Monthly Archives: Març 2008

I els ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva

I els ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva - S’apropa el concert del segle, per primer cop els meus peus trepitjaran el Liceu, em vestiré amb les millors gales i deixaré de pensar en com serà per començar a viure’l. Molt bé, no pretenc semblar una adolescent a punt d’entrar corrent al Sant Jordi per escoltar els Back Street Boys (què deuen escoltar les adolescents d’avui?) però és que és així exactament com em sento. <BR> <BR>La meva història d’amor amb els Antònia Font és recent, i probablement per això és així d’intensa: ja se sap que l’enamorament inicial és el que fa veure més papallones. I aquest amor, perquè? Si és un grup estrany, fan música més estranya encara i les lletres són estranyes de mena!? Als inicis, la pintura abstracta va agradar molta gent? <BR> <BR>És evident que Antònia Font no fa cançons convencionals, però quin és el resultat? Les seves combinacions de sons són originals, sí, però també belles. A qui no se li han posat els pèls de punta escoltant Batiskafo Katiuskas? I les lletres? Incomprensibles? No pas, almenys no totes. Tot és qüestió d’una mica de voluntat d’entendre’ls. Us donaré unes quantes pautes de collita pròpia, susceptibles de ser millorades pels vostres comentaris: <BR> <BR>- Substituirem sempre extraterrestres per turistes (escolteu Extraterrestres, L’univers és una festa...). <BR>- Substituirem astronautes, robots, satèl•lits pel JO poètic (és a dir la veu de Joan Miquel Oliver) molt sovint sol o enamorat. (UF, hi ha tants exemples...) <BR>- De la mateixa manera intentarem trobar el veritable significat de qualsevol paraula aparentment inadequada. (Tots es motors: “ja torn a ser un satèl•lit que fa voltes en línia recta” serà que està desorientat sense el seu “centre de gravetat”, és a dir, la seva mossa?) <BR>- Estarem disposats a sentir formulacions originals per parlar de temes ben banals (Bamboo: “m’he clavat un fil de coco dins un ull” Doncs clar! Què ha de dir un tauronet a la seva mama? A mi els nebots em diuen “Maria, em fa mal el dit”, versió humana del mateix nen). <BR>- Acceptarem que a nosaltres també ens queden més properes les màquines que les flors del prat. (Quina imatge més bona per parlar dels sentiments la del títol d’aquest fotolog, dins Alegria, el Bon Dia d’Antònia Font) <BR>- Destriarem entre milers d’elements quotidians la oració principal per descobrir el veritable sentit de la cançó. (a Wa Yeah!: Si els poetes antics cantaven a la natura per parlar de l’amor, perquè no podem cantar a un llapis d’Ikea? Fixeu-vos: “Jo cant (...a tot el que diu) quan dius: tu podries ser meu”) <BR> <BR>I tot aquest univers de vocables, perquè el volem? Us proposo que agafeu alguna cançó de la ràdio: “Te quiero para toooda la vida, te quiero para toooda la vida...” No sé, crec que això ja ho tenim molt sentit. L’art figuratiu sempre serà. Per mi l’estranyesa dels Antònia Font només és la marca de la seva genialitat. Permeteu-me que faci una comparació també una mica estranya. Per mi que una cançó de Joan Miquel Oliver és com el quadre de les sopes Capbell d’Andy Warhol, per maco, per popular, per abstracte, per original. <BR> - Fotolog

S’’apropa el concert del segle, per primer cop els meus peus trepitjaran el Liceu, em vestiré amb les millors gales i deixaré de pensar en com serà per començar a viure’’l. Molt bé, no pretenc semblar una adolescent a punt d’’entrar corrent al Sant Jordi per escoltar els Back Street Boys (què deuen escoltar les adolescents d’’avui?) però és que és així exactament com em sento.

La meva història d’’amor amb els Antònia Font és recent, i probablement per això és així d’’intensa: ja se sap que l’’enamorament inicial és el que fa veure més papallones. I aquest amor, per què? Si és un grup estrany, fan música més estranya encara i les lletres són estranyes de mena!? Als inicis, la pintura abstracta va agradar molta gent?

