A Sarrià cremen i pinten

                    És una cosa que no sé per què no surt als diaris. Potser és perquè ningú no els informa, i per això no surt. Potser és per algun motiu més fosc, com per exemple que no interessa que se’n parli. Sigui com sigui, ja us ho vaig explicar aquí, fa un temps van cremar la porta de l’església de Sant Vicenç de Sarrià i poc temps després va aparèixer una pintada a la façana del santuari de Sant Antoni de Pàdua, on hi deia “La única iglesia que ilumina es la que arde”.

                   Ara al mateix barri resulta que es cremen altres coses, en concret banderes catalanes dels balcons, curiosament acompanyades també d’unes pintades de banderes espanyoles a les façanes dels edificis de la Generalitat. Fins i tot hi ha una novetat, plantar una bandera espanyola d’arbre a arbre davant de la casa de qui se li ha cremat la bandera.

                   Tot plegat em fa una mica de por. Sincerament, al setembre sentia parlar la gent del Baix Llobregat, on treballo, i m’emocionava en sentir aquelles senyores que tot i parlar en castellà i haver nascut fora de Catalunya estaven a favor que els catalans decidissin el que els donés la gana, que ja n’hi havia prou de prendre’ns el pèl. Contenta al setembre, espantada ara al gener, quan veig que gent com el pare de Jorge Lorenzo anima la gent a cremar banderes “catalanistes” i la gent li fa cas. Tornant a l’Església, trobem un exemple claríssim de com en som de manipulables els éssers humans, que entre el cridar “hossanna” i cridar “crucifica’l” només calen uns pocs dies de diferència.

                   Només espero que nosaltres no fem el mateix, que ara això no es tradueixi en cremes de banderes espanyoles, que nosaltres tinguem més classe i fem les coses amb respecte però amb determinació… i amb il·lusió! Que no menyspreem l’altre sinó que defensem el que és nostre, i prou.

-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.

                   I el Pons ha decidit premiar-me amb un premi, el despremiador que el despremii bon despremiador serà. Em fa molta il·lusió ser premiada i al Reflexionem-hi li encanta rebre floretes, el que passa és que llegeixo pocs blocs i no sé si 10 blocs per premiar són massa, i a més a més fa relativament poc ja vam fer allò dels premis Liebster, i ara tornaria a premiar els mateixos blocs… per tant em desqualifico a mi mateixa, no penjaré el premi a la dreta però sí que contestaré les preguntes que exigeix el premi Best Blog.

1) Què t’agrada més cuinar: postres o plats de cullera?

Postres!

 

2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?

Qui s’ha inventat aquestes preguntes? Algú respon que el més important és el físic?

 

3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?

Ah! Que bé que em facin aquesta pregunta. Des del 17 de març de 2008, de fet vaig començar en una altra plataforma però he dedicat les vacances de Nadal a transportar els altres dos Reflexionem-his aquí, ara hi ha tota l’evolució a WordPress!

 

4) Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món?

L’Alba, encara que si dic això l’Àlex s’enfada… Ben mirat, l’Àlbex.

 

5) Sols seguir molts blocs o t’arriben els seguidors per altres persones que t’han conegut?

La gent cau per aquí sense que els busqui, i per cortesia vaig a fer la visita, i resulta que tenen blocs molt guais, i m’hi enganxo… sense buscar-ho!

 

6) Què t’agrada més: cuinar o que et cuinin?

Això que em cuinin és una mica criminal, no? Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer…! Fora bromes: que em cuinin!

 

7) Menges a casa o a la feina?

Als dos llocs!

 

8) Sols fer receptes de verdures?

Pfff… de tant en tant barrejant-hi arròs o pasta!

 

9) Quina és la teva millor recepta?

Veig que l’origen del Best Blog van ser els blocs de cuina… L’amanida estrella.

 

10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?

Als amics no se’ls demana res perquè ho siguin, ho són i prou.

 

11) Quina és la millor pel·lícula que has vist?

Uf, la millor en quin gènere?

La línia és molt fina

          Una sala a les fosques, un projector i el so que soni prou alt. Si amb aquestes tres coses ja us emocioneu és que sou dels meus, i el sol fet d’anar al cinema us fa feliços. Heu de saber, doncs, que hi ha un festival de curtmetratges cada any a casa nostra i que val molt la pena anar-hi.

          Aquest és el meu primer any de Mecal. Em vaig comprar l’abonament sense saber com seria, amb poques expectatives i només perquè hi havia una oferta de l’Atrápalo. El resultat van ser cinc sessions (hi hauria anat a totes, però la vida és bonica i complicada) de curtmetratges llargs, curts, divertits, avorrits, sorprenents, tòpics, bons, dolents, amb tècniques noves, amb tècniques tradicionals, amb bons diàlegs, sense diàlegs, bonics o fastigosos. Per a tots els gustos, vaja.

          Els curts estan agrupats en diferents categories. Hi ha sessions especialment estranyes (les obliqües) en què tant podeu veure una història cíclica d’amor, un grapat d’adults rient i plorant com nadons,  com una fàbrica de productes eròtico-fastigosos. També hi ha les seccions normals (les internacionals) on podeu descobrir una mina d’or macabre, una història d’amor en temps de guerra o una nena que té una mare borratxa-bromista. A més a més hi ha sessions especials, temàtiques, com una que anava de súper herois-antiherois: què passa si et fas un vestit de súper-heroi i vas a rescatar damisel·les? Què passa si ets un súper-heroi amb mal de panxa? I per acabar, us deixo amb un curt sencer, què passa si descobreixes que l’heroi que duus dins no és del bàndol que et pensaves??

          En conclusió, l’any que ve repeteixo. M’ha encantat veure tantes històries en tan poc temps. Si us heu quedat amb les ganes, podeu mirar l’anunci del festival d’enguany, que capta absolutament l’esperit del Mecal, almenys pel que fa a les sessions obliqües… la línia entre l’estupidesa i la genialitat és molt, molt fina.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

          Ja està, ja he renovat! No puc garantir que segueixi gaire per aquí, però faré el que podré!! Au revoire!

