Tag Archives: Barcelona

A Sarrià cremen i pinten

                    És una cosa que no sé per què no surt als diaris. Potser és perquè ningú no els informa, i per això no surt. Potser és per algun motiu més fosc, com per exemple que no interessa que se’n parli. Sigui com sigui, ja us ho vaig explicar aquí, fa un temps van cremar la porta de l’església de Sant Vicenç de Sarrià i poc temps després va aparèixer una pintada a la façana del santuari de Sant Antoni de Pàdua, on hi deia “La única iglesia que ilumina es la que arde”.
                   Ara al mateix barri resulta que es cremen altres coses, en concret banderes catalanes dels balcons, curiosament acompanyades també d’unes pintades de banderes espanyoles a les façanes dels edificis de la Generalitat. Fins i tot hi ha una novetat, plantar una bandera espanyola d’arbre a arbre davant de la casa de qui se li ha cremat la bandera.
                   Tot plegat em fa una mica de por. Sincerament, al setembre sentia parlar la gent del Baix Llobregat, on treballo, i m’emocionava en sentir aquelles senyores que tot i parlar en castellà i haver nascut fora de Catalunya estaven a favor que els catalans decidissin el que els donés la gana, que ja n’hi havia prou de prendre’ns el pèl. Contenta al setembre, espantada ara al gener, quan veig que gent com el pare de Jorge Lorenzo anima la gent a cremar banderes “catalanistes” i la gent li fa cas. Tornant a l’Església, trobem un exemple claríssim de com en som de manipulables els éssers humans, que entre el cridar “hossanna” i cridar “crucifica’l” només calen uns pocs dies de diferència.
                   Només espero que nosaltres no fem el mateix, que ara això no es tradueixi en cremes de banderes espanyoles, que nosaltres tinguem més classe i fem les coses amb respecte però amb determinació… i amb il·lusió! Que no menyspreem l’altre sinó que defensem el que és nostre, i prou.
-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.
                   I el Pons ha decidit premiar-me amb un premi, el despremiador que el despremii bon despremiador serà. Em fa molta il·lusió ser premiada i al Reflexionem-hi li encanta rebre floretes, el que passa és que llegeixo pocs blocs i no sé si 10 blocs per premiar són massa, i a més a més fa relativament poc ja vam fer allò dels premis Liebster, i ara tornaria a premiar els mateixos blocs… per tant em desqualifico a mi mateixa, no penjaré el premi a la dreta però sí que contestaré les preguntes que exigeix el premi Best Blog.
1) Què t’agrada més cuinar: postres o plats de cullera?
Postres!
 
2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?
Qui s’ha inventat aquestes preguntes? Algú respon que el més important és el físic?
 
3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?
Ah! Que bé que em facin aquesta pregunta. Des del 17 de març de 2008, de fet vaig començar en una altra plataforma però he dedicat les vacances de Nadal a transportar els altres dos Reflexionem-his aquí, ara hi ha tota l’evolució a WordPress!
 
4) Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món?
L’Alba, encara que si dic això l’Àlex s’enfada… Ben mirat, l’Àlbex.
 
5) Sols seguir molts blocs o t’arriben els seguidors per altres persones que t’han conegut?
La gent cau per aquí sense que els busqui, i per cortesia vaig a fer la visita, i resulta que tenen blocs molt guais, i m’hi enganxo… sense buscar-ho!
 
6) Què t’agrada més: cuinar o que et cuinin?
Això que em cuinin és una mica criminal, no? Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer…! Fora bromes: que em cuinin!
 
7) Menges a casa o a la feina?
Als dos llocs!
 
8) Sols fer receptes de verdures?
Pfff… de tant en tant barrejant-hi arròs o pasta!
 
9) Quina és la teva millor recepta?
Veig que l’origen del Best Blog van ser els blocs de cuina… L’amanida estrella.
 
10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?
Als amics no se’ls demana res perquè ho siguin, ho són i prou.
 