És evident que Antònia Font no fa cançons convencionals, però quin és el resultat? Les seves combinacions de sons són originals, sí, però també belles. A qui no se li han posat els pèls de punta escoltant Batiskafo Katiuskas? I les lletres? Incomprensibles? No pas, almenys no totes. Tot és qüestió d’una mica de voluntat d’’entendre’’ls. Us donaré unes quantes pautes de collita pròpia, susceptibles de ser millorades pels vostres comentaris:

– Substituirem sempre extraterrestres per turistes (escolteu Extraterrestres, L’’univers és una festa…).
– Substituirem astronautes, robots, satèl·•lits pel JO poètic (és a dir la veu de Joan Miquel Oliver) molt sovint sol o enamorat. (UF, hi ha tants exemples…)
– De la mateixa manera intentarem trobar el veritable significat de qualsevol paraula aparentment inadequada. (Tots es motors: “ja torn a ser un satèl•·lit que fa voltes en línia recta” serà que està desorientat sense el seu “centre de gravetat”, és a dir, la seva mossa?)
– Estarem disposats a sentir formulacions originals per parlar de temes ben banals (Bamboo: “m’he clavat un fil de coco dins un ull” Doncs clar! Què ha de dir un tauronet a la seva mama? A mi els nebots em diuen “Maria, em fa mal el dit”, versió humana del mateix nen).
– Acceptarem que a nosaltres també ens queden més properes les màquines que les flors del prat. (Quina imatge més bona per parlar dels sentiments la del títol d’aquest fotolog, dins Alegria, el Bon Dia d’’Antònia Font)
– Destriarem entre milers d’elements quotidians l’oració principal per descobrir el veritable sentit de la cançó. (a Wa Yeah!: Si els poetes antics cantaven a la natura per parlar de l’’amor, per què no podem cantar a un llapis d’Ikea? Fixeu-vos: “Jo cant (…a tot el que diu) quan dius: tu podries ser meu”)

I tot aquest univers de vocables, per què el volem? Us proposo que agafeu alguna cançó de la ràdio: “Te quiero para toooda la vida, te quiero para toooda la vida…” No sé, crec que això ja ho tenim molt sentit. L’’art figuratiu sempre serà. Per mi l’’estranyesa dels Antònia Font només és la marca de la seva genialitat. Permeteu-me que faci una comparació també una mica estranya. Per mi que una cançó de Joan Miquel Oliver és com el quadre de les sopes Capbell d’Andy Warhol, per maco, per popular, per abstracte, per original.

el 30 marzo 2008

Anuncis

1 comentari

Filed under Uncategorized

Prepareu els elements reials!

Prepareu els elements reials! - Amics, no pretenc rallar ningú. No us vull anar al darrera cada divendres, no vull haver d’escriure missatges i correus inútils. Però crec que heu de saber que s’inicia la temporada dels divendres a la plaça del Rei. <BR> <BR>Només penseu en com n’és de divertit ballar, moure els músculs, sentir músiques que ja ningú no sent. Penseu com n’és de maca la plaça a la nit. Penseu en els somriures de la gent mentre dansa, i en les dues hores que passareu sense pensar en res més. <BR> <BR>No vull haver de convèncer ningú, però els que no ho heu provat mai, veniu; els que ja heu vingut...quan repetim? <BR> <BR>Recordo, pels despistats: a la primavera i tardor es reuneixen grups de música tradicional a la plaça del Rei de Barcelona (que no la Reial) i els que s’hi acosten ballen danses també tradicionals. Tot plegat sembla carca i antiquat fins que ho proves, t’hi enganxes, i ja no ho pots deixar! Tot això passa cada divendres de 22:00 a 24:00. <BR> - Fotolog

Amics, no pretenc rallar ningú. No us vull anar al darrera cada divendres, no vull haver d’escriure missatges i correus inútils. Però crec que heu de saber que s’’inicia la temporada dels divendres a la plaça del Rei.

Només penseu en com n’’és de divertit ballar, moure els músculs, sentir músiques que ja ningú no sent. Penseu com n’’és de maca la plaça a la nit. Penseu en els somriures de la gent mentre dansa, i en les dues hores que passareu sense pensar en res més.

No vull haver de convèncer ningú, però els que no ho heu provat mai, veniu; els que ja heu vingut…quan repetim?