Entrarem al cel per la porta de servei

L'he robat de http://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/casa-miquel-sayrach-1

A l’era de Manel, Mishima, Mazoni, Els Amics de les Arts, Antònia Font i mil més, qui se’n recorda d’un grup que es deia Sau? Ui, perdoneu, eh! No us volia ofendre, ja veig que no vau néixer tan tard. Aprofito per felicitar-vos per haver pogut conèixer una de les millors veus de la història de la música en català, però Sau no té res a veure amb l’entrada d’avui. I per què tant de rotllo? Perquè el títol l’he robat d’una de les seves cançons.

Aquests dies estic anant a rehabilitació. Fa uns mesos em vaig quedar amb el genoll encarcarat i quan vaig poder anar al metge em va enviar a fer rehabilitació. Hi vaig a peu i trigo uns 25 minutets en arribar. Pel camí passo per les típiques cases del barri, aquestes que tenen una miquina de jardí a davant de la porteria, aquestes que tenen un portal amb el pom daurat, aquestes que tenen a la porteria uns gerros i quadres i llums més elegants que els que jo tinc al menjador de casa meva o fins i tot en alguna zona, per allà al Turó, aquelles que tenen entrades de pàrquing amb parets de marbre i terres brillants. Tot molt bonic.

Al  costat de les portes blanques i elegants, jo diria que en 4 de cada 5 edificis, hi ha una porta no tan elegant, de vegades bruta, de vegades amagada, amb un cartell que diu “Puerta de servicio”, així, en castellà. Us sorprèn que sigui en castellà? Però si és evident! La nostra aristocràcia i burgesia, catalana de naixement des de gereracions, amb cognoms tan nostrats com “Montoliu”, “Domènech” o “Ferrer” no només han fet del castellà la seva llengua familiar (ja al s.XIX quedava més guai parlar als fills en castellà) sinó que a sobre pronuncien els seus cognoms a la castellana.

Ah, que el que us sorprèn no és el castellà, sinó el fet de tenir portes de servei, oi? A mi també. Ho he vist tota la vida però encara no ho entenc. M’imagino el primer dia de feina d’una senyora que va a fer la neteja, a fer de cangur, a cuidar una persona gran o el que sigui comprovant al carrer l’adreça que li han donat. Quan veu que és la correcta entra a la porteria luxosa i llavors què? El porter en veure-la li diu “Ep, tu per aquí no entris, has d’entrar per l’escala de servei”??? I quan la dona ajuda a donar l’esmorzar als nens, i la mare els diu que el que els costa ho ofereixin pels “negritos de l’Àfrica”, i després ensenya a la seva nova empleada la bata d’uniforme que s’ha de posar, fins i tot pel carrer? I a la tarda, quan els nens expliquen que al col·le els han ensenyat que s’ha de ser solidaris i tractar tothom igual, llavors la mare dóna a la nostra protagonista la clau de la porta de servei perquè hi pugui entrar sense trucar si no hi ha el porter…?

Som al segle XXI i encara estem per civilitzar. Encara hi ha distincions, uns són més importants i els altres ho són menys, uns són més dignes de passar per segons quins llocs i els altres no tenen dignitat, uns tenen uns privilegis i els altres simplement no en tenen. Això és com allò dels lavabos per a blancs i per a negres que passava als anys cinquanta. Em sembla que alguna associació en defensa dels drets humans hauria de lluitar per prohibir aquest tipus de conductes i sobre tot s’hauria d’obligar a eliminar totes les “entrades de servei” del planeta.

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

Bon Nadal i feliç consumisme!

Apliqueu el que es diu aquí dels regals d’aniversari als regals de Nadal!

Aquest és l’únic monòleg del final de Dinamita que he trobat a YouTube. Sí, ho heu endevinat, em feia tanta gràcia aquest home que li vaig posar al bloc una part del seu consell final: “Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi!”. Podrien reemetre Dinamita a veure si algun cibernauta Joan s’anima a penjar més videos 😦

Per mi el millor regal de Nadal és el de passejar per la Barcelona il·luminada amb mil bombetes de colors; menjar l’escudella amb col, pilota i galets gegants; veure els nebots a sobre la cadira passant vergonya (o no) mentre diuen el vers i posar-me guapa pels dies festius. I els regals materials… a la gent se li’n va l’olla i gasta massa, i després resulta que no els agrada el Nadal perquè s’ha convertit en una festa consumista. Però si comprem més o menys és culpa nostra, si creiem que un regal és poca cosa és cosa nostra, si no se’ns acudeix fer un regal més simbòlic o fet per nosaltres és per manca de la nostra imaginació. És més, si ens encaparrem a fer regals per Nadal és únicament una obsessió nostra… el Nadal no té res a veure amb el consumisme! Aprendrem a gastar poc per Nadal?

Tercer parèntesi: El MAB

Sant Pere, diu la tradició, creia que no era digne de morir igual que Jesús, així que quan els romans van voler-lo crucificar va demanar que almenys el pengessin cap per avall. No sé per què aquesta creu invertida s’ha agafat com un símbol satànic o anticristià quan el que pensem els cristians és que és un símbol d’humilitat i fins i tot a la cadira del Papa (diu la Wikipèdia, jo no en tenia ni idea) hi apareix.

 

On també hi apareix és a la porta de l’església que visito sovint els diumenges, on algú l’ha acompanyat d’una frase que diu “La única que ilumina es la que arde”, així, en castellà, amb aquesta originalitat del segle XX i una signatura anarquista. Fa uns mesos la porta de Sant Vicenç de Sarrià va cremar literalment i va il·luminar una mica la plaça.

 

No us penseu que faré com la meva mare i em posaré a dir que el món està boig i que, pobres monjos (perquè és un monestir a més a més de santuari), que l’única cosa que fan és repartir entrepans i ajudar. Però bé, que no, que no us volia dir això, jo. El que us volia presentar era una noia (jo) al Fòrum de Barcelona dissabte a la nit contemplant admirada i atemorida el cartell del BAM d’aquest any. L’odi contra el Barça comença a manifestar-se com el que hi ha contra l’Església… algú va col·locar l’escut del Barça de cap per avall i de color blanc!!! El Mou està fent molt de mal…

 

Only girl in the world (?)

