Monthly Archives: gener 2011

Dec haver venut la meva ànima

Vaig llegir com tots vosaltres “El retrat de Dorian Gray” descobrint que un podia fer un pacte per ser sempre jove. Vaig sentir a dir també que en Jordi Hurtado, presentador del genial i impossible concurs “Saber y Ganar”, havia firmat el mateix pacte i que per això la seva imatge no havia canviat gens en deu anys.* El que no sabia, i he experimentat personalment, és que es podien aconseguir els mateixos resultats sense haver-se venut l’ànima.

Primera prova: concert d’Antònia Font a Terrassa (un gran parèntesi: US JURO QUE EM CREIA QUE TORNARIEN PER NADAL, HO SENTOOOOO, BUAAA!). Aquell dia no m’he matat gaire a arreglar-me…total, anem de concert! I ves per on, ens trobem entre la gentada: feia més de deu anys que no ens vèiem! “Estàs guapíssima!” admiro. “Tu estàs igual”.

Segona prova: és l’aniversari d’una amiga. He passat tot el dia ficada en una sala, disfressada de Gilda zombie, amb una perruca pèl-roja, vestit llarg, guants negres fins a l’aixella i molta pintura blanca i vermella a la cara, tot el dia tocant la guitarra, la bateria, el baix i cantant de tant en tant (us ho explicaria, però…) Abans d’anar a l’aniversari m’he canviat i intentat arreglar… he fet el que he pogut, la cara està absolutament enrojolada (cosa de la pell sensible) i el cabell aixafadíssim (cosa d’aguantar tanta estona la cabellera falsa). Un cop a la celebració un retrobament, deu anys o més després, amb una noia que estudiava amb mi: “Maria, estàs igual! A veure si fas alguna cosa amb aquests cabells que tens”. Gràcies.

Tercera prova: acabem de sortir de la plaça del Rei. Ja és gairebé estiu, així que tot ballant, ballant, he anat suant la samarreta negra (ara té unes ratlles blanques d’haver suat tant!), també he anat encrespant els cabells amb la humitat i els saltirons, i tot el maquillatge que podia portar (poc més que ratlla i rímel) es deu haver corregut… una mica. Tot i la nostra aparença estem tan contentes que anem a una terrassa a prendre alguna coseta. De cop i volta, ostres! No són elles? Ai, no ho sé, estan grans… D’aprop està clar que ho són, elles en canvi em reconeixen de seguida “Nena, estàs iguaal!”.

Quarta i última: ahir mateix. Després d’haver-me llevat volant per anar a la Sagrada Família a fer una visita cultural, seguidament anar a dinar, seguidament anar al teatre, seguidament anar a a sopar, seguidament anar a prendre “algo”, finalment sóc a Mataró, en una discoteca a la que mai, encara, havia anat. Cal que us ho expliqui o ja us imagineu que el look en general, després de tot el dia voltant no era gaire adequat? Doncs ara afegiu-hi un gra mooolt gros a la barbeta (que a sobre feia mal) i torneu a fer sortir a escena una antiga companya de l’escola. Aquella que durant molts anys va ser la meva millor amiga, aquella amb la que cantàvem quan anàvem a dinar el nostre menú preferit (“sopa, salsitxes i Do-nut-nut!!”), aquella que ara veia que s’havia convertit en una doneta! Ens abracem, ens fem petons i de seguida arriba l’inevitable comentari “És que estàs igual!”. Ja, ja, sempre m’ho diuen. Em dec haver venut l’ànima, faig la pinta d’una adolescent quan ja començo a ser a la vora dels trenta!

-..-.–.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Tot i que hi ha més teories, una que és mort, l’altra que és un robot. Feu una cerca sobre el personatge, és divertit!! Tot i que el bon home dels 30 als 40 tampoc no ha canviat gaire…com la majoria d’homes que no es queden calbs, no?

Anuncis

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Emoció, preparació, nervis, concentració, èxit, eufòria, ràbia, histèria!

El títol és el resum de la nostra experiència a la televisió! Que en voleu els detalls? D’acord, vosaltres ho heu volgut:

Emoció

Sopar de Nadal entre amics. La Gina em diu “Ai, t’he de dir una cosa important… m’han trucat del Bocamoll i he donat les teves dades! Te’n recordes que m’havies dit que m’hi acompanyaries?”. Així, PAM!, em vaig assabentar que aniria a la tele. (Us he de dir aquí, en la intimitat del parèntesi, que sóc molt tímida i que tot i que fer classes m’ha acostumat a no tenir vergonya de res…anar a la tele a fer el boig no és el mateix que fer-ho davant dels teus alumnes). Però vaja, sempre m’han encantat els concursos i agraeixo que la iniciativa no fos meva, d’altra manera mai hi hauria anat!!