Recordo, pels despistats: a la primavera i tardor es reuneixen grups de música tradicional a la plaça del Rei de Barcelona (que no la Reial) i els que s’’hi acosten ballen danses també tradicionals. Tot plegat sembla carca i antiquat fins que ho proves, t’’hi enganxes, i ja no ho pots deixar! Tot això passa cada divendres de 22:00 a 24:00.

el 27 marzo 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

Mona “L’’he fet jo”

Mona “L’he fet jo” - Avui és el dia de la mona, el dia dels bojos per la xocolata. Jo més que boja sóc una viciada, suposo que és com el que fuma, que diu que ho pot deixar quan vulgui però és mentida. Jo puc deixar la xocolata quan vulgui. <BR> <BR>A part d’agradar-me la xocolata (cosa que crec que ja teníeu clara), m’agrada fer putinadetes, és a dir pastissets i invents estranys amb el menjar. Per Nadal, per exemple, sempre busquem receptes a les revistes del Caprabo per fer els àpats una mica més especials (no, no patiu, que l’escudella i carn d’olla no falten mai). Si algun dia voleu menjar una amanida espectacular, demaneu-me que us faci l’amanida Estrella, tot un clàssic! <BR> <BR>Així doncs, l’any passat, a la meva germaneta estimada i més propera i a mi se’ns va acudir de fer nosaltres la mona. JAJA, i aquest va ser el resultat. Tampoc no va quedar tan malament, però l’experiència... bé, només us diré que aquest any l’hem anat a comprar. <BR> - Fotolog

Avui és el dia de la mona, el dia dels bojos per la xocolata. Jo més que boja sóc una viciada, suposo que és com el que fuma, que diu que ho pot deixar quan vulgui però és mentida. Jo puc deixar la xocolata quan vulgui.

A part d’agradar-me la xocolata (cosa que crec que ja teníeu clara), m’agrada fer putinadetes, és a dir pastissets i invents estranys amb el menjar. Per Nadal, per exemple, sempre busquem receptes a les revistes del Caprabo per fer els àpats una mica més especials (no, no patiu, que l’’escudella i carn d’olla no falten mai). Si algun dia voleu menjar una amanida espectacular, demaneu-me que us faci l’’amanida Estrella, tot un clàssic!

Així doncs, l’’any passat, a la meva germaneta estimada i més propera i a mi se’’ns va acudir de fer nosaltres la mona. HAHA, i aquest va ser el resultat. Tampoc no va quedar tan malament, però l’’experiència… bé, només us diré que aquest any l’’hem anat a comprar.

el 24 marzo 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

Quasi 25, cara-cul

Casi 25, cara-cul - El dia 20 en vaig fer 24. El 21 em van enredar a fer de monitora del meu nebot més gran, així que vaig anar a esquiar. Buscava la crema solar per la casa com una desgraciada però no en vaig trobar. El dia 22 tenia la cara socarrimada i ma mare va comprar Mustela, que assegura que és millor que el Tisan (After-sun, que deia el meu avi). Avui que és 23 encara em faig mascarilles d’aquesta crema que, literalment, “previene a diario las rojeces del culito”. <BR> <BR>I ara jo em pregunto, seré que sóc una cara-cul, o una cul-cara... Doncs mira, vés per on, potser sí. El dia 19, que vaig anar a joieria amb un paquetet de galetes Birba, quan la gent em felicitava jo deia “No, no, que no em fa cap il•lusió!”. I allà, que la gran majoria em porta uns anyets, em deien que era tonta. En comptes de llimar i serrar aquell dia vam fer més aviat una teràpia de grup, us en resumeixo les conclusions: <BR> <BR>- Viu l’avui, no et preocupis del que vindrà demà. Fi de les conclusions. <BR> <BR>D’acord, d’acord, unes idees massa hippies per a la Maria, tota conservadora ella.... Però què carai, si he de passar-me la vida pensant que “no tindré parella en la puta vida”, que no acabaré mai d’escriure el meu llibre, que no podré obrir mai una botiga, que no que no que no... PENSEM EN POSITIU. I SOBRE TOT, ACTUEM. <BR> <BR>(Per cert, que la foto és el meu pastís d’aquest any. No vaig trobar cap pastís que em barrufés a les pastisseries puigcerdanes, així que a casa me’n van fer un de “tortita” d’anís, i “bizcohitos” dels que esmorzo, i amb espelma de l’última vetlla pasqual. Tot plegat fent forma d’home que fuma. L’altra és saber què fuma...) <BR> - Fotolog

El dia 20 en vaig fer 24. El 21 em van enredar a fer de monitora del meu nebot més gran, així que vaig anar a esquiar. Buscava la crema solar per la casa com una desgraciada però no en vaig trobar. El dia 22 tenia la cara socarrimada i ma mare va comprar Mustela, que assegura que és millor que el Tisan (After-sun, que deia el meu avi). Avui que és 23 encara em faig mascarilles d’aquesta crema que, literalment, “”previene a diario las rojeces del culito””.