Fa unes setmanes tenia una idea brillant per lligar aquesta cançó amb un tema d’aquests roses que de tant en tant se m’acudeix penjar al meu bloc verd. No ho vaig fer perquè va resultar que la cançó no deia el que jo em pensava que deia i llavors la història ja no lligava…i jo que em pensava que sabia molt d’anglès perquè entenia les cançons! Ara he trobat un nou tema per poder posar de títol aquesta cançó, que em sembla que és i serà l’única cançó que m’agradi de Rihana: la meva experiència d’ahir. Sí senyors! A veure com m’ho faig per relacionar un tema amb l’altre…

 

Doncs bé, comencem pel començament. A les 8.57 minuts una parella d’uns setanta anys que semblava sortida de la revista HOLA! venia a votar. Els vam demanar que s’esperessin a les 9.00 i a les 9.00 van tornar. I a partir d’aquí tot un dia de degoteig de gent, sense parar. I això què té a veure amb el títol? Paciència!

 

Una senyora ens confessava que tenia 99 anys i que li feia molta il·lusió venir a votar. Una altra, de vuitanta ens deia que ja ens podíem imaginar què havia votat, ja que ella havia viscut la guerra civil i ja n’estava farta d’espoliacions. Un senyor que hauria titllat de militant del PP havent posat el vot a l’urna m’agafava de la mà i emocionat m’agraïa la feina que estàvem fent. Una dona en veure l’urna diu que és una llàstima que al nostre barri no vingui més gent a votar. Una noia de setze anys posa davant la càmera de la seva mare, és la primera vegada que vota…” i hem votat “sí”, eh!” aclareix quan ja gairebé se’n va. Una senyora em pregunta si hem hagut de reposar molts “sí”,  em pregunta amb cara de pànic si no serà que “en aquest barri” tothom ha votat “no”, li dic que ens hem trobat les butlletes del “sí” de cap per avall un cop. Ella agafa tots els “no” i els dona la volta… i mig en broma s’enfada quan jo els torno a posar bé. Sentim molts més cops “Gràcies per ser aquí” del que m’esperava. A fora, una senyora descobreix que allò que li havien dit, que ens havien donat un milió d’euros per fer la consulta, era mentida. Una altra ens confessa que està molesta perquè no ha sabut trobar on havia d’anar a votar…li expliquem que la publicitat és molt cara i no n’hem pogut fer massa. A la tarda passa un cotxe cridant “¡Viva España!” Després més gent ens felicita, ens animen, que ve corrent per poder votar quan ja són gairebé les 20.00. Gairebé el 95% feien una pinta de pijos del PP impactant.

 

Tanquem i recomptem. Havíem fet una porra verbal a veure quants “no” tindríem. Sort que no hem apostat, tots hem fallat: ens havíem passat. Només vint-i-pico “no” i dos vots blancs dels gairebé 300 vots de la nostra mesa. He viscut tota la vida equivocada, pensant que era única al barri, la única catalana, la única independentista, la única… i resulta que no és veritat. Per una vegada està bé saber que no sóc tan única com em pensava.

 

.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

 

De Vilaweb:Els barcelonins responen massivament a la consulta, amb la participació d’un (…) 21,37% del cens electoral

‘Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins és que no toca de peus a terra’, ha declarat Bosch. I deia això perquè, en comparació, la consulta de la Diagonal va tenir un 12’2%; els vots que van fer batlle Jordi Hereu, un 14’8%; ERC, SI i RCat havien sumat un 6’4%, i els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 a Barcelona havien suposat un 22’5% del cens.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

Avui per fi he obert els ulls: La Vanguardia no és ni de bon tros tan “lliberal” com diu: només una pagineta de res, tot i que han tingut la decència de dedicar-hi la portada. Res d’inforamr el dia 10 d’on èrem, res d’anàlisi posterior per barris, res de buscar la notícia. En canvi per al concert de la Kylie Minogue sí que s’ho van currar i això que interessava molta menys gent, n’hi caben 21.000 al Palau Sant Jordi, enfront els 257.000 que van votar ahir! Llàstima, això resta a credibilitat a un diari amb tanta tradició.

Fent història

És divendres i baixo del cotxe per anar al centre parroquial de Sarrià. Quan hi entro m’indiquen on és la reunió i en arribar alço la mà i separo els dits, salutació trekkie en plan capità Spock:

 

– Hola, em dic Maria, vinc a la reunió.

 

Em permeten passar. M’afanyo a seure i espero que algú em dirigeixi la paraula, cosa que només passa un cop. Un dels responsables del barri m’explica que diumenge serà una festa per a tothom, excepte per a mi. Bé, excepte per a mi i tots els voluntaris, que haurem de pencar molt. No li dic que a mi aquesta filosofia em sembla fatal, que crec que si ens ho passem bé ho transmetrem també a la gent del carrer però li ho disculpo perquè crec que per comparació, ell em deu veure molt jove, i deu tenir por que faci d’adolescent, em passi el dia parlant pel mòbil i lligant amb els nois i els amics que vinguin a votar.

 

Surto de la reunió i baixo doblement admirada: admirada per la professionalitat de la consulta del 10A (buf, si algú creu que és una consulta de pa sucat amb oli s’equivoca, tot plegat és molt “legal”) i admirada per l’ambient de poble que es respira a Sarrià. Hi vaig, poc, ho confesso. És que Sarrià, des de casa meva, fa pujada.

 

L’endemà canvio l’ambient de poble per l’ambient més de ciutat que es respira al litoral: baixada a Ciutadella, caminada pel passeig, parada tècnica a la Barceloneta, dinar al Born, visita a un museu del Gòtic i tornada des de plaça Catalunya. Aquest és el meu paisatge, la pujada és més progressiva. Però la consulta no se m’oblida, i no és perquè demà m’hagi de llevar a les 7, sinó perquè cada tres metres ens creuem amb gent embolicada de dalt a baix de senyeres, i no pas per animar ningú a votar. Són els seguidors de l’USAP, de Perpinyà, que sense saber-ho omplen de catalanitat la vigília de la consulta.