11) Quina és la millor pel·lícula que has vist?
Uf, la millor en quin gènere?
Anuncis

17 comentaris

Filed under Uncategorized

La línia és molt fina

Imatge
          Una sala a les fosques, un projector i el so que soni prou alt. Si amb aquestes tres coses ja us emocioneu és que sou dels meus, i el sol fet d’anar al cinema us fa feliços. Heu de saber, doncs, que hi ha un festival de curtmetratges cada any a casa nostra i que val molt la pena anar-hi.
          Aquest és el meu primer any de Mecal. Em vaig comprar l’abonament sense saber com seria, amb poques expectatives i només perquè hi havia una oferta de l’Atrápalo. El resultat van ser cinc sessions (hi hauria anat a totes, però la vida és bonica i complicada) de curtmetratges llargs, curts, divertits, avorrits, sorprenents, tòpics, bons, dolents, amb tècniques noves, amb tècniques tradicionals, amb bons diàlegs, sense diàlegs, bonics o fastigosos. Per a tots els gustos, vaja.
          Els curts estan agrupats en diferents categories. Hi ha sessions especialment estranyes (les obliqües) en què tant podeu veure una història cíclica d’amor, un grapat d’adults rient i plorant com nadons,  com una fàbrica de productes eròtico-fastigosos. També hi ha les seccions normals (les internacionals) on podeu descobrir una mina d’or macabreuna història d’amor en temps de guerra o una nena que té una mare borratxa-bromista. A més a més hi ha sessions especials, temàtiques, com una que anava de súper herois-antiherois: què passa si et fas un vestit de súper-heroi i vas a rescatar damisel·lesQuè passa si ets un súper-heroi amb mal de panxa? I per acabar, us deixo amb un curt sencer, què passa si descobreixes que l’heroi que duus dins no és del bàndol que et pensaves??
          En conclusió, l’any que ve repeteixo. M’ha encantat veure tantes històries en tan poc temps. Si us heu quedat amb les ganes, podeu mirar l’anunci del festival d’enguany, que capta absolutament l’esperit del Mecal, almenys pel que fa a les sessions obliqües… la línia entre l’estupidesa i la genialitat és molt, molt fina.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
          Ja està, ja he renovat! No puc garantir que segueixi gaire per aquí, però faré el que podré!! Au revoire!

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Entrarem al cel per la porta de servei

A l’era de Manel, Mishima, Mazoni, Els Amics de les Arts, Antònia Font i mil més, qui se’n recorda d’un grup que es deia Sau? Ui, perdoneu, eh! No us volia ofendre, ja veig que no vau néixer tan tard. Aprofito per felicitar-vos per haver pogut conèixer una de les millors veus de la història de la música en català, però Sau no té res a veure amb l’entrada d’avui. I per què tant de rotllo? Perquè el títol l’he robat d’una de les seves cançons.

Aquests dies estic anant a rehabilitació. Fa uns mesos em vaig quedar amb el genoll encarcarat i quan vaig poder anar al metge em va enviar a fer rehabilitació. Hi vaig a peu i trigo uns 25 minutets en arribar. Pel camí passo per les típiques cases del barri, aquestes que tenen una miquina de jardí a davant de la porteria, aquestes que tenen un portal amb el pom daurat, aquestes que tenen a la porteria uns gerros i quadres i llums més elegants que els que jo tinc al menjador de casa meva o fins i tot en alguna zona, per allà al Turó, aquelles que tenen entrades de pàrquing amb parets de marbre i terres brillants. Tot molt bonic.

Al  costat de les portes blanques i elegants, jo diria que en 4 de cada 5 edificis, hi ha una porta no tan elegant, de vegades bruta, de vegades amagada, amb un cartell que diu “Puerta de servicio”, així, en castellà. Us sorprèn que sigui en castellà? Però si és evident! La nostra aristocràcia i burgesia, catalana de naixement des de gereracions, amb cognoms tan nostrats com “Montoliu”, “Domènech” o “Ferrer” no només han fet del castellà la seva llengua familiar (ja al s.XIX quedava més guai parlar als fills en castellà) sinó que a sobre pronuncien els seus cognoms a la castellana.