Preparació

Sona el mòbil. “Hola, et truco del Bocamoll, t’aniria bé divendres 14 de gener?”… uau, això és de veritat!! Surto pitant de casa i faig ruta per totes les botigues de joguines que em trobo. Mai a la vida he vist el Bocamoll, no sé ni què em preguntaran, NECESSITO el joc per preparar-me! Ja amb el joc i una súpercompanya, tres dies de Bocamoll taula extrem són suficients per saber que som una parella brutal, el que no sé jo ho sap ella i tenim una compenetració al·lucinant!!

Nervis

És la nit abans del programa. Hem quedat a casa la Gina per passar els nervis juntes! Sé que ho podem fer molt bé però no puc dormir. Al matí agafem el cotxe i confiem en què un cop a Cornellà algú ens sàpiga orientar cap al plató. (Això també es mereix un parèntesi: jo estic malacostumada a tenir Internet i la Gina a casa no en té…conclusió? Que no se m’havia acudit imprimir un mapa, tot i que sí que l’havia consultat i sabia que arribar era fàcil, esquerra, esquerra i PAM!) Doncs no, no era tan fàcil, la gent de Cornellà no ho sap que hi ha un plató, i vam preguntar (no exagero) a unes deu persones abans d’arribar-hi, tres quarts d’hora donant voltes.

Concentració

Al camerino (no us imagineu bombetes al voltant d’un mirall, eh!), una sala molt acollidora amb uns entrepans boníssims on tots els concursants ens anàvem creuant vam començar a tenir la sensació que érem a la tele! Les parelles eliminades i les guanyadores compartien la seva experiència amb nosaltres, hi havia molt bon ambient. Una estona més tard ens van fer anar a posar guapes… moment clau: maquillatge i perruqueria per semblar més del que realment som! Els pocs nervis que quedaven van desaparèixer entre les mans d’aquests professionals i les explicacions del regidor, molt maco (i guapo!) amb el que ens vam acabar de deixar anar (diu el pobre: “Llavors heu de mirar al Roger” i jo dic “Qui és el Roger?” hahah, la Gina volia canviar de parella i el pobre noi devia pensar que era tonta!)

Èxit

S’apaguen els llums, comença el programa… i res, nois, com si fóssim a casa! Extingit qualsevol nervi ens limitem a fer les coses bé (tan bé com el sistema del Pintamoll ho permet… ) I sí, ho fem la mar de bé, passem de programa!! He de reconèixer que les altres parelles eren boníssimes, una acabava de conseguir un pot gegant de 8000 euros i els altres, a part de ser moolt dolços i simpàtics, en sabien. Però la sort, més que res, va fer que fossim nosaltres les que vam passar al programa següent (pels pèls!).

Eufòria

Al camerino, la Gina i jo soles saltem d’alegria! El meu màxim temor s’ha extingit, NO ens han eliminat al primer programa! Anem a dinar amb els nostres fans (marit d’una, cunyat de l’altra, que ens han seguit des del públic) dues responsables del programa i la parella crack dels 8000 euros. Truquem a tothom perquè sàpiguen que som genials i tornem convençudes que això ja està, que ara els nervis no ens trairan.

Ràbia

Segon programa. Un públic meravellós confessa la seva admiració pel Roger de Gràcia (i jo bavejo des de darrera també, haha, i sóc jo qui admira la seva sinceritat!) La nova parella va una mica peix, a l’últim moment decideixen qui actuarà, cantarà, etcètera i a la primera prova fan poquets punts… ja els tenim! Ara em toca cantar (sí senyors, cacofonia en estat pur) i… quina ràbia!!!!!!! ñwpihvbpigafnbvñpkenu!!!!! MAI ens havia passat, però no encertem cap de les tres cançons.. i això, per deu maleits punts ens fa fora del programa. Ens fa ràbia, sobre tot, perquè amb poca modèstia ens creiem millors que la parella que ens ha eliminat… però així és el joc! Abans de sortir la Raquel ens diu que portem amigues que se’ns assemblin, que de parelles de noies un pèl boges no n’abunden. La Cris (l’altra de les responsables que ens han cuidat durant el dia) es lamenta de les cançons que ens han tocat. Ens en anem tan tristes que no pensem ni en donar les gràcies a tots (tornem-hi? Maquilladora, perruquer, regidor, animador del públic, tècnics de so, presentador…) cosa que ara em fa ràbia, també. Però és que en aquell moment només volíem sortir al carrer i cridar MEEEEERDA!!! (Un descobriment: la tele no són càmeres, és la gent que hi ha al darrere i són un encant!)