 

Mig insolada, ja a casa, dubto. Si jo vaig estudiar el sufragi universal els meus fills estudiaran a classe d’història aquest fenomen del que ara nosaltres en som protagonistes? Potser dependrà del resultat? Sigui sí o sigui no, en blanc, nul o morat, veniu a votar demà: estem vivint història, estem fent la història!

Perdoneu, però algú ho havia de dir! Relat de la meva absència mitjançant obvietats

Quan escrius una cosa a Internet ho pot veure qualsevol. Perdoneu, però…

Quan tens moltes coses a fer n’has de deixar de fer algunes. Perdoneu, però…

La gent que passeja al matí és molt diferent de la que passeja a la tarda. Perdoneu, però…

El metro a les cinc està ple a vessar de criatures. Perdoneu, però…

Si te’n vas a dormir tard et costa llevar-te d’hora. Perdoneu, però…

En un sopar amb francesos tothom els parla castellà. Perdoneu, però…

Si a la Cursa del Corte Inglés la majoria no corre per ser el primer no li hauríem de dir “cursa”. Perdoneu, però…

Si després de caminar 11 km vas a fer una partida amb raigs làser et carregues tots els músculs. Perdoneu, però…

Si el Miki renova cada dia no tinc prou temps per llegir-lo, Perdoneu, però…

Quan no renoves el bloc no tens gaires visites. Perdoneu, però…

Aquesta entrada és molt cutre. Perdoneu, però…

Quan serem independents?

 

El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. No m’ho he inventat jo però sí que visc en un país tan petit que fins i tot sembla que el sol l’ignori. És tan petit i indefens com un nen dins el ventre de la seva mare… qualsevol cosa l’afecta i el pot destruir.

Fa ja molts i molts segles, i no és broma, que Catalunya es veu limitada pel país veí, ho vaig descobrir fent un treball que ens van fer fer en una assignatura de la carrera. Per fer el treball només havíem de fixar-nos en els pals que se’ns havien clavat a les rodes a la força i des de fora, tot plegat per respondre a una afirmació del Comte de Barcelona, Joan Carles de Borbó, que havia dit que l’únic moment de la història en què el castellà havia estat imposat a Catalunya era durant la dictadura franquista. Per rebatre l’alegre afirmació del Rei d’Espanya havíem de remuntar-nos al segle XV, quan mor l’últim rei català sense descendència i s’ofereix la corona a una nova dinastia, castellana: els Trastàmera. Ja el primer membre d’aquesta nova dinastia castellana, Ferran I el catòlic, intenta imposar a la Cort el castellà, sense gaire èxit. El seu successor, Alfons el Magnànim, neix a Castella i no arriba a Catalunya fins als setze anys, on es dirigeix a les Corts catalanes en castellà, tot i que l’obliguen després a emprar el català. Us podria anar descrivint la trajectòria castellanitzadora de cadascun d’aquests nous governants nostres, com ara propiciar matrimonis de les pubilles nobles catalanes amb nobles de la Cort de Castella o entregar baronies i comtats catalans a nobles castellans.

Als segles posteriors la repressió és molt més clara: la nova dinastia dels Àustries al poder, al segle XVI, intenta imposar la llengua del Rei a tots els seus súbdits quan aquesta llengua, fins i tot per a molts nobles, era una llengua estranya per als catalans. Un dels mitjans, per exemple, era obligar a predicar a les esglésies en castellà, mireu la resposta que va rebre la gent que se’n queixava: Respuesta al Memorial que se dio al Concilio Provincial para que se prohibiese el predicar en lengua castellana dentro de su Corona: “supuesto que Cataluña es España, no menos que Castilla, ¿cuál seria su lengua natural sinó la de España, que llaman castellana?”, o sigui, que la llengua natural de Catalunya és el castellà, atenció, porque estamos en España, coññño. Això no ara, que tothom mira la tele i sap parlar castellà a Catalunya, no, això al segle XVI quan molts nobles encara ni en sabien, imagineu-vos el que en sabia la gran majoria de la població que vivia al camp… fa riure. No parlem ja de la Reial Cèdula de Carles III (1768) on es diu ”para que de una vez se llegue a conseguir el que se extingan los diferentes idiomas, de que se una en los mismos dominios, y sólo se hable el castellano, como está mandado por repetidas Reales Cédulas y Órdenes expedidas en este asunto”. O de la imposició a l’escola (es comença a finals del segle XVIII, em sembla) llegiu això: “Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal que el lunes entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sortija, se la entregará en el momento (…) y éste a otro en caso igual, y así sucesivamente durante la semana hasta la tarde del sábado, en que a la hora señalada aquel en cuyo poder se encuentre el anillo sufra la pena”. Gobierno Superior Político de Baleares, Mallorca, 22 de Febrer de 1837

No us vull avorrir amb més dades històriques, més que res perquè el treball per portar-li la contrària al Rei d’Espanya tenia més de vint fulls, però vaja, si ara només ens estem fixant en els entrebancs lingüístics que ens han vingut des de fora, imagineu-vos en els altres camps quina pila de fulls que podríem omplir!! Ara, siguem pràctics, no cal remuntar-se al segle XV ni plorar per la pèrdua dels nostres drets i Institucions l’onze de setembre de 1714, no. Per plorar en tenim prou amb fets recents, amb fets del segle XXI, fins i tot amb els fets de l’últim any. No sóc la millor per resumir aquests fets, però només cal que penseu en Tribunals Constitucionals, prohibicions de consultes, finançaments poc generosos amb els generosos o multes per emetre TV3 a segons quins llocs, per no parlar de les contínues burles, crítiques, i manifestacions anticatalanes causades per la incomprensió de les reivindicacions i les preocupacions dels catalans.

Demano que prenguem com a exemple el poble àrab que s’ha aixecat contra la injustícia, reunir-nos tots a la plaça Catalunya eternament fins que aconseguim la nostra Independència! Però sóc realista i sé que no es pot comparar la nostra situació amb la seva, fins que no ens matin de gana no hi haurà una reacció així. Vet aquí la meva predicció: Catalunya no serà Independent fins que les pressions se’ns facin insuportables. De moment ens farem contrabandistes mentre no descobreixin detectors de secrets del cor i ens conformarem amb les consultes populars sobre la Independència, els Barcelonins anem a votar el dia 10 d’abril!! Si no hi sereu recordeu que podeu votar anticipadament!

