotxes puguin passar a tothora els vianants mai podrem creuar. Espera, espera, que per passejar la Diagonal serà un lloc idíl·lic, segur, amb totes les seves botigues de marca i restaurants de més de 50€ per persona. Serà un lloc molt guai per quan un cop al mes decidim sortir amb la bicicleta, anar amb patins o fer una mica de footing! Però la resta de dies, de l’1 al 30, quan passem per l’Eixample patirem les conseqüències d’haver volgut un espai verd en una ciutat com Barcelona. Perquè, no era més fàcil invertir els milions que costarà aquest projecte en recuperar els espais verds que ja tenim, com ara el parc de la Ciutadella i fer-ne un espai més agradable, o simplement crear nous espais verds? Per què si el pobre Cerdà va preveure amb dos-cents anys d’antelació que necessitaríem una avinguda molt ample per distribuir el trànsit de la nostra ciutat ara els del segle XXI se senten més llestos? Si els polítics de la seva època li haguessin fet cas tindríem zones verdes a cada illa.

Però vaja, les queixes arriben massa tard… com sempre. Quan als polítics se’ls posa alguna cosa al cap ja podem dir el que vulguem els ciutadans, lo hecho está hecho.

L’informe Pelicà

Aquesta història comença amb la fotografia que teniu aquí a dalt. El diari deia que era un bomber protegint-se de les flames i jo m’he estat deu minuts mirant-me-la, com aquells jocs d’il·lusions òptiques on s’hi ha de trobar la vella i no la veus. Ja em disculpareu, jo buscava enmig d’aquell conjunt de taques la silueta d’un home lluitant contra les flames, fins que de cop l’he vist: “Òndia, però si és la cara!” Bé, la qüestió és que he tingut deu minuts per pensar un altre cop amb l’incendi, la mort d’aquells bombers, les crítiques per la manca d’organització i la posterior notícia sobre l’autorització d’una mina en el lloc dels fets.

Jo que sóc molt de veure pel·lis de seguida m’he posat a la pell de la Julia Roberts a El Informe Pelícano (si no l’heu vista us la recomano, una de les meves preferides), on una estudiant de dret relaciona un sèrie d’assassinats amb el projecte per extraure petroli d’un parc natural. Reconec que encara en pijama i sota una manta no he trobat cap prova per Internet del que dic, i reconec també que el meu esperit periodístic només m’ha portat a llegir una estona notícies i articles relacionats. Aquí teniu els meus descobriments.

1. El mineral que hi ha sota els arbres cremats es diu bauxita. No sé pas a quin preu deu anar al quilo, però està clar que es pot vendre i que hi ha demanda: de la bauxita se n’extreu l’alumini.

2. Alumini? I què? Doncs que l’alumini és un material que és la canya, això és el que he trobat: “És lleuger, dúctil, mal·leable, resistent al rovell, de baixa densitat (tres vegades menor que l’acer), no magnètic, impermeable a l’aigua i a les olors, aïllant tèrmic, fàcil de decorar, etc. Un metall indiscutiblement interessant per a la nostra societat.” És per tant usat en aeronàutica, joieria, envasos, etcètera. “Només té un problema: l’elevat impacte ecològic del seu cicle de vida.”

3. Impacte ecològic?? Això és el que he trobat: “Fabricar una tonelada de aluminio supone: Extraer de 4 a 5 Tm de bauxita procedente de extracciones al aire libre que generan muchos residuos y provocan el deterioro de ríos y acuíferos. La industria del aluminio está considerada una industria muy contaminante. Con la extracción de la bauxita de los suelos lateríticos ya se da una degradación casi irreversible del paisaje y se producen grandes emisiones de polvo.” I això: “Ens explica que la bauxita s’extreu, es tritura i renta. El procés genera en aquest punt uns residus òxids insolubles anomenats fangs vermells que són sovint abocats als rius, provocant molta contaminació” *

4. El 1988 l’empresa “Minerales Refractarios S.A.”, propietària dels terrenys, intenta reprendre l’activitat extractiva.

5. Suposem que a causa de les raons del punt 3 “el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) denegó el permiso para que explotaran la bauxita basándose en las normas subsidiarias del Ayuntamiento, que otorgan la máxima protección a esa zona”

6. “Tras el intento fallido de 1988, la empresa propietaria de los terrenos volvió a solicitar autorización en junio del 2006.

7. A la mateixa zona s’origina un incendi que es descontrola i cinc bombers perden la vida. La causa de l’incendi és primerament un llamp, després es confirma que ha estat intencionat i es detenen dos personatges.

8. Sense deixar temps de refredar l’ambient passa això: “El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, firmó el pasado 1 de diciembre, apenas cuatro meses después del trágico incendio de Horta de Sant Joan, la autorización para explotar una mina ubicada en la zona devastada por las llamas. La mina está dentro del espacio protegido por el Parc Natural dels Ports y Medi Ambient le ha dado luz verde pese al informe desfavorable de los gestores del propio parque.”

9. Dia 8 de febrer, una noia llegeix el diari mentre esmorza i veu una conspiració amagada, empresaris pagant homes per provocar l’incendi i subornant polítics de dubtosa ideologia verda per aconseguir obtenir el preuat i rentable metall del sòl d’Horta de Sant Joan.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
* Cal afegir però que el procés més contaminant és la fabricació de l’alumini. Tot i que no ens afecta (que fort) perquè aquest procés es duu a terme en altres països, més pobres…! Això és el que he trobat: “El procés més impactant és la fabricació de l’alumini, per l’elevada quantitat d’energia que es necessita. La generació de residus i el cost de l’energia (i de la mà d’obra) fa que els països industrialitzats, consumidors de l’alumini, es plantegin ubicar aquestes fàbriques als països tropicals empobrits, al costat de l’extracció de la bauxita. La fabricació d’alumini va associada per aquesta raó a la construcció d’infraestructures d’obtenció d’energia (plantes nuclears, preses hidràuliques, etc.).” i “Es calcula que per cada llauna d’alumini s’ha fet una despesa energètica equivalent a mitja
llauna de petroli!”

