A l’era de Manel, Mishima, Mazoni, Els Amics de les Arts, Antònia Font i mil més, qui se’n recorda d’un grup que es deia Sau? Ui, perdoneu, eh! No us volia ofendre, ja veig que no vau néixer tan tard. Aprofito per felicitar-vos per haver pogut conèixer una de les millors veus de la història de la música en català, però Sau no té res a veure amb l’entrada d’avui. I per què tant de rotllo? Perquè el títol l’he robat d’una de les seves cançons.
Aquests dies estic anant a rehabilitació. Fa uns mesos em vaig quedar amb el genoll encarcarat i quan vaig poder anar al metge em va enviar a fer rehabilitació. Hi vaig a peu i trigo uns 25 minutets en arribar. Pel camí passo per les típiques cases del barri, aquestes que tenen una miquina de jardí a davant de la porteria, aquestes que tenen un portal amb el pom daurat, aquestes que tenen a la porteria uns gerros i quadres i llums més elegants que els que jo tinc al menjador de casa meva o fins i tot en alguna zona, per allà al Turó, aquelles que tenen entrades de pàrquing amb parets de marbre i terres brillants. Tot molt bonic.
Al costat de les portes blanques i elegants, jo diria que en 4 de cada 5 edificis, hi ha una porta no tan elegant, de vegades bruta, de vegades amagada, amb un cartell que diu “Puerta de servicio”, així, en castellà. Us sorprèn que sigui en castellà? Però si és evident! La nostra aristocràcia i burgesia, catalana de naixement des de gereracions, amb cognoms tan nostrats com “Montoliu”, “Domènech” o “Ferrer” no només han fet del castellà la seva llengua familiar (ja al s.XIX quedava més guai parlar als fills en castellà) sinó que a sobre pronuncien els seus cognoms a la castellana.
Ah, que el que us sorprèn no és el castellà, sinó el fet de tenir portes de servei, oi? A mi també. Ho he vist tota la vida però encara no ho entenc. M’imagino el primer dia de feina d’una senyora que va a fer la neteja, a fer de cangur, a cuidar una persona gran o el que sigui comprovant al carrer l’adreça que li han donat. Quan veu que és la correcta entra a la porteria luxosa i llavors què? El porter en veure-la li diu “Ep, tu per aquí no entris, has d’entrar per l’escala de servei”??? I quan la dona ajuda a donar l’esmorzar als nens, i la mare els diu que el que els costa ho ofereixin pels “negritos de l’Àfrica”, i després ensenya a la seva nova empleada la bata d’uniforme que s’ha de posar, fins i tot pel carrer? I a la tarda, quan els nens expliquen que al col·le els han ensenyat que s’ha de ser solidaris i tractar tothom igual, llavors la mare dóna a la nostra protagonista la clau de la porta de servei perquè hi pugui entrar sense trucar si no hi ha el porter…?
Som al segle XXI i encara estem per civilitzar. Encara hi ha distincions, uns són més importants i els altres ho són menys, uns són més dignes de passar per segons quins llocs i els altres no tenen dignitat, uns tenen uns privilegis i els altres simplement no en tenen. Això és com allò dels lavabos per a blancs i per a negres que passava als anys cinquanta. Em sembla que alguna associació en defensa dels drets humans hauria de lluitar per prohibir aquest tipus de conductes i sobre tot s’hauria d’obligar a eliminar totes les “entrades de servei” del planeta.
Reflexionem-hi 
Quin títol tan adequat!, no sé si anirem al cel, el que si que tinc clar és que ho faran per Laporta de servei. Aquesta és la nostra classe.
Hehe, Laporta de servei…! No, home, quina classe?? Aquesta, si de cas, és la “seva classe”. Jo em considero igual que uns i altres (excepte pels números que hi ha al compte corrent i tal)
Però que bonica que queda la icona de MadeByMiki al teu blog, amb aquest verd de fons…
a casa meva no tinc porta de servei, dec ser pobre…
Jo tampoc, gràcies a Déu! Ni porter, de fet això em deu fer doblement pobre, haha!
Ep!, si he d’entrar al cel per la porta de servei i això vol dir que he de seguir fent “dissabte” de dilluns a diumenge, jo passo, eh, jo passo!
Això de tenir minyona amb uniforme per lluir estàtus m’ha recordat un monòleg del genial Joan Capri “Ja tenim minyona”. En Capri feia unes concessions brutalment absurdes (o absurdament brutals) per tal de poder presumir de tenir servei. He buscat l’enregistrament, però no hi ha manera 😦 Si el trobo, ja el penjaré aquí.
Ha, ha, el Capri en tenia de molt bones! És una llàstima que ningú es dediqui a pujar-ho… jo tenia un disc, suposo que el problema és aquest, em sembla que si poso el disc a dins de l’ordinador no funcionarà, hahah!
Si, tens tota la raó, però les coses són així i així seguiràn.
El que té molt no vol juntar-se en les distàncies curtes amb el personal de servei i menys en zones comunes (vestíbul, escala, ascensor…).
No estic convençut de que valgui la pena entrar al cel, ni per la porta de servei, ni per la principal, perquè si els que el governen són com els que en aquí a la Terra governen l’església, en allà no se m’ha perdut res de res.
Si, home, sí que val la pena! Posats a triar cap al cel, no? 😀 Interessant això de no voler-se creuar ni a les zones comunitàries amb el “servei”, no hi havia pensat.