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-.-.-.-.-.-

El premi del dia: és aquest!

Yo soy la Pija (latest and coolest version)

Us he de confessar una cosa. El meu millor amic NO és Guillem d’Anglaterra. De fet es diu… no us en diré el nom que té Facebook, l’única cosa que necessiteu saber és que és una mica pijo. El pobre no ho fa expressament, de fet tampoc no ho és tant. Havent sopat va dir d’anar a fer un “copeo” a casa un amic. Cap problema, sóc la mar d’extravertida, jo (ha ha!). Només un dubte…això del “copeo” és…? Ah, “botellón”, d’acord.

Arribem a la casa en qüestió. No m’agrada gaire relacionar-me amb gent pija, jo que sóc de família més normal, i a dins m’esperen les meves pitjors pors i inseguretats. Gent que em sona i no sé com es diu. Gent que parla en castellà (és que quan estic cansada em costa TANT parlar en castellà…). Gent que va mooolt ben vestida (sempre em passa igual, el dia que no m’agrada com vaig m’he de relacionar amb tot de gent nova, necessito sentir-me moolt guapa per tenir una mica de seguretat, sóc així de rebuscada, jo). En conclusió, un desastre.

Però l’al·lèrgia a l’entorn triga una mica més en manifestar-se que l’al·lèrgia a aquell anell de plata que tot just aquell dia havia acabat i que els meus dits lluïen tot orgullosos. Jo que sóc tan normal i no m’agrada relacionar-me amb pijos vaig intentar ser bona persona i no prejutjar el personal, i ho vaig aconseguir… fins que ens vam fixar en el pis on èrem. Realment tot plegat era una mica estrany. Es veia a hores lluny que en aquella casa de revista no s’hi vivia. A mi no m’entrava al cap que una persona de la meva edat tingués un pis en aquella zona així que creia que era la casa dels pares i que simplement eren molt endreçats i minimalistes. Però no, era una altra cosa: “és un pis d’estudi”. Perdó, un què? Ah, un pis on només s’hi va a estudiar… un pis amb tres habitacions buides i un menjador gegant on només s’hi va a estudiar, un pis en una de les zones no precisament barates de Barcelona on només s’hi va a estudiar. No m’ho crec. No, no és que no m’ho cregui, és que no m’ho vull creure. Amb això sí que no puc… de cop i volta tot em pica, l’al·lèrgia a la pijeria es manifesta. Aquets amb tants luxes i hi ha gent que malviu a la T2.

Al dia següent, havent dormit cinc hores em llevo i em trec tots els pèls que em sobren de les celles, em depilo el bigoti, i tota la resta del cos. Em dutxo, m’asseco bé els cabells, me’ls planxo i em maquillo. Em poso el meu vestit més pijo i les botes més pij… bé, les meves botes, què hi farem. Estic absolutament preparada per al segon round. Ara sí que em sentiré guapa i per tant segura (gairebé com un anunci de compreses). Si em pregunten no seré la filla d’un “fill de bar” sinó d’un cardiòleg. Si em pregunten no seré la filla d’una fornera sinó de la filla de la filla d’un empresari. Si em pregunten en castellà contestaré en la llengua de l’Imperi i si se’ls acut treure la política a la conversa… em mossegaré la llengua. M’infiltraré entre ells sense que notin que jo sóc normal.

Després de tanta preparació, però, penso que no sé per què m’escandalitzo tant. D’acord, jo no tindré un pis per estudiar però sí que tinc una casa a la muntanya… que es podria aprofitar molt més. Jo no tinc un pis només per estudiar però sí que visc en un dels barris més pijos de Barcelona, jo, que em creia dels pobres, jo que em creia normal, jo que em pensava que no era pija. Paf, com una bufetada a la cara m’arriba la crua realitat: un és més o menys pijo segons amb qui es compari. Allò que tant critico també ho puc criticar de mi mateixa. Ho he de reconèixer, com aquella pel·lícula de Bigas Luna: “Yo soy La Pija”.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Un altre premi, en aquesta ocasió doble, per qui aconsegueixi arribar fins aquí. Desijo que us agradi: original i còpia. I si no enteneu el perquè de tot plegat llegiu la lletra de la cançó o escolteu la versió catalana que és bastant fidel.

Intolerància al veïnatge

Un dia surto de l’ascensor i llegeixo en un Din A4 horitzontal:

        “SE RUEGA A LOS SEÑORES VECINOS QUE RIEGUEN LAS PLANTAS A HORAS ADEQUADAS Y A CANTIDADES NO INDUSTRIALES YA QUE EL AGUA AL CAER HACE RUIDO Y EL PAVIMENTO RESBALA A CAUSA DEL MOHO QUE SE FORMA.”

Al cap d’unes setmanes entro a l’ascensor i llegeixo un altre cartell casolà amb les mateixes lletres majúscules que diu:

        “AGRADECERÍAMOS SE EVITARAN PORTAZOS Y RUIDOS A PARTIR DE LAS 21.00H PUESTO QUE CADA NOCHE SE OYE EN TODO EL EDIFICIO Y HAY NIÑOS DESCANSANDO. GRACIAS POR SU COMPRENSIÓN.”

Quan surto de l’ascensor em vaig emprenyant, i emprenyant i emprenyant… però qui s’han cregut que són aquests llestos? Sé que són els meus veïns de sota, aquells que tenen un nadó que cada santa nit durant mesos m’ha estat despertant entre la 1 i les 3h… Al metro m’encenc: “què és això d’anar penjant notetes a l’ascensor?”, al taller serro contra el meu mal geni “però per què no en parlem en comptes d’anar imposant que canviem el que a ells els molesta?” i quan arribo a casa ja tinc l’esborrany mental fet:

        “¡Sí se oye a los vecinos, sí! Hace algún tiempo me despertaba cada noche un niño que lloraba entre la una y las tres de la madrugada…¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos, pero si algun adulto me molestara yo llamaría al timbre y hablaría con él. Ésto en una casa no pasa.”