I ara jo em pregunto, seré que sóc una cara-cul, o una cul-cara… Doncs mira, vés per on, potser sí. El dia 19, que vaig anar a joieria amb un paquetet de galetes Birba, quan la gent em felicitava jo deia “No, no, que no em fa cap il•·lusió!”. I allà, que la gran majoria em porta uns anyets, em deien que era tonta. En comptes de llimar i serrar aquell dia vam fer més aviat una teràpia de grup, us en resumeixo les conclusions:

– Viu l’’avui, no et preocupis del que vindrà demà. Fi de les conclusions.

D’acord, d’acord, unes idees massa hippies per a la Maria, tota conservadora ella…. Però què carai, si he de passar-me la vida pensant que “no tindré parella en la puta vida”, que no acabaré mai d’escriure el meu llibre, que no podré obrir mai una botiga, que no que no que no… PENSEM EN POSITIU. I SOBRE TOT, ACTUEM.

(Per cert, que la foto és el meu pastís d’aquest any. No vaig trobar cap pastís que em barrufés a les pastisseries puigcerdanes, així que a casa me’n van fer un de “tortita” d’anís, i “bizcohitos” dels que esmorzo, i amb espelma de l’última vetlla pasqual. Tot plegat fent forma d’home que fuma. L’altra és saber què fuma…)

el 23 marzo 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

i un OLÉ OLÉ OLÁ….!

i un OLÉ OLÉ OLÁ....! - Buscant la foto per aquest fotolog he vist que no sóc pas la primera que parla del Chiki chiki a internet... Però això no em fa tirar enrera! <BR> <BR>La nit de l'elecció eurovisiva jo estava fent un cangur, així que em vaig tragar tot el programa, amb actuació de la Rafaela Carrá inclosa (pobra dona, ja feia pena fa uns anys però ara...), perquè això d'Eurovisión és una tradició a casa. Tenim actuacions de l'any catapún gravades, aquella nit fem llistes de les cançons que més ens agraden, i ens ho passem millor que veient una final de futbol (rectifico: m'ho passo millor que veien una final de futbol). <BR> <BR>I què veig aquest any? Unes cançons i uns cantants que fan més pena que la Rafaela, i uns presentadors del programa que volen impedir, a cada comentari que fan, que el gegant del Chiki chiki vagi a Eurovisión... AH AMICS MEUS, i qui guanya???? Una cançó dolenta (per l'estil més que res, perquè per ser reggeton és bona i tot), un actor i no un cantant (sí, sí, estic d'acord, no s'ho mereix, però i els altres?), i un espectacle que ens va deixar a tots bocabadats, somrients, de bon humor i amb conversa per unes setmanes... I doncs, no es mereixia guanyar? <BR> <BR>Senyores i senyors, em sap greu, però per anar a Eurovisión va guanyar el millor (i si algú encara dubta, que pensi que el títol del fotolog d'avui era una de les cançons candidates) - Fotolog

Buscant la foto per aquest fotolog he vist que no sóc pas la primera que parla del Chiki chiki a internet… Però això no em fa tirar enrere!

La nit de l’elecció eurovisiva jo estava fent un cangur, així que em vaig tragar tot el programa, amb actuació de la Rafaela Carrá inclosa (pobra dona, ja feia pena fa uns anys però ara…), perquè això d’Eurovisión és una tradició a casa. Tenim actuacions de l’any catapún gravades, aquella nit fem llistes de les cançons que més ens agraden, i ens ho passem millor que veient una final de futbol (rectifico: m’ho passo millor que veien una final de futbol).

I què veig aquest any? Unes cançons i uns cantants que fan més pena que la Rafaela, i uns presentadors del programa que volen impedir, a cada comentari que fan, que el gegant del Chiki chiki vagi a Eurovisión… AH AMICS MEUS, i qui guanya???? Una cançó dolenta (per l’estil més que res, perquè per ser reggeton és bona i tot), un actor i no un cantant (sí, sí, estic d’acord, no s’ho mereix, però i els altres?), i un espectacle que ens va deixar a tots bocabadats, somrients, de bon humor i amb conversa per unes setmanes… I doncs, no es mereixia guanyar?

Senyores i senyors, em sap greu, però per anar a Eurovisión va guanyar el millor (i si algú encara dubta, que pensi que el títol del fotolog d’avui era una de les cançons candidates)

el 19 March 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

Vaig beure’m la seva sang…

Avui he anat per cortesia de Cinesa a veure Sweeney Tood (o com coi s’escrigui).