Ah, que el que us sorprèn no és el castellà, sinó el fet de tenir portes de servei, oi? A mi també. Ho he vist tota la vida però encara no ho entenc. M’imagino el primer dia de feina d’una senyora que va a fer la neteja, a fer de cangur, a cuidar una persona gran o el que sigui comprovant al carrer l’adreça que li han donat. Quan veu que és la correcta entra a la porteria luxosa i llavors què? El porter en veure-la li diu “Ep, tu per aquí no entris, has d’entrar per l’escala de servei”??? I quan la dona ajuda a donar l’esmorzar als nens, i la mare els diu que el que els costa ho ofereixin pels “negritos de l’Àfrica”, i després ensenya a la seva nova empleada la bata d’uniforme que s’ha de posar, fins i tot pel carrer? I a la tarda, quan els nens expliquen que al col·le els han ensenyat que s’ha de ser solidaris i tractar tothom igual, llavors la mare dóna a la nostra protagonista la clau de la porta de servei perquè hi pugui entrar sense trucar si no hi ha el porter…?

Som al segle XXI i encara estem per civilitzar. Encara hi ha distincions, uns són més importants i els altres ho són menys, uns són més dignes de passar per segons quins llocs i els altres no tenen dignitat, uns tenen uns privilegis i els altres simplement no en tenen. Això és com allò dels lavabos per a blancs i per a negres que passava als anys cinquanta. Em sembla que alguna associació en defensa dels drets humans hauria de lluitar per prohibir aquest tipus de conductes i sobre tot s’hauria d’obligar a eliminar totes les “entrades de servei” del planeta.

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Bon Nadal i feliç consumisme!

Apliqueu el que es diu aquí dels regals d’aniversari als regals de Nadal!

Aquest és l’únic monòleg del final de Dinamita que he trobat a YouTube. Sí, ho heu endevinat, em feia tanta gràcia aquest home que li vaig posar al bloc una part del seu consell final: “Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi!”. Podrien reemetre Dinamita a veure si algun cibernauta Joan s’anima a penjar més videos 😦

Per mi el millor regal de Nadal és el de passejar per la Barcelona il·luminada amb mil bombetes de colors; menjar l’escudella amb col, pilota i galets gegants; veure els nebots a sobre la cadira passant vergonya (o no) mentre diuen el vers i posar-me guapa pels dies festius. I els regals materials… a la gent se li’n va l’olla i gasta massa, i després resulta que no els agrada el Nadal perquè s’ha convertit en una festa consumista. Però si comprem més o menys és culpa nostra, si creiem que un regal és poca cosa és cosa nostra, si no se’ns acudeix fer un regal més simbòlic o fet per nosaltres és per manca de la nostra imaginació. És més, si ens encaparrem a fer regals per Nadal és únicament una obsessió nostra… el Nadal no té res a veure amb el consumisme! Aprendrem a gastar poc per Nadal?

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Tercer parèntesi: El MAB

Sant Pere, diu la tradició, creia que no era digne de morir igual que Jesús, així que quan els romans van voler-lo crucificar va demanar que almenys el pengessin cap per avall. No sé per què aquesta creu invertida s’ha agafat com un símbol satànic o anticristià quan el que pensem els cristians és que és un símbol d’humilitat i fins i tot a la cadira del Papa (diu la Wikipèdia, jo no en tenia ni idea) hi apareix.
 
On també hi apareix és a la porta de l’església que visito sovint els diumenges, on algú l’ha acompanyat d’una frase que diu “La única que ilumina es la que arde”, així, en castellà, amb aquesta originalitat del segle XX i una signatura anarquista. Fa uns mesos la porta de Sant Vicenç de Sarrià va cremar literalment i va il·luminar una mica la plaça.
 
No us penseu que faré com la meva mare i em posaré a dir que el món està boig i que, pobres monjos (perquè és un monestir a més a més de santuari), que l’única cosa que fan és repartir entrepans i ajudar. Però bé, que no, que no us volia dir això, jo. El que us volia presentar era una noia (jo) al Fòrum de Barcelona dissabte a la nit contemplant admirada i atemorida el cartell del BAM d’aquest any. L’odi contra el Barça comença a manifestar-se com el que hi ha contra l’Església… algú va col·locar l’escut del Barça de cap per avall i de color blanc!!! El Mou està fent molt de mal…
 

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Only girl in the world (?)