Després de passar pel sedàs del meu germà gran, que insisteix en què no digui que piquin al timbre o els tindrem a casa cada dia, y que amb la ironia ja n’hi ha prou,  la nota que penjo és:

         “¡Sí se oye a los vecinos, sí! A veces me despierta un niño que llora por la madrugada, ¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos…c’est la vie.”

Dues hores més tard me’n vaig a treballar i no hi ha cap cartell a l’ascensor. Entro al cotxe feliç com un tornavís, sentint-me l’heroïna anònima de l’escala que ha vençut el Veí Tirà que la tenia sotmesa a la seva voluntat.

El perquè

Va, doneu-me la mà que anem a creuar el carrer. Ja la veieu? La primera vegada que jo la vaig veure no la recordo, és com si l’edifici sempre hagués existit a la meva memòria, igual que els meus pares o els meus germans. Però sí que recordo un cop quan era petita com vosaltres que des del cotxe em van dir que potser mai la veuria acabada. Sempre que hi pensava, els meus ulls d’infant es transformaven en miralls líquids, a punt de trencar-se, i amb aquell esperit que només teniu els nens em consolava imaginant-me morir i veure-la acabada des del cel.

Veieu a dalt? Les dues torres més grosses no hi eren, ni tampoc les quatre de la façana de la Glòria. Quan jo era petita, i durant molts anys la gent en veure només les altres torres creia que eren les portes principals. Entrem per aquí, fem una volta al claustre. Veieu quants peregrins? Gent de tot el món ve a veure la basílica, aquesta era la intenció de Gaudí.

El dia que la Sagrada Família em va captivar no el recordo, però el dia en què la van declarar basílica, sí. Aquell dia va venir el Papa, el “de broma”, que dèiem sempre a casa. Ho dèiem perquè de petita a mi em semblava entendre això, en comptes de Roma, i em semblava la mar de normal: el meu papa era el de veritat. No calia que vingués però ens va fer il·lusió que fos la persona més important de l’Església qui inaugurés la nostra església preferida, la que per nosaltres és la més important. Vam anar tots pels volts del temple, on hi havia cadires i pantalles des d’on vam seguir la cerimònia, i fins i tot vam sortir per la tele ensenyant senyeres i estelades! El Papa va parlar en la nostra llengua moltes vegades i va explicar l’obra de Gaudí i la seva intenció en construir-la, apuntant amb les torres cap al cel, fent que l’home es fixés en la bellesa de la natura per així tornar a l’origen, que és Déu.

Però a part de la visita, el que recordaré sempre és l’efecte que em va fer aquesta imatge de l’interior. Atureu-vos aquí un segon. La càmera entrava per on som nosaltres ara, des de la porta del Pare Nostre descobria per primera vegada al món en tot el seu esplendor aquest bosc de columnes i estrelles amb reflexos de mil colors i d’alçada i profunditat inacabables… ara i aquí, igual que aquell dia i cada cop que vinc, em quedo sense paraules. Això és una meravella i la tenim a una passejada des de casa. Em fareu un favor i quan sigueu àvies com jo portareu els vostres néts a visitar-la? Tot el que us he d’ensenyar és aquí dins.

Tinc pipi!

Si viatgeu a Anglaterra, per exemple, i a mitja passejada per les muralles de York expresseu el sentiment del títol només caldrà que busqueu al mapa, o a als cartells del carrer, quins lavabos públics teniu més a la vora. Quan hi arribeu entreu, buideu i continueu feliços la visita.

A Barcelona, en canvi, si teniu necessitat d’anar al lavabo ho tindreu complicat. Us recomano que aneu a algun centre comercial si és de dia, i de nit que entreu en un bar que tingui terrassa, i si algú s’emprenya amenaceu de fer el riu a la porta del local! L’alcalde i els mitjans de comunicació es queixen que la gent fa les seves necessitats a la via pública, que hi ha carrerons preciosos amb perfum d’orina i que els contenidors i cotxes es converteixen en llocs ideals per anar pixar, però a ningú se li ha acudit una solució. L’única cosa que saben dir els meus alcaldes és això, “De casa s’ha de sortir pixat…”.

Però potser m’equivoco i sí que n’hi ha de lavabos públics a Barcelona. Vaig al web de l’Ajuntament, entro a BCNeta (Barcelona ciutat neta) perquè suposo que allà hi diran alguna cosa. Doncs no, molt de reciclatge, molt de recollida selectiva, de trastos vells i de sacs de runa però de poder pixar al carrer res. Busco a l’apartat de civisme i clico a “com puc millorar el meu civisme”, però res, parlen d’olis usats i d’escombrar la vorera, però d’on he d’anar a fer el riu res de res. Busco al cercador del web “lavabos públics” a veure si tinc més sort i sembla que sí, hi ha 356 documents que en parlen. El primer és del 2005 i diu que s’ha iniciat la instal·lació de lavabos públics a diversos espais de Ciutat Vella. Busco si això que diu és veritat i ensopego amb un vídeo de la televisió de Ciutat Vella on es comenta l’assumpte. No sé ni com, després trobo allò que buscava: un mapa d’urinaris públics (ah, és que en deien així).

Doncs vaja, no sabia que existien aquests “urinaris”. Suposo que no estaran oberts tot el dia i que molts estaran en males condicions, però no vull ser pessimista, només fer una recomanació: potser en comptes de posar banderoles al carrer on t’expliquen on no pots fer pipi seria millor que ens repartissin mapes on s’indiqui on és que sí que ho podem fer. Jo deixaria d’entrar corrents i sortir sense compra al Corte Inglés.

Que es foti l’Hereu! (només al títol)

És que estic tan contenta del 80%! Però ja canvio ràpid de tema: ara que tothom deu estar mirant el Barça (ara mateix tenim quatre pilotes dins de la porteria contrària) jo porto una estoneta mirant la final de l’Open Madriz, intentant que la meva telepatia faci guanyar a en Federer. La veritat és que de seguida m’he començat a posar nerviosa, i no pas perquè el Nadal li hagi trencat el joc de seguida al pobre Roger… ara us ho explico.

