Tag Archives: veïns

A Sarrià cremen i pinten

                    És una cosa que no sé per què no surt als diaris. Potser és perquè ningú no els informa, i per això no surt. Potser és per algun motiu més fosc, com per exemple que no interessa que se’n parli. Sigui com sigui, ja us ho vaig explicar aquí, fa un temps van cremar la porta de l’església de Sant Vicenç de Sarrià i poc temps després va aparèixer una pintada a la façana del santuari de Sant Antoni de Pàdua, on hi deia “La única iglesia que ilumina es la que arde”.
                   Ara al mateix barri resulta que es cremen altres coses, en concret banderes catalanes dels balcons, curiosament acompanyades també d’unes pintades de banderes espanyoles a les façanes dels edificis de la Generalitat. Fins i tot hi ha una novetat, plantar una bandera espanyola d’arbre a arbre davant de la casa de qui se li ha cremat la bandera.
                   Tot plegat em fa una mica de por. Sincerament, al setembre sentia parlar la gent del Baix Llobregat, on treballo, i m’emocionava en sentir aquelles senyores que tot i parlar en castellà i haver nascut fora de Catalunya estaven a favor que els catalans decidissin el que els donés la gana, que ja n’hi havia prou de prendre’ns el pèl. Contenta al setembre, espantada ara al gener, quan veig que gent com el pare de Jorge Lorenzo anima la gent a cremar banderes “catalanistes” i la gent li fa cas. Tornant a l’Església, trobem un exemple claríssim de com en som de manipulables els éssers humans, que entre el cridar “hossanna” i cridar “crucifica’l” només calen uns pocs dies de diferència.
                   Només espero que nosaltres no fem el mateix, que ara això no es tradueixi en cremes de banderes espanyoles, que nosaltres tinguem més classe i fem les coses amb respecte però amb determinació… i amb il·lusió! Que no menyspreem l’altre sinó que defensem el que és nostre, i prou.
-.-..-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.
                   I el Pons ha decidit premiar-me amb un premi, el despremiador que el despremii bon despremiador serà. Em fa molta il·lusió ser premiada i al Reflexionem-hi li encanta rebre floretes, el que passa és que llegeixo pocs blocs i no sé si 10 blocs per premiar són massa, i a més a més fa relativament poc ja vam fer allò dels premis Liebster, i ara tornaria a premiar els mateixos blocs… per tant em desqualifico a mi mateixa, no penjaré el premi a la dreta però sí que contestaré les preguntes que exigeix el premi Best Blog.
1) Què t’agrada més cuinar: postres o plats de cullera?
Postres!
 
2) Què és el més important per a tu en una persona: la personalitat o el físic?
Qui s’ha inventat aquestes preguntes? Algú respon que el més important és el físic?
 
3) Des de quan vas començar amb el blog o pàgina?
Ah! Que bé que em facin aquesta pregunta. Des del 17 de març de 2008, de fet vaig començar en una altra plataforma però he dedicat les vacances de Nadal a transportar els altres dos Reflexionem-his aquí, ara hi ha tota l’evolució a WordPress!
 
4) Qui va ser la persona que et va inspirar per començar en aquest món?
L’Alba, encara que si dic això l’Àlex s’enfada… Ben mirat, l’Àlbex.
 
5) Sols seguir molts blocs o t’arriben els seguidors per altres persones que t’han conegut?
La gent cau per aquí sense que els busqui, i per cortesia vaig a fer la visita, i resulta que tenen blocs molt guais, i m’hi enganxo… sense buscar-ho!
 
6) Què t’agrada més: cuinar o que et cuinin?
Això que em cuinin és una mica criminal, no? Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso a cocer…! Fora bromes: que em cuinin!
 
7) Menges a casa o a la feina?
Als dos llocs!
 
8) Sols fer receptes de verdures?
Pfff… de tant en tant barrejant-hi arròs o pasta!
 
9) Quina és la teva millor recepta?
Veig que l’origen del Best Blog van ser els blocs de cuina… L’amanida estrella.
 
10) Què és el que demanes a una persona perquè sigui la teva amiga?
Als amics no se’ls demana res perquè ho siguin, ho són i prou.
 
11) Quina és la millor pel·lícula que has vist?
Uf, la millor en quin gènere?
Anuncis

17 comentaris

Filed under Uncategorized

Only girl in the world (?)

Fa unes setmanes tenia una idea brillant per lligar aquesta cançó amb un tema d’aquests roses que de tant en tant se m’acudeix penjar al meu bloc verd. No ho vaig fer perquè va resultar que la cançó no deia el que jo em pensava que deia i llavors la història ja no lligava…i jo que em pensava que sabia molt d’anglès perquè entenia les cançons! Ara he trobat un nou tema per poder posar de títol aquesta cançó, que em sembla que és i serà l’única cançó que m’agradi de Rihana: la meva experiència d’ahir. Sí senyors! A veure com m’ho faig per relacionar un tema amb l’altre…
 
Doncs bé, comencem pel començament. A les 8.57 minuts una parella d’uns setanta anys que semblava sortida de la revista HOLA! venia a votar. Els vam demanar que s’esperessin a les 9.00 i a les 9.00 van tornar. I a partir d’aquí tot un dia de degoteig de gent, sense parar. I això què té a veure amb el títol? Paciència!
 