Fa unes setmanes tenia una idea brillant per lligar aquesta cançó amb un tema d’aquests roses que de tant en tant se m’acudeix penjar al meu bloc verd. No ho vaig fer perquè va resultar que la cançó no deia el que jo em pensava que deia i llavors la història ja no lligava…i jo que em pensava que sabia molt d’anglès perquè entenia les cançons! Ara he trobat un nou tema per poder posar de títol aquesta cançó, que em sembla que és i serà l’única cançó que m’agradi de Rihana: la meva experiència d’ahir. Sí senyors! A veure com m’ho faig per relacionar un tema amb l’altre…
 
Doncs bé, comencem pel començament. A les 8.57 minuts una parella d’uns setanta anys que semblava sortida de la revista HOLA! venia a votar. Els vam demanar que s’esperessin a les 9.00 i a les 9.00 van tornar. I a partir d’aquí tot un dia de degoteig de gent, sense parar. I això què té a veure amb el títol? Paciència!
 
Una senyora ens confessava que tenia 99 anys i que li feia molta il·lusió venir a votar. Una altra, de vuitanta ens deia que ja ens podíem imaginar què havia votat, ja que ella havia viscut la guerra civil i ja n’estava farta d’espoliacions. Un senyor que hauria titllat de militant del PP havent posat el vot a l’urna m’agafava de la mà i emocionat m’agraïa la feina que estàvem fent. Una dona en veure l’urna diu que és una llàstima que al nostre barri no vingui més gent a votar. Una noia de setze anys posa davant la càmera de la seva mare, és la primera vegada que vota…” i hem votat “sí”, eh!” aclareix quan ja gairebé se’n va. Una senyora em pregunta si hem hagut de reposar molts “sí”,  em pregunta amb cara de pànic si no serà que “en aquest barri” tothom ha votat “no”, li dic que ens hem trobat les butlletes del “sí” de cap per avall un cop. Ella agafa tots els “no” i els dona la volta… i mig en broma s’enfada quan jo els torno a posar bé. Sentim molts més cops “Gràcies per ser aquí” del que m’esperava. A fora, una senyora descobreix que allò que li havien dit, que ens havien donat un milió d’euros per fer la consulta, era mentida. Una altra ens confessa que està molesta perquè no ha sabut trobar on havia d’anar a votar…li expliquem que la publicitat és molt cara i no n’hem pogut fer massa. A la tarda passa un cotxe cridant “¡Viva España!” Després més gent ens felicita, ens animen, que ve corrent per poder votar quan ja són gairebé les 20.00. Gairebé el 95% feien una pinta de pijos del PP impactant.
 
Tanquem i recomptem. Havíem fet una porra verbal a veure quants “no” tindríem. Sort que no hem apostat, tots hem fallat: ens havíem passat. Només vint-i-pico “no” i dos vots blancs dels gairebé 300 vots de la nostra mesa. He viscut tota la vida equivocada, pensant que era única al barri, la única catalana, la única independentista, la única… i resulta que no és veritat. Per una vegada està bé saber que no sóc tan única com em pensava.
 
.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.
 
De Vilaweb:Els barcelonins responen massivament a la consulta, amb la participació d’un (…) 21,37% del cens electoral

‘Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins és que no toca de peus a terra’, ha declarat Bosch. I deia això perquè, en comparació, la consulta de la Diagonal va tenir un 12’2%; els vots que van fer batlle Jordi Hereu, un 14’8%; ERC, SI i RCat havien sumat un 6’4%, i els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 a Barcelona havien suposat un 22’5% del cens.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

Avui per fi he obert els ulls: La Vanguardia no és ni de bon tros tan “lliberal” com diu: només una pagineta de res, tot i que han tingut la decència de dedicar-hi la portada. Res d’inforamr el dia 10 d’on èrem, res d’anàlisi posterior per barris, res de buscar la notícia. En canvi per al concert de la Kylie Minogue sí que s’ho van currar i això que interessava molta menys gent, n’hi caben 21.000 al Palau Sant Jordi, enfront els 257.000 que van votar ahir! Llàstima, això resta a credibilitat a un diari amb tanta tradició.

12 comentaris

Filed under Uncategorized