Aquí a Barcelona tenim una tradició en el món del tennis i una escola on s’han format tots els grans tennistes amb DNI espanyol. La pista principal del Real club de tennis fa una mica de pena, però almenys tenim uns “recullpilotes” com cal: nens que són alumnes de l’escola i que a més a més de saber com funciona això del tennis els agrada i valoren l’oportunitat d’assistir un partit professional.

Allà a Madrid no tenen cap mena de tradició, però sí un torneig amb més importància que el nostre Godó i una pista espectacular. Com que de tradició no en tenen, insisteixo, però de pasta sí, poden permetre’s construir una de les poques pistes de tennis cobertes del planeta. I com que de tradició no en tenen, no tenen nens que cullin les pilotes… solució: posar models, curtes i escotades, que cada cop que s’ajupin per agafar una pilota ensenyin un trosset de carn. Només cal que poseu al google imatges “tennis Madrid” per veure de què us parlo. Aquest any diu ma mare que no són models, però està clar que tal com corren, i la cara que fan, tampoc no són jugadores… i en canvi encara continuo veient alguna calceta. Podrien fer el favor de posar-los uns sempre sexys shorts? Ben curtets, ben curtets, però més adients per ajupir-se per terra durant tres horetes!

Per cert, mentre arribo al final el Federer perd i el Barça guanya la Lliga, no sempre es pot guanyar en tot. Em sento una mica així: http://www.youtube.com/watch?v=w0v7b6wJmiA

Lo hecho está hecho

Mireu, la Shakira i jo hem mantingut una història d’amor molt llarga, encara que ella no ho ha sabut mai ni ho sabrà, quina tragèdia. El primer disc que vaig sentir va ser “Dónde están los ladrones”, quan encara anava de morena i amb trenetes hippies, i m’enamorava “Octavo día” i la sentia mil vegades, prèvia rebobinada de la cinta. Amb la Loba ens vam enfadar una mica (tot i que de tant sentir-la reconec que sóc una de les poques que la ballen amb passió, desitjant que la lletra sigui crítica) però de seguida hem fet les paus, ara que per la ràdio sona “Lo hecho está hecho” (http://www.youtube.com/watch?v=H4AiZqAycmo&feature=related) i que aviat ens bombardejaran amb Gypsi, retorn als orígens, per fi. Llàstima que el videoclip em fa por (oberta de Lluís Gavaldà), amb Barcelona d’escenari i el meu “estimat” Rafa Nadal fent el paper d’amant. Brrrrrr (escalfred).

Però no és de la Shakira de qui us volia parlar, sinó de l’Hereu. Ja sabeu que aquest senyor té tota la meva estimació, igual que tots els del seu ofici, però és que ara n’ha fet dues de grosses. Es veu que a les últimes enquestes el senyor Trias el guanyava, i per això el nostre alcalde s’ha passat a l’acció: ara vol que Barcelona sigui seu dels Jocs Olímpics d’hivern, cosa que tots haureu sentit, i també vol que la Diagonal sigui el lloc per on tots els barcelonins (i barcelonines) passegem.

A veure, suposo que del primer tema ja se n’ha parlat molt, i tot i que m’indigni perquè a Catalunya (que no Barcelona) no tenim neu, perquè gastarem milions dels nostres diners en època de crisi en la candidatura, perquè els de l’Aragó ara s’emprenyin amb nosaltres dient que “Cataluña nos mira por encima del hombro” quan el que voldríem la majoria és que escollissin Jaca i ens deixessin en pau, perquè els polítics tenen idees de bomber per guanyar vots en comptes de donar solucions als famosos i molt gastats “problemes reals del contribuent”, pot ser, i només és una possibilitat (o probabilitat, mai ho he tingut clar) que ens vagi bé per arreglar les infraestructures d’aquest nostre país. Però vaja, per mi que al projecte li caigui un totxo al cap i li agafi amnèsia, i que el deixin estar. (Mireu els gags del Polònia a Vancouver: http://www.tv3.cat/pprogrames/polonia/polSeccio.jsp?seccio=video)

L’altra gran idea de l’alcalde és renovar la Diagonal perquè els barcelonins (i barcelonines) tinguin un espai verd per on passejar-se. Bona idea, m’encantaria tenir més zones verdes, a veure, com ho fem? Doncs molt fàcil, s’agafa la Diagonal, es limita el trànsit d’aquesta via a mínims i es fa circular els pringats que hi vagin a parar a 30km/h. Que hi passi el tramvia i el transport públic i prou. Els cotxes? Doncs res, farem que els carrers de l’Eixample engoleixin tot el trànsit que ara passa per la Diagonal, és a dir, eliminem els aparcaments i guanyem carrils. Espera, espera, a veure: a partir d’ara quan passegi per la meva estimada (sense ironies) Eixample sentiré més soroll, respiraré més fum i no podré anar-hi en cotxe encara que sigui l’hora en què el metro ja no funciona? Passejar per aquests carrers on hi ha les cases més boniques de Barcelona i les botigues i restaurants més guais serà encara més urbanita, perquè com que els semàfors estaran sincronitzats perquè els cotxes puguin passar a tothora els vianants mai podrem creuar. Espera, espera, que per passejar la Diagonal serà un lloc idíl·lic, segur, amb totes les seves botigues de marca i restaurants de més de 50€ per persona. Serà un lloc molt guai per quan un cop al mes decidim sortir amb la bicicleta, anar amb patins o fer una mica de footing! Però la resta de dies, de l’1 al 30, quan passem per l’Eixample patirem les conseqüències d’haver volgut un espai verd en una ciutat com Barcelona. Perquè, no era més fàcil invertir els milions que costarà aquest projecte en recuperar els espais verds que ja tenim, com ara el parc de la Ciutadella i fer-ne un espai més agradable, o simplement crear nous espais verds? Per què si el pobre Cerdà va preveure amb dos-cents anys d’antelació que necessitaríem una avinguda molt ample per distribuir el trànsit de la nostra ciutat ara els del segle XXI se senten més llestos? Si els polítics de la seva època li haguessin fet cas tindríem zones verdes a cada illa.