Histèria

I quan tot ha acabat, què en queda? Poc més que dos petons del “Roger” (càsum, he hagut de rentar-me les galtes, haha!), conèixer gent molt amable en molt poc temps, un cartellet amb el meu nom (la prova per quan sigui iaia de la meva aventura televisiva) però sobre tot, sobre tot, el convenciment que l’experiència val moolt la pena. M’ho he passat genial en tots i cadascun d’aquests moments descrits a dalt. Que us fa gràcia algun concurs? Que voleu anar al Gran dictat? Que us faria gràcia provar sort al Pasapalabra? Aneu-hi, aneu a la tele! Us ho passareu molt bé abans, durant i també després, amb tants i tants records. Ara, us aviso, la histèria no acaba amb el programa, dura, i dura, i dura com una pila la marca de la qual no vull recordar!*

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.

*De fet aquesta entrada existeix perquè amics i familiars ja comencen a estar una mica farts de sentir la mateixa història…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-

Sé que tots voleu saber quan surto… però és que em vaig dedicar a eliminar totes les meves fotografies d’Internet, per això tan “retro” de mantenir l’anonimat, i ara només falta que us digui en quin programa surto!! Però si a algú li fa il·lu pot demanar-me la informació per correu electrònic!

22 comentaris

Filed under Uncategorized

Tres preparacions, tres reflexions

Tinc tres problemes: la preparació per anar a un concurs de la tele i no fer el pena, la preparació d’una reunió a la que no assistiré i la preparació de les últimes classes del curs. Així doncs les idees del reflexionem-hi es van acumulant com els pals dels remuntadors a les pistes d’esquí quan ningú no els agafa… i he decidit fer un tres en un. Aquí els teniu:

Títol: Por el interés te quiero Andrés

Ara resulta que les relacions València-Catalunya són bones… és una llàstima que per a altres temes menys ferroviaris Catalunya no sigui al mig com el dijous!

 

Títol: L’Elvis cantà òpera

Preparant-me per a un programa de tele al que aniré aviat m’he adonat que quan l’Elvis cantava “It’s now or never” realment versionava “O sole mio”. Suposo que això ja ho sabia tothom però algú ho havia de dir!

 

Títol: En Màrius m’ha escrit un correu

No sé si sou tan fans d’en Màrius Serra com jo, però si ho sou aprofiteu l’orgia apte per a tots els públics que ell i d’altres verbívors faran dilluns vinent (17 de gener) a les 19.30 a la llibreria Bertrand (només per veure la llibreria ja val la pena anar-hi!) que és a Rambla Catalunya (número 37). Jo treballo i no hi podré anar!

6 comentaris

Filed under Uncategorized

Real i reial

Aquest conte no hauria estat possible sense la constant inspiració de la Montse…

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Em desperta una sacsejada.

– Au, va, desperta’t!

Són les tres de la matinada, mai m’havien llevat tan d’hora! Em frego els ulls intentant que la son caigui, com si fos pols de fada. Obro els ulls i aconsegueixo que la imatge borrosa que veig es defineixi: és el meu germà gran qui m’ha despertat.

– Què vols? Tinc son!

– Va, aixeca’t!

Obeir a la primera, això és el que em diu sempre la meva senyoreta al cole. M’aixeco d’un bot i noto el terra glaçat.

– Tinc fred! – em queixo.

– Posa’t les sabatilles, tòtila! I té, la bata.

M’agafa de la mà i em porta cap al menjador. La porta de vidre emplomat de mil colors deixa entreveure un llum encès a dins.

– Qui hi ha a aquestes hores?

– Shht! Calla! Que et sentiran! – em porto de seguida les mans a la boca i obro expressiva els ulls.

– Hem de parlar fluixet, oi? -xiuxiuejo

– Saps qui són els Reis?

– És clar! – m’indigna la pregunta.

– Vull dir els Reis de veritat.

– Què?

El meu germà em fa un senyal perquè miri a través dels vidres de colors de la porta del menjador. Miro, i veig tres figures engalanades de color verd. Em poso de puntetes buscant un millor angle i ara de color groc veig com descarreguen regals dels tres camells que hi ha plantats entre la tele i el bufet, però tota l’estona són d’esquena. Canvio l’estratègia, m’ajupo i ara darrere un tros de vidre blanc veig com les tres figures pugen als camells, que han aprofitat per buidar les galledes d’aigua durant la pausa, i és ara, finalment, quan els veig la cara. És només durant un segon, però suficient . Se m’escapa una exclamació…

– Els Reis són els pares!

– I el blanc és l’avi! – m’aclareix el meu germà amb un somriure orgullós. Ara que ja sóc gran ja pot compartir el seu secret amb mi. Tenim el temps just per tornar a mirar per un trosset de vidre blau i veure com tots tres surten volant, per la finestra.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

NUNCA SEGUNDAS PARTES FUERON BUENAS (excepte El Imperio contraataca)

Ja l’he vist, ja l’he vist! Ahir a la nit vaig anar a veure Tron: Legacy! Molt bé, i? Doncs a veure, analitzem-la.