Una senyora ens confessava que tenia 99 anys i que li feia molta il·lusió venir a votar. Una altra, de vuitanta ens deia que ja ens podíem imaginar què havia votat, ja que ella havia viscut la guerra civil i ja n’estava farta d’espoliacions. Un senyor que hauria titllat de militant del PP havent posat el vot a l’urna m’agafava de la mà i emocionat m’agraïa la feina que estàvem fent. Una dona en veure l’urna diu que és una llàstima que al nostre barri no vingui més gent a votar. Una noia de setze anys posa davant la càmera de la seva mare, és la primera vegada que vota…” i hem votat “sí”, eh!” aclareix quan ja gairebé se’n va. Una senyora em pregunta si hem hagut de reposar molts “sí”,  em pregunta amb cara de pànic si no serà que “en aquest barri” tothom ha votat “no”, li dic que ens hem trobat les butlletes del “sí” de cap per avall un cop. Ella agafa tots els “no” i els dona la volta… i mig en broma s’enfada quan jo els torno a posar bé. Sentim molts més cops “Gràcies per ser aquí” del que m’esperava. A fora, una senyora descobreix que allò que li havien dit, que ens havien donat un milió d’euros per fer la consulta, era mentida. Una altra ens confessa que està molesta perquè no ha sabut trobar on havia d’anar a votar…li expliquem que la publicitat és molt cara i no n’hem pogut fer massa. A la tarda passa un cotxe cridant “¡Viva España!” Després més gent ens felicita, ens animen, que ve corrent per poder votar quan ja són gairebé les 20.00. Gairebé el 95% feien una pinta de pijos del PP impactant.
 
Tanquem i recomptem. Havíem fet una porra verbal a veure quants “no” tindríem. Sort que no hem apostat, tots hem fallat: ens havíem passat. Només vint-i-pico “no” i dos vots blancs dels gairebé 300 vots de la nostra mesa. He viscut tota la vida equivocada, pensant que era única al barri, la única catalana, la única independentista, la única… i resulta que no és veritat. Per una vegada està bé saber que no sóc tan única com em pensava.
 
.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.
 
De Vilaweb:Els barcelonins responen massivament a la consulta, amb la participació d’un (…) 21,37% del cens electoral

‘Qui digui que votar sobre la independència no interessa als barcelonins és que no toca de peus a terra’, ha declarat Bosch. I deia això perquè, en comparació, la consulta de la Diagonal va tenir un 12’2%; els vots que van fer batlle Jordi Hereu, un 14’8%; ERC, SI i RCat havien sumat un 6’4%, i els resultats de CiU en la victòria d’Artur Mas del 2010 a Barcelona havien suposat un 22’5% del cens.

-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-..-

Avui per fi he obert els ulls: La Vanguardia no és ni de bon tros tan “lliberal” com diu: només una pagineta de res, tot i que han tingut la decència de dedicar-hi la portada. Res d’inforamr el dia 10 d’on èrem, res d’anàlisi posterior per barris, res de buscar la notícia. En canvi per al concert de la Kylie Minogue sí que s’ho van currar i això que interessava molta menys gent, n’hi caben 21.000 al Palau Sant Jordi, enfront els 257.000 que van votar ahir! Llàstima, això resta a credibilitat a un diari amb tanta tradició.

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Yo soy la Pija (latest and coolest version)

Us he de confessar una cosa. El meu millor amic NO és Guillem d’Anglaterra. De fet es diu… no us en diré el nom que té Facebook, l’única cosa que necessiteu saber és que és una mica pijo. El pobre no ho fa expressament, de fet tampoc no ho és tant. Havent sopat va dir d’anar a fer un “copeo” a casa un amic. Cap problema, sóc la mar d’extravertida, jo (ha ha!). Només un dubte…això del “copeo” és…? Ah, “botellón”, d’acord.

Arribem a la casa en qüestió. No m’agrada gaire relacionar-me amb gent pija, jo que sóc de família més normal, i a dins m’esperen les meves pitjors pors i inseguretats. Gent que em sona i no sé com es diu. Gent que parla en castellà (és que quan estic cansada em costa TANT parlar en castellà…). Gent que va mooolt ben vestida (sempre em passa igual, el dia que no m’agrada com vaig m’he de relacionar amb tot de gent nova, necessito sentir-me moolt guapa per tenir una mica de seguretat, sóc així de rebuscada, jo). En conclusió, un desastre.