Però vaja, les queixes arriben massa tard… com sempre. Quan als polítics se’ls posa alguna cosa al cap ja podem dir el que vulguem els ciutadans, lo hecho está hecho.

Memòries d’una hippie (una nit de festa)

Quan has nascut en un barri pijo, has après a conviure amb persones pijes, has anat a escola pijeta i has sortit molts anys per zones pijes i fins i tot has entrat en discos tan pijes que els lavabos sobreviuen nets tota la nit creus que ho has vist tot. Però no estava preparada per a l’experiència d’aquest cap de setmana.

Sempre hi ha una línia que separa un tipus de gent i una altra, sempre hi ha llocs on aquesta línia es difumina i això m’agrada, serà que sóc així de hippie i m’agrada que tots ens puguem donar les mans com iguals… A Sutton, la discoteca de la que últimament sentia parlar tant, la línia està ben definida. Massa. El local s’omple de la crème de la crème de l’alta societat barcelonina, cosa que era d’esperar, però també de gent que té tot el dret de ser-hi però que fa una mica de vergonya aliena: nosaltres, per exemple, que anem ben normaletes (jo trobo que m’he posat guapíssima, però no es pot competir amb talons i vestits que no em posaria ni per Nadal) o unes senyores (suposo que vénen d’un sopar d’empresa) que no sé si porten un Dolce & Gabbana o un vestit de mercadillo, que no sé si són veïnes d’algun futbolista o si serien més aviat les seves estilistes (per no dir perruqueres).

Però això no faria línia, la difuminaria, perquè reuniria tot tipus de gent en un mateix lloc… oi? Doncs bé, la línia la marcava un petit detall, sense importància, que fins ara no he anomenat. I no era l’aparador de la joieria Roca a l’entrada, ni els tocadors amb butaques de pell als lavabos, ni les làmpades amb aire de cristall… Sinó el simple fet que la meitat del local està reservada per a VIPS. No un racó (cosa que ja trobo tremendament cutre, classista, elitista, antiquada i no sé què més), la meitat. La majoria del tros VIP són tauletes cuques, un trosset és per ballar apartats de la plebs. Uns a baix, ballen. Són observats pels VIP, que a dalt parlen. M’agrada imaginar-me que allà dalt se senten més.

el 13 December 2009

Cau

Quan naixem a alguns barcelonins se’’ns implanta un xip amb descàrregues elèctriques que van a parar al cervell, just al lloc on hi ha l’’amor per la nostra ciutat. Evidentment el xip no està subvencionat per l’ajuntament, no els interessa. Aquest és el motiu pel qual hi ha alguns barcelonins que estimen Barcelona i alguns d’’altres que se’’ls refot mentre puguin viure tranquils: els molesten els turistes, no els agrada veure postals a l’’estanc quan van a buscar tabac i si el metro va ple, s’’estressen.

Jo tinc el xip. M’’agrada Portal de l’Àngel quan està ple de gom a gom al Nadal i quan veig gent fent fotos miro on apunten i descobreixo un edifici bonic que d’’altra manera mai no hauria vist. I la Sagrada Família? Un mite. No recordo el primer cop que la vaig veure, sempre ha estat. El dia que em van dir que potser no la veuria acabada em van venir ganes de plorar, i després, una mica més gran, va venir l’admiració per la genialitat de la seva arquitectura, tan intel·•ligent, tan monumental, tan bella. I sobretot pel misteri que l’’envolta, sense plànols, inacabada, amb diferents artistes col·•laborant-hi, igual que les antigues catedrals.

Ara només em queden dues opcions: entrar a ca l’’Hereu de nit, amb passamuntanyes i burlar els sistemes de seguretat per després adormir l’’alcalde amb cloroform i implantar-li un xip a la nuca… o carregar la bateria de la càmera i anar al temple a fer una visita abans que ens el tirin a terra.

el 21 octubre 2008

Por qué sufrir? Dejadles ir, y disfrutad la vida!

Avui era un dia gris fins que m’’he trobat un argentí pel carrer que no tenia cap més objectiu que treure’’m dos durets.

La gràcia ha estat la seva gràcia que m’’ha fet gràcia (brrr, quina frase més horrorosa). Tu vas empanada pel carrer i et trobes una cara somrient oferint-te un encens. Tu, barcelonina de bressol, l’’agafes i segueixes caminant. El pobre noi desconcertat et persegueix i comença a parlar-te.

“”La gente va por el mundo haciendo fotos, como los japoneses. Yo voy por el mundo repartiendo incienso, y pidiendo a cambio la voluntad, y así aprovecho para hablar con la gente. Y luego, con todo lo que recojo (fa sonar la bossa, clinc clinc) me voy el lunes a la India”” No em direu que el plantejament no és original. Era un dels meus dies comunicatius així que hem començat a xerrar i a xerrar. Jo tenia cara d’’artista i ell era vegetarià, i volia que m’’apuntés el seu número perquè un dia anéssim a dinar! JAJA: era fantàstic però evidentment no me l’’he apuntat, que després aquests hippies acaben les festes només amb corbata… M’’he endut dos palets d’’encens de record, això sí, “”Uno para la alegria i el rosa para el amor…cómo vas de amores?””

I ha començat a ploure però per a mi havia sortit el sol, l’’encens verd feia efecte sense estar encès.

el 03 julio 2008

VISCABARCELONA

A 300km/h la sensació és la mateixa que a 50. Això sí, el tren vola i aterra a Madrid en un tres i no res. Les dues hores que hem guanyat deuen ser molt importants per al progrés de la humanitat.

A Madrid l’’AVE arriba només en una estació. Nosaltres volem ser més, gastar més, molestar més i ensorrar com més edificis millor (i si són d’’aquell tal Gaudí MOLT millor).

Visca l’’Hereu i tots els seus hereus, que segur que encara rebran algun dineret de tot això que s’’embutxacarà fent passar amb calçador l’’au pel nostre “insòlid” i insòlit sòl barceloní.

el 03 junio 2008