En primer lloc us aviso que si no enteneu bé l’anglès, més val que us estalvieu els diners del cinema. Jo m’he fet la xula a les primeres cançons i he acabat la pel•·lícula llegint tot el text, o el que és el mateix, perdent-me totes les imatges (del sempre guapo i esplèndid Jonny, o com coi s’escrigui, Deep)

I a part d’això, què tal? Bé, és una mescla de sang i venjança a l’estil Kill Bill, un conte de fades amb princesa tancada per un malvat, hi tenim també el final de Hansel i Gretel amb bruixa cremada al forn… Això sí, tot enquadrat dins una estètica artística que xoca amb els litres de tinta vermella que fa córrer la cinta. Tenim una joia als cinemes però embrutida per la sang!

És evident que si no us agraden els musicals no us agradarà Sweeney Tood, que si sou de pel•·lícules convencionals tampoc, i que si el Tim Burton no us fa el pes millor que aneu a veure una altra cosa. Si sou dels meus (un pèl freakies), però, us he de dir que a mi m’ha agradat.

Espanten per això aquestes pel•·lis pel fet que quan ets al cinema desitges que l’assassí mati, i és més, quan hi surts, et vénen ganes de matar algú. Això no pot ser bo. Per tant, i manllevant l’anunci de colònia: USE WITH CAUTION

el 18 marzo 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized

L’’atzucac de l’’atzur o l’’atzur de l’’atzucac

L’atzucac de l’atzur o l’atzur de l’atzucac - Trec el paper que embolica aquest regal i no puc evitar una certa decepció. No és ben bé el que jo esperava, però un instant de reflexió em fa adonar que és un bon regal. M’arriba per prescripció de la doctora Puti, però prenc la medecina sense queixar-me. I això perquè m’imagino fa uns anys pels passadissos de La Vall, i recordo que el que volia ser de gran era periodista, però no per caçar notícies, sinó per escriure articles d’opinió (tota la culpa és d’en Monzó). <BR> <BR>No sé com, et puges al tren de la vida i se t’emporta cap allà on mai no has esperat arribar. Periodisme? La nota de la selectivitat hauria hagut de ser massa alta, així que ens conformaríem amb aquella broma de feia anys (que estudiaria filologia catalana!) i després de dos anyets, cap a la Pompeu a fer el segon cicle de Periodisme. Però això tampoc seria, perquè resulta que filologia era una carrera feta a mida per a una servidora... després de la decepció literària la troballa de la llengua em va fascinar, i ja no vaig gosar abandonar el que havia trobat. Vaig deixar morir la periodista. No l’escriptora, que va anar trobant el seu estil, ajudada per tants cangurs a tretze delícies de nebots. <BR> <BR>I ara què? El dels 23 va ser un mal any. Tinc tant de temps lliure que el cremo. Així que, Albeta wapa, ja veus que t’he fet cas, perquè la idea és bona, molt bona, i m’he regalat un fotolog. Gràcies! - Fotolog

Trec el paper que embolica aquest regal i no puc evitar una certa decepció. No és ben bé el que jo esperava, però un instant de reflexió em fa adonar que és un bon regal. M’’arriba per prescripció de la doctora Puti, però prenc la medecina sense queixar-me. I això perquè m’’imagino fa uns anys pels passadissos de La Vall, i recordo que el que volia ser de gran era periodista, però no per caçar notícies, sinó per escriure articles d’opinió (tota la culpa és d’’en Monzó).

No sé com, et puges al tren de la vida i se t’’emporta cap allà on mai no has esperat arribar. Periodisme? La nota de la selectivitat hauria hagut de ser massa alta, així que ens conformaríem amb aquella broma de feia anys (que estudiaria filologia catalana!) i després de dos anyets, cap a la Pompeu a fer el segon cicle de Periodisme. Però això tampoc seria, perquè resulta que filologia era una carrera feta a mida per a una servidora… després de la decepció literària la troballa de la llengua em va fascinar, i ja no vaig gosar abandonar el que havia trobat. Vaig deixar morir la periodista. No l’’escriptora, que va anar trobant el seu estil, ajudada per tants cangurs a tretze delícies de nebots.

I ara què? El dels 23 va ser un mal any. Tinc tant de temps lliure que el cremo. Així que, Albeta wapa, ja veus que t’’he fet cas, perquè la idea és bona, molt bona, i m’’he regalat un fotolog. Gràcies!

el 17 marzo 2008

1 comentari

Filed under Uncategorized