Però l’al·lèrgia a l’entorn triga una mica més en manifestar-se que l’al·lèrgia a aquell anell de plata que tot just aquell dia havia acabat i que els meus dits lluïen tot orgullosos. Jo que sóc tan normal i no m’agrada relacionar-me amb pijos vaig intentar ser bona persona i no prejutjar el personal, i ho vaig aconseguir… fins que ens vam fixar en el pis on èrem. Realment tot plegat era una mica estrany. Es veia a hores lluny que en aquella casa de revista no s’hi vivia. A mi no m’entrava al cap que una persona de la meva edat tingués un pis en aquella zona així que creia que era la casa dels pares i que simplement eren molt endreçats i minimalistes. Però no, era una altra cosa: “és un pis d’estudi”. Perdó, un què? Ah, un pis on només s’hi va a estudiar… un pis amb tres habitacions buides i un menjador gegant on només s’hi va a estudiar, un pis en una de les zones no precisament barates de Barcelona on només s’hi va a estudiar. No m’ho crec. No, no és que no m’ho cregui, és que no m’ho vull creure. Amb això sí que no puc… de cop i volta tot em pica, l’al·lèrgia a la pijeria es manifesta. Aquets amb tants luxes i hi ha gent que malviu a la T2.

Al dia següent, havent dormit cinc hores em llevo i em trec tots els pèls que em sobren de les celles, em depilo el bigoti, i tota la resta del cos. Em dutxo, m’asseco bé els cabells, me’ls planxo i em maquillo. Em poso el meu vestit més pijo i les botes més pij… bé, les meves botes, què hi farem. Estic absolutament preparada per al segon round. Ara sí que em sentiré guapa i per tant segura (gairebé com un anunci de compreses). Si em pregunten no seré la filla d’un “fill de bar” sinó d’un cardiòleg. Si em pregunten no seré la filla d’una fornera sinó de la filla de la filla d’un empresari. Si em pregunten en castellà contestaré en la llengua de l’Imperi i si se’ls acut treure la política a la conversa… em mossegaré la llengua. M’infiltraré entre ells sense que notin que jo sóc normal.

Després de tanta preparació, però, penso que no sé per què m’escandalitzo tant. D’acord, jo no tindré un pis per estudiar però sí que tinc una casa a la muntanya… que es podria aprofitar molt més. Jo no tinc un pis només per estudiar però sí que visc en un dels barris més pijos de Barcelona, jo, que em creia dels pobres, jo que em creia normal, jo que em pensava que no era pija. Paf, com una bufetada a la cara m’arriba la crua realitat: un és més o menys pijo segons amb qui es compari. Allò que tant critico també ho puc criticar de mi mateixa. Ho he de reconèixer, com aquella pel·lícula de Bigas Luna: “Yo soy La Pija”.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Un altre premi, en aquesta ocasió doble, per qui aconsegueixi arribar fins aquí. Desijo que us agradi: original i còpia. I si no enteneu el perquè de tot plegat llegiu la lletra de la cançó o escolteu la versió catalana que és bastant fidel.

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Intolerància al veïnatge

Un dia surto de l’ascensor i llegeixo en un Din A4 horitzontal:

        “SE RUEGA A LOS SEÑORES VECINOS QUE RIEGUEN LAS PLANTAS A HORAS ADEQUADAS Y A CANTIDADES NO INDUSTRIALES YA QUE EL AGUA AL CAER HACE RUIDO Y EL PAVIMENTO RESBALA A CAUSA DEL MOHO QUE SE FORMA.”

Al cap d’unes setmanes entro a l’ascensor i llegeixo un altre cartell casolà amb les mateixes lletres majúscules que diu:

        “AGRADECERÍAMOS SE EVITARAN PORTAZOS Y RUIDOS A PARTIR DE LAS 21.00H PUESTO QUE CADA NOCHE SE OYE EN TODO EL EDIFICIO Y HAY NIÑOS DESCANSANDO. GRACIAS POR SU COMPRENSIÓN.”

Quan surto de l’ascensor em vaig emprenyant, i emprenyant i emprenyant… però qui s’han cregut que són aquests llestos? Sé que són els meus veïns de sota, aquells que tenen un nadó que cada santa nit durant mesos m’ha estat despertant entre la 1 i les 3h… Al metro m’encenc: “què és això d’anar penjant notetes a l’ascensor?”, al taller serro contra el meu mal geni “però per què no en parlem en comptes d’anar imposant que canviem el que a ells els molesta?” i quan arribo a casa ja tinc l’esborrany mental fet:

        “¡Sí se oye a los vecinos, sí! Hace algún tiempo me despertaba cada noche un niño que lloraba entre la una y las tres de la madrugada…¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos, pero si algun adulto me molestara yo llamaría al timbre y hablaría con él. Ésto en una casa no pasa.”

Després de passar pel sedàs del meu germà gran, que insisteix en què no digui que piquin al timbre o els tindrem a casa cada dia, y que amb la ironia ja n’hi ha prou,  la nota que penjo és:

         “¡Sí se oye a los vecinos, sí! A veces me despierta un niño que llora por la madrugada, ¡y con lo que luego me cuesta dormir! Obviamente en un piso se oye a los vecinos…c’est la vie.”

Dues hores més tard me’n vaig a treballar i no hi ha cap cartell a l’ascensor. Entro al cotxe feliç com un tornavís, sentint-me l’heroïna anònima de l’escala que ha vençut el Veí Tirà que la tenia sotmesa a la seva voluntat.

9 comentaris

Filed under Uncategorized