No hi trobo el problema

“Són objectius estratègics del Govern de Catalunya garantir el dret dels ciutadans a poder veure cinema en les dues llengües oficials i fomentar la distribució i exhibició de cinema en versió original subtitulada. En aquest darrer cas, per dos motius: per respecte a la integritat de l’obra cinematogràfica tal com ha estat concebuda pel seu creador i per promoure el coneixement de llengües estrangeres per part de la població de Catalunya.

A l’empara de l’article 28.3 de la Llei 1/1998 de política lingüística, la Llei preveurà que sempre que una pel·lícula s’estreni a Catalunya subtitulada, el distribuïdor haurà de subtitular-la en les dues llengües oficials, i haurà de distribuir el 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua.

Aquesta mesura s’implementarà progressivament per facilitar a les companyies distribuïdores el trànsit cap a la nova situació: 30-70% el primer any de vigència de la Llei; 40-60%, el segon, i 50-50%, el tercer.

Si el distribuïdor opta pel doblatge, la Llei també garantirà que l’oferta de cinema doblat sigui en les dues llengües oficials, equiparant-la a l’oferta dels altres sectors de la indústria cultural. Com en el cas de la versió original subtitulada, la Llei preveurà la distribució del 50% de les còpies del llargmetratge en cada llengua. També en aquest cas, la implantació serà progressiva.

Queden exemptes de l’obligació de doblatge les pel·lícules en versió original castellana i catalana, sigui quina sigui la seva nacionalitat i amb independència del nombre de còpies que se’n distribueixin.

Per incentivar la versió original subtitulada, la Llei establirà mecanismes per tal de generar un fons destinat al seu foment.”

Fragment del Dossier de premsa sobre la Llei del cimema de Catalunya: http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Documents/Documents%20VJ/Arxiu%202009/Dossier_premsa._Bases_llei_cine.pdf

.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Senyors empresaris que vau fer vaga dilluns,

Els que sabem totes dues llengües no tindrem problemes, veurem la pel·lícula que volem veure en la llengua amb què l’exposeu, com hem fet fins ara, amb la diferència que a partir d’aquesta llei això farà que sigui possible que de tant en tant la visió de les pel·lícules sigui també en català. Estic tan contenta que prometo anar més al cinema que abans, i triar la meva llengua sempre que em sigui possible. Així doncs, on és el problema?

Descansin, doncs, en pau,

Reflexionem-hi

PD: Plantegin-se de tancar sales durant la setmana o baixar una mica els preus si el negoci passa per la crisi que tots passem, que el català no és pas el motiu pel qual la gent no va al cinema.

“Qué ajco!”

Tinc un nebot que deu tenir dos anys i diu poca cosa més que “papa”, “mama” i “aigua”, però de tant en tant ens sorprèn amb alguna paraula que demostra que cada dia amplia una miqueta el seu lèxic (que mono). L’altre dia no parava de dir “Qué ajco” a tot allò que no li agradava, no volia o trobava brut (que fi).

La culpa és tota nostra, que tenim aquest català pervertit a casa i repetim constantment “¡Qué asco!”quan alguna cosa ens fa fàstic. Aquest mateix matí, per exemple, quan m’he llevat i he llegit a la versió digital del diari els comentaris que els lectors anaven fent sobre el resultat d’una enquesta encarregada per La Vanguardia m’ha vingut la cara del meu nebot…quin fàstic.

Es planteja si l’enquestat està d’acord que el TC retalli l’Estatut en cas que el trobi anticonstitucional, i amb els resultats el diari publica el “divorci” entre Catalunya i Espanya, ja que el 61% dels espanyols han votat a favor del Tribunal i el 61% dels catalans ho han fet a favor de l’Estatut. Cadascú escombra cap a casa.

Però el que fa fàstic són els comentaris que la gent deixa sota la notícia, barrejant Estatut i independència, nacionalisme i feixisme, però sobretot enverinant d’odi cada paraula escrita amb tota la mala bava del món. Jo dels de La Vanguardia no toleraria aquest tipus de comentaris, més valdria que ni es pogués comentar… almenys així no fomentarien sense voler tot el que amb aquell editorial van intentar combatre.

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20100102/53859123841/divorcio-entre-catalunya-y-el-resto-de-espana-por-la-sentencia-del-estatut-maragall-pujol-pasqual-ma.html

“Me la pela el Estatut” + “No hay derecho al pataleo”

Això de la foto es veu que és dels anys trenta del segle passat, però seguim igual. Que si som separatistes, que si som insolidaris, que si diem mentides o que si som nazis (l’última, Lozantos dixit).

Res sobre que van ser ells els que van entrar per la força, res sobre que Espanya és “una, grande y libre” fa poc temps, res sobre que aquest Estatut no varia gran cosa. RES. Que no, que els catalans som l’ovella negra i si a canvi de ser espanyols no rebem res de res, molt millor. Que el que diu el Tribunal ha d’anar a missa, encara que encara no hagi dit res… tots sabem què dirà…però alerta, que no ens podem ni queixar.

ARGHRWFAFGBERBRDBGERFHYWJYHNBVAFCAQEGWABRGTYHLSFSSS!!! (ràbia expressada al teclat)

el 27 noviembre 2009