L’inici perfecte

La pel·lícula no podia començar millor. Se’ns mostra en Flynn explicant al seu fill la seva aventura entre programes i prometent-li que algun dia li ensenyarà com és tot des de dins. Després de la misteriosa desaparició del seu pare en Sam Flynn, el fill, es nega a fer-se càrrec d’ENCOM, l’empresa que lògicament ha heretat. Un missatge el porta a Flynn’s, el local de recreatius on en Flynn pare es guanyava la vida i allà és absorbit per l’ordinador, com era d’esperar. El noi arriba a un món tiranitzat pel programa Clu, que ha estat dissenyat per Flynn per crear un món perfecte.

 

Continuació nefasta

I llavors quan hauríem d’entrar en un món de curses trepidants i jocs que fan patir passem a veure una pel·lícula nyonya de retrobament familiar i converses transcendentals. Les inevitables curses de motos i moments amb intenció de ser tensos són absolutament previsibles i sense cap mena d’emoció. A més a més, els episodis en els que els protagonistes es van trobant són bastant poc originals, en parlaré més endavant.

 

Encerts

La gràcia de veure Tron són les mil referències a l’altra pel·lícula: el fill d’en Dillinger  (el dolent de la primera) a la junta d’ENCOM encara que no té cap protagonisme, el local Flynn’s al món real i digital, la maquineta amb la que jugava en Flynn i troba el seu fill al costat de l’ordinador, el nom del bar “End of line” (allò que deia el Control Central cada cop que acabava de parlar, en castellà “fin de impresión”), el “Hola programas!” que fa en Clu als programes i que són les últimes paraules de Flynn al Tron original, la modernització estètica de les motos, els (no sé com anomenar-los) vehicles aquells voladors amb forma de U del revés i el transport “solar” convertit en tren a TRON: Legacy. De fet l’estètica en general de la pel·lícula és fantàstica: res a veure amb aquell aire de MSX de la del 82.

Un altre encert són els personatges protagonistes. El fill et cau bé des del primer moment, la Quorra la trobes moníssima i el desdoblament bo-dolent d’en Jeff Bridges és brutal.

L’últim: el paral·lelisme entre ENCOM (recordeu, és una empresa doleeenta) amb Microsoft.

 

Pífies

El que us havia promès abans: gens d’originalitat. La pel·lícula és un patchwork d’Star Wars, Batman i El Quinto Elemento. Ja hem vist les tres pel·lícules, en volíem veure una de diferent!! Doncs no. Tenim batcotxe tot terreny amb entrada secreta i cova. Un bar amb aires de Moss Eisley, una nau molt Halcón Milenario lluitant contra altres naus i filosofia surrealista sobre uns déus (“ISO”, n’hi diuen) que sonen a “Midiclorianos” però en gran. De fet l’última “ISO” és la Quorra (la noia de la portada) a la que li diuen El Miracle…què, comenceu a pensar ja en El Quinto Elemento? Una noia que és un miracle, una deesa, “el ser supremo”, us sona, oi? Gràcies a Déu la Quorra és molt més maca que la Leeloo (sí, home, la Milla Jovovich a la horrible pel·lícula francesa). I què més recordeu de El quinto elemento? Aquell home amb tupè i bastó que es passa la peli cridant, oi?  Doncs aquí també el tenim, sense fer tants crits però amb el mateix bastó i abric però en blanc.

El personatge de Tron, una espècie d’ésser irracional que ni parla i que només apareix per fer la punyeta i finalment, com tothom imagina, per salvar els protagonistes. No, si de sorpreses no es viu en aquesta peli…

A mi m’agradava la tècnica de l’antiga per fer el món digital: gravació en blanc i negre i després colorejar els blaus i vermells i poca cosa més. Li dóna un aire informàtic… reconec que en color tot es veu millor, però sóc així de poc moderna, jo.

La música, encara que no tothom pensa com jo, és una mica monòtona i sobre tot amb falta de carisma. Com és la música de TRON de 1982? Ara mateix us la canto: tan ta ranta, tan ta ranta, tararararararara, tan ta ranta, tan ta ranta, tarararararara… I la de TRON: Legacy? Ni idea.

 

Conclusió?

Que em sap greu que el Crític de cine ja no corri per aquí. Ell va dir que veuria Tron: Legacy i si li agradava veuria l’original. Doncs NO! S’ha de fer al revés, perquè l’única gràcia de veure Tron: Legacy és veure les referències i tornar a viure una història dins de circuits informàtics amb aires de melangia i records d’infantesa reviscuts. Si us plau, mireu-vos l’antiga, de veritat que és una pel·li que s’ha de veure! La nova és només una peli per a fans… que a sobre al final acaben decebuts. 😦

10 comentaris

Filed under Uncategorized